LA DÈCADA PRODIGIOSA VI

ESTRELLES SENSE ANELL

Després de veure els equips campions de la dècada dels 80 i les seves respectives estrelles, ara toca dedicar un capítol de "La dècada prodigiosa" a jugadors mítics que, tot i no guanyar cap anell de campió durant els feliços vuitanta, mereixen ser recordats.


MICHAEL JORDAN

Michael Jordan, el millor jugador de tots els temps, va deixar una profunda empremta ja de ben jovenet, a la dècada dels vuitanta. Seria absurd dedicar-li només un subapartat d'un post. Aquí, per tant, només resumiré la seva trajectòria durant la Dècada Prodigiosa. En un futur pròxim espero dedicar-li dos post ("A star is born" i "El Rei Air").

Petit resum de Michael Jordan durant els anys 80: va guanyar la lliga universitària amb Carolina del Nord l'any 1.982, clavant ell mateix la cistella de la victòria; rookie de l'any el 1.985 (28 punts, 6.5 rebots, 5.9 assistències i 2.4 robatoris per partit); va anotar 63 punts contra els Celtics de Larry Bird en un partit de playoff (NBA playoff scoring record for a single game); va promitjar 37.1 punts per partit la temporada 1.986-87, segona millor marca després de Wilt Chamberlain; MVP i Millor Jugador Defensiu la temporada 1.987-88 (35 punts -amb un 54% d'eficàcia en tirs de camp, 5.9 assistències, 5.5 rebots, 3.2 robatoris i 1.6 taps per partit) i dues vegades guanyador del Concurs d'esmaixades (1.987 i 1.988). Durant els vuitanta va convertir els Chicago Bulls en un equip de moda, al costat dels Celtics, els Lakers i els Pistons. Amb Pippen i Grant establí les bases de l'equip guanyador dels 90.

LES TWIN TOWERS

A mitjans dels anys 80, l'equip de Houston tingué en plantilla les Twin Towers originals: els dos centers All Star Hakeem Olajuwon i Ralph Sampson. Dos gegants de més de 7 peus que no van poder dominar la NBA per culpa de la fràgil salut dels genolls de Ralph Sampson.

Portada del Sports Illustrated de l'octubre del 1.983. Ralph Sampson joins the NBA. He's 7'4". He dunks! He blocks shots! He dribbles behind his back!

A principis dels 80 tots els experts deien que el substitut de Kareem Abdul-Jabbar seria el jove Ralph Sampson (1.960, Virgínia). El 1.981, el mateix Red Auerbach havia declarat que l'objectiu dels Celtics era formar la parella Bird-Sampson, però Sampson va preferir acabar els seus estudis a la Universitat de Virgínia. Allí, aquest gegant de 225 cm i escassos 100 kg va dominar la lliga universitària com mai ho havia fet cap jugador. Sampson era capaç de dominar la zona amb la seva altura, però a més, tenia una tècnica i una agilitat pròpies d'un guard. Un center de 225 cm movent-se sota la zona com Kareem Abdul-Jabbar (taponava, rebotejava i feia ganxos com Kareem) i movent la pilota com Jerry West (ràpid i tècnic). No hi havia dubte, Sampson era el jugador del futur.

La temporada 1.983-84, Sampson per fi va entrar a la NBA. Els Rockets el van elegir número 1 del draft. En l'any del debut, Sampson promitjà 21 punts (amb un 53% d'encert), 11 rebots i 2.5 taps per partit, fou elegit rookie de l'any i participà en l'All Star de Denver. A la foto, el rookie Ralph Sampson ensenyant-li a Kareem com s'agafa un rebot.

La sort es va tornar a aliar amb Houston que també va poder elegir el primer número del draft de l'any següent. Aquest cop van elegir al center nigerià Hakeem Olajuwon (1963, Lagos). Olajuwon era un gegant de 7 peus i 110 kg que dominava la zona ofensiva i defensivament. D'aquí el seu nickname: The Dream.

La unió Sampson-Olajuwon fou batejada com les Twin towers. Com que Olajuwon era més fort i pesat, es quedà amb la posició de center mentre que Sampson, increíblement alt i àgil, passà a ser el power forward més alt de la història. Aquesta poderosa unió no va durar gaire ja que el 1.987 els genolls de Sampson van dir prou.

L'any del debut d'Olajuwon, Sampson va promitjar 22 punts (amb un 50% d'encert), 10.5 rebots i 2 taps per partit i va guanyar l'MVP de l'All Star amb 24 punts i 10 rebots. Olajuwon per la seva banda promitjaria 20 punts (amb un 54% d'encert), 12 rebots i 2.7 taps per partit durant la Regular Season i jugaria a l'All Star, però el títol de rookie de l'any se l'emportà el que havia estat número 3 del draft: un sorprenent Michael Jordan. L'any 1.985, Houston va arribar als playoffs després de dos anys de sequera, però va caure a primera ronda contra Utah Jazz per 3 a 2. En l'eliminatòria, Sampson va promitjar 21 punts i 16.6 rebots per partit, i Olajuwon 21 punts i 13 rebots.

La millor temporada de les Twin Towers fou sens dubte la 1.985-86. Aquell any, a més de participar tots dos a l'All Star van portar el seu equip, els Houston Rockets, a la Final de la NBA. A la Regular Season Olajuwon explotà, promitjant 23.5 punts, 11.5 rebots, 2 robatoris i 3.5 taps per partit, mentre que Sampson promitjà 20 punts, 11 rebots, 4 assistències, 1.3 robatoris i 1.6 taps per partit. A les Finals de Conferència, els Rockets van derrotar els vigents campions, els Lakers de Magic i Kareem, per 4 a 1. En el cinquè partit, Sampson realitzà un buzzerbeater extraordinari, anotant la cistella de la victòria a la cara de Kareem. A la gran Final però, Sampson jugà molt malament, i els Celtics de Larry Bird, McHale i Parish s'imposaren amb facilitat (4-2).

La següent temporada, la 1.986-87, seria el començament del calvari. Sampson es va perdre la meitat dels partits per culpa de les constants lesions als genolls. La temporada 1.987-88 encara fou pitjor, i Sampson tan sols pogué jugar 19 partits. Les Twin Towers s'havien esfondrat.

Vist amb perspectiva, és evident que Sampson hauria d'haver guanyat massa i múscul per aguantar el ritme exigent d'una competició com la NBA. Però també hauria hagut de polir certs defectes (com la seva facilitat per cometre faltes i la seva tremenda irregularitat) per poder acabar de triomfar i establir una dinastia a la NBA juntament amb Olajuwon (que polí els seus defectes a finals dels vuitanta).

The Dream, el mític dorsal 34 dels Houston Rockets, ha estat un dels millors centers de la història de la NBA.

Pel que fa a Olajuwon, la seva història en solitari és digne de ser recordada, i per això algun dia li dedicaré tot un post. Aquí només diré que fou el millor center de la dècada dels noranta i que guanyà dos anells de campió, humiliant Karl Malone, Charles Barkley, Dennis Rodman, Pat Ewing, David Robinson i Shaquille O'Neal. Ara bé, Olajuwon tan sols dominà la zona. Dominar la NBA i establir una autèntica dinastia seria una tasca que executaria el número 3 del draft del 1.984. Només quan Michael Jordan es retirà, The Dream pogué guanyar dos títols.

DOMINIQUE WILKINS I SPUD WEBB

A la dècada dels 80, els Atlanta Hawks van tenir la sort de tenir en plantilla dos dels jugadors més espectaculars de tots els temps: Dominique Wilkins (1.960, París) i Spud Webb (1.963, Dallas). El primer fou un gran atleta de 2 metres que amb les seves poderoses esmaixades feia les delícies dels aficionats. El segon, fou un menut base de 169 cm capaç de saltar en vertical 130 cm, o el que és el mateix, el jugador més baix de la NBA capaç d'esmaixar de totes les maneres possibles.

The Human Highlight Film. Què sobrat que va!

Per molts, Wilkins ha estat el jugador més espectacular de tots els temps, un jugador extraordinàriament ofensiu que abusava dels aros rivals. Se'l recorda pels seus salts amb els dos peus, amb una suspensió apoteòsica (capaç d'emportar-se amb l'espatlla l'il·lús que pretengués aturar-lo o de realitzar girs a l'aire per esquivar defensors) que acabaven sempre amb una esmaixada sobrehumana tant de cara com d'esquena a la cistella. Per això es guanyà el sobrenom de The Human Highlight Film. La manera com es penjava dels aros és una cosa que val la pena de veure... i de sentir! Cada cop que Wilkins esmaixava semblava que l'aro hagués de cedir. Com feia vibrar els aros! Potser no tenia una tècnica gaire depurada però les coses com siguin, a excepció de Shaquille O'Neal, ningú ha aconseguit introduir la pilota a l'aro amb la força i la contundència de Dominique Wilkins. Qui vulgui saber més sobre les esmaixades de Dominique Wilkins pot mirar l'article de G. Vázquez la pàgina de l'ACB, o bé comprar-se el DVD Dunks! de la NBA.

Així és com s'acaba un slam dunk. Dominique Wilkins, 100% fibra, fou el mestre dels molins a una i dues mans. Encara estic esperant que algú sigui capaç d'igualar el recorregut, la força i la velocitat dels seus windmills.

Però Nique, dos cops vencedor del Slam Dunk Contest (1.985 i 1.990), era molt més que el rei de l'esmaixada. Fou un magnífic anotador (més de 26.000 punts al llarg de la seva carrera) i un gran rebotejador. No en va, fou el número 3 del draft del 1.982 i durant 15 anys a la NBA, va promitjar gairebé 25 punts i 7 rebots per partit, destacant la temporada 1.985-86 en la qual va promitjar 30 punts, 8 rebots i 1.8 robatoris per partit. I per acabar, una anècdota: sovint s'afirma que Wilkins només era potència física, que no tenia tècnica i que amb prou feines sabia tirar. Aquesta simplificació és bastant certa però, alerta puristes, que Nique tenia un encert del 80% en els tirs lliures. No és una eficàcia extraordinària, però resulta que els forwards actuals estan molt per sota (LeBron James, per exemple, el millor jugador actual, amb prou feines té un 75% d'encert en els tirs lliures). Encara més, els millors guards actuals (Wade, Francis, Davis, Richardson...) estan per sota del 80% en tirs lliures. Als anys 80, quan el talent abundava a la NBA, efectivament, Wilkins era un paquet tècnicament que esmaixava de meravella, però a la NBA actual, on hi manca talent i sobra potència física, The Human Highlight Film seria un bon llançador i un dunker mediocre.

Per sobrat, Spud Webb, que amb 169 cm va ser capaç de guanyar un Concurs d'Esmaixades i jugar de titular a la NBA. Foto de poca qualitat però diferent a les que tinc penjades a l'article que li vaig dedicar íntegrament.

Jerome Spud Webb fou un base molt ràpid i tècnic que tingué certs moments de glòria, com en l'All Star del 1.986, en el qual va guanyar el Concurs d'esmaixades [qui vulgui saber més que miri el post que li vaig dedicar a http://hemanet.blogspot.com/2005/09/spud-webb.html]. Jugant sempre al voltant de 20 minuts per partit, Webb promitjà durant 12 temporades 10 punts i 5 assistències per partit. Semblen unes estadístiques mediocres si no es té en compte un petit detall: Webb només medeix 169 cm.

CHARLES BARKLEY

Charles Barkley (Alabama, 1.963) és un dels pocs mites del bàsquetbol (durant 16 temporades promitjà 22 punts per partit amb una eficàcia superior al 54% en tirs de camp, 11.7 rebots, 4 assistències i 1.5 robatoris per partit, o el què és el mateix, més de 20.000 punts, 12.000 rebots i 4.000 assistències) que no té cap anell de campió.

Barkley jugava de power forward tot i que ni tan sols media 2 metres. Compensava la seva escassa alçada gràcies a la seva corpulència (sempre al voltant dels 120 kg) i a la seva habilitat innata per capturar rebots. D'aquí els seu primer nickname "The Round Mound of Rebound". Però el fat Barkley (sempre va tenir problemes de sobrepes) no només era un bon rebotejador. Bill Walton (ex-Portland i Celtics) el definí a la perfecció: "Barkley is like Magic Johnson and Larry Bird in that they don't really play a position. He plays everything; he plays basketball. He's a dominant rebounder, a dominant defensive player, a three-point shooter, a dribbler, a playmaker." Per això, amb poc temps, els crítics de la NBA van haver de rectificar. Des d'aleshores se'l conegué com a Sir Charles.

Barkley fou elegit per Philadelphia amb el número 5 el draft del 1.984. Durant 3 temporades, Philadelphia tingué en plantilla el forward Julius Erving, el power forward Charles Barkley i el center Moses Malone. Hagués pogut ser un autèntic Big Three però no va poder ser. El Doctor J era un veterà en fase terminal i Barkley un rookie inexpert. Quan Barkley explotà l'any 1.986 (promitjant 20 punts, 13 rebots, 4 assistències, 2.16 robatoris i 1.6 taps per partit), el Doctor ja era massa vell (36 anys) per ajudar-lo. Malone, per la seva banda, abandonà l'equip a finals de la temporada. Sense el Doctor i Malone, Barkley adoptà el rol de líder de l'equip. La temporada 1.986-87 per exemple, promitjà 23 punts i 14.6 rebots per partit (essent màxim rebotejador de la NBA), 5 assistències, 1.75 robatoris i 1.5 taps per partit (al·lucinant). A la temporada 1.987-88 Barkley aconseguí el seu rècord personal d'anotació, amb 28 punts per partit amb un 59% d'eficiència en els tirs de camps. L'any 1.992 formà part del Dream Team. Sens dubte, un autèntic jugón.

Un autèntic equipàs: els Philadelphia 76ers de mitjans dels 80. Al centre, amb el dorsal 2, Moses Malone, i a la dreta, el veterà Doctor J (dorsal 6). Amb el dorsal 34, un jovenet i grassonet Charles Barkley.

Personalment, si m'hagués de quedar amb alguna acció característica de Barkley serien els Coast to Coast (recollir un rebot defensiu, creuar el camp amb la pilota i acabar amb una poderosa esmaixada) que va realitzar al llarg de la seva carrera. Només Shaquille O'Neal l'ha superat en aquest tipus d'accions.

Per acabar dir que Barkley ha destacat per ser un showman, un fix dels programes nocturs, autor de llibres idiotes -com el de la foto, comentarista esportiu, actor (en pel·lícules com Hot Shots! i Space Jam), protagonista d'un còmic...

Un dels comentaris més divertits el va fer quan el seu gran amic Magic Johnson va tornar a la NBA l'any 1.995. L'escàndol era prou important: Magic tenia el virus de la SIDA. A molts jugadors no els feia gràcia jugar contra ell per por a contraure el virus. "We're just playing basketball. It's not like we're going out to have unprotected sex with Magic."

Però encara millor quan... shortly after his retirement from the NBA, Charles Barkley was asked about his future. "I'm just what America needs," he remarked, "another unemployed black man!"

Barkley també ha estat protagonista de varis episodis violents, tant amb jugadors (destaca una duríssima baralla amb Bill Laimbeer) com amb aficionats. L'episodi més espectacular passà en un restaurant d'Orlando quan es barallà amb un home. Barkley threw a man through a glass window during an altercation at an Orlando restaurant. When asked if he had any regrets about throwing the man through the window, Barkley said "I regret we weren't on a higher floor."

KARL MALONE I JOHN STOCKTON

Karl Malone (1.963) i John Stockton (1.962) foren, durant 18 temporades, one of the most productive guard-forward combinations in NBA history. Stockton era el playmaker i Malone l'anotador, el famós pick and roll dels Utah Jazz de la segona meitat dels vuitanta i tota la dècada dels noranta. Com Charles Barkley, aquestes dues llegendes tampoc van guanyar mai cap anell de campió.

John Stockton (a baix), fou el jugador més "tradicional" de la lliga pel que fa a joc i aparença física. Fou l'últim jugador que portà els pantalons clàssics ("els shorts shorts"). La seva imatge conservadora a l'hora de vestir-se i pentinar-se contrastava amb la de les noves generacions (caps rapats, tenyits, grenyes, rastes, tatuatges, arracades, piercings, collarets, medallons, samarrons, pantalons amples i caiguts...).

John Stockton, 16è del draft del 1.984, era un base pur (point guard), un home baix (186 cm) amb una gran visió de joc, un organitzador insuperable, un autèntic mite avalat per les estadístiques. Stockton és l'home que més assistències ha repartit (15.806) i més pilotes ha robat (3.265) en tota la història de la NBA, i l'únic jugador que ha promitjat més de 14 assistències durant una temporada. Potser fou un jugador menut però era un home d'acer. En tota la seva extensa carrera, Stockton tan sols es va perdre 22 partits, essent 10 cops All Star i un cop MVP de l'All Star (1.993, juntament amb Karl Malone). El 1.992 fou membre del Dream Team. El 2003, després de 19 temporades en actiu, es va retirar. Stockton i Magic Johnson són els únics bases que han acabat promitjant una doble figura (més de 10 punts i 10 assistències per partit).

El musculós Karl Malone (13è del draft del 1.985) podria haver protagonitzat Conan el Bàrbar. The Mailman fou el primer jugador de la NBA que va desenvolupar una musculatura espectacular. El fet de cuidar-se tant el cos li va permetre jugar a un altíssim nivell durant tota la seva carrera. Malone és, sense cap mena de dubte, el jugador més regular de tots els temps. No en va, Malone és l'únic jugador que ha aconseguit un triple doble amb 40 anys: el 3 de novembre del 2003 va fer 10 punts, 10 rebots i 10 assistències contra els Spurs. Durant onze temporades consecutives (1.988-1.998), Malone promitjà més de 25 punts per partit (amb un 51% d'encert en els tirs de camp). En dinou temporades, només en la primera i l'última (quan tenia 40 anys) va promitjar menys 20 punts per partit (Kareem Abdul-Jabbar promitjà menys de 20 punts les últimes tres temporades en actiu). També fou extraordinàriament regular rebotejant. Durant nou temporades consecutives (1.987-1.995), Malone capturà més de 10 rebots per partit i només quan tenia 39 anys (la seva penúltima temporada) va promitjar menys de 8 rebots per partit (Kareem Abdul-Jabbar, capturà menys de 8 rebots per partit les últimes set temporades com a jugador actiu). "A Mailman always delivers".

Karl Malone, conegut com The Mailman per la seva tenacitat i consistència ("a Mailman always delivers"), és possiblement el millor power forward "pur" de tots els temps. Malone era una roca de 206 cm i 115 kg, una força de la naturalesa que durant 19 temporades va promitjar 25 punts per partit (31 punts per partit la temporada 1.989-90 amb un 56% d'encert en els tirs de camp), 10 rebots, 3.6 assistències i 1.41 robatoris per partit. 14 vegades All Star, 2 cops MVP (el 1.997 i 1.999) i membre del Dream Team, Malone és el segon màxim anotador de la NBA amb 36.928 punts, només superat per Kareem Abdul-Jabbar, que també és l'únic home que ha jugat més minuts que ell. Durant els 1.476 partits que va jugar (Robert Parish és l'home que més partits ha jugat però Kareem i Malone el superen en minuts jugats), Malone va llançar i encistellar més tirs lliures que ningú a la NBA (9.787 encistellats i 13.188 llançats), superant així un altre Malone, en Moses. Des que la NBA distingeix entre rebots ofensius i defensius, The Mailman és el millor rebotejador defensiu (superant Moses Malone) i el quart millor rebotejador de tots els temps (per darrrera de Moses Malone, Kareem Abdul-Jabbar i Elvin The Big E Hayes). Karl Malone és un mite només comparable a Julius Erving i Kareem Abdul-Jabbar, ja que només ells poden presumir d'haver anotat més de 30.000 punts, capturat més de 10.000 rebots i repartit més de 5.000 assistències.

Tres anècdotes divertides: 1) Karl Malone és membre de la Associació Nacional del Rifle 2) va arribar a Salt Lake City un 24 de juliol (de l'any 1.985), que casualment és el dia del seu aniversari... i el dia de l'Estat de Utah. Tot l'equip dels Jazz va ser posat en una carrossa que passava pels carrrers plens de gom a gom. L'ingenu Karl Malone va confessar que es va pensar que li havien organitzat una festa per celebrar el seu 23è aniversari. 3) Freak total. Karl Malone va participar en un combat de Wrestling el 1.998, formant equip amb un tal Diamond. Van perdre contra Hulk Hogan i Dennis Rodman (otro que tal).

Stockton i Malone no només eren bons ofensivament, sinó que també eren jugadors molt bons defensivament parlant. Durant els noranta, la parella de Utah destacà per la seva duresa defensiva, subsituint d'aquesta manera els Bad Boys de Detroit. De Malone es deia que era el jugador més "porc" sobretot per l'ús que feia dels seus colzes a l'hora de guanyar la posició, tant si atacava com si defensava. The mailman, que destacava per tenir un cos hipermusculat (semblava un culturista), era un jugador que li agradava el contacte. Potser massa i tot. Malone va lesionar Isiah Thomas, David Robinson, Donyell Marshall i Steve Nash, entre d'altres. També fou conegut pel seu "kick jumpshot" (veure la foto). En algunes pàgines d'internet, afirmen que Karl Malone era més dur i indecent que el mateix Bill Laimbeer.

El famós kick jumpshot

Tot i que Stockton i Malone foren dos grans jugadors, també és just dir que Hakeem Olajuwon i Michael Jordan estaven a un nivell molt per sobre de la parella de Utah. Ni jugant brut els Utah Jazz van poder superar els Houston Rockets de The Dream i els Chicago Bulls del Rei Air.

CLYDE DREXLER

Clyde The Glide Drexler (1.962, New Orleans) fou un espectacular i polivalent guard de 2 metres que liderà els Portland Trailblazers a finals dels vuitanta i principis dels noranta. 10 vegades All-Star i membre del Dream Team l'any 1.992, Drexler is one of only three players in NBA history to have a career record of at least 20,000 points, 6,000 rebounds and 6,000 assists (els altres dos són Oscar Robertson, The Big O, i el no menys llegendari John Havlicek dels Celtics de Boston de finals dels 60 i principis dels 70).

Sensacional imatge que descriu a la perfeccció el joc aeri de Clyde Drexler.

A principis dels vuitanta, Drexler jugà a la Universitat de Houston, formant equip amb Hakeem Olajuwon, en el famós the "Phi Slamma Jamma" basketball fraternity, known for the aerial exploits of its members. L'any 1.983, però, Drexler abandonà la lliga universitària i s'incorporà a la NBA com a número 14 del draft. 12 anys després, Olajuwon i Drexler tornarien a jugar junts a Houston, tot i que aquest cop a la NBA.

Tot i el seu nickname, el "planejador" era bastant més que un bon saltador. De fet, fou un jugador molt complet, tan ofensiva com defensivament. Durant les 15 temporades que va jugar a la NBA, Drexler va promitjar més de 20 punts, 6 rebots, 5.6 assistències i 2 robatoris per partit. La seva millor temporada fou la 1.988-89, quan promitjà 27 punts, 8 rebots, 6 assistències i gairebé 3 robatoris per partit. I no només fou un gran jugador a nivell individual, també fou un gran líder capaç de portar Portland a la Final de la NBA dues vegades. El 1.990 va perdre contra els Bad Boys i el 1.992 va tornar a perdre, aquest cop contra els Chicago Bulls de Michael Jordan. Encara va jugar una altra final, aquest cop jugant amb els Houston Rockets del seu amic Hakeem Olajuwon. A la tercera fou la vençuda. El 1.995, Drexler va aconseguir el seu únic anell de campió. Tres anys més tard, es retirà. El dorsal 22 fou retirat tant a Portland com a Houston.

Si ens haguessim de quedar amb una imatge de Drexler seria la de la foto. Drexler tenia un estil inimitable a l'hora d'esmaixar. Bellesa en estat pur. El fet de doblegar les cames mentre era a l'aire, feia que realment semblés que estava planejant. Tot i presentar-se vàries vegades al concurs d'esmaixades, Wilkins i Jordan no li van donar mai cap opció.

PATRICK EWING

Patrick "Pat" Ewing (Jamaica, 1.962) fou el mític center dels New York Knicks a finals dels 80 i durant tota la dècada dels noranta. Pel seu estil de joc podríem dir que fou l'últim center clàssic. Ewing fou un gegant de 7 peus i 115 kg que basava tot el seu joc sota la cistella. Tot i ser un grandíssim jugador (11 vegades All Star i membre del Dream Team), Ewing va tenir la mala sort de topar amb Jordan i Olajuwon, de manera que, tot i lluitar heroicament, no va poder guanyar mai cap anell de campió.

A principis dels 80, Ewing jugà a la lliga universitària amb l'equip de Georgetown, els Georgetown Hoyas. a la pàgina de la NBA diuen the team's fierce in-your-face style of basketball created a phenomenon known as "Hoya Paranoia" and as the key intimidating defensive presence, Ewing was tagged the "Hoya Destroya". Foren uns dies gloriosos, i uns partits extraordinaris. A la final universitària del 1.982, l'equip d'Ewing perdria en mans d'un aleshores desconegut Michael Jordan. Poc s'imaginava Ewing que aquell escorta també seria el seu botxí a la NBA. A la final universitària del 1.984 en canvi, Ewing va superar Olajuwon. Deu anys després, ja a la NBA, Olajuwon es venjaria.

Ewing, a diferència de molts dels seus companys de la lliga universitària (Drexler, Jordan, Olajuwon, Barkley...), va decidir acabar els seus estudis abans de passar a la NBA. Finalment, el 1.985 va ser elegit com a número 1 del draft pels Knicks. En el seu primer any ja va demostrar la seva qualitat: 20 punts, 9 rebots i 2 taps per partit, i el guardó de rookie de l'any. La temporada 1.989-90 fou la seva millor temporada, promitjant 28 punts, 11 rebots i 4 taps per partit. Després de 17 temporades, es retirà a finals del 2002. El dorsal 33 fou penjat al Madison Square Garden a principis del 2003. En total, Ewing va anotar més de 24.000 punts (mitjana de 21 punts per partit) i va capturar més de 10.000 rebots (gairebé 10 rebots per partit) i va taponar gairebé 3.000 llançaments (2.45 taps per partit).

A monster dunk over Michael Jordan. La cara de Michael Jordan ho diu tot. Les entrades a cistella eren un dels recursos ofensius de Patrick Ewing durant els vuitanta i principis dels noranta. Ewing fou el primer big man capaç d'entrar en carrera com si fos un small man. Si ja és difícil aturar un guard o un small forward en carrera, imagineu-vos com ha de ser aturar un center de 7 peus i 115 kg... Si Vince Carter és el deixeble de Dominique Wilkins, Amare Stoudamaire és el deixeble de Patrick Ewing. Les noves generacions són més hàbils, és cert, però els seus mestres foren més poderosos.

Per mi, Ewing és sinònim de força, intimidació i presència. Però si algú va saber resumir que significa el dorsal 33 dels Knicks, aquest fou Michael Jordan: "He has a heart of a champion. When you thought about New York, you thought of Patrick Ewing. He came and gave life back into the city."

Per acabar, petita crítica a Ewing. El gegant dels Knicks fou un gran jugador a nivell individual però un desastre a nivell col·lectiu. Ewing no va saber liderar mai l'equip. No sabia passar i moure la pilota. Fou un jugador estàtic, de moviments lents (sobretot a mesura que es va anar fent gran) i repetitius. En conseqüència, amb Ewing, els Knicks eren previsibles. Només calia aplicar defenses de 2 contra 1, i l'aportació d'Ewing baixava en picat. Aquesta és la gran diferència entre ell i Hakeem Olajuwon. El primer era un center clàssic, incapaç de fer res que no fos anotar, rebotejar i taponar. Olajuwon, en canvi, fou el center del futur, un jugador poderós sota la cistella però també capaç de passar, driblar i jugar per l'equip. Olajuwon era indefensable perquè el seu atac era imprevisible. Ewing, en canvi, sempre fou monòton, fins al punt que el 1.996 va patir la humiliació de ser taponat per Mugsy Bogges, de 160 cm, el jugador més baix que mai hagi jugat a la NBA.

ALEX ENGLISH

The Blade fou un dels millors anotadors de la lliga durant la dècada dels vuitanta. Nascut a Columbia el 1.954, English fou un esprimatxat forward de 201 cm que durant vuit temporades consecutives (1.982-1.989) promitjà més de 25 punts per partit amb un 51% d'eficàcia en els tirs de camp, rivalitzant primer amb Adrian Dantley i després amb Dominique Wilkins. Quan es retirà l'any 1.991, English havia anotat més de 25.000 punts amb un 50% d'encert en tirs de camp.

English, etern All Star, liderà l'equip més ofensiu (i menys defensiu) de tots els temps: els Denver Nuggets de la dècada dels 80. A principis dels vuitanta, l'equip tenia el trio fanmtàstic: English, David Thompson i Dan Issel (aquests dos últims ex-estrelles de l'ABA). La temporada 1.983-84, els Nuggets promitjaren 125 punts per partit, rècord absolut a la NBA. El 3 de desembre de 1.983, els Nuggets van perdre contra els Pistons després de 3 pròrrogues per 186-184 (rècord d'anotació en un partit de la NBA). Tot i entrar sempre als playoffs, els Nuggets no pogueren mai jugar cap final de la NBA. La temporada 1.984-85 els Nuggets van arribar a les Finals de Conferència, però van caure derrotats pels Lakers de Magic i Kareem, un bloc infinitament més compensat.

BERNARD KING

Bernard King (New York, 1956) estava cridat a ser un dels millors alers anotadors de tots els temps quan una greu lesió li robà la glòria que es mereixia. King era un aler de poc més de 2 metres que es caracteritzava per tenir un cos fibrat i extraordinàriament àgil. La seva especialitat era jugar d'esquena a la cistella, buscar el rival, fer un revés insuperable i just quan tenia certa posició guanyada deixava anar la pilota amb un tir prodigiosament veloç i letal.

Els millors anys de King foren a Nova York. Hi arribà l'any 1982 com a agent lliure després d'uns inicis prometedors (sempre per damunt dels 20 punts per partit i del 50% d'encert de tirs de camp -excepte l'any de rookie; destaquen els 22 punts per partit amb un 59% d'encert en tirs de camp la temporada 1981-82) però també conflictius (problemes fora de la pista, com l'alcohol). A la Gran Poma, King mostraria al món el seu talent, sobretot a les temporades 1983-84 i 1984-85. Al gener del 1984, King va oferir una de les millors actuacions individuals de la història de la NBA: 50 punts amb 10 tirs lliures i 20 de 23 tirs de camp. Poc més tard, als playoffs, King va anotar més de 34 punts per partit contra els Pistons primer i després contra els Celtics (que finalment guanyarien als Knicks).

In 1984-85 King was the main attraction in the Big Apple and beyond. He led the NBA in scoring with an average of 32.9 ppg, including 60 points against New Jersey (a Knick franchise record) on Christmas Day. Però al març la futura llegenda de la NBA s'acabà de cop per culpa d'una greu lesió als lligaments del genoll dret. Tornà a jugar a la temporada 1987-88, però ja no era el mateix. Continuava anotant però ja no era aquella bèstia invencible capaç d'anotar amb efectivitats pròpies de centers. Es retirà definitivament el 1993 amb gairebé 20.000 punts. Fou introduït al Hall of Fame deu anys després.

LA DÈCADA PRODIGIOSA V

ELS BAD BOYS

Amb nou anys, els Detroit Pistons van passar de ser el pitjor equip de la NBA a guanyar dos anells de campions gràcies a un seguit de fitxatges encertats durant la dècada dels 80. Junts, aquests joves jugadors formaren un bloc sòlid i irrepetible que no només va assoborir l'èxit sinó que fins i tot va acabar revolucionant el sistema de joc dels equips de la NBA. Eren els Bad Boys, els jugadors més estimats i odiats de la NBA, un conjunt defensiu que apostava pel bàsquetbol ràpid, atrevit i agressiu.

La història dels Bad Boys és una història de lluita i de sofriment, de baralles i tanganes, de penes i alegries, de fracassos i successives recuperacions fins arribar finalment a l'olimp dels campions. Cap equip ha tingut mai un esperit de superació com els Detroit Pistons dels anys vuitanta. És cert que entre els seus jugadors no hi havia cap superestrella com el Doctor J o Michael Jordan. Tampoc tenien un líder com Larry Bird, ni un prodigi sota la cistella com Moses Malone ni un talent com Magic Johnson. Però potser per això, perquè varen aconseguir ser campions començant des de baix de tot i perquè el seu joc era totalment diferent al dels seus rivals, els Bad Boys són i seran sempre, still the best. No ho hem d'oblidar: foren els Bad Boys els qui revolucionaren el sistema de joc dels equips de la NBA. Després dels Bad Boys, la NBA s'ha convertit en una lliga formada per equips obsessionats per la defensa i la condició física. És un fet que tots els bons aficionats de la NBA saben: els Lakers del Showtime, els Celtics del Big Three, o els Bulls de Michael Jordan, són equips irrepetibles perquè tenien un estil de joc basat en el poder ofensiu de les seves estrelles. En canvi, els Detroit Pistons dels 80 basaven el seu joc en l'agressivitat, la fortalesa física i la defensa implacable, propietats i habilitats que qualsevol bon entrenador pot inculcar als seus jugadors. Per això hi ha un abans i un després dels Bad Boys. Ells són la prova més evident que la unió fa la força.

INTIMIDATE, DOMINATE, ELIMINATE

El sobrenom The Bad Boys comença a sonar a finals dels 80, quan l'equip tenia un líder ofensiu, Isiah Thomas (dorsal 11, samarreta retirada), sempre ben acompanyat per Joe Dumars "Mr Piston" (dorsal 4, samarreta retirada) i el veterà Vinnie Johnson "The Microwave" (dorsal 15, samarreta retirada), i un líder defensiu, Bill Laimbeer (dorsal 40, samarreta retirada), recolzat per homes com Rick Mahorn, John Salley "The Spider" i Dennis Rodman "The Worm".

Els dos líders

Isiah Thomas (1.961, Chicago), àlies Zeke, és un dels millors bases que mai hagin jugat a bàsquetbol (20 punts, 9 assistències i 2 robatoris per partit durant 13 temporades). Fou un small man (185 cm) rapidíssim amb una habilitat extraordinària amb la pilota, capaç de driblar dos i tres jugadors contraris en un tres i no res. També fou un líder capaç de dominar els partits, tot i que a un nivell inferior als seus rivals i amics Magic Johnson i Larry Bird. Físicament, Thomas tenia cara de nen, i un somriure permanent molt característic. "I call him the baby-faced assassin," va dir un entrenador en un diari, "because he smiles at you, then cuts you down." A la pàgina de la NBA també el defineixen com a dangerous shooter from any spot on the floor, a smart passer and a smooth, clever playmaker. Però sens dubte, el gran tret característic de Thomas era el seu esperit lluitador i el seu caràcter optimista tot i haver patit una dura infància a la ciutat de Chicago. Potser per això he knew how to handle pain; he often played with injuries resulting from his rough-and-tumble style.

És una llàstima que un gran jugador com ell s'enemistés estúpidament amb Michael Jordan. Thomas considerava que Jordan era arrogant i prepotent, però potser hauríem de dir que tenia enveja de Jordan perquè triomfava a l'equip de la seva ciutat natal: Chicago. Thomas va intentar marginar i arraconar Michael Jordan (als All Stars, per exemple, Isiah ni li passava la pilota a Michael) però al final, no cal ni dir-ho, fou ell qui acabà marginat, sense poder jugar al Dream Team i veient com Jordan es proclamava millor jugador de tots els temps. Qui vulgui saber més detalls d'aquesta relació plena de venjances només cal que vagi a la web www.acb.com i llegeixi l'extraordinari article de G. Vázquez (Retrato de un odio).

Quan el joveníssim Isiah Thomas va arribar a Detroit l'any 1.981, els Pistons eren el segon pitjor equip de la lliga (tal sols 21 victòries). En aquells moments, la direcció de la franquícia es va decantar per la única opció possible: renovar i rejovenir progressivament la plantilla. Thomas fou el primer d'una sèrie de joves jugadors que s'anirien incorporant a l'equip. En el seu primer any a la NBA, la temporada 1.981-82, Thomas va tenir minuts i partits, promitjant 17 punts, 7.8 assistències i 2 robatoris per partit. Aquella temporada, tot i que els Pistons continuaven sent mediocres, fou sumament important perquè a més de Thomas també va arribar, al febrer del 1.982 i provinent de Cleveland, l'altra peça clau del futur equip campió, el center Bill Laimbeer, que aquell any va promitjar 13 punts i 11.3 rebots per partit.

William "Bill" Laimbeer Jr. (1.957, Boston) fou un poderós center (segons el meu pare, un "tanc") de gairebé 7 peus i 120 kg, un jugador dur que sota l'aparença de jugador tosc amagava un gran tir (gairebé 50% d'encert en tirs de camp, 33% en triples i 85% en tirs lliures!!!). Però no ens enganyem, si per alguna cosa és recordat Bill Laimbeer, és per ser el primer bad boy (i posteriorment el head villain de l'equip), és a dir, l'inventor d'un peculiar sistema de joc basat en el contacte físic permament amb el rival. Laimbeer sempre jugava al límit del reglament, desgastant el rival a base de cops fins a dominar completament la zona. Si algú s'hi tornava, Laimbeer simulava que havia estat agredit. A la pàgina de la NBA el defineixen a la perfecció: a master of posturing, muscling, and anticipating - plus fomenting trouble, pretending to be fouled, and drawing his opponents' ire. No cal ni dir-ho, durant la dècada dels vuitanta, Laimbeer fou el jugador més estimat (a Detroit) i odiat (a la resta del món): "the prince of darkness," "a street thug," "an ax murderer" o "His Heinous". Agradi o no als més puristes del bàsquetbol, el cert és que Laimbeer va saber treure profit de les seves virtuts (un big man amb una gran força física i un tir increïble, una maligna intel·ligència i una gran capacitat teatral) per amagar els seus defectes (molt lent i incapaç de saltar més de 20 cm). No en va, Laimbeer pertany al selecte grup de jugadors que han anotat més de 10.000 punts i han recollit més de 10.000 rebots. Durant els 80, Laimbeer fou un defensor extraordinari sota la cistella (enlloc de bloquejar la pilota fent taps, Laimbeer literalment aturava els jugadors), convertint-se en el millor rebotejador defensiu de la lliga del 1.982 al 1.990.

A l'acabar la temporada 1.982-83 els Pistons continuaven sense ser capaços de guanyar 40 partits. Defensivament l'equip funcionava (2.46 robatoris per partit Thomas i més de 12 rebots per partit Laimbeer) però faltaven bons anotadors. Amb l'arribada d'un nou entrenador, Chuck Daley (el meu ídol: entrenador primer dels Bad Boys i després del Dream Team), les coses començarien a canviar.

A la temporada 1.983-84, els Pistons tornaven als playoffs (per caure eliminats a primera ronda) després de guanyar 49 partits a la Regular Season, amb un estel·lar Isiah Thomas (21 punts, 11 assistències i 2.5 robatoris per partit i MVP de l'All Star, amb 15 assistències) i un Bill Laimbeer que ja no només es limitava a aportar solidesa defensiva (més de 17 punts i 12 rebots per partit). A la següent temporada, la 1.984-85, Isiah Thomas promitjaria 13.9 assistències per partit, rècord absolut de l'època (més tard superat per John Stockton). Els Detroit Pistons començaven a rutllar i a superar-se. Als playoffs, els Pistons van eliminar els Nets de New Jersey però caurien després a les semi-finals contra els Boston Celtics.

A la temporada 1.985-86, l'equip es reforçava brillantment amb el rookie Joe Dumars i el fitxatge de Rick Mahorn. Dumars (nascut al 1.963) era un escorta molt ràpid i molt tècnic, un jugador molt elegant i extraordinàriament complet, un bon defensa i un bon anotador. Sens dubte, el complement perfecte per a Thomas i el veterà Vinnie Johnson (nascut al 1.956). Junts, els tres menuts guards (Thomas 185 cm, Johnson 188 cm i Dumars 191 cm) oferien autèntics festivals ofensius i defensius. L'estratègia dels Pistons era que els guards juguessin al límit, rotant constantment per descansar i poder jugar sempre a un nivell d'intensitat que cap altre equip mai va poder igualar.

Joe Dumars, el jugador més elegant de Detroit. Es recordat per les seves entrades a cistella marca de la casa -com la de la foto, sempre envoltat de jugadors rivals- i per ser un magnífic defensor (el millor segons Michael Jordan).

Per la seva banda, Rick Mahorn (1.958) era un autèntic bad boy, un power forward de 208 cm i 110 kg de pes que ràpidament va entendre la filosofia de joc del seu nou equip. Al costat de Laimbeer, Mahorn va acabar de tancar la zona i va convertir la pista en un camp de batalla.

L'any 1.986, Thomas tornaria a guanyar l'MVP del All Stars (amb 10 assistències) i Bill Laimbeer es proclamaria màxim rebotejador de la temporada (amb poc més de 13 rebots per partit, 9.4 dels quals, defensius), acabant d'aquesta manera amb el regnat de Moses Malone. Els Pistons però, continuaven sense poder arribar a unes finals de Conferència tot i les grans actuacions de Thomas i Laimbeer als playoffs (26 punts i 12 assistències per partit Thomas, i 22.5 punts i 14 rebots per partit Laimbeer). Les coses, però, canviarien radicalment a partir del següent any, quan Thomas i Laimbeer començaren a cedir protagonisme als seus companys d'equip en benefici del conjunt, iniciant-se un seguit d'anys gloriosos per a la franquícia.

La temporada 1.986-87 els Pistons es convertiren en un terrible bloc defensiu, els arxiconeguts Bad Boys. Van acabar la Regular Season amb 52 victòries, superant d'aquesta manera la marca psicològica de les 50 victòries. Havia començat l'assalt dels Pistons. Dos rookies, John Salley i Dennis Rodman, es van unir a l'equip. John Salley (1.964, New York), àlies l'aranya per tenir unes extremitats exageradament llargues, era un center-power forward de 7 peus del qual s'augurava un gran futur. A l'hora de la veritat, però, acabaria sent poc més que un bon suplent, un complement per a Mahorn i Laimbeer. En canvi, Dennis Rodman (1.961), un power forward de poc més de 2 metres d'altura que no havia jugat a bàsquetbol en cap High School, va resultar ser bastant més que un complement per a Mahorn. Rodman tenia el sobrenom de "Worm" per la seva tendència to wiggle around while playing pinball. La història del Rodman dels 90 és arxiconeguda però aquí ens centrarem, òbviament, en el seu periple pels Pistons de finals dels 80. Tutelat per Chuck Daly, Rodman va convertir-se en un autèntic animal capturant rebots i marcant rivals. Tutelat per Bill Laimbeer, The Worm va convertir-se en un bad boy autèntic, un jugador ferotge i agressiu capaç d'anul·lar Magic Johnson.

Fantàstica esmaixada de John Salley.

Aquell any, els Pistons demostraren tenir una gran plantilla, amb múltiples opcions en totes les posicions per poder jugar amb la intensitat i agressivitat necessària durant tot el partit. El resultat: una eficàcia ofensiva i defensiva extraordinàries. Ofensivament, Adrian Dantley, àlies "A.D", un veterà forward anotador de 196 cm fitxat aquell any, liderà l'equip amb 21.5 punts per partit amb un encert del 54% (de tots els jugadors que han fet més de 20.000 punts al llarg de la seva carrera, només Artis Gilmore -center, Shaquille O'Neal -center, Kareem Abdul-Jabbar -center- i Charles Barkley -power forward- han acabat amb un encert superior a A.D. Dantley, dues temporades màxim anotador de la NBA, és l'aler més efectiu de la història, molt per sobre de mites com Elgin Baylor, Julius Erving i James Worthy). El seguí Thomas, amb 20 punts i 10 assistències, i a continuació Laimbeer i Johnson amb 16 punts cada un. Dumars, que començava a tenir minuts, promitjà 12 punts per partit amb un encert en tirs de camp del 50%. Jo em quedo, però, amb el 90% d'encert en els tirs lliures del center Bill Laimbeer. No ho he vist mai comentat enlloc però per mi és una dada a tenir en compte. Per primera i última vegada en la història de la NBA no es podia aturar un center fort i corpulent a base de fer-li faltes personals (i per mi aquesta és una de les claus de l'èxit de Bill Laimbeer; ell podia fer faltes brutes sabent que els altres big men solien fallar algun tir lliure, en canvi si era ell el que rebia una falta personal, els Pistons s'asseguraven dos punts).

Isiah Thomas, Vinnie Johnson i Dennis Rodman

Defensivament, l'equip controlava els rebots. Laimbeer continuava sent el màxim rebotejador de l'equip (11.6 rebots per partit). Mahorn, que jugava 20 minuts per partit promitjà 6 rebots per partit, i el rookie Dennis Rodman, que tan sols jugava 15 minuts per partit, fou capaç d'agafar-ne més de 4 cada partit. The spider tampoc es quedava curt, ja que fou capaç de promitjar gairebé 4 rebots i 2 taps per partit tot i jugar sempre menys de 20 minuts per partit. Per la seva banda, Thomas promitjà gairebé 2 robatoris per partit.

Però per entendre el poder dels Bad Boys no s'han de mirar les estadístiques individuals sinó les col·lectives. Qui jugava contra els Bad Boys sabia que hi hauria contacte físic permanentment, que rebria cops a tort i a dret, i que difícilment passaria dels 100 punts. Als playoffs del 1.987, els Washington Bullets i els Atlanta Hawks foren les primeres víctimes dels autèntics Bad Boys. 26 anys després, els Pistons arribaven a una Final de Conferència. Allí els esperava un equip llegendari: els Boston Celtics de Larry Bird, Robert Parish i Kevin McHale, els Big Three. Fou una final memorable, per molts, la millor Final de Conferència de tots els temps. 7 partits intensos. 7 batalles inolvidables.

Larry Bird contra els Bad Boys Dennis Rodman i Isiah Thomas.

Els primers dos partits foren al Boston Garden però els Pistons no s'arronsaren. Ans al contrari, venceren tots dos partits i posaren contra les cordes els poderosos Celtics. Aleshores aparagué Larry Legend Bird (27 punts, 10 rebots i 7 assistències per partit durant les finals) i els Celtics reaccionaren guanyant els dos partits següents al Silverdome de Detroit. En el cinquè partit, al Boston Garden, els Boston Celtics i els Bad Boys van lluitar a mort. Un partit èpic. A falta de 5 segons per acabar, els Pistons guanyaven d'un punt i tenien la possessió de la pilota. Quan semblava que els Celtics finalment estaven derrotats, Larry Bird interceptà una passada feta per Isiah Thomas. A continuació, Bird assistí immediatament a Dennis Johnson, que feu la cistella que donà la victòria als Celtics. Fou un cop moral terrible per Isiah Thomas. Els seus companys d'equip, però, continuaren oferint resistència guanyant el sisè partit, aquest cop al Silverdome de Detroit. Els Pistons es mantenien vius fins a l'últim partit. En el setè i definitiu partit, però, s'acabà la temporada pels Bad Boys. Tot i lluitar fins al final, els Pistons acabaren perdent de 3 punts. Els poderosos Celtics passaven a la Final de la NBA per cinquena vegada consecutiva.

Si la temporada 1.986-87 havia estat intensa, la 1.987-88 encara fou millor. A la Regular Season, els Pistons aconseguiren 54 victòries. A mitja temporada, els Pistons reforçaren la zona amb el fitxatge del veterà James Edwards (1.955), àlies "Buddah", un center de més de 7 peus i 120 kg, ex-company d'equip de Laimbeer als Cleveland Cavaliers. D'aquesta manera, els Bad Boys tenien en plantilla tres homes de més de 210 cm d'altura. Ofensivament, l'equip disposava d'una gran varietat de recursos ja que fins a 7 jugadors diferents anotaren sempre més de 10 punts per partit, destacant Thomas (20 punts i 8.4 assistències per partit), Dumars (15 punts i 5 assistències per partit), i A.D (20 punts per partit amb un encert del 51%). Defensivament, Laimbeer continuava liderant l'equip (última temporada per sobre dels 10 rebots per partit) tot i que Dennis Rodman començava a erigir-se com el millor power-forward defensiu de la lliga. El cuc, que encara continuava sent suplent, va promitjar gairebé 9 rebots per partit aquella temporada. Mahorn, el teòric power forward titular, promitjà 8.5 rebots per partit, de manera que només entre ell, Rodman i Laimbeer, l'equip ja s'assegurava gairebé 30 rebots per partit.

El petit Buddah (Edwards medeix 216 cm i pesa més de 120 kg) capturant un rebot.

L'any 1.988 els Detroit Pistons arribarien per primera vegada a una Final de la NBA. Per fer-ho, van haver de véncer els Washington Bullets, els Bulls de Michael Jordan i finalment els Celtics de Larry Bird. Per aturar Michael Jordan, el millor anotador de la lliga, Chuck Daly i Isiah Thomas van dissenyar un pla diabòlic però tremendament efectiu, les arxiconegudes "Jordan rules". Aquestes consistien en què tot l'equip, excepte el propi Thomas, es dediqués a: 1) defensar a amb empentes i cops cada vegada que Jordan toqués la pilota, 2) discutir qualsevol decisió arbitral, i 3) a la mínima que Jordan s'hi tornés, simular haver estat agredits. Els àrbrits inicialment pitaven faltes però tampoc podien aturar el partit constantment de manera que lenta però inexorablement, els Bad Boys aconseguiren aturar Jordan "sense cometre faltes". Jordan no sabia com respondre ja que no era ni un ni dos, era tot un equip contra ell. Era un desgast doble: físic -cansament- i psicològic -impotència. Les seves queixes als àrbrits no servien per res. Per a més inri, Thomas, el seu enemic, era l'únic jugador que no cometia faltes ni bramava als àrbrits. Sense Michael Jordan al 100%, els Bulls no eren rival pels Pistons, que els eliminaren en 5 partits. A la Final de Conferència els esperaven els Celtics una altra vegada. Aquest cop, però, els Bad Boys van superar els Celtics en 6 partits. Fou un moment històric: s'acabava la dinastia de Larry Bird a la Conferència Est i començava el regnat dels Bad Boys.

Jordan rules. Feel the pain Michael!

La gran Final del 1.988 enfrontà els Bad Boys amb els Lakers de Magic Johnson i un veterà Kareem Abdul-Jabbar. A la pàgina de la NBA resumeixen aquella sèrie magistralment: in a painful repeat of the previous season's loss to Boston, Detroit lost a seven-game heartbreaker to the defending NBA-champion Los Angeles Lakers. Aquella final, però, també serà sempre recordada per la consagració d'Isiah Thomas com a mite de la NBA.

Els dos millors bases dels 80 (i possiblement de tots els temps): el menut Isiah i el gegant Magic.

Els dos primers partits foren a Los Angeles i cada equip en guanyà un. El tercer partit, a Detroit, amb un Silverdome ple a vessar, fou pels Lakers que es posaven 2 a 1. Els Bad Boys però, capgiraren la sèrie guanyant els dos partits següents. Els Pistons en tenien prou guanyant un partit per proclamar-se campions però no va poder ser. En el sisè partit els Pistons perdien 56 a 48 al principi del tercer quart quan un inspiradíssim Isiah capgirà el marcador anotant 14 punts consecutius. La mala sort va voler que Thomas es lesionés quan faltaven quatre minuts per acabar el tercer quart. Semblava que els Lakers podrien recuperar-se però despite a severely sprained ankle, Thomas returned 35 seconds later and continued the offensive assault. By the end of the quarter, he had hit 11 of 13 shots from the floor for 25 points, setting an NBA Finals record for points in a quarter. Gràcies a Thomas, els Pistons acabaren el tercer quart guanyant de 2 punts, 81-79. L'últim quart del partit fou una batalla desigual entre el lesionat Isiah Thomas i els Lakers. Tot i els 43 punts, 8 assistències i 6 robatoris del menut base, els Lakers acabaren vencent 103 a 102. La sèrie estava empatada a 3 però aquell dia tots els elogis eren per a Thomas. El seu amic Magic Johnson va resumir d'aquesta manera el comportament heroic de Thomas: "I think he said, 'Okay, I'm going to take this game over". Finalment, en el setè i definitiu partit, James Worthy, amb 36 punts i 16 rebots feia inútils els esforços de Thomas (que jugà lesionat). Els Lakers es tornaven a proclamar campions. L'alegria però, tot just els durà un any.

En efecte, l'any 1.989 els Bad Boys aconseguirien, per fi, ser campions de la NBA.

La temporada 1.988-89, els Pistons deixaven el vell Silverdome per traslladar-se al magnífic Palace of Auburn Hills, l'estadi que s'estrenaria amb una Regular Season de somni. Fins a 63 victòries van aconseguir els Pistons aquell any. A mitja temporada, A.D va ser traspassat a Dallas a canvi de Mark Aguirre (1.959, Chicago), un poderós aler-escorta de 206 cm, gran amic i antic company d'Isiah Thomas. Dantley es quedaria sense la merescuda glòria. Aguirre, en canvi, assaboriria dos anells de campió. D'aquesta manera, els principals Bad Boys d'aquell any foren: Isiah Thomas (més de 17 punts i 8 assistències, i gairebé 2 robatoris per partit), Joe Dumars (17 punts i 6 assistències per partit i NBA First Team All-Defense), Mark Aguirre (16 punts per partit), Vinnie Johnson (14 punts per partit, va jugar els 82 partits de la Regular Season, i en un d'ells, contra Utah, aconseguí el rècord de punts consecutius anotats per un jugador de la franquícia: fins a 19), Bill Laimbeer (gairebé 14 punts i 10 rebots per partit, amb un 50% d'encert en tirs de camp i un 35% en triples), Dennis Rodman (9 punts i 9.5 rebots per partit, líder d'eficiència en tirs de camp amb un 59% i NBA First Team All-Defense), James Edwards (jugant 16 minuts per partit promitjà més de 7 punts i 3 rebots per partit), Rick Mahorn (7 punts i 7 rebots per partit) i James Salley (jugant 20 minuts per partit va promitjar 7 punts i 5 rebots per partit).

Als playoffs del 1.989 els Pistons van posar la directa. A primera ronda van escombrar els Celtics. Els Bucks van patir un destí similar a les semifinals de Conferència. A la Final de Conferència es van trobar els Bulls de Michael Jordan. Més Jordan rules, 6 partits, i els Bad Boys tornaven a jugar una Final de la NBA contra els Lakers bicampions.

S'esperava una gran batalla però a l'hora de la veritat fou una autèntica massacre. Els Bad Boys controlaren la zona amb una facilitat insultant. El veterà Kareem Abdul-Jabbar, de 42 anys, ja no era un jugador a tenir en compte. Joe Dumars, amb 27 punts i 6 assistències per partit a les Finals (acabaria sent MVP de les Finals), liderà l'atac dels Pistons amb una autoritat insultant. Magic Johnson, per la seva banda, es lesionà i els Lakers es quedaren sense opcions. Al quart partit, en el Forum de Los Angeles, quan faltava menys d'un minut per acabar el partit, Pat Riley va decidir canviar Kareem Abdul-Jabbar. Es retirava el mite més gran de la NBA. Era un moment emocionant però també dolorós. Els Lakers estaven a punt de ser escombrats en unes Finals. Amb tan sols 4 partits, els Detroit Pistons es proclamaren campions de la NBA l'any 1.989, l'any 1 de la nova dinastia.

Showtime contra els odiats Los Angeles "Fakers"!!!

Els Bad Boys havien tocat el cel amb les mans però encara no en tenien prou. Un any després, els Pistons repetirien, convertint-se en el tercer equip que aconseguia dos títols consecutius.

La temporada 1.989-90 els Bad Boys van començar sense un dels seus jugadors més carismàtics: Rick Mahorn, traspassat als Timberwolves, una franquícia de nova creació. Tot i jugar orfes, els Pistons van guanyar 59 partits a la Regular Season. Thomas i Laimbeer començaven a cedir el relleu de líders a Joe Dumars (NBA First Team All-Defense) i Dennis Rodman (Millor Jugador Defensiu de la NBA l'any 1.990). Als noranta, Dumars fou The shooter mentre que Dennis Rodman seria el millor rebotejador de la lliga.

Dennis Rodman, Millor Jugador Defensiu de l'època, esmaixant.

Als playoffs del 1.990, els Bad Boys van escombrar els Indiana Pacers a la primera ronda. A les semifinals de Conferència, contra els Knicks de New York, només van cedir un partit. La Final de Conferència va enfrontar els Pistons amb els Chicago Bulls per segon any consecutiu. Els Bad Boys es van preparar per tornar a repetir l'èxit de l'any anterior mitjançant les famoses Jordan rules però, contra tot pronòstic, no van acabar de funcionar. Michael Jordan ja no era només el millor anotador de la lliga, sinó que també era un gran líder que jugava ultramotivat contra els seus enemics: els Pistons d'Isiah Thomas. Per acabar-ho d'adobar, els Bulls començaven a ser un equip força complet (Pippen, Grant...), de manera que si tots els rivals només estaven pendents de Michael Jordan, la resta de l'equip podia anotar a plaer. Després de quatre partits, la sèrie estava empatada a 2. L'entrenador dels Pistons, Chuck Daly, ho va veure ràpidament i va decidir canviar de tàctica. Els Bad Boys tornaren a jugar com normalment, és a dir, amb duresa i agressivitat per tota la pista i contra tots els rivals. Per desgràcia per a Chicago, els Pistons tenien dos autèntics campions defensant: Dumars i Rodman (i un animal: Bill Laimbeer). Michael Jordan sempre ha reconegut que el millor defensor que l'ha marcat mai fou Joe Dumars. En la meva humil opinió, Michael s'està referint al fet que Dumars és segurament l'únic jugador que l'ha defensat netament des que els Bad Boys es van inventar les Jordan rules. Als noranta, Jordan va sofrir duríssims marcatges per part dels rivals. Dumars, en canvi, sempre va defensar amb una elegància extraordinària, i més si el comparem a la resta dels Bad Boys. Els Pistons van guanyar el cinquè partit però els Bulls el sisè, de manera que, després de sis partits, la sèrie estava empatada a 3. Definitivament els Bulls ja no eren un equipet amb una mega estrella. Davant aquest nou deafiament, els Bad Boys es van conjurar per realitzar la millor defensa que mai s'hagi vist en una pista de bàsquetbol. En el setè i definitiu partit, els Bulls tan sols van ser capaços d'anotar 74 punts. Els Bad Boys passaven a la gran Final de la NBA per tercera vegada consecutiva. Seria la última vegada.

The duel: Michael Jordan contra Joe Dumars.

La gran Final del 1.990 enfrontà els Bad Boys amb els Portland Trail Blaizers. Portland tenia un bon quintet inicial però la seva arma principal era the high-flying scoring guard Clyde The Glide Drexler, l'estrella de l'equip. En el primer partit, al Palace of Auburn Hills, Portland dominà els rebots. A falta de 7 minuts per acabar el partit, els Pistons perdien de 10 punts (80-90) però aleshores l'equip reaccionà magníficament de la mà d'un inspiradíssim Thomas, que s'atreví amb la seva assignatura pendent: els triples. Dumars, el seu fidel aliat, l'ajudà. En menys de 3 minuts, Thomas anotà 11 punts, incloent llançaments de 3 punts i Dumars féu una jugada de 2+1. Quan Drexler intentà reaccionar, cometé una falta en atac. La defensa dels Bad Boys començava a funcionar. Al final, els Pistons guanyaren el primer partit 105 a 99. En el segon partit, però, Portland aturà Thomas i tot i els 6 triples de Bill Laimbeer (rècord absolut en un partit d'una Final -compartit amb Byron Scott que féu el mateix en un partit de la Final del 1.987), els Pistons van caure derrotats a la pròrroga. Fou un partit èpic amb un final d'infart. Laimbeer havia clavat un triple extraordinari que donava la victòria els Pistons a falta de 4 segons. Però com molt bé va dir ell mateix "After I hit the shot, I looked at the clock and saw there were four seconds. And in the NBA, four seconds is an eternity." En efecte, amb quatre segons Drexler en va tenir prou per capgirar el marcador i donar la victòria a Portland. Després de dos partits, la sèrie estava empatada 1 a 1.

Minuts abans que comencés el tercer partit de la gran Final del 1.990, el pare de Joe Dumars moria. Com que era previsible que el seu pare morís en aquelles dates, Dumars havia demanat a la seva família que si el seu pare moria durant o just abans d'un partit, no l'avisessin fins que s'acabés el partit. Així era Joe Dumars, un professional de cap a peus, el jugador més noble de la NBA, admirat pels companys i pels rivals. Aquella nit Vinnie Johnson va fer un gran partit (21 punts amb un 70% d'encert) però va ser Dumars qui va liderar els Pistons amb 33 punts. Semblava una bèstia imparable. "It was hard to look at him at times" va reconéixer més tard Isiah Thomas. Al final, els Pistons van guanyar 121 a 106 i Joe Dumars fill finalment va saber que el seu pare havia mort. Tot i això, Dumars va decidir jugar el següent partit.

El quart partit de la sèrie fou una altra batalla èpica amb un final ajustadíssim. Thomas, que havia fet 22 punts al tercer quart, va fer una cistella a falta de menys de mig minut per acabar el partit que posava el marcador 108 a 107 favorable als Pistons. A la següent jugada, Dumars va aturar l'atac de Portland i Thomas, atent, recollí la pilota perduda. Abans que pogués llançar a cistella ja li havien fet falta. Thomas encistellà els dos tirs lliures: 110 a 107 i 8 segons per acabar el partit. En 8 segons Portland es va acostar (110-109) però al final Edwards Buddah anotà el definitiu 112 a 109. La sèrie quedava 3 a 1 a favor dels Pistons i la Final quedava sentenciada. En el cinquè partit, Portland va lluitar amb coratge però cada cop que semblava escapar-se, Vinnie Johnson The microwave (batejat així pel guard dels Celtics Danny Ainge "because he heats up in a hurry") apareixia per igualar el marcador. In the final seconds, with the score tied at 90-90, Isiah worked the ball up top, but he was covered. So he sent the ball to Vinnie, who had Kersey [l'aler de Portland] draped all over him. But, ball of muscle that he was, Johnson exploded into the air and launched a 15-footer from the right sideline with 0:00.7 showing on the clock. (His teammates would later take to calling him 007, the James Bond of Basketball).

The Microwave, el tercer guard dels Bad Boys: Vinnie Johnson

Els Pistons guanyaven el partit i la Final de la NBA del 1.990. Bad Boys bicampions. Thomas, que havia promitjat 27.6 punts (amb un balanç al·lucinant d'11 de 16 triples), 8 assistències i 5.2 rebots per partit, aconseguí el MVP de les Finals del 1.990. Les seves paraules són llegendàries "You can say what you want about me, but you can't say that I'm not a winner".

Si els Pistons havien eliminat els Celtics i els Lakers dels 80, als noranta els Bad Boys sofririen un destí similar a mans dels Bulls de Michael Jordan. Thomas i Laimbeer es retiraren a principis dels 90 i amb ells, els Bad Boys desapareixien del mapa. Joe Dumars va continuar als Pistons fins a la seva retirada l'any 1.999. L'any 2000 passà a ser executiu dels Pistons. Poc després fitxaria els jugadors Ben Wallace, Richard Hamilton i Rasheed Wallace, i posaria l'entrenador Larry Brown. Que ningú ho oblidi: els Detroit Pistons foren campions de la NBA del 2004 gràcies a Joe Dumars, Mr. Piston.

Imatge que resumeix l'estil de joc dels Bad Boys. En aquest cas, Laimbeer literalment atura Larry Bird. Rodman, per la seva banda, pateix els danys col·laterals.