RICK BARRY

Un dels meus jugadors favorits és el llegendari Rick Barry (1944, New Jersey), el millor aler blanc de la història abans de Larry Bird. He was a nearly unstoppable offensive juggernaut, a passionate competitor with an untempered desire to win. Incomprensiblement, el mític dorsal 24 dels Warriors és, avui en dia, més conegut per ser el pare d’un jugador mediocre (Brent Barry) que no pas per ser excampió de l’ABA i la NBA i l’únic jugador de la història que ha estat màxim anotador tant a la NCAA com a la NBA i a l’ABA. Però per damunt de les increïbles estadístiques individuals (segon millor tirador de tirs lliures de tota la història -90% d’encert, per damunt de mites com Bird- i únic jugador blanc que ha estat capaç d’acabar una temporada anotant més de 35 punts per partit, proesa que només Michael Jordan i Wilt Chamberlain han superat), jo em quedo amb l’esperit combatent i guanyador de Rick Barry.

Barry, que es retirà amb més de 25.000 punts (4 temporades amb mitjanes d’anotació per damunt dels 30 punts i 12 vegades All Star), també destacà per tenir un caràcter peculiar (bàsicament era un home políticament incorrecte). "I was not an easy person to get along with," va dir en una ocasió el mateix Rick "I didn't have a lot of tact."

El nom de Rick Barry comença a sonar amb força a mitjans dels anys seixanta del segle XX. En aquells temps, Barry, que jugava a l’equip de la Universitat de Miami, va oferir dues temporades llegendàries a la NCAA. La primera, la 1963-64 (32 punts i 16 rebots per partit) i la segona, ja en el seu últim a la universitat (1965) amb 37 punts i 18 rebots per partit. Naturalment, després d’aquella exhibició de talent (millor marca anotadora de la història abans de Pete Pistol Maravich), Barry fou elegit en primera posició del draft d’aquell mateix any.

El 1965, els Warriors de San Francisco no eren, ni molt menys, un gran equip, però sí que tenien un futur prometedor car tenien al poderós Nate Thurmond (1941), un poderós center de 211 cm. Barry era, sens dubte, la peça que necessitaven ja que Thurmond era un excel·lent defensor i rebotejador (18 rebots per partit aquella temporada) però un mediocre anotador (16 punts per partit aquella temporada). Barry no desaprofità l’ocasió per erigir-se com a líder indiscutible de l’equip així com Rookie de l’Any després d’acabar la temporada amb més de 25 punts i més de 10 rebots per partit. Per desgràcia per als Warriors, l’equip no pogué jugar els playoffs. Barry era, en aquells moments, encara un jugador poc madur (es deia que no defensava i que acaparava massa la bola -2 assistències per partit).

Rick Barry i el poderós Nate Thurmond formaren un duo formidable: Barry era l'arma ofensiva i Thurmond el pilar defensiu.

Sigui com sigui, el cert és que un any després, els Warriors es plantaren a la gran Final de la NBA. L’explicació d’aquest miracle és, òbviament, Rick Barry, que durant la temporada 1966-67 va continuar acaparant la bola per oferir un seguit de recitals difícils d’oblidar: 35.6 punts per partit durant la Regular, o el què és el mateix, líder d’anotació aquella temporada, i sisena millor marca aleshores (actualment setena millor marca, per darrera de Wilt Chamberlain –sis vegades va anotar 37 o més punts per partit- i Michael Jordan –el 1987 va anotar 37 punts per partit; l’any 2006 Kobe Bryant es va acostar a la marca de Barry amb 35.4 punts per partit) i 38 punts a l’All Star (fet que li va valer l’MVP del partit). Només Nate Thurmond el va acompanyar (18 punts i 21 rebots per partit), però ja va ser suficient per superar els Lakers d’Elgin Baylor i Jerry West, i desafiar els totpoderosos Sixers de Wilt Chamberlain que havien vençut als Celtics a l’Est. L’equip de Philadelphia era, senzillament, superior als Warriors. Sota el pal el tità, Wilt Chamberlain, que aquell any no només anotava i rebotejava sinó que, a més, liderava el seu equip en l’apartat d’assistències, i al perímetre, Hal Greer i Chet Walker. Per si amb això no n’hi hagués prou, sota el pal acompanyava a Wilt, Bill Cunningham; en total quatre jugadors als voltant dels 20 punts per partit.

Tot i enfrontar-se a un dels millors equips de tots els temps, Barry lluità fins al final amb una passió mai vista. Els Sixers van necessitar sis partits per endur-se el títol; contra els poderosos Celtics de Bill Russell, en canvi, tan sols van necessitar 5 partits. En el primer partit de la gran Final, els Warriors van forçar una pròrroga gràcies als 37 punts de Barry. No menys destacable foren els 31 rebots de Thurmond i els 33 de Chamberlain. Al final però, el partit fou pels Sixers, que també guanyaren el segon partit. Semblava que la Final estava decidida quan en el tercer partit, a San Francisco, Rick Barry va decidir entrar a la història amb 55 punts, segona millor marca en un partit de Final de NBA (per sota dels 61 punts de Baylor el 1962. Posteriorment, Jordan igualà els 55 punts de Barry el 1993). Però només fou miratge. El quart partit també fou pels Sixers que tornaven a Philadelphia amb un comodíssim 3 a 1. Els Warriors van guanyar el cinquè partit però els Sixers el sisè i definitiu. Barry va liderar l’anotació a la gran Final amb una autoritat inqüestionable (40.8 punts per partit, millor marca de la història fins que Sa Majestat Michael Jordan va acabar amb 41 punts per partit a les Finals del 1993). The supreme satisfaction, however, belonged to Chamberlain. No longer could the basketball public say that "The Stilt" wasn't a champion. Wali Jones, the 76ers' guard said: "Everyone who knows the game of basketball, knows who really is the greatest."

Els Warriors havien perdut però semblava que tenien un magnífic futur quan Rick Barry va anunciar que deixava la NBA per entrar a l’ABA. Encara avui en dia no se sap ben bé perquè va deixar un equip amb futur com eren els Warriors per anar a un equipet com eren els Oakland Oaks. El motiu més probable foren els diners (anys després va dir que només tornaria a la NBA si li oferien 1 mil·lió de dòlars l’any). Com que a San Francisco no li donaven el què els veïns d’Oakland si que estaven disposats a fer, Barry no va tenir cap inconvenient en anunciar la seva retirada de la NBA per anar a l’ABA. A l’hora de la veritat, això significà no jugar durant un any perquè el contracte amb els Warriors no havia expirat i aquests no estaven disposats a deixar-lo marxar.

Al final, Rick entrà a formar part de l’ABA la temporada 1968-69. Tot i que una lesió només li va permetre jugar 35 partits, Barry made an immediate impact on the fledgling league, leading the Oaks to the ABA Championship in 1969. Segons el mateix Barry, els anys a l’ABA li van anar molt bé per millorar en tots els aspectes del joc perquè, atenció, els seus companys eren tan dolents que ell ho havia de fer tot.

Independentment de la seva millora com a jugador d’equip, Barry continuava destacant per la seva extraordinària capacitat ofensiva. Els seus 34 punts per partit durant la temporada 1968-69, li van permetre coronar-se com a l’únic jugador de la història capaç de liderar l’anotació de totes les competicions oficials de l’època.

A mitjans del 1969, l’equip d’Oakland es va desplaçar a Washington. Barry, enutjat, digué "If I wanted to go to Washington, I'd run for President" i com si no hagués passat res intentà tornar a San Francisco amb els Warriors. Però un altre cop restà obligat a complir contracte. Rick es mostrà disciplinat i jugà a Washington la temporada 1969-70 on acabà la Regular amb més de 27 punts per partit i gairebé 40 punts per partit als playoffs. Els Washington Capitols, però, no passaren de les semifinals de Conferència.

After one season in Washington, the Caps moved again, to become the Virginia Squires. Barry no estava gens d’acord amb tornar a canviar d’aires i aquest cop semblava que tenia un motiu molt poderós: no volia que els seus fills creixessin parlant anglès amb l’accent del sud ("I don't want my son coming home saying 'Howdy, y'all'"). Aquest cop, les queixes tingueren efecte i Barry fou traspassat als Nets de Nova York.

A la Gran Poma, Barry va continuar progressant com a jugador. 29 punts, 7 rebots i 5 assistències per partit la temporada 1970-71 i 31.5 punts, 7.5 rebots i 4 assistències la temporada 1971-72. A nivell d’equip, però, no pogué guanyar cap campionat, tot i arribar a la Gran Final el 1972 (contra els Indiana Pacers).

L’ABA només va poder veure una vegada el duel entre els dos millors alers de la dècada, Rick Barry i la nova sensació, Julius Erving, el Doctor J, perquè el primer va decidir tornar a la NBA a l’acabar la temporada 1971-72.

En concret, Barry va tornar a San Francisco, on hi jugaria fins a 6 temporades consecutives. Al 1972, poques coses continuaven igual a San Francisco. Fins i tot el nom de l’equip havia canviat, de San Francisco Warriors a Golden State Warriors. Només Nate Thurmond continuava al peu del canó, amb mitjanes de 17 punts i 17 rebots per partit. Les dures defenses de la NBA van fer baixar el nivell anotador de Barry fins als 22.3 punts –la seva pitjor estadística fins aleshores, però no per això disminuí la seva aportació a l’equip. De fet, Barry mostrà més versatilitat que durant la seva primera etapa (9 rebots i 5 assistències per partit). També començà una sèrie de temporades marcades per una efectivitat increïble des de la línia de tirs lliures (6 vegades millor tirador de tirs lliures de la NBA).

Aquest és un dels altres aspectes que cal destacar de Barry: els tirs lliures. Barry els llançava fent la cullereta! Seria per posar-se a riure si no fos perquè aquest mètode tan primitiu li donà uns resultats que ara per ara cap jugador ha estat capaç de superar. L’únic jugador que el supera, Mark Price (guard dels Cavaliers dels noranta que acabà la seva carrera amb una mica més del 90% d’encert en els tirs lliures), no era pas un gran anotador i de fet tirà molt pocs tirs lliures al llarg de la seva carrera. El mateix es pot dir de Steve Nash (el millor tirador actual pot igualar o superar Barry). Dels grans anotadors que han hagut de tirar més de 4.000 tirs lliures al llarg de la seva carrera, dels grans anotadors que han estat repetidament enviats a la línia de tirs lliures, només Rick Barry arriba al 90%. El segueixen de molt a prop Reggie Miller i Larry Bird (89%), per mi, els únics jugadors que poden considerar-se millors que Barry, sobretot Reggie Miller, que jugà 18 temporades i llançà més de 7.000 tirs lliures. Un altre cas destacable és el de Pedja Stojakovic, segon millor tirador de tirs lliures en l’actualitat. Només el futur ens dirà la resposta.

La temporada 1973-74, Barry, camí dels 30 anys, completà una excel·lent campanya que el coronà com el millor aler de la lliga i un dels preferits del públic. Barry no era tan explosiu com el Doctor J però a canvi demostrà un domini absolut de totes les facetes del joc: 25 punts, 7 rebots, 6 assistències i 2.1 robatoris per partit. Aquella temporada, a més, Barry aconseguí la seva millor marca anotadora en un partit: 64 punts contra els Blazers de Portland. En aquells temps només Wilt Chamberlain i Elgin Baylor havien superat la barrera dels 64 punts en un sol partit. Posteriorment, Pete Maravich, David Thompson, Michael Jordan, David Robinson i Kobe Bryant han superat la marca de Barry.

Encara més espectacular fou la temporada 1974-75, la millor de l’aler blanc. Aquell any, ningú no donava ni un duro pels Warriors. Thurmond ja no hi era (va fitxar pels Bulls i el dia del seu debut firmà el primer quadruple-doble de la història: 22 punts, 14 rebots, 13 assistències i 12 taps), i l’equip no tenia cap jugador All Star a excepció de Barry. Rick completà una Regular de somni: més de 30 punts per partit (segon millor anotador de la lliga per darrera de Bob McAdoo), més de 6 assistències per partit (millor aler passador de la lliga) i 2.9 robatoris per partit (líder de la lliga). Barry ho era tot: un poderós scorer, un fabulós playmaker i un defensor temible. I encara més, car també liderà la competició en els tirs lliures amb poc més del 90% d’encert. L’MVP de la Regular no anà a parar a les seves mans per culpa de la mala reputació que tenia entre els jugadors (que aleshores elegien l’MVP). Barry era un jugador dur, agressiu i molt crític amb rivals i... fins i tot companys d’equip.

L’MVP que no va aconseguir a la Regular l’aconseguiria a les Finals. I és que amb una superestrella i a collection of hardworking but unspectacular role players, els Warriors es van proclamar campions de la NBA.

In the 1975 NBA Finals, the Warriors astonished the basketball world by sweeping the Washington Bullets in four games.

L’aleshores rookie Jamaal Wilkes (conegut per jugar als Lakers de Magic i Kareem a principis dels vuitanta) digué "Playing with Rick isn't all that bad. I get a lot of open shots because of him. He's so great one-on-one, they all sag on him, leaving me open. And you learn a lot from Barry just watching him." Si a Rick Barry hi sumem una plantilla humil, treballadora i disposada a sacrificar-se pel bé de l’equip, tenim els Warriors campions del 1975.

Després d’aquella exhibició, els Warriors van plantejar la següent campanya de manera similar a l’anterior. Rick continuava liderant l’equip (21 punts, 6 rebots, 6 assistències i 2.5 robatoris) però aquest cop deixava que els seus joves companys agafessin més i més responsabilitats. El resultat fou excel·lent a la Regular (líders de la lliga) però als playoffs van caure, contra tot pronòstic, contra els Suns.

La temporada 1976-77 fou gairebé calcada a l’anterior, joc complet de Barry, bon rendiment a la Regular (aquest cop sense ser líders de la lliga) i eliminació a les Semifinals de Conferència (aquest cop contra els Lakers de Kareem). Com a anècdota, aquell any debutà als Warriors un jovenet Robert Parish, el llegendari center dels Celtics dels vuitanta. A la temporada 1977-78, Rick va completar un joc similar al de temporades anteriors (23 punts, 5.5 rebots, 5.5 assistències i 2 robatoris per partit) però els Warriors no van poder ni tan sols jugar els playoffs. Aquell mateix any acabà contracte amb els Warriors i poc després fitxava pels Rockets.

Així fou com acabà jugant les seves dues últimes temporades a Houston. Allí Barry tenia poc a oferir. L’equip estava liderat per un aleshores jove Moses Malone, que ja començava a dominar la zona amb una autoritat poc menys que insultant. Per si no n’hi hagués prou amb el jugón Malone, l’equip tenia el base Calvin Murphy (1948) que, tot i ser menut (176 cm) era un exel·lent anotador i el power forward Rudy Tomjanovich (més conegut per ser l’entrenador dels Rockets d’Olajuwon), que també oferia bastants punts i rebots.

Finalment, després de dues temporades anotant menys de 15 punts per partit, Barry es retirà. S’havia acabat en Rick però no la saga dels Barry; el més conegut de tots, el fill petit de Rick, Brent, un excel·lent tirador de triples que, com el seu pare, també pot presumir de ser campió de la NBA.

Com a última anècdota, dir que Brent Barry és l'únic jugador blanc que ha guanyat un Slam Dunk Contest (1997). El petit Barry (198 cm) va demostrar que els blancs també poden esmaixar des de la línia de tirs lliures. I parlant de tirs lliures: Brent sol tenir un encert de poc més del 81% una bona mitjana tot i que lluny del 90% de Rick...