TRIBUT A DENNIS JOHNSON

Dennis Johnson, àlies D.J., grandíssim base dels Supersonics a finals dels setanta i els Celtics durant els vuitanta, ha mort d'una atac de cor a l'edat de 52 anys.

Homenatge per al mític dorsal 3 dels Celtics, 3 vegades campió de la NBA (1979, 1984 i 1986), recordat per sempre més per l'MVP de les Finals del 1979 (amb la impressionant marca de 14 taps durant les sèries) o per haver ofegat a Magic Johnson a les Finals del 1984. Tanmateix, Dennis Johnson era molt més que un base defensiu de la mateixa manera que Kareem era molt més que l'sky-hook. D.J. era, per damunt de tot, un guanyador nat, un competidor ferotge i un company d'equip extraordinari.

La història de Dennis Johnson és la història d'un lluitador infatigable. A l'institut, DJ no va destacar mai per diferents motius: era baix (170 cm), era poc hàbil i no destacava especialment en cap faceta del joc... perquè no va poder jugar mai prous minuts. Però tot això canviaria a l'últim any abans d'entrar a la universitat. Johnson creixeria fins als 194 cm per convertir-se en un base alt i un excel·lent defensor. Però sobretot, si per alguna cosa va enamorar els scouts de Seattle fou pel seu joc valent i agressiu. Aquell xicot no tenia por de res ni ningú.

Així fou com entrà a la NBA l'any 1976. Després d'un primer any gaudint d'escassos minuts, Johnson explotà durant la temporada 1977-78. Liderant l'equip com a base titular, DJ portà Seattle a les Finals de la NBA, eliminant pel camí els Lakers de Kareem i els últims campions, els Trailblazers de Bill Walton (que jugà tot i no estar del tot recuperat d'una lesió). A la gran Final els Bullets s'imposaren però un any després, els Supersonics de Dennis Johnson es venjarien proclamant-se campions de la NBA. DJ a més, fou proclamat MVP de les Finals per la seva gran actuació defensiva i ofensiva (gairebé 2 robatoris i 3 taps per partit així com 32 punts en el quart partit).

A l'estiu del 1979, la NBA canviaria per sempre més amb l'arribada de Magic Johnson i Larry Bird. Com la majoria d'estrelles dels anys setanta, Dennis Johnson i els Supersonics serien víctimes dels Lakers de Magic i Kareem.

Després de quatre temporades brillants a Seattle (1976-1980), DJ fitxà pels Suns de Phoenix. A Arizona Dennis va continuar demostrant la seva innegable categoria però no va tenir mai cap opció de jugar pel títol de campió. Tanmateix, les seves grans actuacions defensives van despertar l'interès del més gran entre els més grans: Red Auerbach. En un altre canvi marca de la casa, Auerbach aconseguí els serveis de DJ a canvi del center Rick Robey, un paquet colossal.

La majoria recordem Dennis Johnson per la seva etapa als Celtics (1983-1990). DJ va aportar solidesa al perímetre, tant en defensa com en atac. Per fer-se una idea de la qualitat de Dennis Johnson com a jugador d'equip, res millor que Larry Bird: "the best I've ever played with."

NBA 2007: NO ANEM BÉ

Un any més, els fans de la NBA contemplem avorrits i amb grans dosis de nostàlgia la decadència cada cop més evident de la millor lliga de del món. Enguany, la nostra estimada lliga sembla una competició per veure quin equip és el pitjor de tots els temps. La Conferència Est fa pena, i la Oest no deixa de ser una Conferència normaleta.

Sobre el paper hi ha 30 equips però a l’hora de la veritat només n’hi ha quatre: Dallas, San Antonio, Phoenix i Detroit. I d’aquests quatre resulta que només els dos equips texans són competititus. Phoenix és un equip espectacular i bonic de veure però poca cosa més. Com els Nuggets del 1980, els Suns són un equip tremendament ofensiu però també mancats de centímetres i defensa. Detroit és ben bé al revés. Un bon equip defensiu format per una colla d’arreplegats (i més ara que no tenen el seu antic líder, en Ben Wallace).

Individualment parlant, les coses tampoc són engrescadores. Inexplicablement, els centers, la base de la NBA, gairebé han desaparegut de la lliga. Dos veterans com Alonzo Mourning i Dikembe Mutombo, ambdós majors de 35 anys, no només no desentonen sinó que més aviat encara brillen... i això que el seu joc està molt lluny del què eren capaços de fer fa una dècada! Els dos únics centers que tenia la lliga –Shaquille O’Neal a nivell ofensiu i Ben Wallace a nivell defensiu- estan acabats. El Black Tornado és ara una brisa d’estiu. I Big Ben tres quarts del mateix. Com sempre, encara ens queda la incògnita de saber com arribarà Shaq als playoffs. Descarto res de bo per a Ben, que no ha estat capaç d’adaptar-se al seu nou equip (els Bulls) i que a més, comença a veure com el pas del temps és implacable amb tothom.

A la NBA del 2007 només hi ha espectacle en forma d’entrades a cistella (jugades impossibles que molt de tant en tant entren i llavors tots a aplaudir com subnormals oblidant els centenars d’entrades fallides), quatre esmaixades (aquí sí que cada dia són millors), tres tirs exteriors (abunden les pedres però també és cert que les defenses són cada cop més terribles), dos alley-oops i algun tap. Ja no hi ha poderoses batalles sota els taulells. Ja no hi ha grans anotadors sota la cistella. Ja no hi ha intimidadors capaços de taponar més de 3 cops per partit. Sembla que els vells temps ja no tornaran mai més... o si ho fan, no serà fins a la pròxima dècada (Dwight Howard i l’encara universitari Greg Oden?).

És cert que hi ha més highflyers que mai però precisament perquè n’hi ha tants i són tant individualistes (tiren sense mirar si hi ha algun company més lliure i independentment de si hi ha possibilitat de rebot), que per mi la NBA s’ha tornat monòtona i ridícula. Sí, és cert, de tant en tant Gilbert Arenas o el chupón de torn fa una autèntica exhibició... però per cada partit brillant quants en fan de mediocres o lamentables? Vet aquí la diferència entre les estrelles actuals i les del passat. Abans la dinàmica era tot just el contrari: desenes de grans partits i molt de tant en tant, algun partit dolent. Simplement passa que Bird i Magic eren jugadors d’equip. Si ells no tenien el dia de cara a cistella s’encarregaven d’organitzar l’equip i ajudar els seus companys. Actualment això és impensable.

On són els jugadors carismàtics que aixequen passions? Només hi ha Wade (aquest paio cada dia és més bo, és ràpid, espectacular, eficient i gens individualista, què més es pot demanar?). I els grans líders? Només Nowitzki i Duncan. Serien suficients per animar la lliga si no fos perquè hi ha masses equips i massa mediocritat tant en els seus equips com en els altres.

I aquí entra en joc l’altra gran problema de la lliga. Si a l’absència de centers hi afegim tres-cents mil equips més que fa vint anys, lògicament passa el què passa. Que hi ha certa qualitat individual però no pas col·lectiva. És cert que homes com Allen Iverson, Vince Carter, Baron Davis, T-Mac o Steve Francis no serien bons ni jugant al costat de Larry, Magic o Sa Majestat Michael Jordan. Però no és menys cert que aquesta política ridícula de tenir 30 equips fa molt difícil que en un equip hi puguin jugar dos o més bons jugadors. Kidd, Garnett, James, Pierce i Bryant estan ben sols. Em resisteixo a creure que aquest homes no podrien formar grans equips si se’ls deixés liderar una esquadra de bons jugadors. Però això seria fer volar coloms...

En fi, que no anem bé. Per passar aquest any jo només puc recomanar un parell de coses:

1) veure quants triples-dobles és capaç de fer en Jason Kidd
2) veure sempre que es pugui Phoenix

THE ADMIRAL

David Robinson, el mític center dels San Antonio Spurs dels anys noranta, és l’únic jugador que pot presumir de tenir els següents premis: campió de la NCAA (1985), campió de la NBA (per partida doble: 1999 i 2003), Campió Olímpic (1992), MVP de la NBA (1995), Millor Jugador Defensiu de la NBA (1992), Rookie de l’Any (1990), Millor Rebotejador de l’Any (1991), Màxim Taponador de l’Any (1992) i Màxim Anotador de l’any (1994).

Un dels millors centers de tots els temps, Robinson sempre destacà per ésser un atleta colossal. Tot i la seva increïble planta (217 cm i més de 110 kg de fibra i múscul), The Admiral no només tenia presència i força física sinó que a més, era sorprenentment àgil i ràpid. Si David Robinson pogués jugar ara, indubtablement seria el millor center de la lliga. Però, com molts altres companys de promoció, Robinson va tenir la mala sort de jugar primer contra Hakeem Olajuwon i després, ja cap al final de la seva gloriosa carrera, contra Shaquille O’Neal, possiblement els dos únics centers millors que ell.

David Maurice Robinson (1965, Florida) va tenir una infància moguda. El seu pare era un Oficial de la U.S. Navy, i com a tal, va haver de canviar de residència vàries vegades per motius professionals. Finalment, quan David era ja un adolescent, el pare es retirà i la familia Robinson es quedà definitivament a Virgínia. A principis dels vuitanta, el prodigiós gegant Ralph Sampson (veure la Dècada Prodigiosa – Estrelles sense anell), el jugador més prometedor de tots els temps, era l’ídol de tots els adolescents. Robinson era un d’ells. Possiblement motivat per l’èxit de l’equip de basquetbol de Virgínia, David Robinson començà a jugar a basquetbol en aquella època.

Tanmateix, si per alguna cosa destacava Robinson en aquells temps, era sobretot per la seva intel·ligència –un gran jugador d’escacs- i les seves capacitats com a gimnasta (tot i mesurar més de 190 cm ja en aquella època). Quan acabà l’Institut, Robinson s’allistà a la U.S. Navy on s’acabaria graduant en Matemàtiques. Del període abans d’entrar a l’Acadèmia Militar hi ha un parell d’anècdotes força interessants.

1) Durant les proves físiques d’accés, Robinson va deixar bocabadats els examinadors, fins i tot en els apartats de gimnàstica, disciplina on els homes alts no solen destacar.

2) Robinson feia poc més de 2 metres d’altura. Si hagués mesurat una polzada més, se li hagués denegat l’accés. És curiós el fet que hi hagi un límit a l’hora d’entrar però que en canvi un cop a dins, no hi hagi límit d’alçada si un continua creixent.

Un cop a dins, per motius evidents, Robinson va acabar formant part de l’equip de basquebol universitari de l’Acadèmia Naval. El seu dorsal fou el 50, com el del seu ídol, Ralph Sampson. L’any del debut, Robinson feia 206 cm però el millor encara estava per venir. El futur tinent Robinson va créixer 10 cm en els mesos següents per superar els set peus i convertir-se en una super estrella de la NCAA. D’un primer any mediocre (7 punts, 4 rebots i 13 minuts per partit), a un trienni plagat d’èxits individuals (més de 20 punts, més de 12 rebots i més de 30 minuts per partit). Per la seva planta, per les aptituds, però també pel seu fort lideratge, David Robinson es guanyà, merescudament, el nickname The Admiral.

L’any 1985, Robinson liderà l’equip de la Navy fins al campionat de la NCAA. Encara li quedaven dos anys per completar la seva formació, però era evident que havia nascut un projecte d’estrella de la NBA.

Al 1987, Robinson es graduà i es convertí en un jugador elegible pel draft. Tanmateix, en el cas de Robinson, no era tan senzill. Pel fet d’haver-se graduat al U.S. Army, Robinson havia de prestar serveis a l’excèrcit. Oficialment, el servei mínim és de 5 anys. Tot i això, San Antonio, en una decisió arriscada, el va elegir com a número 1 del draft. La polèmica estava servida. L’excèrcit, en una decisió salomònica, va decidir reduir el servei de Robinson de 5 a 2 anys. L’excusa oficial era que Robinson era massa alt i corpulent per a desenvolupar segons quines tasques (alguns equips especials –com el de submarinista- no tenen talles tan grans, i en segons quins espais –interior de vaixells, avions i submarins- és obvi que el Tinent Robinson no hi cap).

Mentre prestava el servei militar, Robinson formà part de l’equip de jugadors universitaris que representaren la secció de basquetbol dels Estats Units als Jocs Olímpics de Seül 1988. L’equip americà tan sols fou tercer. Fou un fracàs col·lectiu i individual. Per sort per a Robinson, després d’allò, els Estats Units van decidir enviar a les Olimpíades jugadors professionals. Robinson pogué treure’s l’espina clavada formant part del Dream Team del 1992 a Barcelona.

Finalment, dos anys després d’ésser elegit al draft, David Robinson passà a formar part dels San Antonio Spurs. A la NBA, tot i començar amb 24 anys, Robinson acabaria acumulant més de 20.000 punts i més de 10.000 rebots, així com gairebé 3.000 taps.

La temporada 1989-90 fou una temporada dominada pels Detroit Pistons (els Bad Boys) i els Lakers de Los Angeles (sense Kareem però amb el més gran: Magic Johnson). Els seguiren els Trailblazers de Portland... i uns sorprenents San Antonio Spurs. L’equip texà havia passat, en un sol any, de 21 victòries a 56. Amazing! El primer any de Robinson només és comparable, en tota la història de la NBA, al del debut de Larry Bird. Robinson exercí de líder i de center dominador des d’un bon inici: 24 punts, 12 rebots (segon màxim rebotejador per darrera de Hakeem Olajuwon) i 3.9 taps per partit (tercer millor taponador per darrera de Hakeem Olajuwon i Patrick Ewing). Naturalment, després d’una Regular sensacional, Robinson fou elegit Rookie de l’Any.

Als playoffs, San Antonio va caure a les semifinals de Conferència contra els Portland Trailblazers de Clyde Drexler, després d’una sèrie ajustadíssima de 7 partits. Aquell primer any seria l’inici d’una sèrie de vuit temporades gairebé monòtones pel que fa als playoffs.

La dècada dels noranta significà la fi dels equips clàssics (els Celtics, els Lakers i els Bad Boys) i l’auge dels Chicago Bulls de Michael Jordan. Durant 3 anys, cap equip va tenir la més mínima possibilitat de guanyar els Bulls de Sa Majestat. En aquest context, a l’oest sorgí una fabulosa rivalitat entre els seus dos millors centers: Hakeem Olajuwon i David Robinson. Tot i les increïbles aptituds de Robinson, el center nigerià el superà sempre.

A la temporada 1990-91, San Antonio continuava mantenint-se com un gran equip dins de la conferència oest (55 victòries). Robinson continuà liderant i fins i tot millorant el seu rendiment individual amb mitjanes de 25 punts, 13 rebots (millor rebotejador de la lliga) i 3.9 taps per partit (segon millor taponador per darrera de Hakeem Olajuwon). Però San Antonio cauria als playoffs contra el trio de jugones dels Warriors: Tim Hardaway, Chris Mullin i Mitch Richmond.

La temporada 1991-92, els Spurs baixaren lleugerament. Es feia evident que The Admiral es trobava ben sol (únic jugador de l’equip que anotava més de 20 punts per partit i únic jugador que capturava més de 10 rebots cada nit). Individualment parlant, Robinson firmà una campanya sensacional a nivell defensiu: 12.2 rebots, 2.3 robatoris (millor marca feta per un center) i 4.5 taps per partit (líder de la competició). Naturalment, s’emportà el títol de Millor Jugador Defensiu de l’Any. L’alegria, però, va durar poc car Robinson, lesionat, no pogué jugar els playoffs (els Spurs caigueren ràpidament contra els poderosos Suns de Charles Barkley i K.J).

Després d’uns Joc Olímpics inoblidables a Barcelona, Robinson tornà a la feina millorant en l’únic apartat on podia millorar: les assistències (3.7 per partit, una marca més que correcte per un center anotador). Els Spurs, però, continuaven sense poder oferir gaire resistència als playoffs (altra vegada eliminats pels Suns de Barkley i K.J.).

Després del tercer Anell consecutiu, Michael Jordan es retirava i la NBA guanyava en emoció (pel públic) i motivació (pels jugadors). La temporada 1993-94 fou molt viva i animada però els playoffs, where the legends are born, foren dominats, tant a l’est com a l’oest, per dos equips liderats per dos centers de set peus: els Rockets d’Olajuwon a l’oest, i els Knicks d’Ewing a l’est. Els dos vells rivals es trobarien a la Final, on el nigerià es venjaria de la final de la NCAA perduda contra el jamaicà.

Aquell any, els Spurs havien reforçat la zona amb Dennis Rodman. L'ex-Bad Boy, el millor rebotejador de la lliga, va permetre que Robinson es pogués concentrar més en les tasques ofensives. Amb Rodman com a fidel lloctinent, Robinson firmà una Regular increïble (gairebé 30 punts i 5 assistències per partit, així com 10.7 rebots i 3.3 taps per partit). Després de la llarga tirania de Michael Jordan, el lideratge d’anotació de la NBA fou un duel entre dos titans sota el pal: David Robinson i un jove Shaquille O’Neal. The Admiral demotrà la seva increïble categoria a l’últim partit de la Regular. Aquell dia, necessitava fer, com a mínim, 69 punts si volia superar Shaquille O’Neal. Dit i fet. El 24 d’abril de 1994, The Admiral anotà 71 punts (amb un triple inclòs!) i es proclamà màxim anotador de la lliga amb 29.8 punts per partit.

En aquella època, només Wilt Chamberlain, Elgin Baylor i David Thompson havien superat la barrera dels 70 punts en un partit de la NBA. Gairebé dotze anys després de Robinson, Kobe Bryant també ho va aconseguir (els famosos 81 punts).

La Regular del 1993-94 també serà recordada per una altra exhibició de Robinson: 34 punts, 10 rebots, 10 assistpencies i 10 taps contra els Pistons, o el què és el mateix, el quart quadruple-doble de la història (els altres tres són Nate Thurmond, Alvin Robertson i Hakeem Olajuwon). També aquell mateix any, Robinson va estar a punt de fer un altre quadruple-doble, aquest cas en un partit contra Minnesota: 27 punts, 12 rebots, 10 assistències i 8 taps.

Els playoffs, però, continuaven sent cruels amb el gran center i el seu equip.

Aquells foren, sens dubte, els millors anys de Robinson, però per desgràcia seva, també foren els anys de màxim esplendor de l’únic center millor que ell: Hakeem Olajuwon. Especialment cruel fou la temporada 1994-95.

La temporada 1994-95 havia de ser l’any de Robinson i els Spurs. A la Regular, els de San Antonio van acabar amb 62 victòries, líders de la competició, i Robinson, amb 27 punts, 11 rebots, 3 assistències i 3 taps, MVP de la competició. Als playoffs, l’equip es mostrà especialment efectiu plantant-se a la Final de Conferència amb autoritat. Aleshores, en el punt més àlgid de la seva carrera, The Admiral fou humiliat per Hakeem The Dream.

Doblement humiliat si tenim en compte que Robinson tenia al seu costat el prodigiós Dennis Rodman. The Worm, un rebotejador increïble i un magnífic defensor, havia estat coronat com a Millor Jugador Defensiu de l’Any. Però ni tan sols amb l’ajuda de Rodman, Robinson pogué aturar a Hakeem. Una vegada i una altra The Dream fintà i superà The Admiral. A Robinson el superà per tècnica i agilitat (i és l'únic jugador que pot presumir de tal proesa), a Rodman per simple potència física. A les Finals de Conferència, Hakeem anotà 35 punts cada nit. Robinson amb prou feines 24. “You can’t solve Hakeem” va dir Robinson.

Poc després, el jove Shaquille O’Neal també fou humiliat i els Rockets es proclamaven campions de la NBA per segona vegada consecutiva. Rodman, per la seva banda, després d’un parell d’anys ajudant Robinson, fitxava pels Bulls de Jordan, que es prepararien per tornar a regnar 3 anys més a la NBA.

Sense Rodman, Robinson tornà a augmentar les seves estadístiques en l’apartat rebotejador (curiosament segona millor marca de la lliga just per sota del seu antic company) i els Spurs no notaren la seva absència (segons a la Conferència Oest amb 59 victòries). Aquella fou la última gran campanya de Robinson a nivell individual (25 punts i més de 12 rebots i 3 taps per partit). Als playoffs però, i com sempre, van tornar a ser cruels i inflexibles (derrota contra els Jazz de Stockton i Malone).

La temporada 1997-98 una greu lesió de Robinson (que l’apartà gairebé tota la temporada) feu que els Spurs fessin el ridícul a la Regular. Paradoxalment, l’any que havien fet la pitjor Regular la sort s’alià amb els Spurs a la postemporada. Aquell any, els texans enjoyed the first pick in the next year's college draft. I com havien fet 11 anys abans, elegiren un grandíssim jugador: el power forward Tim Duncan.

Duncan resultà ser la peça que l’equip necessitava. Amb els seus 211 cm i més de 110 kg de pes, Duncan era un jugador extraordinàriament efectiu sota el pal. I per sobre de tot un autèntic campió, un talent que apareixia quan l’equip el necessitava, un guanyador nat que no defallia mai. Juntament amb Robinson, els Spurs formaren les Torres Bessones 2 (les originals havien estat Olajuwon i Sampson).

Durant la Regular, Duncan fou el rookie de Robinson (possiblement la segona parella més mítica de rookie-veterà; la primera és, obviament, la formada per Magic i Kareem). El mateix Tim sempre ha reconegut que Robinson ha estat el seu gran mestre i mentor, així com l’autèntic líder de l’equip. A la foto, les Twin Towers amb el seu entrenador: el no menys mític Greg Poppovich.

Després d’una excel·lent Regular (21.6 punts, 10.6 rebots i 2.6 taps per Robinson i 21 punts, 12 rebots i 2.5 taps per Duncan –Rookie de l’Any), els Spurs foren vençuts per l’únic equip que podia superar-los a l’Oest: els Utah Jazz dels veteraníssims John Stockton i Karl Malone.

Sense Jordan, i amb la parella Duncan-Robinson cada vegada més compenetrada, la temporada 1998-1999 fou dominada per les Torres Bessones de principi a final. Camí dels 34 anys, Robinson deixà el protagonisme per a Duncan (22 punts, 12 rebots i 2.5 taps per partit) mentre ell es dedicava a tasques més defensives i de complement (16 punts, 10 rebots i 2.4 taps per partit). No hi ha dubte que aquesta actitud tan noble i humil fou la clau de la victòria.

Finalment, San Antonio i David Robinson eren Campions de la NBA. El campionat de San Antonio l’any 1999 també significà el primer anell de campió de la NBA per un ex-equip de l’ABA.

L'alegria, però, va durar poc. L’any 2000 començà la dinastia dels Lakers de Shaquille i Kobe, així com el successiu declivi de la Conferència Est. Els Spurs, juntament amb els Sacramento Kings, foren els únics que posaren una mica d’emoció a la lliga.

La temporada 1999-2000 tingué un final amarg per a San Antonio, car perderen a Tim Duncan al final de la temporada. Sense Duncan a l’equip, Robinson agafà les regnes de l’equip però no fou suficient per evitar caure derrotats a la primera ronda.

L’any 2001 el pas del temps començava a passar factura a Robinson. Amb 35 anys camí dels 36, The Admiral ja no era un center dominador (14.4 punts i 8.6 rebots per partit) però continuava sent un baluard defensiu (2.5 taps per partit) i un gran complement per a Tim Duncan. Els Spurs oferiren una gran temporada però els Lakers els esclafaren a la Final de Conferència per un contundent 4-0. O’Neal no tingué pietat del seu odiat enemic i antic ídol: David Robinson. Duncan no pogué fer res per ajudar-lo. Shaq, senzillament, es mostrà invencible sota el pal.

La temporada 2001-2002 fou gairebé calcada a l’anterior. El rendiment de Robinson continuava baixant (aquest cop 12 punts, 8.3 rebots i 1.8 taps per partit) i els Spurs, tot i que encara mantenien un gran nivell, eren clarament inferiors als Lakers (o més ben dit, Duncan i Robinson no podien aturar Shaq).

En aquest context, David Robinson, camí dels 38 anys, no va dubtar en declarar que la temporada 2002-03 seria la seva última a la NBA. Tot semblava indicar que la temporada acabaria exactament igual que les tres anteriors... however, Robinson's final season was full of rewards as the Spurs defeated their nemesis, the three-time defending champion Lakers, en route to the NBA title.

Aquell 2003, el paper de Robinson fou més aviat anecdòtic (8 punts, 8 rebots i 1.7 tap per partit), però la satisfacció de retirar-se amb un Anell de Campió, com els més grans (Bill Russell i Michael Jordan), segur que ha de ser quelcom inexplicable.

Finalment, després de 14 temporades, es retirava The Admiral. A més dels títols individuals i col·lectius, Robinson pot presumir d’unes estadístiques francament impressionants: 21 punts, 10.6 rebots i 3 taps per partit.

RICK BARRY

Un dels meus jugadors favorits és el llegendari Rick Barry (1944, New Jersey), el millor aler blanc de la història abans de Larry Bird. He was a nearly unstoppable offensive juggernaut, a passionate competitor with an untempered desire to win. Incomprensiblement, el mític dorsal 24 dels Warriors és, avui en dia, més conegut per ser el pare d’un jugador mediocre (Brent Barry) que no pas per ser excampió de l’ABA i la NBA i l’únic jugador de la història que ha estat màxim anotador tant a la NCAA com a la NBA i a l’ABA. Però per damunt de les increïbles estadístiques individuals (segon millor tirador de tirs lliures de tota la història -90% d’encert, per damunt de mites com Bird- i únic jugador blanc que ha estat capaç d’acabar una temporada anotant més de 35 punts per partit, proesa que només Michael Jordan i Wilt Chamberlain han superat), jo em quedo amb l’esperit combatent i guanyador de Rick Barry.

Barry, que es retirà amb més de 25.000 punts (4 temporades amb mitjanes d’anotació per damunt dels 30 punts i 12 vegades All Star), també destacà per tenir un caràcter peculiar (bàsicament era un home políticament incorrecte). "I was not an easy person to get along with," va dir en una ocasió el mateix Rick "I didn't have a lot of tact."

El nom de Rick Barry comença a sonar amb força a mitjans dels anys seixanta del segle XX. En aquells temps, Barry, que jugava a l’equip de la Universitat de Miami, va oferir dues temporades llegendàries a la NCAA. La primera, la 1963-64 (32 punts i 16 rebots per partit) i la segona, ja en el seu últim a la universitat (1965) amb 37 punts i 18 rebots per partit. Naturalment, després d’aquella exhibició de talent (millor marca anotadora de la història abans de Pete Pistol Maravich), Barry fou elegit en primera posició del draft d’aquell mateix any.

El 1965, els Warriors de San Francisco no eren, ni molt menys, un gran equip, però sí que tenien un futur prometedor car tenien al poderós Nate Thurmond (1941), un poderós center de 211 cm. Barry era, sens dubte, la peça que necessitaven ja que Thurmond era un excel·lent defensor i rebotejador (18 rebots per partit aquella temporada) però un mediocre anotador (16 punts per partit aquella temporada). Barry no desaprofità l’ocasió per erigir-se com a líder indiscutible de l’equip així com Rookie de l’Any després d’acabar la temporada amb més de 25 punts i més de 10 rebots per partit. Per desgràcia per als Warriors, l’equip no pogué jugar els playoffs. Barry era, en aquells moments, encara un jugador poc madur (es deia que no defensava i que acaparava massa la bola -2 assistències per partit).

Rick Barry i el poderós Nate Thurmond formaren un duo formidable: Barry era l'arma ofensiva i Thurmond el pilar defensiu.

Sigui com sigui, el cert és que un any després, els Warriors es plantaren a la gran Final de la NBA. L’explicació d’aquest miracle és, òbviament, Rick Barry, que durant la temporada 1966-67 va continuar acaparant la bola per oferir un seguit de recitals difícils d’oblidar: 35.6 punts per partit durant la Regular, o el què és el mateix, líder d’anotació aquella temporada, i sisena millor marca aleshores (actualment setena millor marca, per darrera de Wilt Chamberlain –sis vegades va anotar 37 o més punts per partit- i Michael Jordan –el 1987 va anotar 37 punts per partit; l’any 2006 Kobe Bryant es va acostar a la marca de Barry amb 35.4 punts per partit) i 38 punts a l’All Star (fet que li va valer l’MVP del partit). Només Nate Thurmond el va acompanyar (18 punts i 21 rebots per partit), però ja va ser suficient per superar els Lakers d’Elgin Baylor i Jerry West, i desafiar els totpoderosos Sixers de Wilt Chamberlain que havien vençut als Celtics a l’Est. L’equip de Philadelphia era, senzillament, superior als Warriors. Sota el pal el tità, Wilt Chamberlain, que aquell any no només anotava i rebotejava sinó que, a més, liderava el seu equip en l’apartat d’assistències, i al perímetre, Hal Greer i Chet Walker. Per si amb això no n’hi hagués prou, sota el pal acompanyava a Wilt, Bill Cunningham; en total quatre jugadors als voltant dels 20 punts per partit.

Tot i enfrontar-se a un dels millors equips de tots els temps, Barry lluità fins al final amb una passió mai vista. Els Sixers van necessitar sis partits per endur-se el títol; contra els poderosos Celtics de Bill Russell, en canvi, tan sols van necessitar 5 partits. En el primer partit de la gran Final, els Warriors van forçar una pròrroga gràcies als 37 punts de Barry. No menys destacable foren els 31 rebots de Thurmond i els 33 de Chamberlain. Al final però, el partit fou pels Sixers, que també guanyaren el segon partit. Semblava que la Final estava decidida quan en el tercer partit, a San Francisco, Rick Barry va decidir entrar a la història amb 55 punts, segona millor marca en un partit de Final de NBA (per sota dels 61 punts de Baylor el 1962. Posteriorment, Jordan igualà els 55 punts de Barry el 1993). Però només fou miratge. El quart partit també fou pels Sixers que tornaven a Philadelphia amb un comodíssim 3 a 1. Els Warriors van guanyar el cinquè partit però els Sixers el sisè i definitiu. Barry va liderar l’anotació a la gran Final amb una autoritat inqüestionable (40.8 punts per partit, millor marca de la història fins que Sa Majestat Michael Jordan va acabar amb 41 punts per partit a les Finals del 1993). The supreme satisfaction, however, belonged to Chamberlain. No longer could the basketball public say that "The Stilt" wasn't a champion. Wali Jones, the 76ers' guard said: "Everyone who knows the game of basketball, knows who really is the greatest."

Els Warriors havien perdut però semblava que tenien un magnífic futur quan Rick Barry va anunciar que deixava la NBA per entrar a l’ABA. Encara avui en dia no se sap ben bé perquè va deixar un equip amb futur com eren els Warriors per anar a un equipet com eren els Oakland Oaks. El motiu més probable foren els diners (anys després va dir que només tornaria a la NBA si li oferien 1 mil·lió de dòlars l’any). Com que a San Francisco no li donaven el què els veïns d’Oakland si que estaven disposats a fer, Barry no va tenir cap inconvenient en anunciar la seva retirada de la NBA per anar a l’ABA. A l’hora de la veritat, això significà no jugar durant un any perquè el contracte amb els Warriors no havia expirat i aquests no estaven disposats a deixar-lo marxar.

Al final, Rick entrà a formar part de l’ABA la temporada 1968-69. Tot i que una lesió només li va permetre jugar 35 partits, Barry made an immediate impact on the fledgling league, leading the Oaks to the ABA Championship in 1969. Segons el mateix Barry, els anys a l’ABA li van anar molt bé per millorar en tots els aspectes del joc perquè, atenció, els seus companys eren tan dolents que ell ho havia de fer tot.

Independentment de la seva millora com a jugador d’equip, Barry continuava destacant per la seva extraordinària capacitat ofensiva. Els seus 34 punts per partit durant la temporada 1968-69, li van permetre coronar-se com a l’únic jugador de la història capaç de liderar l’anotació de totes les competicions oficials de l’època.

A mitjans del 1969, l’equip d’Oakland es va desplaçar a Washington. Barry, enutjat, digué "If I wanted to go to Washington, I'd run for President" i com si no hagués passat res intentà tornar a San Francisco amb els Warriors. Però un altre cop restà obligat a complir contracte. Rick es mostrà disciplinat i jugà a Washington la temporada 1969-70 on acabà la Regular amb més de 27 punts per partit i gairebé 40 punts per partit als playoffs. Els Washington Capitols, però, no passaren de les semifinals de Conferència.

After one season in Washington, the Caps moved again, to become the Virginia Squires. Barry no estava gens d’acord amb tornar a canviar d’aires i aquest cop semblava que tenia un motiu molt poderós: no volia que els seus fills creixessin parlant anglès amb l’accent del sud ("I don't want my son coming home saying 'Howdy, y'all'"). Aquest cop, les queixes tingueren efecte i Barry fou traspassat als Nets de Nova York.

A la Gran Poma, Barry va continuar progressant com a jugador. 29 punts, 7 rebots i 5 assistències per partit la temporada 1970-71 i 31.5 punts, 7.5 rebots i 4 assistències la temporada 1971-72. A nivell d’equip, però, no pogué guanyar cap campionat, tot i arribar a la Gran Final el 1972 (contra els Indiana Pacers).

L’ABA només va poder veure una vegada el duel entre els dos millors alers de la dècada, Rick Barry i la nova sensació, Julius Erving, el Doctor J, perquè el primer va decidir tornar a la NBA a l’acabar la temporada 1971-72.

En concret, Barry va tornar a San Francisco, on hi jugaria fins a 6 temporades consecutives. Al 1972, poques coses continuaven igual a San Francisco. Fins i tot el nom de l’equip havia canviat, de San Francisco Warriors a Golden State Warriors. Només Nate Thurmond continuava al peu del canó, amb mitjanes de 17 punts i 17 rebots per partit. Les dures defenses de la NBA van fer baixar el nivell anotador de Barry fins als 22.3 punts –la seva pitjor estadística fins aleshores, però no per això disminuí la seva aportació a l’equip. De fet, Barry mostrà més versatilitat que durant la seva primera etapa (9 rebots i 5 assistències per partit). També començà una sèrie de temporades marcades per una efectivitat increïble des de la línia de tirs lliures (6 vegades millor tirador de tirs lliures de la NBA).

Aquest és un dels altres aspectes que cal destacar de Barry: els tirs lliures. Barry els llançava fent la cullereta! Seria per posar-se a riure si no fos perquè aquest mètode tan primitiu li donà uns resultats que ara per ara cap jugador ha estat capaç de superar. L’únic jugador que el supera, Mark Price (guard dels Cavaliers dels noranta que acabà la seva carrera amb una mica més del 90% d’encert en els tirs lliures), no era pas un gran anotador i de fet tirà molt pocs tirs lliures al llarg de la seva carrera. El mateix es pot dir de Steve Nash (el millor tirador actual pot igualar o superar Barry). Dels grans anotadors que han hagut de tirar més de 4.000 tirs lliures al llarg de la seva carrera, dels grans anotadors que han estat repetidament enviats a la línia de tirs lliures, només Rick Barry arriba al 90%. El segueixen de molt a prop Reggie Miller i Larry Bird (89%), per mi, els únics jugadors que poden considerar-se millors que Barry, sobretot Reggie Miller, que jugà 18 temporades i llançà més de 7.000 tirs lliures. Un altre cas destacable és el de Pedja Stojakovic, segon millor tirador de tirs lliures en l’actualitat. Només el futur ens dirà la resposta.

La temporada 1973-74, Barry, camí dels 30 anys, completà una excel·lent campanya que el coronà com el millor aler de la lliga i un dels preferits del públic. Barry no era tan explosiu com el Doctor J però a canvi demostrà un domini absolut de totes les facetes del joc: 25 punts, 7 rebots, 6 assistències i 2.1 robatoris per partit. Aquella temporada, a més, Barry aconseguí la seva millor marca anotadora en un partit: 64 punts contra els Blazers de Portland. En aquells temps només Wilt Chamberlain i Elgin Baylor havien superat la barrera dels 64 punts en un sol partit. Posteriorment, Pete Maravich, David Thompson, Michael Jordan, David Robinson i Kobe Bryant han superat la marca de Barry.

Encara més espectacular fou la temporada 1974-75, la millor de l’aler blanc. Aquell any, ningú no donava ni un duro pels Warriors. Thurmond ja no hi era (va fitxar pels Bulls i el dia del seu debut firmà el primer quadruple-doble de la història: 22 punts, 14 rebots, 13 assistències i 12 taps), i l’equip no tenia cap jugador All Star a excepció de Barry. Rick completà una Regular de somni: més de 30 punts per partit (segon millor anotador de la lliga per darrera de Bob McAdoo), més de 6 assistències per partit (millor aler passador de la lliga) i 2.9 robatoris per partit (líder de la lliga). Barry ho era tot: un poderós scorer, un fabulós playmaker i un defensor temible. I encara més, car també liderà la competició en els tirs lliures amb poc més del 90% d’encert. L’MVP de la Regular no anà a parar a les seves mans per culpa de la mala reputació que tenia entre els jugadors (que aleshores elegien l’MVP). Barry era un jugador dur, agressiu i molt crític amb rivals i... fins i tot companys d’equip.

L’MVP que no va aconseguir a la Regular l’aconseguiria a les Finals. I és que amb una superestrella i a collection of hardworking but unspectacular role players, els Warriors es van proclamar campions de la NBA.

In the 1975 NBA Finals, the Warriors astonished the basketball world by sweeping the Washington Bullets in four games.

L’aleshores rookie Jamaal Wilkes (conegut per jugar als Lakers de Magic i Kareem a principis dels vuitanta) digué "Playing with Rick isn't all that bad. I get a lot of open shots because of him. He's so great one-on-one, they all sag on him, leaving me open. And you learn a lot from Barry just watching him." Si a Rick Barry hi sumem una plantilla humil, treballadora i disposada a sacrificar-se pel bé de l’equip, tenim els Warriors campions del 1975.

Després d’aquella exhibició, els Warriors van plantejar la següent campanya de manera similar a l’anterior. Rick continuava liderant l’equip (21 punts, 6 rebots, 6 assistències i 2.5 robatoris) però aquest cop deixava que els seus joves companys agafessin més i més responsabilitats. El resultat fou excel·lent a la Regular (líders de la lliga) però als playoffs van caure, contra tot pronòstic, contra els Suns.

La temporada 1976-77 fou gairebé calcada a l’anterior, joc complet de Barry, bon rendiment a la Regular (aquest cop sense ser líders de la lliga) i eliminació a les Semifinals de Conferència (aquest cop contra els Lakers de Kareem). Com a anècdota, aquell any debutà als Warriors un jovenet Robert Parish, el llegendari center dels Celtics dels vuitanta. A la temporada 1977-78, Rick va completar un joc similar al de temporades anteriors (23 punts, 5.5 rebots, 5.5 assistències i 2 robatoris per partit) però els Warriors no van poder ni tan sols jugar els playoffs. Aquell mateix any acabà contracte amb els Warriors i poc després fitxava pels Rockets.

Així fou com acabà jugant les seves dues últimes temporades a Houston. Allí Barry tenia poc a oferir. L’equip estava liderat per un aleshores jove Moses Malone, que ja començava a dominar la zona amb una autoritat poc menys que insultant. Per si no n’hi hagués prou amb el jugón Malone, l’equip tenia el base Calvin Murphy (1948) que, tot i ser menut (176 cm) era un exel·lent anotador i el power forward Rudy Tomjanovich (més conegut per ser l’entrenador dels Rockets d’Olajuwon), que també oferia bastants punts i rebots.

Finalment, després de dues temporades anotant menys de 15 punts per partit, Barry es retirà. S’havia acabat en Rick però no la saga dels Barry; el més conegut de tots, el fill petit de Rick, Brent, un excel·lent tirador de triples que, com el seu pare, també pot presumir de ser campió de la NBA.

Com a última anècdota, dir que Brent Barry és l'únic jugador blanc que ha guanyat un Slam Dunk Contest (1997). El petit Barry (198 cm) va demostrar que els blancs també poden esmaixar des de la línia de tirs lliures. I parlant de tirs lliures: Brent sol tenir un encert de poc més del 81% una bona mitjana tot i que lluny del 90% de Rick...

JOHN STOCKTON I KARL MALONE

Avalats per unes estadístiques que difícilment podran repetir-se mai més, John Stockton i Karl Malone són, amb tota probabilitat, el millor point guard pur i el millor power-forward pur de tots els temps. La ciutat de Utah va tenir la sort i la desgràcia de poder veure’ls jugar junts durant 18 temporades. Sort perquè va poder veure one of the most productive guard-forward combinations in NBA history. Desgràcia perquè cap d’aquests dos jugadors va guanyar mai un anell de campió (i per això són one of the most i no simplement the most). És la cara i la creu d’una història que mereix ser explicada.

John Stockton (1962) fou l’últim base de la vella escola de la NBA, tant per l’estil de joc (un líder organitzador) com per l’aspecte físic (un home menut, pentinat convencional i vestimenta clàssica tant a dins -últim jugador en utilitzar els clàssics shorts shorts, els pantalons curts per sobre dels genolls- com fora de la pista). Stockton fou un jugador generós que practicà un joc fàcil i directe mancat de floridures o exhibició personal. Potser per aquest motiu no fou un jugador espectacular però sí que fou el base més eficient de tots els temps. Stockton sempre serà recordat per ser l’home que més assistències ha repartit a la NBA (més de 15.000!).

Ningú millor que Sam Smith ha resumit el joc de Stockton: "He doesn't dribble behind his back or through his legs. He doesn't crossover. His highlight reel features primarily bounce passes and layups. Despite evidence to the contrary these days, that's basketball.”

Tanmateix, Stockton era molt més que the ultimate team player, car també tenia un gran tir exterior (que usava només quan calia, sense abusar com fan molts bases actualment, fet que li va permetre acabar la seva llarguíssima carrera amb més d’un 50% d’encert en tirs de camp, una eficiència que en tota la història de la NBA només un base ha superat –Magic Johnson) i sobretot, era un lluitador infatigable. Sota l’aparença de jugador fràgil i esquifit (186 cm i 75 kg) s’hi amagava un jugador dur i sacrificat. No endebades, Stockton és l’home que més robatoris ha fet a la NBA (més de 3.000 robatoris!) i un dels jugadors que menys partits s’ha perdut al llarg de la seva extensa carrera tot i practicar una defensa dura i agressiva (gairebé sempre va jugar els 82 partits a la Regular Season).

Karl Malone (1963), el segon màxim anotador de la història de la NBA (per darrera del mític Kareem Abdul-Jabbar) i únic jugador que ha capturat més d’11.000 rebots defensius a la NBA, fou el primer jugador de bàsquetbol dotat d’un cos hipermusculat. El secret del seu èxit sempitern, però, no només es deu al seu físic imponent (206 cm i 115 kg de pur múscul) sinó també a un bon tir i sobretot, a la seva tenacitat i consistència sota l’aro. D’aquí el seu nickname: The Mailman (perquè com els carters, Malone sempre arribava a la seva destinació, en el seu cas l’aro). També fou un grandíssim jugador defensiu, com ho demsotren els més de 2.000 robatoris fets al llarg de la seva extensa carrera. Amant del contacte físic, Malone destacà no només en els rebots defensius sinó també en l’art de carregar de faltes els jugadors rivals. Fruit d’aquest estil de joc tan agressiu, Malone aconseguí dues coses: 1) ser el jugador que més tirs lliures ha tirat i més n’ha encistellat en tota la història de la NBA (gairebé 10.000 punts des de la línia de tir lliures!) i 2) ser un jugador extremadament dur que en més d’una ocasió va lesionar els seus rivals amb els seus poderosos colzes.

Un altre tret que diferencia a Karl Malone de la resta de jugadors fou la seva ètica de treball i entrenament constant (fins i tot a l’estiu entrenava durament) per tal d’excel·lir en tots els aspectes del joc, tant els físics com els tècnics. Quan entrà a la NBA, Malone tenia dos defectes: 1) el seu encert en els tirs lliure era del 50% i 2) no tenia prou altura per superar segons quins rivals físicament. Enlloc de resignar-se, The Mailman es preparà a consciència fins a millorar el seu encert en els tirs lliures (fins a un 75% al final de la seva carrera), així com desenvolupar un físic tan increïblement poderós que podia compensar la falta de centímetres amb múscul i tenacitat. A Mailman always delivers.

A principis dels vuitanta, Stockton i Malone, cada ú pel seu compte, destacaven localment dins l’equip de les seves universitats però, tot sigui dit, no destacaven pas dins del panorama nacional. Hi ha diversos motius que expliquen aquest fet. En primer lloc, tant Malone com Stockton foren jugadors que van arribar a la plenitud del seu joc passats els 25 anys, madurant i perfeccionant el seu joc any rera any a la NBA. No estem parlant, per tant, de jugadors superdotats que van arribar i moldre (com Magic Johnson o Kareem Abdul-Jabbar) sinó més aviat tot el contrari, jugadors que van necessitar esforç i molt de sacrifici per poder arribar a brillar. A tot això hi hem de sumar el fet que, a principis dels vuitanta, a les universitats americanes hi havia la millor generació de jugadors de basquetbol que el món hagi vist mai (i que més tard formaria el famós Dream Team). Sota el pal jugadors espectaculars com Ralph Sampson (225 cm), Patrick Ewing (213 cm), Hakeem Olajuwon (213 cm) o el grassonet Charles Barkley (120 kg), i al perímetre alers com Domnique Wilkins i James Worthy, bases com Isiah Thomas o escortes com Clyde Drexler i Michael Jordan. En aquest context, tampoc es estrany que ni John Stockton ni Karl Malone destaquessin excessivament.

Evidentment, si algú hagués intuït l’enorme potencial d’ambdós jugadors, és evident que haurien estat elegits en les primeres places del draft. Però al 1984 ni el més gran dels profetes hagués pogut predir una explosió de joc com la que van experimentar Stockton i Malone (i això inclou els seus entrenadors d’universitat, per molt que diguin ara, a pilota passada, que ells ja ho sabien que passaria). Encara menys es podia esperar d’un joveníssim Michael Jordan, que apuntava maneres, es clar, però tampoc semblava tant extraordinari com per acabar coronant-se Rei de la NBA.

Així doncs, el draft del 1984 Stockton, el futur millor base pur de tots els temps, no fou elegit fins a la setzena posició. Els afortunats, tot i que encara no ho sabien, foren els Utah Jazz.

La primera temporada de Stockton, la 1984-85, Utah tenia un equip força compensat que va arribar fins a les semifinals de Conferència per perdre contra els Nuggets d’Alex English i Dan Issel. L’equip de Salt Lake City tenia dos magnífics anotadors amb l’aler Adrian Dantley (un dels anotadors més eficients de tots els temps, aquella temporada acabà amb més de 26 punts per partit amb un encert del 53% en tirs de camp) i l’escorta Darell Dr Dunkenstein Griffith (conegut per les seves espectaculars esmaixades en carrera tot i medir només 194 cm, aquella temporada acabà amb més de 22 punts per partit), un center defensiu com Mark Eaton (un gegant de més 220 cm que aquell any acabà amb 11 rebots i 5.6 taps per partit –rècord absolut de taps en una temporada) i un base menut i veterà com Rickey Green (amb 30 anys, Green, de 184 cm, acabà aquella temporada amb 13 punts i 7.8 assistències). Completava l’equip el sophomore Thurl Bailey, un jugador que aportava punts i rebots sota el pal. Evidentment, Stockton, fitxat pensant més en el futur -per substituir Green- que no pas en el present, va jugar pocs minuts aquella temporada.

Però Stockton no es va rendir. Ans al contrari, va aprofitar les llargues estones a la banqueta per llegir els partits i aprendre de l’equip i els seus jugadors, del seu estil i la seva manera d’actuar. En definitiva, totes aquelles hores observant i analitzant no foren en va.

Imatge típica del carter a l'hora d'enviar una carta a la cistella: cama alçada i puntada de peu al pobre defensor (el famós kick jumpshot). Aquesta peculiar manera de llançar està considerada com una de les jugades més brutes de la història de la NBA. Personalment no puc evitar tenir-li una certa tírria a Karl Malone pel seu estil de joc tan poc noble (puc entendre els cops de colze però no les puntades de peu).

Els inicis de Karl Malone, en canvi, no foren tan durs com els del seu estimat amic John Stockton. Malone va arribar a Utah de la mà del draft del 1985 (tretzena posició). El power forward era una posició necessitada a Utah, o com a mínim bastant més que la de base. D’aquesta manera, Malone va tenir minuts ja durant la seva primera temporada a la NBA. En aquest context, i aprofitant que Griffith estigué K.O. tota la temporada, el rookie Malone no desaprofità l’oportunitat per brillar tant en l’aspecte anotador (15 punts per partit) al costat de Dantley com sobretot en el rebotejador (9 rebots per partit) al costat d’Eaton i Bailey.

Però la temporada 1985-86 fou molt més que la del debut de Karl Malone. Fou la temporada que marcà els inicis d’una era a Utah. Dantley continuà liderant l’equip, aquest cop amb 29 punts per partit amb un 56% d’encert en tirs de camp, i Eaton continuà taponant (4.6 per partit), però res més restà igual. El segon millor anotador i màxim rebotejador de l’equip fou el rookie Malone. I al perímetre, les coses també van canviar. Ara jugava tants minuts el veterà Green com el jove Stockton. Green feia més punts però Stockton feia més assistències (7.4 per partit, líder de l’equip) i més robatoris (2 per partit, líder de l’equip). Als playoffs, en canvi, Utah no va passar de la primera ronda contra els Mavericks de Mark Aguirre i Rolando Blackman.

Al finalitzar la temporada, els Jazz van fer una aposta de futur, considerant que el pilar ofensiu de l’equip havia de ser Malone i no Dantley. Per aquest motiu, van fer un intercanvi amb els Pistons, Dantley per Tripucka i Kent Benson.

La temporada 1986-87, els Jazz no van poder passar de la primera ronda dels playoffs (aquest cop contra els Warriors). Malone i Stockton, però, continuaven augmentant espectacularment el seu rendiment en part gràcies a la seva fabulosa compenetració i entesa sobre el parquet. El power forward acabaria amb 22 punts i 10 rebots per partit (líder de l’equip en les dues categories), passant d’un lamentable 49% d’encert en els tirs lliures durant el seu debut a un no tan patètic 59% d’encert en el seu any de sophomore. Stockton i Green continuaven repartint-se el temps. Entre els dos feien al voltant de 15 punts i 15 assistències per partit. Stockton continuà liderant l’equip en l’apartat d’assistències (8.2 per partit) i robatoris (2.2 per partit). L’espectacular Griffith, en canvi, tornà a jugar però després de la greu lesió ja no tornaria a ser el mateix d’abans. Eaton per la seva banda, continuaria dominant la defensa amb 9 rebots i 4 taps per partit, però la seva aportació també començaria a baixar any rera any.

Des del desembre del 1988 i fins a la seva retirada, Stockton i Malone, tingueren com a entrenador a Jerry Sloan, un mite gairebé comparable a Red Auerbach, Pat Riley i Phil Jackson.

L’explosió dels dos jugadors franquícia no arribaria fins a la temporada 1987-88. Aquell any, Utah arribaria fins a les semifinals de conferència, on cauria contra els totpoderosos Lakers de Magic Johnson en una sèrie ajustadíssima. Malone acabaria la temporada amb 27.7 punts (amb un 70% en tirs lliures) i 12 rebots per partit (la seva millor marca rebotejadora), convertint-se en el segon millor power forward de la lliga, després de Charles Barkley. No menys espectacular fou John Stockton. Aquell any per fi pogué jugar la major part dels minuts, deixant a Green en un segon pla. Stockton acabaria amb 14.7 punts (amb un espectacular 57% d’encert en tirs de camp!), 13.8 assistències (líder de la NBA i tercer jugador de la història de la NBA capaç de superar la barrera de les 1000 assistències en una temporada –els altres dos són Isiah Thomas i Kevin Porter, Magic Johnson no ho aconseguí mai) i 3 robatoris per partit (tercera millor marca de la lliga, per sota de Michael Jordan i Alvin Robertson). En el cinquè partit de les Semifinals de Conferència, Stockton, amb 24 assistències, entrava al llibre de rècords de la NBA –millor marca d’assistències feta en un partit de playoff, empatat amb Magic Johnson.

El famós pick and roll dels Jazz estava protagonitzat per aquests dos homes: Stockton i Malone.

Encara més apassionant fou la temporada 1988-89, amb les dues estrelles ja consagrades liderant l’equip fins a les 51 victòries a la Regular Season. Aquell any Malone s’enfilaria fins als 29 punts per partit, amb un espectacular 76% d’encert en els tirs lliures. També destacarien els seus 10.7 rebots i 1.8 robatoris per partit. Stockton per la seva banda, s’enfilaria fins als 17 punts (amb un 54% d’encert en els tirs de camp), 13.6 assistències (líder de la lliga per segona vegada consecutiva, primer i únic jugador de la història de la NBA capaç de superar la barrera de les 1000 assistències en dues temporades diferents) i 3.2 robatoris (líder de la NBA) per partit. No menys destacable fou l’actuació de les dues estrelles de Utah a l’All Star: 28 punts i 9 rebots per a Malone (MVP del partit) i 11 punts i 17 assistències per a Stockton (Magic lesionat no pogué jugar). Com sempre, però, la creu de la temporada serien els playoffs, on Utah tornaria a caure eliminat a les primeres de canvi contra els Warriors.

La temporada 1989-90 fou gairebé una còpia de l’anterior. Utah molt forta a la Regular (55 victòries) però fracassant als playoffs un altre cop (contra els Suns de TC i KJ). Tot i els 31 punts –amb un fabulós 56% d’encert en tirs de camp- per partit de Malone (la seva millor marca durant tota la seva extensa carrera), The Mailman tan sols fou segon màxim anotador de la lliga. De la mateixa manera que Chamberlain va eclipsar un anotador com Elgin Baylor, Jordan feu el mateix amb Karl Malone. The Mailman també completà una magnífica campanya a nivell defensiu amb més d’11 rebots per partit. Stockton per la seva banda, continuava trencant rècords, aquest cop amb 17 punts, 14.5 assistències (la millor marca de tots els temps, en aquells moments també significà liderar per tercera vegada consecutiva la lliga en l’apartat d’assistències així com sobrepassar les 1000 assistències per tercera temporada consecutiva) i 2.7 robatoris (segona millor marca de la lliga, per darrera de Michael Jordan).

Com a anècdota, recordar el monstruós partit que feu Malone el 27 de gener de 1990 contra els Bucks: 61 punts en 33 minuts!!! Només George Gervin i Kobe Bryant han anotat més en 33 minuts (63 The Iceman i 62 Bryant). Però cap dels dos guards va acabar amb un encert tan increïble com The Mailman: 21 de 26 en tirs de camp i 19 de 19 en tirs lliures, 80% d’encert en tirs de camp i 100% en els tirs lliures.

Els colzes de Karl Malone van deixar fora de combat a llegendes de la talla d'Isiah Thomas i David Robinson. En tota la història de la NBA només Shaquille O'Neal ha practicat un joc encara més físic que el del carter (però Shaq no ha lesionat a ningú).

L’any 1991 començaria el regnat de Michael de Jordan però també l’ascens continuat de Utah. Aquella temporada, l’equip de Salt Lake City va incorporar Jeff Malone al perímetre per compensar el pobre rendiment de Darrell Griffith i l’equip ho notà, aconseguint 54 victòries a la Regular i arribant fins a les Semifinals de Conferència (on va caure contra els Trailblazers de Drexler). Malone i Stockton, com sempre, continuaren oferint autèntics recitals a la Regular: 29 punts –segon màxim anotador per darrera del Rei Air- 11.8 rebots i 3.3 assistències Malone i 17 punts, 14.2 assistències –segona millor marca de tots els temps, líder d’assistències per quarta vegada consecutiva- i 2.9 robatoris per partit –segona millor marca de la lliga per darrera d’Alvin Robertson.

L’any 1992, just abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, Utah arribava, finalment, a unes Finals de Conferència. Durant la temporada, Malone (28 punts –segona millor marca de la lliga, sempre darrera de Michael Jordan- i 11 rebots per partit) i Stockton (15.8 punts, 13.7 assistències –líder per cinquena vegada consecutiva, i 3 robatoris –líder de la lliga per segona i última vegada en la seva carrera- per partit) van notar l’ajuda inestimable de l’altre Malone, Jeff (20 punts amb més d’un 50% d’encert en tirs de camp i un 89% d’encert en els tirs lliures). A la Final de Conferència però, ni tan sols tots tres junts foren capaços de derrotar els Portland Trailblazers de Clyde Drexler.

Poc després, a l’estiu, Karl Malone i John Stockton entraven a formar part del millor equip de tots els temps: el Dream Team. Al 1996, també formaren part de l’equip olímpic americà, guanyant una segona medalla d’or.

La temporada 1992-93 marcaria l’inici d’un lustre caracteritzat per una conferència oest farcida de grans equips amb magnífiques combinacions de guards-power forwards (els Jazz de Stockton i Malone, els Supersonics de Gary Payton i Shawn Kemp i els Suns de Charles Barkley i Kevin Johnson) o poderosos centers (els Houston Rockets de Hakeem Olajuwon i els San Antonio Spurs de David Robinson). L’any 1993, els millors foren els Phoenix Suns del flamant MVP Charles Barkley. Stockton, de 30 anys, començà a baixar, lleugerament, el seu rendiment (15 punts, 12 assistències –líder per sisena vegada consecutiva, aquest cop sense arribar a les 1000 assistències- i 2.4 robatoris per partit), mentre que Malone continuà imparable com sempre (27 punts i 11 rebots per partit). Amb el temps, The Mailman esdevindria el jugador més regular de tots els temps. L’altre Malone, en canvi, en Jeff, començaria a patir l’implacable pas dels anys aquella mateixa temporada.

L’any 1993 Salt Lake City acollí l’All Star de la NBA. Per a deliri del públic, K. Malone (28 punts i 10 rebots) i J. Stockton (9 punts, 15 assistències i 6 rebots) es van erigir com a co-MVP del partit.

El públic continuaria gaudint del magnífic joc de les seves dues figures però també seria incapaç de veure el seu equip arribar a una Final de la NBA. La temporada 1993-94 es van quedar amb les ganes. Després de fitxar a un veterà de luxe sota el pal, el mític Tom Chambers (ex-Suns), l’equip va realitzar una temporada més que correcte plantant-se a la final de Conferència després d’eliminar els Spurs de Robinson i els Nuggets de Dikembre Mutombo (un dels millors taponadors de tots els temps). A la final de Conferència però, els esperava el millor jugador d’aquell any: Hakeem Olajuwon. Acompanyaven al center nigerià joves promeses com Robert Horry i Sam Cassell. Tot i el joc brillant de Stockton (12.6 assistències per partit durant la Regular, líder per setena vegada consecutiva, aquest cop tornant a superar la barrera de les 1000 assistències) i Malone (27 punts i 12 rebots als playoffs), els Jazz no foren rivals pels Rockets.

L’any 1995 semblava que per fi l’equip estava preparat per jugar unes Finals de la NBA després de fer una excel·lent Regular Season (60 victòries) però, sorprenentment, els Jazz van caure a primera ronda contra un erràtics Rockets que havien acabat una Regular amb menys de 50 victòries. Malone i Stockton ja havien entrat a la trentena, però el seu rendiment i el seu vigor continuaven immaculats. The Mailman acabaria la temporada amb gairebé 27 punts i 11 rebots per partit, és a dir, com sempre. Stockton, amb 14 punts, 12.3 assistències –líder per vuitena vegada consecutiva i més de 1000 assistències per segona vegada consecutiva- i 2.4 robatoris per partit es convertí, aquella temporada, en el primer jugador a superar les 10.000 assistències.

Nota: la temporada 1995-96, Magic tornaria a jugar a la NBA (només uns partits abans de tornar-se a retirar) i també superaria les 10.000 assistències. Tanmateix, quan Magic superà la barrera de les deu mil assistències, en aquells moments Stockton ja passava de les onze mil. En altres paraules, Stockton es va retirar l’any 2003 sent l’home que més assistències havia repartit a la NBA però en realitat, des del 1996 ja ostentava el rècord. Va assolir el rècord set anys abans de retirar-se! Amazing! Amb tan sols 12 temporades (1984-85 to 1995-96), Stockton es va erigir com el millor passador de tots els temps. La clau: una salut de ferro que li va permetre jugar gairebé tots els partits.

La temporada 1995-96 fou més fructífera que l’anterior però no per això menys decebedora. Stockton i Malone s’havien convertit en les úniques dues estrelles nascudes a principis dels seixanta que encara no havien disputat mai una Final de la NBA. Alguns ja s’atrevien a afirmar que en realitat es tractava de dos perdedors que ja només els quedava la decadència final. És cert que Malone capturà menys de 10 rebots per partit per primera vegada en els últims 10 anys, però no és menys cert que Malone continuava anotant més de 25 punts per partit, i que fins i tot era capaç de repartir més de 4 assistències. Stockton, per la seva banda, “només” va acabar la temporada amb 11.2 assistències –líder de la lliga per novena vegada consecutiva, rècord absolut de temporades liderant la lliga en l’apartat d’assistències; ningú ha pogut liderar la lliga durant 9 temporades, ni seguides ni no seguides- i 1.7 robatoris per partit –superant els 2.310 robatoris de Maurice Cheeks as the all-time record holder in steals. Però la crua realitat és que, com ja s’ha dit abans, la Conferència Oest dels anys 90 era una conferència extremadament competitiva. Després d’eliminar els Trailblazers i els Spurs de David The Admiral Robinson, els Supersonics de Gary The Glove Payton, Shawn Reignman Kemp, i l’alemany Detlef Schrempf –un autèntic comodí capaç de jugar bé a tot arreu, Sixth Man of the Year els anys 91 i 92- van acabar amb el somni de Utah.

Irònicament, quan menys apostaven els crítics per Malone i Stockton, Utah va completar una campanya de somni. Després de 64 victòries a la Regular –millor marca de la franquícia, els Jazz van completar uns playoffs sensacionals. Primer els Clippers, després els Lakers de Shaquille O’Neal, i finalment els Rockets dels veterans Olajuwon, Drexler i Barkley foren eliminats per Utah. A la fi, els Jazz de Stockton i Malone arribaven a una Final de la NBA.

John Stockton hitting the game-winning three-pointer to send the Jazz into the franchise's first NBA Finals.

Era l’any 1997. Stockton ja no era el líder de la NBA en assistències (“tan sols” 10.5 per partit aquella temporada). Malone, en canvi, impertèrrit al pas del temps continuava jugant a un nivell altíssim (27.4 punts, 10 rebots i 4.5 assistències per partit). Aquesta regularitat i consistència sota l’aro foren, finalment, reconeguts pel gran públic i pels especialistes, que li otorgaren el seu primer MVP de la lliga. També aquell mateix any The Mailman es convertia en el cinquè jugador de la història que superava els 25.000 punts i els 10.000 rebots a la NBA (els altres eren Wilt Chamberlain, Kareem Abdul-Jabbar, Elvin Hayes i Moses Malone; Julius Erving i Dan Issel també pertanyen al club si es consideren els anys a l’ABA).

Per desgràcia per a Utah i per a Malone i Stockton, a la gran Final de la NBA els esperaven els Bulls del Sa Majestat Michael Jordan i els seus fidels escuders, Scottie Pippen i Dennis Rodman. Poca cosa hi ha a dir davant d’una derrota tan contundent. “The mailman doesn’t deliver on Sundays” va dir Pippen abans de començar el primer partit (que es disputà un diumenge). I l’encertà. Malone fallà dos tirs lliures claus a l’últim minut del primer partit (i poc després Jordan completava un buzzer beater que donava la victòria als Bulls).

La temporada 1997-98 començà amb una gran novetat: Stockton es perdia, per primera vegada en la seva carrera, els primers partits de la Regular due to knee surgery. Al final però, l'any acabà exactament igual que l’anterior, és a dir, els Jazz perdent contra els Bulls a la gran Final de la NBA. Amb 36 anys, el declivi de Stockton es feu evident, però tot i això encara jugà a un nivell més que acceptable per a un base: 12 punts i 8.5 assistències per partit. Malone, en canvi, continuava arribant a l’aro com sempre: 27 punts i 10.3 rebots per partit, o el què és el mateix, es convertia en l’únic jugador de la història capaç d’anotar almenys 2.000 punts durant 11 temporades consecutives (és a dir, cada any va fer, com a mínim, 25 punts per partit).

Un dels robatoris més famosos de tots els temps; Malone i els Jazz víctimes de Michael Jordan i els Chicago Bulls

Utah avançà imparable a la Conferència oest (62 victòries a la Regular primer i després eliminant els Rockets, els Spurs i els Lakers als playoffs per plantar-se a la gran Final per segona vegada consecutiva) però a la gran Final de la NBA una altra vegada Sa Majestat Michael Jordan va aigualir la festa. Especialment dolorós fou per a Malone que va haver de veure com Jordan li pispava la bola i poc després feia la cistella de la victòria final en el sisè i definitiu partit. Aquelles imatges sempre les tindré gravades en la meva memòria. No només Jordan fent de les seves sinó també la cara de ràbia i desesperació de Stockton, com si intuís que mai més tornaria a jugar unes Finals de la NBA.

Després d’aquella sisena Final guanyada, Jordan es retirà, i la dinastia dels Bulls s’acabava.

Per primera vegada en la història de la NBA, Utah era el màxim favorit per endur-se l’anell de campió. Però no fou així.

Stockton i Malone, antics paladins insensibles al dolor i al cansament, començaven a cedir al pas dels anys. La seva aportació encara fou correcte però ja no extraordinària com abans: Stockton –de 37 anys- 11 punts i 7.5 assistències, i Malone –amb 35 anys- 24 punts, 9 rebots i 4 assistències (inexplicablement li van donar el seu segon MVP aquell any i no a Shaquille O’Neal, per exemple). Després de dues Finals consecutives, els Jazz queien a les semifinals de conferència. S’havien acabat els dies de glòria a Salt Lake City.

La temporada 1999-2000 Utah tornà als seus orígens: bon paper a la Regular (55 victòries) amb Malone i Stockton jugant a un bon nivell els 82 partits de la Regular i eliminació ràpida als playoffs. Destacable foren les 8.6 assistències per partit de Stockton, tot i tenir ja 38 anys, però encara més destacables els 25.5 punts i 9.5 rebots de Malone. Amb 36 anys, Malone anotà per última vegada més de 2000 punts en una temporada. Però més simbòlic és el fet que, en total, després d’aquella temporada, Malone sobrepassà la barrera dels 30.000 punts (en aquells moments tercera millor marca de la història, just per sota del mític Wilt Chamberlain i encara bastant lluny del no menys mític Kareem Adul Jabbar. Amb el temps tant Jordan –que tornaria a jugar un parell d’anys- com Malone superarien Chamberlain).

Poca cosa a dir de la temporada 2000-01. Utah encara oferia bones Regulars Seasons gràcies a les dues estrelles veteranes però ja no era un equip candidat al títol. Amb 39 anys, Stockton encara era capaç de repartir 8.7 assistències cada nit, i Malone, de 37 anys, continuava mantenint un nivell més que acceptable: 23 punts –convertint-se en el segon màxim anotador de tots els temps, només per darrera de Kareem Abdul-Jabbar- 8 rebots –per primera vegada en 16 anys, Malone no arribà als 9 rebots per partit- i 4 assistències per partit.

Karl Malone és un gran pilot de Harleys. Què petites que semblen les Harleys quan hi puja The Mailman!

L’any 2002 l’equip de Utah no destacà en res. Tanmateix, Stockton sempre recordarà aquella temporada en la qual cumplí els 40 anys (13 punts, 8 assistències i 1.9 robatoris per partit –les dues últimes, millors marques fetes mai per un jugador de 40 anys), assolint la xifra increïble de 15.000 assistències i 3.000 robatoris. També establí el rècord for most seasons with the same franchise (18). Les xifres de Malone no són menys espectaculars. Amb 38 anys, camí dels 39, The Mailman va acabar la temporada amb 22.4 punts, 8.6 rebots, 4.3 assistències i 1.9 robatoris per partit. Els 8.6 rebots per partit amb més de 37 anys no han estat igualats mai per ningú, ni tan sols per Kareem Abdul-Jabbar. Els 22.4 punts per partit, en canvi, foren superats –lleugerament- per Michael Jordan. Jordan, nascut uns mesos abans que Malone, acabaria aquella temporada –la del seu segon retorn- amb 22.9 punts per partit.

Semblava que els dos titans de Utah estaven tan beneïts per jugar eternament bé com maleïts a no guanyar mai cap anell de campió. Finalment, la temporada 2002-03, Stockton, de 41 anys, decidí retirar-se. Fou un cop molt dur. Es retirava un dels meus ídols d’infància, un mite que m’havia acompanyat durant tota la adolescència fins a fer-me adult i acabar la universitat. No menys dur fou pels seus companys d’equip. Stockton, com sempre, actuà amb una humilitat extraordinària. És cert que Stockton tenia 41 anys però no és menys cert que continuava sent un gran base. No endebades aquell any havia promitjat 11 punts i gairebé 8 assistències i 1.7 robatoris per partit .

Quan li van preguntar què sentia després de jugar 19 anys en un mateix lloc i gaudir d’una carrera tan meravellosa, la resposta de Stockton fou tan humana com previsible: “haurien de deixar de fer-me aquestes preguntes tan dures perquè encara estic assimilant la meva retirada”.

Davant del Delta Center hi ha una estàtua dedicada a John Stockton

John Houston Stockton no fou un jugador espectacular. Tampoc tenia un físic imponent. No va guanyar mai cap anell de campió. Tan sols era un base de la “vella escola”. Però els seus números fan por: 1.504 partits, més de 19.000 punts (13 punts per partit), més de 15.000 assistències (10.5 assistències per partit) i més de 3.000 robatoris (2.2 per partit). 9 vegades millor passador de la NBA i 2 vegades líder de la lliga en robatoris. Millor marca de tots els temps d’assistències, tant en números totals -15.806 al llarg de la carrera- com en una temporada -14.5 per partit. Rècord absolut de robatoris (3.265). Molts elogis s’han dit sobre John Stockton però jo em quedo amb dos. El primer, el de Gary Payton, que considera Stockton el millor base de la història, millor fins i tot que Magic Johnson. El segon, el de l’Edgar Strähler, que posaria Stockton a la posició de base dins de l’equip ideal de la NBA pel simple motiu “que cal algú que sàpiga repartir equitativament i que no abusi individualment”. Personalment admiro profundament a Stockton però considero que els millors bases de la història són Isiah Thomas i Magic Johnson, potser no tan extraordinàriament generosos com Stockton però també dotats de molts més recursos ofensius que el mític base dels Jazz. Com sempre, sobre gustos no hi ha res escrit.

Malone havia completat la temporada 2002-03 amb més de 20 punts, gairebé 8 rebots –per primera vegada en la seva extensa carrera Malone no arribà als 8 rebots per partit- 4.7 assistències –curiosament la seva millor marca- i 1.7 robatoris. Amb 39 anys, Malone assolí els 36.000 punts –apropant-se cada cop més a Kareem- els 14.000 rebots, les 5.000 assistències i els 2.000 robatoris, convertint-se en l’únic jugador de la història que pot presumir d’haver anotat més de 35.000 punts, capturat més de 12.000 rebots, repartit més de 5.000 assistències, robat més de 2.000 pilotes i taponat més de 1.000 llançaments (Kareem no va fer 2.000 robatoris tot i que a favor seu es pot dir que va capturar més de 15.000 rebots i va taponar més de 3.000 llançaments).

Els quatre fantàstics

Amb 40 anys, Malone començava una nova etapa de la seva vida. El seu company inseparable, Stockton, s’havia retirat i ell acabava contracte amb els Jazz. Era hora, doncs, de fer un pensament. Malone no es volia retirar sense guanyar abans un anell. Estimava Utah però també sabia que allí no el guanyaria mai. Per aquest motiu, Malone va trucar a les portes de l’equip que més possibilitats tenia de guanyar un anell, els Lakers de Shaquille O’Neal i Kobe Bryant. Un altre veterà de la lliga, el base Gary Payton, va pensar i fer el mateix que Malone. D’aquesta manera, els Lakers tingueren en plantilla els quatre fantàstics: Payton, Bryant, Malone i O’Neal. Reconec que jo vaig ser dels que vaig pensar que la temporada 2003-04 seria la temporada més avorrida de la història per la insultant superioritat dels Lakers vers els rivals.

Però no fou així. In 2003-04, for the first time in his career, Malone spent significant time away from the court. Due to a knee injury and subsequent surgery he missed 40 games but did return near season's end only to re-injure his knee in the 2004 NBA Finals against the Detroit Pistons. Amb Shaq i Kobe barallats i Payton poc menys que acabat, els Pistons, un bloc defensiu liderats per Ben Wallace i Chauncey Billops (una espècie de Bad Boys de pa sucat amb oli), van acabar imposant-se contra tot pronòstic.

Malone contemplated returning for the 2004-05 season but decided to call it a career after one season in a Lakers uniform. He held his retirement news conference in Salt Lake City, and declared "Even though I left for a year, I grew here as a Jazz man... If I'm fortunate enough to go into the Hall of Fame, I will go as a Jazz man."

Karl Malone davant la seva estàtua al Delta Center.

Finalment, es retirava el meu últim mite d’infància. El seu llegat: una musculatura imponent, 1.476 partits, 36.928 punts (segona millor marca de la història), 14.968 rebots (setena millor marca si considerem Artis Gilmore i l’ABA), 5.248 assistències i 2.085 robatoris (desena millor marca si es considera Julius Erving i l’ABA). O si es vol, 25 punts, 10 rebots i 1.4 robatoris per partit durant 19 temporades.

Des d’aleshores, només em queda el rècord d’una època daurada.

Més informació a La Dècada Prodigiosa (Estrelles sense anell)

JERRY WEST (I ELGIN BAYLOR)

Jerry West, el mític dorsal 44 dels Lakers, fou l’únic jugador de la NBA dels anys 60 que era tan bo atacant (14 anys promitjant 27 punts per partit) com defensant el perímetre (per desgràcia quan ell jugava no es contaven els robatoris).

Jerry West, l’home la silueta del qual va inspirar el logo de la NBA, fou el primer guard de la història capaç de dominar both ends of the court.

West fou un guard menut (gairebé 190 cm) mancat de la força i agilitat pròpies dels grans jugadors de basquetbol. Tampoc destacava per tenir una gran tècnica o habilitat amb la pilota. Però compensava aquestes deficiències amb una mentalitat guanyadora, un esperit combatiu i un tir letal.

El poder ofensiu de West es basava en un dribbling curt seguit d’un llançament en suspensió extraordinàriament precís des de qualsevol posició. Abans de Larry Bird, ningú tirà tan bé com Jerry West. I abans de Jordan, ningú fou tan efectiu com West en els moments claus. D’aquí el seu sobrenom: Mr Clutch. Als playoffs, where the legends are born, West promitjà més de 29 punts per partit. Quan es retirà, ningú havia anotat tant als playoffs com el dorsal 44 dels Lakers (actualment Kareem, Jordan, Shaq i Karl Malone el superen).

Jerome Allan West (1938, Virgínia) no tingué una infància còmode. No va haver de patir el racisme com altres col·legues contemporanis (Russell, Baylor, Robertson) però tampoc ningú li regalà res. Quan encara era un nen, el seu germà gran va morir a la guerra de Corea. Sol i sense companyia –els pares havien de treballar molt dur per poder arribar a finals de mes, el petit Jerome va desenvolupar un caràcter fort i combatiu que li permeté vèncer totes les adversitats. La seva única distracció era una cistella en un pati al costat de casa. En poc temps, la cistella passà de ser una distracció a ser una obsessió. Fou aleshores quan West desenvolupà un dels seus trets més caracterítics: el perfeccionisme obsessiu i l’autoconfiança il·limitada ("I'm surprised when the ball doesn't go into the hoop," West said toward the end of his career. "I think I should make every shot.").

Quan West arribà a l’institut pogué jugar a l’equip de basquetbol però sempre com a reserva. I és que tot i ser un tirador únic, el seu cos esquifit i la seva manca de visió de joc en equip (sempre havia jugat sol) el condemnaren a l’ostracisme. Però aleshores ocorregué el miracle. A l’últim any de l’institut, West va créixer ben bé 10 centímetres, assolint els 6 peus. With West's hot hand leading the way (un escolar promitjant 32 punts per partit!), East Bank won the 1956 state title.

Havia nascut una llegenda. Del high school a la Universitat de West Virginia. Allí, West promitjaria 25 punts, 13 rebots i 3 assistències per partit. Uns registres sensacionals tot i que inferiors als del seu futur rival, Oscar Robertson, l’autèntic líder de la NCAA. Però en els partits importants, quan l’equip més necessitava una cistella o un robatori, era West qui apareixia. I aleshores ningú, ni tan sols The Big O, podia igualar Mr Clutch.

A l’estiu del 1960, poc després de ser draftejat en segona posició darrera de Robertson pels Lakers de Los Angeles (que abandonaven d’aquesta manera Minneapolis), West passà a formar part de l’equip olímpic dels Estats Units com a co-capità jutament amb Robertson i altres futurs Hall of Fame de la categoria de Walt Bellamy i Jerry Lucas. Totes les joves promeses tornaren de Roma amb una medalla d’or al coll. Cap equip, a excepció del Dream Team de Barcelona, ha dominat tant unes olimpíades com aquell equip.

Poc després, West començaria la seva primera temporada a la NBA, una competició especialment cruel amb els Lakers dels seixanta. A finals de la dècada dels cinquanta, la NBA tenia dos grandíssims equips: els invencibles Celtics de Boston a l’est, i els lleugerament inferiors Saint Louis Hawks a l’oest. La lliga també tenia dues forces ofensives mai vistes: Wilt Chamberlain i Elgin Baylor. Aquest últim era el líder dels Lakers, l’equip de West.

Elgin Baylor (Washington, 1934) era un aler de 196 cm i 102 kg extraordinàriament fort però també sorprenentment hàbil i ràpid, que destacava per ser un magnífic anotador (primer jugador capaç d’anotar més de 70 punts en un partit) i un no menys magnífic rebotejador (el millor rebotejador no-center de la història). Gran part del seu èxit es devia a la seva increïble combinació de talent i potència física, molt superior a la resta de jugadors (exceptuant Wilt Chamberlain) que li permetia saltar molt més amunt que els seus rivals o fins i tot lluitar contra els centers sota l'aro. Però si per alguna cosa és conegut Elgin Baylor és per ser el primer highflyer de la NBA ("Elgin certainly didn't jump as high as Michael Jordan, but he had the greatest variety of shots of anyone. He would take it in and hang and shoot from all these angles." va dir en una ocasió Tommy Hawkings). Quan West entrà a l’equip, el mític aler dels Lakers estava en el punt àlgid de la seva carrera. Mentre Oscar Robertson, rival de promoció, finalitzà una grandíssima primera campanya exercint de líder del seu equip i de superestrella de la lliga des d’un bon començament, els inicis de West a la NBA foren més aviat mediocres.

Eclipsat per la superioritat física i tècnica de Baylor (que acabà la campanya 1960-61 amb gairebé 35 punts i 20 rebots per partit), West passà a un discret segon pla amb 17 punts i 4 assistències. Fou la seva pitjor campanya. Adaptar-se a un equip que ja tenia estrella i líder no fou gens fàcil. Amb el temps però, la parella Baylor-West, “Mr In – Mr Out” acabaria formant el duo més ofensiu de la història de la NBA.

El rookie West va millorar el seu rendiment als playoffs (23 punts amb un 50% d’encert en tirs de camp, 8.5 rebots i 5.5 assistències per partit), ajudant d’aquesta manera un fabulós Baylor (38 punts, 15 rebots i 4 assistències per partit). Però ni tan sols Mr In i Mr Out junts van poder evitar caure a les Finals de Conferència contra els Hawks de Bob Pettit (29 punts i 17 rebots als playoffs).

Després d’una primera temporada prometedora, West va explotar en el segon any amb unes mitjanes espectaculars: 30.8 punts, 8 rebots i més de 5 assistències per partit. El motiu d’aquesta explosió es deu, sobretot, al fet que Baylor fou requerit pel servei militar (passà a formar part de la reserva a Washington). Tot i que va poder jugar alguns partits (quan li concedien permís de cap de setmana), aquella temporada West assumí la responsabilitat de liderar l’equip. I de quina manera notaren els angelins la millora de West! El 1962, els Lakers es proclamaren campions de divisió, acabant d’aquesta manera amb el regnat dels Hawks. Als playoffs Mr In i Mr Out s’erigiren com a duet formidable (38 punts per partit Baylor i 31 punts per partit West), arribant a desafiar als totpoderosos Celtics de Bill Russell a la gran Final de la NBA. Aquella sèrie sempre serà recordada per les grans exhibicions de Baylor (61 punts en el cinquè partit, rècord d’anotació en un partit de Final) i Russell (40 rebots en el setè i definitiu partit –rècord de rebots en un partit de Final), i també per la gran tensió que es va viure en tots els partits. Mr Clutch, que aleshores encara tenia 23 anys (a punt de fer-ne 24), va fer honor al seu nom amb una actuació memorable als últims segons del tercer partit:

“in the closing seconds West scored to tie the game at 115 apiece. Then Sam Jones tried to inbound the ball to Bob Cousy with four seconds remaining. West stole the ball and drove for the winning layup at the buzzer, making the final score 117-115, Lakers. Boston coach Red Auerbach later contended that it was impossible for West to dribble 30 feet and score with only three seconds left. The Lakers' bench had apparently felt the same way. Everyone there shouted for West to pull up and shoot, but he kept digging for the basket and laid the ball in as the buzzer sounded”.

Poc després, el mateix West diria: "I knew I would have enough time, because I knew what the shot clock was. Quite often I'm surprised today that more young players don't pay attention to the shot clock."

Els Celtics, però, acabarien guanyant a la pròrroga, en el setè i definitiu partit de la sèrie.

La temporada 1962-63 acabà com l’anterior: Celtics campions de la NBA i els Lakers subcampions. Durant la Regular Season, Elgin Baylor va poder jugar tota la campanya amb mitjanes de 34 punts, 14 rebots i gairebé 5 assistències per partit. West en canvi, es lesionà a finals de temporada (mitjana de 27 punts, 7 rebots i més de 5 assistències per partit) i arribà just als playoffs. Els Celtics, que havien afegit John Havlicek a la seva fabulosa plantilla, van vèncer amb autoritat després de 6 partits.

La temporada 1963-64 fou la temporada del relleu. Baylor, de 29 anys, començà a sofrir dolors als genolls (tan castigats per les nombroses acrobàcies amb les quals adornava el seu joc durant la seva joventut) i el seu rendiment ja no fou mai més com abans. West, amb 29 punts, 6 rebots i 5.6 assistències per partit, i Baylor amb 25 punts, 12 rebots i 4 assistències per partit foren suficients per classificar-se pels playoffs però insuficients per arribar a la Final de la NBA.

Els Lakers, però, es recuperaren al següent any gràcies a un estel·lar Jerry West (31 punts amb un 50% d’encert en tirs de camp, 6 rebots i 5 assistències per partit) i un Elgin Baylor que resistia heroicament els dolors (27 punts i 13 rebots). Després d’una gran Regular Season, els Lakers (campions de divisió) estaven preparats per desafiar els Celtics. Però en el moment àlgid de la temporada, en el primer partit de la Final de Conferència, els genolls de Baylor van dir prou.

Aleshores aparegué Mr Clutch per anotar 46 punts per partit a les Finals de Conferència (rècord en una sèrie final) i eliminar així els Bullets de Baltimore. Els Lakers tornaven a una Final contra els Celtics de Bill Russell i John Havlicek.

Sense Baylor, els Lakers no eren rival pels Celtics. West no es rendí mai però tot i els seus recitals (45 punts en el segon partit i 43 en el tercer), els Lakers foren clarament derrotats (4-1 a favor dels Celtics).

Després dels playoffs del 1965, West es convertia en llegenda (més de 40 punts per partit en 11 partits de playoffs), però els Lakers continuaven sense poder véncer als Celtics.

La temporada 1965-66 acabà com l’anterior: final Celtics-Lakers amb victòria dels primers. West tornà a completar una Regular Season sensacional (31 punts, 7 rebots i 6 assistències), mentre que Baylor, amb greus problemes als genolls (els metges li havien dit que no podria jugar mai més), amb prou feines pogué completar la campanya (16 punts i 9 rebots per partit). Als playoffs però, Baylor es recuperà miraculosament ("The more I thought about it," he said, "the more determined I became to prove the doctors wrong."), de manera que aquest cop tots dos jugadors arribaren al 100% (o gairebé, és evident que Baylor no era el mateix).

La Final del 1966 fou una altra gran final entre els dos rivals, però com sempre, al final els Celtics s’imposaren. West –que arribà a jugar de forward- i Baylor –que arribà a jugar de power forward- estigueren espectaculars (34 punts amb un 52% d’encert en tirs de camp, 6 rebots i 5 assistències Mr Out, i 27 punts i 14 rebots Mr In), però Havlicek –ofensivament imparable gràcies a la seva habilitat per jugar tant de guard com de forward- i Russell -32 rebots a l’últim partit tot i jugar lesionat- tampoc es quedaren enrere.

95-93 en el setè i definitiu partit. Una altra Final i una altra derrota.

La temporada 1966-67, tot i que el duo fantàstic continuava rutllant (sobretot West, que a més de fer punts i rebots -29 i 6 per partit respectivament- començaria a desenvolupar una nova faceta en el seu joc, la de playmaker -7 assistències per partit; Baylor, per la seva banda, gairebé 27 punts i 13 rebots per partit), els Lakers foren escombrats a les Finals de Conferència pels San Francisco Warriors de Rick Barry (35 punts per partit) i el poderós Nate Thurmon (19 punts i 21 rebots per partit).

La temporada 1967-68 acabà amb el desè campionat dels Celtics de Bill Russell i una nova derrota dels Lakers tot i els excel·lents números de West (més de 30 punts per partit amb un 52% d’encert en tirs de camp) i Baylor (més de 28 punts i 14 rebots per partit). Era obvi que els Lakers necessitaven un center si volien guanyar algun dia.

Per aquest motiu, els Lakers finalment van reaccionar fitxant l’únic home que podia véncer Ruseell: Wilt Chamberlain. La lògica més elemental feia pensar que amb Chamberlain sota el pal i West i Baylor al perímetre, no hi hauria cap equip capaç de plantar cara als Lakers. I així fou a la Regular Season (primers amb 55 victòries) però no pas a la Final.

Al 1969, for the first time in their meetings, the Lakers had a real center to use against the Celtics. Però Chamberlain, que havia firmat una bona campanya (més de 20 punts i més de 20 rebots per partit), s’estancà als playoffs. Dominà el rebot, superant fins i tot a Russell en aquesta faceta, però desaparegué en atac.

Tot i que s’enfrontaren els dos centers més grans de tots els temps, la Final del 1969 sempre serà recordada per l’exhibició d’un guard de menys de 190 cm: Jerry West. La creu pels Lakers fou Elgin Baylor (vell i amb dolors als genolls acabà promitjant menys de 15 punts i menys de 10 rebots per partit). Pel que fa als Celtics, John Havlicek, mig guard-mig forward, liderà l’equip com un autèntic campió.

En el primer partit de la gran Final, tot i els 39 punts de Havlicek, els Lakers s’emportaren la victòria gràcies als 53 punts de West. Chamberlain i Russell, per la seva banda, s’anul·laren mútuament. El segon partit també fou un duel entre Havlicek (43 punts) i West (41 punts), amb victòria dels Lakers. La sèrie es posava 2-0 favorable als Lakers, però els Celtics reaccionaren guanyant els dos partits següents al Boston Garden. La clau, el marcatge de dos homes a Jerry West. En el cinquè partit, a Los Angeles once again, Chamberlain aparegué (31 punts) per humiliar Russell (2 punts). Els Lakers es posaven 3 a 2 però West (39 punts en el cinquè partit) es lesionà. Els Celtics no desaprofitaren l’ocasió per empatar la sèrie a 3. En aquell sisè partit, West, que jugà lesionat, fou capaç d’anotar 26 punts, mentre que Chamberlain tan sols anotà 2 punts en una demostració de passotisme inigualable. Once again a Celtics-Lakers series had come down to a seventh game, but this time Game 7 was in Los Angeles.

As the series returned to California, Cooke –el propietari dels Lakers- began planning his victory celebration. He visualized the perfect finale for a championship season. He ordered thousands of balloons suspended from the Forum rafters. No one was more infuriated by the balloons than Jerry West.

El setè partit de la Final del 1969 fou un partit èpic. Els Celtics, furiosos per l’arrogància angelina, sortiren a mort. Només el lesionat West sortí amb la mateixa intensitat. Russell, com sempre, ressucità per fer un partit final memorable. Chamberlain sofrí: per primera vegada en la seva vida, es carregà de faltes. Com que no l’havien expulsat mai (i no el van expulsar mai), l’entrenador dels Lakers no el va substituir en cap moment. Si ja normalment defensava amb poca agressivitat, amb cinc faltes, Chamberlain es tornà un xai que evitava tots els contactes (es pot discutir si l’entrenador va fer bé de mantenir-lo dins del camp). Els Celtics no van desaprofitar l’ocasió per avançar-se al marcador. A principis de l’últim quart, Boston guanyava amb autoritat quan Russell i Havlicek es carregaren amb cinc faltes. Només un miracle podia salvar L.A., però West ho intentà. Tot i l’heroisme de Mr Clucth, era evident que un sol home no podia véncer els Celtics. Baylor només era una ombra del què havia estat, i Chamberlain es lesionà (per més informació veure el capítol dedicat a Wilt Chamberlain). Al final, tot i el partidàs de West (43 punts, 13 rebots i 12 assistències), els Celtics s’imposaren. Era l’onzè títol de Russell. Per a West i els angelins, en canvi, era la sisena final perduda.

West was named the Finals MVP, the first and only time in NBA Finals history that the Most Valuable Player award has gone to a member of a losing team.

La temporada 1969-70 havia de ser, per fi, l’any dels Lakers. Russell, la bèstia negra dels angelins, s’havia retirat, i amb ell s’acabava la dinastia dels Celtics. A la Regular Season, West, que ja passava dels trenta, jugà extraordinàriament bé: 30 punts amb un 50% d’encert en tirs de camp i 7.5 assistències per partit. De fet, West es convertí en el primer jugador de més de trenta anys capaç de liderar la lliga en anotació. Baylor, de 35 anys, també jugà a un gran nivell (24 punts i 10 rebots). Chamberlain, de 34 anys, continuava imparable sota els taulells (27 punts i 18 rebots per partit). Amb el trio fantàstic, els Lakers es plantaren a la gran Final. Allí es trobaren amb els ultradefensius New York Knicks del center Willis Reed (MVP de la temporada) i el guard Walter Frazier.

Fou la Final més vista de la història (abans de l’arribada de Magic i companyia). I és que s’enfrontaven ni més ni menys que les dues grans ciutats dels Estats Units: Los Angeles versus New York.

Tot i que els Lakers eren els favorits per experiència i per tenir 3 estrelles de la categoria de West, Baylor i Chamberlain, el cert és que molts apostaren des d’un bon començament pel sòlid bloc dels Knicks (Russell ja havia ensenyat que la defensa i no l’atac guanya títols). El primer partit fou pels Knicks i el segon pels Lakers. El tercer partit fou d’infart. Quedaven 18 segons i guanyaven els Knicks 100-99. La pilota era pels Lakers. Astutament, els Knicks provocaren una falta a Wilt que només encertà un tir lliure. 100 a 100, 13 segons i possessió pels Knicks. Temps mort. Gran jugada dels Knicks: 102 a 100 i 3 segons per finalitzar. There were three seconds left, but the Lakers were out of timeouts. Els Knicks celebraven ja la victòria oblidant que a la pista hi havia Mr Clutch...

Fou aleshores quan Jerry West realitzà el buzzerbeater més al·lucinant de tots els temps. Chamberlain recollí la pilota i es diposà a treure de banda amb cara de pomes agres. No era aquest el cas de Mr Clutch. Una finta, recepció, tres dribblings i, des del propi camp, des de més de 20 metres, tira i... cistella!!! Imprescindible comprar-se el DVD The 100 Greatest Plays of the NBA i veure l’acció que resumeix a la perfecció la diferència entre Mr Clutch i la resta de mortals. Com va dir Frazier “the man's crazy. He looks determined. He thinks it's really going in!". I és que West va llançar amb tota la intenció del món. Com a anècdota, dir que Chamberlain laughed and ran off to the locker room, thinking the shot had won it. But only the ABA had a three-point rule back then. The score was tied 102-102, and the officials brought Wilt back out for overtime.

New York, however, won the game [a la pròrroga] and the title. "It was a beautiful thing wasted," West later said.

La temporada 1970-71 els Lakers canviaren radicalment. En primer lloc, Baylor desapareixia del mapa (2 partits a la Regular i fora dels playoffs). En segon lloc, West es concentrà a fer de playmaker, convertint-se en el millor base de la lliga (27 punts amb un 50% d’encert en tirs de camp i 9.5 assistències per partit –líder de la lliga), superant el mateix Oscar Robertson. En tercer lloc, Chamberlain, vell i lent, es dedicà més a les tasques defensives i al control del rebot. I en quart lloc, Gail Goodrich, "the other guy" (l’home que jugà a l’ombra de West a finals dels seixanta), començà a guanyar protagonisme com a shooting guard dins del quintet inicial.

Gail Goodrich (1943, L.A)

Per desgràcia, a l’hora de la veritat, als playoffs, l’equip es quedà sense West. Chamberlain, l’antic tità, es trobà sol contra un dels millors equips de la història: els Bucks de Kareem i Robertson. Milwaukee tenia un autèntic equipàs tant al perímetre com sota el pal. No endebades, els Bucks foren el primer equip de la història en superar el 50% d’efectivitat en tirs de camp. En aquestes circumstàncies, els Lakers foren vençuts clarament (tot i els esforços heroics de Wilt, únic home capaç de taponar un sky-hook).

La temporada 1971-72 finalment els Lakers es proclamaren campions de la NBA. Aquell equip, capitanejat per West (25 punts i gairebé 10 assistències -lider per segona vegada consecutiva) i liderat ofensivament per Goodrich (26 punts per partit) i defensivament per Chamberlain (15 punts i 19 rebots per partit) és, segurament, el millor equip de tots els temps (69 victòries, 33 de les quals seguides; al final de la temporada els Lakers va afluixar el ritme deixant minuts als reserves). Irònicament, el títol de campió va arribar en una Final on West no destacà excessivament (23 punts i 9 assistències) i on Chamberlain (MVP pel seu lideratge sota la cistella al més pur estil Bill Russell) ja no era capaç d’anotar més de 15 punts per partit. Baylor, per la seva banda, s’havia retirat uns mesos abans.

[Petit homenatge a Elgin Baylor: 14 temporades en actiu als Lakers, més de 23.000 punts i més d'11.000 rebots, o el què és el mateix, més de 27 punts i 13 rebots per partit. Rookie de l'any el 1959. Cap anell de campió tot i participar en vuit finals de la NBA]

Dels playoffs del 1972 jo em quedo amb la semifinals Lakers-Bucks. Els Bucks tenien el totpoderós Kareem Abdul-Jabbar i el que havia estat el millor base dels anys seixanta, Oscar Robertson, però tot i això van perdre. Van perdre perquè els Lakers tenien el tità defensiu, Wilt Chamberlain, i perquè West va superar clarament el duel de bases veterans. En altres paraules, els Lakers van véncer els Bucks com anteriorment els Celtics els vencien a ells: amb joc d’equip, amb un center defensiu, amb el control de rebot i amb el contraatac.

Tanmateix, els Lakers no pogueren repetir l’èxit de la temporada 1971-72 perquè l’edat passà factura a les seves dues grans estrelles, que tot i això encara foren capaces de portar l’equip fins a la gran Final. "There's no question that there are a lot of things I can't do that I once could, particularly on offense," va dir West. Tot i això, amb 35 anys encara va ser capaç d’anotar 22 punts i repartir 8.8 assistències per partit a la Regular. Chamberlain, de 36 anys, jugà la seva última temporada a la NBA (13 punts i 18 rebots per partit –líder de la NBA).

La temporada 1973-74, fou la última temporada de Jerry West. Les lesions, molt constants al llarg de la seva carrera, el van castigar severament. Amb 36 anys, Mr Clutch es retirà amb més 25.000 punts (tercera millor marca en aquells moments, només per sota de Chamberlain i Robertson), més de 6.000 assistències i més de 5.000 rebots.

Amb tota probabilitat, West no només és un dels millors anotadors de la història sinó que també és un dels millors guards defensius de la història. Per desgràcia, només en el seu últim any en actiu es començaren a contar els robatoris. West tenia 35 anys i anava camí de fer-ne 36, però tot i això, encara fou capaç de fer 2.6 robatoris per partit. Senzillament al·lucinant. També fou el primer jugador en registrar 10 robatoris en un partit.

A diferència dels seus col·legues i rivals (Russell, Chamberlain, Baylor, Robertson), West també va triomfar en el basquetbol com a directiu. Al 1982, es convertí en el general manager dels Lakers, participant en la construcció i consolidació del showtime. I al 1996, West fou l’artífex del fitxatge de Shaquille O’Neal i un joveníssim Kobe Bryant.