Monday, October 23, 2006

LES MILLORS ACTUACIONS

Em dedico a fer un post francament apassionant: analitzar les millors actuacions de la història de la NBA des de la meva humil perspectiva. Per fer-ho, m’he basat en els meus limitats coneixements i seguint els meus propis criteris, que són:

1) la importància del partit (per mi té molt més mèrit fer 50 punts en una Final que no pas fer-ne 100 en un partir de la Regular Season),

2) el resultat final (algunes grans actuacions individuals no han estat suficients per aconseguir la victòria i per tant perden cert valor)

3) el rival (valoro positivament una gran actuació contra un equip favorit, una victòria contra pronòstic) i l’estat del jugador (una gran actuació jugant malalt o lesionat)

4) l’esperit d’equip del jugador, ja sigui pel seu lideratge, ja sigui perquè intimida al rival, ja sigui perquè reparteix assistències, o els tres anteriors (en aquest sentit valoro especialment les actuacions d’homes generosos per damunt de jugadors individualistes que no passen la pilota)

També és important tenir en compte que estic valorant l’actuació d’un jugador durant un partit, que no durant una temporada (res de Wilt Chamberlain la temporada 1961-62). Tampoc estic valorant accions puntuals com un buzzerbeater (res de Jerry West l’any 1970) o una cistella inversemblant (res de Julius Erving l’any 1980), sinó el resultat i l’aportació d’un jugador al llarg d’un partit.


EN PRIMERA POSICIÓ... WITHOUT NO HESITATION

Earvin Magic Johnson, per la seva actuació en el sisè i definitiu partit de les Finals de la NBA del 1980.

Aquella actuació llegendària ho té tot, absolutament tot, per ser recordada as the best performance of all time. En primer lloc, tenim els 42 punts, 15 rebots i 7 assistències, que per si sols ja espanten. Però això només és el principi. Magic, aleshores guard-forward, va fer un recital jugant de center (!), substituint al mític Kareem Abdul-Jabbar que s’havia lesionat en el cinquè partit de la Final.

Magic va aguantar la pressió (no va fallar ni un sol tir lliure) i va assumir la responsabilitat en tot moment, tant en defensa com en atac. Va liderar l’equip tot sol, sense poder contar amb cap més ajuda que la d’un grup de jugadors poc més que mediocres (a excepció del sophomore Cooper, als Lakers no hi havia cap dels jugadors mítics del showtime). I encara més. Va aixecar i reforçar la moral d’un grup que havia perdut tota esperança amb la lesió de Kareem. Va aconseguir la victòria contra els Sixers de Julius Erving, el mateix Doctor J en persona i va humiliar el poderós center dels Sixers, Darryl Dawkins.

En definitiva, va fer campió de la NBA un equip que ni tan sols creia en les seves possibilitats. Va guanyar i va enamorar. I tot això tot just al seu primer any a la NBA. I és que Magic aleshores era un rookie de 20 anys...


EN SEGONA POSICIÓ...

Walter Frazier, per la seva actuació al Madison Square Garden en el setè i definitiu partit de les Finals del 1970.

Aquell any la Final fou entre els ultradefensius Knicks de Reed i Frazier contra els totpoderosos Lakers de West, Baylor i Chamberlain. Els Lakers eren, naturalment, els favorits per endur-se el títol. I més quan, en el cinquè partit, el capità dels Knicks, el center Willis Reed, es lesionà. En el sisè partit els Lakers empataren la sèrie a 3. Semblava que tots els esforços heroics dels de Nova York no servirien per res quan es produí el miracle en el setè i definitiu partit. Per començar, Reed aparagué per jugar el primer minut tot i estar lesionat. El gran center dels Knicks, jugant coix, fou capaç d’anotar els primers quatre punts de l’equip i deixar el lideratge a Frazier. Per haver aguantat el mateix Wilt Chamberlain i per haver animat l’equip i el Madison amb el minut més èpic de la història de la NBA, Reed s’emportà l’MVP de les Finals. Però en el setè i definitiu partit, si algú va brillar, aquest fou Frazier, un heroi tan humil que ni tan sols reclama la seva merescuda glòria (“If Willis didn't come out, I would not have had that game”).

Aquella nit, Frazier es va enfrontar al temible Jerry West, però ni tan sols Mr Clutch va poder aturar-lo. Frazier acabà amb 36 punts, 19 assistències, 7 rebots i 4 robatoris -including a celebrated heist from West that devastated the Lakers' morale. M’encanten les paraules de Frazier a l’hora de definir el cop que representa un robatori letal com aquell “in their eyes there was no fire... no desire”. Gràcies al partidàs de Frazier, els Knicks es proclamaren campions de la NBA.


TERCERA POSICIÓ...

Michael Jordan, per la seva actuació en el cinquè partit de les Finals del 1997. Aquell dia, el Rei Air jugà tot i tenir febre i gastroenteritis. Als temps morts, Jordan no s’aguantava dret. El gran escuder, Pippen, havia d’aguantar-lo. Però a dins la pista les coses continuaven com sempre. Aquell dia Jordan acabà amb 38 punts, 7 rebots, 5 assistències, 3 robatoris i un tap. A l’últim minut del partit, Jordan va fer un triple i va donar una assistència a Steve Kerr.

He considerat aquest partit del Rei Air com el més mític perquè considero que té quatre al·licients que comentava al principi del post. 1) és una actuació increïble en un partit d’una Final, 2) dóna un títol de campió, 3) Mike jugà amb febre i gastroenteritis, i 4) His Airness, conegut pel seu individualisme, va demostrar una generositat poc habitual en ell a l’hora de cedir la pilota a Kerr als últims segons (poc després Pippen aturava l’últim atac de Utah i Kukoc sentenciava amb una esmaixada a l’últim segon).

Tot i això, no és menys cert que en el cas del Rei Air és discutible considerar quin ha estat el seu millor partit en una Final. Entenc que la majoria consideri que la millor performance sigui el sisè i definitiu partit de les Finals del 1998, amb aquella cistella inhumana als últims segons del partit, poc abans d’haver-li pispat la bola a Karl Malone. Però, com he dit abans, no estic valorant accions puntuals sinó partits.


QUARTA POSICIÓ...

Wilt Chamberlain per la seva actuació el dia 2 de febrer del 1968. Aquell dia, Wilt va realitzar l’únic doble triple-doble (per anomenar-lo d’alguna manera) de la història, o el què és el mateix, va anotar més de 20 punts, va capturar més de 20 rebots i va repartir més de 20 assistències. Un center fent més de 20 assistències en un partit! És cert que fou en un partit de Regular, un partit intranscendental, però no és menys cert que no hi hagut mai en tota la història de la NBA una actuació tan meravellosa i determinant com aquella. Ni tan sols Oscar Robertson o Magic Johnson, els reis del triple doble, podrien somiar en fer una cosa com aquesta.

22 punts, 25 rebots i 21 assistències. Això és basquetbol.


CINQUENA POSICIÓ

Joseph Fulks per la seva actuació el dia 10 de febrer del 1949. Aquell dia, Jumping Joe va anotar 63 punts (27/56 en tirs de camp i 9/14 en tirs lliures). El mèrit és enorme si tenim en compte que es tracta d’un partit de finals de la dècada dels quaranta, quan el basquetbol encara era un esport minoritari i en estat embrionari (difícilment se superava el 30% d’efectivitat en els tirs de camp), i sobretot, i més important, en aquella època encara no hi havia la regla dels 24 segons.

Fulks fou el primer forward anotador de la història així com l’inventor del llançament en suspensió i amb amb una sola mà (raza blanca tirador). Amb els seus 196 cm –una altura considerable aleshores- i la seva tècnica revolucionària de salt i llançament en suspensió, Jumping Joe podia llançar per damunt dels seus rivals i des de certa distància amb un encert més que acceptable (per l’època). Tanmateix, en aquella època encara hi va haver un jugador més revolucionari que el propi Fulks; estic parlant, naturalment, de George Mikan, el primer big man i gran dominador del basquetbol.


ALTRES ACTUACIONS DESTACADES

- Isiah Thomas pel seu esplèndid sisè partit a les Finals del 1988 (43 punts, 8 assistències i 6 robatoris tot i jugar lesionat contra els poderosos Lakers de Magic Johnson!), que per desgràcia no va servir de res car els Pistons van perdre.

- Tom Heinsohn en el setè i definitiu partit de les Finals del 1957 va fer 37 punts i 23 rebots (hi va haver doble pròrroga). Amb Russell com a pilar defensiu i Cousy com a organitzador, Heinsohn va poder lluir-se. Fou el p`rimer títol dels Celtics. Heinsohn i Russell eren rookies.

- Karl Malone per la seva actuació el dia 3 de novembre del 2003. The Mailman, que aleshores tenia 40 anys, va completar una triple figura: 10 punts, 10 rebots i 10 assistències... contra els vigents campions de la NBA, els San Antonio Spurs de Tim Duncan!

- Elgin Baylor pels 61 punts i 22 rebots contra els Celtics en el cinquè partit de les Finals del 1962. Una exhibició de força i talent que ni tan sols Bill Russell va poder aturar. Els Lakers van guanyar el partit però, com és ben sabut, la Final fou pels Celtics.

- Jerry West pels 42 punts, 13 rebots i 12 assistències en el setè i definitiu partit de les Finals del 1969. Però com ell mateix sempre ha reconegut, l'actuació no va servir per a una merda ja que els Celtics van véncer el partit i la Final.

- Bill Russell, Kareem Abdul-Jabbar, Bill Walton, Moses Malone, Larry Bird, James Worthy, Hakeem Olajuwon, Shaquille O'Neal i Tim Duncan també han protagonitzat grandíssimes actuacions en partits claus de Finals de NBA. Destaco sobretot Russell i O'Neal ja que, juntament amb Michael Jordan, són els únics jugadors que han dominat de manera escandalosa no una sinó vàries Finals. Walton, per la seva banda, va dominar les Finals del 1977 vencent amb claredat els Sixers de Julius Erving, el Doctor J (és la meva Final preferida. Walton va demostrar ser un autèntic campió, un líder i un pilar defensiu com el seu ídol d'infància: Bill Russell. Per desgràcia, les cames i els peus de Walton no van aguantar mai més una temporada sencera), i Malone va humiliar els Lakers de Magic i Kareem a les Finals del 1983 (una cosa és dominar la zona perquè no tens rival i una altra cosa és dominar la zona tot i tenir dues llegendes de la categoria de Magic i Kareem. Com sempre, m'agenollo davant de Moses). D'Olajuwon sempre recordarem les lliçons magistrals de pivotar i taponar que li va fer a Shaquille O'Neal a les Finals del 1995. Bird, Worthy i Duncan per la seva banda, poden presumir d'haver acabat unes Finals amb una triple figura.

0 Comments:

Post a Comment

<< Home