LA DÈCADA PRODIGIOSA VI

ESTRELLES SENSE ANELL

Després de veure els equips campions de la dècada dels 80 i les seves respectives estrelles, ara toca dedicar un capítol de "La dècada prodigiosa" a jugadors mítics que, tot i no guanyar cap anell de campió durant els feliços vuitanta, mereixen ser recordats.


MICHAEL JORDAN

Michael Jordan, el millor jugador de tots els temps, va deixar una profunda empremta ja de ben jovenet, a la dècada dels vuitanta. Seria absurd dedicar-li només un subapartat d'un post. Aquí, per tant, només resumiré la seva trajectòria durant la Dècada Prodigiosa. En un futur pròxim espero dedicar-li dos post ("A star is born" i "El Rei Air").

Petit resum de Michael Jordan durant els anys 80: va guanyar la lliga universitària amb Carolina del Nord l'any 1.982, clavant ell mateix la cistella de la victòria; rookie de l'any el 1.985 (28 punts, 6.5 rebots, 5.9 assistències i 2.4 robatoris per partit); va anotar 63 punts contra els Celtics de Larry Bird en un partit de playoff (NBA playoff scoring record for a single game); va promitjar 37.1 punts per partit la temporada 1.986-87, segona millor marca després de Wilt Chamberlain; MVP i Millor Jugador Defensiu la temporada 1.987-88 (35 punts -amb un 54% d'eficàcia en tirs de camp, 5.9 assistències, 5.5 rebots, 3.2 robatoris i 1.6 taps per partit) i dues vegades guanyador del Concurs d'esmaixades (1.987 i 1.988). Durant els vuitanta va convertir els Chicago Bulls en un equip de moda, al costat dels Celtics, els Lakers i els Pistons. Amb Pippen i Grant establí les bases de l'equip guanyador dels 90.

LES TWIN TOWERS

A mitjans dels anys 80, l'equip de Houston tingué en plantilla les Twin Towers originals: els dos centers All Star Hakeem Olajuwon i Ralph Sampson. Dos gegants de més de 7 peus que no van poder dominar la NBA per culpa de la fràgil salut dels genolls de Ralph Sampson.

Portada del Sports Illustrated de l'octubre del 1.983. Ralph Sampson joins the NBA. He's 7'4". He dunks! He blocks shots! He dribbles behind his back!

A principis dels 80 tots els experts deien que el substitut de Kareem Abdul-Jabbar seria el jove Ralph Sampson (1.960, Virgínia). El 1.981, el mateix Red Auerbach havia declarat que l'objectiu dels Celtics era formar la parella Bird-Sampson, però Sampson va preferir acabar els seus estudis a la Universitat de Virgínia. Allí, aquest gegant de 225 cm i escassos 100 kg va dominar la lliga universitària com mai ho havia fet cap jugador. Sampson era capaç de dominar la zona amb la seva altura, però a més, tenia una tècnica i una agilitat pròpies d'un guard. Un center de 225 cm movent-se sota la zona com Kareem Abdul-Jabbar (taponava, rebotejava i feia ganxos com Kareem) i movent la pilota com Jerry West (ràpid i tècnic). No hi havia dubte, Sampson era el jugador del futur.

La temporada 1.983-84, Sampson per fi va entrar a la NBA. Els Rockets el van elegir número 1 del draft. En l'any del debut, Sampson promitjà 21 punts (amb un 53% d'encert), 11 rebots i 2.5 taps per partit, fou elegit rookie de l'any i participà en l'All Star de Denver. A la foto, el rookie Ralph Sampson ensenyant-li a Kareem com s'agafa un rebot.

La sort es va tornar a aliar amb Houston que també va poder elegir el primer número del draft de l'any següent. Aquest cop van elegir al center nigerià Hakeem Olajuwon (1963, Lagos). Olajuwon era un gegant de 7 peus i 110 kg que dominava la zona ofensiva i defensivament. D'aquí el seu nickname: The Dream.

La unió Sampson-Olajuwon fou batejada com les Twin towers. Com que Olajuwon era més fort i pesat, es quedà amb la posició de center mentre que Sampson, increíblement alt i àgil, passà a ser el power forward més alt de la història. Aquesta poderosa unió no va durar gaire ja que el 1.987 els genolls de Sampson van dir prou.

L'any del debut d'Olajuwon, Sampson va promitjar 22 punts (amb un 50% d'encert), 10.5 rebots i 2 taps per partit i va guanyar l'MVP de l'All Star amb 24 punts i 10 rebots. Olajuwon per la seva banda promitjaria 20 punts (amb un 54% d'encert), 12 rebots i 2.7 taps per partit durant la Regular Season i jugaria a l'All Star, però el títol de rookie de l'any se l'emportà el que havia estat número 3 del draft: un sorprenent Michael Jordan. L'any 1.985, Houston va arribar als playoffs després de dos anys de sequera, però va caure a primera ronda contra Utah Jazz per 3 a 2. En l'eliminatòria, Sampson va promitjar 21 punts i 16.6 rebots per partit, i Olajuwon 21 punts i 13 rebots.

La millor temporada de les Twin Towers fou sens dubte la 1.985-86. Aquell any, a més de participar tots dos a l'All Star van portar el seu equip, els Houston Rockets, a la Final de la NBA. A la Regular Season Olajuwon explotà, promitjant 23.5 punts, 11.5 rebots, 2 robatoris i 3.5 taps per partit, mentre que Sampson promitjà 20 punts, 11 rebots, 4 assistències, 1.3 robatoris i 1.6 taps per partit. A les Finals de Conferència, els Rockets van derrotar els vigents campions, els Lakers de Magic i Kareem, per 4 a 1. En el cinquè partit, Sampson realitzà un buzzerbeater extraordinari, anotant la cistella de la victòria a la cara de Kareem. A la gran Final però, Sampson jugà molt malament, i els Celtics de Larry Bird, McHale i Parish s'imposaren amb facilitat (4-2).

La següent temporada, la 1.986-87, seria el començament del calvari. Sampson es va perdre la meitat dels partits per culpa de les constants lesions als genolls. La temporada 1.987-88 encara fou pitjor, i Sampson tan sols pogué jugar 19 partits. Les Twin Towers s'havien esfondrat.

Vist amb perspectiva, és evident que Sampson hauria d'haver guanyat massa i múscul per aguantar el ritme exigent d'una competició com la NBA. Però també hauria hagut de polir certs defectes (com la seva facilitat per cometre faltes i la seva tremenda irregularitat) per poder acabar de triomfar i establir una dinastia a la NBA juntament amb Olajuwon (que polí els seus defectes a finals dels vuitanta).

The Dream, el mític dorsal 34 dels Houston Rockets, ha estat un dels millors centers de la història de la NBA.

Pel que fa a Olajuwon, la seva història en solitari és digne de ser recordada, i per això algun dia li dedicaré tot un post. Aquí només diré que fou el millor center de la dècada dels noranta i que guanyà dos anells de campió, humiliant Karl Malone, Charles Barkley, Dennis Rodman, Pat Ewing, David Robinson i Shaquille O'Neal. Ara bé, Olajuwon tan sols dominà la zona. Dominar la NBA i establir una autèntica dinastia seria una tasca que executaria el número 3 del draft del 1.984. Només quan Michael Jordan es retirà, The Dream pogué guanyar dos títols.

DOMINIQUE WILKINS I SPUD WEBB

A la dècada dels 80, els Atlanta Hawks van tenir la sort de tenir en plantilla dos dels jugadors més espectaculars de tots els temps: Dominique Wilkins (1.960, París) i Spud Webb (1.963, Dallas). El primer fou un gran atleta de 2 metres que amb les seves poderoses esmaixades feia les delícies dels aficionats. El segon, fou un menut base de 169 cm capaç de saltar en vertical 130 cm, o el que és el mateix, el jugador més baix de la NBA capaç d'esmaixar de totes les maneres possibles.

The Human Highlight Film. Què sobrat que va!

Per molts, Wilkins ha estat el jugador més espectacular de tots els temps, un jugador extraordinàriament ofensiu que abusava dels aros rivals. Se'l recorda pels seus salts amb els dos peus, amb una suspensió apoteòsica (capaç d'emportar-se amb l'espatlla l'il·lús que pretengués aturar-lo o de realitzar girs a l'aire per esquivar defensors) que acabaven sempre amb una esmaixada sobrehumana tant de cara com d'esquena a la cistella. Per això es guanyà el sobrenom de The Human Highlight Film. La manera com es penjava dels aros és una cosa que val la pena de veure... i de sentir! Cada cop que Wilkins esmaixava semblava que l'aro hagués de cedir. Com feia vibrar els aros! Potser no tenia una tècnica gaire depurada però les coses com siguin, a excepció de Shaquille O'Neal, ningú ha aconseguit introduir la pilota a l'aro amb la força i la contundència de Dominique Wilkins. Qui vulgui saber més sobre les esmaixades de Dominique Wilkins pot mirar l'article de G. Vázquez la pàgina de l'ACB, o bé comprar-se el DVD Dunks! de la NBA.

Així és com s'acaba un slam dunk. Dominique Wilkins, 100% fibra, fou el mestre dels molins a una i dues mans. Encara estic esperant que algú sigui capaç d'igualar el recorregut, la força i la velocitat dels seus windmills.

Però Nique, dos cops vencedor del Slam Dunk Contest (1.985 i 1.990), era molt més que el rei de l'esmaixada. Fou un magnífic anotador (més de 26.000 punts al llarg de la seva carrera) i un gran rebotejador. No en va, fou el número 3 del draft del 1.982 i durant 15 anys a la NBA, va promitjar gairebé 25 punts i 7 rebots per partit, destacant la temporada 1.985-86 en la qual va promitjar 30 punts, 8 rebots i 1.8 robatoris per partit. I per acabar, una anècdota: sovint s'afirma que Wilkins només era potència física, que no tenia tècnica i que amb prou feines sabia tirar. Aquesta simplificació és bastant certa però, alerta puristes, que Nique tenia un encert del 80% en els tirs lliures. No és una eficàcia extraordinària, però resulta que els forwards actuals estan molt per sota (LeBron James, per exemple, el millor jugador actual, amb prou feines té un 75% d'encert en els tirs lliures). Encara més, els millors guards actuals (Wade, Francis, Davis, Richardson...) estan per sota del 80% en tirs lliures. Als anys 80, quan el talent abundava a la NBA, efectivament, Wilkins era un paquet tècnicament que esmaixava de meravella, però a la NBA actual, on hi manca talent i sobra potència física, The Human Highlight Film seria un bon llançador i un dunker mediocre.

Per sobrat, Spud Webb, que amb 169 cm va ser capaç de guanyar un Concurs d'Esmaixades i jugar de titular a la NBA. Foto de poca qualitat però diferent a les que tinc penjades a l'article que li vaig dedicar íntegrament.

Jerome Spud Webb fou un base molt ràpid i tècnic que tingué certs moments de glòria, com en l'All Star del 1.986, en el qual va guanyar el Concurs d'esmaixades [qui vulgui saber més que miri el post que li vaig dedicar a http://hemanet.blogspot.com/2005/09/spud-webb.html]. Jugant sempre al voltant de 20 minuts per partit, Webb promitjà durant 12 temporades 10 punts i 5 assistències per partit. Semblen unes estadístiques mediocres si no es té en compte un petit detall: Webb només medeix 169 cm.

CHARLES BARKLEY

Charles Barkley (Alabama, 1.963) és un dels pocs mites del bàsquetbol (durant 16 temporades promitjà 22 punts per partit amb una eficàcia superior al 54% en tirs de camp, 11.7 rebots, 4 assistències i 1.5 robatoris per partit, o el què és el mateix, més de 20.000 punts, 12.000 rebots i 4.000 assistències) que no té cap anell de campió.

Barkley jugava de power forward tot i que ni tan sols media 2 metres. Compensava la seva escassa alçada gràcies a la seva corpulència (sempre al voltant dels 120 kg) i a la seva habilitat innata per capturar rebots. D'aquí els seu primer nickname "The Round Mound of Rebound". Però el fat Barkley (sempre va tenir problemes de sobrepes) no només era un bon rebotejador. Bill Walton (ex-Portland i Celtics) el definí a la perfecció: "Barkley is like Magic Johnson and Larry Bird in that they don't really play a position. He plays everything; he plays basketball. He's a dominant rebounder, a dominant defensive player, a three-point shooter, a dribbler, a playmaker." Per això, amb poc temps, els crítics de la NBA van haver de rectificar. Des d'aleshores se'l conegué com a Sir Charles.

Barkley fou elegit per Philadelphia amb el número 5 el draft del 1.984. Durant 3 temporades, Philadelphia tingué en plantilla el forward Julius Erving, el power forward Charles Barkley i el center Moses Malone. Hagués pogut ser un autèntic Big Three però no va poder ser. El Doctor J era un veterà en fase terminal i Barkley un rookie inexpert. Quan Barkley explotà l'any 1.986 (promitjant 20 punts, 13 rebots, 4 assistències, 2.16 robatoris i 1.6 taps per partit), el Doctor ja era massa vell (36 anys) per ajudar-lo. Malone, per la seva banda, abandonà l'equip a finals de la temporada. Sense el Doctor i Malone, Barkley adoptà el rol de líder de l'equip. La temporada 1.986-87 per exemple, promitjà 23 punts i 14.6 rebots per partit (essent màxim rebotejador de la NBA), 5 assistències, 1.75 robatoris i 1.5 taps per partit (al·lucinant). A la temporada 1.987-88 Barkley aconseguí el seu rècord personal d'anotació, amb 28 punts per partit amb un 59% d'eficiència en els tirs de camps. L'any 1.992 formà part del Dream Team. Sens dubte, un autèntic jugón.

Un autèntic equipàs: els Philadelphia 76ers de mitjans dels 80. Al centre, amb el dorsal 2, Moses Malone, i a la dreta, el veterà Doctor J (dorsal 6). Amb el dorsal 34, un jovenet i grassonet Charles Barkley.

Personalment, si m'hagués de quedar amb alguna acció característica de Barkley serien els Coast to Coast (recollir un rebot defensiu, creuar el camp amb la pilota i acabar amb una poderosa esmaixada) que va realitzar al llarg de la seva carrera. Només Shaquille O'Neal l'ha superat en aquest tipus d'accions.

Per acabar dir que Barkley ha destacat per ser un showman, un fix dels programes nocturs, autor de llibres idiotes -com el de la foto, comentarista esportiu, actor (en pel·lícules com Hot Shots! i Space Jam), protagonista d'un còmic...

Un dels comentaris més divertits el va fer quan el seu gran amic Magic Johnson va tornar a la NBA l'any 1.995. L'escàndol era prou important: Magic tenia el virus de la SIDA. A molts jugadors no els feia gràcia jugar contra ell per por a contraure el virus. "We're just playing basketball. It's not like we're going out to have unprotected sex with Magic."

Però encara millor quan... shortly after his retirement from the NBA, Charles Barkley was asked about his future. "I'm just what America needs," he remarked, "another unemployed black man!"

Barkley també ha estat protagonista de varis episodis violents, tant amb jugadors (destaca una duríssima baralla amb Bill Laimbeer) com amb aficionats. L'episodi més espectacular passà en un restaurant d'Orlando quan es barallà amb un home. Barkley threw a man through a glass window during an altercation at an Orlando restaurant. When asked if he had any regrets about throwing the man through the window, Barkley said "I regret we weren't on a higher floor."

KARL MALONE I JOHN STOCKTON

Karl Malone (1.963) i John Stockton (1.962) foren, durant 18 temporades, one of the most productive guard-forward combinations in NBA history. Stockton era el playmaker i Malone l'anotador, el famós pick and roll dels Utah Jazz de la segona meitat dels vuitanta i tota la dècada dels noranta. Com Charles Barkley, aquestes dues llegendes tampoc van guanyar mai cap anell de campió.

John Stockton (a baix), fou el jugador més "tradicional" de la lliga pel que fa a joc i aparença física. Fou l'últim jugador que portà els pantalons clàssics ("els shorts shorts"). La seva imatge conservadora a l'hora de vestir-se i pentinar-se contrastava amb la de les noves generacions (caps rapats, tenyits, grenyes, rastes, tatuatges, arracades, piercings, collarets, medallons, samarrons, pantalons amples i caiguts...).

John Stockton, 16è del draft del 1.984, era un base pur (point guard), un home baix (186 cm) amb una gran visió de joc, un organitzador insuperable, un autèntic mite avalat per les estadístiques. Stockton és l'home que més assistències ha repartit (15.806) i més pilotes ha robat (3.265) en tota la història de la NBA, i l'únic jugador que ha promitjat més de 14 assistències durant una temporada. Potser fou un jugador menut però era un home d'acer. En tota la seva extensa carrera, Stockton tan sols es va perdre 22 partits, essent 10 cops All Star i un cop MVP de l'All Star (1.993, juntament amb Karl Malone). El 1.992 fou membre del Dream Team. El 2003, després de 19 temporades en actiu, es va retirar. Stockton i Magic Johnson són els únics bases que han acabat promitjant una doble figura (més de 10 punts i 10 assistències per partit).

El musculós Karl Malone (13è del draft del 1.985) podria haver protagonitzat Conan el Bàrbar. The Mailman fou el primer jugador de la NBA que va desenvolupar una musculatura espectacular. El fet de cuidar-se tant el cos li va permetre jugar a un altíssim nivell durant tota la seva carrera. Malone és, sense cap mena de dubte, el jugador més regular de tots els temps. No en va, Malone és l'únic jugador que ha aconseguit un triple doble amb 40 anys: el 3 de novembre del 2003 va fer 10 punts, 10 rebots i 10 assistències contra els Spurs. Durant onze temporades consecutives (1.988-1.998), Malone promitjà més de 25 punts per partit (amb un 51% d'encert en els tirs de camp). En dinou temporades, només en la primera i l'última (quan tenia 40 anys) va promitjar menys 20 punts per partit (Kareem Abdul-Jabbar promitjà menys de 20 punts les últimes tres temporades en actiu). També fou extraordinàriament regular rebotejant. Durant nou temporades consecutives (1.987-1.995), Malone capturà més de 10 rebots per partit i només quan tenia 39 anys (la seva penúltima temporada) va promitjar menys de 8 rebots per partit (Kareem Abdul-Jabbar, capturà menys de 8 rebots per partit les últimes set temporades com a jugador actiu). "A Mailman always delivers".

Karl Malone, conegut com The Mailman per la seva tenacitat i consistència ("a Mailman always delivers"), és possiblement el millor power forward "pur" de tots els temps. Malone era una roca de 206 cm i 115 kg, una força de la naturalesa que durant 19 temporades va promitjar 25 punts per partit (31 punts per partit la temporada 1.989-90 amb un 56% d'encert en els tirs de camp), 10 rebots, 3.6 assistències i 1.41 robatoris per partit. 14 vegades All Star, 2 cops MVP (el 1.997 i 1.999) i membre del Dream Team, Malone és el segon màxim anotador de la NBA amb 36.928 punts, només superat per Kareem Abdul-Jabbar, que també és l'únic home que ha jugat més minuts que ell. Durant els 1.476 partits que va jugar (Robert Parish és l'home que més partits ha jugat però Kareem i Malone el superen en minuts jugats), Malone va llançar i encistellar més tirs lliures que ningú a la NBA (9.787 encistellats i 13.188 llançats), superant així un altre Malone, en Moses. Des que la NBA distingeix entre rebots ofensius i defensius, The Mailman és el millor rebotejador defensiu (superant Moses Malone) i el quart millor rebotejador de tots els temps (per darrrera de Moses Malone, Kareem Abdul-Jabbar i Elvin The Big E Hayes). Karl Malone és un mite només comparable a Julius Erving i Kareem Abdul-Jabbar, ja que només ells poden presumir d'haver anotat més de 30.000 punts, capturat més de 10.000 rebots i repartit més de 5.000 assistències.

Tres anècdotes divertides: 1) Karl Malone és membre de la Associació Nacional del Rifle 2) va arribar a Salt Lake City un 24 de juliol (de l'any 1.985), que casualment és el dia del seu aniversari... i el dia de l'Estat de Utah. Tot l'equip dels Jazz va ser posat en una carrossa que passava pels carrrers plens de gom a gom. L'ingenu Karl Malone va confessar que es va pensar que li havien organitzat una festa per celebrar el seu 23è aniversari. 3) Freak total. Karl Malone va participar en un combat de Wrestling el 1.998, formant equip amb un tal Diamond. Van perdre contra Hulk Hogan i Dennis Rodman (otro que tal).

Stockton i Malone no només eren bons ofensivament, sinó que també eren jugadors molt bons defensivament parlant. Durant els noranta, la parella de Utah destacà per la seva duresa defensiva, subsituint d'aquesta manera els Bad Boys de Detroit. De Malone es deia que era el jugador més "porc" sobretot per l'ús que feia dels seus colzes a l'hora de guanyar la posició, tant si atacava com si defensava. The mailman, que destacava per tenir un cos hipermusculat (semblava un culturista), era un jugador que li agradava el contacte. Potser massa i tot. Malone va lesionar Isiah Thomas, David Robinson, Donyell Marshall i Steve Nash, entre d'altres. També fou conegut pel seu "kick jumpshot" (veure la foto). En algunes pàgines d'internet, afirmen que Karl Malone era més dur i indecent que el mateix Bill Laimbeer.

El famós kick jumpshot

Tot i que Stockton i Malone foren dos grans jugadors, també és just dir que Hakeem Olajuwon i Michael Jordan estaven a un nivell molt per sobre de la parella de Utah. Ni jugant brut els Utah Jazz van poder superar els Houston Rockets de The Dream i els Chicago Bulls del Rei Air.

CLYDE DREXLER

Clyde The Glide Drexler (1.962, New Orleans) fou un espectacular i polivalent guard de 2 metres que liderà els Portland Trailblazers a finals dels vuitanta i principis dels noranta. 10 vegades All-Star i membre del Dream Team l'any 1.992, Drexler is one of only three players in NBA history to have a career record of at least 20,000 points, 6,000 rebounds and 6,000 assists (els altres dos són Oscar Robertson, The Big O, i el no menys llegendari John Havlicek dels Celtics de Boston de finals dels 60 i principis dels 70).

Sensacional imatge que descriu a la perfeccció el joc aeri de Clyde Drexler.

A principis dels vuitanta, Drexler jugà a la Universitat de Houston, formant equip amb Hakeem Olajuwon, en el famós the "Phi Slamma Jamma" basketball fraternity, known for the aerial exploits of its members. L'any 1.983, però, Drexler abandonà la lliga universitària i s'incorporà a la NBA com a número 14 del draft. 12 anys després, Olajuwon i Drexler tornarien a jugar junts a Houston, tot i que aquest cop a la NBA.

Tot i el seu nickname, el "planejador" era bastant més que un bon saltador. De fet, fou un jugador molt complet, tan ofensiva com defensivament. Durant les 15 temporades que va jugar a la NBA, Drexler va promitjar més de 20 punts, 6 rebots, 5.6 assistències i 2 robatoris per partit. La seva millor temporada fou la 1.988-89, quan promitjà 27 punts, 8 rebots, 6 assistències i gairebé 3 robatoris per partit. I no només fou un gran jugador a nivell individual, també fou un gran líder capaç de portar Portland a la Final de la NBA dues vegades. El 1.990 va perdre contra els Bad Boys i el 1.992 va tornar a perdre, aquest cop contra els Chicago Bulls de Michael Jordan. Encara va jugar una altra final, aquest cop jugant amb els Houston Rockets del seu amic Hakeem Olajuwon. A la tercera fou la vençuda. El 1.995, Drexler va aconseguir el seu únic anell de campió. Tres anys més tard, es retirà. El dorsal 22 fou retirat tant a Portland com a Houston.

Si ens haguessim de quedar amb una imatge de Drexler seria la de la foto. Drexler tenia un estil inimitable a l'hora d'esmaixar. Bellesa en estat pur. El fet de doblegar les cames mentre era a l'aire, feia que realment semblés que estava planejant. Tot i presentar-se vàries vegades al concurs d'esmaixades, Wilkins i Jordan no li van donar mai cap opció.

PATRICK EWING

Patrick "Pat" Ewing (Jamaica, 1.962) fou el mític center dels New York Knicks a finals dels 80 i durant tota la dècada dels noranta. Pel seu estil de joc podríem dir que fou l'últim center clàssic. Ewing fou un gegant de 7 peus i 115 kg que basava tot el seu joc sota la cistella. Tot i ser un grandíssim jugador (11 vegades All Star i membre del Dream Team), Ewing va tenir la mala sort de topar amb Jordan i Olajuwon, de manera que, tot i lluitar heroicament, no va poder guanyar mai cap anell de campió.

A principis dels 80, Ewing jugà a la lliga universitària amb l'equip de Georgetown, els Georgetown Hoyas. a la pàgina de la NBA diuen the team's fierce in-your-face style of basketball created a phenomenon known as "Hoya Paranoia" and as the key intimidating defensive presence, Ewing was tagged the "Hoya Destroya". Foren uns dies gloriosos, i uns partits extraordinaris. A la final universitària del 1.982, l'equip d'Ewing perdria en mans d'un aleshores desconegut Michael Jordan. Poc s'imaginava Ewing que aquell escorta també seria el seu botxí a la NBA. A la final universitària del 1.984 en canvi, Ewing va superar Olajuwon. Deu anys després, ja a la NBA, Olajuwon es venjaria.

Ewing, a diferència de molts dels seus companys de la lliga universitària (Drexler, Jordan, Olajuwon, Barkley...), va decidir acabar els seus estudis abans de passar a la NBA. Finalment, el 1.985 va ser elegit com a número 1 del draft pels Knicks. En el seu primer any ja va demostrar la seva qualitat: 20 punts, 9 rebots i 2 taps per partit, i el guardó de rookie de l'any. La temporada 1.989-90 fou la seva millor temporada, promitjant 28 punts, 11 rebots i 4 taps per partit. Després de 17 temporades, es retirà a finals del 2002. El dorsal 33 fou penjat al Madison Square Garden a principis del 2003. En total, Ewing va anotar més de 24.000 punts (mitjana de 21 punts per partit) i va capturar més de 10.000 rebots (gairebé 10 rebots per partit) i va taponar gairebé 3.000 llançaments (2.45 taps per partit).

A monster dunk over Michael Jordan. La cara de Michael Jordan ho diu tot. Les entrades a cistella eren un dels recursos ofensius de Patrick Ewing durant els vuitanta i principis dels noranta. Ewing fou el primer big man capaç d'entrar en carrera com si fos un small man. Si ja és difícil aturar un guard o un small forward en carrera, imagineu-vos com ha de ser aturar un center de 7 peus i 115 kg... Si Vince Carter és el deixeble de Dominique Wilkins, Amare Stoudamaire és el deixeble de Patrick Ewing. Les noves generacions són més hàbils, és cert, però els seus mestres foren més poderosos.

Per mi, Ewing és sinònim de força, intimidació i presència. Però si algú va saber resumir que significa el dorsal 33 dels Knicks, aquest fou Michael Jordan: "He has a heart of a champion. When you thought about New York, you thought of Patrick Ewing. He came and gave life back into the city."

Per acabar, petita crítica a Ewing. El gegant dels Knicks fou un gran jugador a nivell individual però un desastre a nivell col·lectiu. Ewing no va saber liderar mai l'equip. No sabia passar i moure la pilota. Fou un jugador estàtic, de moviments lents (sobretot a mesura que es va anar fent gran) i repetitius. En conseqüència, amb Ewing, els Knicks eren previsibles. Només calia aplicar defenses de 2 contra 1, i l'aportació d'Ewing baixava en picat. Aquesta és la gran diferència entre ell i Hakeem Olajuwon. El primer era un center clàssic, incapaç de fer res que no fos anotar, rebotejar i taponar. Olajuwon, en canvi, fou el center del futur, un jugador poderós sota la cistella però també capaç de passar, driblar i jugar per l'equip. Olajuwon era indefensable perquè el seu atac era imprevisible. Ewing, en canvi, sempre fou monòton, fins al punt que el 1.996 va patir la humiliació de ser taponat per Mugsy Bogges, de 160 cm, el jugador més baix que mai hagi jugat a la NBA.

ALEX ENGLISH

The Blade fou un dels millors anotadors de la lliga durant la dècada dels vuitanta. Nascut a Columbia el 1.954, English fou un esprimatxat forward de 201 cm que durant vuit temporades consecutives (1.982-1.989) promitjà més de 25 punts per partit amb un 51% d'eficàcia en els tirs de camp, rivalitzant primer amb Adrian Dantley i després amb Dominique Wilkins. Quan es retirà l'any 1.991, English havia anotat més de 25.000 punts amb un 50% d'encert en tirs de camp.

English, etern All Star, liderà l'equip més ofensiu (i menys defensiu) de tots els temps: els Denver Nuggets de la dècada dels 80. A principis dels vuitanta, l'equip tenia el trio fanmtàstic: English, David Thompson i Dan Issel (aquests dos últims ex-estrelles de l'ABA). La temporada 1.983-84, els Nuggets promitjaren 125 punts per partit, rècord absolut a la NBA. El 3 de desembre de 1.983, els Nuggets van perdre contra els Pistons després de 3 pròrrogues per 186-184 (rècord d'anotació en un partit de la NBA). Tot i entrar sempre als playoffs, els Nuggets no pogueren mai jugar cap final de la NBA. La temporada 1.984-85 els Nuggets van arribar a les Finals de Conferència, però van caure derrotats pels Lakers de Magic i Kareem, un bloc infinitament més compensat.

BERNARD KING

Bernard King (New York, 1956) estava cridat a ser un dels millors alers anotadors de tots els temps quan una greu lesió li robà la glòria que es mereixia. King era un aler de poc més de 2 metres que es caracteritzava per tenir un cos fibrat i extraordinàriament àgil. La seva especialitat era jugar d'esquena a la cistella, buscar el rival, fer un revés insuperable i just quan tenia certa posició guanyada deixava anar la pilota amb un tir prodigiosament veloç i letal.

Els millors anys de King foren a Nova York. Hi arribà l'any 1982 com a agent lliure després d'uns inicis prometedors (sempre per damunt dels 20 punts per partit i del 50% d'encert de tirs de camp -excepte l'any de rookie; destaquen els 22 punts per partit amb un 59% d'encert en tirs de camp la temporada 1981-82) però també conflictius (problemes fora de la pista, com l'alcohol). A la Gran Poma, King mostraria al món el seu talent, sobretot a les temporades 1983-84 i 1984-85. Al gener del 1984, King va oferir una de les millors actuacions individuals de la història de la NBA: 50 punts amb 10 tirs lliures i 20 de 23 tirs de camp. Poc més tard, als playoffs, King va anotar més de 34 punts per partit contra els Pistons primer i després contra els Celtics (que finalment guanyarien als Knicks).

In 1984-85 King was the main attraction in the Big Apple and beyond. He led the NBA in scoring with an average of 32.9 ppg, including 60 points against New Jersey (a Knick franchise record) on Christmas Day. Però al març la futura llegenda de la NBA s'acabà de cop per culpa d'una greu lesió als lligaments del genoll dret. Tornà a jugar a la temporada 1987-88, però ja no era el mateix. Continuava anotant però ja no era aquella bèstia invencible capaç d'anotar amb efectivitats pròpies de centers. Es retirà definitivament el 1993 amb gairebé 20.000 punts. Fou introduït al Hall of Fame deu anys després.