Sunday, April 30, 2006

L'HORA DE LA VERITAT: ELS PLAYOFFS

No serveix de res ser el màxim anotador a la Regular Season si després no ets capaç de repetir la proesa als playoffs. El millor jugador de la NBA és sens dubte, el millor jugador als playoffs. No hi ha excuses que valguin. Els campions, els autèntics guanyadors, són aquells que desconeixen la paraula pressió. Fem una repassada a les estadístiques dels millors jugadors de tots els temps a l'hora de la veritat, als playoffs:


PUNTS

1) 5.987 punts en 179 partits: Michael Jordan from the Chicago Bulls. El rei Air lidera aquesta faceta amb una autoritat insultant. 33.3 punts per partit als playoffs, amb un encert del 49% en tirs de camp i del 83% en tirs lliures. També està en mans de Jordan el rècord de punts en un partit de playoff: fins a 63 contra els Celtics de Larry Bird. Sobren les paraules. Seria absurd discutir la validesa de Jordan. Simplement, el millor de tots els temps.

2) 5.762 punts en 237 partits, Kareem Abdul-Jabbar, el jugador que més partits de playoffs ha disputat. 24.3 punts per partit amb un encert del 53% en tirs de camp.

3) 4.761 punts en 193 partits, Karl Malone, The Mailman, 24.7 punts.

4) 4.603 punts en 174 partits. Shaquille O'Neal, que pot superar a Malone, té uns números francament impressionants, 26.5 punts per partit amb un 56% d'encert en tirs de camp i un patètic 52% en tirs lliures.

5) 4.457 punts en 153 partits, Jerry West. Mr Clutch va promitjar més de 29 punts per partit als playoffs amb un 47% d'encert en tirs de camp. Abans de Michael Jordan, West era el número 1.

6) 3.897 punts en 164 partits, Larry Bird, The Legend, amb un encert del 47% en tirs de camp i 89% en tirs lliures.

7) 3.376 punts en 172 partits, John Havlicek, dels Celtics.

8) 3.755 punts en 145 partits, Hakeem Olajuwon, 26 punts per partit amb un 53% d'encert en tirs de camp.

9) 3.701 punts en 190 partits, Magic Johnson, amb 19.5 punts per partit i un fabulós 50% d'encert en tirs de camp

10) 3.642 punts en 208 partits, Scottie Pippen amb 17.5 punts per partit.

Altres jugadors destacats: Elgin Baylor en onzena posició (27 punts per partit, Baylor va fotre 61 punts als Celtics de Bill Russell, segona millor marca individual en un partit de playoff), Wilt Chamberlain a la dotzena posició (el gran perdedor, als playoffs Wilt tan sols va promitjar 22.5 punts amb un lamentable 47% d'encert en tirs lliures) i Julius Erving a la quinzena posició (22 punts per partit amb un 49% d'encert en tirs de camp).


REBOTS


1) 4.104 rebots en 165 partits, Bill Russell, dels Celtics. El gran campió va promitjar 24.9 rebots per partit.

2) 3.913 rebots en 160 partits (24.5 rebots per partit), Wilt Chamberlain.

A anys llum, la resta. Destaca la tercera posició per a Kareem Abdul-Jabbar (2.481 rebots, 10.5 per partit), la quarta per a Shaq (2.169 rebots, 12.5 per partit), cinquena per a Karl Malone (2.062 rebots, 10.7 per partit), sisena per a Wes Unseld (1.777 rebots -15 per partit- pel center dels Bullets dels setanta), setena pel 00, Robert Parish (1.765), vuitena per Baylor (1.724 rebots, 13 per partit), novena per Bird (1.683 rebots, 10.3 per partit), desena per Dennis Rodman (1.676 rebots, 10 per partit), onzena per Olajuwon (1.621 rebots, 11.2 per partit), dotzena per Pippen (1.583 rebots, 7.5 per partit) i quinzena per Magic Johnson (1.465 rebots, 7.7 per partit).


ASSISTÈNCIES


1) 2.346 (12.3 per partit!!!) Magic Johnson, l'únic jugador que repartit més de 2.000 assistències en els playoffs.

2) 1.839 (10.1 per partit), John Stockton. Stockton és el número en assistències a la Regular però no als playoffs.

3) 1.062 (6.5 per partit), Larry Bird, un power forward en tercera posició!!!

4) 1.048 (5 per partit), Scottie Pippen.

5) 1.022 (5.7 per partit), Michael Jordan

6) 1.006 (5.6 per partit), Dennis Johnson, dels Celtics.

7) 987 (9 assistències per partit), Isiah Thomas.

8) 970 (6.3 per partit), Jerry West

9) 937 (8.6 per partit), Bob Cousy.

10) 935 (9 assistències per partit), Kevin Johnson.

Destaca la setzena posició de Bill Russell (un center!!!!) amb 770 assistències (4.7 per partit).


ROBATORIS

1) 395 (1.9 per partit), Scottie Pippen

2) 376 (2.1 per partit), Michael Jordan

3) 358 (1.9 per partit), Magic Johnson

4) 338 (1.9 per partit), John Stockton

5) 296 (1.8 per partit), Larry Bird (un power forward!!!)

Només hi ha tres jugadors que hagin jugat més de 100 partits de playoffs promitjant més de 2 robatoris per partit: Michael Jordan, Maurice Mo Cheeks (el guard dels 76ers del Doctor J) i Isiah Thomas. Amb 295 robatoris (2.2 robatoris per partit), Mo és el sisè jugador que més robatoris ha fet, mentre que Thomas amb 234 robatoris (2.1 per partit) és el dotzè.

En onzena posició destaca Olajuwon (un center!!!) amb 245 robatoris (1.7 pper partit).
TAPS

1) 472, Hakeem Olajuwon (3.33 taps per partit), que també és el jugador que més taps ha fet a la NBA.

2) 401 (2.3 per partit), Shaquille O'Neal.

3) 399, Kareem Abdul-Jabbar. (1.7 per partit).

4) 312 en 123 partits, David Robinson, The Admiral (2.5 per partit).

5) 303 en 139 partits, Patrick Ewing (2.2 per partit).

En sisena posició destaca Tim Duncan, amb 300 taps en 108 partits (2.8 per partit). Tenint en compte que encara no ha fet els 30 anys, és bastant probable que Duncan escali vàries posicions en els pròxims anys.

Julius Erving, el Doctor J, és el desè (un forward!!!) amb 216 taps (1.5 per partit). En quinzena posició, Scottie Pippen amb 185 taps (0.9 taps per partit) és el segon millor forward.

Els mítics Robert Parish i Kevin McHale ocupen la setena i la vuitena posició amb 298 (1.6 per partit) i 281 taps (1.7 per partit).

Michael Jordan és el primer guard de la llista amb 158 taps (vintena posició).


CONCLUSIÓ

Els tres millors guards són:

- Magic Jonhson (el rei de les assistències, un bon anotador, un bon rebotejador i un bon defensor). Magic figura al top ten de punts, assistències i robatoris.

- Michael Jordan (l'anotador més gran i un magnífic defensor). Jordan figura al top ten de punts, assistències i robatoris.

- Jerry West (una força ofensiva només superada per Jordan). Mr Clutch figura al top ten de punts i assistències.

Els dos millors forwards:

- Scottie Pippen (un magnífic defensor i un bon atacant). Pippen figura al top ten d'assistències i robatoris.

- Julius Erving. El Doctor J només destaca al top ten de taps, però s'ha de tenir en compte el fet que va arribar a la NBA amb 26 anys car abans va estar 5 temporades a l'ABA. Si sumem els playoffs de la NBA amb els de l'ABA resulta que Julius Erving ha anotat 4.570 punts (24.2 per partit) i ha capturat 1.611 rebots (8.5 per partit) i 841 assistències (4.4). En total cinquè en punts, desè en taps i dotzè en rebots.

Els dos millors power forwards:

- Larry Bird, el jugador més complet de tots els temps. The Legend figura al top ten de punts, rebots, assistències i robatoris. Amazing!

- Karl Malone (un magnífic anotador). The Mailman figura al top ten de punts i rebots.

Els millors centers:

Com sempre, aquesta posició és la més polèmica.

- Shaquille O'Neal (una força de la naturalesa). Shaq, que encara no s'ha retirat, figura en el top ten de punts, rebots i taps.

- Bill Russell (l'etern el campió). Russell lidera amb una autoritat insultant els rebots, i no lidera els taps perquè a la seva època no es contaven.

- Hakeem Olajuwon (el center més complet de tots els temps). The Dream oferí el festival més gran de la història dels playoffs l'any 1.994, humiliant primer a David Robinson i després a Shaquille O'Neal. Per si això no fos prou, Olajuwon figura al top ten de punts i taps, i és onzè en rebots i robatoris.

- Kareem Abdul-Jabbar (eternament efectiu). És el jugador que més partits de playoffs ha disputat. Figura al top ten de punts, rebots i taps.

Friday, April 21, 2006

NBA 2005-06

Arriba el mes de maig i amb ell els playoffs de la NBA. Després d’una Regular Season força trepidant, és hora de fer balanç.

La sensació d’aquesta temporada han estat els tres jugadors que han sobrepassat la barrera dels 30 punts per partit: Kobe Bryant, Allen Iverson i LeBron James, tots tres jugadors de perímetre. És cert que són jugadors sensacionals i ultraespectaculars, però no deixa de ser trist veure com la NBA està orfe de centers de qualitat. Ja no hi ha grans rebotejadors, ni intimidadors, ni dominadors sota la cistella.

A nivell d’equips la lliga sembla cosa de dos: els Detroit Pistons i els San Antonio Spurs. Amb més de 60 victòris cada un, i amb uns blocs ultradefensius, pocs equips estan capacitats per derrotar-los en una sèrie a 7 partits.

Detroit té un quintet inicial fantàstic. No té cap superestrella, però tampoc en necessita cap. Els Pistons són un bloc consolidat que ha guanyat un anell de campió (2004) i ha jugat les dues últimes finals de la NBA. Billups és el base. És un excel·lent tirador (més de 18 punts per partit amb un 43% en triples i un 89% en tirs lliures) i un mediocre playmaker. Hi ha tanta entesa entre els integrants dels Pistons, que aquest any Billups ha promitjat 8.6 assistències per partit, convertint-se en un dels millors passadors de la lliga. Hamilton és l’escorta de 2 metres i tan sols 87 kg. Últimament juga amb una màscara protectora. Hamilton és un dels guards més difícils de defensar. No és que sigui una màquina anotadora (20 punts per partit) però sí que és un excel·lent tirador (50% d’encert en tirs de camp, 46% en triples) dotat d’una habilitat única: Hamilton és capaç de llançar amb precisió en un tres i no res. Combinant aquesta habilitat amb els bloquejos, Hamilton surt d’un bloqueig, rep i tira sense que cap jugador sigui capaç d’aturar-lo. Ningú és capaç de llançar la pilota tan bé en un espai de temps tan ínfim com el dorsal 32 dels Pistons. Enguany, els dos guards de Detroit han estat All Stars. Tayshaun Prince és l´únic jugador del quintet inicial que no ha estat All Star. Prince és un forward de 206 cm i 97 kg dotat d’uns braços increíblement llargs. No és cap estrella però és un gran jugador defensiu. És alt i àgil, i amb els seus braços pot taponar o com a mínim dificultar enormement el llançament de qualsevol jugador de perímetre. Prince és la peça perfecte per aturar l’estrella del rival. Finalment, a la zona hi tenim els dos Wallace, tots dos All Star. Rasheed és un power forward de 211 cm dotat d’un tir exterior força bo (36% d’encert en triples) i amb unes grans capacitats defensives. Enguany Rasheed ha promitjat 15 punts, 7 rebots, 1 robatori i 1.6 taps per partit. Finalment tenim el center Ben Wallace, l’ànima de l’equip com en els seus temps ho fou el llegendari Bill Laimbeer. Big Ben és un center baixet (206 cm) però inhumanament poderós. Els seus músculs d’acer i una mentalitat lluitadora han fet de Ben Wallace un dels millors centers defensius de la història de la NBA. Tot i els 7 punts per partit, els més d’11 rebots i 2 taps per partit, així com gairebé 2 robatoris per partit, el fan el favorit del públic del Palace of Auburn Hills.

San Antonio també és un gran equip tot i que allí hi ha una superestrella de la categoria de Tim Duncan. Duncan no és espectacular, no és una màquina anotadora, no té cap carisma, però és un guanyador nat. Eternament efectiu, aquesta temporada ha estat la més fluixa del dorsal 21 dels Spurs, que tot i això ha acabat amb 18 punts (no havia anotat mai menys de 20 punts per partit), 11 rebots (la seva pitjor marca), 2 taps (la seva pitjor marca) i gairebé un robatori per partit. Però quan es parla de Duncan mai se sap. Aquest home només ha estat aturat per Shaquille O'Neal. L'any passat es va menjar Shawn Marion i Rasheed Wallace. Definitivament, mentre Duncan jugui, els Spurs són ferms candidats al títol. Aquest any, el menut Tony Parker gairebé ha eclipsat al poderós Duncan. El francès ha acabat amb 19 punts per partit (amb un increïble 55% d’encert en tirs de camp), 6 assistències i un robatori per partit. Altres jugadors destacats de l’equip són Manu Ginobili (sol créixer als Playoffs), l’ultradefensiu Bruce Bowen i els reserves de luxe: Michael Finley, Robert Horry (Mister May) i Nick Van Exel. L’únic punt feble dels Spurs són els centers (Mohammed i Nesterovic). Per sort seva, els seus grans rivals, els Pistons, no tenen un gran anotador en aquesta posició.

Els Nets no tenen cap possibilitat (o molt poques) de guanyar l'Anell de campions però almenys el públic de New Jersey disfruta com cap altre veient el seu equip. Els Nets són l'equip més espectacular gràcies al trio de jugones: Kidd (el rei del triple-doble), Carter (sobren comentaris) i Jefferson (una màquina ofensiva).

Però la NBA no només és una competició entre 30 equips. També és un conglomerat dels millors jugadors del món. Enguany els més destacats han estat els següents:

Kobe Bryant ja és una llegenda. El número 8 dels Lakers ha entrat al selecte club dels jugadors que han promitjat més de 35 punts per partit durant una temporada (els altres dos membres del club són, òbviament, Wilt Chamberlain –únic jugador que pertany al club de jugadors que han promitjat més de 40 punts durant una temporada- i Michael Jordan, el mestre de tots els jugadors de perímetre actuals). Per molta ràbia que ens faci, no podem obviar que Kobe és el millor anotador de la lliga. Anota des dins i fora l’ampolla, entrant a cistella, esmaixant o a cistella passada.

Imatge del ja llegendari recital de Kobe Bryant el 22 de gener del 2006. Amb aquest tir lliure Kobe feia 81 punts en un partit!!! És la segona millor marca de tots els temps, només superada pels mítics 100 punts que Wilt Chamberlain va fotre als Knicks de New York l’any 1.962.

Petita o gran crítica a Kobe: tot sol no guanyaràs mai cap títol, xaval. 35 punts per partit és una xifra a l’abast de molt pocs, és cert, però un encert en tirs de camp del 45% i menys de 5 assistències per partit indiquen que tires massa.

Dwyane Wade. Si l’any passat va ser la gran revelació, aquest any ha estat el de la consagració del jove guard dels Heat. El dorsal 3 és, per mi, el jugador de perímetre més complet: és un gran anotador (27 punts per partit amb un 50% d’encert en tirs de camp), letal i decisiu (no dubta en assumir la responsabilitat quan les coses es posen malament), un gran jugador d’equip (gairebé 7 assistències per partit), un excel·lent defensor (2 robatoris i gairebé 1 tap per partit) i un bon rebotejador (més de 5 rebots per partit). No deixa de ser sorprenent el fet que Wade tan sols medeixi 193 cm. El menut guard dels Heat supleix la manca de cm amb velocitat i tenacitat. No endebades, Wade és un autèntic highflyer, capaç de fer esmaixades colossals. El secret del seu èxit el deu, no només a l’increïble potència física i la gran capacitat de salt, sinó també a un canvi de ritme extraordinari. D’aquí el seu nickname: Flash. És un plaer veure’l trencar defenses amb els seus canvis de ritme. Per no parlar dels bots que fa un cop s’acosta a cistella. Simplement, sensacional.


La pregunta que tots ens fem és: aquest any l’acompanyaràs, Shaq? Junts seríeu invencibles.

Wade té una assignatura pendent: el llançament des de llarga distància (un patètic 18% d’encert) i el tir lliure (al voltant del 75% d’encert, una xifra molt baixa per un guard). Encara és jove i pot millorar, tot i que actualment intenta evitar aquesta mena de llançaments.

LeBron James (MVP de l’All Star). Una força de la naturalesa. 203 cm i gairebé 110 kg de pes movent-se i saltant amb una força i agilitat sobrehumanes. Sens dubte un físic superior a la resta. Aquest any ha jugat de forward i ha fet una demostració de potència ofensiva: més de 31 punts per partit (amb un 48% d’encert en tirs de camp), 7 rebots per partit, 6.6 assistències, 1.5 robatoris i gairebé un tap per partit. És el segon jugador més eficient de la NBA i possiblement el segon millor highflyer de la lliga.

Com la majoria de highflyers (Wade, Richardson...), LeBron encara té pendent l’assignatura dels tirs lliures (LeBron menys d’un 75% d’encert!!!). El llançament de 3 punts, en canvi, ja no és una assignatura pendent per a James (un correctíssim 35% d’encert després d'entrenar durament l'estiu del 2005).

Aquest any, molts han comparat James amb Wade. Tots dos van ser elegits al draft del 2003, tots dos són autèntiques màquines ofensives, i molts creuen que són el futur de la NBA. Tot i la superioritat física i ofensiva de King James, el cert és que molts pensen que el dorsal 23 dels Cavaliers no és encara un jugador tan complet com Wade, sobretot a l’hora de defensar i assumir responsabilitats en els últims segons.

Sorpreses destacades: Elton Brand, Gerard Wallace, Pau Gasol, Dwight Howard i el rookie Chris Paul. El power forward All star Elton Brand (203 cm i 115 kg) ha jugat a un altíssim nivell enguany: 25 punts -53% d’encert en tirs de camp, 10 rebots, 2.5 taps i 1 robatori per partit. No menys impressionant ha estat el forward Gerard Wallace (2 metres i 98 kg): 15 punts -53% d’encert, 7.5 rebots, 2.5 robatoris i 2 taps per partit. Sens dubte, Wallace ha estat el millor jugador defensiu de la temporada.

Pau Gasol no ha jugat a un nivell tan alt com aquests autèntics jugones però déu n’hi do com s’ha espavilat enguany. El de Sant Boi ha començat a treure profit dels seus 213 cm i 110 kg de pes: 20 punts –amb un 50% d’encert en tirs de camp, 9 rebots, 4.6 assistències i 2 taps per partit. Amb aquest números, el català ha aconseguit finalment ser All Star. Enrere queda aquella imatge de metrosexual. Ara en Pau és tot un home, un magnífic defensor, un bon atacant i un barbut amb un cert aire talibà.

Dwight Howard (20 anys) ha estat, sense cap mena de dubte, el millor sophomore de la lliga. El gegant de 211 cm i 120 kg de pes està començant a fer-se un lloc entre els millors jugadors dins de l’ampolla: 16 punts amb un 53% d’encert en tirs de camp, 12.5 rebots i 1.5 taps per partit. On és Emeka Okafor, número 1 del draft de fa dos anys?

Finalment, tenim el millor rookie de l’any: Chris Paul, el menut guard de 183 cm i menys de 80 kg de pes. El nano, de només 20 anys, ha demostrat ser un magnífic base: 16 punts, 8 assistències, 5 rebots i 2.25 robatoris per partit. És una flor d’estiu? O pel contrari es tracta d’un futur All Star? Només el temps ens ho dirà.

Altres jugadors destacats: els de sempre. Steve Nash (l’ex MVP s’ha superat: 19 punts per partit amb un 51% d’encert en tirs de camp, un 43% en triples i un 92% en tirs lliures –aquests números em recorden Larry Bird!!!- i 10.4 assistències per partit –líder indiscutible), Allen Iverson (33 punts –amb un raquític 44% d’encert, 7 assistències i 2 robatoris per partit), Kevin Garnett (el jugador més complet i eficient de la lliga: 22 punts amb un 53% d’encert en tirs de camp i un 81% en tirs lliures, 12.7 rebots per partit -màxim rebotejador de la lliga, 4 assistències, i més d’un tap i un robatori per partit. La pregunta és: algun dia serà capaç de fer alguna cosa a nivell col·lectiu?), Paul Pierce (tot sol a Boston, el gran Paul ofereix recitals nit rera nit amb més de 26 punts i 6 rebots per partit), Dirk Nowitzki (més de 26 punts -amb un 40% d’encert en triples i més del 90% en tirs lliures- i 9 rebots per partit), Shawn Marion (22 punts amb un 52% d’encert en tirs de camp, 12 rebots, 2 robatoris i gairebé 2 taps per partit)...

El millor esmaixador continua siguent Vince Carter. El dorsal 15 dels Nets ho té tot: salt, potència, coordinació, tècnica, habilitat, contundència, originalitat, espectacularitat...


Imatge sensacional de la millor esmaixada de la temporada: in your face a Alonzo Mourning!!!

Saturday, April 01, 2006

EL SENYOR DELS ANELLS

Cap jugador pot comparar-se a Bill Russell pel que fa a èxits esportius. El llegendari dorsal 6 dels Boston Celtics és el guanyador més gran de la història de l’esport professional americà. En tretze anys de carrera, Russell va ser 11 vegades campió de la NBA i 5 vegades MVP.

Russell fou el pilar defensiu dels Celtics dels anys 60, el millor equip de tots els temps. Tot i ser un jugador molt limitat ofensivament, gràcies a la seva tenacitat i al seu esperit guanyador, el center dels Celtics va anul·lar tots els rivals que van gosar interposar-se en el seu camí cap a la victòria. El gran mèrit de Russell és que no només desgastava físicament els rivals a base de taps, robatoris i marcatges implacables sinó que també els desgastava psicològicament. Cada rebot, cada tap, cada acció defensiva del center dels Celtics era una mostra de superioritat envers el rival. Com diria el mateix Russell, “es tractava de fer entendre als nostres rivals que no podien fer cistella, que per més que ho intentessin els aturaríem”. El resultat d’aplicar aquest estil de joc és ben conegut: un èxit sense precedents.
Tècnicament parlant, la defensa de Russell combinava la intimidació física del center amb l’agilitat i picardia dels guards defensius. En altres paraules, Russell no només defensava la zona sinó que defensava tota la pista. Era un mag que estava a tot arreu. Hi ha una jugada que defineix a la perfecció l’estil de Russell. Fou a les Finals del 1.965 contra els Lakers. Els Celtics fallen un atac, el rebot és pels Lakers que ràpidament passen la pilota a Jerry West. West estava de palomero tot sol a l’altra banda del camp. La cistella sembla òbvia. Ningú es digna a intentar aturar West... excepte Bill Russell. Mentre West es retrau fent una bella entrada a cistella, Russell creua tot el camp corrent per atrapar-lo i fer un tap simplement al·lucinant. Aquesta jugada la podeu veure al DVD “The 100 Greatest Plays in the NBA history” i, francament, val la pena veure-la.

Però la cosa no s’acaba aquí. Russell no només era un defensa extraordinari i un magnífic rebotejador sinó que també era un jugador d’equip i un gran líder. De fet una cosa implica l’altra. Si un jugador és un baluard defensiu infranquejable, no és difícil imaginar-se què fàcil ha de ser jugar en el seu equip. I això és exactament el què passava. Gràcies al seu domini defensiu, Russell feia que els seus companys juguessin amb més confiança que els rivals. Quan un jugador dels Celtics fallava, sabia que encara quedava Bill Russell per corregir l’error. Cada cop que Russell aturava l’atac rival, els Celtics es llançaven al contraatac. Si els Celtics fallaven un atac sempre quedava Bill Russell per agafar el rebot. I així un llarg etz. Com diria el seu ex-company d’equip Donald “Don” Nelson: “There are two types of superstars. One makes himself look good at the expense of the other guys on the floor. But there's another type who makes the players around him look better than they are, and that's the type Russell was."

William “Bill” Russell va néixer a Monroe, Louisiana (1.934), però va viure la seva adolescència a Oakland, Califòrnia. Havia hagut d’emigrar en busca d’un destí millor per a la família. D’adolescent no destacà en el basquetbol perquè era poc hàbil tècnicament. Però era alt (208 cm), de manera que pogué entrar fàcilment a l’equip de la Universitat de San Francisco a mitjans dels 50. Aprofitant que la seva altura li obria portes que restaven tancades a la immensa majoria, Russell es confabulà per ser un guanyador tot i les seves mancances tècniques. D’aquesta manera, Bill compensà la seva limitada aportació tècnica i anotadora amb el seu revolucionari sistema de joc defensiu que li permeté dominar els partits. Pocs podien imaginar que havia nascut el mite que faria petit tots els altres.

A la universitat destaquen 3 fets. En primer lloc, els èxits van començar a arribar a la vida de Bill Russell. Va guanyar la lliga universitària (NCAA) l’any 1.955 i 1.956. En segon lloc, Russell va explotar erigint-se com un jugador dominant amb mitjanes de 20 punts i 20 rebots per partit. I finalment, en tercer lloc, a San Francisco va coincidir amb el guard K.C Jones, futur company d’equip també als Celtics.

L’arma principal de Russell era el tap. Feia relativament poc que la tirania de Mikan havia obligat a revisar les regles dels taps i de la possessió de la pilota. En conseqüència, als anys 50 el basquetbol s’havia tornat un esport tremendament ofensiu. Ningú es preocupava de la defensa. Amb l’aparició del tap il·legal, el nombre de jugadors capaços de fer taps es va reduir considerablement. Aturar un rival a base de taps semblava una missió impossible. Pocs podien imaginar que l’autèntica revolució estava per venir. Els que criticaven Russell per falta de capacitat ofensiva no trigarien en haver d’empassar-se les seves paraules.

L’any 1.956 Bill Russell va esdevenir elegible pel draft de la NBA. Aquell mateix any, el gran George Mikan es retirava i s’acabava la dinastia dels Lakers de Minneapolis. Tot i les inqüestionable habilitats defensives de Russell, només un equip estava interessat en fer-se amb els seus serveis: els Boston Celtics. En aquells moments era impensable considerar que l’estrella d’un equip fos un jugador bàsicament defensiu. I més si tenim en compte que a la segona meitat dels cinquanta a les universitats començaven a brillar homes com Wilt Chamberlain i Elgin Baylor, autèntiques màquines ofensives. Però l’entrenador dels Celtics ho tenia decidit: Bill Russell era el pilar del seu projecte guanyador.

Era, naturalment, Arnold “Red” Auerbach (1.917, New York), un tirà compassiu (així s’autodefinia ell) que només pensava en una cosa: la victòria. “Basketball is like war in that offensive weapons are developed first, and it always takes a while for the defense to catch up”. “The only correct actions are those that demand no explanation and no apology.” Només un home de la seva filosofia podia confiar cegament en Bill Russell. “Strategy is something anyone can learn, but not all coaches take the time to understand a man's personality”. El mateix Russell ha reconegut que les crítiques a les quals va estar sotmès per ser un jugador tan mediocre ofensivament l’havien arribat a afectar tant que ell mateix es va qüestionar la seva pròpia vàlua. Aleshores Auerbach li digué: Just do what you do best.


Red Auerbach had many victory cigars thanks to Bill Russell


A mitjans dels 50, els Celtics ja eren un bon equip, sobretot ofensivament parlant. No en va, l’any 1.956 havien arribat a la Final de la NBA. L’estrella dels Celtics dels cinquanta era el guard Bob Cousy (sempre al voltant de 20 punts i 8 assistències per partit), el millor playmaker de l’època, “The Houdini of the Hardwood”. Cousy era un jugador espectacular i carismàtic. A la pàgina de la NBA recorden que “he was the original Human Highlight Film. He was magical before there was Magic." Cousy fou el primer en fer passades sense mirar, per darrera l’esquena... com molt bé diu ell mateix “el que jo feia ara ho fa qualsevol màrrec a l’escola, però als anys 50 allò era totalment nou i la gent pagava per veure-ho”. L’acompanyaven el shot guard Bill Sharman i el petit center de 203 cm Ed Easy Macauley, al voltant de 20 punts per partit cada ú. El problema eren els rebots (Macauley amb prou feienes capturava 8 rebots per partit) i la defensa. Els Celtics no eren capaços de pressionar i dominar la zona, fet que els impedia ser un equip guanyador. Tot això ara ens sembla obvi, però és gràcies a Auerbach i Bill Russell que tots sabem de la importància de la defensa i el rebot.

Tot i que Auerbach era l’únic que desitjava realment Russell, el cert és el draft del 1.956 no era gens favorable als interessos dels Celtics. Com que havien quedat segons la temporada anterior, els Celtics serien un dels últims equips en poder elegir. Per a més inri, els Celtics també desitjaven la jove promesa Tom Heinsohn, un gran anotador-rebotejador de 2 metres d’altura. En aquells temps hi havia una regla anomenada “territorial selection” que permetia “reservar-se” un jugador del draft si aquest jugava al territori de la franquícia. Gràcies a aquesta regla, els Celtics es van poder assegurar Tom Heinsohn però per contra, d’aquesta manera es quedaven sense poder elegir a ningú a la primera ronda del draft. Era obvi que algú acabaria agafant Russell abans que els Celtics poguessin fer-ho. Per això, Auerbach planejà un intercanvi. Els primers a elegir eren els Royals, però com que tenien el jove i prometedor center Maurice Stokes, no eren un perill pels interessos dels Celtics. Els segons en poder elegir, els Saint Louis Hawks del magnífic Bob Pettit, no estaven gaire interessats amb Bill Russell però sí que estaven disposats a fer un intercanvi amb els Celtics. El preu per Bill Russell fou Ed Easy Macauley (ex-jugador de la universitat de Saint Louis, Ed era l’ídol de l’afició d’aquella ciutat) i el rookie Cliff Hagan. Com molt bé diuen a la pàgina de la NBA: The deal brought the Hawks a championship in 1958, but it brought the Celtics a dynasty.

A finals del 1.956, els Celtics havien incorporat Bill Russell, Tom Heinsohn i K.C. Jones. Russell i Jones es van perdre l’inici de la temporada 1.956-57 perquè estaven amb l’equip de basquetbol americà als Jocs Olímpics. Tornaren a Boston al desembre amb una medalla d’or. El millor, però, encara havia de venir.

Els Celtics havien començat molt forts, liderats per Cousy (20 punts i 7.5 assistències per partit), Sharman (21 punts per partit) i el rookie Heinsohn (16 punts i 10 rebots per partit), de manera que Russell no tingué problemes d’adaptació. Amb 44 victòries, els Celtics van liderar la Regular Season. Cousy, el líder de la lliga en assistències, fou elegit MVP, i Heinsohn, Rookie de l’Any (acabant amb els dubtes que tenia Auerbach respecte aquest jugador. També havia dubtat públicament de Cousy anteriorment...). Russell fou el líder en rebots (19 per partit) però la seva poca aportació ofensiva (menys de 15 punts per partit) es feu evident. Com a curiositat jo em quedo amb les roques que tiraven els jugadors en aquella època. Cousy per sota del 40% d’encert en tirs de camp, Heinsohn un raquític 40% d’encert, i Russell i Sharman poc més del 40%.

Als playoffs, Sharman va continuar anotant mentre que els dos rookies i Cousy van apretar el ritme. El Houidini de la pista va promitjar més de 9 assistències per partit, Russell va dominar la zona amb 24 rebots per partit i Tom Heinsohn va explotar amb 22 punts i 12 rebots per partit. A la Final es van trobar amb els Saint Louis de Pettit i Macauley. Tot i que els Celtics eren els favorits, la Final es va decidir en el setè partit. Els Hawks van forçar dues pròrrogues però al final els Celtics es van proclamar campions de la NBA per primera vegada en la història.

La següent temporada, la 1.957-58, Russell va agafar les regnes de l’equip (líder de la lliga capturant rebots per segona vegada consecutiva, aquest cop amb 22 rebots per partit) i es va erigir com a MVP de la lliga, guardó que guanyaria en cinc ocasions al llarg de la seva carrera. Russell tan sols havia promitjat 16 punts i 3 assistències per partit, un bagatge ofensiu francament pobre. Però quan es parla de Russell un no ha de mirar les estadístiques individuals sinó les de conjunt. Els equips on jugava Russell dominaven els partits. Mentre Cousy, Sharman i Heinsohn s’encarregaven de l’atac, Russell va imposar la seva llei en defensa. Com molt bé diuen a la pàgina de la NBA “Russell brought a new level of defensive artistry, intimidating opponents with blocked shots and proving that it didn't take a scorer to dominate a game”.

Una de les claus de l’èxit de Russell era la seva habilitat innata per capturar rebots. Russell fou el primer a entendre que per dominar els rebots el més important és agafar la posició i anticipar-se a la jugada. His game was as much analytical and mental as it was physical.

La final del 1.958 va tornar a enfrontar els Celtics amb els Hawks. Aquest cop, però, Russell es lesionà en el tercer partit i els Hawks no desaprofitaren l’oportunitat per proclamar-se campions. El títol del 1.958 fou l’ única concessió que Bill Russell va donar en els deu primers anys de la seva carrera.

La temporada 1.958-59, els Celtics van iniciar la dinastia. El debut d’Elgin Baylor, el primer high flyer de la història, va quedar eclipsat per la gran exhibició dels Celtics. Cousy 20 punts i gairebé 9 assistències per partit, Sharman 20 punts per partit, Heinsohn 19 punts i 10 rebots per partit, i Russell 17 punts, 23 rebots (líder de la lliga per tercera vegada consecutiva) i 3 assistències per partit. Als playoffs, les dues grans estrelles de l’equip, Cousy i Russell, van liderar l’equip (Cousy va promitjar 19 punts, 11 assistències i 7 rebots per partit, mentre que Russell 15 punts, 28 rebots i gairebé 4 assistències per partit) per aconseguir el seu segon campionat en 3 anys. Aquest cop, però, la Final no fou contra els Hawks, tot i l’MVP Bob Pettit, que havia firmat una fabulosa Regular Season amb 29 punts, 16 rebots i 3 assistències per partit, sinó contra els Lakers de Minneapolis del rookie Elgin Baylor.

Després d’escombrar els Lakers, els Celtics ja no abandonarien la victòria fins ben entrat els seixanta. Amb el títol del 1.959 es va fundar la dinastia més gran de tots els temps. Liderats per Russell i Auerbach, els Celtics van guanyar fins a 8 anells consecutius. De res va servir l’arribada d’homes com Wilt Chamberlain, Oscar Robertson o Jerry West. Els Celtics eren, simplement, invencibles.

Amb l’arribada de Wilt Chamberlain a la NBA la temporada 1.959-60, es va iniciar el que els americans anomenen the rivalry: Russell versus Chamberlain. El millor jugador defensiu contra el millor ofensiu, el millor jugador d’equip contra el millor jugador individual. Per primera vegada en la seva vida, Russell es va haver d’enfrontar a algú que no podia ser aturat per un sol home. Però Russell no estava sol. Els seus companys d’equip que tantes vegades ell havia ajudat es confabularen per impedir que Russell fos humiliat. D’aquesta manera, els Celtics i no Bill Russell van reduir Wilt Chamberlain. Ningú, ni tan sols Russell, podia aturar Wilt Chamberlain. El què sí va fer Russell és “reduir l’efectivitat” de Wilt Chamberlain. I amb l’ajuda dels seus companys, l’equip va vèncer el tità. Els 28 punts per partit que va promitjar Chamberlain jugant contra Russell són prou explícits, per no dir el dia que Chamberlain va capturar 55 rebots a la cara de Russell (rècord de rebots en un sol partit). Ara bé, com deia Auerbach: “no m’importa si els meus jugadors fan 50 punts o en fan 5, només m’importa guanyar”.

What became clear, both during the 1959-60 season and over the next several years, was that basketball was a team game. Chamberlain was great, but the Celtics were better.

Durant la temporada 1.959-60, els Celtics van continuar dominant gràcies al seu triplet ofensiu (Cousy 20 punts i 9.5 assistències per partit, Sharman 20 punts per partit i Heinsohn 21 punts i més de 10 rebots per partit) i a l’incommensurable Bill Russell, 18 punts, 24 rebots (segon millor rebotejador darrera Wilt Chamberlain) i gairebé 4 assistències. La Final, contra els Hawks, fou un festival de Russell. En el setè i definitiu partit, Russell va anotar 22 punts i va capturar 35 rebots per donar la victòria als Celtics. Era el segon campionat consecutiu pels Celtics i el tercer en quatre anys.

La temporada 1.960-61 significà l’inici del declivi dels veterans Bill Sharman i Bob Cousy. Però els Celtics no se’n ressentiren car tenien una gran plantilla... i Bill Russell, l’MVP de la temporada. Als playoffs, where the legends are born que diuen a la NBA, Russell va promitjar 19 punts, 30 rebots i 5 assistències per partit. Els Hawks foren derrotats en 5 partits i els Celtics es proclamaren campions per quarta vegada en la seva història. El guard Bill Sharman es retirà i el seu lloc l’ocupà el fins aleshores reserva Sam Jones.

La temporada 1.961-62, Russell va guanyar el seu tercer MVP (el segon consecutiu) després d’acabar la Regular Season amb 19 punts (rècord personal d’anotació), 23 rebots i 4.5 assistències per partit. Els Celtics eren el millor equip tot i que van haver de suar de valent per demostrar-ho. A la Final de Conferència van necessitar 7 partits per véncer els Warriors de Chamberlain, i 7 partits més per derrotar els Lakers de Baylor i West a la gran Final de la NBA. Sam Jones i Tom Heinsohn van promitjar 21 punts per partit als playoffs, però el gran líder i heroi va tornar a ser Bill Russell, que va promitjar 22 punts, 26 rebots i 5 assistències per partit.

L’any 1.962, els Celtics reforçaven el perímetre amb l’arribada del rookie John Havlicek a l’equip. Havlicek, l’home que va popularitzar la figura del sisè home, era un guard-forward extraordinàriament complet, tant atacant com defensant. No en va, és l’únic jugador de la NBA que pot presumir d’haver anotat més de 25.000 punts, capturat més de 8.000 rebots i repartit més de 6.000 assistències. Havlicek és, després de Russell i Bird, el jugador més important dels Celtics. Va arribar quan l’equip necessitava un recanvi al perímetre (a principis dels seixanta quan Sharman i Cousy es retiraven), i encara va ser capaç de mantenir l’esperit guanyador de l’equip durant els setanta (quan semblava que sense Russell els Celtics estaven acabats). "If I had a son like John I'd be the happiest man in the world" va dir en una ocasió Red Auerbach.

La temporada 1.962-63 fou l’única temporada on coincidiren les tres grans estrelles dels Celtics dels 50, dels 60 i dels 70: Bob Cousy, Bill Russell i John Havlicek. Completaven l’equip el guard Sam Jones i el power forward Tom Heinsohn, que s’inflaren a fer punts tant a la Regular com als playoffs. El resultat d’un equip tan extraordinari no podia ser cap altre que un sisè anell pels Celtics (el cinquè consecutiu). Durant la Regular Season, Russell obtingué el seu quart MVP (tercer consecutiu) tot i que, com sempre, l’autèntic Bill Russell només aparegué als playoffs: 20 punts, 25 rebots i 5 assistències per partit.

La temporada 1.963-64 fou la primera sense el carismàtic Bob Cousy. Els dies de Heinsohn també estaven arribant al final, però els Celtics ja tenien un recanvi: Tom Sanders. S’havia acabat una etapa però no els títols. Havlicek i Jones lideraren l’equip ofensivament amb 20 punts per partit cada ú. Russell s’encarregà, com sempre, de la defensa i de liderar l’equip (15 punts, 24.7 rebots –líder de la lliga, superant fins i tot a Wilt Chamberlain- i gairebé 5 assistències per partit). Aquell any, però, l’MVP fou per Oscar Robertson, The Big O (31 punts –amb un 52% d’encert en tirs de camp, 11 assistències i 9.9 rebots per partit).

Llegendes: Bill Russell, Bob Cousy, John Havlicek, Tom Heinsohn i K.C. Jones

Gràcies a uns encertats relleus, els Celtics continuaven imbatibles. El 1.965 aconseguiren el setè anell consecutiu (el vuitè de la història dels Celtics). Russell, de 32 anys, aconseguí el seu cinquè i últim MVP amb 14 punts, 24 rebots i més de 5 assistències per partit. Als playoffs, com sempre, Russell es va superar (16 punts, 25 rebots i 6 assistències per partit). No menys destacable fou l’aportació ofensiva d’un altre veterà, el guard Sam Jones, amb 26 punts per partit a la Regular i 29 als playoffs. Aquell any, però, l’autèntic heroi dels Celtics fou John Havlicek, recordat per sempre més pel famós robatori a les Finals de Conferència del 1.965.

En el setè i definitiu partit de les Finals de Conferència, els Celtics guanyaven tan sols d’un punt a falta de 5 segons: 110 a 109. La possessió de la pilota era pels Celtics. Bill Russell, el gran líder, va agafar la pilota disposat per treure de banda. No es podia fallar i per això ell va assumir tota la responsabilitat. De res van servir les queixes dels companys recordant-li que hi havia millors passadors a l’equip. Russell estava disposat a ser l’encarregat de posar la pilota en joc. Com ell mateix ha reconegut posteriorment, aquell fou el pitjor error de la seva vida. Russell, conegut per la seva poca habilitat amb la pilota, intentà assistir a un company d’equip però la pilota rebotà contra els ferros que sostenen el taulell... per acabar sortint del camp. Possessió pels Sixers de Wilt Chamberlain i 5 segons (el rellotge no s’havia mogut perquè cap jugador havia tocat la bola) per acabar amb la dinastia dels Celtics. Bill Russell s’enfonsà. El millor jugador de tots els temps seria recordat també per l’error més gran de tots els temps? Mentre Russell es rendia, els seus companys es confabularen per corregir l’error del gran líder. I això és el que va passar:

Philadelphia's Hal Greer inbounded to Chet Walker, but Havlicek stole the ball to seal the victory. Havia nascut una llegenda. Els Celtics continuarien regnant.

Aquest robatori també és famós per les paraules amb les quals Jonnhy Most va plasmar el moment: "Havlicek steals it. Over to Sam Jones. Havlicek stole the ball! It's all over! Johnny Havlicek stole the ball!". 20 anys després, Boston va tornar a sentir una alegria similar quan Gerard Henderson efectuà el famós robatori de les Finals del 1.984 (per més informació veure el post dedicat als Celtics dels anys 80).

Després de superar els Sixers de Chamberlain, els Lakers de West i Baylor no foren un rival digne a la gran final. Amb el títol del 1.965, els Celtics aconseguien el vuitè anell de la seva història i el setè de manera consecutiva.

A partir del 1.965, s’evidencià que la plantilla envellia i no es rejovenia (amb l’excepció del gran Havlicek). Heinsohn es retirà, mentre que Sanders, Jones i Russell ja passaven de la trentena. Potser Sam Jones és el que millor va aguantar el pas dels anys, mentre que Russell, tot i disminuir progressivament el seu rendiment, continuà exercint de líder fins a l’últim dia de la seva gloriosa carrera.

Passaven els anys però els Celtics, tot i envellir, no cedien. La temporada 1.965-66 serà recordada per sempre més pel vuitè anell consecutiu dels Celtics. Després de 15 anys com a entrenador dels Celtics, Red Auerbach, va plegar per dedicar-se a tasques directives (mànager de l’equip). El seu lloc, a petició del mateix Auerbach, l’ocupà Bill Russell, que d’aquesta manera passava a ser entrenador-jugador. Russell, el millor jugador de tots els temps, es convertí en el primer entrenador negre de la NBA.

Amb l’adéu de Red Auerbach s’acabà la dinastia. La temporada 1.966-67, els Sixers de Wilt Chamberlain van eliminar els Celtics en tan sols 5 partits a les finals de Conferència. Tot i que Philadelphia tenia un gran equip, la clau de la victòria fou el nou estil de joc que adoptà Wilt Chamberlain, menys individualista i més efectiu (22 punts amb un 58% en tirs de camp, 29 rebots i 9 assistències per partit). Ofensivament, Russell tan sols pogué aportar 10 punts amb un 36% d’encert.

Fou un cop molt dur. Durant uns mesos molta gent pensà que els temps gloriosos ja no tornarien mai més, però no fou així. L’anell del 1.967 tan sols fou la segona i última concessió que Bill Russell feu en tota la seva carrera esportiva.

La temporada 1.967-68, els Celtics es van venjar dels 76ers i van demostrar a tot el món qui eren els autèntics campions. Contra Philadelphia, Russell va jugar ultramotivat. En el setè i definitiu partit, els Sixers tenien possibilitats fins a l’últim minut, però aleshores aparegué Russell. Primer realitzà un tap i poc després capturà un rebot defensiu and fed the ball to Sam Jones, who made the final basket in a 100-96 triumph. A la gran Final els Lakers van oposar resistència però van acabar caient després de sis partits.

Era el desè anell dels Celtics i el primer sense Auerbach.

La temporada 1.968-69, la última de Russell i Jones, fou molt dura però també molt gratificant. Els Celtics van entrar als playoffs pels pèls, després d’una campanya molt fluixa (48 victòries i 34 derrotes), però finalment es van tornar a proclamar campions de la NBA. Tant a la Regular Season com als playoffs Havlicek liderà l’equip en punts (únic jugador dels Celtics que promitjà més de 20 per partit) i assistències (més de 5 per partit). Russell, per la seva banda, es limità a les tasques defensives (a la Regular Season promitjà menys de 10 punts per partit).

Després de 13 anys de carrera professional, Russell es retirà. El seu llegat, com molt bé diuen els americans: defense wins championships. És el millor jugador de tots els temps? Potser sí (jo crec que el millor és Michael Jordan). En tot cas, és innegable que és el guanyador més gran de tots els temps: 2 vegades campió de la NCAA, 1 medalla d’or als Jocs Olímpics del 1.956, 11 anells de campió a la NBA, 5 vegades MVP, 12 vegades All Star, segon màxim rebotejador de tots els temps (21.620 rebots, o el què és el mateix: 22.5 rebots per partit), màxim rebotejador de la història en els playoffs (4.104 rebots o el què és el mateix, 24.9 rebots per partit en els playoffs), és un dels dos únics jugadors que ha capturat més de 50 rebots en un partit (51 el 5 de febrer del 1.960).

Amb l’àdeu de Russell, s’acabà una etapa guanyadora. Als setanta, el gran líder de la NBA també fou un center, però no jugà a Boston sinó a Milwaukee. Després de dos anys molt fluixos (sense ni tan sols jugar els playoffs), els Celtics pogueren tornar a l’elit gràcies al trio fantàstic: el guard Joseph Henry “Jo Jo” White, el center Dave Cowens i el veterà John Havlicek. Però això ja és una altra història...