MIAMI CAMPIÓ

Els tres protagonistes del 2006: Shaquille O'Neal, Pat Riley i D-Wade. Ells són els autèntics artífexs del primer anell per a la franquícia de Miami. Tots els aficionats al basketball estem molt contents per l'èxit d'aquests tres campions. Miami era l'equip preferit, Wade i Shaq els jugadors preferits i Riley l'entrenador preferit (qui pot oblidar el showtime dels Lakers dels vuitanta?).

El rival de Miami a la gran Final ha estat Dallas. A la foto, els jugadors més importants de l'equip texà: el forward Howard, el set peus germànic Dirk Nowitzki, el base Jason Terry i el center Dampier. Ha estat una Final inèdita (no havien arribat mai ni Miami ni Dallas) i inesperada, car cap dels dos blocs ultradefensius, Detroit i San Antonio, ha arribat a la gran Final.

Dallas té un bon equip. Ofensivament l'equip rutlla molt bé gràcies a Dirk Nowitzki, un big man anotador només comparable a Larry Bird, o potser encara millor que The Legend en aquesta faceta. Per si això no fos prou, Terry, Howard i el veterà Stackhouse solen acompanyar l'alemany. L'equip també està compensat defensivament gràcies a homes com Harris i Daniels al perímetre i Dampier i Diop a l'ampolla. Però per mi l'èxit de Dallas es deu més al lideratge de Nowitzki que no pas al gran equilibri entre poder ofensiu i defensiu. Nowitzki ha fet uns playoffs francament sensacionals, promitjant 27 punts i més de 12 rebots per partit, i sobretot, anotant en els moments claus i en situacions inversemblants (contra els Spurs en el setè i definitiu partit de les Finals de Conferència).

Els analistes poden dir missa però Dallas ha perdut la Final perquè Nowitzki no ha estat tan determinant com en les altres eliminatòries. Excel·lent tasca defensiva dels seus rivals, especialment Haslem i Walker. A les Finals, Dirk ha promitjat 23 punts amb un lamentable 39% d'encert en tirs de camp.

Miami és tot el contrari de Dallas. Els Heat són un equip sumament descompensat però no per això menys letals. Shaq i Wade, Wade i Shaq. Com es pot aturar un equip que té en plantilla el pívot més determinant de l'última dècada i el highflyer més ràpid de tots els temps, a qui molts comparen amb el mateix Michael Jordan? Si defenses el perímetre Shaq et destrossa des de l'ampolla, si defenses el pal baix, Wade et destrossa des de fora. Així de simple i així d'efectiu és Miami. Riley ha intentat compensar més l'equip i ho ha aconseguit (sobretot a nivell defensiu), però no ens enganyem: Shaq + guard highflyer = equip victoriós.

No es tracta de treure mèrits al meu admirat Wade. Ni molt menys. Però Wade, com Kobe, de moment només ha estat capaç de guanyar al costat d'un center dominant. Jordan no el va necessitar. Mentre jugui en Shaq és immoral comparar Wade amb Jordan.

Quina meravella! D-Wade, Flash pels amics. El dorsal 3 dels Heat s'ha mostrat imparable penetrant des del perímetre, sobretot en els últims quarts. El motiu és ben simple. Al principi dels partits Shaq perfora la zona i carrega de faltes els stoppers rivals amb una facilitat insultant. Després, és el torn de Wade. La seva efectivitat ja és llegendària. Contra els Pistons, a les Finals de Conferència, Flash va promitjar més de 26 punts amb un 61% d'encert en tirs de camp!!! A la gran Final contra els Mavs, Wade ha establert una marca històrica acabant els últims quatre partits amb més de 35 punts. Després de 6 partits, Flash ha promitjat 34 punts, 8 rebots, 2.67 robatoris i 1 tap per partit. No cal ni dir-ho, Wade ha guanyat el trofeu MVP de les Finals.

Els Heat campions de la NBA 2006 i Dwyane Wade MVP de les Finals. Fa 3 anys va arribar a la NBA de la mà de Pat Riley. A la universitat ja havia brillat (és un dels 4 jugadors que ha estat capaç de fer un triple doble, els altres són, Oscar Robertson, Magic Johnson, i Andre Miller), de manera que fou la primera elecció de Miami i Riley, cinquena del draft. En aquells temps molts periodistes es van preguntar si Riley havia vist en Wade un nou Magic, però Riley va ser taxatiu: "Magic media 206 cm, Wade 194 cm. Magic era un point guard, Wade és un shoot guard. Si voleu comparar Wade amb algun guard feu-ho amb Michael Jordan". Al 2003, aquelles paraules semblaven poc menys que un comentari tòpic i ridícul. Tres anys després, són molts els que pensen que Riley no anava gens desencaminat. Wade sempre ha rebutjat les compracions. I bé que fa. El més meravellós de Wade no és que tinguin un joc certament semblant al del rei Air (una bèstia penetrant defenses i un animal defensant), sinó la seva increïble progressió. Va començar amb uns números correctes (16 punts amb un 47% d'encert i 4.5 assistències), semblava que havia explotat en el seu segon any (24 punts amb un 48% d'encert i 7 assistències) però enguany ha tornat a millorar (27 punts amb un 50% d'encert i 7 assistències). On és el seu límit? La resposta només el temps ens la dirà.

Dos il·lustres veterans. El número 1 i el número 2 del draft del 1.992, junts 14 anys després. Per a Shaq és el quart anell i per a Alonzo el primer i segurament últim. Quin parell d'animals sota la cistella. Serveixi aquesta foto per veure el tamany descomunal de Shaq. El musculós Alonzo (208 cm i 118 kg) sembla anorèxic al costat de Diesel!!!

Tot i tenir 34 anys, Shaq continua sent senzillament imparable sota el pal. Els Mavs van confiar en el poderós Diop (7 peus i 130 kg), però Shaq fa més de 7 peus i pesa 150 kg. Com pateix Diop per contenir el Black Tornado!!!

Què fàcil que sembla el basketball quan veus en Shaq!!! Diesel va camí de convertir-se en el jugador més eficient de tots els temps. Contra els Pistons, a les Finals de Conferència, Shaq va promitjar més de 20 punts per partit amb un 66% d'encert. A la gran Final contra els Mavs, Shaq ha baixat el nivell però tot i això encara ha estat capaç d'anotar 14 punts amb més d'un 60% d'efectivitat en tirs de camp.

Determinant ofensivament i poc més que correcte a nivell defensiu. En Shaq continua agafant rebots (més de 10 per partit a la gran Final) i carregant-se de faltes amb facilitat, però ja no és la bèstia del passat. El seu cos increïblement descomunal ja no està per fer grans filigranes. Diesel encara intimida, i molt, amb la seva simple presència, però ja no és capaç de taponar com abans.

Aquesta és la única manera d'aturar a Shaq: fent-li faltes. No és un mètode gaire noble però ja se sap, a la guerra tot s'hi val per guanyar. Des de la línea de tir lliure Shaq cada dia és pitjor. Durant la Regular Season i els playoffs, Diesel ha acabat amb un encert inferior al 50%!!!! A la gran Final, Shaq ha acabat amb un patètic 29% d'encert. Sobren els comentaris.

I no podia acabar aquest homenatge als flamants campions sense felicitar també a jugadors com Jason Williams, James Posey, Udom Haslem, Antoine Walker ("el Soldado Universal") o els veteraníssims Gary Payton i Alonzo Mourning (a la foto), el center que ja fa anys que juga a l'èlit tot i tenir només un ronyó. L'esperit de superació d'aquest home és indescriptible. Amb 36 anys encara és capaç de ser el tercer millor taponador de la lliga. Enguany ha promitjat 2.7 taps... i això que només juga 20 minuts per partit! Potser no és un jugador determinant però dubto que hi hagi gaires jugadors capaços de taponar esmaixades com ho fa l'Alonzo. Felicitats campions!

Més informació de la Temporada 2005-06