Saturday, January 07, 2006

LA DÈCADA PRODIGIOSA V

ELS BAD BOYS

Amb nou anys, els Detroit Pistons van passar de ser el pitjor equip de la NBA a guanyar dos anells de campions gràcies a un seguit de fitxatges encertats durant la dècada dels 80. Junts, aquests joves jugadors formaren un bloc sòlid i irrepetible que no només va assoborir l'èxit sinó que fins i tot va acabar revolucionant el sistema de joc dels equips de la NBA. Eren els Bad Boys, els jugadors més estimats i odiats de la NBA, un conjunt defensiu que apostava pel bàsquetbol ràpid, atrevit i agressiu.


La història dels Bad Boys és una història de lluita i de sofriment, de baralles i tanganes, de penes i alegries, de fracassos i successives recuperacions fins arribar finalment a l'olimp dels campions. Cap equip ha tingut mai un esperit de superació com els Detroit Pistons dels anys vuitanta. És cert que entre els seus jugadors no hi havia cap superestrella com el Doctor J o Michael Jordan. Tampoc tenien un líder com Larry Bird, ni un prodigi sota la cistella com Moses Malone ni un talent com Magic Johnson. Però potser per això, perquè varen aconseguir ser campions començant des de baix de tot i perquè el seu joc era totalment diferent al dels seus rivals, els Bad Boys són i seran sempre, still the best. No ho hem d'oblidar: foren els Bad Boys els qui revolucionaren el sistema de joc dels equips de la NBA. Després dels Bad Boys, la NBA s'ha convertit en una lliga formada per equips obsessionats per la defensa i la condició física. És un fet que tots els bons aficionats de la NBA saben: els Lakers del Showtime, els Celtics del Big Three, o els Bulls de Michael Jordan, són equips irrepetibles perquè tenien un estil de joc basat en el poder ofensiu de les seves estrelles. En canvi, els Detroit Pistons dels 80 basaven el seu joc en l'agressivitat, la fortalesa física i la defensa implacable, propietats i habilitats que qualsevol bon entrenador pot inculcar als seus jugadors. Per això hi ha un abans i un després dels Bad Boys. Ells són la prova més evident que la unió fa la força.

INTIMIDATE, DOMINATE, ELIMINATE

El sobrenom The Bad Boys comença a sonar a finals dels 80, quan l'equip tenia un líder ofensiu, Isiah Thomas (dorsal 11, samarreta retirada), sempre ben acompanyat per Joe Dumars "Mr Piston" (dorsal 4, samarreta retirada) i el veterà Vinnie Johnson "The Microwave" (dorsal 15, samarreta retirada), i un líder defensiu, Bill Laimbeer (dorsal 40, samarreta retirada), recolzat per homes com Rick Mahorn, John Salley "The Spider" i Dennis Rodman "The Worm".

Els dos líders

Isiah Thomas (1.961, Chicago), àlies Zeke, és un dels millors bases que mai hagin jugat a bàsquetbol (20 punts, 9 assistències i 2 robatoris per partit durant 13 temporades). Fou un small man (185 cm) rapidíssim amb una habilitat extraordinària amb la pilota, capaç de driblar dos i tres jugadors contraris en un tres i no res. També fou un líder capaç de dominar els partits, tot i que a un nivell inferior als seus rivals i amics Magic Johnson i Larry Bird. Físicament, Thomas tenia cara de nen, i un somriure permanent molt característic. "I call him the baby-faced assassin," va dir un entrenador en un diari, "because he smiles at you, then cuts you down." A la pàgina de la NBA també el defineixen com a dangerous shooter from any spot on the floor, a smart passer and a smooth, clever playmaker. Però sens dubte, el gran tret característic de Thomas era el seu esperit lluitador i el seu caràcter optimista tot i haver patit una dura infància a la ciutat de Chicago. Potser per això he knew how to handle pain; he often played with injuries resulting from his rough-and-tumble style.


És una llàstima que un gran jugador com ell s'enemistés estúpidament amb Michael Jordan. Thomas considerava que Jordan era arrogant i prepotent, però potser hauríem de dir que tenia enveja de Jordan perquè triomfava a l'equip de la seva ciutat natal: Chicago. Thomas va intentar marginar i arraconar Michael Jordan (als All Stars, per exemple, Isiah ni li passava la pilota a Michael) però al final, no cal ni dir-ho, fou ell qui acabà marginat, sense poder jugar al Dream Team i veient com Jordan es proclamava millor jugador de tots els temps. Qui vulgui saber més detalls d'aquesta relació plena de venjances només cal que vagi a la web www.acb.com i llegeixi l'extraordinari article de G. Vázquez (Retrato de un odio).

Quan el joveníssim Isiah Thomas va arribar a Detroit l'any 1.981, els Pistons eren el segon pitjor equip de la lliga (tal sols 21 victòries). En aquells moments, la direcció de la franquícia es va decantar per la única opció possible: renovar i rejovenir progressivament la plantilla. Thomas fou el primer d'una sèrie de joves jugadors que s'anirien incorporant a l'equip. En el seu primer any a la NBA, la temporada 1.981-82, Thomas va tenir minuts i partits, promitjant 17 punts, 7.8 assistències i 2 robatoris per partit. Aquella temporada, tot i que els Pistons continuaven sent mediocres, fou sumament important perquè a més de Thomas també va arribar, al febrer del 1.982 i provinent de Cleveland, l'altra peça clau del futur equip campió, el center Bill Laimbeer, que aquell any va promitjar 13 punts i 11.3 rebots per partit.



William "Bill" Laimbeer Jr. (1.957, Boston) fou un poderós center (segons el meu pare, un "tanc") de gairebé 7 peus i 120 kg, un jugador dur que sota l'aparença de jugador tosc amagava un gran tir (gairebé 50% d'encert en tirs de camp, 33% en triples i 85% en tirs lliures!!!). Però no ens enganyem, si per alguna cosa és recordat Bill Laimbeer, és per ser el primer bad boy (i posteriorment el head villain de l'equip), és a dir, l'inventor d'un peculiar sistema de joc basat en el contacte físic permament amb el rival. Laimbeer sempre jugava al límit del reglament, desgastant el rival a base de cops fins a dominar completament la zona. Si algú s'hi tornava, Laimbeer simulava que havia estat agredit. A la pàgina de la NBA el defineixen a la perfecció: a master of posturing, muscling, and anticipating - plus fomenting trouble, pretending to be fouled, and drawing his opponents' ire. No cal ni dir-ho, durant la dècada dels vuitanta, Laimbeer fou el jugador més estimat (a Detroit) i odiat (a la resta del món): "the prince of darkness," "a street thug," "an ax murderer" o "His Heinous". Agradi o no als més puristes del bàsquetbol, el cert és que Laimbeer va saber treure profit de les seves virtuts (un big man amb una gran força física i un tir increïble, una maligna intel·ligència i una gran capacitat teatral) per amagar els seus defectes (molt lent i incapaç de saltar més de 20 cm). No en va, Laimbeer pertany al selecte grup de jugadors que han anotat més de 10.000 punts i han recollit més de 10.000 rebots. Durant els 80, Laimbeer fou un defensor extraordinari sota la cistella (enlloc de bloquejar la pilota fent taps, Laimbeer literalment aturava els jugadors), convertint-se en el millor rebotejador defensiu de la lliga del 1.982 al 1.990.

A l'acabar la temporada 1.982-83 els Pistons continuaven sense ser capaços de guanyar 40 partits. Defensivament l'equip funcionava (2.46 robatoris per partit Thomas i més de 12 rebots per partit Laimbeer) però faltaven bons anotadors. Amb l'arribada d'un nou entrenador, Chuck Daley (el meu ídol: entrenador primer dels Bad Boys i després del Dream Team), les coses començarien a canviar.

A la temporada 1.983-84, els Pistons tornaven als playoffs (per caure eliminats a primera ronda) després de guanyar 49 partits a la Regular Season, amb un estel·lar Isiah Thomas (21 punts, 11 assistències i 2.5 robatoris per partit i MVP de l'All Star, amb 15 assistències) i un Bill Laimbeer que ja no només es limitava a aportar solidesa defensiva (més de 17 punts i 12 rebots per partit). A la següent temporada, la 1.984-85, Isiah Thomas promitjaria 13.9 assistències per partit, rècord absolut de l'època (més tard superat per John Stockton). Els Detroit Pistons començaven a rutllar i a superar-se. Als playoffs, els Pistons van eliminar els Nets de New Jersey però caurien després a les semi-finals contra els Boston Celtics.

A la temporada 1.985-86, l'equip es reforçava brillantment amb el rookie Joe Dumars i el fitxatge de Rick Mahorn. Dumars (nascut al 1.963) era un escorta molt ràpid i molt tècnic, un jugador molt elegant i extraordinàriament complet, un bon defensa i un bon anotador. Sens dubte, el complement perfecte per a Thomas i el veterà Vinnie Johnson (nascut al 1.956). Junts, els tres menuts guards (Thomas 185 cm, Johnson 188 cm i Dumars 191 cm) oferien autèntics festivals ofensius i defensius. L'estratègia dels Pistons era que els guards juguessin al límit, rotant constantment per descansar i poder jugar sempre a un nivell d'intensitat que cap altre equip mai va poder igualar.

Joe Dumars, el jugador més elegant de Detroit. Es recordat per les seves entrades a cistella marca de la casa -com la de la foto, sempre envoltat de jugadors rivals- i per ser un magnífic defensor (el millor segons Michael Jordan).


Per la seva banda, Rick Mahorn (1.958) era un autèntic bad boy, un power forward de 208 cm i 110 kg de pes que ràpidament va entendre la filosofia de joc del seu nou equip. Al costat de Laimbeer, Mahorn va acabar de tancar la zona i va convertir la pista en un camp de batalla.

L'any 1.986, Thomas tornaria a guanyar l'MVP del All Stars (amb 10 assistències) i Bill Laimbeer es proclamaria màxim rebotejador de la temporada (amb poc més de 13 rebots per partit, 9.4 dels quals, defensius), acabant d'aquesta manera amb el regnat de Moses Malone. Els Pistons però, continuaven sense poder arribar a unes finals de Conferència tot i les grans actuacions de Thomas i Laimbeer als playoffs (26 punts i 12 assistències per partit Thomas, i 22.5 punts i 14 rebots per partit Laimbeer). Les coses, però, canviarien radicalment a partir del següent any, quan Thomas i Laimbeer començaren a cedir protagonisme als seus companys d'equip en benefici del conjunt, iniciant-se un seguit d'anys gloriosos per a la franquícia.

La temporada 1.986-87 els Pistons es convertiren en un terrible bloc defensiu, els arxiconeguts Bad Boys. Van acabar la Regular Season amb 52 victòries, superant d'aquesta manera la marca psicològica de les 50 victòries. Havia començat l'assalt dels Pistons. Dos rookies, John Salley i Dennis Rodman, es van unir a l'equip. John Salley (1.964, New York), àlies l'aranya per tenir unes extremitats exageradament llargues, era un center-power forward de 7 peus del qual s'augurava un gran futur. A l'hora de la veritat, però, acabaria sent poc més que un bon suplent, un complement per a Mahorn i Laimbeer. En canvi, Dennis Rodman (1.961), un power forward de poc més de 2 metres d'altura que no havia jugat a bàsquetbol en cap High School, va resultar ser bastant més que un complement per a Mahorn. Rodman tenia el sobrenom de "Worm" per la seva tendència to wiggle around while playing pinball. La història del Rodman dels 90 és arxiconeguda però aquí ens centrarem, òbviament, en el seu periple pels Pistons de finals dels 80. Tutelat per Chuck Daly, Rodman va convertir-se en un autèntic animal capturant rebots i marcant rivals. Tutelat per Bill Laimbeer, The Worm va convertir-se en un bad boy autèntic, un jugador ferotge i agressiu capaç d'anul·lar Magic Johnson.

Fantàstica esmaixada de John Salley.

Aquell any, els Pistons demostraren tenir una gran plantilla, amb múltiples opcions en totes les posicions per poder jugar amb la intensitat i agressivitat necessària durant tot el partit. El resultat: una eficàcia ofensiva i defensiva extraordinàries. Ofensivament, Adrian Dantley, àlies "A.D", un veterà forward anotador de 196 cm fitxat aquell any, liderà l'equip amb 21.5 punts per partit amb un encert del 54% (de tots els jugadors que han fet més de 20.000 punts al llarg de la seva carrera, només Artis Gilmore -center, Shaquille O'Neal -center, Kareem Abdul-Jabbar -center- i Charles Barkley -power forward- han acabat amb un encert superior a A.D. Dantley, dues temporades màxim anotador de la NBA, és l'aler més efectiu de la història, molt per sobre de mites com Elgin Baylor, Julius Erving i James Worthy). El seguí Thomas, amb 20 punts i 10 assistències, i a continuació Laimbeer i Johnson amb 16 punts cada un. Dumars, que començava a tenir minuts, promitjà 12 punts per partit amb un encert en tirs de camp del 50%. Jo em quedo, però, amb el 90% d'encert en els tirs lliures del center Bill Laimbeer. No ho he vist mai comentat enlloc però per mi és una dada a tenir en compte. Per primera i última vegada en la història de la NBA no es podia aturar un center fort i corpulent a base de fer-li faltes personals (i per mi aquesta és una de les claus de l'èxit de Bill Laimbeer; ell podia fer faltes brutes sabent que els altres big men solien fallar algun tir lliure, en canvi si era ell el que rebia una falta personal, els Pistons s'asseguraven dos punts).

Isiah Thomas, Vinnie Johnson i Dennis Rodman

Defensivament, l'equip controlava els rebots. Laimbeer continuava sent el màxim rebotejador de l'equip (11.6 rebots per partit). Mahorn, que jugava 20 minuts per partit promitjà 6 rebots per partit, i el rookie Dennis Rodman, que tan sols jugava 15 minuts per partit, fou capaç d'agafar-ne més de 4 cada partit. The spider tampoc es quedava curt, ja que fou capaç de promitjar gairebé 4 rebots i 2 taps per partit tot i jugar sempre menys de 20 minuts per partit. Per la seva banda, Thomas promitjà gairebé 2 robatoris per partit.

Però per entendre el poder dels Bad Boys no s'han de mirar les estadístiques individuals sinó les col·lectives. Qui jugava contra els Bad Boys sabia que hi hauria contacte físic permanentment, que rebria cops a tort i a dret, i que difícilment passaria dels 100 punts. Als playoffs del 1.987, els Washington Bullets i els Atlanta Hawks foren les primeres víctimes dels autèntics Bad Boys. 26 anys després, els Pistons arribaven a una Final de Conferència. Allí els esperava un equip llegendari: els Boston Celtics de Larry Bird, Robert Parish i Kevin McHale, els Big Three. Fou una final memorable, per molts, la millor Final de Conferència de tots els temps. 7 partits intensos. 7 batalles inolvidables.

Larry Bird contra els Bad Boys Dennis Rodman i Isiah Thomas.

Els primers dos partits foren al Boston Garden però els Pistons no s'arronsaren. Ans al contrari, venceren tots dos partits i posaren contra les cordes els poderosos Celtics. Aleshores aparagué Larry Legend Bird (27 punts, 10 rebots i 7 assistències per partit durant les finals) i els Celtics reaccionaren guanyant els dos partits següents al Silverdome de Detroit. En el cinquè partit, al Boston Garden, els Boston Celtics i els Bad Boys van lluitar a mort. Un partit èpic. A falta de 5 segons per acabar, els Pistons guanyaven d'un punt i tenien la possessió de la pilota. Quan semblava que els Celtics finalment estaven derrotats, Larry Bird interceptà una passada feta per Isiah Thomas. A continuació, Bird assistí immediatament a Dennis Johnson, que feu la cistella que donà la victòria als Celtics. Fou un cop moral terrible per Isiah Thomas. Els seus companys d'equip, però, continuaren oferint resistència guanyant el sisè partit, aquest cop al Silverdome de Detroit. Els Pistons es mantenien vius fins a l'últim partit. En el setè i definitiu partit, però, s'acabà la temporada pels Bad Boys. Tot i lluitar fins al final, els Pistons acabaren perdent de 3 punts. Els poderosos Celtics passaven a la Final de la NBA per cinquena vegada consecutiva.

Si la temporada 1.986-87 havia estat intensa, la 1.987-88 encara fou millor. A la Regular Season, els Pistons aconseguiren 54 victòries. A mitja temporada, els Pistons reforçaren la zona amb el fitxatge del veterà James Edwards (1.955), àlies "Buddah", un center de més de 7 peus i 120 kg, ex-company d'equip de Laimbeer als Cleveland Cavaliers. D'aquesta manera, els Bad Boys tenien en plantilla tres homes de més de 210 cm d'altura. Ofensivament, l'equip disposava d'una gran varietat de recursos ja que fins a 7 jugadors diferents anotaren sempre més de 10 punts per partit, destacant Thomas (20 punts i 8.4 assistències per partit), Dumars (15 punts i 5 assistències per partit), i A.D (20 punts per partit amb un encert del 51%). Defensivament, Laimbeer continuava liderant l'equip (última temporada per sobre dels 10 rebots per partit) tot i que Dennis Rodman començava a erigir-se com el millor power-forward defensiu de la lliga. El cuc, que encara continuava sent suplent, va promitjar gairebé 9 rebots per partit aquella temporada. Mahorn, el teòric power forward titular, promitjà 8.5 rebots per partit, de manera que només entre ell, Rodman i Laimbeer, l'equip ja s'assegurava gairebé 30 rebots per partit.

El petit Buddah (Edwards medeix 216 cm i pesa més de 120 kg) capturant un rebot.

L'any 1.988 els Detroit Pistons arribarien per primera vegada a una Final de la NBA. Per fer-ho, van haver de véncer els Washington Bullets, els Bulls de Michael Jordan i finalment els Celtics de Larry Bird. Per aturar Michael Jordan, el millor anotador de la lliga, Chuck Daly i Isiah Thomas van dissenyar un pla diabòlic però tremendament efectiu, les arxiconegudes "Jordan rules". Aquestes consistien en què tot l'equip, excepte el propi Thomas, es dediqués a: 1) defensar a amb empentes i cops cada vegada que Jordan toqués la pilota, 2) discutir qualsevol decisió arbitral, i 3) a la mínima que Jordan s'hi tornés, simular haver estat agredits. Els àrbrits inicialment pitaven faltes però tampoc podien aturar el partit constantment de manera que lenta però inexorablement, els Bad Boys aconseguiren aturar Jordan "sense cometre faltes". Jordan no sabia com respondre ja que no era ni un ni dos, era tot un equip contra ell. Era un desgast doble: físic -cansament- i psicològic -impotència. Les seves queixes als àrbrits no servien per res. Per a més inri, Thomas, el seu enemic, era l'únic jugador que no cometia faltes ni bramava als àrbrits. Sense Michael Jordan al 100%, els Bulls no eren rival pels Pistons, que els eliminaren en 5 partits. A la Final de Conferència els esperaven els Celtics una altra vegada. Aquest cop, però, els Bad Boys van superar els Celtics en 6 partits. Fou un moment històric: s'acabava la dinastia de Larry Bird a la Conferència Est i començava el regnat dels Bad Boys.

Jordan rules. Feel the pain Michael!


La gran Final del 1.988 enfrontà els Bad Boys amb els Lakers de Magic Johnson i un veterà Kareem Abdul-Jabbar. A la pàgina de la NBA resumeixen aquella sèrie magistralment: in a painful repeat of the previous season's loss to Boston, Detroit lost a seven-game heartbreaker to the defending NBA-champion Los Angeles Lakers. Aquella final, però, també serà sempre recordada per la consagració d'Isiah Thomas com a mite de la NBA.

Els dos millors bases dels 80 (i possiblement de tots els temps): el menut Isiah i el gegant Magic.

Els dos primers partits foren a Los Angeles i cada equip en guanyà un. El tercer partit, a Detroit, amb un Silverdome ple a vessar, fou pels Lakers que es posaven 2 a 1. Els Bad Boys però, capgiraren la sèrie guanyant els dos partits següents. Els Pistons en tenien prou guanyant un partit per proclamar-se campions però no va poder ser. En el sisè partit els Pistons perdien 56 a 48 al principi del tercer quart quan un inspiradíssim Isiah capgirà el marcador anotant 14 punts consecutius. La mala sort va voler que Thomas es lesionés quan faltaven quatre minuts per acabar el tercer quart. Semblava que els Lakers podrien recuperar-se però despite a severely sprained ankle, Thomas returned 35 seconds later and continued the offensive assault. By the end of the quarter, he had hit 11 of 13 shots from the floor for 25 points, setting an NBA Finals record for points in a quarter. Gràcies a Thomas, els Pistons acabaren el tercer quart guanyant de 2 punts, 81-79. L'últim quart del partit fou una batalla desigual entre el lesionat Isiah Thomas i els Lakers. Tot i els 43 punts, 8 assistències i 6 robatoris del menut base, els Lakers acabaren vencent 103 a 102. La sèrie estava empatada a 3 però aquell dia tots els elogis eren per a Thomas. El seu amic Magic Johnson va resumir d'aquesta manera el comportament heroic de Thomas: "I think he said, 'Okay, I'm going to take this game over". Finalment, en el setè i definitiu partit, James Worthy, amb 36 punts i 16 rebots feia inútils els esforços de Thomas (que jugà lesionat). Els Lakers es tornaven a proclamar campions. L'alegria però, tot just els durà un any.

En efecte, l'any 1.989 els Bad Boys aconseguirien, per fi, ser campions de la NBA.

La temporada 1.988-89, els Pistons deixaven el vell Silverdome per traslladar-se al magnífic Palace of Auburn Hills, l'estadi que s'estrenaria amb una Regular Season de somni. Fins a 63 victòries van aconseguir els Pistons aquell any. A mitja temporada, A.D va ser traspassat a Dallas a canvi de Mark Aguirre (1.959, Chicago), un poderós aler-escorta de 206 cm, gran amic i antic company d'Isiah Thomas. Dantley es quedaria sense la merescuda glòria. Aguirre, en canvi, assaboriria dos anells de campió. D'aquesta manera, els principals Bad Boys d'aquell any foren: Isiah Thomas (més de 17 punts i 8 assistències, i gairebé 2 robatoris per partit), Joe Dumars (17 punts i 6 assistències per partit i NBA First Team All-Defense), Mark Aguirre (16 punts per partit), Vinnie Johnson (14 punts per partit, va jugar els 82 partits de la Regular Season, i en un d'ells, contra Utah, aconseguí el rècord de punts consecutius anotats per un jugador de la franquícia: fins a 19), Bill Laimbeer (gairebé 14 punts i 10 rebots per partit, amb un 50% d'encert en tirs de camp i un 35% en triples), Dennis Rodman (9 punts i 9.5 rebots per partit, líder d'eficiència en tirs de camp amb un 59% i NBA First Team All-Defense), James Edwards (jugant 16 minuts per partit promitjà més de 7 punts i 3 rebots per partit), Rick Mahorn (7 punts i 7 rebots per partit) i James Salley (jugant 20 minuts per partit va promitjar 7 punts i 5 rebots per partit).

Als playoffs del 1.989 els Pistons van posar la directa. A primera ronda van escombrar els Celtics. Els Bucks van patir un destí similar a les semifinals de Conferència. A la Final de Conferència es van trobar els Bulls de Michael Jordan. Més Jordan rules, 6 partits, i els Bad Boys tornaven a jugar una Final de la NBA contra els Lakers bicampions.


S'esperava una gran batalla però a l'hora de la veritat fou una autèntica massacre. Els Bad Boys controlaren la zona amb una facilitat insultant. El veterà Kareem Abdul-Jabbar, de 42 anys, ja no era un jugador a tenir en compte. Joe Dumars, amb 27 punts i 6 assistències per partit a les Finals (acabaria sent MVP de les Finals), liderà l'atac dels Pistons amb una autoritat insultant. Magic Johnson, per la seva banda, es lesionà i els Lakers es quedaren sense opcions. Al quart partit, en el Forum de Los Angeles, quan faltava menys d'un minut per acabar el partit, Pat Riley va decidir canviar Kareem Abdul-Jabbar. Es retirava el mite més gran de la NBA. Era un moment emocionant però també dolorós. Els Lakers estaven a punt de ser escombrats en unes Finals. Amb tan sols 4 partits, els Detroit Pistons es proclamaren campions de la NBA l'any 1.989, l'any 1 de la nova dinastia.

Showtime contra els odiats Los Angeles "Fakers"!!!

Els Bad Boys havien tocat el cel amb les mans però encara no en tenien prou. Un any després, els Pistons repetirien, convertint-se en el tercer equip que aconseguia dos títols consecutius.

La temporada 1.989-90 els Bad Boys van començar sense un dels seus jugadors més carismàtics: Rick Mahorn, traspassat als Timberwolves, una franquícia de nova creació. Tot i jugar orfes, els Pistons van guanyar 59 partits a la Regular Season. Thomas i Laimbeer començaven a cedir el relleu de líders a Joe Dumars (NBA First Team All-Defense) i Dennis Rodman (Millor Jugador Defensiu de la NBA l'any 1.990). Als noranta, Dumars fou The shooter mentre que Dennis Rodman seria el millor rebotejador de la lliga.

Dennis Rodman, Millor Jugador Defensiu de l'època, esmaixant.

Als playoffs del 1.990, els Bad Boys van escombrar els Indiana Pacers a la primera ronda. A les semifinals de Conferència, contra els Knicks de New York, només van cedir un partit. La Final de Conferència va enfrontar els Pistons amb els Chicago Bulls per segon any consecutiu. Els Bad Boys es van preparar per tornar a repetir l'èxit de l'any anterior mitjançant les famoses Jordan rules però, contra tot pronòstic, no van acabar de funcionar. Michael Jordan ja no era només el millor anotador de la lliga, sinó que també era un gran líder que jugava ultramotivat contra els seus enemics: els Pistons d'Isiah Thomas. Per acabar-ho d'adobar, els Bulls començaven a ser un equip força complet (Pippen, Grant...), de manera que si tots els rivals només estaven pendents de Michael Jordan, la resta de l'equip podia anotar a plaer. Després de quatre partits, la sèrie estava empatada a 2. L'entrenador dels Pistons, Chuck Daly, ho va veure ràpidament i va decidir canviar de tàctica. Els Bad Boys tornaren a jugar com normalment, és a dir, amb duresa i agressivitat per tota la pista i contra tots els rivals. Per desgràcia per a Chicago, els Pistons tenien dos autèntics campions defensant: Dumars i Rodman (i un animal: Bill Laimbeer). Michael Jordan sempre ha reconegut que el millor defensor que l'ha marcat mai fou Joe Dumars. En la meva humil opinió, Michael s'està referint al fet que Dumars és segurament l'únic jugador que l'ha defensat netament des que els Bad Boys es van inventar les Jordan rules. Als noranta, Jordan va sofrir duríssims marcatges per part dels rivals. Dumars, en canvi, sempre va defensar amb una elegància extraordinària, i més si el comparem a la resta dels Bad Boys. Els Pistons van guanyar el cinquè partit però els Bulls el sisè, de manera que, després de sis partits, la sèrie estava empatada a 3. Definitivament els Bulls ja no eren un equipet amb una mega estrella. Davant aquest nou deafiament, els Bad Boys es van conjurar per realitzar la millor defensa que mai s'hagi vist en una pista de bàsquetbol. En el setè i definitiu partit, els Bulls tan sols van ser capaços d'anotar 74 punts. Els Bad Boys passaven a la gran Final de la NBA per tercera vegada consecutiva. Seria la última vegada.

The duel: Michael Jordan contra Joe Dumars.

La gran Final del 1.990 enfrontà els Bad Boys amb els Portland Trail Blaizers. Portland tenia un bon quintet inicial però la seva arma principal era the high-flying scoring guard Clyde The Glide Drexler, l'estrella de l'equip. En el primer partit, al Palace of Auburn Hills, Portland dominà els rebots. A falta de 7 minuts per acabar el partit, els Pistons perdien de 10 punts (80-90) però aleshores l'equip reaccionà magníficament de la mà d'un inspiradíssim Thomas, que s'atreví amb la seva assignatura pendent: els triples. Dumars, el seu fidel aliat, l'ajudà. En menys de 3 minuts, Thomas anotà 11 punts, incloent llançaments de 3 punts i Dumars féu una jugada de 2+1. Quan Drexler intentà reaccionar, cometé una falta en atac. La defensa dels Bad Boys començava a funcionar. Al final, els Pistons guanyaren el primer partit 105 a 99. En el segon partit, però, Portland aturà Thomas i tot i els 6 triples de Bill Laimbeer (rècord absolut en un partit d'una Final -compartit amb Byron Scott que féu el mateix en un partit de la Final del 1.987), els Pistons van caure derrotats a la pròrroga. Fou un partit èpic amb un final d'infart. Laimbeer havia clavat un triple extraordinari que donava la victòria els Pistons a falta de 4 segons. Però com molt bé va dir ell mateix "After I hit the shot, I looked at the clock and saw there were four seconds. And in the NBA, four seconds is an eternity." En efecte, amb quatre segons Drexler en va tenir prou per capgirar el marcador i donar la victòria a Portland. Després de dos partits, la sèrie estava empatada 1 a 1.

Minuts abans que comencés el tercer partit de la gran Final del 1.990, el pare de Joe Dumars moria. Com que era previsible que el seu pare morís en aquelles dates, Dumars havia demanat a la seva família que si el seu pare moria durant o just abans d'un partit, no l'avisessin fins que s'acabés el partit. Així era Joe Dumars, un professional de cap a peus, el jugador més noble de la NBA, admirat pels companys i pels rivals. Aquella nit Vinnie Johnson va fer un gran partit (21 punts amb un 70% d'encert) però va ser Dumars qui va liderar els Pistons amb 33 punts. Semblava una bèstia imparable. "It was hard to look at him at times" va reconéixer més tard Isiah Thomas. Al final, els Pistons van guanyar 121 a 106 i Joe Dumars fill finalment va saber que el seu pare havia mort. Tot i això, Dumars va decidir jugar el següent partit.

El quart partit de la sèrie fou una altra batalla èpica amb un final ajustadíssim. Thomas, que havia fet 22 punts al tercer quart, va fer una cistella a falta de menys de mig minut per acabar el partit que posava el marcador 108 a 107 favorable als Pistons. A la següent jugada, Dumars va aturar l'atac de Portland i Thomas, atent, recollí la pilota perduda. Abans que pogués llançar a cistella ja li havien fet falta. Thomas encistellà els dos tirs lliures: 110 a 107 i 8 segons per acabar el partit. En 8 segons Portland es va acostar (110-109) però al final Edwards Buddah anotà el definitiu 112 a 109. La sèrie quedava 3 a 1 a favor dels Pistons i la Final quedava sentenciada. En el cinquè partit, Portland va lluitar amb coratge però cada cop que semblava escapar-se, Vinnie Johnson The microwave (batejat així pel guard dels Celtics Danny Ainge "because he heats up in a hurry") apareixia per igualar el marcador. In the final seconds, with the score tied at 90-90, Isiah worked the ball up top, but he was covered. So he sent the ball to Vinnie, who had Kersey [l'aler de Portland] draped all over him. But, ball of muscle that he was, Johnson exploded into the air and launched a 15-footer from the right sideline with 0:00.7 showing on the clock. (His teammates would later take to calling him 007, the James Bond of Basketball).

The Microwave, el tercer guard dels Bad Boys: Vinnie Johnson

Els Pistons guanyaven el partit i la Final de la NBA del 1.990. Bad Boys bicampions. Thomas, que havia promitjat 27.6 punts (amb un balanç al·lucinant d'11 de 16 triples), 8 assistències i 5.2 rebots per partit, aconseguí el MVP de les Finals del 1.990. Les seves paraules són llegendàries "You can say what you want about me, but you can't say that I'm not a winner".

Si els Pistons havien eliminat els Celtics i els Lakers dels 80, als noranta els Bad Boys sofririen un destí similar a mans dels Bulls de Michael Jordan. Thomas i Laimbeer es retiraren a principis dels 90 i amb ells, els Bad Boys desapareixien del mapa. Joe Dumars va continuar als Pistons fins a la seva retirada l'any 1.999. L'any 2000 passà a ser executiu dels Pistons. Poc després fitxaria els jugadors Ben Wallace, Richard Hamilton i Rasheed Wallace, i posaria l'entrenador Larry Brown. Que ningú ho oblidi: els Detroit Pistons foren campions de la NBA del 2004 gràcies a Joe Dumars, Mr. Piston.

Imatge que resumeix l'estil de joc dels Bad Boys. En aquest cas, Laimbeer literalment atura Larry Bird. Rodman, per la seva banda, pateix els danys col·laterals.

0 Comments:

Post a Comment

<< Home