THE ADMIRAL

David Robinson, el mític center dels San Antonio Spurs dels anys noranta, és l’únic jugador que pot presumir de tenir els següents premis: campió de la NCAA (1985), campió de la NBA (per partida doble: 1999 i 2003), Campió Olímpic (1992), MVP de la NBA (1995), Millor Jugador Defensiu de la NBA (1992), Rookie de l’Any (1990), Millor Rebotejador de l’Any (1991), Màxim Taponador de l’Any (1992) i Màxim Anotador de l’any (1994).

Un dels millors centers de tots els temps, Robinson sempre destacà per ésser un atleta colossal. Tot i la seva increïble planta (217 cm i més de 110 kg de fibra i múscul), The Admiral no només tenia presència i força física sinó que a més, era sorprenentment àgil i ràpid. Si David Robinson pogués jugar ara, indubtablement seria el millor center de la lliga. Però, com molts altres companys de promoció, Robinson va tenir la mala sort de jugar primer contra Hakeem Olajuwon i després, ja cap al final de la seva gloriosa carrera, contra Shaquille O’Neal, possiblement els dos únics centers millors que ell.

David Maurice Robinson (1965, Florida) va tenir una infància moguda. El seu pare era un Oficial de la U.S. Navy, i com a tal, va haver de canviar de residència vàries vegades per motius professionals. Finalment, quan David era ja un adolescent, el pare es retirà i la familia Robinson es quedà definitivament a Virgínia. A principis dels vuitanta, el prodigiós gegant Ralph Sampson (veure la Dècada Prodigiosa – Estrelles sense anell), el jugador més prometedor de tots els temps, era l’ídol de tots els adolescents. Robinson era un d’ells. Possiblement motivat per l’èxit de l’equip de basquetbol de Virgínia, David Robinson començà a jugar a basquetbol en aquella època.

Tanmateix, si per alguna cosa destacava Robinson en aquells temps, era sobretot per la seva intel·ligència –un gran jugador d’escacs- i les seves capacitats com a gimnasta (tot i mesurar més de 190 cm ja en aquella època). Quan acabà l’Institut, Robinson s’allistà a la U.S. Navy on s’acabaria graduant en Matemàtiques. Del període abans d’entrar a l’Acadèmia Militar hi ha un parell d’anècdotes força interessants.

1) Durant les proves físiques d’accés, Robinson va deixar bocabadats els examinadors, fins i tot en els apartats de gimnàstica, disciplina on els homes alts no solen destacar.

2) Robinson feia poc més de 2 metres d’altura. Si hagués mesurat una polzada més, se li hagués denegat l’accés. És curiós el fet que hi hagi un límit a l’hora d’entrar però que en canvi un cop a dins, no hi hagi límit d’alçada si un continua creixent.

Un cop a dins, per motius evidents, Robinson va acabar formant part de l’equip de basquebol universitari de l’Acadèmia Naval. El seu dorsal fou el 50, com el del seu ídol, Ralph Sampson. L’any del debut, Robinson feia 206 cm però el millor encara estava per venir. El futur tinent Robinson va créixer 10 cm en els mesos següents per superar els set peus i convertir-se en una super estrella de la NCAA. D’un primer any mediocre (7 punts, 4 rebots i 13 minuts per partit), a un trienni plagat d’èxits individuals (més de 20 punts, més de 12 rebots i més de 30 minuts per partit). Per la seva planta, per les aptituds, però també pel seu fort lideratge, David Robinson es guanyà, merescudament, el nickname The Admiral.

L’any 1985, Robinson liderà l’equip de la Navy fins al campionat de la NCAA. Encara li quedaven dos anys per completar la seva formació, però era evident que havia nascut un projecte d’estrella de la NBA.

Al 1987, Robinson es graduà i es convertí en un jugador elegible pel draft. Tanmateix, en el cas de Robinson, no era tan senzill. Pel fet d’haver-se graduat al U.S. Army, Robinson havia de prestar serveis a l’excèrcit. Oficialment, el servei mínim és de 5 anys. Tot i això, San Antonio, en una decisió arriscada, el va elegir com a número 1 del draft. La polèmica estava servida. L’excèrcit, en una decisió salomònica, va decidir reduir el servei de Robinson de 5 a 2 anys. L’excusa oficial era que Robinson era massa alt i corpulent per a desenvolupar segons quines tasques (alguns equips especials –com el de submarinista- no tenen talles tan grans, i en segons quins espais –interior de vaixells, avions i submarins- és obvi que el Tinent Robinson no hi cap).

Mentre prestava el servei militar, Robinson formà part de l’equip de jugadors universitaris que representaren la secció de basquetbol dels Estats Units als Jocs Olímpics de Seül 1988. L’equip americà tan sols fou tercer. Fou un fracàs col·lectiu i individual. Per sort per a Robinson, després d’allò, els Estats Units van decidir enviar a les Olimpíades jugadors professionals. Robinson pogué treure’s l’espina clavada formant part del Dream Team del 1992 a Barcelona.

Finalment, dos anys després d’ésser elegit al draft, David Robinson passà a formar part dels San Antonio Spurs. A la NBA, tot i començar amb 24 anys, Robinson acabaria acumulant més de 20.000 punts i més de 10.000 rebots, així com gairebé 3.000 taps.

La temporada 1989-90 fou una temporada dominada pels Detroit Pistons (els Bad Boys) i els Lakers de Los Angeles (sense Kareem però amb el més gran: Magic Johnson). Els seguiren els Trailblazers de Portland... i uns sorprenents San Antonio Spurs. L’equip texà havia passat, en un sol any, de 21 victòries a 56. Amazing! El primer any de Robinson només és comparable, en tota la història de la NBA, al del debut de Larry Bird. Robinson exercí de líder i de center dominador des d’un bon inici: 24 punts, 12 rebots (segon màxim rebotejador per darrera de Hakeem Olajuwon) i 3.9 taps per partit (tercer millor taponador per darrera de Hakeem Olajuwon i Patrick Ewing). Naturalment, després d’una Regular sensacional, Robinson fou elegit Rookie de l’Any.

Als playoffs, San Antonio va caure a les semifinals de Conferència contra els Portland Trailblazers de Clyde Drexler, després d’una sèrie ajustadíssima de 7 partits. Aquell primer any seria l’inici d’una sèrie de vuit temporades gairebé monòtones pel que fa als playoffs.

La dècada dels noranta significà la fi dels equips clàssics (els Celtics, els Lakers i els Bad Boys) i l’auge dels Chicago Bulls de Michael Jordan. Durant 3 anys, cap equip va tenir la més mínima possibilitat de guanyar els Bulls de Sa Majestat. En aquest context, a l’oest sorgí una fabulosa rivalitat entre els seus dos millors centers: Hakeem Olajuwon i David Robinson. Tot i les increïbles aptituds de Robinson, el center nigerià el superà sempre.

A la temporada 1990-91, San Antonio continuava mantenint-se com un gran equip dins de la conferència oest (55 victòries). Robinson continuà liderant i fins i tot millorant el seu rendiment individual amb mitjanes de 25 punts, 13 rebots (millor rebotejador de la lliga) i 3.9 taps per partit (segon millor taponador per darrera de Hakeem Olajuwon). Però San Antonio cauria als playoffs contra el trio de jugones dels Warriors: Tim Hardaway, Chris Mullin i Mitch Richmond.

La temporada 1991-92, els Spurs baixaren lleugerament. Es feia evident que The Admiral es trobava ben sol (únic jugador de l’equip que anotava més de 20 punts per partit i únic jugador que capturava més de 10 rebots cada nit). Individualment parlant, Robinson firmà una campanya sensacional a nivell defensiu: 12.2 rebots, 2.3 robatoris (millor marca feta per un center) i 4.5 taps per partit (líder de la competició). Naturalment, s’emportà el títol de Millor Jugador Defensiu de l’Any. L’alegria, però, va durar poc car Robinson, lesionat, no pogué jugar els playoffs (els Spurs caigueren ràpidament contra els poderosos Suns de Charles Barkley i K.J).

Després d’uns Joc Olímpics inoblidables a Barcelona, Robinson tornà a la feina millorant en l’únic apartat on podia millorar: les assistències (3.7 per partit, una marca més que correcte per un center anotador). Els Spurs, però, continuaven sense poder oferir gaire resistència als playoffs (altra vegada eliminats pels Suns de Barkley i K.J.).

Després del tercer Anell consecutiu, Michael Jordan es retirava i la NBA guanyava en emoció (pel públic) i motivació (pels jugadors). La temporada 1993-94 fou molt viva i animada però els playoffs, where the legends are born, foren dominats, tant a l’est com a l’oest, per dos equips liderats per dos centers de set peus: els Rockets d’Olajuwon a l’oest, i els Knicks d’Ewing a l’est. Els dos vells rivals es trobarien a la Final, on el nigerià es venjaria de la final de la NCAA perduda contra el jamaicà.

Aquell any, els Spurs havien reforçat la zona amb Dennis Rodman. L'ex-Bad Boy, el millor rebotejador de la lliga, va permetre que Robinson es pogués concentrar més en les tasques ofensives. Amb Rodman com a fidel lloctinent, Robinson firmà una Regular increïble (gairebé 30 punts i 5 assistències per partit, així com 10.7 rebots i 3.3 taps per partit). Després de la llarga tirania de Michael Jordan, el lideratge d’anotació de la NBA fou un duel entre dos titans sota el pal: David Robinson i un jove Shaquille O’Neal. The Admiral demotrà la seva increïble categoria a l’últim partit de la Regular. Aquell dia, necessitava fer, com a mínim, 69 punts si volia superar Shaquille O’Neal. Dit i fet. El 24 d’abril de 1994, The Admiral anotà 71 punts (amb un triple inclòs!) i es proclamà màxim anotador de la lliga amb 29.8 punts per partit.

En aquella època, només Wilt Chamberlain, Elgin Baylor i David Thompson havien superat la barrera dels 70 punts en un partit de la NBA. Gairebé dotze anys després de Robinson, Kobe Bryant també ho va aconseguir (els famosos 81 punts).

La Regular del 1993-94 també serà recordada per una altra exhibició de Robinson: 34 punts, 10 rebots, 10 assistpencies i 10 taps contra els Pistons, o el què és el mateix, el quart quadruple-doble de la història (els altres tres són Nate Thurmond, Alvin Robertson i Hakeem Olajuwon). També aquell mateix any, Robinson va estar a punt de fer un altre quadruple-doble, aquest cas en un partit contra Minnesota: 27 punts, 12 rebots, 10 assistències i 8 taps.

Els playoffs, però, continuaven sent cruels amb el gran center i el seu equip.

Aquells foren, sens dubte, els millors anys de Robinson, però per desgràcia seva, també foren els anys de màxim esplendor de l’únic center millor que ell: Hakeem Olajuwon. Especialment cruel fou la temporada 1994-95.

La temporada 1994-95 havia de ser l’any de Robinson i els Spurs. A la Regular, els de San Antonio van acabar amb 62 victòries, líders de la competició, i Robinson, amb 27 punts, 11 rebots, 3 assistències i 3 taps, MVP de la competició. Als playoffs, l’equip es mostrà especialment efectiu plantant-se a la Final de Conferència amb autoritat. Aleshores, en el punt més àlgid de la seva carrera, The Admiral fou humiliat per Hakeem The Dream.

Doblement humiliat si tenim en compte que Robinson tenia al seu costat el prodigiós Dennis Rodman. The Worm, un rebotejador increïble i un magnífic defensor, havia estat coronat com a Millor Jugador Defensiu de l’Any. Però ni tan sols amb l’ajuda de Rodman, Robinson pogué aturar a Hakeem. Una vegada i una altra The Dream fintà i superà The Admiral. A Robinson el superà per tècnica i agilitat (i és l'únic jugador que pot presumir de tal proesa), a Rodman per simple potència física. A les Finals de Conferència, Hakeem anotà 35 punts cada nit. Robinson amb prou feines 24. “You can’t solve Hakeem” va dir Robinson.

Poc després, el jove Shaquille O’Neal també fou humiliat i els Rockets es proclamaven campions de la NBA per segona vegada consecutiva. Rodman, per la seva banda, després d’un parell d’anys ajudant Robinson, fitxava pels Bulls de Jordan, que es prepararien per tornar a regnar 3 anys més a la NBA.

Sense Rodman, Robinson tornà a augmentar les seves estadístiques en l’apartat rebotejador (curiosament segona millor marca de la lliga just per sota del seu antic company) i els Spurs no notaren la seva absència (segons a la Conferència Oest amb 59 victòries). Aquella fou la última gran campanya de Robinson a nivell individual (25 punts i més de 12 rebots i 3 taps per partit). Als playoffs però, i com sempre, van tornar a ser cruels i inflexibles (derrota contra els Jazz de Stockton i Malone).

La temporada 1997-98 una greu lesió de Robinson (que l’apartà gairebé tota la temporada) feu que els Spurs fessin el ridícul a la Regular. Paradoxalment, l’any que havien fet la pitjor Regular la sort s’alià amb els Spurs a la postemporada. Aquell any, els texans enjoyed the first pick in the next year's college draft. I com havien fet 11 anys abans, elegiren un grandíssim jugador: el power forward Tim Duncan.

Duncan resultà ser la peça que l’equip necessitava. Amb els seus 211 cm i més de 110 kg de pes, Duncan era un jugador extraordinàriament efectiu sota el pal. I per sobre de tot un autèntic campió, un talent que apareixia quan l’equip el necessitava, un guanyador nat que no defallia mai. Juntament amb Robinson, els Spurs formaren les Torres Bessones 2 (les originals havien estat Olajuwon i Sampson).

Durant la Regular, Duncan fou el rookie de Robinson (possiblement la segona parella més mítica de rookie-veterà; la primera és, obviament, la formada per Magic i Kareem). El mateix Tim sempre ha reconegut que Robinson ha estat el seu gran mestre i mentor, així com l’autèntic líder de l’equip. A la foto, les Twin Towers amb el seu entrenador: el no menys mític Greg Poppovich.

Després d’una excel·lent Regular (21.6 punts, 10.6 rebots i 2.6 taps per Robinson i 21 punts, 12 rebots i 2.5 taps per Duncan –Rookie de l’Any), els Spurs foren vençuts per l’únic equip que podia superar-los a l’Oest: els Utah Jazz dels veteraníssims John Stockton i Karl Malone.

Sense Jordan, i amb la parella Duncan-Robinson cada vegada més compenetrada, la temporada 1998-1999 fou dominada per les Torres Bessones de principi a final. Camí dels 34 anys, Robinson deixà el protagonisme per a Duncan (22 punts, 12 rebots i 2.5 taps per partit) mentre ell es dedicava a tasques més defensives i de complement (16 punts, 10 rebots i 2.4 taps per partit). No hi ha dubte que aquesta actitud tan noble i humil fou la clau de la victòria.

Finalment, San Antonio i David Robinson eren Campions de la NBA. El campionat de San Antonio l’any 1999 també significà el primer anell de campió de la NBA per un ex-equip de l’ABA.

L'alegria, però, va durar poc. L’any 2000 començà la dinastia dels Lakers de Shaquille i Kobe, així com el successiu declivi de la Conferència Est. Els Spurs, juntament amb els Sacramento Kings, foren els únics que posaren una mica d’emoció a la lliga.

La temporada 1999-2000 tingué un final amarg per a San Antonio, car perderen a Tim Duncan al final de la temporada. Sense Duncan a l’equip, Robinson agafà les regnes de l’equip però no fou suficient per evitar caure derrotats a la primera ronda.

L’any 2001 el pas del temps començava a passar factura a Robinson. Amb 35 anys camí dels 36, The Admiral ja no era un center dominador (14.4 punts i 8.6 rebots per partit) però continuava sent un baluard defensiu (2.5 taps per partit) i un gran complement per a Tim Duncan. Els Spurs oferiren una gran temporada però els Lakers els esclafaren a la Final de Conferència per un contundent 4-0. O’Neal no tingué pietat del seu odiat enemic i antic ídol: David Robinson. Duncan no pogué fer res per ajudar-lo. Shaq, senzillament, es mostrà invencible sota el pal.

La temporada 2001-2002 fou gairebé calcada a l’anterior. El rendiment de Robinson continuava baixant (aquest cop 12 punts, 8.3 rebots i 1.8 taps per partit) i els Spurs, tot i que encara mantenien un gran nivell, eren clarament inferiors als Lakers (o més ben dit, Duncan i Robinson no podien aturar Shaq).

En aquest context, David Robinson, camí dels 38 anys, no va dubtar en declarar que la temporada 2002-03 seria la seva última a la NBA. Tot semblava indicar que la temporada acabaria exactament igual que les tres anteriors... however, Robinson's final season was full of rewards as the Spurs defeated their nemesis, the three-time defending champion Lakers, en route to the NBA title.

Aquell 2003, el paper de Robinson fou més aviat anecdòtic (8 punts, 8 rebots i 1.7 tap per partit), però la satisfacció de retirar-se amb un Anell de Campió, com els més grans (Bill Russell i Michael Jordan), segur que ha de ser quelcom inexplicable.

Finalment, després de 14 temporades, es retirava The Admiral. A més dels títols individuals i col·lectius, Robinson pot presumir d’unes estadístiques francament impressionants: 21 punts, 10.6 rebots i 3 taps per partit.