THE BIG O
Oscar Robertson (1.938) era un jugador extraordinàriament dotat tant a nivell tècnic com físic. Per aquest motiu inicialment jugava d’aler, fins que a la NBA es van adonar que el seu poder ofensiu i domini de la pilota només eren comparables a la seva visió i creació de joc. D’aquesta manera, el flamant forward va passar a ser un guard de 195 cm i 100 kg de pes. Només Magic Johnson ha causat un impacte similar a la NBA. Als anys 60, els bases eren jugadors de 6 peus i 80 kg, incapaços de cobrir o lluitar contra un gegant de 195 cm i 100 kg. Per a més inri, Robertson, com Magic, no només era el base més alt i fort sinó que també era el millor playmaker de l’època. Combinant les seves habilitats de base pur amb les d’aler anotador, Robertson esdevingué el millor base ofensiu de tots els temps. A nivell defensiu, en canvi, Robertson no destacà mai.
La llegenda d’Oscar Robertson comença a la universitat, quan el país sencer veu com un aler afroamericà és capaç d’anotar més de 30 punts (with a one-handed style that made his shots virtually unblockable), capturar més de 15 rebots i repartir més de 7 assistències cada partit. Tres anys a la universitat, tres títols de millor jugador. A l’estiu del 1960, Robertson acabà la universitat i passà a formar part de l’equip olímpic dels Estats Units. A Roma es va veure el millor equip amateur de tots els temps. Els dos capitans eren ni més ni menys que Oscar Robertson i Jerry West. Els acompanyaven, entre altres, els futurs Hall of Fame Walt Bellamy i Jerry Lucas. Naturalment l’equip americà va tornar a casa amb la medalla d’or.
Aquell mateix any els Cincinnati Royals van escollir Oscar Robertson com a número 1 del draft de la NBA (en realitat van poder-lo triar en primera instància valent-se de la “territorial pick” the system allowed a team to claim a local college player in exchange for giving up its first-round pick, com els Celtics havien fet, per exemple, amb Tom Heinsohn quatre anys abans).
A la NBA, jugant de guard al costat del gran anotador Jack Twyman (1.934, primer jugador blanc en superar els 30 punts per partit durant una temporada, la 1959-60, proesa que sempre quedà eclipsada per culpa de l'aleshores novell Wilt Chamberlain -també primer jugador negre que superà la barrera dels 30 punts per partit durant una temporada), Robertson deixà a tothom bocabadat. “És tan bo, que em fa por” va arribar a dir el mític Red Auerbach, que sempre considerà The Big O com el millor jugador de l’època. A la seva primera temporada a la NBA, Robertson començà a trencar rècords amb uns números estratosfèrics: 30,5 punts, 10.1 rebots i 9.7 assistències per partit; o el què és el mateix, tercer millor anotador de la lliga (només per sota de Wilt Chamberlain i Elgin Baylor) i millor marca d’assistències feta mai per un jugador en aquells temps, superant al mític Bob Cousy. També en aquella primera temporada Robertson va batre el rècord d’assistències de Bob Cousy en un All Star. Amb 23 punts, 14 assistències i 9 rebots, The Big O es va emportar l’MVP de l’All Star.
Tanmateix, aquella temporada no fou més que un reflex de la dècada dels seixanta, amb un Oscar Robertson extraordinari (6 vegades màxim assistenciador de la NBA) però sempre eclipsat per la tirania de Wilt Chamberlain (a nivell individual) i els Celtics de Bill Russell (a nivell col·lectiu).
Als seixanta hi havia grans bases, com Bob Cousy (Celtics) i Hal Greer (76ers), però cap d’ells es pot comparar amb Robertson. The Big O era més que un simple base, era també un anotador fabulós (6 temporades per damunt dels 30 punts per partit, proesa només superada per Wilt Chamberlain i Michael Jordan) i un gran rebotejador, un jugador capaç de jugar a dins i fora l’ampolla amb la mateixa facilitat.
Estadísticament, la millor temporada del número 14 dels Royals fou, sense cap mena de dubte, la 1961-62. Aquell any, Robertson acabà la temporada amb 30.8 punts, 12.5 rebots (la seva millor marca com a jugador professional) i 11.4 assistències (tornant a batre rècord d’assistències en una temporada), o el què és el mateix, an average of a triple-double for an entire season. Ningú ha pogut repetir una proesa similar en tota la història de la NBA. Aquell any, els Royals van entrar als playoffs però van caure a primera ronda.
A nivell de col·lectiu i de premis, en canvi, la millor temporada per a Robertson fou la 1963-64. Aquell any, The Big O, amb 31.4 punts (la seva millor marca, i segon millor anotador de la temporada per darrera de Wilt Chamberlain), 11 assistències (millor marca de la temporada) i 9.9 rebots per partit, es va emportar el MVP de la Regular Season, trencant la monotonia de MVPs de Wilt Chamberlain i Bill Russell. També es va emportar el MVP de l’All Star després d’acabar el partit amb 26 punts, 14 rebots i 8 assistències. Per si això no fos prou, aquell any, Robertson també fou el millor tirador de tirs lliures de la lliga, amb un 85% d’encert. A nivell d’equip, les coses també començaven a funcionar gràcies al fitxatge del prodigiós Jerry Lucas (1940), ex company de selecció de Robertson l’any 1960. El menut Luke (204 cm) no tenia la planta dels grans centers, però tot i això dominava els taulells amb gran autoritat (és un dels tres únics jugadors –juntament amb Pettit i Chamberlain- que ha estat capaç d’anotar més de 20 punts i capturar més de 20 rebots per partit durant tota una temporada). Amb Luke i Robertson, els Royals van arribar a la Final de Conferència però allí els Celtics de Russell els van escombrar en quatre partits (i quatre pallisses).
Inexplicablement, els Royals, tot i tenir dos All Star de la categoria de Robertson i Lucas (a la foto capturant un rebot), no van disputar mai ni una sola Final de la NBA. Individualment en canvi, Lucas guanyà el MVP de l’All Star l’any 1965, i Robertson guanyà el seu tercer MVP d’All Star l’any 1969.
Robertson acusà el pas dels anys més que no pas altres companys de promoció (com Jerry West). Un cos pesat i corpulent com el seu perdé agilitat ràpidament, i a tot això s’hi ha de sumar les defenses cada cop més dures i agressives que es començaren a practicar a la NBA de finals dels seixanta i principis dels setanta. A partir dels 30 anys, Robertson cumplia cada nit amb uns números més que correctes però ja no tan extraordinaris com quan tenia 25 anys. Mai més va tornar a promitjar més de 25 punts per partit. Tampoc fou capaç de promitjar 10 assistències per partit. Però sobretot disminuí la seva capacitat rebotejadora, passant de 10 rebots per partit als 25 anys a poc més de 6 rebots als 30 anys. Amb Robertson de caiguda, els Royals no foren capaços d’arribar ni tan sols als playoffs. Fou aleshores quan els directius de Cincinnati van intentar capgirar la situació fitxant com a entrenador al llegendari Bob Cousy. Cousy, que aleshores tenia 41 anys, va arribar a jugar set partits al costat de Robertson encara no se sap ben bé per a quin propòsit.
Però ni amb l’arribada de Cousy els Royals van poder capgirar la dinàmica perdedora. Els playoffs continuaven lluny de Cincinnati i Cousy i Robertson no acabaven de congeniar. Cousy exigia jugadors petits i ràpids car volia un equip semblant als Celtics d’Auerbach, un equip que basés el seu joc en el contraatac. No cal dir-ho, Robertson no encaixava amb aquest perfil de jugador i per aquest motiu, Cousy recomanà despendre’s dels seus serveis a finals de la temporada 1969-70. Fou una decisió polèmica. Many observers believed it was Cousy's jealousy of Robertson that led to the trade. The Big O had just broken many of Cousy's records, and Cincinnati was suddenly too small for the both of them. "Whatever his reasons were," Robertson later said, "I think he was wrong and I'll never forget it."
Fos com fos, el cert és que per a Robertson fou una benedicció deixar un equip perdedor com els Royals i fitxar per un equip de futur com eren els Bucks del jove center Lew Alcindor, més tard conegut com a Kareem Abdul-Jabbar. Als Bucks, Robertson va canviar el dorsal 14 pel mític número 1, amb qual és mundialment conegut The Big O.
La temporada 1970-71, Robertson, de 32 anys, i Alcindor, de 24, van liderar la NBA amb una autoritat insultant (66 victòries a la Regular Season). Kareem liderà el joc interior, fou el màxim anotador de la NBA i guanyà el MVP de la temporada, mentre que Robertson deixà de ser el jugador franquícia per ser un playmaker de luxe al servei de l’equip (19 punts, 8 assistències i 6 rebots per partit). Finalment, The Big O era campió de la NBA. Encoratjat per la victòria i el lideratge de Kareem (ex Alcindor), Robertson aguantà encara tres temporades més, amb uns números correctes (15 punts, 7 assistències i 4 rebots per partit). Però els Bucks ja no van tornar a guanyar cap més títol. Al 72, van caure contra els Lakers de West i Chamberlain, al 73 contra els Warriors, i al 74 van caure derrotats contra els Celtics a la gran Final.
Finalment, després de 14 temporades a la NBA, Robertson es retirà amb més de 26.000 punts (a la seva època segona millor marca només per sota de Chamberlain, actualment és la desena millor marca de tots els temps), 9.887 assistències (rècord de l’època, només superat posteriorment per Magic Johnson, John Stockton i Mark Jackson) i 7.804 rebots. O el què és el mateix: 25.7 punts per partit (millor base anotador de la història i tot això amb un correctíssim 48% d’encert en tirs de camp i 84% en tirs lliures), 7.5 rebots per partit (millor base rebotejador de la història) i 9.5 asssitències (tercera millor marca de tots els temps només superada per John Stockton i Magic Johnson).
Però independentment de les estadístiques extraordinàries, la importància de Robertson al basquetball és doble: d'una banda va redefinir el roll dels point guards, demostrant que també podien ser grans anotadors i de l'altra va demostrar que els big man també poden ser jugadors molt tècnics i hàbils.
Conclusió final: és cert que Robertson fou un jugador extraordinari a nivell individual, un big man tan hàbil com un small man, però també és cert que no era un guanyador nat com en el seu dia ho van ser els seus dos grans deixebles: Larry Bird i Magic Johnson. El cas d'Oscar Robertson, com el de Wilt Chamberlain, demostra, sense cap mena de dubtes, que el bàsquetbol és un joc d'equip. Un bon jugador és aquell que fa magnífiques actuacions individuals. Un gran jugador, un guanyador, és aquell que lidera el seu equip a la victòria. Robertson, com Chamberlain, no fou un gran jugador fins que deixà d'acaparar la bola en tot moment.
posted by Maverik at 4:51 PM
0 comments
