JULIUS ERVING, EL DOCTOR J

Nacut al 1950, aquest aler de 2 metres és possiblement el jugador més influent de la història del bàsquet modern. Abans d'Erving, els alers eren poca cosa més que jugadors de perímetre. Aleshores va apareixer Julius Erving, capaç de promitjar 26 punts i 20 rebots a la lliga universitària, la NCAA. El 1.971, quan encara no havia completat la seva formació universitària, els Virginia Squires el van fitxar per jugar a la ja desaperaguda ABA, la lliga paral·lela a la NBA durant els anys 70. En aquella mítica lliga de la bola blava, vermella i blanca, la lliga més espectacular del món, la lliga que va inventar la línia de triples i el concurs d'esmaixades, Erving va mostrar al món un nou concepte de basketball.

Erving redefined the forward position. He was flamboyant and artistic -- his athleticism unreal. He played in-your-face hoops. Opponents knew where Dr. J was headed, but few could stop his offensive assault. Erving popularized being "airborne" and played the game "above the rim."

Magnífica foto que resumeix Julius Erving en tots els sentits. Les jugades d'Erving sempre acabaven amb una esmaixada amb una sola mà. Amb les seves increïbles manasses -fixeu-vos que petita sembla la bola- i la seva extraordinària capacitat de salt i coordinació, Erving en tenia prou amb acostar-se a l'ampolla, fer dos passos i un salt per acabar amb la pilota i la seva mà dreta dins la cistella.

L'esmaixada de la foto és sens dubte una de les més famoses de tots els temps. És del primer concurs d'esmaixades de la història (1.976). Erving guanyà amb aquesta fabulosa esmaixada des del tir lliure.

Abans d'Erving ja hi havia hagut jugadors petits que eren capaços d'esmaixar (començant pel mític Elgin Baylor) però Erving feu un pas més. La diferència radica en què els seus antecessors només realitzaven una entrada quan tenien passadís. Erving en canvi, s'obria camí i res ni ningú podien aturar-lo. Anava tan sobrat que mentre era l'aire era capaç de fer rectificacions i esquivar els defensors. Era imparable. Però no només això. Saltava tan alt i tan bé, que si era necessari esmaixava als morros del pallús que gosés interposar-se entre ell i la cistella.

"He wasn't Julius Erving. He was Doctor J, which means that when he was on the court, he operate on guys". I realment era així. Literalment "operava" les defenses. No hi havia manera d'aturar Julius Erving. Per primera vegada en la història del basket, els centers sentien impotència davant d'un aler. Tots els que van desafiavar el Doctor van ser humiliats sense compassió, començant per Artis Gilmore (218 cm) i Dan Issel (206 cm), la parella interior més poderosa de l'ABA. Més tard, a la NBA, Bill Walton (211 cm), Kareem Abdul-Jabbar (218 cm) i Mark Eaton (224 cm) tampoc van poder evitar les esmaixades del Doctor.

Amb JuliusErving l'esmaixada va passar de ser una simple demostració atlètica a ser la jugada més devastadora que un jugador pugui realitzar. Una esmaixada és molt més que 2 punts. És una demostració de força, de talent, d'explosió, de superioritat i d'intimidació al rival. M'agraden les paraules de G. Vazquez "Sin temor a equívoco, puede atribuirse a Julius Erving la creación del mate como una maniobra superior del juego. Machacar fue después de él un reconocimiento de superioridad, una acción de dominio sobre el rival, una dimensión psicológica de desgaste".

Erving fou el jugador més carismàtic fins a l'arribada de Bird i Magic. Sense cap mena de dubte, el Doctor fou l'inventor del in your face disgrace (tot i que l'inventor d'aquesta expressió -i altres com la famosa "slam dunk"- la devem al center Darryl Chocolate Thunder Dawkins, company d'Erving a finals dels setanta, més conegut per trencar taulells esmaixant que no pas per la seva efectivitat a l'hora de jugar... Per cert, el terme Chocolate Thunder també se'l va inventar el mateix Darryl).

Doc, com l'anomenaven carinyosament els afans de la NBA, no només fou el precursor del basket modern sinó que també fou el precursor de gran estrella pel que fa a nivells de popularitat i fama. Ell fou l'ídol dels nostres ídols, començant per Michael Jordan. Allà on jugava Erving, els aficionats omplien els estadis, la premsa l'assetjava i els nens somiaven ser com ell. Era tan gran el seu carisma que la seva figura va ser capaç d'eclipsar tots els altres jugadors... i fins tot la pròpia competició! Erving was not only the greatest star of the league, he was the league. Pels aficionats que eren adolescents a la dècada dels setanta, la NBA-ABA i el Doctor J són sinònims.

La NBA va acabar absorvint l'ABA la temporada 1976-77, però pel que fa a joc i espectacle, més aviat hauríem de dir que l'ABA va absorvir la NBA. Erving va canviar els Nets pels 76ers (i té les samarretes retirades a ambdós estadis) però tot i el seu joc brillant i espectacular, el títol de campió de la NBA se li va resistir fins a l'any 1.983.

Les tres primeres temporades d'Erving a la NBA foren un trienni marcat pel desordre i la manca de joc d'equip. Inexplicablement, els dirigents de Philadelphia van formar una espècie de Harleem Globetrotters, enlloc de formar un equip al voltant d'Erving. Evidentment, els Sixers, amb jugadors de la categoria de Julius Erving, George McGinnis (ex-estrella de l'ABA, una altra força ofensiva), Doug Collins (escorta anotador), World B. Free (base anotador) i la jove promesa i showman Darryl Dawkings no trigà en convertir-se en l'equip més espectacular i carismàtic de la lliga... però en cap cas el millor equip. Sobrava talent i mancava esperit de sacrifici i joc col·lectiu. Individualment parlant, els Sixers eren clarament els millors però, paradoxalment, col·lectivament parlant, els de Philadelphia eren molt previsibles, car abusaven de la jugada individual. Erving i McGinnis no eren compatibles. L'equip no podia tenir dos líders que necessitaven constantment la pilota. El resultat fou un equip molt ofensiu però desordenat, sense assistències ni rebots ofensius. Els primers que van evidenciar les debilitats dels Sixers foren els Trailblazers de Bill Walton a les Finals de la NBA del 1977. D'aquelles finals només Julius Erving es va salvar, demostrant la seva innegable categoria, mentre que McGinnis, que jugava sota la cistella, fou humiliat per Walton. Al següent any, els Bullets van eliminar amb contundència els Sixers a les Finals de Conferència del 1978. Després de dos fracassos consecutius totalment idèntics (Julius Erving sol contra la NBA), els dirigents de Philadelphia van començar a reaccionar treient-se de sobre McGinnis i Wolrd B. Free tot substituint-los per Bobby Jones, un power forward defensiu, i el rookie Maurice Cheeks, un base organitzador i bon defensor. Tot i ser eliminats a la Final de Conferència altra vegada (aquest cop en una sèrie ajustadíssima de 7 partits), finalment semblava que Philadelphia començava a construir-se un futur. Erving per la seva banda, pogué exercir de líder, millorant en l'apartat d'assistències i augmentant significativament la seva anotació durant els següents tres anys...

Però aleshores, al 1979 van arribar dos rookies a la NBA i la lliga va canviar per sempre més...

A principis dels vuitanta, el ja veterà Doctor es va enfrontar en nombroses ocasions contra els joves Larry Bird i Magic Johnson amb resultats desiguals. Quan per fi Erving podia exercir de líder d'un equip sòlid i eficient, quan per fi el seu joc tornava a ser poc menys que fabulós, els Lakers de Magic i els Celtics de Bird es van interposar en el seu camí. La seva bèstia negra sempre foren els Lakers. Fins que els Sixers no van tenir un center encara més ofensiu i dominant que Kareem, Erving no els va poder guanyar mai en unes Finals.

L'any 1.980, després d'una campanya excel·lent, els Sixers de Julius Erving desafiaren els poderosos Lakers de Kareem Abdul-Jabbar i el sensacional rookie Earvin Johnson. En el quart partit de les Finals, Erving realitzà la jugada més espectacular de tots els temps, definida a la perfecció per G. Vazquez "recibir en el ala derecha, un bote y superar a tres jugadores (Chones, Abdul-Jabbar y Landsberger) sacando el balón del campo y culminar a tablero pasando el aro, y todo ello ¡a una sola mano!". En el cinquè partit, els 76ers van perdre però els Lakers perdien a Kareem que es lesionava. Semblava que finalment havia arribat l'hora dels Sixers i el Doctor J però un rookie ho va impedir. Era, naturalment, Magic Johnson, que va jugar de center (!) i es va cascar 42 punts, 15 rebots i 7 assistències en la millor actuació de tots els temps.

No fou fins al 1.983 que els 76ers i Erving van aconseguir per fi el desitjat anell de campions. Esclar que també havien fitxat un tal Moses Malone, un center que feia 30 punts i 15 rebots per partit (el millor rebotejador de tots els temps segons Michael Jordan...). Amb el millor center (Moses Malone) i forward (Julius Erving) de la lliga, dos guards eficients (Maurice Cheeks i l'escorta Andrey Toney, fitxat el 1981 i conegut per profanar el Boston Garden sempre que hi jugava), i un jugador defensiu com Bobby Jones, els Sixers formaren un dels millors equips, sinó el millor equip, de tots els temps.

Per més informació sobre Julius Erving i els Sixers dels anys vuitanta, veure La dècada Prodigiosa, en concret els capítols 1 i 2.

Julius Erving celebrant el seu únic títol davant la seva bèstia negra: Kareem Abdul-Jabbar. L'any 1.983 tots dos ja eren il·lustres veterans que passaven de la trentena, però tot i així encara eren grandíssims jugadors.

Quatre anys més tard, el 1.987, el Doctor Julius Erving es retirava amb més de 30.000 punts a l'esquena, proesa només aconseguida, en aquells moments, per Wilt Chamberlain i Kareem Abdul-Jabbar. Si Erving s'hagués retirat a finals dels 70, la NBA s'hagués quedat completament orfe. Però a finals dels 80 hi havia dues estrelles que l'havien superat (Magic i Bird), i un nou ídol: Michael Jordan. Tot i vendre totes les entrades en tots els estadis on va jugar la seva última temporada, la veritat és que el públic simplement rendí un merescut tribut a Julius Erving, però en cap cas l'enyorà. Les pancartes d'aquella època eren prou explícites: "Bye Doctor J. Hello Michael Jordan".

I per acabar un in your face al mític center dels Celtics dels anys 80, Robert Parish (215 cm)!

L'EQUIP IDEAL

A principis d'agost, a l'aeroport internacional de Los Angeles (LAX), mentre esperava per agafar l'avió que em portaria a casa once again, vaig fullejar una revista de basketball on hi vaig poder veure un petit reportatge extraordinàriament interessant. Es tractava d'una entrevista a Michael Jordan on, a més de preguntar-li sobre temes diversos, l'obligaven a decidir el seu equip ideal de basketball.

L'equip de Michael Jordan fou: Earvin Johnson i ell mateix com a guards, Scottie Pippen com a forward, Larry Bird com a Power Forward i Hakeem Olajuwon com a Center.

Amb tota la raó del món, Michael Jordan deia que la única posició on no hi podia haver discussió possible era la de base. Hi estic totalment d'acord. Earvin Magic Johnson ha estat i segurament serà el millor base de tota la història de la NBA. En tot fou el millor. Ha estat el més alt i fort (més de 2 metres i més de 100 kg) de tots els bases que mai hagin jugat a la NBA, un geni amb la pilota, el rei de les assistències, un extraordinari defensor, un gran anotador, un gran rebotejador... simplement Magic.

El millor base i el millor escorta són, òbviament, ells dos

Per a la posició d'escorta Michael Jordan s'eligia a ell mateix tot i que reconeixia que Oscar Robertson podria mereixer aquest honor. Michael Jordan ha estat el màxim anotador de la NBA (més de 30 punts per partit), i també ha estat el millor defensor de la dècada dels 90, però Oscar Robertson no es queda curt en estadístiques. Serveixin aquestes paraules: statistically, one need look no further than the numbers Robertson put up in 1961-62, just his second year in the league: 30.8 points, 12.5 rebounds, and 11.4 assists per game-an average of a triple-double for an entire season. Cap jugador ha estat capaç d'igualar aquesta proesa (realitzar un triple doble tota una temporada). Red Auerbach, el mític entrenador dels Celtics dels anys 60, definí The Big O com el jugador més complet de la història. Ara bé, The Big O pot tenir unes estadístiques realment impresionants però no va poder aconseguir mai el què Air Jordan: dominar el joc, imposar-se, fer que un equip pogués passar de la misèria a la glòria tan sols amb la seva presència. Oscar Robertson només va aconseguir guanyar 1 anell de campió. Jordan en va aconseguir 6 (i això que en el punt àlgid de la seva carrera es va retirà per un període de dos anys!). Tots els grans bases, escortes i alers de la història (Bob Cousy, Oscar Robertson, Jerry West, Julius Erving, Magic Johnson...) han necessitat sempre el suport d'un gran center per poder aconseguir l'anell de campió (Bill Rusell, Lew Alcindor, Wilt Chamberlain, Moses Malone i Kareem Abdul-Jabbar respectivament). Sense center no hi ha anell. Sense home baix en canvi, sí que n'hi hagut (Cousy va guanyar 6 anells de campió amb Bill Rusell, Rusell en va guanyar 11, Julius Erving, el mític Doctor J, fou incapaç de guanyar un anell tot sol, només quan Moses Malone s'uní als 76ers ho aconseguí). Podríem dir, doncs, que el basketball és qüestió d'altura i músculs... fins que va arribar Michael Jordan. Michael Jordan no va necessitar cap center extraordinari per aconseguir 6 anells de campió. És més, quan ell va deixar l'equip durant dos anys, els Chicago Bulls van fer el ridícul. Per tot això, per mi és Michael Jordan mereix estar al cinc inicial del millor equip de la història de la NBA (i en segona posició, si de cas, Oscar Robertson).

El millor aler en la meva humil opinió

A la posició d'aler, Michael Jordan tria Scottie Pippen tot i que reconeix que és realment difícil escollir el millor aler de la història. Pippen fou un gran defensor i un bon atacant, i sobretot, fou un complement perfecte per a Michael Jordan. S'entenien a la perfecció. Junts guanyaren 6 anells de campió. Però per a mi, amb això no n'hi ha prou per poder dir que Pippen és l'aler que hauria de jugar al millor equip de la història. En aquest punt, i només en aques punt, discrepo de Michael Jordan. En la meva humil opinió, el millor aler ha estat Julius Erving, el Doctor J. Tinc molts motius per opinar així. Julius Erving fou un magnífic anotador, un gran rebotejador i un bon defensa. Però sobretot, Erving serà recordat per sempre més per ser el precursor del joc espectacular i dinàmic al qual ara ja ens hem acostumat però que als anys 70 significà una autèntica revolució. Com molt bé deien els seus companys, "he was't Julius Erving, he was the Doctor J, which means he could operate on the court". Erving fou l'inventor del in your face. El primer home baix que va desafiar els homes alts. Des d'aleshores, l'esmaixada ha estat l'eina fonamental dels escortes i alers ofensius. El mateix Michael Jordan sempre ha reconegut que el seu mestre fou Julius Erving. És per això que, en la meva humil opinió el doctor que operava les defenses mereix estar al millor quintet de la història.

The Legend ha estat el millor forward

A la posició de power forward Michael Jordan opina que hauria de ser per a Lary Bird. No és difícil justificar aquesta elecció. Larry Bird fou un anotador extraordinari, capaç de clavar triples impossibles, un dels millors defensors de la història (humilià a homes com Julius Erving i Isaiah Thomas), un gran rebotejador i un geni repartint assistències als seus companys. Les seves estadístiques l'acrediten com a mite. Però per damunt de qualsevol estadística o cistella llegendària, Bird destacà per ser un autèntic líder, un guanyador nat, un home que apareixia quan l'equip més el necessitava: ja fos repartint una assistència, clavant el bàsket decisiu o aturant l'últim atac del rival. The Legend guanyà tres anells de campió a la dècada dels anys 80, derrotant els Sixers d'Erving i Malone, els Lakers de Magic i Kareem, els Houston Rockets de les Twin Towrrs (Sampson i Olajuwon), els Bad Boys d'Isaiah Thomas i els Bulls d'un jove de Michael Jordan. Senzillament excepcional. Naturalment, Jordan reconeix que també mereixen una atenció especial homes com Charles Barkley i Karl Malone (i jo crec que amb els anys també Tim Duncan) però considera que Larry Bird està un esglaó més amunt. Jo estic totalment d'acord amb Michael Jordan.

Dos dels millors centers de la història; el més fort (Shaq) i el més hàbil (The Dream). Shaquille O'Neal, per a molts el jugador més determinat de la història reconeix "I was the first guy to say Hakeem Olajuwon beat me in the [1995] NBA finals. He killed me. He dominated me".

Finalment a la posició de center Michael Jordan tria a Hakeem Olajuwon. Aquesta és sens dubte la decidió més difícil a l'hora de triar el millor quintet de la història. No hem d'oblidar que l'altura i el pes han estat els grans dominados del basketball. L'amo sota la cistella sol ser l'amo del joc. Als anys cinquanta fou George Mikan, als seixanta Bill Rusell i Wilt Chamberlain, als setanta Kareem Abdul-Jabbar, als vuitanta Moses Malone i Hakeem Olajuwon, als noranta Olajuwon i Shaquille O'Neal... Tots aquests homes han imposat la seva llei sota l'aro. Podríem descartar George Mikan perquè a la seva època el basketball encara estava en estat embrionari (fou per culpa seva que l'ampolla s'amplià i aparagué el concepte de tap il·legal, entre d'altres regles). En aquest cas, ens quedem amb dues forces de la naturalesa com són Wilt Chamberlain (el primer jugador de més de 7 peus, és arxiconegut per haver anotat 100 punts en un partit) i Shaquille O'Neal (140 kg movent-se amb habilitat i potència a parts iguals), l'ultra-defensiu Bill Rusell (11 cops campió amb els Celtics, derrotant al mateix Wilt Chamberlain), el magnífic Kareem Abdul-Jabbar (conegut pel seu sky-hook, el ganxo invencible, i per haver jugat durant 20 temporades a la NBA), Moses Malone, (the rebounding-scoring machine, extraordinari ofensivament i molt pobre defensivament), i el polivalent Hakeem Olajuwon. Michael tria aquest últim. És una bona elecció. The Dream és segurament el center més complet de la història. Fou un gran anotador, un gran rebotejador, un gran taponador, un gran defensa i un gran jugador d'equip. Però si Olajuwon té una cosa que a tots els amants del bàsket ens té el cor robat és el seu immens repertori de moviments sota el pal. Ningú ha estat capaç d'igualar la perfecció de moviments de The Dream. L'elecció del millor center però, només depén de la qualitat o conjunt de qualitats que hom pugui creure més importants. Michael Jordan tria la versatilitat i la polivalència (com en el cas de Larry Bird en la posició de power forward) i jo no sóc ningú per contradir-lo.