Friday, November 03, 2006

JERRY WEST (I ELGIN BAYLOR)

Jerry West, el mític dorsal 44 dels Lakers, fou l’únic jugador de la NBA dels anys 60 que era tan bo atacant (14 anys promitjant 27 punts per partit) com defensant el perímetre (per desgràcia quan ell jugava no es contaven els robatoris).

Jerry West, l’home la silueta del qual va inspirar el logo de la NBA, fou el primer guard de la història capaç de dominar both ends of the court.

West fou un guard menut (gairebé 190 cm) mancat de la força i agilitat pròpies dels grans jugadors de basquetbol. Tampoc destacava per tenir una gran tècnica o habilitat amb la pilota. Però compensava aquestes deficiències amb una mentalitat guanyadora, un esperit combatiu i un tir letal.

El poder ofensiu de West es basava en un dribbling curt seguit d’un llançament en suspensió extraordinàriament precís des de qualsevol posició. Abans de Larry Bird, ningú tirà tan bé com Jerry West. I abans de Jordan, ningú fou tan efectiu com West en els moments claus. D’aquí el seu sobrenom: Mr Clutch. Als playoffs, where the legends are born, West promitjà més de 29 punts per partit. Quan es retirà, ningú havia anotat tant als playoffs com el dorsal 44 dels Lakers (actualment Kareem, Jordan, Shaq i Karl Malone el superen).

Jerome Allan West (1938, Virgínia) no tingué una infància còmode. No va haver de patir el racisme com altres col·legues contemporanis (Russell, Baylor, Robertson) però tampoc ningú li regalà res. Quan encara era un nen, el seu germà gran va morir a la guerra de Corea. Sol i sense companyia –els pares havien de treballar molt dur per poder arribar a finals de mes, el petit Jerome va desenvolupar un caràcter fort i combatiu que li permeté vèncer totes les adversitats. La seva única distracció era una cistella en un pati al costat de casa. En poc temps, la cistella passà de ser una distracció a ser una obsessió. Fou aleshores quan West desenvolupà un dels seus trets més caracterítics: el perfeccionisme obsessiu i l’autoconfiança il·limitada ("I'm surprised when the ball doesn't go into the hoop," West said toward the end of his career. "I think I should make every shot.").

Quan West arribà a l’institut pogué jugar a l’equip de basquetbol però sempre com a reserva. I és que tot i ser un tirador únic, el seu cos esquifit i la seva manca de visió de joc en equip (sempre havia jugat sol) el condemnaren a l’ostracisme. Però aleshores ocorregué el miracle. A l’últim any de l’institut, West va créixer ben bé 10 centímetres, assolint els 6 peus. With West's hot hand leading the way (un escolar promitjant 32 punts per partit!), East Bank won the 1956 state title.

Havia nascut una llegenda. Del high school a la Universitat de West Virginia. Allí, West promitjaria 25 punts, 13 rebots i 3 assistències per partit. Uns registres sensacionals tot i que inferiors als del seu futur rival, Oscar Robertson, l’autèntic líder de la NCAA. Però en els partits importants, quan l’equip més necessitava una cistella o un robatori, era West qui apareixia. I aleshores ningú, ni tan sols The Big O, podia igualar Mr Clutch.

A l’estiu del 1960, poc després de ser draftejat en segona posició darrera de Robertson pels Lakers de Los Angeles (que abandonaven d’aquesta manera Minneapolis), West passà a formar part de l’equip olímpic dels Estats Units com a co-capità jutament amb Robertson i altres futurs Hall of Fame de la categoria de Walt Bellamy i Jerry Lucas. Totes les joves promeses tornaren de Roma amb una medalla d’or al coll. Cap equip, a excepció del Dream Team de Barcelona, ha dominat tant unes olimpíades com aquell equip.

Poc després, West començaria la seva primera temporada a la NBA, una competició especialment cruel amb els Lakers dels seixanta. A finals de la dècada dels cinquanta, la NBA tenia dos grandíssims equips: els invencibles Celtics de Boston a l’est, i els lleugerament inferiors Saint Louis Hawks a l’oest. La lliga també tenia dues forces ofensives mai vistes: Wilt Chamberlain i Elgin Baylor. Aquest últim era el líder dels Lakers, l’equip de West.

Elgin Baylor (Washington, 1934) era un aler de 196 cm i 102 kg extraordinàriament fort però també sorprenentment hàbil i ràpid, que destacava per ser un magnífic anotador (primer jugador capaç d’anotar més de 70 punts en un partit) i un no menys magnífic rebotejador (el millor rebotejador no-center de la història). Gran part del seu èxit es devia a la seva increïble combinació de talent i potència física, molt superior a la resta de jugadors (exceptuant Wilt Chamberlain) que li permetia saltar molt més amunt que els seus rivals o fins i tot lluitar contra els centers sota l'aro. Però si per alguna cosa és conegut Elgin Baylor és per ser el primer highflyer de la NBA ("Elgin certainly didn't jump as high as Michael Jordan, but he had the greatest variety of shots of anyone. He would take it in and hang and shoot from all these angles." va dir en una ocasió Tommy Hawkings). Quan West entrà a l’equip, el mític aler dels Lakers estava en el punt àlgid de la seva carrera. Mentre Oscar Robertson, rival de promoció, finalitzà una grandíssima primera campanya exercint de líder del seu equip i de superestrella de la lliga des d’un bon començament, els inicis de West a la NBA foren més aviat mediocres.

Eclipsat per la superioritat física i tècnica de Baylor (que acabà la campanya 1960-61 amb gairebé 35 punts i 20 rebots per partit), West passà a un discret segon pla amb 17 punts i 4 assistències. Fou la seva pitjor campanya. Adaptar-se a un equip que ja tenia estrella i líder no fou gens fàcil. Amb el temps però, la parella Baylor-West, “Mr In – Mr Out” acabaria formant el duo més ofensiu de la història de la NBA.

El rookie West va millorar el seu rendiment als playoffs (23 punts amb un 50% d’encert en tirs de camp, 8.5 rebots i 5.5 assistències per partit), ajudant d’aquesta manera un fabulós Baylor (38 punts, 15 rebots i 4 assistències per partit). Però ni tan sols Mr In i Mr Out junts van poder evitar caure a les Finals de Conferència contra els Hawks de Bob Pettit (29 punts i 17 rebots als playoffs).

Després d’una primera temporada prometedora, West va explotar en el segon any amb unes mitjanes espectaculars: 30.8 punts, 8 rebots i més de 5 assistències per partit. El motiu d’aquesta explosió es deu, sobretot, al fet que Baylor fou requerit pel servei militar (passà a formar part de la reserva a Washington). Tot i que va poder jugar alguns partits (quan li concedien permís de cap de setmana), aquella temporada West assumí la responsabilitat de liderar l’equip. I de quina manera notaren els angelins la millora de West! El 1962, els Lakers es proclamaren campions de divisió, acabant d’aquesta manera amb el regnat dels Hawks. Als playoffs Mr In i Mr Out s’erigiren com a duet formidable (38 punts per partit Baylor i 31 punts per partit West), arribant a desafiar als totpoderosos Celtics de Bill Russell a la gran Final de la NBA. Aquella sèrie sempre serà recordada per les grans exhibicions de Baylor (61 punts en el cinquè partit, rècord d’anotació en un partit de Final) i Russell (40 rebots en el setè i definitiu partit –rècord de rebots en un partit de Final), i també per la gran tensió que es va viure en tots els partits. Mr Clutch, que aleshores encara tenia 23 anys (a punt de fer-ne 24), va fer honor al seu nom amb una actuació memorable als últims segons del tercer partit:

in the closing seconds West scored to tie the game at 115 apiece. Then Sam Jones tried to inbound the ball to Bob Cousy with four seconds remaining. West stole the ball and drove for the winning layup at the buzzer, making the final score 117-115, Lakers. Boston coach Red Auerbach later contended that it was impossible for West to dribble 30 feet and score with only three seconds left. The Lakers' bench had apparently felt the same way. Everyone there shouted for West to pull up and shoot, but he kept digging for the basket and laid the ball in as the buzzer sounded”.

Poc després, el mateix West diria: "I knew I would have enough time, because I knew what the shot clock was. Quite often I'm surprised today that more young players don't pay attention to the shot clock."

Els Celtics, però, acabarien guanyant a la pròrroga, en el setè i definitiu partit de la sèrie.

La temporada 1962-63 acabà com l’anterior: Celtics campions de la NBA i els Lakers subcampions. Durant la Regular Season, Elgin Baylor va poder jugar tota la campanya amb mitjanes de 34 punts, 14 rebots i gairebé 5 assistències per partit. West en canvi, es lesionà a finals de temporada (mitjana de 27 punts, 7 rebots i més de 5 assistències per partit) i arribà just als playoffs. Els Celtics, que havien afegit John Havlicek a la seva fabulosa plantilla, van vèncer amb autoritat després de 6 partits.

La temporada 1963-64 fou la temporada del relleu. Baylor, de 29 anys, començà a sofrir dolors als genolls (tan castigats per les nombroses acrobàcies amb les quals adornava el seu joc durant la seva joventut) i el seu rendiment ja no fou mai més com abans. West, amb 29 punts, 6 rebots i 5.6 assistències per partit, i Baylor amb 25 punts, 12 rebots i 4 assistències per partit foren suficients per classificar-se pels playoffs però insuficients per arribar a la Final de la NBA.

Els Lakers, però, es recuperaren al següent any gràcies a un estel·lar Jerry West (31 punts amb un 50% d’encert en tirs de camp, 6 rebots i 5 assistències per partit) i un Elgin Baylor que resistia heroicament els dolors (27 punts i 13 rebots). Després d’una gran Regular Season, els Lakers (campions de divisió) estaven preparats per desafiar els Celtics. Però en el moment àlgid de la temporada, en el primer partit de la Final de Conferència, els genolls de Baylor van dir prou.

Aleshores aparegué Mr Clutch per anotar 46 punts per partit a les Finals de Conferència (rècord en una sèrie final) i eliminar així els Bullets de Baltimore. Els Lakers tornaven a una Final contra els Celtics de Bill Russell i John Havlicek.

Sense Baylor, els Lakers no eren rival pels Celtics. West no es rendí mai però tot i els seus recitals (45 punts en el segon partit i 43 en el tercer), els Lakers foren clarament derrotats (4-1 a favor dels Celtics).

Després dels playoffs del 1965, West es convertia en llegenda (més de 40 punts per partit en 11 partits de playoffs), però els Lakers continuaven sense poder véncer als Celtics.

La temporada 1965-66 acabà com l’anterior: final Celtics-Lakers amb victòria dels primers. West tornà a completar una Regular Season sensacional (31 punts, 7 rebots i 6 assistències), mentre que Baylor, amb greus problemes als genolls (els metges li havien dit que no podria jugar mai més), amb prou feines pogué completar la campanya (16 punts i 9 rebots per partit). Als playoffs però, Baylor es recuperà miraculosament ("The more I thought about it," he said, "the more determined I became to prove the doctors wrong."), de manera que aquest cop tots dos jugadors arribaren al 100% (o gairebé, és evident que Baylor no era el mateix).

La Final del 1966 fou una altra gran final entre els dos rivals, però com sempre, al final els Celtics s’imposaren. West –que arribà a jugar de forward- i Baylor –que arribà a jugar de power forward- estigueren espectaculars (34 punts amb un 52% d’encert en tirs de camp, 6 rebots i 5 assistències Mr Out, i 27 punts i 14 rebots Mr In), però Havlicek –ofensivament imparable gràcies a la seva habilitat per jugar tant de guard com de forward- i Russell -32 rebots a l’últim partit tot i jugar lesionat- tampoc es quedaren enrere.

95-93 en el setè i definitiu partit. Una altra Final i una altra derrota.

La temporada 1966-67, tot i que el duo fantàstic continuava rutllant (sobretot West, que a més de fer punts i rebots -29 i 6 per partit respectivament- començaria a desenvolupar una nova faceta en el seu joc, la de playmaker -7 assistències per partit; Baylor, per la seva banda, gairebé 27 punts i 13 rebots per partit), els Lakers foren escombrats a les Finals de Conferència pels San Francisco Warriors de Rick Barry (35 punts per partit) i el poderós Nate Thurmon (19 punts i 21 rebots per partit).

La temporada 1967-68 acabà amb el desè campionat dels Celtics de Bill Russell i una nova derrota dels Lakers tot i els excel·lents números de West (més de 30 punts per partit amb un 52% d’encert en tirs de camp) i Baylor (més de 28 punts i 14 rebots per partit). Era obvi que els Lakers necessitaven un center si volien guanyar algun dia.

Per aquest motiu, els Lakers finalment van reaccionar fitxant l’únic home que podia véncer Ruseell: Wilt Chamberlain. La lògica més elemental feia pensar que amb Chamberlain sota el pal i West i Baylor al perímetre, no hi hauria cap equip capaç de plantar cara als Lakers. I així fou a la Regular Season (primers amb 55 victòries) però no pas a la Final.

Al 1969, for the first time in their meetings, the Lakers had a real center to use against the Celtics. Però Chamberlain, que havia firmat una bona campanya (més de 20 punts i més de 20 rebots per partit), s’estancà als playoffs. Dominà el rebot, superant fins i tot a Russell en aquesta faceta, però desaparegué en atac.

Tot i que s’enfrontaren els dos centers més grans de tots els temps, la Final del 1969 sempre serà recordada per l’exhibició d’un guard de menys de 190 cm: Jerry West. La creu pels Lakers fou Elgin Baylor (vell i amb dolors als genolls acabà promitjant menys de 15 punts i menys de 10 rebots per partit). Pel que fa als Celtics, John Havlicek, mig guard-mig forward, liderà l’equip com un autèntic campió.

En el primer partit de la gran Final, tot i els 39 punts de Havlicek, els Lakers s’emportaren la victòria gràcies als 53 punts de West. Chamberlain i Russell, per la seva banda, s’anul·laren mútuament. El segon partit també fou un duel entre Havlicek (43 punts) i West (41 punts), amb victòria dels Lakers. La sèrie es posava 2-0 favorable als Lakers, però els Celtics reaccionaren guanyant els dos partits següents al Boston Garden. La clau, el marcatge de dos homes a Jerry West. En el cinquè partit, a Los Angeles once again, Chamberlain aparegué (31 punts) per humiliar Russell (2 punts). Els Lakers es posaven 3 a 2 però West (39 punts en el cinquè partit) es lesionà. Els Celtics no desaprofitaren l’ocasió per empatar la sèrie a 3. En aquell sisè partit, West, que jugà lesionat, fou capaç d’anotar 26 punts, mentre que Chamberlain tan sols anotà 2 punts en una demostració de passotisme inigualable. Once again a Celtics-Lakers series had come down to a seventh game, but this time Game 7 was in Los Angeles.

As the series returned to California, Cooke –el propietari dels Lakers- began planning his victory celebration. He visualized the perfect finale for a championship season. He ordered thousands of balloons suspended from the Forum rafters. No one was more infuriated by the balloons than Jerry West.

El setè partit de la Final del 1969 fou un partit èpic. Els Celtics, furiosos per l’arrogància angelina, sortiren a mort. Només el lesionat West sortí amb la mateixa intensitat. Russell, com sempre, ressucità per fer un partit final memorable. Chamberlain sofrí: per primera vegada en la seva vida, es carregà de faltes. Com que no l’havien expulsat mai (i no el van expulsar mai), l’entrenador dels Lakers no el va substituir en cap moment. Si ja normalment defensava amb poca agressivitat, amb cinc faltes, Chamberlain es tornà un xai que evitava tots els contactes (es pot discutir si l’entrenador va fer bé de mantenir-lo dins del camp). Els Celtics no van desaprofitar l’ocasió per avançar-se al marcador. A principis de l’últim quart, Boston guanyava amb autoritat quan Russell i Havlicek es carregaren amb cinc faltes. Només un miracle podia salvar L.A., però West ho intentà. Tot i l’heroisme de Mr Clucth, era evident que un sol home no podia véncer els Celtics. Baylor només era una ombra del què havia estat, i Chamberlain es lesionà (per més informació veure el capítol dedicat a Wilt Chamberlain). Al final, tot i el partidàs de West (43 punts, 13 rebots i 12 assistències), els Celtics s’imposaren. Era l’onzè títol de Russell. Per a West i els angelins, en canvi, era la sisena final perduda.

West was named the Finals MVP, the first and only time in NBA Finals history that the Most Valuable Player award has gone to a member of a losing team.

La temporada 1969-70 havia de ser, per fi, l’any dels Lakers. Russell, la bèstia negra dels angelins, s’havia retirat, i amb ell s’acabava la dinastia dels Celtics. A la Regular Season, West, que ja passava dels trenta, jugà extraordinàriament bé: 30 punts amb un 50% d’encert en tirs de camp i 7.5 assistències per partit. De fet, West es convertí en el primer jugador de més de trenta anys capaç de liderar la lliga en anotació. Baylor, de 35 anys, també jugà a un gran nivell (24 punts i 10 rebots). Chamberlain, de 34 anys, continuava imparable sota els taulells (27 punts i 18 rebots per partit). Amb el trio fantàstic, els Lakers es plantaren a la gran Final. Allí es trobaren amb els ultradefensius New York Knicks del center Willis Reed (MVP de la temporada) i el guard Walter Frazier.

Fou la Final més vista de la història (abans de l’arribada de Magic i companyia). I és que s’enfrontaven ni més ni menys que les dues grans ciutats dels Estats Units: Los Angeles versus New York.

Tot i que els Lakers eren els favorits per experiència i per tenir 3 estrelles de la categoria de West, Baylor i Chamberlain, el cert és que molts apostaren des d’un bon començament pel sòlid bloc dels Knicks (Russell ja havia ensenyat que la defensa i no l’atac guanya títols). El primer partit fou pels Knicks i el segon pels Lakers. El tercer partit fou d’infart. Quedaven 18 segons i guanyaven els Knicks 100-99. La pilota era pels Lakers. Astutament, els Knicks provocaren una falta a Wilt que només encertà un tir lliure. 100 a 100, 13 segons i possessió pels Knicks. Temps mort. Gran jugada dels Knicks: 102 a 100 i 3 segons per finalitzar. There were three seconds left, but the Lakers were out of timeouts. Els Knicks celebraven ja la victòria oblidant que a la pista hi havia Mr Clutch...

Fou aleshores quan Jerry West realitzà el buzzerbeater més al·lucinant de tots els temps. Chamberlain recollí la pilota i es diposà a treure de banda amb cara de pomes agres. No era aquest el cas de Mr Clutch. Una finta, recepció, tres dribblings i, des del propi camp, des de més de 20 metres, tira i... cistella!!! Imprescindible comprar-se el DVD The 100 Greatest Plays of the NBA i veure l’acció que resumeix a la perfecció la diferència entre Mr Clutch i la resta de mortals. Com va dir Frazier “the man's crazy. He looks determined. He thinks it's really going in!". I és que West va llançar amb tota la intenció del món. Com a anècdota, dir que Chamberlain laughed and ran off to the locker room, thinking the shot had won it. But only the ABA had a three-point rule back then. The score was tied 102-102, and the officials brought Wilt back out for overtime.

New York, however, won the game [a la pròrroga] and the title. "It was a beautiful thing wasted," West later said.

La temporada 1970-71 els Lakers canviaren radicalment. En primer lloc, Baylor desapareixia del mapa (2 partits a la Regular i fora dels playoffs). En segon lloc, West es concentrà a fer de playmaker, convertint-se en el millor base de la lliga (27 punts amb un 50% d’encert en tirs de camp i 9.5 assistències per partit –líder de la lliga), superant el mateix Oscar Robertson. En tercer lloc, Chamberlain, vell i lent, es dedicà més a les tasques defensives i al control del rebot. I en quart lloc, Gail Goodrich, "the other guy" (l’home que jugà a l’ombra de West a finals dels seixanta), començà a guanyar protagonisme com a shooting guard dins del quintet inicial.

Gail Goodrich (1943, L.A)

Per desgràcia, a l’hora de la veritat, als playoffs, l’equip es quedà sense West. Chamberlain, l’antic tità, es trobà sol contra un dels millors equips de la història: els Bucks de Kareem i Robertson. Milwaukee tenia un autèntic equipàs tant al perímetre com sota el pal. No endebades, els Bucks foren el primer equip de la història en superar el 50% d’efectivitat en tirs de camp. En aquestes circumstàncies, els Lakers foren vençuts clarament (tot i els esforços heroics de Wilt, únic home capaç de taponar un sky-hook).

La temporada 1971-72 finalment els Lakers es proclamaren campions de la NBA. Aquell equip, capitanejat per West (25 punts i gairebé 10 assistències -lider per segona vegada consecutiva) i liderat ofensivament per Goodrich (26 punts per partit) i defensivament per Chamberlain (15 punts i 19 rebots per partit) és, segurament, el millor equip de tots els temps (69 victòries, 33 de les quals seguides; al final de la temporada els Lakers va afluixar el ritme deixant minuts als reserves). Irònicament, el títol de campió va arribar en una Final on West no destacà excessivament (23 punts i 9 assistències) i on Chamberlain (MVP pel seu lideratge sota la cistella al més pur estil Bill Russell) ja no era capaç d’anotar més de 15 punts per partit. Baylor, per la seva banda, s’havia retirat uns mesos abans.

[Petit homenatge a Elgin Baylor: 14 temporades en actiu als Lakers, més de 23.000 punts i més d'11.000 rebots, o el què és el mateix, més de 27 punts i 13 rebots per partit. Rookie de l'any el 1959. Cap anell de campió tot i participar en vuit finals de la NBA]

Dels playoffs del 1972 jo em quedo amb la semifinals Lakers-Bucks. Els Bucks tenien el totpoderós Kareem Abdul-Jabbar i el que havia estat el millor base dels anys seixanta, Oscar Robertson, però tot i això van perdre. Van perdre perquè els Lakers tenien el tità defensiu, Wilt Chamberlain, i perquè West va superar clarament el duel de bases veterans. En altres paraules, els Lakers van véncer els Bucks com anteriorment els Celtics els vencien a ells: amb joc d’equip, amb un center defensiu, amb el control de rebot i amb el contraatac.

Tanmateix, els Lakers no pogueren repetir l’èxit de la temporada 1971-72 perquè l’edat passà factura a les seves dues grans estrelles, que tot i això encara foren capaces de portar l’equip fins a la gran Final. "There's no question that there are a lot of things I can't do that I once could, particularly on offense," va dir West. Tot i això, amb 35 anys encara va ser capaç d’anotar 22 punts i repartir 8.8 assistències per partit a la Regular. Chamberlain, de 36 anys, jugà la seva última temporada a la NBA (13 punts i 18 rebots per partit –líder de la NBA).

La temporada 1973-74, fou la última temporada de Jerry West. Les lesions, molt constants al llarg de la seva carrera, el van castigar severament. Amb 36 anys, Mr Clutch es retirà amb més 25.000 punts (tercera millor marca en aquells moments, només per sota de Chamberlain i Robertson), més de 6.000 assistències i més de 5.000 rebots.

Amb tota probabilitat, West no només és un dels millors anotadors de la història sinó que també és un dels millors guards defensius de la història. Per desgràcia, només en el seu últim any en actiu es començaren a contar els robatoris. West tenia 35 anys i anava camí de fer-ne 36, però tot i això, encara fou capaç de fer 2.6 robatoris per partit. Senzillament al·lucinant. També fou el primer jugador en registrar 10 robatoris en un partit.

A diferència dels seus col·legues i rivals (Russell, Chamberlain, Baylor, Robertson), West també va triomfar en el basquetbol com a directiu. Al 1982, es convertí en el general manager dels Lakers, participant en la construcció i consolidació del showtime. I al 1996, West fou l’artífex del fitxatge de Shaquille O’Neal i un joveníssim Kobe Bryant.