NBA 2005-06

Arriba el mes de maig i amb ell els playoffs de la NBA. Després d’una Regular Season força trepidant, és hora de fer balanç.

La sensació d’aquesta temporada han estat els tres jugadors que han sobrepassat la barrera dels 30 punts per partit: Kobe Bryant, Allen Iverson i LeBron James, tots tres jugadors de perímetre. És cert que són jugadors sensacionals i ultraespectaculars, però no deixa de ser trist veure com la NBA està orfe de centers de qualitat. Ja no hi ha grans rebotejadors, ni intimidadors, ni dominadors sota la cistella.

A nivell d’equips la lliga sembla cosa de dos: els Detroit Pistons i els San Antonio Spurs. Amb més de 60 victòris cada un, i amb uns blocs ultradefensius, pocs equips estan capacitats per derrotar-los en una sèrie a 7 partits.

Detroit té un quintet inicial fantàstic. No té cap superestrella, però tampoc en necessita cap. Els Pistons són un bloc consolidat que ha guanyat un anell de campió (2004) i ha jugat les dues últimes finals de la NBA. Billups és el base. És un excel·lent tirador (més de 18 punts per partit amb un 43% en triples i un 89% en tirs lliures) i un mediocre playmaker. Hi ha tanta entesa entre els integrants dels Pistons, que aquest any Billups ha promitjat 8.6 assistències per partit, convertint-se en un dels millors passadors de la lliga. Hamilton és l’escorta de 2 metres i tan sols 87 kg. Últimament juga amb una màscara protectora. Hamilton és un dels guards més difícils de defensar. No és que sigui una màquina anotadora (20 punts per partit) però sí que és un excel·lent tirador (50% d’encert en tirs de camp, 46% en triples) dotat d’una habilitat única: Hamilton és capaç de llançar amb precisió en un tres i no res. Combinant aquesta habilitat amb els bloquejos, Hamilton surt d’un bloqueig, rep i tira sense que cap jugador sigui capaç d’aturar-lo. Ningú és capaç de llançar la pilota tan bé en un espai de temps tan ínfim com el dorsal 32 dels Pistons. Enguany, els dos guards de Detroit han estat All Stars. Tayshaun Prince és l´únic jugador del quintet inicial que no ha estat All Star. Prince és un forward de 206 cm i 97 kg dotat d’uns braços increíblement llargs. No és cap estrella però és un gran jugador defensiu. És alt i àgil, i amb els seus braços pot taponar o com a mínim dificultar enormement el llançament de qualsevol jugador de perímetre. Prince és la peça perfecte per aturar l’estrella del rival. Finalment, a la zona hi tenim els dos Wallace, tots dos All Star. Rasheed és un power forward de 211 cm dotat d’un tir exterior força bo (36% d’encert en triples) i amb unes grans capacitats defensives. Enguany Rasheed ha promitjat 15 punts, 7 rebots, 1 robatori i 1.6 taps per partit. Finalment tenim el center Ben Wallace, l’ànima de l’equip com en els seus temps ho fou el llegendari Bill Laimbeer. Big Ben és un center baixet (206 cm) però inhumanament poderós. Els seus músculs d’acer i una mentalitat lluitadora han fet de Ben Wallace un dels millors centers defensius de la història de la NBA. Tot i els 7 punts per partit, els més d’11 rebots i 2 taps per partit, així com gairebé 2 robatoris per partit, el fan el favorit del públic del Palace of Auburn Hills.

San Antonio també és un gran equip tot i que allí hi ha una superestrella de la categoria de Tim Duncan. Duncan no és espectacular, no és una màquina anotadora, no té cap carisma, però és un guanyador nat. Eternament efectiu, aquesta temporada ha estat la més fluixa del dorsal 21 dels Spurs, que tot i això ha acabat amb 18 punts (no havia anotat mai menys de 20 punts per partit), 11 rebots (la seva pitjor marca), 2 taps (la seva pitjor marca) i gairebé un robatori per partit. Però quan es parla de Duncan mai se sap. Aquest home només ha estat aturat per Shaquille O'Neal. L'any passat es va menjar Shawn Marion i Rasheed Wallace. Definitivament, mentre Duncan jugui, els Spurs són ferms candidats al títol. Aquest any, el menut Tony Parker gairebé ha eclipsat al poderós Duncan. El francès ha acabat amb 19 punts per partit (amb un increïble 55% d’encert en tirs de camp), 6 assistències i un robatori per partit. Altres jugadors destacats de l’equip són Manu Ginobili (sol créixer als Playoffs), l’ultradefensiu Bruce Bowen i els reserves de luxe: Michael Finley, Robert Horry (Mister May) i Nick Van Exel. L’únic punt feble dels Spurs són els centers (Mohammed i Nesterovic). Per sort seva, els seus grans rivals, els Pistons, no tenen un gran anotador en aquesta posició.

Els Nets no tenen cap possibilitat (o molt poques) de guanyar l'Anell de campions però almenys el públic de New Jersey disfruta com cap altre veient el seu equip. Els Nets són l'equip més espectacular gràcies al trio de jugones: Kidd (el rei del triple-doble), Carter (sobren comentaris) i Jefferson (una màquina ofensiva).

Però la NBA no només és una competició entre 30 equips. També és un conglomerat dels millors jugadors del món. Enguany els més destacats han estat els següents:

Kobe Bryant ja és una llegenda. El número 8 dels Lakers ha entrat al selecte club dels jugadors que han promitjat més de 35 punts per partit durant una temporada (els altres dos membres del club són, òbviament, Wilt Chamberlain –únic jugador que pertany al club de jugadors que han promitjat més de 40 punts durant una temporada- i Michael Jordan, el mestre de tots els jugadors de perímetre actuals). Per molta ràbia que ens faci, no podem obviar que Kobe és el millor anotador de la lliga. Anota des dins i fora l’ampolla, entrant a cistella, esmaixant o a cistella passada.

Imatge del ja llegendari recital de Kobe Bryant el 22 de gener del 2006. Amb aquest tir lliure Kobe feia 81 punts en un partit!!! És la segona millor marca de tots els temps, només superada pels mítics 100 punts que Wilt Chamberlain va fotre als Knicks de New York l’any 1.962.

Petita o gran crítica a Kobe: tot sol no guanyaràs mai cap títol, xaval. 35 punts per partit és una xifra a l’abast de molt pocs, és cert, però un encert en tirs de camp del 45% i menys de 5 assistències per partit indiquen que tires massa.

Dwyane Wade. Si l’any passat va ser la gran revelació, aquest any ha estat el de la consagració del jove guard dels Heat. El dorsal 3 és, per mi, el jugador de perímetre més complet: és un gran anotador (27 punts per partit amb un 50% d’encert en tirs de camp), letal i decisiu (no dubta en assumir la responsabilitat quan les coses es posen malament), un gran jugador d’equip (gairebé 7 assistències per partit), un excel·lent defensor (2 robatoris i gairebé 1 tap per partit) i un bon rebotejador (més de 5 rebots per partit). No deixa de ser sorprenent el fet que Wade tan sols medeixi 193 cm. El menut guard dels Heat supleix la manca de cm amb velocitat i tenacitat. No endebades, Wade és un autèntic highflyer, capaç de fer esmaixades colossals. El secret del seu èxit el deu, no només a l’increïble potència física i la gran capacitat de salt, sinó també a un canvi de ritme extraordinari. D’aquí el seu nickname: Flash. És un plaer veure’l trencar defenses amb els seus canvis de ritme. Per no parlar dels bots que fa un cop s’acosta a cistella. Simplement, sensacional.

La pregunta que tots ens fem és: aquest any l’acompanyaràs, Shaq? Junts seríeu invencibles.

Wade té una assignatura pendent: el llançament des de llarga distància (un patètic 18% d’encert) i el tir lliure (al voltant del 75% d’encert, una xifra molt baixa per un guard). Encara és jove i pot millorar, tot i que actualment intenta evitar aquesta mena de llançaments.

LeBron James (MVP de l’All Star). Una força de la naturalesa. 203 cm i gairebé 110 kg de pes movent-se i saltant amb una força i agilitat sobrehumanes. Sens dubte un físic superior a la resta. Aquest any ha jugat de forward i ha fet una demostració de potència ofensiva: més de 31 punts per partit (amb un 48% d’encert en tirs de camp), 7 rebots per partit, 6.6 assistències, 1.5 robatoris i gairebé un tap per partit. És el segon jugador més eficient de la NBA i possiblement el segon millor highflyer de la lliga.

Com la majoria de highflyers (Wade, Richardson...), LeBron encara té pendent l’assignatura dels tirs lliures (LeBron menys d’un 75% d’encert!!!). El llançament de 3 punts, en canvi, ja no és una assignatura pendent per a James (un correctíssim 35% d’encert després d'entrenar durament l'estiu del 2005).

Aquest any, molts han comparat James amb Wade. Tots dos van ser elegits al draft del 2003, tots dos són autèntiques màquines ofensives, i molts creuen que són el futur de la NBA. Tot i la superioritat física i ofensiva de King James, el cert és que molts pensen que el dorsal 23 dels Cavaliers no és encara un jugador tan complet com Wade, sobretot a l’hora de defensar i assumir responsabilitats en els últims segons.

Sorpreses destacades: Elton Brand, Gerard Wallace, Pau Gasol, Dwight Howard i el rookie Chris Paul. El power forward All star Elton Brand (203 cm i 115 kg) ha jugat a un altíssim nivell enguany: 25 punts -53% d’encert en tirs de camp, 10 rebots, 2.5 taps i 1 robatori per partit. No menys impressionant ha estat el forward Gerard Wallace (2 metres i 98 kg): 15 punts -53% d’encert, 7.5 rebots, 2.5 robatoris i 2 taps per partit. Sens dubte, Wallace ha estat el millor jugador defensiu de la temporada.

Pau Gasol no ha jugat a un nivell tan alt com aquests autèntics jugones però déu n’hi do com s’ha espavilat enguany. El de Sant Boi ha començat a treure profit dels seus 213 cm i 110 kg de pes: 20 punts –amb un 50% d’encert en tirs de camp, 9 rebots, 4.6 assistències i 2 taps per partit. Amb aquest números, el català ha aconseguit finalment ser All Star. Enrere queda aquella imatge de metrosexual. Ara en Pau és tot un home, un magnífic defensor, un bon atacant i un barbut amb un cert aire talibà.

Dwight Howard (20 anys) ha estat, sense cap mena de dubte, el millor sophomore de la lliga. El gegant de 211 cm i 120 kg de pes està començant a fer-se un lloc entre els millors jugadors dins de l’ampolla: 16 punts amb un 53% d’encert en tirs de camp, 12.5 rebots i 1.5 taps per partit. On és Emeka Okafor, número 1 del draft de fa dos anys?

Finalment, tenim el millor rookie de l’any: Chris Paul, el menut guard de 183 cm i menys de 80 kg de pes. El nano, de només 20 anys, ha demostrat ser un magnífic base: 16 punts, 8 assistències, 5 rebots i 2.25 robatoris per partit. És una flor d’estiu? O pel contrari es tracta d’un futur All Star? Només el temps ens ho dirà.

Altres jugadors destacats: els de sempre. Steve Nash (l’ex MVP s’ha superat: 19 punts per partit amb un 51% d’encert en tirs de camp, un 43% en triples i un 92% en tirs lliures –aquests números em recorden Larry Bird!!!- i 10.4 assistències per partit –líder indiscutible), Allen Iverson (33 punts –amb un raquític 44% d’encert, 7 assistències i 2 robatoris per partit), Kevin Garnett (el jugador més complet i eficient de la lliga: 22 punts amb un 53% d’encert en tirs de camp i un 81% en tirs lliures, 12.7 rebots per partit -màxim rebotejador de la lliga, 4 assistències, i més d’un tap i un robatori per partit. La pregunta és: algun dia serà capaç de fer alguna cosa a nivell col·lectiu?), Paul Pierce (tot sol a Boston, el gran Paul ofereix recitals nit rera nit amb més de 26 punts i 6 rebots per partit), Dirk Nowitzki (més de 26 punts -amb un 40% d’encert en triples i més del 90% en tirs lliures- i 9 rebots per partit), Shawn Marion (22 punts amb un 52% d’encert en tirs de camp, 12 rebots, 2 robatoris i gairebé 2 taps per partit)...

El millor esmaixador continua siguent Vince Carter. El dorsal 15 dels Nets ho té tot: salt, potència, coordinació, tècnica, habilitat, contundència, originalitat, espectacularitat...

Imatge sensacional de la millor esmaixada de la temporada: in your face a Alonzo Mourning!!!