NBA 2007: NO ANEM BÉ
Un any més, els fans de la NBA contemplem avorrits i amb grans dosis de nostàlgia la decadència cada cop més evident de la millor lliga de del món. Enguany, la nostra estimada lliga sembla una competició per veure quin equip és el pitjor de tots els temps. La Conferència Est fa pena, i la Oest no deixa de ser una Conferència normaleta.
Sobre el paper hi ha 30 equips però a l’hora de la veritat només n’hi ha quatre: Dallas, San Antonio, Phoenix i Detroit. I d’aquests quatre resulta que només els dos equips texans són competititus. Phoenix és un equip espectacular i bonic de veure però poca cosa més. Com els Nuggets del 1980, els Suns són un equip tremendament ofensiu però també mancats de centímetres i defensa. Detroit és ben bé al revés. Un bon equip defensiu format per una colla d’arreplegats (i més ara que no tenen el seu antic líder, en Ben Wallace).
Individualment parlant, les coses tampoc són engrescadores. Inexplicablement, els centers, la base de la NBA, gairebé han desaparegut de la lliga. Dos veterans com Alonzo Mourning i Dikembe Mutombo, ambdós majors de 35 anys, no només no desentonen sinó que més aviat encara brillen... i això que el seu joc està molt lluny del què eren capaços de fer fa una dècada! Els dos únics centers que tenia la lliga –Shaquille O’Neal a nivell ofensiu i Ben Wallace a nivell defensiu- estan acabats. El Black Tornado és ara una brisa d’estiu. I Big Ben tres quarts del mateix. Com sempre, encara ens queda la incògnita de saber com arribarà Shaq als playoffs. Descarto res de bo per a Ben, que no ha estat capaç d’adaptar-se al seu nou equip (els Bulls) i que a més, comença a veure com el pas del temps és implacable amb tothom.
A la NBA del 2007 només hi ha espectacle en forma d’entrades a cistella (jugades impossibles que molt de tant en tant entren i llavors tots a aplaudir com subnormals oblidant els centenars d’entrades fallides), quatre esmaixades (aquí sí que cada dia són millors), tres tirs exteriors (abunden les pedres però també és cert que les defenses són cada cop més terribles), dos alley-oops i algun tap. Ja no hi ha poderoses batalles sota els taulells. Ja no hi ha grans anotadors sota la cistella. Ja no hi ha intimidadors capaços de taponar més de 3 cops per partit. Sembla que els vells temps ja no tornaran mai més... o si ho fan, no serà fins a la pròxima dècada (Dwight Howard i l’encara universitari Greg Oden?).
És cert que hi ha més highflyers que mai però precisament perquè n’hi ha tants i són tant individualistes (tiren sense mirar si hi ha algun company més lliure i independentment de si hi ha possibilitat de rebot), que per mi la NBA s’ha tornat monòtona i ridícula. Sí, és cert, de tant en tant Gilbert Arenas o el chupón de torn fa una autèntica exhibició... però per cada partit brillant quants en fan de mediocres o lamentables? Vet aquí la diferència entre les estrelles actuals i les del passat. Abans la dinàmica era tot just el contrari: desenes de grans partits i molt de tant en tant, algun partit dolent. Simplement passa que Bird i Magic eren jugadors d’equip. Si ells no tenien el dia de cara a cistella s’encarregaven d’organitzar l’equip i ajudar els seus companys. Actualment això és impensable.
On són els jugadors carismàtics que aixequen passions? Només hi ha Wade (aquest paio cada dia és més bo, és ràpid, espectacular, eficient i gens individualista, què més es pot demanar?). I els grans líders? Només Nowitzki i Duncan. Serien suficients per animar la lliga si no fos perquè hi ha masses equips i massa mediocritat tant en els seus equips com en els altres.
I aquí entra en joc l’altra gran problema de la lliga. Si a l’absència de centers hi afegim tres-cents mil equips més que fa vint anys, lògicament passa el què passa. Que hi ha certa qualitat individual però no pas col·lectiva. És cert que homes com Allen Iverson, Vince Carter, Baron Davis, T-Mac o Steve Francis no serien bons ni jugant al costat de Larry, Magic o Sa Majestat Michael Jordan. Però no és menys cert que aquesta política ridícula de tenir 30 equips fa molt difícil que en un equip hi puguin jugar dos o més bons jugadors. Kidd, Garnett, James, Pierce i Bryant estan ben sols. Em resisteixo a creure que aquest homes no podrien formar grans equips si se’ls deixés liderar una esquadra de bons jugadors. Però això seria fer volar coloms...
En fi, que no anem bé. Per passar aquest any jo només puc recomanar un parell de coses:
1) veure quants triples-dobles és capaç de fer en Jason Kidd
2) veure sempre que es pugui Phoenix
Sobre el paper hi ha 30 equips però a l’hora de la veritat només n’hi ha quatre: Dallas, San Antonio, Phoenix i Detroit. I d’aquests quatre resulta que només els dos equips texans són competititus. Phoenix és un equip espectacular i bonic de veure però poca cosa més. Com els Nuggets del 1980, els Suns són un equip tremendament ofensiu però també mancats de centímetres i defensa. Detroit és ben bé al revés. Un bon equip defensiu format per una colla d’arreplegats (i més ara que no tenen el seu antic líder, en Ben Wallace).
Individualment parlant, les coses tampoc són engrescadores. Inexplicablement, els centers, la base de la NBA, gairebé han desaparegut de la lliga. Dos veterans com Alonzo Mourning i Dikembe Mutombo, ambdós majors de 35 anys, no només no desentonen sinó que més aviat encara brillen... i això que el seu joc està molt lluny del què eren capaços de fer fa una dècada! Els dos únics centers que tenia la lliga –Shaquille O’Neal a nivell ofensiu i Ben Wallace a nivell defensiu- estan acabats. El Black Tornado és ara una brisa d’estiu. I Big Ben tres quarts del mateix. Com sempre, encara ens queda la incògnita de saber com arribarà Shaq als playoffs. Descarto res de bo per a Ben, que no ha estat capaç d’adaptar-se al seu nou equip (els Bulls) i que a més, comença a veure com el pas del temps és implacable amb tothom.
A la NBA del 2007 només hi ha espectacle en forma d’entrades a cistella (jugades impossibles que molt de tant en tant entren i llavors tots a aplaudir com subnormals oblidant els centenars d’entrades fallides), quatre esmaixades (aquí sí que cada dia són millors), tres tirs exteriors (abunden les pedres però també és cert que les defenses són cada cop més terribles), dos alley-oops i algun tap. Ja no hi ha poderoses batalles sota els taulells. Ja no hi ha grans anotadors sota la cistella. Ja no hi ha intimidadors capaços de taponar més de 3 cops per partit. Sembla que els vells temps ja no tornaran mai més... o si ho fan, no serà fins a la pròxima dècada (Dwight Howard i l’encara universitari Greg Oden?).
És cert que hi ha més highflyers que mai però precisament perquè n’hi ha tants i són tant individualistes (tiren sense mirar si hi ha algun company més lliure i independentment de si hi ha possibilitat de rebot), que per mi la NBA s’ha tornat monòtona i ridícula. Sí, és cert, de tant en tant Gilbert Arenas o el chupón de torn fa una autèntica exhibició... però per cada partit brillant quants en fan de mediocres o lamentables? Vet aquí la diferència entre les estrelles actuals i les del passat. Abans la dinàmica era tot just el contrari: desenes de grans partits i molt de tant en tant, algun partit dolent. Simplement passa que Bird i Magic eren jugadors d’equip. Si ells no tenien el dia de cara a cistella s’encarregaven d’organitzar l’equip i ajudar els seus companys. Actualment això és impensable.
On són els jugadors carismàtics que aixequen passions? Només hi ha Wade (aquest paio cada dia és més bo, és ràpid, espectacular, eficient i gens individualista, què més es pot demanar?). I els grans líders? Només Nowitzki i Duncan. Serien suficients per animar la lliga si no fos perquè hi ha masses equips i massa mediocritat tant en els seus equips com en els altres.
I aquí entra en joc l’altra gran problema de la lliga. Si a l’absència de centers hi afegim tres-cents mil equips més que fa vint anys, lògicament passa el què passa. Que hi ha certa qualitat individual però no pas col·lectiva. És cert que homes com Allen Iverson, Vince Carter, Baron Davis, T-Mac o Steve Francis no serien bons ni jugant al costat de Larry, Magic o Sa Majestat Michael Jordan. Però no és menys cert que aquesta política ridícula de tenir 30 equips fa molt difícil que en un equip hi puguin jugar dos o més bons jugadors. Kidd, Garnett, James, Pierce i Bryant estan ben sols. Em resisteixo a creure que aquest homes no podrien formar grans equips si se’ls deixés liderar una esquadra de bons jugadors. Però això seria fer volar coloms...
En fi, que no anem bé. Per passar aquest any jo només puc recomanar un parell de coses:
1) veure quants triples-dobles és capaç de fer en Jason Kidd
2) veure sempre que es pugui Phoenix
posted by Maverik at 4:12 PM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home