MIAMI CAMPIÓ

Els tres protagonistes del 2006: Shaquille O'Neal, Pat Riley i D-Wade. Ells són els autèntics artífexs del primer anell per a la franquícia de Miami. Tots els aficionats al basketball estem molt contents per l'èxit d'aquests tres campions. Miami era l'equip preferit, Wade i Shaq els jugadors preferits i Riley l'entrenador preferit (qui pot oblidar el showtime dels Lakers dels vuitanta?).

El rival de Miami a la gran Final ha estat Dallas. A la foto, els jugadors més importants de l'equip texà: el forward Howard, el set peus germànic Dirk Nowitzki, el base Jason Terry i el center Dampier. Ha estat una Final inèdita (no havien arribat mai ni Miami ni Dallas) i inesperada, car cap dels dos blocs ultradefensius, Detroit i San Antonio, ha arribat a la gran Final.

Dallas té un bon equip. Ofensivament l'equip rutlla molt bé gràcies a Dirk Nowitzki, un big man anotador només comparable a Larry Bird, o potser encara millor que The Legend en aquesta faceta. Per si això no fos prou, Terry, Howard i el veterà Stackhouse solen acompanyar l'alemany. L'equip també està compensat defensivament gràcies a homes com Harris i Daniels al perímetre i Dampier i Diop a l'ampolla. Però per mi l'èxit de Dallas es deu més al lideratge de Nowitzki que no pas al gran equilibri entre poder ofensiu i defensiu. Nowitzki ha fet uns playoffs francament sensacionals, promitjant 27 punts i més de 12 rebots per partit, i sobretot, anotant en els moments claus i en situacions inversemblants (contra els Spurs en el setè i definitiu partit de les Finals de Conferència).

Els analistes poden dir missa però Dallas ha perdut la Final perquè Nowitzki no ha estat tan determinant com en les altres eliminatòries. Excel·lent tasca defensiva dels seus rivals, especialment Haslem i Walker. A les Finals, Dirk ha promitjat 23 punts amb un lamentable 39% d'encert en tirs de camp.

Miami és tot el contrari de Dallas. Els Heat són un equip sumament descompensat però no per això menys letals. Shaq i Wade, Wade i Shaq. Com es pot aturar un equip que té en plantilla el pívot més determinant de l'última dècada i el highflyer més ràpid de tots els temps, a qui molts comparen amb el mateix Michael Jordan? Si defenses el perímetre Shaq et destrossa des de l'ampolla, si defenses el pal baix, Wade et destrossa des de fora. Així de simple i així d'efectiu és Miami. Riley ha intentat compensar més l'equip i ho ha aconseguit (sobretot a nivell defensiu), però no ens enganyem: Shaq + guard highflyer = equip victoriós.

No es tracta de treure mèrits al meu admirat Wade. Ni molt menys. Però Wade, com Kobe, de moment només ha estat capaç de guanyar al costat d'un center dominant. Jordan no el va necessitar. Mentre jugui en Shaq és immoral comparar Wade amb Jordan.

Quina meravella! D-Wade, Flash pels amics. El dorsal 3 dels Heat s'ha mostrat imparable penetrant des del perímetre, sobretot en els últims quarts. El motiu és ben simple. Al principi dels partits Shaq perfora la zona i carrega de faltes els stoppers rivals amb una facilitat insultant. Després, és el torn de Wade. La seva efectivitat ja és llegendària. Contra els Pistons, a les Finals de Conferència, Flash va promitjar més de 26 punts amb un 61% d'encert en tirs de camp!!! A la gran Final contra els Mavs, Wade ha establert una marca històrica acabant els últims quatre partits amb més de 35 punts. Després de 6 partits, Flash ha promitjat 34 punts, 8 rebots, 2.67 robatoris i 1 tap per partit. No cal ni dir-ho, Wade ha guanyat el trofeu MVP de les Finals.

Els Heat campions de la NBA 2006 i Dwyane Wade MVP de les Finals. Fa 3 anys va arribar a la NBA de la mà de Pat Riley. A la universitat ja havia brillat (és un dels 4 jugadors que ha estat capaç de fer un triple doble, els altres són, Oscar Robertson, Magic Johnson, i Andre Miller), de manera que fou la primera elecció de Miami i Riley, cinquena del draft. En aquells temps molts periodistes es van preguntar si Riley havia vist en Wade un nou Magic, però Riley va ser taxatiu: "Magic media 206 cm, Wade 194 cm. Magic era un point guard, Wade és un shoot guard. Si voleu comparar Wade amb algun guard feu-ho amb Michael Jordan". Al 2003, aquelles paraules semblaven poc menys que un comentari tòpic i ridícul. Tres anys després, són molts els que pensen que Riley no anava gens desencaminat. Wade sempre ha rebutjat les compracions. I bé que fa. El més meravellós de Wade no és que tinguin un joc certament semblant al del rei Air (una bèstia penetrant defenses i un animal defensant), sinó la seva increïble progressió. Va començar amb uns números correctes (16 punts amb un 47% d'encert i 4.5 assistències), semblava que havia explotat en el seu segon any (24 punts amb un 48% d'encert i 7 assistències) però enguany ha tornat a millorar (27 punts amb un 50% d'encert i 7 assistències). On és el seu límit? La resposta només el temps ens la dirà.

Dos il·lustres veterans. El número 1 i el número 2 del draft del 1.992, junts 14 anys després. Per a Shaq és el quart anell i per a Alonzo el primer i segurament últim. Quin parell d'animals sota la cistella. Serveixi aquesta foto per veure el tamany descomunal de Shaq. El musculós Alonzo (208 cm i 118 kg) sembla anorèxic al costat de Diesel!!!

Tot i tenir 34 anys, Shaq continua sent senzillament imparable sota el pal. Els Mavs van confiar en el poderós Diop (7 peus i 130 kg), però Shaq fa més de 7 peus i pesa 150 kg. Com pateix Diop per contenir el Black Tornado!!!

Què fàcil que sembla el basketball quan veus en Shaq!!! Diesel va camí de convertir-se en el jugador més eficient de tots els temps. Contra els Pistons, a les Finals de Conferència, Shaq va promitjar més de 20 punts per partit amb un 66% d'encert. A la gran Final contra els Mavs, Shaq ha baixat el nivell però tot i això encara ha estat capaç d'anotar 14 punts amb més d'un 60% d'efectivitat en tirs de camp.

Determinant ofensivament i poc més que correcte a nivell defensiu. En Shaq continua agafant rebots (més de 10 per partit a la gran Final) i carregant-se de faltes amb facilitat, però ja no és la bèstia del passat. El seu cos increïblement descomunal ja no està per fer grans filigranes. Diesel encara intimida, i molt, amb la seva simple presència, però ja no és capaç de taponar com abans.

Aquesta és la única manera d'aturar a Shaq: fent-li faltes. No és un mètode gaire noble però ja se sap, a la guerra tot s'hi val per guanyar. Des de la línea de tir lliure Shaq cada dia és pitjor. Durant la Regular Season i els playoffs, Diesel ha acabat amb un encert inferior al 50%!!!! A la gran Final, Shaq ha acabat amb un patètic 29% d'encert. Sobren els comentaris.

I no podia acabar aquest homenatge als flamants campions sense felicitar també a jugadors com Jason Williams, James Posey, Udom Haslem, Antoine Walker ("el Soldado Universal") o els veteraníssims Gary Payton i Alonzo Mourning (a la foto), el center que ja fa anys que juga a l'èlit tot i tenir només un ronyó. L'esperit de superació d'aquest home és indescriptible. Amb 36 anys encara és capaç de ser el tercer millor taponador de la lliga. Enguany ha promitjat 2.7 taps... i això que només juga 20 minuts per partit! Potser no és un jugador determinant però dubto que hi hagi gaires jugadors capaços de taponar esmaixades com ho fa l'Alonzo. Felicitats campions!

Més informació de la Temporada 2005-06

KAREEM ABDUL-JABBAR

Kareem Abdul-Jabbar (Lewis Alcindor, New York, 1.947), ha estat possiblement el mite més gran del bàsquetbol. Fou un guanyador nat allà on jugà, un home destinat a batre tots els rècords: primer a la seva ciutat natal, New York, després a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA), i finalment, a la NBA, on jugà vint temporades consecutives guanyant 6 vegades l’anell de campió.

Bill Walton, campió i MVP de la NBA amb Portland a finals dels 70 i campió amb els Celtics l'any 1.986, definí a la perfecció Kareem: "without no hesitation, Kareem Abdul-Jabbar was the best player I ever played against. Not just the best center, he was the best player, period. He was better tan Magic [Johnson], better than Larry [Bird], better than Michael [Jordan] (no cal ni dir que jo discrepo en aquest punt...). He was my source of motivation. I lived to play against him. No matter what I threw at him, though, it seemed like he socred 50 against me".

Lewis Alcindor, incialment un catòlic de Harlem, va començar a destacar ja de ben jovenet. Alcindor era extraordinàriament alt (218 cm), però a diferència dels centers de la seva època, també era ràpid, tècnic i àgil, capaç d'anotar eficientment des de qualsevol posició (gràcies al seu tir marca de la casa: l’sky-hook, el fabulós ganxo que podia fer indistintament amb qualsevulla de les dues mans), defensar i assistir com no ho havia fet mai cap big man. El 1.965 va decidir estudiar a la universitat d'UCLA. Allí s'iniciaria el mite. Fou durant els anys a UCLA on Alcindor es convertí a l'Islam. I també fou durant aquella època quan Alcindor decidí jugar amb ulleres (després de rebre un cop molt fort a la còrnia esquerra). A nivell esportiu, Alcindor començà a recollir èxits col·lectius (campió de la lliga universitària 1.967, 1.968 i 1.969), i èxits individuals (NCAA Tournament Most Outstanding Player 1.967, 1.968 i 1.969 gràcies a les seves mitjanes de 26 punts i 15 rebots per partit). El 1.969, quan a la Universitat de Massachusets començava a triomfar un tal Julius Erving, Kareem es graduà en Història i fou elegit com a número 1 del draft de la NBA. Els afortunats foren els Milwaukee Bucks.

Quan Alcindor entrà a la NBA, les llegendes dels seixanta o bé s'havien retirat (Bill Russell), o bé eren autèntics veterans de més de 30 anys (Wilt Chamberlain, Elgin Baylor, Oscar Robertson, Jerry West). En conseqüència, Alcindor fou el millor jugador de la lliga i el center dominador des d'un bon començament. En el seu primer any a la lliga, Alcindor, amb 28 punts i 15 rebots per partit, aconseguí que els Bucks passessin de 27 victòries a 56 (deu anys després el rookie Larry Bird superaria la proesa amb els Celtics, de 29 victòries a 61). A les semi-finals de Conferència van caure derrotats pels Knicks. Era obvi que Alcindor, com tots els centers dominadors de la història, no podia guanyar tot sol un anell de campió. Els directius dels Bucks van reaccionar ràpidament fitxant a la següent temporada el guard Oscar Robertson, The Big O, el llegendari dorsal número 1 dels Cincinnati Royals. Robertson, l'únic jugador que ha promitjat un triple-doble durant tota una temporada, tenia 31 anys l'any 1.970.

La temporada 1.970-71 els Bucks es proclamaren campions de la NBA. Amb Alcindor, MVP de la temporada amb 31 punts amb un 58% d'eficàcia en tirs de camp i 16 rebots per partit, i Robertson, que promitjà 20 punts, 8 assistències i 6 rebots per partit, l'equip es mostrà imbatible. Aquella temporada també fou la última de Lewis Alcindor. L'1 de maig del 1.971. Alcindor va batejar-se amb el nom àrab de Kareem Abdul-Jabbar, que vol dir noble, poderós i servicial. A les finals, els Bucks van dominar la sèrie humiliant els Bullets de Baltimore. Kareem, amb 27 punts i 18.5 rebots, es proclamà MVP de les finals, convertint-se en l'únic jugador que ha estat capaç de guanyar els tres MVP de la NBA (de rookie, de Regular Season i de les Finals) en els dos primers anys de carrera.

Magnífica foto on es poden veure les estrelles dels dos millors equips de la NBA de principis dels setanta: els dos centers de més de 7 peus Wilt Chamberlain (dorsal 13 dels Lakers) i Kareem Abdul-Jabbar (dosral 33 dels Bucks), i els dos guards Jerry West (dorsal 44 dels Lakers) i The Big O (dorsal 1 dels Bucks).

La temporada 1.971-72, tot i un espectacular Kareem (MVP per segona vegada consecutiva, aquest cop amb 35 punts -amb un 57% d'encert en tirs de camp, 16 rebots i gairebé 5 assistències per partit), l'equip caigué contra els Lakers de Jerry West (26 punts i 10 assistències per partit) i Wilt Chamberlain (15 punts amb un 65% d'encert en tirs de camp, 19 rebots i 4 assistències per partit). Robertson no aguantà el ritme (17 punts, 7 assistències i 5 rebots per partit) i l'equip se'n ressentí. És cert que Robertson estava en hores baixes mentre que West encara es mantenia a un altíssim nivell, però també és cert que Wilt Chamberlain, que tenia 36 anys, dominà el rebot i pogué "aturar" un jove Kareem (Kareem continuava anotant 30 punts per partit però contra Chamberlain el seu encert en tirs de camp fou inferior al 50%). El jove Kareem fou, per primera i última vegada en la seva vida, taponat. Es diu que fou aleshores quan decidí perfeccionà el seu skyhook i evitar així els taps humiliants.


Els Bucks encara aguantaren dignament un parell de temporades. Com a anècdota dir que durant uns dies (el 1.972) els Bucks tingueren en plantilla a Julius Erving (astutament, els Bucks, que eren dotzens a l'hora d'agafar algú en el draft, van "pispar" Erving dels Virginia Squires de l'ABA), però el Doctor J no es trobà a gust en una lliga que practicava un joc hiper-estàtic, i encara menys podia acceptar jugar en un equip que jugava per Kareem. D'aquesta manera, la primera aventura de Julius Erving a la NBA fou efímera.

L'any 1.974, Kareem era el líder indiscutible de l'equip i de la NBA (MVP per tercera vegada), però no era suficient per guanyar un segon anell de campió. Els Bucks van tornar-se a plantar a les Finals, però aquest cop van perdre en una sèrie ajustadíssima contra els Celtics de John Havliek, Dave Cowens i Jo Jo White. Individualment, Kareem era el millor, dominava la zona amb una facilitat insultant, però en canvi els seus companys, entre ells Oscar Robertson (que es retiraria aquell any), foren literalment arrollats pels rivals. En el sisè partit, el Bucks guanyaren gràcies a un skyhook inhumà de Kareem a l'últim segon. Sens dubte, un dels millors moviments de tots els temps.

Per Magic Johnson l'skyhook és el llançament més bell del bàsquetbol. I de tots els skyhooks, el de la foto n'és el més bell. Correspon al fabulós skyhook (des de més de 5 metres) que donà la victòria als Bucks en el sisè partit de les Finals del 1.974. Els Celtics, però, acabarien imposant-se en l'últim partit.

A mitjans dels 70, Kareem volia canviar d'aires perquè afirmava no sentir-se còmode en una ciutat que no agradava que la seva estrella fos musulmana. Kareem plantejà als Bucks fitxar per la seva ciutat natal (New York) o bé fitxar per la ciutat on va estudiar a la universitat (Los Angeles). Al final, Kareem fitxà per uns Lakers en hores baixes.

En els seus dos primers anys a Los Angeles, Kareem s'emportà dos MVP més (el 1.976 amb 27 punts, 17 rebots, 5 assistències i 4 taps per partit i el 1.977 amb 26 punts, 13 rebots, 4 assistències i 3 taps per partit) i els Lakers passaren de ser un equip perdedor a ser un ferm candidat al títol. La temporada 1.976-77 Kareem portà els Lakers a la Final de Conferència, però allí s'acabà el somni d'un segon anell. Els Portland Trailblazers, que tenien a Bill Walton, guanyaren primer la batalla a Kareem i després a Julius Erving (a la gran Final).

A les últimes temporades de la dècada dels 70, Kareem, que ja tenia més de 30 anys, continuà jugant a un bon nivell (25 punts, 13 rebots i 3 taps per partit) però ja no era el gran center dominador de les temporades anteriors. Semblava que començava el declivi però aleshores els Lakers fitxaren un noiet de 19 anys que es deia Earvin Johnson... i Kareem tornà a viure una segona joventut. Als vuitanta, Kareem resistí heroicament el pas de temps amb l'ajuda del ioga i les arts marcials per contribuir a establir una autèntica dinastia amb els Lakers. Kareem ja no rebotejava, però encara continuava defensant i taponant força bé i sobretot, continuava sent un anotador extraordinari gràcies al seu skyhook. No endebades, la dedicació del veterà center fou tan extraordinària que encara va poder guanyar un MVP de Regular Season amb 33 anys l'any 1980 (sisè MVP, rècord absolut que ningú ha pogut igualar) i un MVP de les Finals amb 38 anys l'any 1985 (cap home, a excepció de Kareem, ha estat capaç de guanyar un MVP de les Finals amb més de 35 anys).

La vida professional de Kareem es pot dividir en dues etapes. La primera etapa la formen les primeres deu temporades com a jugador actiu. Foren deu temporades dominant a nivell individual (5 MVP) però fracassant -com Wilt Chamberlain- a nivell col·lectiu (tan sols un anell de campió). La segona etapa, en canvi, la formen 10 temporades en les quals Kareem ja no era el l'estrella indiscutible de l'equip (1 MVP). Deu temporades farcides d'èxits col·lectius (5 anells de campió).

En total, 6 anells de campió i 6 MVP repartits en vint temporades (57.446 minuts jugats, rècord absolut) en les quals Kareem promitjà 24 punts (màxim anotador de la història amb 38.387 punts), 11 rebots (quart millor rebotejador amb 17.440 rebots), 3.6 assistències (més de 5.000 assistències) i 2.5 taps per partit (més de 3.000 taps). Més informació.