EL SENYOR DELS ANELLS
Russell fou el pilar defensiu dels Celtics dels anys 60, el millor equip de tots els temps. Tot i ser un jugador molt limitat ofensivament, gràcies a la seva tenacitat i al seu esperit guanyador, el center dels Celtics va anul·lar tots els rivals que van gosar interposar-se en el seu camí cap a la victòria. El gran mèrit de Russell és que no només desgastava físicament els rivals a base de taps, robatoris i marcatges implacables sinó que també els desgastava psicològicament. Cada rebot, cada tap, cada acció defensiva del center dels Celtics era una mostra de superioritat envers el rival. Com diria el mateix Russell, “es tractava de fer entendre als nostres rivals que no podien fer cistella, que per més que ho intentessin els aturaríem”. El resultat d’aplicar aquest estil de joc és ben conegut: un èxit sense precedents.

Però la cosa no s’acaba aquí. Russell no només era un defensa extraordinari i un magnífic rebotejador sinó que també era un jugador d’equip i un gran líder. De fet una cosa implica l’altra. Si un jugador és un baluard defensiu infranquejable, no és difícil imaginar-se què fàcil ha de ser jugar en el seu equip. I això és exactament el què passava. Gràcies al seu domini defensiu, Russell feia que els seus companys juguessin amb més confiança que els rivals. Quan un jugador dels Celtics fallava, sabia que encara quedava Bill Russell per corregir l’error. Cada cop que Russell aturava l’atac rival, els Celtics es llançaven al contraatac. Si els Celtics fallaven un atac sempre quedava Bill Russell per agafar el rebot. I així un llarg etz. Com diria el seu ex-company d’equip Donald “Don” Nelson: “There are two types of superstars. One makes himself look good at the expense of the other guys on the floor. But there's another type who makes the players around him look better than they are, and that's the type Russell was."

A la universitat destaquen 3 fets. En primer lloc, els èxits van començar a arribar a la vida de Bill Russell. Va guanyar la lliga universitària (NCAA) l’any 1.955 i 1.956. En segon lloc, Russell va explotar erigint-se com un jugador dominant amb mitjanes de 20 punts i 20 rebots per partit. I finalment, en tercer lloc, a San Francisco va coincidir amb el guard K.C Jones, futur company d’equip també als Celtics.

L’any 1.956 Bill Russell va esdevenir elegible pel draft de la NBA. Aquell mateix any, el gran George Mikan es retirava i s’acabava la dinastia dels Lakers de Minneapolis. Tot i les inqüestionable habilitats defensives de Russell, només un equip estava interessat en fer-se amb els seus serveis: els Boston Celtics. En aquells moments era impensable considerar que l’estrella d’un equip fos un jugador bàsicament defensiu. I més si tenim en compte que a la segona meitat dels cinquanta a les universitats començaven a brillar homes com Wilt Chamberlain i Elgin Baylor, autèntiques màquines ofensives. Però l’entrenador dels Celtics ho tenia decidit: Bill Russell era el pilar del seu projecte guanyador.
Era, naturalment, Arnold “Red” Auerbach (1.917, New York), un tirà compassiu (així s’autodefinia ell) que només pensava en una cosa: la victòria. “Basketball is like war in that offensive weapons are developed first, and it always takes a while for the defense to catch up”. “The only correct actions are those that demand no explanation and no apology.” Només un home de la seva filosofia podia confiar cegament en Bill Russell. “Strategy is something anyone can learn, but not all coaches take the time to understand a man's personality”. El mateix Russell ha reconegut que les crítiques a les quals va estar sotmès per ser un jugador tan mediocre ofensivament l’havien arribat a afectar tant que ell mateix es va qüestionar la seva pròpia vàlua. Aleshores Auerbach li digué: Just do what you do best.


A finals del 1.956, els Celtics havien incorporat Bill Russell, Tom Heinsohn i K.C. Jones. Russell i Jones es van perdre l’inici de la temporada 1.956-57 perquè estaven amb l’equip de basquetbol americà als Jocs Olímpics. Tornaren a Boston al desembre amb una medalla d’or. El millor, però, encara havia de venir.
Els Celtics havien començat molt forts, liderats per Cousy (20 punts i 7.5 assistències per partit), Sharman (21 punts per partit) i el rookie Heinsohn (16 punts i 10 rebots per partit), de manera que Russell no tingué problemes d’adaptació. Amb 44 victòries, els Celtics van liderar la Regular Season. Cousy, el líder de la lliga en assistències, fou elegit MVP, i Heinsohn, Rookie de l’Any (acabant amb els dubtes que tenia Auerbach respecte aquest jugador. També havia dubtat públicament de Cousy anteriorment...). Russell fou el líder en rebots (19 per partit) però la seva poca aportació ofensiva (menys de 15 punts per partit) es feu evident. Com a curiositat jo em quedo amb les roques que tiraven els jugadors en aquella època. Cousy per sota del 40% d’encert en tirs de camp, Heinsohn un raquític 40% d’encert, i Russell i Sharman poc més del 40%.
Als playoffs, Sharman va continuar anotant mentre que els dos rookies i Cousy van apretar el ritme. El Houidini de la pista va promitjar més de 9 assistències per partit, Russell va dominar la zona amb 24 rebots per partit i Tom Heinsohn va explotar amb 22 punts i 12 rebots per partit. A la Final es van trobar amb els Saint Louis de Pettit i Macauley. Tot i que els Celtics eren els favorits, la Final es va decidir en el setè partit. Els Hawks van forçar dues pròrrogues però al final els Celtics es van proclamar campions de la NBA per primera vegada en la història.


La final del 1.958 va tornar a enfrontar els Celtics amb els Hawks. Aquest cop, però, Russell es lesionà en el tercer partit i els Hawks no desaprofitaren l’oportunitat per proclamar-se campions. El títol del 1.958 fou l’ única concessió que Bill Russell va donar en els deu primers anys de la seva carrera.
La temporada 1.958-59, els Celtics van iniciar la dinastia. El debut d’Elgin Baylor, el primer high flyer de la història, va quedar eclipsat per la gran exhibició dels Celtics. Cousy 20 punts i gairebé 9 assistències per partit, Sharman 20 punts per partit, Heinsohn 19 punts i 10 rebots per partit, i Russell 17 punts, 23 rebots (líder de la lliga per tercera vegada consecutiva) i 3 assistències per partit. Als playoffs, les dues grans estrelles de l’equip, Cousy i Russell, van liderar l’equip (Cousy va promitjar 19 punts, 11 assistències i 7 rebots per partit, mentre que Russell 15 punts, 28 rebots i gairebé 4 assistències per partit) per aconseguir el seu segon campionat en 3 anys. Aquest cop, però, la Final no fou contra els Hawks, tot i l’MVP Bob Pettit, que havia firmat una fabulosa Regular Season amb 29 punts, 16 rebots i 3 assistències per partit, sinó contra els Lakers de Minneapolis del rookie Elgin Baylor.
Després d’escombrar els Lakers, els Celtics ja no abandonarien la victòria fins ben entrat els seixanta. Amb el títol del 1.959 es va fundar la dinastia més gran de tots els temps. Liderats per Russell i Auerbach, els Celtics van guanyar fins a 8 anells consecutius. De res va servir l’arribada d’homes com Wilt Chamberlain, Oscar Robertson o Jerry West. Els Celtics eren, simplement, invencibles.

Amb l’arribada de Wilt Chamberlain a la NBA la temporada 1.959-60, es va iniciar el que els americans anomenen the rivalry: Russell versus Chamberlain. El millor jugador defensiu contra el millor ofensiu, el millor jugador d’equip contra el millor jugador individual. Per primera vegada en la seva vida, Russell es va haver d’enfrontar a algú que no podia ser aturat per un sol home. Però Russell no estava sol. Els seus companys d’equip que tantes vegades ell havia ajudat es confabularen per impedir que Russell fos humiliat. D’aquesta manera, els Celtics i no Bill Russell van reduir Wilt Chamberlain. Ningú, ni tan sols Russell, podia aturar Wilt Chamberlain. El què sí va fer Russell és “reduir l’efectivitat” de Wilt Chamberlain. I amb l’ajuda dels seus companys, l’equip va vèncer el tità. Els 28 punts per partit que va promitjar Chamberlain jugant contra Russell són prou explícits, per no dir el dia que Chamberlain va capturar 55 rebots a la cara de Russell (rècord de rebots en un sol partit). Ara bé, com deia Auerbach: “no m’importa si els meus jugadors fan 50 punts o en fan 5, només m’importa guanyar”.
What became clear, both during the 1959-60 season and over the next several years, was that basketball was a team game. Chamberlain was great, but the Celtics were better.
Durant la temporada 1.959-60, els Celtics van continuar dominant gràcies al seu triplet ofensiu (Cousy 20 punts i 9.5 assistències per partit, Sharman 20 punts per partit i Heinsohn 21 punts i més de 10 rebots per partit) i a l’incommensurable Bill Russell, 18 punts, 24 rebots (segon millor rebotejador darrera Wilt Chamberlain) i gairebé 4 assistències. La Final, contra els Hawks, fou un festival de Russell. En el setè i definitiu partit, Russell va anotar 22 punts i va capturar 35 rebots per donar la victòria als Celtics. Era el segon campionat consecutiu pels Celtics i el tercer en quatre anys.
La temporada 1.960-61 significà l’inici del declivi dels veterans Bill Sharman i Bob Cousy. Però els Celtics no se’n ressentiren car tenien una gran plantilla... i Bill Russell, l’MVP de la temporada. Als playoffs, where the legends are born que diuen a la NBA, Russell va promitjar 19 punts, 30 rebots i 5 assistències per partit. Els Hawks foren derrotats en 5 partits i els Celtics es proclamaren campions per quarta vegada en la seva història. El guard Bill Sharman es retirà i el seu lloc l’ocupà el fins aleshores reserva Sam Jones.
La temporada 1.961-62, Russell va guanyar el seu tercer MVP (el segon consecutiu) després d’acabar la Regular Season amb 19 punts (rècord personal d’anotació), 23 rebots i 4.5 assistències per partit. Els Celtics eren el millor equip tot i que van haver de suar de valent per demostrar-ho. A la Final de Conferència van necessitar 7 partits per véncer els Warriors de Chamberlain, i 7 partits més per derrotar els Lakers de Baylor i West a la gran Final de la NBA. Sam Jones i Tom Heinsohn van promitjar 21 punts per partit als playoffs, però el gran líder i heroi va tornar a ser Bill Russell, que va promitjar 22 punts, 26 rebots i 5 assistències per partit.

L’any 1.962, els Celtics reforçaven el perímetre amb l’arribada del rookie John Havlicek a l’equip. Havlicek, l’home que va popularitzar la figura del sisè home, era un guard-forward extraordinàriament complet, tant atacant com defensant. No en va, és l’únic jugador de la NBA que pot presumir d’haver anotat més de 25.000 punts, capturat més de 8.000 rebots i repartit més de 6.000 assistències. Havlicek és, després de Russell i Bird, el jugador més important dels Celtics. Va arribar quan l’equip necessitava un recanvi al perímetre (a principis dels seixanta quan Sharman i Cousy es retiraven), i encara va ser capaç de mantenir l’esperit guanyador de l’equip durant els setanta (quan semblava que sense Russell els Celtics estaven acabats). "If I had a son like John I'd be the happiest man in the world" va dir en una ocasió Red Auerbach.
La temporada 1.962-63 fou l’única temporada on coincidiren les tres grans estrelles dels Celtics dels 50, dels 60 i dels 70: Bob Cousy, Bill Russell i John Havlicek. Completaven l’equip el guard Sam Jones i el power forward Tom Heinsohn, que s’inflaren a fer punts tant a la Regular com als playoffs. El resultat d’un equip tan extraordinari no podia ser cap altre que un sisè anell pels Celtics (el cinquè consecutiu). Durant la Regular Season, Russell obtingué el seu quart MVP (tercer consecutiu) tot i que, com sempre, l’autèntic Bill Russell només aparegué als playoffs: 20 punts, 25 rebots i 5 assistències per partit.

En el setè i definitiu partit de les Finals de Conferència, els Celtics guanyaven tan sols d’un punt a falta de 5 segons: 110 a 109. La possessió de la pilota era pels Celtics. Bill Russell, el gran líder, va agafar la pilota disposat per treure de banda. No es podia fallar i per això ell va assumir tota la responsabilitat. De res van servir les queixes dels companys recordant-li que hi havia millors passadors a l’equip. Russell estava disposat a ser l’encarregat de posar la pilota en joc. Com ell mateix ha reconegut posteriorment, aquell fou el pitjor error de la seva vida. Russell, conegut per la seva poca habilitat amb la pilota, intentà assistir a un company d’equip però la pilota rebotà contra els ferros que sostenen el taulell... per acabar sortint del camp. Possessió pels Sixers de Wilt Chamberlain i 5 segons (el rellotge no s’havia mogut perquè cap jugador havia tocat la bola) per acabar amb la dinastia dels Celtics. Bill Russell s’enfonsà. El millor jugador de tots els temps seria recordat també per l’error més gran de tots els temps? Mentre Russell es rendia, els seus companys es confabularen per corregir l’error del gran líder. I això és el que va passar:
Philadelphia's Hal Greer inbounded to Chet Walker, but Havlicek stole the ball to seal the victory. Havia nascut una llegenda. Els Celtics continuarien regnant.

Després de superar els Sixers de Chamberlain, els Lakers de West i Baylor no foren un rival digne a la gran final. Amb el títol del 1.965, els Celtics aconseguien el vuitè anell de la seva història i el setè de manera consecutiva.
A partir del 1.965, s’evidencià que la plantilla envellia i no es rejovenia (amb l’excepció del gran Havlicek). Heinsohn es retirà, mentre que Sanders, Jones i Russell ja passaven de la trentena. Potser Sam Jones és el que millor va aguantar el pas dels anys, mentre que Russell, tot i disminuir progressivament el seu rendiment, continuà exercint de líder fins a l’últim dia de la seva gloriosa carrera.

Passaven els anys però els Celtics, tot i envellir, no cedien. La temporada 1.965-66 serà recordada per sempre més pel vuitè anell consecutiu dels Celtics. Després de 15 anys com a entrenador dels Celtics, Red Auerbach, va plegar per dedicar-se a tasques directives (mànager de l’equip). El seu lloc, a petició del mateix Auerbach, l’ocupà Bill Russell, que d’aquesta manera passava a ser entrenador-jugador. Russell, el millor jugador de tots els temps, es convertí en el primer entrenador negre de la NBA.
Amb l’adéu de Red Auerbach s’acabà la dinastia. La temporada 1.966-67, els Sixers de Wilt Chamberlain van eliminar els Celtics en tan sols 5 partits a les finals de Conferència. Tot i que Philadelphia tenia un gran equip, la clau de la victòria fou el nou estil de joc que adoptà Wilt Chamberlain, menys individualista i més efectiu (22 punts amb un 58% en tirs de camp, 29 rebots i 9 assistències per partit). Ofensivament, Russell tan sols pogué aportar 10 punts amb un 36% d’encert.
Fou un cop molt dur. Durant uns mesos molta gent pensà que els temps gloriosos ja no tornarien mai més, però no fou així. L’anell del 1.967 tan sols fou la segona i última concessió que Bill Russell feu en tota la seva carrera esportiva.
La temporada 1.967-68, els Celtics es van venjar dels 76ers i van demostrar a tot el món qui eren els autèntics campions. Contra Philadelphia, Russell va jugar ultramotivat. En el setè i definitiu partit, els Sixers tenien possibilitats fins a l’últim minut, però aleshores aparegué Russell. Primer realitzà un tap i poc després capturà un rebot defensiu and fed the ball to Sam Jones, who made the final basket in a 100-96 triumph. A la gran Final els Lakers van oposar resistència però van acabar caient després de sis partits.
Era el desè anell dels Celtics i el primer sense Auerbach.
La temporada 1.968-69, la última de Russell i Jones, fou molt dura però també molt gratificant. Els Celtics van entrar als playoffs pels pèls, després d’una campanya molt fluixa (48 victòries i 34 derrotes), però finalment es van tornar a proclamar campions de la NBA. Tant a la Regular Season com als playoffs Havlicek liderà l’equip en punts (únic jugador dels Celtics que promitjà més de 20 per partit) i assistències (més de 5 per partit). Russell, per la seva banda, es limità a les tasques defensives (a la Regular Season promitjà menys de 10 punts per partit).
Després de 13 anys de carrera professional, Russell es retirà. El seu llegat, com molt bé diuen els americans: defense wins championships. És el millor jugador de tots els temps? Potser sí (jo crec que el millor és Michael Jordan). En tot cas, és innegable que és el guanyador més gran de tots els temps: 2 vegades campió de la NCAA, 1 medalla d’or als Jocs Olímpics del 1.956, 11 anells de campió a la NBA, 5 vegades MVP, 12 vegades All Star, segon màxim rebotejador de tots els temps (21.620 rebots, o el què és el mateix: 22.5 rebots per partit), màxim rebotejador de la història en els playoffs (4.104 rebots o el què és el mateix, 24.9 rebots per partit en els playoffs), és un dels dos únics jugadors que ha capturat més de 50 rebots en un partit (51 el 5 de febrer del 1.960).
Amb l’àdeu de Russell, s’acabà una etapa guanyadora. Als setanta, el gran líder de la NBA també fou un center, però no jugà a Boston sinó a Milwaukee. Després de dos anys molt fluixos (sense ni tan sols jugar els playoffs), els Celtics pogueren tornar a l’elit gràcies al trio fantàstic: el guard Joseph Henry “Jo Jo” White, el center Dave Cowens i el veterà John Havlicek. Però això ja és una altra història...
1 Comments:
Magnific bloc !!! Sóc un enamorat de l'NBA que vaig gaudir del seu esplendor durant la dècada dels 80, molt especialment. Ara és el torn del meu fill Gonçal i el teu bloc li ajudarà a estimar el bàsquet tant com jo. I a més a més en català. Gràcies per la credibilitat i qualitat del teu treball. Salutacions de del País Valencià.
Post a Comment
<< Home