LA DÈCADA PRODIGIOSA IV

CELTICS PRIDE

Als anys 80 el Boston Garden sempre estava ple a vessar. Els aficionats estaven orgullosos del seu equip. Els Celtics tornaven a ser un equip guanyador i els Lakers, els vells rivals, tornaven a desafiar-los. Si als anys 60 els duels eren entre els Celtics de Bill Russell i els Lakers de West i Baylor, als 80 els duels eren entre els Celtics de Larry Bird i els Lakers de Magic i Kareem. Si a l'any 1.957 el rookie William Russell va va fer dels Celtics de Boston el millor equip de tots els temps, l'any 1.979 el rookie Larry Joe Bird va tornar l'orgull als Celtics.

Els Celtics Boston han tingut la sort de tenir a Red Auerbach com a entrenador i president. Quan era entrenador, Auerbach va fitxar el center William "Bill" Russell (a pesar que tothom deia que no seria capaç de triomfar a la NBA) i els Celtics van guanyar 9 vegades l'Anell de Campions. Vint anys després, com a president, Auerbach va fitxar a Larry Joe Bird, i els Celtics van guanyar 3 títols i l'admiració del món sencer.

Larry Joe Bird (1.956, Indiana), the embodiment of "Celtics Pride", és, en la meva humil opinió, el jugador més complet que mai hagi jugat a bàsquetbol (3 vegades campió de la NBA i 3 MVP). Bird fou un power forward de 206 cm que jugava bé a tot arreu: sota els taulells era capaç d'anotar i agafar rebots, fora l'ampolla era capaç de llançar amb una precisió terrorífica, i des de qualsevol posició era capaç de donar assistències meravelloses. Durant 13 anys a la NBA, Larry Bird va promitjar 24.3 punts, amb encerts propers al 50% en tirs de camp i del 90% en tirs lliures, 10 rebots i 6.3 assistències per partit. A més, Bird era un excel·lent defensor (promitjà 1.75 robatoris per partit), un gran jugador d'equip, un mestre del trash talking (capaç d'enfonsar el rival psicològicament) i el millor líder de tots els temps ("he wasn't just great, he changed the way his teammates played. He brought everyone to a higher place." diu el columnista Bill Simmons). Si a tot això hi sumem la seva capacitat per aparéixer en els moments difícils i superar-se en els últims segons d'un partit, no és difícil entendre el nickname de Larry Bird: The Legend.

A finals dels 70, la NBA i els Celtics estaven en un dels moments més durs de la seva història. La fabulosa National Basketball Association era incapaç d'atreure públic si el Doctor J no jugava, i els Celtics, abans el millor equip de tots els temps, ni tan sols eren capaços d'entrar als playoffs. Aleshores es produí el miracle que molt bé resumeixen a la pàgina del Hall of fame: In 1979, when Bird joined the Celtics, he launched an era both in Boston and throughout the NBA that may never again be duplicated. At a time when the league and the Celtics needed a boost, Bird and fellow rookie sensation Earvin "Magic" Johnson provided the spark.

Quan Larry Bird va fitxar pels Celtics, l'equip venia d'una temporada pèssima. Els Celtics tan sols havien guanyat 29 partits la temporada 1.978-79. Arribà Bird i els Celtics es revolucionaren. La temporada 1.979-80, l'equip de Boston va guanyar 61 partits. En un sol any s'havien guanyat 32 partits més!!! El rookie Larry Bird liderà l'equip a nivell global i individual, (21.3 punts, 10.4 rebots, 4.5 assistències i 1.75 robatoris per partit). Naturalment, aquell any Bird es va endur el trofeu de Millor Rookie de la Temporada. A la final de Conferència però, els Celtics no van poder amb el Doctor J.

El mític Red Auberbach, la llegenda més gran del bàsquetbol. Millor entrenador, millor manager i millor president. L'any 1.979, després d'una temporada pèssima i amb un conjunt de jugadors enfonsats moralment, Auerbach va predir que amb Larry Bird l'equip tornaria a l'èlit. Pocs se'l van creure. Els propis jugadors dels Celtics argumentaven que Bird era lamentable físicament (certament el físic de Larry Bird no sembla el d'un esportista d'èlit sinó més aviat el d'un cerveser). Però com ja havia passat vint anys abans amb Bill Rusell, el temps va donar la raó a Red Auerbach.

La temporada 1.980-81, es forjava la llegenda amb l'arribada a l'equip -gràcies un altre cop a Red Auerbach- del center Robert Parish (215 cm de múscul) i el rookie Kevin McHale (208 cm). Els dous nouvinguts, juntament amb Larry Bird, formarien one of the greatest front lines the NBA has ever seen. Robert Parish, nascut el 1.953, el mític dorsal 00 dels Boston Celtics, va aportar la solidesa que l'equip necessitava. Era un bon center, que aportava altura i força sota la cistella i a més, tenia un bon tir. Al seu primer any a Boston, The Chief va promitjar gairebé 20 punts per partit (amb un encert del 54%), 10 rebots i 2.6 taps per partit. Nascut al 1.957, Kevin MacHale, el mític sisè home dels Boston Celtics dels anys 80, fou un power forward amb un físic peculiar. Era prim (100 kg escassos) i ràpid, però sobretot, es caracteritzava per tenir uns braços llarguíssims que li permetien taponar o llançar per damunt d'homes més alts. A tot això, s'hi ha de sumar un excel·lent tir (sempre al voltant del 55% d'encert en els tirs de camp -en tota la història de la NBA només vuit jugadors tenen un encert superior- i del 80% en els tirs lliures). En el seu primer any a la NBA, McHale, va jugar tots els partits (jugava aproximadament 20 minuts a cada partit), donant descans a Larry Bird i Robert Parish, i va promitjar 10 punts, 4.5 rebots i 1.8 taps per partit. Per la seva banda, Larry Bird continuà liderant l'equip promitjant 21 punts, 11 rebots, 5.5 assistències i 2 robatoris per partit durant la temporada 1.980-81. Aquell any però, no hem d'oblidar-nos d'un quart home que jugava als Celtics, el forward Cedric Maxwell (203 cm, nascut al 1.955), un bon anotador i rebotejador -més de 6 rebots per partit i al voltant del 55% d'encert en tirs de camp.

Kevin McHale i Robert Parish

El 1.981, els Celtics guanyaren heroicament els 76ers de Philadelphia després de remuntar èpicament la sèrie quan estaven 3-1. En el setè i definitiu partit, Larry Bird es guanyà el dret a ser considerat una llegenda del bàsquetbol. Philadelphia dominava en el marcador fins ben entrat l'últim quart, però en els últims minuts Bird va capgirar tot sol el marcador, aturant fins a tres vegades l'atac de Philadelphia (dos robatoris i un tap) i anotant la cistella de la victòria a la cara del Doctor J. A la gran final els esperaven uns sorprenents Houston Rockets del totpoderós Moses Malone, que havien vençut els Lakers de Magic i Kareem. El reservat i silenciós Moses Malone arribà a dir a la premsa que ell sol amb quatre amics del seu poble serien capaços de véncer els Celtics. No cal ni dir que s'hagué d'empassar les seves paraules... A mi personalment, em fa molta gràcia aquesta frase perquè 1) no només era ofensiva pels Celtics, també ho era pels propis companys d'equip, que eren totalment menyspreats i 2) mostra el caràcter anti-social de Moses.

Tot i els esforços de Robert Parish per aturar Moses Malone, el cert és que l'estrella dels Rockets promitjà 26 punts i 14.5 rebots per partit durant tots els playoffs. Però els Celtics tenien Larry Bird, que responia sempre en els moments difícils (22 punts, 14 rebots i 6 assistències per partit durant tots els playoffs) i.... Cedric Maxwell. Quan la sèrie estava empatada a 2, va aparéixer Max amb 28 punts, 15 rebots i 2 taps per posar la sèrie 3 a 2 a favor dels Celtics. Al següent partit, els Celtics tornaren a guanyar i aconseguien d'aquesta manera el seu 14è Anell de Campions. Maxwell, que a l'últim partit havia anotat 19 punts amb un encert del 64% en tirs de camp i havia donat 6 assistències, fou proclamat MVP de les Finals tot i les brutals exhibicions de Bird i Malone.

Larry Bird i Red Auerbach celebren l'Anell de Campions

A partir d'aleshores, com molt bé diuen a la pàgina de la NBA "fans were filling not only Boston Garden, but arenas all over the country to witness Bird's exploits. After only two seasons, fans, coaches and players knew exactly what Bird was all about: big numbers and clutch performances. Bird's concentration and composure were unmatched. He was unflappable and virtually unstoppable. The hours he had spent working on his shot as a youngster paid big dividends in the NBA [la llegenda diu que s'entrenava llançant a cistella amb els ulls tancats]. No other player in his era was as good or as consistent a shooter as Bird".

Els Celtics però, no van poder repetir l'èxit al següent any i van caure a les Finals de Conferència contra els Sixers del Doctor J. Fou una sèrie ajustadíssima i molt emocionant. El gran botxí dels Celtics fou, sens dubte, l'escorta Andrew Toney, que sempre oferia recitals al Boston Garden. Encara fou pitjor la següent temporada, la 1.982-83. Aquell any els 76ers de Julius Erving, el Doctor J, i el seu flamant company d'equip, Moses Malone, arrollaren a la competició. Els Celtics, però, perderen contra els Bucks dels jugones Sidney Moncrief i Marques Johnson i ni tan sols arribaren a plantar cara als Sixers. Aquelles dues temporades no foren del tot negatives pels Celtics. Larry Bird continuava oferint festivals, promitjant 23 punts, 11 rebots i 6 assistències. Mai més tornaria a agafar tants rebots durant la Regular Season però a canvi, augmentaria la seva anotació i faria encara més bons els seus companys d'equip repartint més assistències.

Després de dos fracassos consecutius, a finals de la temporada 1982-83, Red Auerbach reaccionà de la millor manera possible: tornant a fitxar. Aquest cop, per reforçar el perímetre i substituir un vell Tiny Archibald, el jugador seleccionat fou Dennis Johnson, un dels millors bases de la lliga. DJ resultà ser un jugador ideal pels Celtics de Larry Bird: sacrificat, valent, agressiu, lluitador i un gran defensor. De la mateixa manera que Parish aportà solidesa sota el pal, Johnson aportà solidesa al perímetre dels Celtics. Sens dubte, ell seria una de les claus de l'èxit venidor, tot i jugar sempre a l'ombra del Big Three. Tribut a Dennis Johnson

La temporada 1.983-84 fou una de les més excitants que mai hagi viscut la NBA. Dos equipassos, els Celtics dels Big Three i els Lakers del showtime (Magic, Kareem i Worthy) es disputaren el títol de campió, reobrint 20 anys després la vella rivalitat entre les dues franquícies. A la Regular Season els Celtics aconseguien l'espectacular marca de 62 triomfs, superant els 54 dels Lakers. Larry Bird promitjà més de 24 punts i 10 rebots, i gairebé 7 assistències i 2 robatoris per partit, guanyant el seu primer MVP de la temporada, i Kevin McHale es convertia en una peça clau de l'equip, guanyant el trofeu de Millor Sisè Home promitjant 18 punts (amb un encert superior al 55%) i 7.5 rebots per partit. La seva aportació encara augmentaria més en les següents temporades.

Eterns rivals. Bird i Magic, les dues estrelles de la NBA dels vuitanta, ja eren rivals a la lliga universitària.

El primer partit de la gran final del 1.984 acabà en victòria dels Lakers al Boston Garden. El segon partit, també a Boston, tingué un final èpic. Faltaven 18 segons i els Lakers guanyaven 115 a 113, però aleshores Gerard Henderson (guard de 185 cm nascut el 1.956) robà la pilota i empatà el partit. A la pròrroga, els Celtics acabarien vencent 124 a 121. Per molts, el robatori de Henderson és el millor robatori de tots els temps. El mateix Larry Bird ha reconegut que els Celtics estaven totalment desmoralitzats abans del famós robatori. Després del robatori els Lakers es van enfonsar i els Celtics van recuperar l'orgull de campions. Amb empat a un s'arribà a Los Angeles. El tercer partit, al Fòrum, fou un festival de Magic Johnson, que repartí 21 assistències (rècord absolut en un partit d'una final de NBA). Els Lakers guanyaren 137 a 104. En el quart partit, també a Los Angeles, els Lakers es van enfonsar a l'últim minut. The Lakers had a five point game lead with less then a minute to play, but made several execution errors as the Celtics tied the game and then came away with a 129-125 victory in overtime. En el cinquè partit, al Boston Garden once again, Larry Bird liderà els Celtics, que capgiraven la sèrie, 3 a 2 a favor dels de Boston. En el sisè partit, que fou batejat com a "Heat Game" ja que la temperatura a Los Angeles era superior als 35ºC, els Lakers van empatar la sèrie a 3. En el setè i definitiu partit, Cedric Maxwell, que tornà a aparèixer a les finals, ajudà Bird anotant 24 punts, capturant 8 rebots i repartint 8 assistències. Els Celtics guanyaren 111 a 102, i es proclamaren campions de la NBA per quinzena vegada. Després dels múltiples errors de Magic en els moments claus de la sèrie, Kevin McHale deixà anar un "he's not Magic Johnson, he's Tragic Johnson". Larry Bird, en canvi, havia estat immens durant tots els playoffs, amb unes mitjanes de 27.5 punts (amb un encert del 52% en tirs de camp, 41% en triples i 88% en tirs lliures), 11 rebots i 6 assistències per partit. Naturalment The Legend s'emportà l'MVP de les Finals.

Un dels herois de la Final del 1.984, Cedric Maxwell (sempre al voltant dels 15 punts), en acció. El seu número 31 penja al costat dels dorsals del Big Three. "It's almost surreal, to see my number up their with Bird, Parish, McHale it doesn't seem real".

La temporada 1.984-85 també fou una temporada mítica, marcada per una altra final entre els dos vells rivals, tot i que aquest cop amb final feliç per als angelins. A la Regular Season, els Celtics aconseguiren l'espectacular marca de 63 victòries, una més que els seus arxienemics, els Lakers. En aquella temporada en el quintet incial els guards Dennis Johnson (15 punts i 6 assistències per partit) i Danny Ainge (11 punts i 5 assistències) acompanyaven Cecric Maxwell, Larry Bird i Robert Parish. A nivell individual, Larry Bird i Kevin McHale continuaren recollint premis. The Legend, amb 28.7 punts (amb un encert superior al 52% en tirs de camp, 43% en triples -segon millor de la lliga només per sota l'angelí Byron Scott-i 88% en tirs lliures; simplement al·lucinant), 10.5 rebots, 6.6 assistencies i 1.6 robatoris per partit, tornava a guanyar l'MVP de la temporada, i Kevin McHale, amb 20 punts (amb un encert del 57%) i 9 rebots per partit, feia el mateix amb el trofeu de Millor Sisè Home. A més, aquell any tots dos van batre el seu rècord d'anotació. Primer McHale contra els Pistons va anotar 56 punts, rècord de la franquícia, però dues setmanes després, Larry Bird feia 60 punts contra Atlanta.

Els Lakers s'emportaren el campionat amb un resultat de 4 victòries a 2. En el primer partit, però, els Celtics humiliaren els Lakers 148-114 en el ja conegut "The Memorial Day Massacre". Robert Parish humilià Kareem Abdul-Jabbar que reaccionà al següent partit amb 30 punts, 17 rebots i 8 assistències. Els Lakers primer empataven la sèrie i després es posaven al davant 2 a 1. Els Celtics van reaccionar en el quart partit, amb un excel·lent Dennis Johnson, però els Lakers es van tornar a posar al davant en el cinquè partit. La sèrie estava 3 a 2. En el sisè partit Bird es lesionà i els Celtics no pogueren aguantar, tot i l'excel·lent rendiment de McHale (22 punts, amb encert del 57%, i 10 rebots per partit durant els playoffs). Els Celtics finalment, perdien una final contra els Lakers.

La següent temporada, la 1.985-86, els Celtics de Boston tornaren a regnar com a campions de la NBA. Fou un any espectacular. A la Regular Season els Celtics aconseguiren el rècord de 67 victòries, perdent només un partit al Boston Garden en tota la temporada -playoffs inclosos. L'equip fitxà el veterà Bill Walton (nascut el 1.952, ex-campió amb Portland als anys 70), que reforçà la zona com a reserva per a Robert Parish durant un parell d'anys. Walton completà una gran temporada, emportant-se el trofeu de Millor Sisè Home (7.5 punts i 7 rebots per partit jugant 20 minuts cada nit) l'any 1.986. Aquell any, Larry Bird tornà a obtenir el MVP de la temporada (el tercer consecutiu, proesa només aconseguida per Bill Russell i Wilt Chamberlain en aquells moments), promitjant 26 punts, 10 rebots, 7 assistències i 2 robatoris per partit, aquest cop jugant de forward ja que Cedric Maxwell havia estat traspassat als Clippers. Fou un gran any per a Larry Legend, que també va guanyar el primer concurs de triples de la història del All-Star Weekend. Com diria ell mateix, "I just felt there was no one in the league who could stop me if I was playing hard". McHale, per la seva banda, passava a ser el power forward titular promitjant 21 punts (amb un encert del 58%), 8 rebots i 2 taps per partit.

Dos mites: Bill Walton i Larry Bird. Walton fou un reforç de luxe pels Celtics del Big Three.

Kevin McHale contra Hakeem Olajuwon a les Finals del 1.986. McHale era un jugador extraordinàriament efectiu tot i que també destacà per comportar-se com un Bad Boy de Detroit. Fou protagonista de molts episodis violents. Durant els partits, provocava constantment al rival, exagerava els cops rebuts... El número 32 dels Celtics fou el segon jugador més odiat de la lliga (el primer, naturalment, era Bill Laimbeer).

A la final del 86 els esperaven els Houston Rockets de les Twin Towers (Hakeem Olajuwon, 213 cm, i Ralph Sampson, 225 cm). Fou un gran duel sota la cistella: els Big Three contra les Twin Towers. Robert Parish i McHale es van concentrar en aturar les Twin Towers. A l'hora de la veritat, només Hakeem Olajuwon va estar a l'altura de les circumstàncies. Sampson, el power forward més alt de la història, jugà de manera molt irregular. En el primer partit de la Final, Sampson es va carregar amb tres faltes personals amb només 5 minuts, en el tercer partit, en canvi, va fer 24 punts i 22 rebots. Quan Sampson jugava bé, el Rockets eren imparables, però quan el dorsal 50 es carregava de faltes o jugava sense control (durant tota la temporada ja ho havia fet, de tant en tant, perdia la concetració i desapareixia del mapa) els Rockets eren poc més que un equipet amb un gran center. I això és el que va passar. McHale i Parish van poder aplicar durant bona part dels partits una defensa agressiva de 2 contra un contra Hakeem Olajuwon, que tot i això oferí dos recitals dignes de veure; en el primer partit 33 punts i 12 rebots i 3 taps, i en el cinquè 32 punts, 14 rebots i 8 taps (rècord de taps en un partit de la NBA, compartit amb Walton i posteriorment amb Shaq i Duncan). Però els Celtics tenien Larry Legend, que va fregar el triple doble durant les finals: 24 punts, 9.7 rebots i 9.5 assistències. Al sisè i definitiu partit Bird anotà 29 punts, capturà 11 rebots i repartí 12 assistències. Els Celtics guanyaven el seu 16è títol i Larry Bird el seu segon MVP de les finals. "He's the greatest player I've ever seen," va dir Hakeem Olajuwon. En canvi, Bird, el perfeccionista més gran de tots els temps (amb el permís de Jerry West), considerava que encara havia de millorar "I've got some things to work on".

El mític quintet dels Boston Celtics de la segona meitat dels 80, per molts -entre ells un servidor- el millor equip de tots els temps: liderant l'equip, la llegenda: Larry Bird; dominant la zona, Robert Parish, el Chief, ben acompanyat pel polivalent i efectiu Kevin McHale; i en el perímtre els dos guards: el base defensiu Dennis Johnson -dorsal 3 i MVP de les Finals del 1979 amb Seattle- i el tirador Danny Ainge -dorsal 44.

Era el tercer i últim títol de Bird, Parish i McHale. Els Celtics continuaren sent un bon equip fins als 90, però tenien una plantilla que començava a ser gran (tot el quintet inicial havia nascut a mitjans de la dècada dels 50), i els recanvis generacionals no van arribar mai a Boston.

La temporada 1.986-87 els Celtics de Boston arribarien a una Final de la NBA per última vegada en la seva història. Aquell any, Larry Bird promitjava 28 punts, 9.2 rebots i 7.6 assistències per partit, amb un encert del 53% en els tirs de camp i un 91% en els tirs lliures. Era la primera vegada en la història de la NBA que un jugador era capaç de tenir un encert superior al 50% en tirs de camp i superior al 90% en tirs lliures, i Bird encara repetiria la proesa a la següent temporada (normalment, els jugadors que tenen un gran encert en els tirs de camp són els centers, perquè tiren de ben a prop, però també són els que tenen els pitjors encerts en tirs lliures. El cas més conegut és el de Shaquille O'Neal, sempre al voltant del 60% en tirs de camp i un lamentable 50% en tirs lliures). El feber de 1.987, Bird guanyava el seu segon concurs de triples. La temporada 1.986-87 també fou la millor temporada de Kevin McHale, que promitjà 26 punts (amb el millor encert de la lliga, un 61% en tirs de camp) i 10 rebots per partit. El Aquella any, McHale es convertí en el primer jugador de la història de la NBA que aconseguia anotar amb un encert superior al 60% en tirs de camp i superior al 80% en tirs lliures (McHale acabà la temporada amb un 83%).

Bill Walton i Dennis Johnson, dos dels jugadors "menys" coneguts del mític equip. El poderós Bill Walton (211 cm) va acabar la seva curta però gloriosa carrera a Boston. A la segona meitat dels setanta hauria pogut liderar Portland (MVP de les Finals del 1977 amb 19 punts, 19 rebots i 5 assistències durant la sèrie), però les constants lesions el van obligar a abandonar parcialment el bàsquetbol a finals del 1.978. La temporada 1.979-80 tornà a jugar, aquest cop amb els Clippers de San Diego, però hagué de retirar-se per segona vegada. Al llarg de la seva carrera, Walton fou operat fins a 3o vegades. Tornà a jugar l'any 1.983, però ja no era el center dominador del passat. A l'acabar la temporada 1.984-85, els Clippers se'l van treure de sobre. Tenia 32 anys i ningú el volia. El mateix Walton ha confessat que suplicà a Red Auerbach poder jugar als Celtics. Auerbach no tenia intenció de fitxar-lo però després de consultar-ho amb Larry Bird, The Legend va considerar molt encertat fitxar Walton.

A la Final de Conferència els Celtics van derrotar els Detroit Pistons en una sèrie duríssima. En el cinquè partit de la sèrie, es va produir Bird's most famous steal que a la pàgina de la NBA resumeixen magistralment: with five seconds remaining and the Celtics trailing 107-106, Bird stole an Isiah Thomas inbounds pass and fed Dennis Johnson, whose layup gave Boston the win. A la Final els Celtics es trobaren els Lakers. McHale va jugar a un gran nivell tot i jugar lesionat (a l'estiu del 87 s'operaria del peu esquerre). Tot i els bons números de Larry Legend, 27 punts, 10 rebots i 7 assistències per partit, aquell any Magic Johnson va fer de Magic, i amb un ganxo inhumà -el famós Baby hook-va setenciar les finals.

Larry Bird llança per damunt de Magic Johnson. L'any 1.987 el món va veure l'últim gran duel Celtics-Lakers.

Al següent any, la temporada 1.987-88, els Celtics es quedaven sense arribar a la Final per primera vegada des del 1.983. Bird acabava la Regular Season amb una espectacular mitjana de 29.9 punts per partit, i també guanyaria per tercera vegada el concurs de triples. Mc Hale per la seva banda, acabaria la Regular Season amb 23 punts per partit i una altra vegada el millor encert de la lliga (60% en tirs de camp). Però als playoffs els esperaven els Detroit Pistons, l'equip que primer acabaria amb els Celtics de Bird i després finalitzaria amb la dinastia dels Lakers. El 1.988 s'acabava el regnat dels Celtics a la Conferència Est. A sobre, les lesions començarien a acompanyar els ja veterans Larry Bird (l'esquena) i Kevin McHale (el tendó d'Aquiles).

La temporada 1.988-89 fou desastrosa pels Celtics. Larry Bird tan sols va jugar 6 partits. L'esquena de l'estrella dels Celtics començava a fallar. McHale encara va aguantar dignament durant 2 anys. Només l'incombustible Robert Parish continuava al peu del canó, desafiant heroicament els pas dels anys (19 punts i 12.5 rebots per partit). Sense Bird, però, els Celtics van caure a la primera ronda contra els Bad Boys de Detroit. La temporada 1.989-90, fou la última gran temporada de Larry Legend (24 punts, 9.5 rebots, 7.5 assistències per partit, i la impressionant marca de 71 tirs lliures consecutius encistellats) i Kevin McHale (21 punts, 8.3 rebots per partit) però per aleshores, els Celtics ja no eren aquell equipàs dels vuitanta i van caure contra els Knicks de Patrick Ewing i Charles Oakley, una poderosa parella sota el pal.

Els anys 90 foren desiguals pel Big Three de Boston. Larry Bird s'acabaria retirant l'any 1.992. A l'estiu d'aquell any va formar part del millor equip de la història del bàsquetbol, el Dream Team. Encara no havia fet els 36 anys. L'esquena havia dit prou. A la última temporada en actiu, Bird encara va ser capaç d'oferir un partit de llegenda, concretament contra Portland. Va anotar 16 punts a l'últim quart, inclòs el triple que empatava el partit a falta de 2 segons. Varen caldre 2 pròrrogues però al final els Celtics van véncer i The Legend acabava el partit amb 49 punts, 14 rebots, 12 assistències i 4 robatoris. L'estrella de Portland, Clyde The Glide Drexler, afirmava després del partit "Anytime you have Bird on the floor, anything can happen".

Tricampions: el Big Three

Kevin McHale es retiraria al 1.993. Al gener del 1.994, la seva samarreta, amb el mític dorsal 32, fou retirada. McHale's No. 32 was raised next to Bird's No. 33 in the Boston Garden rafters.

Robert Parish, el més veterà dels tres titans, acabaria jugant 21 temporades, superant al mateix Kareem Abdul-Jabbar en nombre de partits jugats. L'any 1.995 abandonaria els Celtics per jugar als Charlotte Hornets. I dos anys després, acabaria la seva extensa carrera als Chicago Bulls de Michael Jordan. Robert Parish, el mític 00, es va retirar amb un quart Anell de Campió. Tenia 43 anys. "I will always be a Celtic at heart," va dir Parish. "That's where my career took off. It's hard for me to even believe how good we were". Naturalment, la samarreta del Chief, amb el mític dorsal 00, també ha estat retirada.

Will the pride days ever return?

LA DÈCADA PRODIGIOSA III

SHOWTIME

L'equip de Los Angeles Lakers de Magic Johnson i Kareem Abdul-Jabbar va dominar la NBA durant la dècada dels anys 80. Veure els Lakers en acció era molt més que veure un simple partit de bàsquet. El seu joc viu i dinàmic, del qual participava tot l'equip, elevava la bellesa d'aquest esport a la categoria d'espectacle. Era l'època del show time.

Els Lakers del showtime van obtenir fins a 5 anells en 9 anys (proesa només superada pels Celtics de Bill Rusell -8 anells consecutius, i fins a 11 en 13 anys- i pels Bulls de Michael Jordan -6 anells en 8 anys) però sobretot, van marcar una època. Ells són sinònim de joc atractiu, de bon joc, de domini, d'espectacle i de triomfs. I tot això a nivell d'equip, col·lectivament. El bàsquet és un esport on acostuma a haver-hi grans dominadors que eclipsen la resta de l'equip (George Mikan, Bill Rusell, Wilt Chamberlain, Michael Jordan, Shaquille O'Neal...). Els Lakers foren un autèntic equip guanyador que no "abusava" d'un sol jugador que eclipsés la resta.

Els Lakers de la dècada dels 80 foren liderats per dos grandíssims jugadors: Kareem Abdul-Jabbar, el veterà center, i Magic Johnson, el jove cervell de l'equip. Repassant la seva vida i miracles podem conéixer i disfrutar del showtime dels 80.

Kareem Abdul-Jabbar, originàriament Lewis Alcindor (New York, 1.947), és una de les llegendes més grans de la NBA. Fou el center dominador de la lliga durant els anys 70 (campió el 1.971 amb els Milwaukee Bucks), amb unes estadístiques absolutament estratosfèriques: 30 punts i 15 rebots per partit, i gairebé 5 assistències i 4 taps per partit. Havia revolucionat la posició de center amb la seva agilitat i el seu inimitable Sky Hook, el fabulós ganxo amb el qual aconseguia cistelles des de qualsevol posició. La gràcia d'aquest llançament era doble: d'una banda, un ganxo amb el braç totalment estès d'un home de la seva altura (218 cm) significava un llançament que no podia ser bloquejat o taponat, i de l'altra, gràcies a l'extraordinària habilitat de Kareem, resultava ser un llançament precís i efectiu des de qualsevol posició, tant si es realitzava a dins o a fora de l'ampolla. En definitiva, Kareem fou el primer i únic center en la història de la NBA que era letal dins i fora l'ampolla. A finals dels setanta Kareem era el líder indiscutible dels Lakers i de la lliga, però ben aviat això canviaria. Als vuitanta, cediria el relleu de center dominador a Moses Malone i el de líder de l'equip a Earvin Magic Johnson.

Una imatge típica de Kareem Abdul-Jabbar: sky-hook davant de Mark Eaton (224 cm), un dels millors taponadors de la història.

Earvin Johnson, el millor base de tots els temps (19.5 punts, 11.2 assistències, 7.2 rebots i 1.9 robatoris per partit durant 13 temporades), fou el número 1 del draft del 1.979 amb tan sols 19 anys. És i serà sempre recordat per ser un base de 206 cm i més de 100 kg de pes que posseïa un talent extraordinari amb la pilota; en definitiva, un jugador que va fer, fa i farà, petits tots els altres guards. Però E.J. era, en realitat, molt més que un gran guard. Era un big man capaç de jugar de tu a tu contra els centers més poderosos. Era una força de la naturalesa dotada d'una tècnica i una visió de joc inigualables. Era un jugador que brillava quan els altres flaquejaven. Era un ídol de ídols pel qual res era impossible. No endebades, Magic és l'únic jugador en la història de la NBA que fou capaç de jugar i brillar en qualsevol posició, tant de forward -inicialment, com de guard -la major part de la seva carrera, com de center -puntualment però no per això menys efectiu. A la NBA diuen "His sublime talent elicited wonder and admiration from even the most casual basketball fan. How could a man so big do so many things with the ball and with his body? It was Magic." El sobrenom de Magic amb el qual és conegut universalment el mític dorsal 32 dels Lakers data del 1.975. Així el batejà un periodista esportiu després de veure una exhibició (36 punts, 16 rebots i 16 assistències) d'un aleshores jovenet Earvin Johnson. Tenia 15 anys i jugava al High School. Des d'aleshores, Earvin Johnson passà a dir-se Magic Johnson.

Magic Johnson

L'any 1.980 els Lakers van aconseguir ser campions de Conferència gràcies a un estel·lar Kareem Abdul-Jabbar. El veterà center dels Lakers obtenia el seu sisè MVP (proesa que no ha igualat mai ningú) gràcies a unes estadístiques brillants: gairebé 25 punts (amb un encert del 60%) i 11 rebots, 4.5 assistències i 3.4 taps per partit (màxim taponador de la lliga). Amb 33 anys, aquella seria l'última gran temporada de Kareem. A partir de llavors, la seva aportació baixaria any rera any. No menys espectacular fou el debut de Magic Johnson: 18 punts, 7.7 rebots, 7.3 assistències i 2.4 robators. Però el millor encara estava per venir. A les finals, el rookie Magic Johnson va brillar amb una intensitat mai vista per un jugador novell. Va jugar en totes les posicions, arribant a substituir el mític Kareem Abdul-Jabbar que s'havia lesionat en el moment més inoportú. Magic, que aleshores tenia 20 anys, acabaria els playoffs fregant el triple doble: 18 punts, 9.5 assistències i 10.5 rebots per partit (al·lucinant!!!). Els Lakers acabaren campions i Magic amb l'MVP de les Finals (únic rookie que ha aconseguit aquest premi). Més informació de la temporada 1979-80.

A partir d'aleshores Magic Johnson va començar a guanyar protagonisme dins l'equip. Al 1.981, les seves estadístiques són francament impressionants: 21.6 punts, 8.6 rebots, 8.6 assistències i 3.4 robatoris per partit. Es confirmava el naixement d'un mite. Magic ho era tot: un bon anotador (sempre amb una eficàcia superior al 50% en tirs de camp), un defensa extraordinari (líder de la NBA en robatoris), un gran rebotejador i un excel·lent organitzador del joc. És en aquesta última faceta on realment acabaria destacant, fent encara més bons els seus companys. Kareem continuava sent un gran center, però ara era Moses Malone qui dominava els taulells amb una autoritat insultant. A les finals de Conferència del 1.981 es van trobar els Lakers de Magic (que tornava d'una greu lesió en el genoll esquerra que l'havia apartat mitja temporada) i Kareem amb els Houston Rockets de Moses Malone. Un extraordinari Moses Malone va imposar la seva llei (va capturar més del doble de rebots que Kareem!!!) i els Lakers van quedar eliminats i sense possibilitat de defensar el títol de campions.

Al 1.982 els Lakers van tornar a guanyar l'anell de campions davant els 76ers del Doctor J. Tant a la Regular Season com als playoffs Magic va promitjar gairebé una triple figura (18.6 punts, 9.6 rebots i 9.5 assistències per partit durant la temporada, i 17 punts, 11 rebots i 9.5 assistències per partit als playoffs). Naturalment tornà a emportar-se el MVP de les Finals. Ja no hi havia cap dubte: el dorsal 32 dels Lakers realment era màgic. Ell i el seu gran rival, Larry Bird, eren més que grans jugadors, eren campions que controlaven els partits.

Michael Cooper (1.956 L.A.), el mític sisè home dels Lakers, és recordat per finalitzar magistralment els alley-oops de Magic Johnson. La química entre els dos guards era extraordinària. A Los Angeles els alley-ops entre Magic i Cooper eren tan freqüents que la gent els anomenaven els coop-a-loop. El coopa-loop tenia dues versions: o bé provenia d'un ràpid contraatac (en alguns casos Magic feia la passada des de mig camp!!!) o bé Magic marejava els rivals mentre Cooper, que medeix menys de 2 metres, s'acostava a la cistella per acabar penjant-se de l'aro enmig de l'estupor general. En ambdós casos la tècnica i la velocitat eren la clau de l'èxit. També no deixa de ser curiós el fet que Cooper sigui recordat per finalitzar espectacularment l'atac dels Lakers quan en realitat sempre destacà per ser un jugador defensiu (el mateix Larry Bird sempre ha reconegut que Cooper fou el millor defensa al qual s'enfrontà).

Però aquella temporada no tot foren flors i violes. Durant la Regular Season del 1.982, Magic s'havia encarat amb l'entrenador tot exigint jugar més. Els Lakers van saber reaccionar a temps i van posar a un nou entrenador: Pat Riley. Era obvi que amb Kareem, que començava a notar el pas dels anys, no n'hi havia prou. Pat Riley, el flamant entrenador dels Lakers, ho va veure clar. Calia que Magic assumís el rol de líder i s'involucrés més en les tasques de playmaker i de scorer.

Riley no va aconseguir mai que Magic fos un autèntic scorer (tot i que Magic estava totalment capacitat) però, no cal ni dir-ho, sí que va aconseguir que Magic fos el líder, cervell i organitzador de joc més extraordinari que la NBA hagi conegut mai. "If there was one aspect of Johnson's game that awed people the most, it was his brilliant passing skills. He dazzled fans and dumbfounded opponents with no-look passes off the fastbreak, pinpoint alley-oops from halfcourt, spinning feeds and overhand bullets under the basket through triple teams. When defenders expected him to pass, he shot. When they expected him to shoot, he passed". Havia nascut l'autèntic show time.

Al següent any els Lakers tornaven a tenir la primera elecció del draft (gràcies a una llarga sèrie de maniobres que es remonten l'any 1.980). El 1.982 van elegir James Worthy (nascut el 1.961), MVP de la Final Four de la NCAA del 1.982 (després de fer 28 punts amb 13 de 17 tirs), un forward de 206 cm que destacava per ser molt ràpid i poderós sota el pal així com per tenir un encert extraordinari de cara a la cistella (sempre superior al 50%). Un altre tret característic de Worthy eren els seus one-handed tomahawk jams marca de la casa. En un altre equip, Worthy hagués estat l'estrella, però als Lakers de Magic i Kareem, era el tercer home. Worthy no es queixà mai, demostrant ser un home d'equip tot conformant-se amb un paper terciari. Les seves estadístiques són francament mediocres per algú de la seva qualitat: 18 punts i 5 rebots per partit. Però les estadístiques a vegades enganyen. Quan era l'hora de la veritat, a les finals, Worthy apareixia i el seu rendiment s'incrementava. Per això era conegut com a Big Game James i per això se'l considera com One of 50 Greatest Players in NBA History.

James Worthy, el tercer home dels Lakers dels 80. El dorsal 42 es caracteritzava per dur ulleres -com Kareem Abdul-Jabbar- i una protecció al genoll esquerra. Worthy també és recordat per ser el líder de l'equip universitari de North Carolina que va guanyar la NCAA l'any 1.982, al costat d'un aleshores desconegut Michael Jordan.

La primera temporada dels Lakers de Worthy fou espectacular però amb final amarg. A la Regular Season, Magic va promitjar 17 punts i 10 .5 assistències per partit i Kareem, de 36 anys, encara fou el màxim anotador de l'equip, amb 22 punts per partit gràcies a un fabulós encert del 59% en tirs de camp. Worthy aconseguí promitjar més de 13 punts per partit amb un encert del 58%, rècord absolut en un rookie, però en canvi, a les finals no pogué jugar per culpa d'una lesió. Defensivament, l'equip confiava en Magic (8.6 rebots i 2.2 robatoris per partit, líder de l'equip en rebots i robatoris) i Kareem (7.5 rebots i 2.2 taps per partit, líder de l'equip en taps). A les Finals però, foren escombrats a mans del Sixers de Malone (que capturà tants rebots com Magic i Kareem junts!!!) i el Doctor J.

Byron Sctott

A la següent temporada (1.983-84) els Lakers fitxaven el rookie Byron Scott, el quart home del showtime, un excel·lent tirador. Els Lakers tornarien a arribar a les finals del 1.984 per perdre aquest cop a mans dels Celtics de Larry Bird en una sèrie de 7 partits molt ajustats. Fou la Final televisada més vista de la història: Magic contra Bird, Lakers contra Celtics, dos autèntics equipassos liderats per dos vells rivals (la rivalitat Magic-Bird data de finals dels setanta, quan ambdós jugaven a la lliga universitària). A les Finals, Bird demostrà ser més bon líder que el base angelí. Magic, que promitjà més de 13 assistències i 2 robatoris per partit tant a la Regular Season com a les Finals, cometé errors greus en els moments claus de la Final.

Ofensivament els Lakers eren una màquina. En tirs de camp, Kareem, Magic i Worthy tingueren encerts superiors al 55%. A les Finals Big Game James Worthy promtjà 18 punts amb un encert del 60%. Uns dies abans abans, el 5 d'abril del 1.985, Kareem Abdul Jabbar amb un sky-hook superava els 31.418 punts de Wilt Chamberlain i es convertia així en el màxim anotador de la NBA. Showtime total!!!

"With Worthy, Scott and Michael Cooper filling the lanes and Magic running the show, the Lakers developed one of the most feared fast breaks in the history of the game."

3 autèntiques llegendes de la NBA: Kareem -número 1 del draft del 1.969, Worthy -número 1 del draft del 1.982, i Magic -número 1 del draft del 1.979.

El 1.984 es va produir l'esperadíssima Final entre els dos equips més carismàtics de la dècada: Los Angeles Lakers de Magic contra els Boston Celtics de Larry Bird.

La temporada 1.984-85 els Lakers i els Celtics van dominar la Regular Season però aquest cop els Lakers s'emportaren l'anell de campió. A la Regular Season, Kareem continuava anotant més de 20 punts per partit tot i cumplir 38 anys (tant Kareem com Worthy amb encerts propers al 60%!) i Magic continuava amb el seu festival d'assistències (12,6 per partit, incloent el rècord absolut d'assistències en una part: 15 contra Portland). Els Lakers eren un huracà ofensivament: Kareem 22 punts per partit, Magic més de 18 punts per partit (amb un 56% d'encert en tirs de camp), Worthy 18 punts per partit i Scott 16 punts per partit (54% en tirs de camp i 43% en triples). A la final de Conferència, contra els Denver Nuggets, Big Game James va tornar a batre un rècord d'efectivitat: fins a un 72% d'encert!!! La finalíssima contra els Celtics no fou fàcil. Al primer partit, el Celtics massacraren els Lakers (148-114) en el ja conegut "Memorial Day Massacre". Robert Parish humilià a un vell Kareem. Al final, però, l'equip reaccionà (i LarryBird es lesionà, tot sigui dit), començant pel mateix Kareem, que demostrà que encara no li havia arribat l'hora: fins a 30 punts, 11 rebots i 6 assistències en el segon partit, i 26 punts, 10 rebots i 5 assistències durant tota la sèrie. Magic tampoc es quedà curt amb 18 punts, 15 assistències i 7 rebots per partit durant tots els playoffs, mentre que Worthy i Scott anotaren, cada un, vora els 20 punts cada partit. En el sisè partit de la Final, Kareem Abdul Jabbar acabaria clavant l'sky-hook decisiu que deixava la sèrie 4 a 2. Els Lakers aconseguien per primera vegada guanyar els Celtics en unes finals (després de 7 finals perdudes: 1.962, 1.963, 1.965, 1.966, 1.968, 1.969 i 1.984) i Kareem s'emportava l'MVP de les finals. "What you saw," va dir Riley més tard, "was passion."

Kareem Abdul-Jabbar realitzant un sky-hook davant de Robert Parish. Als 80, els duels Lakers-Celtics eren duels entre Magic-Bird i Kareem-Parish.

L'any següent (1.985-86) els Lakers tornaren a fer showtime: Magic 19 punts i 12,6 assistències per partit, Kareem 23 punts per partit, Worthy 20 punts per partit amb un encert del 58%, superant al mateix Kareem, i Scott més de 15 punts per partit. Ofensivament, els Lakers eren temibles, però també tenien un punt feble: els rebots i el control de la zona sota la cistella (Magic i Kareem tan sols 12 rebots per partit entre els dos; Bill Laimbeer i Charles Barkley tot sols capturaven més rebots que Magic i Kareem junts). Aquesta feblesa fou la perdició dels Lakers en els playoffs, eliminats pels Houston Rockets de les Twin Towers (Ralph Sampson i Olajuwon, dos centers all-star que promitjaven, entre els dos, més de 40 punts i 20 rebots cada nit).

Després d'aquella dolorosa derrota, els Lakers es van refer i fins i tot es van superar. Les millors temporades dels Showtime Lakers foren sens dubte la 1.986-87 i la 1.987-88, curiosament quan el rendiment de Kareem baixà dràsticament (16 punts, 6 rebots i 2 assistències per partit). Aquesta millora es deu sens dubte a l'explosió d'A.C Green, rookie dels Lakers la temporada 1.985-86. Green demostrà ser un excel·lent rebotejador, promitjant al voltant de 9 rebots per partit les temporades 1.987-88, 1.988-89 i 1.989-90.

A.C. Green (1.963, Portland), el mític dorsal 45 dels Lakers, fou un excel·lent complement pel showtime de finals dels 80. Green era un power forward de 207 cm molt hàbil capturant rebots. Green guanyà 2 anells de campió amb Magic i Kareem els anys 1.987 i 1.988, i un tercer anell de campió l'any 2000 amb Kobe i Shaq. Green també és famós per haver jugat els 82 partits de la Regular Season durant 11 temporades consecutives (1.987-1.998). D'aquí el seu nickname: Ironman.

La temporada 1.986-87 fou extraordinària: els Lakers guanyaven presència a la zona gràcies al sophomore A.C. Green (conegut més tard com a Ironman per jugar 1.000 partits consecutius sense lesionar-se), Kareem cumplí els 40 anys jugant a la NBA, Magic Johnson, el líder indiscutible dels Lakers guanyà el seu primer MVP de la temporada (24 punts, 12 assistències, 6 rebots i 1.7 robatoris per partit) i Michael Cooper, l'etern sisè home, guanyà el títol de Millor Jugador Defensiu i Millor Sisè Home. A les finals, els Lakers es van tornar a trobar els Celtics. Aquest cop, el bàsquet decisiu de la sèrie no el feu Kareem sinó Magic Johnson. Un buzzerbeater llegendari, l'arxiconegut Baby-Hook. Quedaven 7 segons per acabar el quart partit i els Lakers perdien d'un punt. Kareem, cobert per l'implacable Robert Parish demanava la pilota per repetir la proesa de l'any 85. Bird i MacHale esperaven la passada a Kareem. Amb una determinació inigualable, Magic driblà Bird i s'encarà a MacHale per fer realitzar un fabulós ganxo des de la línia de tir lliure que decidí el partit. Ni tan sols Kevin MacHale va poder-lo aturar. Per algun motiu ell era Magic Johnson. Cinquena final, quart anell de campió, i tercer MVP de les Finals per a Magic (22 punts, 12 assistències i 7.7 rebots a la sèrie).

Imatge del llegendari baby hook que va encarrilar les Finals del 87. "You expect to lose to the Lakers on a sky-hook," va dir Bird. "You don't expect it to be from Magic."

A la següent temporada (1.987-88) els Lakers van tornar a guanyar l'Anell de Campió, aquest cop contra els Detroit Pistons en una sèrie igualadíssima. Era el cinquè títol de Magic i el sisè de Kareem. Big Game James s'emportà l'MVP de les finals després de fer un recital contra els Bad Boys: 36 punts, 16 rebots i 10 assistències en l'últim partit. Els Lakers aconseguien guanyar 2 anells consecutius, proesa només aconseguida -en aquells moments- pels Celtics de Bill Rusell. Finalment, es podia parlar d'una nova dinastia a la NBA. El que pocs sabien és que aquella dinastia tot just s'acabaria l'any següent.

En efecte, el showtime també tenia data de caducitat. A finals dels 80, els Detroit Pistons van revolucionar el bàsquet introduint un nou concepte de defensa i agressivitat amb el qual asfixiaven l'atac rival. Eren els Bad Boys. L'any 1.988 eliminaven els Celtics de Larry Bird i posaven contra les cordes els Lakers. Un any després, el 1.989, tot i l'MVP de Magic (22 punts, 12.8 assistències, 8 rebots i 1.8 robatoris) moria el showtime, Kareem es retirava als 42 anys, els Detroit Pistons humiliaven els Lakers i naixia una nova manera d'entendre el joc basada en la destrucció del rival. La resta d'equips de la NBA no trigaren en assimilar -tot i que sense l'èxit dels pioners- la nova manera d'entendre el joc imposada pels Pistons. Amb el poderós sistema defensiu que practiquen actualment els equips de la NBA, i partint de la premisa que de Magic només n'hi hagut un, és improbable (per no dir impossible) que poguem tornar a veure showtime a la NBA.

En la meva humil opinió els Bad Boys i els Showtime Lakers són els dos equips més espectaclars de la història ja que tots dos basaven la seva efectivitat en el joc col·lectiu, sense abusar d'un únic jugador. Crec sense por a equivocar-me que als anys 80 es va poder veure el millor equip ofensiu (els Lakers) i el millor equip defensiu de la història (els Detroit Pistons).

La dècada prodigiosa IV

LA DÈCADA PRODIGIOSA II

LES ESTRELLES DE L'ABA

A finals dels 70, molts jugadors de l'antiga ABA no van acabar d'adaptar-se al bàsquet més defensiu i estàtic de la NBA i van haver de retirar-se o passar a l'ostracisme. Per sort per al basquet, tres antigues estrelles de l'ABA van triomfar a la NBA i van demostrar que l'espectacle, el talent i l'efectivitat no són incompatibles. Aquest tres jugadors eren Julius Erving, el Doctor J, George Gervin, The Iceman, i Moses Malone, el center dominador. Eren tan bons que cap defensa podia aturar-los. Eren tan espectaculars i carismàtics, que eren els preferits del públic. Només Larry Bird, Magic Johnson i Kareem Abdul Jabbar aconseguiren tant o més reconeixement.

En aquest segon capítol de La Dècada Prodigiosa ens endinsarem en la vida i miracles de tres autèntiques llegendes de l'ABA i de la NBA.

Julius Erving era un autèntic ídol de masses. El seu joc era increíblement atractiu. Un magnífic anotador i un temible defensor. Durant 5 anys a l'ABA (1.972-77) el Doctor J promitjà 28,7 punts, 12 rebots, 4.8 assistències, 2.5 robatoris i 2 taps per partit. A la NBA baixà el ritme, però tot i això, encara fou capaç de promitjar 22 punts, 7 rebots, 4 assistències, 1.8 robatoris i 1.5 taps per partit durant 11 anys. En total, durant 16 anys Julius Erving va anotar més de 30.000 punts, capturar més de 10.000 rebots i donar més de 5.000 assistències (en tota la història del bàsquetbol professional només hi ha tres jugadors que puguin presumir de tal proesa; els altres dos són Kareem Abdul-Jabbar i Karl Malone). En aquest article no ens dedicarem a descriure les jugades increïbles del Doctor o de com revolucionà el bàsquet amb el seu joc. Tot això ja ha estat comentat en un post anterior titulat "Julius Erving El Doctor J". Aquí ens limitarem a dir que, tot i jugar a un nivell superior a la resta de jugadors, Erving no aconseguí cap anell de campió fins que els 76ers aconseguiren tenir en plantilla un bon center. El destí volgué que aquest jugador fos una altra ex-estrella de l'ABA. Naturalment estem parlant de Moses Malone.

Moses Malone, el llegendari número 2 dels Sixers de Philadelphia contra Magic Johnson i Kareem Abdul-Jabbar.

Moses Malone (208 cm, 118 kg), the scoring-rebounding machine, era bàsicament això: un gran anotador i un extraordinari rebotejador. Això, per un center, es tradueix en domini. Fins i tot Michael Jordan s'agenolla davant el talent de Moses Malone. Air Jordan qualifica Moses Malone com el millor rebotejador de la història "sense cap discussió possible". Nascut al 1.955, Moses Malone entrà a l'ABA amb tan sols 19 anys. Les seves estadítisques com a rookie són llegendàries: 18,8 punts i 14,6 rebots per partit a la Regular Season, i 23 punts -amb un 64% d'encert en tirs de camp- i 17.5 rebots per partit als playoffs. Al 1.977 fitxava pels Houston Rockets i començava la seva carrera a la NBA. Durant 6 anys (1.977-1.983) va promitjar més 14 rebots per partit, incloent el seu rècord personal de 37 rebots en un partit del 1.979, i el rècord de rebots ofensius en un partit de playoffs: 15 contra els Bullets. Les primeres 10 temporades com a jugador professional (1.975-1.985) va promitjar més de 13 rebots per partit dels quals almenys 5 eren rebots ofensius. L'any 1.979 va promitjar 17,6 rebots per partit, dels quals 7,2 eren ofensius (rècord absolut de la NBA). Del 1.985 al 1.989 va promitjar més d'11 rebots per partit i més de 4,5 rebots ofensius per partit. Als 35 anys va començar el declivi que acabaria al 1.995 (jugant poquíssims minuts). Tenia 40 anys quan es va retirar. Fou l'últim ex-jugador de l'ABA en retirar-se.

Però els rebots només eren una (la millor sens dubte) faceta de Moses Malone, que també era molt hàbil movent-se i anotant sota la cistella. Durant 19 anys a la NBA va promitjar més de 20 punts per partit. El 1.982 aconseguí anotar 31,1 punts per partit amb un encert superior al 50% (però una altra ex-estrella de l'ABA, The Iceman el superà amb 32,3 punts per partit amb un encert del 50%).

Aquest animal sota la cistella ostenta alguns records extraordinaris: 1.212 partits consecutius sense ser expulsat, dues temporades consecutives promitjant més de 7 rebots ofensius per partit (cap jugador, a excepció de Malone, ha promitjat mai més de 6.5 rebots ofensius), millor rebotejador ofensiu de la història (únic jugador que ha capturat més de 5.000 rebots ofensius, fins a 7.382, dels quals 6.731 a la NBA, rècord absolut), el tercer millor rebotejador defensiu de la història (només Artis Gilmore i Karl Malone el superen) i el jugador que més rebots ha capturat (fins a 17.834) des que el bàsquetbol professional distingeix entre rebots defensius i ofensius. (Nota: Wilt Chamberlain i Bill Rusell superen a Moses Malone en nombre total de rebots agafats però a la seva època no es diferenciava entre rebots defensius i rebots ofensius. Realment, en nombre total de rebots capturats, Moses Malone és el tercer màxim rebotejador de la història del bàsquetbol professional). Altres mèrits destacables de Moses són: 6 cops màxim rebotejador de la NBA, 3 cops MVP i 12 vegades All-Star. Si sumem els anys de l'ABA i NBA, Moses Malone suma gairebé 30.000 punts, només superat per Julius Erving, Wilt Chamberlain, Michael Jordan, Karl Malone i Kareem Abdul Jabbar. Com a curiositat final dir que només un altre Malone, Karl, ha encistellat més tirs lliures que Moses. Els dos Malone són els únics jugadors que han encistellat més de 9.000 tirs lliures.

Però si algú recorda Moses Malone segurament deuen ser els aficionats que van presenciar el el dia 11 de febrer de 1.982 l'enfrontament entre els Houston Rockets i els Seattle Supersonics. A la pàgina dels Rockets recorden així l'esdeveniment a Rockets player would miss a shot and Moses Malone would be there again and again to grab the rebound. It happened so often, Malone set an NBA record with 21 offensive rebounds on a night he scored 38 points and pulled down 32 total rebounds in a 117-100 win over Seattle. "He's so dominant," Elvin Hayes said. "In my opinion, he's the best offensive rebounder to ever play the game." Algú encara dubte de qui és el rebotejador més gran de tots els temps?

Del 1.977 al 1.982, Erving i Malone van ser uns autèntics jugones, cada ú des de la seva posició. Erving era el millor aler, el jugador més espectacular i estimat, mentre que Malone era el center que dominava els taulells, una bèstia imparable sota la cistella. Un era àgil i carismàtic, l'altre fort i reservat. Irònicament, el destí volgué que els seus èxits a nivell individual quedessin enfosquits pels seus fracassos en equip. Ni Houston ni els 76ers eren capaços d'obtenir un anell de campió, tot i que tots dos equips havien estat capaços de plantar-se a una final (els 76ers al 1.980 i 1.982, i Houston al 1.981). Tot i que tant Erving com Malone pecaven d'individualistes s'ha de dir també que la culpa dels fracassos col·lectius d'aquestes dues ex-estrelles de l'ABA, es deu, en gran part, als Celtics de Larry Bird i als Lakers de Magic i Kareem. A finals de 1.982 les coses canviarien radicalment. Malone fitxava pels 76ers i s'unia al Doctor Julius Erving.

La temporada 1.982-1.983, els 76ers van dominar des de l'inici fins al final en totes les facetes del joc. Com es podia véncer un equip que tenia Erving i Malone? El Doctor J podia operar amb tranquilitat perquè, com va dir Boby Jones (millor Sisè Home el 1.983), els Sixers tenien Malone "he was always so dominant at his position. Even if things weren't going right for you, you always knew, 'Well, we can depend on Moses. Because every night he's gonna get the rebounds". Fins a 65 victòries van nencadenar aquella temporada. Malone, amb 25 punts i 15 rebots per partit es va endur el seu tercer MVP. Als playoffs els 76ers van arrassar, perdent tan sols un únic partit en tota la sèrie. A la gran Final, els Lakers van ser escombrats. Malone capturà 70 rebots en quatre partits (18 per partit), destrossant el mític Kareem Abdul-Jabbar, que amb prou feines en capturà 30 (7.5 per partit). Cap equip ha dominat mai uns playoffs com els Sixers al 1.983. Malone també es va endur el MVP de les Finals (26 punts -amb un 54% d'encert, 18 rebots i 4 taps per partit). Finalment, el Doctor i Moses obtenien el preuat Anell de Campió.

Els 76ers de Philadelphia de Julius Erving (al centre i amb la pilota) i Moses Malone

Però la cosa no va durar. L'any 1.984 començava l'inici del final. Tant Erving com Malone continuaven sent jugadors molt bons (ambdós superaven els 20 punts per partit i Moses encara promitjava més de 13 rebots per partit), però mai més formarien un equip imbatible. És difícil explicar com és que un equip pot arrassar un any i al següent fa el "ridícul". Però no ha estat la única vegada que ha passat. Tots recordem els Lakers de Shaq i Bryant...

A principis dels anys 80 també jugava un altre fenomen, una ex-estrella de l'ABA, que també convé ser recordat per la seva extraordinària aportació a la NBA. Es tracta de George Gervin, The Iceman, el llegendari número 44 dels San Antonio Spurs, 4 cops màxim anotador de la NBA (proesa només superada per Wilt Chamberlain i Michael Jordan).

The Iceman fou un extraordinari anotador (26,2 punts per partit) que va tenir la desgràcia de jugar al mateix temps que ho feia el Doctor J. No cal ni dir que Gervin sempre quedà a l'ombra de Julius Erving. A diferència de Julius Erving, Gervin va passar els seus millors anys a la NBA, anotant més de 30 punts per partit durant 5 temporades consecutives (1.978-1.982).

La llegenda de George Gervin comença la temporada 77-78, quan The Iceman lluitava per aconseguir el seu primer títol de màxim anotador de la Regular Season. A l'última jornada Gervin necessitava fer com a mínim 58 punts per endur-se el títol de màxim anotador. Tots els seus companys d'equip es van conjurar per ajudar-lo. Les coses pintaven malament al primer quart, sobretot quan Gervin va errar els primers sis llançaments. Es va desanimar però els seus companys van obligar-lo a lluitar fins al final. Gervin acabaria el primer quart amb 20 punts. Al segon quart, The Iceman va explotar i va arribar a la mitja part amb 53 puntd. Havia fet 33 punts en el segon quart, record absolut de punts en un sol quart. Al final del partit Gervin acabava amb 63 punts jugant 33 minuts (ja que ell mateix li va demanar descans a l'entrenador un cop havia aconseguit els 58 punts) i el títol de màxim anotador (amb una mitjana de 27,22 punts per partit).

Gervin era un guard de 2 metres d'altura que es caracteritzava per practicar un joc ofensiu sumament efectiu i atractiu, amb entrades impossibles, girs a l'aire... i tot això amb un encert superior al 50%!!! Actualment, cap jugador de perímetre té un encert superior al 50% (ni tan sols Lebron James). M'agraden les paraules de la NBA per desciure George Gervin "to fully appreciate the greatness of "the Iceman" one had to see him rise up for a silky-smooth jump shot from 25 feet, twirl a heavenly finger-roll while soaring through the lane, execute a graceful reverse layup with either hand or explode for a sneaky power dunk between a pair of 7-foot defenders". Si l'arma característica del Doctor eren les esmaixades, l'arma més famosa de Gervin era el seu "finger roll" quan un cop/gir de dits quan entrava a cistella servint una safata. Amb aquesta depurada tècnica, la pilota feia una petita paràbola just abans d'entrar a cistella, de manera que The Iceman evitava els taps.

Com a curiositat, dir que el finger roll fou patentat per Julius Erving. Quan Gervin era rookie a l'ABA va coincidir amb el Doctor J i aquest li va ensenyar aquesta tècnica magistral. Gervin acabà superant el mestre...

A diferència del Doctor J, The Iceman tenia un arsenal complet de joc ofensiu que no només es limitava a les entrades a cistella. "Whether he was battling a triple-team or changing directions in midair, Gervin made seemingly impossible shots look as easy as free throws."

Un cop un entrenador de la NBA va dir que "no es pot aturar George Gervin. Simplement pots esperar que el seu braç es cansi després de tirar 40 vegades. Jo crec que aquest paio pot anotar quan vol. Em pregunto si s'avorreix quan surt a jugar". Gervin era molt estimat pels fans de la NBA, especialment els de San Antonio, tot i que també és just reconeixer que no era un jugador complet com Erving o Moses (Gervin "només" era un anotador). Les ex-estrelles de l'ABA van cultivar molts reconeixements individuals i pocs col·lectius. Els Spurs de Gervin no van guanyar cap anell, però The Iceman en canvi va ser un fix en els All-Stars (1.974-1.976 a l'ABA i del 1.977-1.985 a la NBA).

Finalment, al 1.985 Gervin va deixar els Spurs i va anar als Chicago Bulls d'un jovenet Michael Jordan, l'únic anotador encara més extraordinari que The Iceman. Gervin es retirarà al 1.986, amb més de 25.000 punts a l'esquena (6.000 dels quals a l'ABA).

L'any 1.996, en el 50è aniversari de la NBA, les tres ex-estrelles de l'ABA, Julius Erving, el Doctor J, George Gervin, The Iceman, i Moses Malone eren considerats dins del selecte grup dels 50 millors jugadors de la història. Llarga vida a la NBA!