LA DÈCADA PRODIGIOSA IV

CELTICS PRIDE

Als anys 80 el Boston Garden sempre estava ple a vessar. Els aficionats estaven orgullosos del seu equip. Els Celtics tornaven a ser un equip guanyador i els Lakers, els vells rivals, tornaven a desafiar-los. Si als anys 60 els duels eren entre els Celtics de Bill Russell i els Lakers de West i Baylor, als 80 els duels eren entre els Celtics de Larry Bird i els Lakers de Magic i Kareem. Si a l'any 1.957 el rookie William Russell va va fer dels Celtics de Boston el millor equip de tots els temps, l'any 1.979 el rookie Larry Joe Bird va tornar l'orgull als Celtics.

Els Celtics Boston han tingut la sort de tenir a Red Auerbach com a entrenador i president. Quan era entrenador, Auerbach va fitxar el center William "Bill" Russell (a pesar que tothom deia que no seria capaç de triomfar a la NBA) i els Celtics van guanyar 9 vegades l'Anell de Campions. Vint anys després, com a president, Auerbach va fitxar a Larry Joe Bird, i els Celtics van guanyar 3 títols i l'admiració del món sencer.

Larry Joe Bird (1.956, Indiana), the embodiment of "Celtics Pride", és, en la meva humil opinió, el jugador més complet que mai hagi jugat a bàsquetbol (3 vegades campió de la NBA i 3 MVP). Bird fou un power forward de 206 cm que jugava bé a tot arreu: sota els taulells era capaç d'anotar i agafar rebots, fora l'ampolla era capaç de llançar amb una precisió terrorífica, i des de qualsevol posició era capaç de donar assistències meravelloses. Durant 13 anys a la NBA, Larry Bird va promitjar 24.3 punts, amb encerts propers al 50% en tirs de camp i del 90% en tirs lliures, 10 rebots i 6.3 assistències per partit. A més, Bird era un excel·lent defensor (promitjà 1.75 robatoris per partit), un gran jugador d'equip, un mestre del trash talking (capaç d'enfonsar el rival psicològicament) i el millor líder de tots els temps ("he wasn't just great, he changed the way his teammates played. He brought everyone to a higher place." diu el columnista Bill Simmons). Si a tot això hi sumem la seva capacitat per aparéixer en els moments difícils i superar-se en els últims segons d'un partit, no és difícil entendre el nickname de Larry Bird: The Legend.

A finals dels 70, la NBA i els Celtics estaven en un dels moments més durs de la seva història. La fabulosa National Basketball Association era incapaç d'atreure públic si el Doctor J no jugava, i els Celtics, abans el millor equip de tots els temps, ni tan sols eren capaços d'entrar als playoffs. Aleshores es produí el miracle que molt bé resumeixen a la pàgina del Hall of fame: In 1979, when Bird joined the Celtics, he launched an era both in Boston and throughout the NBA that may never again be duplicated. At a time when the league and the Celtics needed a boost, Bird and fellow rookie sensation Earvin "Magic" Johnson provided the spark.

Quan Larry Bird va fitxar pels Celtics, l'equip venia d'una temporada pèssima. Els Celtics tan sols havien guanyat 29 partits la temporada 1.978-79. Arribà Bird i els Celtics es revolucionaren. La temporada 1.979-80, l'equip de Boston va guanyar 61 partits. En un sol any s'havien guanyat 32 partits més!!! El rookie Larry Bird liderà l'equip a nivell global i individual, (21.3 punts, 10.4 rebots, 4.5 assistències i 1.75 robatoris per partit). Naturalment, aquell any Bird es va endur el trofeu de Millor Rookie de la Temporada. A la final de Conferència però, els Celtics no van poder amb el Doctor J.

El mític Red Auberbach, la llegenda més gran del bàsquetbol. Millor entrenador, millor manager i millor president. L'any 1.979, després d'una temporada pèssima i amb un conjunt de jugadors enfonsats moralment, Auerbach va predir que amb Larry Bird l'equip tornaria a l'èlit. Pocs se'l van creure. Els propis jugadors dels Celtics argumentaven que Bird era lamentable físicament (certament el físic de Larry Bird no sembla el d'un esportista d'èlit sinó més aviat el d'un cerveser). Però com ja havia passat vint anys abans amb Bill Rusell, el temps va donar la raó a Red Auerbach.

La temporada 1.980-81, es forjava la llegenda amb l'arribada a l'equip -gràcies un altre cop a Red Auerbach- del center Robert Parish (215 cm de múscul) i el rookie Kevin McHale (208 cm). Els dous nouvinguts, juntament amb Larry Bird, formarien one of the greatest front lines the NBA has ever seen. Robert Parish, nascut el 1.953, el mític dorsal 00 dels Boston Celtics, va aportar la solidesa que l'equip necessitava. Era un bon center, que aportava altura i força sota la cistella i a més, tenia un bon tir. Al seu primer any a Boston, The Chief va promitjar gairebé 20 punts per partit (amb un encert del 54%), 10 rebots i 2.6 taps per partit. Nascut al 1.957, Kevin MacHale, el mític sisè home dels Boston Celtics dels anys 80, fou un power forward amb un físic peculiar. Era prim (100 kg escassos) i ràpid, però sobretot, es caracteritzava per tenir uns braços llarguíssims que li permetien taponar o llançar per damunt d'homes més alts. A tot això, s'hi ha de sumar un excel·lent tir (sempre al voltant del 55% d'encert en els tirs de camp -en tota la història de la NBA només vuit jugadors tenen un encert superior- i del 80% en els tirs lliures). En el seu primer any a la NBA, McHale, va jugar tots els partits (jugava aproximadament 20 minuts a cada partit), donant descans a Larry Bird i Robert Parish, i va promitjar 10 punts, 4.5 rebots i 1.8 taps per partit. Per la seva banda, Larry Bird continuà liderant l'equip promitjant 21 punts, 11 rebots, 5.5 assistències i 2 robatoris per partit durant la temporada 1.980-81. Aquell any però, no hem d'oblidar-nos d'un quart home que jugava als Celtics, el forward Cedric Maxwell (203 cm, nascut al 1.955), un bon anotador i rebotejador -més de 6 rebots per partit i al voltant del 55% d'encert en tirs de camp.

Kevin McHale i Robert Parish

El 1.981, els Celtics guanyaren heroicament els 76ers de Philadelphia després de remuntar èpicament la sèrie quan estaven 3-1. En el setè i definitiu partit, Larry Bird es guanyà el dret a ser considerat una llegenda del bàsquetbol. Philadelphia dominava en el marcador fins ben entrat l'últim quart, però en els últims minuts Bird va capgirar tot sol el marcador, aturant fins a tres vegades l'atac de Philadelphia (dos robatoris i un tap) i anotant la cistella de la victòria a la cara del Doctor J. A la gran final els esperaven uns sorprenents Houston Rockets del totpoderós Moses Malone, que havien vençut els Lakers de Magic i Kareem. El reservat i silenciós Moses Malone arribà a dir a la premsa que ell sol amb quatre amics del seu poble serien capaços de véncer els Celtics. No cal ni dir que s'hagué d'empassar les seves paraules... A mi personalment, em fa molta gràcia aquesta frase perquè 1) no només era ofensiva pels Celtics, també ho era pels propis companys d'equip, que eren totalment menyspreats i 2) mostra el caràcter anti-social de Moses.

Tot i els esforços de Robert Parish per aturar Moses Malone, el cert és que l'estrella dels Rockets promitjà 26 punts i 14.5 rebots per partit durant tots els playoffs. Però els Celtics tenien Larry Bird, que responia sempre en els moments difícils (22 punts, 14 rebots i 6 assistències per partit durant tots els playoffs) i.... Cedric Maxwell. Quan la sèrie estava empatada a 2, va aparéixer Max amb 28 punts, 15 rebots i 2 taps per posar la sèrie 3 a 2 a favor dels Celtics. Al següent partit, els Celtics tornaren a guanyar i aconseguien d'aquesta manera el seu 14è Anell de Campions. Maxwell, que a l'últim partit havia anotat 19 punts amb un encert del 64% en tirs de camp i havia donat 6 assistències, fou proclamat MVP de les Finals tot i les brutals exhibicions de Bird i Malone.

Larry Bird i Red Auerbach celebren l'Anell de Campions

A partir d'aleshores, com molt bé diuen a la pàgina de la NBA "fans were filling not only Boston Garden, but arenas all over the country to witness Bird's exploits. After only two seasons, fans, coaches and players knew exactly what Bird was all about: big numbers and clutch performances. Bird's concentration and composure were unmatched. He was unflappable and virtually unstoppable. The hours he had spent working on his shot as a youngster paid big dividends in the NBA [la llegenda diu que s'entrenava llançant a cistella amb els ulls tancats]. No other player in his era was as good or as consistent a shooter as Bird".

Els Celtics però, no van poder repetir l'èxit al següent any i van caure a les Finals de Conferència contra els Sixers del Doctor J. Fou una sèrie ajustadíssima i molt emocionant. El gran botxí dels Celtics fou, sens dubte, l'escorta Andrew Toney, que sempre oferia recitals al Boston Garden. Encara fou pitjor la següent temporada, la 1.982-83. Aquell any els 76ers de Julius Erving, el Doctor J, i el seu flamant company d'equip, Moses Malone, arrollaren a la competició. Els Celtics, però, perderen contra els Bucks dels jugones Sidney Moncrief i Marques Johnson i ni tan sols arribaren a plantar cara als Sixers. Aquelles dues temporades no foren del tot negatives pels Celtics. Larry Bird continuava oferint festivals, promitjant 23 punts, 11 rebots i 6 assistències. Mai més tornaria a agafar tants rebots durant la Regular Season però a canvi, augmentaria la seva anotació i faria encara més bons els seus companys d'equip repartint més assistències.

Després de dos fracassos consecutius, a finals de la temporada 1982-83, Red Auerbach reaccionà de la millor manera possible: tornant a fitxar. Aquest cop, per reforçar el perímetre i substituir un vell Tiny Archibald, el jugador seleccionat fou Dennis Johnson, un dels millors bases de la lliga. DJ resultà ser un jugador ideal pels Celtics de Larry Bird: sacrificat, valent, agressiu, lluitador i un gran defensor. De la mateixa manera que Parish aportà solidesa sota el pal, Johnson aportà solidesa al perímetre dels Celtics. Sens dubte, ell seria una de les claus de l'èxit venidor, tot i jugar sempre a l'ombra del Big Three. Tribut a Dennis Johnson

La temporada 1.983-84 fou una de les més excitants que mai hagi viscut la NBA. Dos equipassos, els Celtics dels Big Three i els Lakers del showtime (Magic, Kareem i Worthy) es disputaren el títol de campió, reobrint 20 anys després la vella rivalitat entre les dues franquícies. A la Regular Season els Celtics aconseguien l'espectacular marca de 62 triomfs, superant els 54 dels Lakers. Larry Bird promitjà més de 24 punts i 10 rebots, i gairebé 7 assistències i 2 robatoris per partit, guanyant el seu primer MVP de la temporada, i Kevin McHale es convertia en una peça clau de l'equip, guanyant el trofeu de Millor Sisè Home promitjant 18 punts (amb un encert superior al 55%) i 7.5 rebots per partit. La seva aportació encara augmentaria més en les següents temporades.

Eterns rivals. Bird i Magic, les dues estrelles de la NBA dels vuitanta, ja eren rivals a la lliga universitària.

El primer partit de la gran final del 1.984 acabà en victòria dels Lakers al Boston Garden. El segon partit, també a Boston, tingué un final èpic. Faltaven 18 segons i els Lakers guanyaven 115 a 113, però aleshores Gerard Henderson (guard de 185 cm nascut el 1.956) robà la pilota i empatà el partit. A la pròrroga, els Celtics acabarien vencent 124 a 121. Per molts, el robatori de Henderson és el millor robatori de tots els temps. El mateix Larry Bird ha reconegut que els Celtics estaven totalment desmoralitzats abans del famós robatori. Després del robatori els Lakers es van enfonsar i els Celtics van recuperar l'orgull de campions. Amb empat a un s'arribà a Los Angeles. El tercer partit, al Fòrum, fou un festival de Magic Johnson, que repartí 21 assistències (rècord absolut en un partit d'una final de NBA). Els Lakers guanyaren 137 a 104. En el quart partit, també a Los Angeles, els Lakers es van enfonsar a l'últim minut. The Lakers had a five point game lead with less then a minute to play, but made several execution errors as the Celtics tied the game and then came away with a 129-125 victory in overtime. En el cinquè partit, al Boston Garden once again, Larry Bird liderà els Celtics, que capgiraven la sèrie, 3 a 2 a favor dels de Boston. En el sisè partit, que fou batejat com a "Heat Game" ja que la temperatura a Los Angeles era superior als 35ºC, els Lakers van empatar la sèrie a 3. En el setè i definitiu partit, Cedric Maxwell, que tornà a aparèixer a les finals, ajudà Bird anotant 24 punts, capturant 8 rebots i repartint 8 assistències. Els Celtics guanyaren 111 a 102, i es proclamaren campions de la NBA per quinzena vegada. Després dels múltiples errors de Magic en els moments claus de la sèrie, Kevin McHale deixà anar un "he's not Magic Johnson, he's Tragic Johnson". Larry Bird, en canvi, havia estat immens durant tots els playoffs, amb unes mitjanes de 27.5 punts (amb un encert del 52% en tirs de camp, 41% en triples i 88% en tirs lliures), 11 rebots i 6 assistències per partit. Naturalment The Legend s'emportà l'MVP de les Finals.

Un dels herois de la Final del 1.984, Cedric Maxwell (sempre al voltant dels 15 punts), en acció. El seu número 31 penja al costat dels dorsals del Big Three. "It's almost surreal, to see my number up their with Bird, Parish, McHale it doesn't seem real".

La temporada 1.984-85 també fou una temporada mítica, marcada per una altra final entre els dos vells rivals, tot i que aquest cop amb final feliç per als angelins. A la Regular Season, els Celtics aconseguiren l'espectacular marca de 63 victòries, una més que els seus arxienemics, els Lakers. En aquella temporada en el quintet incial els guards Dennis Johnson (15 punts i 6 assistències per partit) i Danny Ainge (11 punts i 5 assistències) acompanyaven Cecric Maxwell, Larry Bird i Robert Parish. A nivell individual, Larry Bird i Kevin McHale continuaren recollint premis. The Legend, amb 28.7 punts (amb un encert superior al 52% en tirs de camp, 43% en triples -segon millor de la lliga només per sota l'angelí Byron Scott-i 88% en tirs lliures; simplement al·lucinant), 10.5 rebots, 6.6 assistencies i 1.6 robatoris per partit, tornava a guanyar l'MVP de la temporada, i Kevin McHale, amb 20 punts (amb un encert del 57%) i 9 rebots per partit, feia el mateix amb el trofeu de Millor Sisè Home. A més, aquell any tots dos van batre el seu rècord d'anotació. Primer McHale contra els Pistons va anotar 56 punts, rècord de la franquícia, però dues setmanes després, Larry Bird feia 60 punts contra Atlanta.

Els Lakers s'emportaren el campionat amb un resultat de 4 victòries a 2. En el primer partit, però, els Celtics humiliaren els Lakers 148-114 en el ja conegut "The Memorial Day Massacre". Robert Parish humilià Kareem Abdul-Jabbar que reaccionà al següent partit amb 30 punts, 17 rebots i 8 assistències. Els Lakers primer empataven la sèrie i després es posaven al davant 2 a 1. Els Celtics van reaccionar en el quart partit, amb un excel·lent Dennis Johnson, però els Lakers es van tornar a posar al davant en el cinquè partit. La sèrie estava 3 a 2. En el sisè partit Bird es lesionà i els Celtics no pogueren aguantar, tot i l'excel·lent rendiment de McHale (22 punts, amb encert del 57%, i 10 rebots per partit durant els playoffs). Els Celtics finalment, perdien una final contra els Lakers.

La següent temporada, la 1.985-86, els Celtics de Boston tornaren a regnar com a campions de la NBA. Fou un any espectacular. A la Regular Season els Celtics aconseguiren el rècord de 67 victòries, perdent només un partit al Boston Garden en tota la temporada -playoffs inclosos. L'equip fitxà el veterà Bill Walton (nascut el 1.952, ex-campió amb Portland als anys 70), que reforçà la zona com a reserva per a Robert Parish durant un parell d'anys. Walton completà una gran temporada, emportant-se el trofeu de Millor Sisè Home (7.5 punts i 7 rebots per partit jugant 20 minuts cada nit) l'any 1.986. Aquell any, Larry Bird tornà a obtenir el MVP de la temporada (el tercer consecutiu, proesa només aconseguida per Bill Russell i Wilt Chamberlain en aquells moments), promitjant 26 punts, 10 rebots, 7 assistències i 2 robatoris per partit, aquest cop jugant de forward ja que Cedric Maxwell havia estat traspassat als Clippers. Fou un gran any per a Larry Legend, que també va guanyar el primer concurs de triples de la història del All-Star Weekend. Com diria ell mateix, "I just felt there was no one in the league who could stop me if I was playing hard". McHale, per la seva banda, passava a ser el power forward titular promitjant 21 punts (amb un encert del 58%), 8 rebots i 2 taps per partit.

Dos mites: Bill Walton i Larry Bird. Walton fou un reforç de luxe pels Celtics del Big Three.

Kevin McHale contra Hakeem Olajuwon a les Finals del 1.986. McHale era un jugador extraordinàriament efectiu tot i que també destacà per comportar-se com un Bad Boy de Detroit. Fou protagonista de molts episodis violents. Durant els partits, provocava constantment al rival, exagerava els cops rebuts... El número 32 dels Celtics fou el segon jugador més odiat de la lliga (el primer, naturalment, era Bill Laimbeer).

A la final del 86 els esperaven els Houston Rockets de les Twin Towers (Hakeem Olajuwon, 213 cm, i Ralph Sampson, 225 cm). Fou un gran duel sota la cistella: els Big Three contra les Twin Towers. Robert Parish i McHale es van concentrar en aturar les Twin Towers. A l'hora de la veritat, només Hakeem Olajuwon va estar a l'altura de les circumstàncies. Sampson, el power forward més alt de la història, jugà de manera molt irregular. En el primer partit de la Final, Sampson es va carregar amb tres faltes personals amb només 5 minuts, en el tercer partit, en canvi, va fer 24 punts i 22 rebots. Quan Sampson jugava bé, el Rockets eren imparables, però quan el dorsal 50 es carregava de faltes o jugava sense control (durant tota la temporada ja ho havia fet, de tant en tant, perdia la concetració i desapareixia del mapa) els Rockets eren poc més que un equipet amb un gran center. I això és el que va passar. McHale i Parish van poder aplicar durant bona part dels partits una defensa agressiva de 2 contra un contra Hakeem Olajuwon, que tot i això oferí dos recitals dignes de veure; en el primer partit 33 punts i 12 rebots i 3 taps, i en el cinquè 32 punts, 14 rebots i 8 taps (rècord de taps en un partit de la NBA, compartit amb Walton i posteriorment amb Shaq i Duncan). Però els Celtics tenien Larry Legend, que va fregar el triple doble durant les finals: 24 punts, 9.7 rebots i 9.5 assistències. Al sisè i definitiu partit Bird anotà 29 punts, capturà 11 rebots i repartí 12 assistències. Els Celtics guanyaven el seu 16è títol i Larry Bird el seu segon MVP de les finals. "He's the greatest player I've ever seen," va dir Hakeem Olajuwon. En canvi, Bird, el perfeccionista més gran de tots els temps (amb el permís de Jerry West), considerava que encara havia de millorar "I've got some things to work on".

El mític quintet dels Boston Celtics de la segona meitat dels 80, per molts -entre ells un servidor- el millor equip de tots els temps: liderant l'equip, la llegenda: Larry Bird; dominant la zona, Robert Parish, el Chief, ben acompanyat pel polivalent i efectiu Kevin McHale; i en el perímtre els dos guards: el base defensiu Dennis Johnson -dorsal 3 i MVP de les Finals del 1979 amb Seattle- i el tirador Danny Ainge -dorsal 44.

Era el tercer i últim títol de Bird, Parish i McHale. Els Celtics continuaren sent un bon equip fins als 90, però tenien una plantilla que començava a ser gran (tot el quintet inicial havia nascut a mitjans de la dècada dels 50), i els recanvis generacionals no van arribar mai a Boston.

La temporada 1.986-87 els Celtics de Boston arribarien a una Final de la NBA per última vegada en la seva història. Aquell any, Larry Bird promitjava 28 punts, 9.2 rebots i 7.6 assistències per partit, amb un encert del 53% en els tirs de camp i un 91% en els tirs lliures. Era la primera vegada en la història de la NBA que un jugador era capaç de tenir un encert superior al 50% en tirs de camp i superior al 90% en tirs lliures, i Bird encara repetiria la proesa a la següent temporada (normalment, els jugadors que tenen un gran encert en els tirs de camp són els centers, perquè tiren de ben a prop, però també són els que tenen els pitjors encerts en tirs lliures. El cas més conegut és el de Shaquille O'Neal, sempre al voltant del 60% en tirs de camp i un lamentable 50% en tirs lliures). El feber de 1.987, Bird guanyava el seu segon concurs de triples. La temporada 1.986-87 també fou la millor temporada de Kevin McHale, que promitjà 26 punts (amb el millor encert de la lliga, un 61% en tirs de camp) i 10 rebots per partit. El Aquella any, McHale es convertí en el primer jugador de la història de la NBA que aconseguia anotar amb un encert superior al 60% en tirs de camp i superior al 80% en tirs lliures (McHale acabà la temporada amb un 83%).

Bill Walton i Dennis Johnson, dos dels jugadors "menys" coneguts del mític equip. El poderós Bill Walton (211 cm) va acabar la seva curta però gloriosa carrera a Boston. A la segona meitat dels setanta hauria pogut liderar Portland (MVP de les Finals del 1977 amb 19 punts, 19 rebots i 5 assistències durant la sèrie), però les constants lesions el van obligar a abandonar parcialment el bàsquetbol a finals del 1.978. La temporada 1.979-80 tornà a jugar, aquest cop amb els Clippers de San Diego, però hagué de retirar-se per segona vegada. Al llarg de la seva carrera, Walton fou operat fins a 3o vegades. Tornà a jugar l'any 1.983, però ja no era el center dominador del passat. A l'acabar la temporada 1.984-85, els Clippers se'l van treure de sobre. Tenia 32 anys i ningú el volia. El mateix Walton ha confessat que suplicà a Red Auerbach poder jugar als Celtics. Auerbach no tenia intenció de fitxar-lo però després de consultar-ho amb Larry Bird, The Legend va considerar molt encertat fitxar Walton.

A la Final de Conferència els Celtics van derrotar els Detroit Pistons en una sèrie duríssima. En el cinquè partit de la sèrie, es va produir Bird's most famous steal que a la pàgina de la NBA resumeixen magistralment: with five seconds remaining and the Celtics trailing 107-106, Bird stole an Isiah Thomas inbounds pass and fed Dennis Johnson, whose layup gave Boston the win. A la Final els Celtics es trobaren els Lakers. McHale va jugar a un gran nivell tot i jugar lesionat (a l'estiu del 87 s'operaria del peu esquerre). Tot i els bons números de Larry Legend, 27 punts, 10 rebots i 7 assistències per partit, aquell any Magic Johnson va fer de Magic, i amb un ganxo inhumà -el famós Baby hook-va setenciar les finals.

Larry Bird llança per damunt de Magic Johnson. L'any 1.987 el món va veure l'últim gran duel Celtics-Lakers.

Al següent any, la temporada 1.987-88, els Celtics es quedaven sense arribar a la Final per primera vegada des del 1.983. Bird acabava la Regular Season amb una espectacular mitjana de 29.9 punts per partit, i també guanyaria per tercera vegada el concurs de triples. Mc Hale per la seva banda, acabaria la Regular Season amb 23 punts per partit i una altra vegada el millor encert de la lliga (60% en tirs de camp). Però als playoffs els esperaven els Detroit Pistons, l'equip que primer acabaria amb els Celtics de Bird i després finalitzaria amb la dinastia dels Lakers. El 1.988 s'acabava el regnat dels Celtics a la Conferència Est. A sobre, les lesions començarien a acompanyar els ja veterans Larry Bird (l'esquena) i Kevin McHale (el tendó d'Aquiles).

La temporada 1.988-89 fou desastrosa pels Celtics. Larry Bird tan sols va jugar 6 partits. L'esquena de l'estrella dels Celtics començava a fallar. McHale encara va aguantar dignament durant 2 anys. Només l'incombustible Robert Parish continuava al peu del canó, desafiant heroicament els pas dels anys (19 punts i 12.5 rebots per partit). Sense Bird, però, els Celtics van caure a la primera ronda contra els Bad Boys de Detroit. La temporada 1.989-90, fou la última gran temporada de Larry Legend (24 punts, 9.5 rebots, 7.5 assistències per partit, i la impressionant marca de 71 tirs lliures consecutius encistellats) i Kevin McHale (21 punts, 8.3 rebots per partit) però per aleshores, els Celtics ja no eren aquell equipàs dels vuitanta i van caure contra els Knicks de Patrick Ewing i Charles Oakley, una poderosa parella sota el pal.

Els anys 90 foren desiguals pel Big Three de Boston. Larry Bird s'acabaria retirant l'any 1.992. A l'estiu d'aquell any va formar part del millor equip de la història del bàsquetbol, el Dream Team. Encara no havia fet els 36 anys. L'esquena havia dit prou. A la última temporada en actiu, Bird encara va ser capaç d'oferir un partit de llegenda, concretament contra Portland. Va anotar 16 punts a l'últim quart, inclòs el triple que empatava el partit a falta de 2 segons. Varen caldre 2 pròrrogues però al final els Celtics van véncer i The Legend acabava el partit amb 49 punts, 14 rebots, 12 assistències i 4 robatoris. L'estrella de Portland, Clyde The Glide Drexler, afirmava després del partit "Anytime you have Bird on the floor, anything can happen".

Tricampions: el Big Three

Kevin McHale es retiraria al 1.993. Al gener del 1.994, la seva samarreta, amb el mític dorsal 32, fou retirada. McHale's No. 32 was raised next to Bird's No. 33 in the Boston Garden rafters.

Robert Parish, el més veterà dels tres titans, acabaria jugant 21 temporades, superant al mateix Kareem Abdul-Jabbar en nombre de partits jugats. L'any 1.995 abandonaria els Celtics per jugar als Charlotte Hornets. I dos anys després, acabaria la seva extensa carrera als Chicago Bulls de Michael Jordan. Robert Parish, el mític 00, es va retirar amb un quart Anell de Campió. Tenia 43 anys. "I will always be a Celtic at heart," va dir Parish. "That's where my career took off. It's hard for me to even believe how good we were". Naturalment, la samarreta del Chief, amb el mític dorsal 00, també ha estat retirada.

Will the pride days ever return?