Thursday, March 09, 2006

WILT CHAMBERLAIN, THE BIG DIPPER

Wilton Norman Chamberlain (Wilt the Stilt, The Big Dipper) fou the most awesome offensive force the game has ever seen. En el món del basquetbol, Chamberlain és sinònim de domini. Cap jugador ha dominat els taulells amb tanta autoritat com ho va fer el mític dorsal 13 dels Philadelphia Warriors (1.959-62), San Francisco Warriors (1.962-65), Philadelphia 76ers (1.965-68) i Los Angeles Lakers (1.968-73). Ha estat, sense cap mena de dubte, el millor anotador-rebotejador de la història, a anys llum dels seus perseguidors. Jordan fou un super anotador com ell, però en cap cas un gran rebotejador. Russell, el seu arxienemic, fou un super rebotejador com ell, però en cap cas un gran anotador. Però això no és tot. A la NBA, Wilt Chamberlain fou el número 1 en gairebé totes les categories, incloent taps, robatoris i assistències. Per desgràcia, els taps i els robatoris no es contemplaven abans del 1.974 de manera que no sabem del cert quantes vegades va fer quàdruples figures.

Un jugador tan extraordinari a nivell individual i tanmateix tan negat amb l’èxit col·lectiu. És l’únic gran dominador que no ha establert mai una dinastia (George Mikan i els Indianapolis Lakers, Bill Russell i els Boston Celtics, Michael Jordan i els Chicago Bulls, Shaquille O’Neal i Los Angeles Lakers...). El motiu és ben simple: Wilt no tingué mai aquell caràcter propi dels guanyadors, o com diria ell mateix, “I’m just not naturally competitive and aggressive. I don’t have a killer instinct".

Wilt Chamberlain (1.936, Philadelphia) fou el primer jugador de més de 7 peus i 120 kg que jugà a la NBA. A finals dels anys 50, els centers de la lliga estaven encara per sota dels 210 cm d’altura i els 110 kg de pes. Wilt, per tant, era el més alt, el més pesat i el més fort. Però la cosa no acaba aquí. En aquella època, els jugadors de més de 2 metres eren extremadament lents i molt limitats tècnicament. Wilt, en canvi, era ràpid, àgil i amb una gran coordinació de moviments (per l’època). El resultat no podia ser cap altre que un domini aclaparador des del primer instant.



Als anys seixanta del msegle XX, Mohammed Al·lí i Wilt Chamberlain foren dues estrelles mediàtiques. Serveixi aquesta foto per veure el tamany descomunal de Wilt Chamberlain (Alí medeix més de 190 cm).

Quan estudiava al High School, Chamberlain va demostrar ser un atleta superdotat: es diu que feia els 100 metres en 11 segons (!!!) i que era el millor en proves tan diverses com llançament de pes, salt d’altura i salt de longitud. Al final però, la lògica es va imposar, i per raons d’altura va acabar a l’equip de basquetbol. Amb Wilt a l’equip, els entrenadors van practicar una modalitat força curiosa: quan algun jugador de l’equip havia de tirar tirs lliures, fallava expressament perquè Wilt capturés el rebot i fes cistella. Aquesta tàctica rastrera obligà, anys després, quan Wilt ja estava a la NBA, a canviar les regles del tir lliure (la pilota ha de tocar almenys el cèrcol quan es llança un tir lliure, altrament, no hi ha rebot i la possessió és per l'altre equip). Era tan gran el domini de Wilt a la zona, que anys més tard, la NBA es va veure obligada a ampliar les mides del camp!

Quan Chamberlain va acabar el High School (1.955), totes les universitats el volien. Kansas fou l’afortunada. Allí jugaria dues temporades a la NCAA (en el seu primer any com a universitari l’equip de Kansas no va jugar a la NCAA). Les espectaculars mitjanes de 30 punts i 18 rebots tenen més mèrit quan descobrim la realitat que li va tocar viure. I és que ja a la universitat, els equips li aplicaven defenses de 3 contra 1.

Durant una temporada, la 1.958-59, Chamberlain jugà als Harlem Globetrotters. El motiu pel qual va jugar allí és difícil d’explicar. Possiblement perquè estava decebut amb el tracte que li oferien els rivals (tots contra ell) i volia passar-s’ho bé, o potser perquè s’avorria, o potser perquè li van oferir molts diners. La qüestió és que al maig del 1.958, una mica abans que es gradués, va fitxar pels Globetrotters, renunciant d’aquesta manera a la NBA.

El 1.959, l’equip de Philadelphia, la seva ciutat natal, va decidir fitxar-lo, i Chamberlain acceptà. El dia del seu debut, contra New York, Chamberlain demostrà que no era un rookie qualsevol, car anotà 43 punts i capturà 28 rebots. Com ja havia passat al High School, fou arribar i arrasar. En el seu any de debut a la NBA, la temporada 1.959-60, Chamberlain acabà amb 37.6 punts i 27 rebots per partit, o el què és el mateix, les dues marques més grans de la història en aquells moments. Posteriorment, només un home ha aconseguit superar aquestes marques: el mateix Wilt Chamberlain. Actualment, els 37.6 punts i 27 rebots per partit de la temporada 1.959-60 no només són les millors marques que mai hagi aconseguit un rookie, sinó que també són la quarta millor marca d’anotació de tots els temps i la segona millor marca de rebots en una temporada.

Naturalment, Chamberlain es va endur el guardó de Millor Rookie de l’Any, MVP de la temporada, i MVP de l’All Star (únic jugador que ho ha aconseguit). A les Finals de Conferència, però, Wilt es trobaria amb la seva bèstia negra: els Celtics de Bill Russell. Els Celtics van aplicar una gran defensa, liderats per Bill Russell, i Wilt va veure com el seu equip perdia en sis partits. Tot i que Russell era un extraordinari defensor, el cert és que va necessitar l’ajuda de tots els companys per aturar Chamberlain. Auerbach es va encarregar de fer una espècie de “Chamberlain Rules” i “Haq-Wilt” o el què és el mateix, una defensa duríssima i constant contra el gegant, portant-lo a la línia de tirs lliures gairebé sempre. Es pot discutir sobre la honorabilitat d’aquesta tàctica però també es podria discutir sobre la inoperància dels companys de Wilt Chamberlain.

Durant la dècada dels seixanta, aquesta seria la monotonia de la NBA: Wilt Chamberlain dominant a nivell individual, i els Celtics Boston guanyant títols de campió. Vuit vegades es van enfrontar els Celtics de Bill Russell contra Wilt Chamberlain, i només en una ocasió el gegant en va sortir vencedor. Un altre fet destacat durant la dècada dels seixanta és que a mesura que passaven els anys, Chamberlain va anar guanyant massa i amplada d’espatlles, reduint òbviament velocitat i agilitat, fins al punt que a mesura que passaven els anys disminuí la seva aportació anotadora però augmentà la seva aportació defensiva.

L'ofensiu Wilt Chamberlain contra el defensiu Bill Russell. Els dos centers, grans rivals a les pistes, eren amics a la vida real.

La temporada 1.960-61 Wilt acabà amb 38 punts i 27.2 rebots per partit, la tercera millor anotació en una temporada i la millor marca rebotejadora de la història (Wilt Chamberlain és l’únic jugador de la història de la NBA que ha capturat més de 2.000 rebots en una temporada). Però encara fou més espectacular la temporada 1.961-62, on va batre tots els rècords d’anotació. Va acabar la temporada amb més de 50 punts (millor marca de la història) i gairebé 26 rebots per partit (tercera millor marca de la història), o el què és el mateix, es va convertir en l’únic jugador que ha fet més de 4.000 punts en una temporada. Al partit de l’All Star en va fotre 42 (rècord absolut) i no gaire més tard, el 2 de març de 1.962, Chamberlain set a record that may stand forever. In a game against the New York Knicks, he scored 100 points in four quarter. I això que havia sortit de gresca la nit anterior! Chamberlain va anotar 36 de 63 tirs (57% d’encert) i 28 de 32 tirs lliures (88% d’encert tot i que normalment estava al voltant del 50%). Sembla ser que fou un partit molt divertit. En veure l’allau de punts, els Knicks es van conjurar perquè Chamberlain no arribés a la xifra de 100 punts. A l’últim quart els Knicks intentaven allargar la possessió fins als 24 segons però no podien perquè els companys de Wilt fouled whenever the Knicks had possession. Els Knicks van contratacar de la mateixa manera però aquell dia Wilt es mostrà especialment inspirat des de la línia del tir lliure. Independentment dels 100 punts de Wilt Chamberlain, el resultat final del partit també fou espectacular: 169-147.

Wilt Chamberlain és l'únic jugador que ha fet 100 punts en un partit. Per desgràcia, la televisió no va retransmetre aquella proesa.

Les temporades 1.962-63 i 63-64 Wilt continuà oferint festivals amb més de 35 punts i més de 20 rebots cada nit (destacables els més de 40 punts per partit de la temporada 1.962-63, actualment la segona millor marca de tots els temps). Els Celtics, però, continuaven guanyant títols. En aquella època, es va començar a dir que Wilt Chamberlain només era un gran anotador i rebotejador però que no sabia jugar en equip i que no sabia fer guanyar un equip. Enlloc d’enfonsar-se, allò serví com a font de motivació per a Chamberlain, fins al punt que la temporada 1.965-66 va aconseguir el seu segon MVP gràcies als seus 33 punts (amb un 54% d’encert en tirs de camp), 24 rebots i 5 assistències per partit. Què havia passat? Doncs que The Big Dipper va començar a jugar per l’equip i a seleccionar més els seus llançaments. Ara ja no era només el màxim anotador i rebotejador de la lliga sinó que a més, era un bon playmaker.

I així ho demostrà a la següent temporada, la 1.966-67, quan guanyà el seu tercer MVP després d’acabar amb 24 punts amb un 68% d’encert en tirs de camp (millor marca de la història en aquells moments... actualment la segona millor marca de tots els temps, la primera, òbviament, també la té Wilt Chamberlain), 24 rebots i 8 assistències per partit (rècord d’assistències per un center abans que ell mateix la superés). D’aquesta manera, Chamberlain acabà amb tota polèmica. Per Wilt no hi havia res impossible. Quedava clar que en una pista de basquetbol podia fer el que volgués quan volgués i on volgués. Aquell any, Philadelphia dominà la lliga amb una impressionant marca de 68 victòries (la millor de la història en aquells moments). Als playoffs, gràcies a un estel·lar Wilt Chamberlain (22 punts amb un 58% d’encert, 29 rebots i 9 assistències per partit) Philadelphia finalment derrotà en 5 partits als seus arxi-enemics, els Celtics. A la gran Final els San Francisco Warriors no foren rival pels Sixers. Finalment The Big Dipper era campió de la NBA i vencia el seu arxi-enemic Bill Russell. De passada, Philadelphia va acabar amb 8 anys seguits de victòries dels Celtics.

Però l’alegria va durar poc. Al següent any, tot i repetir MVP, aquest cop amb 24 punts (amb un 60% d’encert en tirs de camp), 24 rebots i gairebé 9 assistències per partit (millor marca d’aquella temporada, i única vegada en tota la història que un center ha estat líder d’assistències), els Celtics el van tornar a vèncer. Queda doncs, el dubte de si realment va ser sort, o si realment calia que Wilt passés més la pilota perquè els seus equips guanyessin. És obvi que no ho sabrem mai del cert. En tot cas, aquella fou la última temporada en un equip on ell era l’estrella indiscutible.

A finals del 1.968 Chamberlain, de 32 anys, començava una segona etapa com a jugador als Lakers dels menuts Jerry West i Elgin Baylor, dues estrelles que havien estat eclipsades pel mateix Chamberlain i el seu arxienemic Bill Russell. Al 1.969, els Lakers desafiaren els Celtics però van acabar perdent en set partits amb una decisió polèmica en l’últim partit per part de l’entrenador dels Lakers. Quedaven sis minuts per acabar el partit i els Lakers perdien quan Wilt Chamberlain va patir un fort cop. L’entrenador dels Lakers el va substituir. Quan faltaven tres minuts, Chamberlain va demanar entrar a la pista per ajudar a derrotar els Celtics, però Bill Van Breda Kolff (així es deia l’entrenador) s’hi negà. Al final els Celtics van acabar guanyant per 108 a 106. S’ha especulat que Chamberlain va fingir estar lesionat i que només quan va veure que realment els Lakers podien guanyar aleshores va demanar tornar al partit. Per la seva banda, s’especula que Bill Van Breda Kolff no el va tornar a deixar jugar perquè volia demostrar al món sencer que podia derrotar els Celtics sense Wilt Chamberlain.

Decepció al Madison Square Garden (1.970)

A finals de 1.969, Bill Russell es retirà. Semblava que per fi seria l’hora de Wilt Chamberlain ara que ja no tenia el seu arxienemic i que a més tenia dos companys d’equip tan sensacionals com Mr. Clutch i L’home dels 1000 moviments. Però no fou així. Tot i els 30 punts i 7.5 assistències per partit de West, els 27 punts i 18 rebots de Wilt i els 24 punts i 10 rebots per partit de Baylor, els Lakers tornaren a perdre una Final de la NBA, aquest cop contra els ultradefensius New York Knicks. A l’últim partit de la Final Wilt va demostrar que no era un guanyador. Tan sols anotà 21 punts (1/11 en tirs lliures) tot i que el center titular dels Knicks, Willis Reed, s’havia lesionat en el sisè partit. Aquest és l’exemple més clar de la falta d’agressivitat de Wilt Chamberlain.

A la dècada dels 70 el center dominador ja no era el vell Wilt Chamberlain sinó el jove Kareem Abdul-Jabbar. El temps començava a passar factura a les estrelles dels anys seixanta. Wilt, però, encara va donar guerra com a center defensiu.

Després de ser destrossats pels Bucks de Kareem Abdul-Jabbar i Oscar Robertson l’any 1.971, el 1.972 els Lakers es van venjar per acabar guanyant per fi un anell de campions. Els Lakers de la temporada 1.971-72 seran recordats no només pel campionat obtingut sinó per dues ratxes increïbles: 33 victòries consecutives (rècord absolut) i 69 victòries a la Regular Season (millor marca en aquells moments, i actualment segona millor marca per sota les 72 victòries dels Bulls de Michael Jordan la temporada 1.995-96). Chamberlain, de 35 anys, acabà aquella temporada amb l’MVP de les Finals amb 19 punts i 23 rebots per partit contra els Knicks. L’explicació a aquest domini dels Lakers bàsicament és doble. D'una banda Wilt Chamberlain va passar a ser definitivament un jugador defensiu i d’equip, un talent capturant rebots i repartint joc, i de l'altra, la parella West-Goodrich no va trobar rivals dignes al perímetre. El resultat: els Lakers tenien els millors jugadors exteriors i el millor rebotejador de la lliga.

Chamberlain fou un dels primers centers en utilitzar l'esmaixada com a eina ofensiva. Però no va abusar mai de l'esmaixada perquè els puristes del basquetbol consideraven que l'esmaixada era un abús dels goliats com Mikan o Chamberlain. D'aquesta manera, Chamberlain, enlloc d'esmaixar, abusà de ganxos i altres filigranes. La més destacada és el "finger roll" que més tard Erving i Gervin patentarien, tot i que l'inventor fou Chamberlain.

La última temporada com a jugador de Wilt Chamberlain fou la 1.972-73. Els Lakers van arribar a la Final però aquest cop els Knicks els van vèncer en 5 partits. Tot i només anotar 13 punts per partit, Chamberlain es retirà amb un nou rècord a l’esquena: 73% d’encert en tirs de camp.

Mentre va viure retirat del basquetbol va provar diverses activitats: entrenador a l'ABA, jugador de volley platja, biografies, i fins i tot petits papers en pel·licules tan extraordinàries com la segona part de Conan el Bàrbar, Conan el Destructor (a la foto). Finalment, el 12 d’octubre del 1.999, Wilton Norman Chamberlain morí a l’edat de 63 anys. No podem acabar aquest homenatge sense recordar alguns dels seus rècords:

EN UN PARTIT: màxima anotació (100 punts), màxim número de rebots capturats (55) i most consecutive field goals (18). Únic jugador que ha fet un double-triple-double (22 punts, 25 rebots i 21 assistències el dia 2 de febrer del 1.968) i quadruple double-double (meaning 40 points, and 40 rebounds or 40 assists in a single game): on January 21, 1960, Chamberlain scored 58 points and grabbed 42 rebounds against the Detroit Pistons. On December 8, 1961 he surpassed this feat, when he scored a then-record 78 points and collected 43 rebounds against the Los Angeles Lakers. També té el rècord de punts en un All Star (42) però no el de rebots (el rècord de rebots el té Bob Pettit amb 27).

EN UNA TEMPORADA: màxima anotació (més de 4.000 punts en una temporada), primera, segona, tercera i quarta millors marques de punts per partit en una temporada (50.4, 44.8, 38.4 i 37.6 punts per partit durant els primers anys de la dècada dels seixanta), les dues millors marques d’encert en tirs de camp en una temporada (73% i 68%), màxim rebotejador (més de 2.000 rebots en una temporada), primera, segona i tercera millors marques de rebots per partit durant una temporada (27.2, 27 i 25.6 a principis de la dècada dels seixanta)

DURANT 14 TEMPORADES: 31.419 punts (4a millor marca per darrera Kareem, Malone i Jordan), 30.1 punts per partit (segona millor marca després de Michael Jordan), 23.924 rebots (millor marca de la història), 22.9 rebots per partit (millor marca de la història). Wilt Chamberlain fou 7 vegades màxim anotador de la NBA, 7 vegades el jugador més eficient de la lliga, 11 vegades màxim rebotejador i 1 vegada millor assistenciador de la lliga.

Wilt The Stilt, el camallarg, gambús; The Big Dipper.

0 Comments:

Post a Comment

<< Home