Sunday, October 23, 2005

JULIUS ERVING, EL DOCTOR J

Nacut al 1950, aquest aler de 2 metres és possiblement el jugador més influent de la història del bàsquet modern. Abans d'Erving, els alers eren poca cosa més que jugadors de perímetre. Aleshores va apareixer Julius Erving, capaç de promitjar 26 punts i 20 rebots a la lliga universitària, la NCAA. El 1.971, quan encara no havia completat la seva formació universitària, els Virginia Squires el van fitxar per jugar a la ja desaperaguda ABA, la lliga paral·lela a la NBA durant els anys 70. En aquella mítica lliga de la bola blava, vermella i blanca, la lliga més espectacular del món, la lliga que va inventar la línia de triples i el concurs d'esmaixades, Erving va mostrar al món un nou concepte de basketball.

Erving redefined the forward position. He was flamboyant and artistic -- his athleticism unreal. He played in-your-face hoops. Opponents knew where Dr. J was headed, but few could stop his offensive assault. Erving popularized being "airborne" and played the game "above the rim."

Magnífica foto que resumeix Julius Erving en tots els sentits. Les jugades d'Erving sempre acabaven amb una esmaixada amb una sola mà. Amb les seves increïbles manasses -fixeu-vos que petita sembla la bola- i la seva extraordinària capacitat de salt i coordinació, Erving en tenia prou amb acostar-se a l'ampolla, fer dos passos i un salt per acabar amb la pilota i la seva mà dreta dins la cistella.

L'esmaixada de la foto és sens dubte una de les més famoses de tots els temps. És del primer concurs d'esmaixades de la història (1.976). Erving guanyà amb aquesta fabulosa esmaixada des del tir lliure.

Abans d'Erving ja hi havia hagut jugadors petits que eren capaços d'esmaixar (començant pel mític Elgin Baylor) però Erving feu un pas més. La diferència radica en què els seus antecessors només realitzaven una entrada quan tenien passadís. Erving en canvi, s'obria camí i res ni ningú podien aturar-lo. Anava tan sobrat que mentre era l'aire era capaç de fer rectificacions i esquivar els defensors. Era imparable. Però no només això. Saltava tan alt i tan bé, que si era necessari esmaixava als morros del pallús que gosés interposar-se entre ell i la cistella.

"He wasn't Julius Erving. He was Doctor J, which means that when he was on the court, he operate on guys". I realment era així. Literalment "operava" les defenses. No hi havia manera d'aturar Julius Erving. Per primera vegada en la història del basket, els centers sentien impotència davant d'un aler. Tots els que van desafiavar el Doctor van ser humiliats sense compassió, començant per Artis Gilmore (218 cm) i Dan Issel (206 cm), la parella interior més poderosa de l'ABA. Més tard, a la NBA, Bill Walton (211 cm), Kareem Abdul-Jabbar (218 cm) i Mark Eaton (224 cm) tampoc van poder evitar les esmaixades del Doctor.

Amb JuliusErving l'esmaixada va passar de ser una simple demostració atlètica a ser la jugada més devastadora que un jugador pugui realitzar. Una esmaixada és molt més que 2 punts. És una demostració de força, de talent, d'explosió, de superioritat i d'intimidació al rival. M'agraden les paraules de G. Vazquez "Sin temor a equívoco, puede atribuirse a Julius Erving la creación del mate como una maniobra superior del juego. Machacar fue después de él un reconocimiento de superioridad, una acción de dominio sobre el rival, una dimensión psicológica de desgaste".

Erving fou el jugador més carismàtic fins a l'arribada de Bird i Magic. Sense cap mena de dubte, el Doctor fou l'inventor del in your face disgrace (tot i que l'inventor d'aquesta expressió -i altres com la famosa "slam dunk"- la devem al center Darryl Chocolate Thunder Dawkins, company d'Erving a finals dels setanta, més conegut per trencar taulells esmaixant que no pas per la seva efectivitat a l'hora de jugar... Per cert, el terme Chocolate Thunder també se'l va inventar el mateix Darryl).

Doc, com l'anomenaven carinyosament els afans de la NBA, no només fou el precursor del basket modern sinó que també fou el precursor de gran estrella pel que fa a nivells de popularitat i fama. Ell fou l'ídol dels nostres ídols, començant per Michael Jordan. Allà on jugava Erving, els aficionats omplien els estadis, la premsa l'assetjava i els nens somiaven ser com ell. Era tan gran el seu carisma que la seva figura va ser capaç d'eclipsar tots els altres jugadors... i fins tot la pròpia competició! Erving was not only the greatest star of the league, he was the league. Pels aficionats que eren adolescents a la dècada dels setanta, la NBA-ABA i el Doctor J són sinònims.

La NBA va acabar absorvint l'ABA la temporada 1976-77, però pel que fa a joc i espectacle, més aviat hauríem de dir que l'ABA va absorvir la NBA. Erving va canviar els Nets pels 76ers (i té les samarretes retirades a ambdós estadis) però tot i el seu joc brillant i espectacular, el títol de campió de la NBA se li va resistir fins a l'any 1.983.

Les tres primeres temporades d'Erving a la NBA foren un trienni marcat pel desordre i la manca de joc d'equip. Inexplicablement, els dirigents de Philadelphia van formar una espècie de Harleem Globetrotters, enlloc de formar un equip al voltant d'Erving. Evidentment, els Sixers, amb jugadors de la categoria de Julius Erving, George McGinnis (ex-estrella de l'ABA, una altra força ofensiva), Doug Collins (escorta anotador), World B. Free (base anotador) i la jove promesa i showman Darryl Dawkings no trigà en convertir-se en l'equip més espectacular i carismàtic de la lliga... però en cap cas el millor equip. Sobrava talent i mancava esperit de sacrifici i joc col·lectiu. Individualment parlant, els Sixers eren clarament els millors però, paradoxalment, col·lectivament parlant, els de Philadelphia eren molt previsibles, car abusaven de la jugada individual. Erving i McGinnis no eren compatibles. L'equip no podia tenir dos líders que necessitaven constantment la pilota. El resultat fou un equip molt ofensiu però desordenat, sense assistències ni rebots ofensius. Els primers que van evidenciar les debilitats dels Sixers foren els Trailblazers de Bill Walton a les Finals de la NBA del 1977. D'aquelles finals només Julius Erving es va salvar, demostrant la seva innegable categoria, mentre que McGinnis, que jugava sota la cistella, fou humiliat per Walton. Al següent any, els Bullets van eliminar amb contundència els Sixers a les Finals de Conferència del 1978. Després de dos fracassos consecutius totalment idèntics (Julius Erving sol contra la NBA), els dirigents de Philadelphia van començar a reaccionar treient-se de sobre McGinnis i Wolrd B. Free tot substituint-los per Bobby Jones, un power forward defensiu, i el rookie Maurice Cheeks, un base organitzador i bon defensor. Tot i ser eliminats a la Final de Conferència altra vegada (aquest cop en una sèrie ajustadíssima de 7 partits), finalment semblava que Philadelphia començava a construir-se un futur. Erving per la seva banda, pogué exercir de líder, millorant en l'apartat d'assistències i augmentant significativament la seva anotació durant els següents tres anys...

Però aleshores, al 1979 van arribar dos rookies a la NBA i la lliga va canviar per sempre més...

A principis dels vuitanta, el ja veterà Doctor es va enfrontar en nombroses ocasions contra els joves Larry Bird i Magic Johnson amb resultats desiguals. Quan per fi Erving podia exercir de líder d'un equip sòlid i eficient, quan per fi el seu joc tornava a ser poc menys que fabulós, els Lakers de Magic i els Celtics de Bird es van interposar en el seu camí. La seva bèstia negra sempre foren els Lakers. Fins que els Sixers no van tenir un center encara més ofensiu i dominant que Kareem, Erving no els va poder guanyar mai en unes Finals.

L'any 1.980, després d'una campanya excel·lent, els Sixers de Julius Erving desafiaren els poderosos Lakers de Kareem Abdul-Jabbar i el sensacional rookie Earvin Johnson. En el quart partit de les Finals, Erving realitzà la jugada més espectacular de tots els temps, definida a la perfecció per G. Vazquez "recibir en el ala derecha, un bote y superar a tres jugadores (Chones, Abdul-Jabbar y Landsberger) sacando el balón del campo y culminar a tablero pasando el aro, y todo ello ¡a una sola mano!". En el cinquè partit, els 76ers van perdre però els Lakers perdien a Kareem que es lesionava. Semblava que finalment havia arribat l'hora dels Sixers i el Doctor J però un rookie ho va impedir. Era, naturalment, Magic Johnson, que va jugar de center (!) i es va cascar 42 punts, 15 rebots i 7 assistències en la millor actuació de tots els temps.

No fou fins al 1.983 que els 76ers i Erving van aconseguir per fi el desitjat anell de campions. Esclar que també havien fitxat un tal Moses Malone, un center que feia 30 punts i 15 rebots per partit (el millor rebotejador de tots els temps segons Michael Jordan...). Amb el millor center (Moses Malone) i forward (Julius Erving) de la lliga, dos guards eficients (Maurice Cheeks i l'escorta Andrey Toney, fitxat el 1981 i conegut per profanar el Boston Garden sempre que hi jugava), i un jugador defensiu com Bobby Jones, els Sixers formaren un dels millors equips, sinó el millor equip, de tots els temps.

Per més informació sobre Julius Erving i els Sixers dels anys vuitanta, veure La dècada Prodigiosa, en concret els capítols 1 i 2.

Julius Erving celebrant el seu únic títol davant la seva bèstia negra: Kareem Abdul-Jabbar. L'any 1.983 tots dos ja eren il·lustres veterans que passaven de la trentena, però tot i així encara eren grandíssims jugadors.

Quatre anys més tard, el 1.987, el Doctor Julius Erving es retirava amb més de 30.000 punts a l'esquena, proesa només aconseguida, en aquells moments, per Wilt Chamberlain i Kareem Abdul-Jabbar. Si Erving s'hagués retirat a finals dels 70, la NBA s'hagués quedat completament orfe. Però a finals dels 80 hi havia dues estrelles que l'havien superat (Magic i Bird), i un nou ídol: Michael Jordan. Tot i vendre totes les entrades en tots els estadis on va jugar la seva última temporada, la veritat és que el públic simplement rendí un merescut tribut a Julius Erving, però en cap cas l'enyorà. Les pancartes d'aquella època eren prou explícites: "Bye Doctor J. Hello Michael Jordan".

I per acabar un in your face al mític center dels Celtics dels anys 80, Robert Parish (215 cm)!

0 Comments:

Post a Comment

<< Home