LA DÈCADA PRODIGIOSA III

SHOWTIME

L'equip de Los Angeles Lakers de Magic Johnson i Kareem Abdul-Jabbar va dominar la NBA durant la dècada dels anys 80. Veure els Lakers en acció era molt més que veure un simple partit de bàsquet. El seu joc viu i dinàmic, del qual participava tot l'equip, elevava la bellesa d'aquest esport a la categoria d'espectacle. Era l'època del show time.

Els Lakers del showtime van obtenir fins a 5 anells en 9 anys (proesa només superada pels Celtics de Bill Rusell -8 anells consecutius, i fins a 11 en 13 anys- i pels Bulls de Michael Jordan -6 anells en 8 anys) però sobretot, van marcar una època. Ells són sinònim de joc atractiu, de bon joc, de domini, d'espectacle i de triomfs. I tot això a nivell d'equip, col·lectivament. El bàsquet és un esport on acostuma a haver-hi grans dominadors que eclipsen la resta de l'equip (George Mikan, Bill Rusell, Wilt Chamberlain, Michael Jordan, Shaquille O'Neal...). Els Lakers foren un autèntic equip guanyador que no "abusava" d'un sol jugador que eclipsés la resta.

Els Lakers de la dècada dels 80 foren liderats per dos grandíssims jugadors: Kareem Abdul-Jabbar, el veterà center, i Magic Johnson, el jove cervell de l'equip. Repassant la seva vida i miracles podem conéixer i disfrutar del showtime dels 80.

Kareem Abdul-Jabbar, originàriament Lewis Alcindor (New York, 1.947), és una de les llegendes més grans de la NBA. Fou el center dominador de la lliga durant els anys 70 (campió el 1.971 amb els Milwaukee Bucks), amb unes estadístiques absolutament estratosfèriques: 30 punts i 15 rebots per partit, i gairebé 5 assistències i 4 taps per partit. Havia revolucionat la posició de center amb la seva agilitat i el seu inimitable Sky Hook, el fabulós ganxo amb el qual aconseguia cistelles des de qualsevol posició. La gràcia d'aquest llançament era doble: d'una banda, un ganxo amb el braç totalment estès d'un home de la seva altura (218 cm) significava un llançament que no podia ser bloquejat o taponat, i de l'altra, gràcies a l'extraordinària habilitat de Kareem, resultava ser un llançament precís i efectiu des de qualsevol posició, tant si es realitzava a dins o a fora de l'ampolla. En definitiva, Kareem fou el primer i únic center en la història de la NBA que era letal dins i fora l'ampolla. A finals dels setanta Kareem era el líder indiscutible dels Lakers i de la lliga, però ben aviat això canviaria. Als vuitanta, cediria el relleu de center dominador a Moses Malone i el de líder de l'equip a Earvin Magic Johnson.

Una imatge típica de Kareem Abdul-Jabbar: sky-hook davant de Mark Eaton (224 cm), un dels millors taponadors de la història.

Earvin Johnson, el millor base de tots els temps (19.5 punts, 11.2 assistències, 7.2 rebots i 1.9 robatoris per partit durant 13 temporades), fou el número 1 del draft del 1.979 amb tan sols 19 anys. És i serà sempre recordat per ser un base de 206 cm i més de 100 kg de pes que posseïa un talent extraordinari amb la pilota; en definitiva, un jugador que va fer, fa i farà, petits tots els altres guards. Però E.J. era, en realitat, molt més que un gran guard. Era un big man capaç de jugar de tu a tu contra els centers més poderosos. Era una força de la naturalesa dotada d'una tècnica i una visió de joc inigualables. Era un jugador que brillava quan els altres flaquejaven. Era un ídol de ídols pel qual res era impossible. No endebades, Magic és l'únic jugador en la història de la NBA que fou capaç de jugar i brillar en qualsevol posició, tant de forward -inicialment, com de guard -la major part de la seva carrera, com de center -puntualment però no per això menys efectiu. A la NBA diuen "His sublime talent elicited wonder and admiration from even the most casual basketball fan. How could a man so big do so many things with the ball and with his body? It was Magic." El sobrenom de Magic amb el qual és conegut universalment el mític dorsal 32 dels Lakers data del 1.975. Així el batejà un periodista esportiu després de veure una exhibició (36 punts, 16 rebots i 16 assistències) d'un aleshores jovenet Earvin Johnson. Tenia 15 anys i jugava al High School. Des d'aleshores, Earvin Johnson passà a dir-se Magic Johnson.

Magic Johnson

L'any 1.980 els Lakers van aconseguir ser campions de Conferència gràcies a un estel·lar Kareem Abdul-Jabbar. El veterà center dels Lakers obtenia el seu sisè MVP (proesa que no ha igualat mai ningú) gràcies a unes estadístiques brillants: gairebé 25 punts (amb un encert del 60%) i 11 rebots, 4.5 assistències i 3.4 taps per partit (màxim taponador de la lliga). Amb 33 anys, aquella seria l'última gran temporada de Kareem. A partir de llavors, la seva aportació baixaria any rera any. No menys espectacular fou el debut de Magic Johnson: 18 punts, 7.7 rebots, 7.3 assistències i 2.4 robators. Però el millor encara estava per venir. A les finals, el rookie Magic Johnson va brillar amb una intensitat mai vista per un jugador novell. Va jugar en totes les posicions, arribant a substituir el mític Kareem Abdul-Jabbar que s'havia lesionat en el moment més inoportú. Magic, que aleshores tenia 20 anys, acabaria els playoffs fregant el triple doble: 18 punts, 9.5 assistències i 10.5 rebots per partit (al·lucinant!!!). Els Lakers acabaren campions i Magic amb l'MVP de les Finals (únic rookie que ha aconseguit aquest premi). Més informació de la temporada 1979-80.

A partir d'aleshores Magic Johnson va començar a guanyar protagonisme dins l'equip. Al 1.981, les seves estadístiques són francament impressionants: 21.6 punts, 8.6 rebots, 8.6 assistències i 3.4 robatoris per partit. Es confirmava el naixement d'un mite. Magic ho era tot: un bon anotador (sempre amb una eficàcia superior al 50% en tirs de camp), un defensa extraordinari (líder de la NBA en robatoris), un gran rebotejador i un excel·lent organitzador del joc. És en aquesta última faceta on realment acabaria destacant, fent encara més bons els seus companys. Kareem continuava sent un gran center, però ara era Moses Malone qui dominava els taulells amb una autoritat insultant. A les finals de Conferència del 1.981 es van trobar els Lakers de Magic (que tornava d'una greu lesió en el genoll esquerra que l'havia apartat mitja temporada) i Kareem amb els Houston Rockets de Moses Malone. Un extraordinari Moses Malone va imposar la seva llei (va capturar més del doble de rebots que Kareem!!!) i els Lakers van quedar eliminats i sense possibilitat de defensar el títol de campions.

Al 1.982 els Lakers van tornar a guanyar l'anell de campions davant els 76ers del Doctor J. Tant a la Regular Season com als playoffs Magic va promitjar gairebé una triple figura (18.6 punts, 9.6 rebots i 9.5 assistències per partit durant la temporada, i 17 punts, 11 rebots i 9.5 assistències per partit als playoffs). Naturalment tornà a emportar-se el MVP de les Finals. Ja no hi havia cap dubte: el dorsal 32 dels Lakers realment era màgic. Ell i el seu gran rival, Larry Bird, eren més que grans jugadors, eren campions que controlaven els partits.

Michael Cooper (1.956 L.A.), el mític sisè home dels Lakers, és recordat per finalitzar magistralment els alley-oops de Magic Johnson. La química entre els dos guards era extraordinària. A Los Angeles els alley-ops entre Magic i Cooper eren tan freqüents que la gent els anomenaven els coop-a-loop. El coopa-loop tenia dues versions: o bé provenia d'un ràpid contraatac (en alguns casos Magic feia la passada des de mig camp!!!) o bé Magic marejava els rivals mentre Cooper, que medeix menys de 2 metres, s'acostava a la cistella per acabar penjant-se de l'aro enmig de l'estupor general. En ambdós casos la tècnica i la velocitat eren la clau de l'èxit. També no deixa de ser curiós el fet que Cooper sigui recordat per finalitzar espectacularment l'atac dels Lakers quan en realitat sempre destacà per ser un jugador defensiu (el mateix Larry Bird sempre ha reconegut que Cooper fou el millor defensa al qual s'enfrontà).

Però aquella temporada no tot foren flors i violes. Durant la Regular Season del 1.982, Magic s'havia encarat amb l'entrenador tot exigint jugar més. Els Lakers van saber reaccionar a temps i van posar a un nou entrenador: Pat Riley. Era obvi que amb Kareem, que començava a notar el pas dels anys, no n'hi havia prou. Pat Riley, el flamant entrenador dels Lakers, ho va veure clar. Calia que Magic assumís el rol de líder i s'involucrés més en les tasques de playmaker i de scorer.

Riley no va aconseguir mai que Magic fos un autèntic scorer (tot i que Magic estava totalment capacitat) però, no cal ni dir-ho, sí que va aconseguir que Magic fos el líder, cervell i organitzador de joc més extraordinari que la NBA hagi conegut mai. "If there was one aspect of Johnson's game that awed people the most, it was his brilliant passing skills. He dazzled fans and dumbfounded opponents with no-look passes off the fastbreak, pinpoint alley-oops from halfcourt, spinning feeds and overhand bullets under the basket through triple teams. When defenders expected him to pass, he shot. When they expected him to shoot, he passed". Havia nascut l'autèntic show time.

Al següent any els Lakers tornaven a tenir la primera elecció del draft (gràcies a una llarga sèrie de maniobres que es remonten l'any 1.980). El 1.982 van elegir James Worthy (nascut el 1.961), MVP de la Final Four de la NCAA del 1.982 (després de fer 28 punts amb 13 de 17 tirs), un forward de 206 cm que destacava per ser molt ràpid i poderós sota el pal així com per tenir un encert extraordinari de cara a la cistella (sempre superior al 50%). Un altre tret característic de Worthy eren els seus one-handed tomahawk jams marca de la casa. En un altre equip, Worthy hagués estat l'estrella, però als Lakers de Magic i Kareem, era el tercer home. Worthy no es queixà mai, demostrant ser un home d'equip tot conformant-se amb un paper terciari. Les seves estadístiques són francament mediocres per algú de la seva qualitat: 18 punts i 5 rebots per partit. Però les estadístiques a vegades enganyen. Quan era l'hora de la veritat, a les finals, Worthy apareixia i el seu rendiment s'incrementava. Per això era conegut com a Big Game James i per això se'l considera com One of 50 Greatest Players in NBA History.

James Worthy, el tercer home dels Lakers dels 80. El dorsal 42 es caracteritzava per dur ulleres -com Kareem Abdul-Jabbar- i una protecció al genoll esquerra. Worthy també és recordat per ser el líder de l'equip universitari de North Carolina que va guanyar la NCAA l'any 1.982, al costat d'un aleshores desconegut Michael Jordan.

La primera temporada dels Lakers de Worthy fou espectacular però amb final amarg. A la Regular Season, Magic va promitjar 17 punts i 10 .5 assistències per partit i Kareem, de 36 anys, encara fou el màxim anotador de l'equip, amb 22 punts per partit gràcies a un fabulós encert del 59% en tirs de camp. Worthy aconseguí promitjar més de 13 punts per partit amb un encert del 58%, rècord absolut en un rookie, però en canvi, a les finals no pogué jugar per culpa d'una lesió. Defensivament, l'equip confiava en Magic (8.6 rebots i 2.2 robatoris per partit, líder de l'equip en rebots i robatoris) i Kareem (7.5 rebots i 2.2 taps per partit, líder de l'equip en taps). A les Finals però, foren escombrats a mans del Sixers de Malone (que capturà tants rebots com Magic i Kareem junts!!!) i el Doctor J.

Byron Sctott

A la següent temporada (1.983-84) els Lakers fitxaven el rookie Byron Scott, el quart home del showtime, un excel·lent tirador. Els Lakers tornarien a arribar a les finals del 1.984 per perdre aquest cop a mans dels Celtics de Larry Bird en una sèrie de 7 partits molt ajustats. Fou la Final televisada més vista de la història: Magic contra Bird, Lakers contra Celtics, dos autèntics equipassos liderats per dos vells rivals (la rivalitat Magic-Bird data de finals dels setanta, quan ambdós jugaven a la lliga universitària). A les Finals, Bird demostrà ser més bon líder que el base angelí. Magic, que promitjà més de 13 assistències i 2 robatoris per partit tant a la Regular Season com a les Finals, cometé errors greus en els moments claus de la Final.

Ofensivament els Lakers eren una màquina. En tirs de camp, Kareem, Magic i Worthy tingueren encerts superiors al 55%. A les Finals Big Game James Worthy promtjà 18 punts amb un encert del 60%. Uns dies abans abans, el 5 d'abril del 1.985, Kareem Abdul Jabbar amb un sky-hook superava els 31.418 punts de Wilt Chamberlain i es convertia així en el màxim anotador de la NBA. Showtime total!!!

"With Worthy, Scott and Michael Cooper filling the lanes and Magic running the show, the Lakers developed one of the most feared fast breaks in the history of the game."

3 autèntiques llegendes de la NBA: Kareem -número 1 del draft del 1.969, Worthy -número 1 del draft del 1.982, i Magic -número 1 del draft del 1.979.

El 1.984 es va produir l'esperadíssima Final entre els dos equips més carismàtics de la dècada: Los Angeles Lakers de Magic contra els Boston Celtics de Larry Bird.

La temporada 1.984-85 els Lakers i els Celtics van dominar la Regular Season però aquest cop els Lakers s'emportaren l'anell de campió. A la Regular Season, Kareem continuava anotant més de 20 punts per partit tot i cumplir 38 anys (tant Kareem com Worthy amb encerts propers al 60%!) i Magic continuava amb el seu festival d'assistències (12,6 per partit, incloent el rècord absolut d'assistències en una part: 15 contra Portland). Els Lakers eren un huracà ofensivament: Kareem 22 punts per partit, Magic més de 18 punts per partit (amb un 56% d'encert en tirs de camp), Worthy 18 punts per partit i Scott 16 punts per partit (54% en tirs de camp i 43% en triples). A la final de Conferència, contra els Denver Nuggets, Big Game James va tornar a batre un rècord d'efectivitat: fins a un 72% d'encert!!! La finalíssima contra els Celtics no fou fàcil. Al primer partit, el Celtics massacraren els Lakers (148-114) en el ja conegut "Memorial Day Massacre". Robert Parish humilià a un vell Kareem. Al final, però, l'equip reaccionà (i LarryBird es lesionà, tot sigui dit), començant pel mateix Kareem, que demostrà que encara no li havia arribat l'hora: fins a 30 punts, 11 rebots i 6 assistències en el segon partit, i 26 punts, 10 rebots i 5 assistències durant tota la sèrie. Magic tampoc es quedà curt amb 18 punts, 15 assistències i 7 rebots per partit durant tots els playoffs, mentre que Worthy i Scott anotaren, cada un, vora els 20 punts cada partit. En el sisè partit de la Final, Kareem Abdul Jabbar acabaria clavant l'sky-hook decisiu que deixava la sèrie 4 a 2. Els Lakers aconseguien per primera vegada guanyar els Celtics en unes finals (després de 7 finals perdudes: 1.962, 1.963, 1.965, 1.966, 1.968, 1.969 i 1.984) i Kareem s'emportava l'MVP de les finals. "What you saw," va dir Riley més tard, "was passion."

Kareem Abdul-Jabbar realitzant un sky-hook davant de Robert Parish. Als 80, els duels Lakers-Celtics eren duels entre Magic-Bird i Kareem-Parish.

L'any següent (1.985-86) els Lakers tornaren a fer showtime: Magic 19 punts i 12,6 assistències per partit, Kareem 23 punts per partit, Worthy 20 punts per partit amb un encert del 58%, superant al mateix Kareem, i Scott més de 15 punts per partit. Ofensivament, els Lakers eren temibles, però també tenien un punt feble: els rebots i el control de la zona sota la cistella (Magic i Kareem tan sols 12 rebots per partit entre els dos; Bill Laimbeer i Charles Barkley tot sols capturaven més rebots que Magic i Kareem junts). Aquesta feblesa fou la perdició dels Lakers en els playoffs, eliminats pels Houston Rockets de les Twin Towers (Ralph Sampson i Olajuwon, dos centers all-star que promitjaven, entre els dos, més de 40 punts i 20 rebots cada nit).

Després d'aquella dolorosa derrota, els Lakers es van refer i fins i tot es van superar. Les millors temporades dels Showtime Lakers foren sens dubte la 1.986-87 i la 1.987-88, curiosament quan el rendiment de Kareem baixà dràsticament (16 punts, 6 rebots i 2 assistències per partit). Aquesta millora es deu sens dubte a l'explosió d'A.C Green, rookie dels Lakers la temporada 1.985-86. Green demostrà ser un excel·lent rebotejador, promitjant al voltant de 9 rebots per partit les temporades 1.987-88, 1.988-89 i 1.989-90.

A.C. Green (1.963, Portland), el mític dorsal 45 dels Lakers, fou un excel·lent complement pel showtime de finals dels 80. Green era un power forward de 207 cm molt hàbil capturant rebots. Green guanyà 2 anells de campió amb Magic i Kareem els anys 1.987 i 1.988, i un tercer anell de campió l'any 2000 amb Kobe i Shaq. Green també és famós per haver jugat els 82 partits de la Regular Season durant 11 temporades consecutives (1.987-1.998). D'aquí el seu nickname: Ironman.

La temporada 1.986-87 fou extraordinària: els Lakers guanyaven presència a la zona gràcies al sophomore A.C. Green (conegut més tard com a Ironman per jugar 1.000 partits consecutius sense lesionar-se), Kareem cumplí els 40 anys jugant a la NBA, Magic Johnson, el líder indiscutible dels Lakers guanyà el seu primer MVP de la temporada (24 punts, 12 assistències, 6 rebots i 1.7 robatoris per partit) i Michael Cooper, l'etern sisè home, guanyà el títol de Millor Jugador Defensiu i Millor Sisè Home. A les finals, els Lakers es van tornar a trobar els Celtics. Aquest cop, el bàsquet decisiu de la sèrie no el feu Kareem sinó Magic Johnson. Un buzzerbeater llegendari, l'arxiconegut Baby-Hook. Quedaven 7 segons per acabar el quart partit i els Lakers perdien d'un punt. Kareem, cobert per l'implacable Robert Parish demanava la pilota per repetir la proesa de l'any 85. Bird i MacHale esperaven la passada a Kareem. Amb una determinació inigualable, Magic driblà Bird i s'encarà a MacHale per fer realitzar un fabulós ganxo des de la línia de tir lliure que decidí el partit. Ni tan sols Kevin MacHale va poder-lo aturar. Per algun motiu ell era Magic Johnson. Cinquena final, quart anell de campió, i tercer MVP de les Finals per a Magic (22 punts, 12 assistències i 7.7 rebots a la sèrie).

Imatge del llegendari baby hook que va encarrilar les Finals del 87. "You expect to lose to the Lakers on a sky-hook," va dir Bird. "You don't expect it to be from Magic."

A la següent temporada (1.987-88) els Lakers van tornar a guanyar l'Anell de Campió, aquest cop contra els Detroit Pistons en una sèrie igualadíssima. Era el cinquè títol de Magic i el sisè de Kareem. Big Game James s'emportà l'MVP de les finals després de fer un recital contra els Bad Boys: 36 punts, 16 rebots i 10 assistències en l'últim partit. Els Lakers aconseguien guanyar 2 anells consecutius, proesa només aconseguida -en aquells moments- pels Celtics de Bill Rusell. Finalment, es podia parlar d'una nova dinastia a la NBA. El que pocs sabien és que aquella dinastia tot just s'acabaria l'any següent.

En efecte, el showtime també tenia data de caducitat. A finals dels 80, els Detroit Pistons van revolucionar el bàsquet introduint un nou concepte de defensa i agressivitat amb el qual asfixiaven l'atac rival. Eren els Bad Boys. L'any 1.988 eliminaven els Celtics de Larry Bird i posaven contra les cordes els Lakers. Un any després, el 1.989, tot i l'MVP de Magic (22 punts, 12.8 assistències, 8 rebots i 1.8 robatoris) moria el showtime, Kareem es retirava als 42 anys, els Detroit Pistons humiliaven els Lakers i naixia una nova manera d'entendre el joc basada en la destrucció del rival. La resta d'equips de la NBA no trigaren en assimilar -tot i que sense l'èxit dels pioners- la nova manera d'entendre el joc imposada pels Pistons. Amb el poderós sistema defensiu que practiquen actualment els equips de la NBA, i partint de la premisa que de Magic només n'hi hagut un, és improbable (per no dir impossible) que poguem tornar a veure showtime a la NBA.

En la meva humil opinió els Bad Boys i els Showtime Lakers són els dos equips més espectaclars de la història ja que tots dos basaven la seva efectivitat en el joc col·lectiu, sense abusar d'un únic jugador. Crec sense por a equivocar-me que als anys 80 es va poder veure el millor equip ofensiu (els Lakers) i el millor equip defensiu de la història (els Detroit Pistons).

La dècada prodigiosa IV