L'EQUIP IDEAL

A principis d'agost, a l'aeroport internacional de Los Angeles (LAX), mentre esperava per agafar l'avió que em portaria a casa once again, vaig fullejar una revista de basketball on hi vaig poder veure un petit reportatge extraordinàriament interessant. Es tractava d'una entrevista a Michael Jordan on, a més de preguntar-li sobre temes diversos, l'obligaven a decidir el seu equip ideal de basketball.

L'equip de Michael Jordan fou: Earvin Johnson i ell mateix com a guards, Scottie Pippen com a forward, Larry Bird com a Power Forward i Hakeem Olajuwon com a Center.

Amb tota la raó del món, Michael Jordan deia que la única posició on no hi podia haver discussió possible era la de base. Hi estic totalment d'acord. Earvin Magic Johnson ha estat i segurament serà el millor base de tota la història de la NBA. En tot fou el millor. Ha estat el més alt i fort (més de 2 metres i més de 100 kg) de tots els bases que mai hagin jugat a la NBA, un geni amb la pilota, el rei de les assistències, un extraordinari defensor, un gran anotador, un gran rebotejador... simplement Magic.

El millor base i el millor escorta són, òbviament, ells dos

Per a la posició d'escorta Michael Jordan s'eligia a ell mateix tot i que reconeixia que Oscar Robertson podria mereixer aquest honor. Michael Jordan ha estat el màxim anotador de la NBA (més de 30 punts per partit), i també ha estat el millor defensor de la dècada dels 90, però Oscar Robertson no es queda curt en estadístiques. Serveixin aquestes paraules: statistically, one need look no further than the numbers Robertson put up in 1961-62, just his second year in the league: 30.8 points, 12.5 rebounds, and 11.4 assists per game-an average of a triple-double for an entire season. Cap jugador ha estat capaç d'igualar aquesta proesa (realitzar un triple doble tota una temporada). Red Auerbach, el mític entrenador dels Celtics dels anys 60, definí The Big O com el jugador més complet de la història. Ara bé, The Big O pot tenir unes estadístiques realment impresionants però no va poder aconseguir mai el què Air Jordan: dominar el joc, imposar-se, fer que un equip pogués passar de la misèria a la glòria tan sols amb la seva presència. Oscar Robertson només va aconseguir guanyar 1 anell de campió. Jordan en va aconseguir 6 (i això que en el punt àlgid de la seva carrera es va retirà per un període de dos anys!). Tots els grans bases, escortes i alers de la història (Bob Cousy, Oscar Robertson, Jerry West, Julius Erving, Magic Johnson...) han necessitat sempre el suport d'un gran center per poder aconseguir l'anell de campió (Bill Rusell, Lew Alcindor, Wilt Chamberlain, Moses Malone i Kareem Abdul-Jabbar respectivament). Sense center no hi ha anell. Sense home baix en canvi, sí que n'hi hagut (Cousy va guanyar 6 anells de campió amb Bill Rusell, Rusell en va guanyar 11, Julius Erving, el mític Doctor J, fou incapaç de guanyar un anell tot sol, només quan Moses Malone s'uní als 76ers ho aconseguí). Podríem dir, doncs, que el basketball és qüestió d'altura i músculs... fins que va arribar Michael Jordan. Michael Jordan no va necessitar cap center extraordinari per aconseguir 6 anells de campió. És més, quan ell va deixar l'equip durant dos anys, els Chicago Bulls van fer el ridícul. Per tot això, per mi és Michael Jordan mereix estar al cinc inicial del millor equip de la història de la NBA (i en segona posició, si de cas, Oscar Robertson).

El millor aler en la meva humil opinió

A la posició d'aler, Michael Jordan tria Scottie Pippen tot i que reconeix que és realment difícil escollir el millor aler de la història. Pippen fou un gran defensor i un bon atacant, i sobretot, fou un complement perfecte per a Michael Jordan. S'entenien a la perfecció. Junts guanyaren 6 anells de campió. Però per a mi, amb això no n'hi ha prou per poder dir que Pippen és l'aler que hauria de jugar al millor equip de la història. En aquest punt, i només en aques punt, discrepo de Michael Jordan. En la meva humil opinió, el millor aler ha estat Julius Erving, el Doctor J. Tinc molts motius per opinar així. Julius Erving fou un magnífic anotador, un gran rebotejador i un bon defensa. Però sobretot, Erving serà recordat per sempre més per ser el precursor del joc espectacular i dinàmic al qual ara ja ens hem acostumat però que als anys 70 significà una autèntica revolució. Com molt bé deien els seus companys, "he was't Julius Erving, he was the Doctor J, which means he could operate on the court". Erving fou l'inventor del in your face. El primer home baix que va desafiar els homes alts. Des d'aleshores, l'esmaixada ha estat l'eina fonamental dels escortes i alers ofensius. El mateix Michael Jordan sempre ha reconegut que el seu mestre fou Julius Erving. És per això que, en la meva humil opinió el doctor que operava les defenses mereix estar al millor quintet de la història.

The Legend ha estat el millor forward

A la posició de power forward Michael Jordan opina que hauria de ser per a Lary Bird. No és difícil justificar aquesta elecció. Larry Bird fou un anotador extraordinari, capaç de clavar triples impossibles, un dels millors defensors de la història (humilià a homes com Julius Erving i Isaiah Thomas), un gran rebotejador i un geni repartint assistències als seus companys. Les seves estadístiques l'acrediten com a mite. Però per damunt de qualsevol estadística o cistella llegendària, Bird destacà per ser un autèntic líder, un guanyador nat, un home que apareixia quan l'equip més el necessitava: ja fos repartint una assistència, clavant el bàsket decisiu o aturant l'últim atac del rival. The Legend guanyà tres anells de campió a la dècada dels anys 80, derrotant els Sixers d'Erving i Malone, els Lakers de Magic i Kareem, els Houston Rockets de les Twin Towrrs (Sampson i Olajuwon), els Bad Boys d'Isaiah Thomas i els Bulls d'un jove de Michael Jordan. Senzillament excepcional. Naturalment, Jordan reconeix que també mereixen una atenció especial homes com Charles Barkley i Karl Malone (i jo crec que amb els anys també Tim Duncan) però considera que Larry Bird està un esglaó més amunt. Jo estic totalment d'acord amb Michael Jordan.

Dos dels millors centers de la història; el més fort (Shaq) i el més hàbil (The Dream). Shaquille O'Neal, per a molts el jugador més determinat de la història reconeix "I was the first guy to say Hakeem Olajuwon beat me in the [1995] NBA finals. He killed me. He dominated me".

Finalment a la posició de center Michael Jordan tria a Hakeem Olajuwon. Aquesta és sens dubte la decidió més difícil a l'hora de triar el millor quintet de la història. No hem d'oblidar que l'altura i el pes han estat els grans dominados del basketball. L'amo sota la cistella sol ser l'amo del joc. Als anys cinquanta fou George Mikan, als seixanta Bill Rusell i Wilt Chamberlain, als setanta Kareem Abdul-Jabbar, als vuitanta Moses Malone i Hakeem Olajuwon, als noranta Olajuwon i Shaquille O'Neal... Tots aquests homes han imposat la seva llei sota l'aro. Podríem descartar George Mikan perquè a la seva època el basketball encara estava en estat embrionari (fou per culpa seva que l'ampolla s'amplià i aparagué el concepte de tap il·legal, entre d'altres regles). En aquest cas, ens quedem amb dues forces de la naturalesa com són Wilt Chamberlain (el primer jugador de més de 7 peus, és arxiconegut per haver anotat 100 punts en un partit) i Shaquille O'Neal (140 kg movent-se amb habilitat i potència a parts iguals), l'ultra-defensiu Bill Rusell (11 cops campió amb els Celtics, derrotant al mateix Wilt Chamberlain), el magnífic Kareem Abdul-Jabbar (conegut pel seu sky-hook, el ganxo invencible, i per haver jugat durant 20 temporades a la NBA), Moses Malone, (the rebounding-scoring machine, extraordinari ofensivament i molt pobre defensivament), i el polivalent Hakeem Olajuwon. Michael tria aquest últim. És una bona elecció. The Dream és segurament el center més complet de la història. Fou un gran anotador, un gran rebotejador, un gran taponador, un gran defensa i un gran jugador d'equip. Però si Olajuwon té una cosa que a tots els amants del bàsket ens té el cor robat és el seu immens repertori de moviments sota el pal. Ningú ha estat capaç d'igualar la perfecció de moviments de The Dream. L'elecció del millor center però, només depén de la qualitat o conjunt de qualitats que hom pugui creure més importants. Michael Jordan tria la versatilitat i la polivalència (com en el cas de Larry Bird en la posició de power forward) i jo no sóc ningú per contradir-lo.