NBA TOTAL

TRIBUT A DENNIS JOHNSON

2007-02-24T15:25:00.000Z

Dennis Johnson, àlies D.J., grandíssim base dels Supersonics a finals dels setanta i els Celtics durant els vuitanta, ha mort d'una atac de cor a l'edat de 52 anys.

Homenatge per al mític dorsal 3 dels Celtics, 3 vegades campió de la NBA (1979, 1984 i 1986), recordat per sempre més per l'MVP de les Finals del 1979 (amb la impressionant marca de 14 taps durant les sèries) o per haver ofegat a Magic Johnson a les Finals del 1984. Tanmateix, Dennis Johnson era molt més que un base defensiu de la mateixa manera que Kareem era molt més que l'sky-hook. D.J. era, per damunt de tot, un guanyador nat, un competidor ferotge i un company d'equip extraordinari.

La història de Dennis Johnson és la història d'un lluitador infatigable. A l'institut, DJ no va destacar mai per diferents motius: era baix (170 cm), era poc hàbil i no destacava especialment en cap faceta del joc... perquè no va poder jugar mai prous minuts. Però tot això canviaria a l'últim any abans d'entrar a la universitat. Johnson creixeria fins als 194 cm per convertir-se en un base alt i un excel·lent defensor. Però sobretot, si per alguna cosa va enamorar els scouts de Seattle fou pel seu joc valent i agressiu. Aquell xicot no tenia por de res ni ningú.

Així fou com entrà a la NBA l'any 1976. Després d'un primer any gaudint d'escassos minuts, Johnson explotà durant la temporada 1977-78. Liderant l'equip com a base titular, DJ portà Seattle a les Finals de la NBA, eliminant pel camí els Lakers de Kareem i els últims campions, els Trailblazers de Bill Walton (que jugà tot i no estar del tot recuperat d'una lesió). A la gran Final els Bullets s'imposaren però un any després, els Supersonics de Dennis Johnson es venjarien proclamant-se campions de la NBA. DJ a més, fou proclamat MVP de les Finals per la seva gran actuació defensiva i ofensiva (gairebé 2 robatoris i 3 taps per partit així com 32 punts en el quart partit).

A l'estiu del 1979, la NBA canviaria per sempre més amb l'arribada de Magic Johnson i Larry Bird. Com la majoria d'estrelles dels anys setanta, Dennis Johnson i els Supersonics serien víctimes dels Lakers de Magic i Kareem.

Després de quatre temporades brillants a Seattle (1976-1980), DJ fitxà pels Suns de Phoenix. A Arizona Dennis va continuar demostrant la seva innegable categoria però no va tenir mai cap opció de jugar pel títol de campió. Tanmateix, les seves grans actuacions defensives van despertar l'interès del més gran entre els més grans: Red Auerbach. En un altre canvi marca de la casa, Auerbach aconseguí els serveis de DJ a canvi del center Rick Robey, un paquet colossal.

La majoria recordem Dennis Johnson per la seva etapa als Celtics (1983-1990). DJ va aportar solidesa al perímetre, tant en defensa com en atac. Per fer-se una idea de la qualitat de Dennis Johnson com a jugador d'equip, res millor que Larry Bird: "the best I've ever played with."

NBA 2007: NO ANEM BÉ

2007-01-25T16:12:00.000Z

Un any més, els fans de la NBA contemplem avorrits i amb grans dosis de nostàlgia la decadència cada cop més evident de la millor lliga de del món. Enguany, la nostra estimada lliga sembla una competició per veure quin equip és el pitjor de tots els temps. La Conferència Est fa pena, i la Oest no deixa de ser una Conferència normaleta.

Sobre el paper hi ha 30 equips però a l’hora de la veritat només n’hi ha quatre: Dallas, San Antonio, Phoenix i Detroit. I d’aquests quatre resulta que només els dos equips texans són competititus. Phoenix és un equip espectacular i bonic de veure però poca cosa més. Com els Nuggets del 1980, els Suns són un equip tremendament ofensiu però també mancats de centímetres i defensa. Detroit és ben bé al revés. Un bon equip defensiu format per una colla d’arreplegats (i més ara que no tenen el seu antic líder, en Ben Wallace).

Individualment parlant, les coses tampoc són engrescadores. Inexplicablement, els centers, la base de la NBA, gairebé han desaparegut de la lliga. Dos veterans com Alonzo Mourning i Dikembe Mutombo, ambdós majors de 35 anys, no només no desentonen sinó que més aviat encara brillen... i això que el seu joc està molt lluny del què eren capaços de fer fa una dècada! Els dos únics centers que tenia la lliga –Shaquille O’Neal a nivell ofensiu i Ben Wallace a nivell defensiu- estan acabats. El Black Tornado és ara una brisa d’estiu. I Big Ben tres quarts del mateix. Com sempre, encara ens queda la incògnita de saber com arribarà Shaq als playoffs. Descarto res de bo per a Ben, que no ha estat capaç d’adaptar-se al seu nou equip (els Bulls) i que a més, comença a veure com el pas del temps és implacable amb tothom.

A la NBA del 2007 només hi ha espectacle en forma d’entrades a cistella (jugades impossibles que molt de tant en tant entren i llavors tots a aplaudir com subnormals oblidant els centenars d’entrades fallides), quatre esmaixades (aquí sí que cada dia són millors), tres tirs exteriors (abunden les pedres però també és cert que les defenses són cada cop més terribles), dos alley-oops i algun tap. Ja no hi ha poderoses batalles sota els taulells. Ja no hi ha grans anotadors sota la cistella. Ja no hi ha intimidadors capaços de taponar més de 3 cops per partit. Sembla que els vells temps ja no tornaran mai més... o si ho fan, no serà fins a la pròxima dècada (Dwight Howard i l’encara universitari Greg Oden?).

És cert que hi ha més highflyers que mai però precisament perquè n’hi ha tants i són tant individualistes (tiren sense mirar si hi ha algun company més lliure i independentment de si hi ha possibilitat de rebot), que per mi la NBA s’ha tornat monòtona i ridícula. Sí, és cert, de tant en tant Gilbert Arenas o el chupón de torn fa una autèntica exhibició... però per cada partit brillant quants en fan de mediocres o lamentables? Vet aquí la diferència entre les estrelles actuals i les del passat. Abans la dinàmica era tot just el contrari: desenes de grans partits i molt de tant en tant, algun partit dolent. Simplement passa que Bird i Magic eren jugadors d’equip. Si ells no tenien el dia de cara a cistella s’encarregaven d’organitzar l’equip i ajudar els seus companys. Actualment això és impensable.

On són els jugadors carismàtics que aixequen passions? Només hi ha Wade (aquest paio cada dia és més bo, és ràpid, espectacular, eficient i gens individualista, què més es pot demanar?). I els grans líders? Només Nowitzki i Duncan. Serien suficients per animar la lliga si no fos perquè hi ha masses equips i massa mediocritat tant en els seus equips com en els altres.

I aquí entra en joc l’altra gran problema de la lliga. Si a l’absència de centers hi afegim tres-cents mil equips més que fa vint anys, lògicament passa el què passa. Que hi ha certa qualitat individual però no pas col·lectiva. És cert que homes com Allen Iverson, Vince Carter, Baron Davis, T-Mac o Steve Francis no serien bons ni jugant al costat de Larry, Magic o Sa Majestat Michael Jordan. Però no és menys cert que aquesta política ridícula de tenir 30 equips fa molt difícil que en un equip hi puguin jugar dos o més bons jugadors. Kidd, Garnett, James, Pierce i Bryant estan ben sols. Em resisteixo a creure que aquest homes no podrien formar grans equips si se’ls deixés liderar una esquadra de bons jugadors. Però això seria fer volar coloms...

En fi, que no anem bé. Per passar aquest any jo només puc recomanar un parell de coses:

1) veure quants triples-dobles és capaç de fer en Jason Kidd
2) veure sempre que es pugui Phoenix

THE ADMIRAL

2007-01-17T11:32:00.000Z

David Robinson, el mític center dels San Antonio Spurs dels anys noranta, és l’únic jugador que pot presumir de tenir els següents premis: campió de la NCAA (1985), campió de la NBA (per partida doble: 1999 i 2003), Campió Olímpic (1992), MVP de la NBA (1995), Millor Jugador Defensiu de la NBA (1992), Rookie de l’Any (1990), Millor Rebotejador de l’Any (1991), Màxim Taponador de l’Any (1992) i Màxim Anotador de l’any (1994).

Un dels millors centers de tots els temps, Robinson sempre destacà per ésser un atleta colossal. Tot i la seva increïble planta (217 cm i més de 110 kg de fibra i múscul), The Admiral no només tenia presència i força física sinó que a més, era sorprenentment àgil i ràpid. Si David Robinson pogués jugar ara, indubtablement seria el millor center de la lliga. Però, com molts altres companys de promoció, Robinson va tenir la mala sort de jugar primer contra Hakeem Olajuwon i després, ja cap al final de la seva gloriosa carrera, contra Shaquille O’Neal, possiblement els dos únics centers millors que ell.

David Maurice Robinson (1965, Florida) va tenir una infància moguda. El seu pare era un Oficial de la U.S. Navy, i com a tal, va haver de canviar de residència vàries vegades per motius professionals. Finalment, quan David era ja un adolescent, el pare es retirà i la familia Robinson es quedà definitivament a Virgínia. A principis dels vuitanta, el prodigiós gegant Ralph Sampson (veure la Dècada Prodigiosa – Estrelles sense anell), el jugador més prometedor de tots els temps, era l’ídol de tots els adolescents. Robinson era un d’ells. Possiblement motivat per l’èxit de l’equip de basquetbol de Virgínia, David Robinson començà a jugar a basquetbol en aquella època.

Tanmateix, si per alguna cosa destacava Robinson en aquells temps, era sobretot per la seva intel·ligència –un gran jugador d’escacs- i les seves capacitats com a gimnasta (tot i mesurar més de 190 cm ja en aquella època). Quan acabà l’Institut, Robinson s’allistà a la U.S. Navy on s’acabaria graduant en Matemàtiques. Del període abans d’entrar a l’Acadèmia Militar hi ha un parell d’anècdotes força interessants.

1) Durant les proves físiques d’accés, Robinson va deixar bocabadats els examinadors, fins i tot en els apartats de gimnàstica, disciplina on els homes alts no solen destacar.

2) Robinson feia poc més de 2 metres d’altura. Si hagués mesurat una polzada més, se li hagués denegat l’accés. És curiós el fet que hi hagi un límit a l’hora d’entrar però que en canvi un cop a dins, no hi hagi límit d’alçada si un continua creixent.

Un cop a dins, per motius evidents, Robinson va acabar formant part de l’equip de basquebol universitari de l’Acadèmia Naval. El seu dorsal fou el 50, com el del seu ídol, Ralph Sampson. L’any del debut, Robinson feia 206 cm però el millor encara estava per venir. El futur tinent Robinson va créixer 10 cm en els mesos següents per superar els set peus i convertir-se en una super estrella de la NCAA. D’un primer any mediocre (7 punts, 4 rebots i 13 minuts per partit), a un trienni plagat d’èxits individuals (més de 20 punts, més de 12 rebots i més de 30 minuts per partit). Per la seva planta, per les aptituds, però també pel seu fort lideratge, David Robinson es guanyà, merescudament, el nickname The Admiral.

L’any 1985, Robinson liderà l’equip de la Navy fins al campionat de la NCAA. Encara li quedaven dos anys per completar la seva formació, però era evident que havia nascut un projecte d’estrella de la NBA.

Al 1987, Robinson es graduà i es convertí en un jugador elegible pel draft. Tanmateix, en el cas de Robinson, no era tan senzill. Pel fet d’haver-se graduat al U.S. Army, Robinson havia de prestar serveis a l’excèrcit. Oficialment, el servei mínim és de 5 anys. Tot i això, San Antonio, en una decisió arriscada, el va elegir com a número 1 del draft. La polèmica estava servida. L’excèrcit, en una decisió salomònica, va decidir reduir el servei de Robinson de 5 a 2 anys. L’excusa oficial era que Robinson era massa alt i corpulent per a desenvolupar segons quines tasques (alguns equips especials –com el de submarinista- no tenen talles tan grans, i en segons quins espais –interior de vaixells, avions i submarins- és obvi que el Tinent Robinson no hi cap).

Mentre prestava el servei militar, Robinson formà part de l’equip de jugadors universitaris que representaren la secció de basquetbol dels Estats Units als Jocs Olímpics de Seül 1988. L’equip americà tan sols fou tercer. Fou un fracàs col·lectiu i individual. Per sort per a Robinson, després d’allò, els Estats Units van decidir enviar a les Olimpíades jugadors professionals. Robinson pogué treure’s l’espina clavada formant part del Dream Team del 1992 a Barcelona.

Finalment, dos anys després d’ésser elegit al draft, David Robinson passà a formar part dels San Antonio Spurs. A la NBA, tot i començar amb 24 anys, Robinson acabaria acumulant més de 20.000 punts i més de 10.000 rebots, així com gairebé 3.000 taps.

La temporada 1989-90 fou una temporada dominada pels Detroit Pistons (els Bad Boys) i els Lakers de Los Angeles (sense Kareem però amb el més gran: Magic Johnson). Els seguiren els Trailblazers de Portland... i uns sorprenents San Antonio Spurs. L’equip texà havia passat, en un sol any, de 21 victòries a 56. Amazing! El primer any de Robinson només és comparable, en tota la història de la NBA, al del debut de Larry Bird. Robinson exercí de líder i de center dominador des d’un bon inici: 24 punts, 12 rebots (segon màxim rebotejador per darrera de Hakeem Olajuwon) i 3.9 taps per partit (tercer millor taponador per darrera de Hakeem Olajuwon i Patrick Ewing). Naturalment, després d’una Regular sensacional, Robinson fou elegit Rookie de l’Any.

Als playoffs, San Antonio va caure a les semifinals de Conferència contra els Portland Trailblazers de Clyde Drexler, després d’una sèrie ajustadíssima de 7 partits. Aquell primer any seria l’inici d’una sèrie de vuit temporades gairebé monòtones pel que fa als playoffs.

La dècada dels noranta significà la fi dels equips clàssics (els Celtics, els Lakers i els Bad Boys) i l’auge dels Chicago Bulls de Michael Jordan. Durant 3 anys, cap equip va tenir la més mínima possibilitat de guanyar els Bulls de Sa Majestat. En aquest context, a l’oest sorgí una fabulosa rivalitat entre els seus dos millors centers: Hakeem Olajuwon i David Robinson. Tot i les increïbles aptituds de Robinson, el center nigerià el superà sempre.

A la temporada 1990-91, San Antonio continuava mantenint-se com un gran equip dins de la conferència oest (55 victòries). Robinson continuà liderant i fins i tot millorant el seu rendiment individual amb mitjanes de 25 punts, 13 rebots (millor rebotejador de la lliga) i 3.9 taps per partit (segon millor taponador per darrera de Hakeem Olajuwon). Però San Antonio cauria als playoffs contra el trio de jugones dels Warriors: Tim Hardaway, Chris Mullin i Mitch Richmond.

La temporada 1991-92, els Spurs baixaren lleugerament. Es feia evident que The Admiral es trobava ben sol (únic jugador de l’equip que anotava més de 20 punts per partit i únic jugador que capturava més de 10 rebots cada nit). Individualment parlant, Robinson firmà una campanya sensacional a nivell defensiu: 12.2 rebots, 2.3 robatoris (millor marca feta per un center) i 4.5 taps per partit (líder de la competició). Naturalment, s’emportà el títol de Millor Jugador Defensiu de l’Any. L’alegria, però, va durar poc car Robinson, lesionat, no pogué jugar els playoffs (els Spurs caigueren ràpidament contra els poderosos Suns de Charles Barkley i K.J).

Després d’uns Joc Olímpics inoblidables a Barcelona, Robinson tornà a la feina millorant en l’únic apartat on podia millorar: les assistències (3.7 per partit, una marca més que correcte per un center anotador). Els Spurs, però, continuaven sense poder oferir gaire resistència als playoffs (altra vegada eliminats pels Suns de Barkley i K.J.).

Després del tercer Anell consecutiu, Michael Jordan es retirava i la NBA guanyava en emoció (pel públic) i motivació (pels jugadors). La temporada 1993-94 fou molt viva i animada però els playoffs, where the legends are born, foren dominats, tant a l’est com a l’oest, per dos equips liderats per dos centers de set peus: els Rockets d’Olajuwon a l’oest, i els Knicks d’Ewing a l’est. Els dos vells rivals es trobarien a la Final, on el nigerià es venjaria de la final de la NCAA perduda contra el jamaicà.

Aquell any, els Spurs havien reforçat la zona amb Dennis Rodman. L'ex-Bad Boy, el millor rebotejador de la lliga, va permetre que Robinson es pogués concentrar més en les tasques ofensives. Amb Rodman com a fidel lloctinent, Robinson firmà una Regular increïble (gairebé 30 punts i 5 assistències per partit, així com 10.7 rebots i 3.3 taps per partit). Després de la llarga tirania de Michael Jordan, el lideratge d’anotació de la NBA fou un duel entre dos titans sota el pal: David Robinson i un jove Shaquille O’Neal. The Admiral demotrà la seva increïble categoria a l’últim partit de la Regular. Aquell dia, necessitava fer, com a mínim, 69 punts si volia superar Shaquille O’Neal. Dit i fet. El 24 d’abril de 1994, The Admiral anotà 71 punts (amb un triple inclòs!) i es proclamà màxim anotador de la lliga amb 29.8 punts per partit.

En aquella època, només Wilt Chamberlain, Elgin Baylor i David Thompson havien superat la barrera dels 70 punts en un partit de la NBA. Gairebé dotze anys després de Robinson, Kobe Bryant també ho va aconseguir (els famosos 81 punts).

La Regular del 1993-94 també serà recordada per una altra exhibició de Robinson: 34 punts, 10 rebots, 10 assistpencies i 10 taps contra els Pistons, o el què és el mateix, el quart quadruple-doble de la història (els altres tres són Nate Thurmond, Alvin Robertson i Hakeem Olajuwon). També aquell mateix any, Robinson va estar a punt de fer un altre quadruple-doble, aquest cas en un partit contra Minnesota: 27 punts, 12 rebots, 10 assistències i 8 taps.

Els playoffs, però, continuaven sent cruels amb el gran center i el seu equip.

Aquells foren, sens dubte, els millors anys de Robinson, però per desgràcia seva, també foren els anys de màxim esplendor de l’únic center millor que ell: Hakeem Olajuwon. Especialment cruel fou la temporada 1994-95.

La temporada 1994-95 havia de ser l’any de Robinson i els Spurs. A la Regular, els de San Antonio van acabar amb 62 victòries, líders de la competició, i Robinson, amb 27 punts, 11 rebots, 3 assistències i 3 taps, MVP de la competició. Als playoffs, l’equip es mostrà especialment efectiu plantant-se a la Final de Conferència amb autoritat. Aleshores, en el punt més àlgid de la seva carrera, The Admiral fou humiliat per Hakeem The Dream.

Doblement humiliat si tenim en compte que Robinson tenia al seu costat el prodigiós Dennis Rodman. The Worm, un rebotejador increïble i un magnífic defensor, havia estat coronat com a Millor Jugador Defensiu de l’Any. Però ni tan sols amb l’ajuda de Rodman, Robinson pogué aturar a Hakeem. Una vegada i una altra The Dream fintà i superà The Admiral. A Robinson el superà per tècnica i agilitat (i és l'únic jugador que pot presumir de tal proesa), a Rodman per simple potència física. A les Finals de Conferència, Hakeem anotà 35 punts cada nit. Robinson amb prou feines 24. “You can’t solve Hakeem” va dir Robinson.

Poc després, el jove Shaquille O’Neal també fou humiliat i els Rockets es proclamaven campions de la NBA per segona vegada consecutiva. Rodman, per la seva banda, després d’un parell d’anys ajudant Robinson, fitxava pels Bulls de Jordan, que es prepararien per tornar a regnar 3 anys més a la NBA.

Sense Rodman, Robinson tornà a augmentar les seves estadístiques en l’apartat rebotejador (curiosament segona millor marca de la lliga just per sota del seu antic company) i els Spurs no notaren la seva absència (segons a la Conferència Oest amb 59 victòries). Aquella fou la última gran campanya de Robinson a nivell individual (25 punts i més de 12 rebots i 3 taps per partit). Als playoffs però, i com sempre, van tornar a ser cruels i inflexibles (derrota contra els Jazz de Stockton i Malone).

La temporada 1997-98 una greu lesió de Robinson (que l’apartà gairebé tota la temporada) feu que els Spurs fessin el ridícul a la Regular. Paradoxalment, l’any que havien fet la pitjor Regular la sort s’alià amb els Spurs a la postemporada. Aquell any, els texans enjoyed the first pick in the next year's college draft. I com havien fet 11 anys abans, elegiren un grandíssim jugador: el power forward Tim Duncan.

Duncan resultà ser la peça que l’equip necessitava. Amb els seus 211 cm i més de 110 kg de pes, Duncan era un jugador extraordinàriament efectiu sota el pal. I per sobre de tot un autèntic campió, un talent que apareixia quan l’equip el necessitava, un guanyador nat que no defallia mai. Juntament amb Robinson, els Spurs formaren les Torres Bessones 2 (les originals havien estat Olajuwon i Sampson).

Durant la Regular, Duncan fou el rookie de Robinson (possiblement la segona parella més mítica de rookie-veterà; la primera és, obviament, la formada per Magic i Kareem). El mateix Tim sempre ha reconegut que Robinson ha estat el seu gran mestre i mentor, així com l’autèntic líder de l’equip. A la foto, les Twin Towers amb el seu entrenador: el no menys mític Greg Poppovich.

Després d’una excel·lent Regular (21.6 punts, 10.6 rebots i 2.6 taps per Robinson i 21 punts, 12 rebots i 2.5 taps per Duncan –Rookie de l’Any), els Spurs foren vençuts per l’únic equip que podia superar-los a l’Oest: els Utah Jazz dels veteraníssims John Stockton i Karl Malone.

Sense Jordan, i amb la parella Duncan-Robinson cada vegada més compenetrada, la temporada 1998-1999 fou dominada per les Torres Bessones de principi a final. Camí dels 34 anys, Robinson deixà el protagonisme per a Duncan (22 punts, 12 rebots i 2.5 taps per partit) mentre ell es dedicava a tasques més defensives i de complement (16 punts, 10 rebots i 2.4 taps per partit). No hi ha dubte que aquesta actitud tan noble i humil fou la clau de la victòria.

Finalment, San Antonio i David Robinson eren Campions de la NBA. El campionat de San Antonio l’any 1999 també significà el primer anell de campió de la NBA per un ex-equip de l’ABA.

L'alegria, però, va durar poc. L’any 2000 començà la dinastia dels Lakers de Shaquille i Kobe, així com el successiu declivi de la Conferència Est. Els Spurs, juntament amb els Sacramento Kings, foren els únics que posaren una mica d’emoció a la lliga.

La temporada 1999-2000 tingué un final amarg per a San Antonio, car perderen a Tim Duncan al final de la temporada. Sense Duncan a l’equip, Robinson agafà les regnes de l’equip però no fou suficient per evitar caure derrotats a la primera ronda.

L’any 2001 el pas del temps començava a passar factura a Robinson. Amb 35 anys camí dels 36, The Admiral ja no era un center dominador (14.4 punts i 8.6 rebots per partit) però continuava sent un baluard defensiu (2.5 taps per partit) i un gran complement per a Tim Duncan. Els Spurs oferiren una gran temporada però els Lakers els esclafaren a la Final de Conferència per un contundent 4-0. O’Neal no tingué pietat del seu odiat enemic i antic ídol: David Robinson. Duncan no pogué fer res per ajudar-lo. Shaq, senzillament, es mostrà invencible sota el pal.

La temporada 2001-2002 fou gairebé calcada a l’anterior. El rendiment de Robinson continuava baixant (aquest cop 12 punts, 8.3 rebots i 1.8 taps per partit) i els Spurs, tot i que encara mantenien un gran nivell, eren clarament inferiors als Lakers (o més ben dit, Duncan i Robinson no podien aturar Shaq).

En aquest context, David Robinson, camí dels 38 anys, no va dubtar en declarar que la temporada 2002-03 seria la seva última a la NBA. Tot semblava indicar que la temporada acabaria exactament igual que les tres anteriors... however, Robinson's final season was full of rewards as the Spurs defeated their nemesis, the three-time defending champion Lakers, en route to the NBA title.

Aquell 2003, el paper de Robinson fou més aviat anecdòtic (8 punts, 8 rebots i 1.7 tap per partit), però la satisfacció de retirar-se amb un Anell de Campió, com els més grans (Bill Russell i Michael Jordan), segur que ha de ser quelcom inexplicable.

Finalment, després de 14 temporades, es retirava The Admiral. A més dels títols individuals i col·lectius, Robinson pot presumir d’unes estadístiques francament impressionants: 21 punts, 10.6 rebots i 3 taps per partit.

RICK BARRY

2007-01-09T10:49:00.000Z

Un dels meus jugadors favorits és el llegendari Rick Barry (1944, New Jersey), el millor aler blanc de la història abans de Larry Bird. He was a nearly unstoppable offensive juggernaut, a passionate competitor with an untempered desire to win. Incomprensiblement, el mític dorsal 24 dels Warriors és, avui en dia, més conegut per ser el pare d’un jugador mediocre (Brent Barry) que no pas per ser excampió de l’ABA i la NBA i l’únic jugador de la història que ha estat màxim anotador tant a la NCAA com a la NBA i a l’ABA. Però per damunt de les increïbles estadístiques individuals (segon millor tirador de tirs lliures de tota la història -90% d’encert, per damunt de mites com Bird- i únic jugador blanc que ha estat capaç d’acabar una temporada anotant més de 35 punts per partit, proesa que només Michael Jordan i Wilt Chamberlain han superat), jo em quedo amb l’esperit combatent i guanyador de Rick Barry.

Barry, que es retirà amb més de 25.000 punts (4 temporades amb mitjanes d’anotació per damunt dels 30 punts i 12 vegades All Star), també destacà per tenir un caràcter peculiar (bàsicament era un home políticament incorrecte). "I was not an easy person to get along with," va dir en una ocasió el mateix Rick "I didn't have a lot of tact."

El nom de Rick Barry comença a sonar amb força a mitjans dels anys seixanta del segle XX. En aquells temps, Barry, que jugava a l’equip de la Universitat de Miami, va oferir dues temporades llegendàries a la NCAA. La primera, la 1963-64 (32 punts i 16 rebots per partit) i la segona, ja en el seu últim a la universitat (1965) amb 37 punts i 18 rebots per partit. Naturalment, després d’aquella exhibició de talent (millor marca anotadora de la història abans de Pete Pistol Maravich), Barry fou elegit en primera posició del draft d’aquell mateix any.

El 1965, els Warriors de San Francisco no eren, ni molt menys, un gran equip, però sí que tenien un futur prometedor car tenien al poderós Nate Thurmond (1941), un poderós center de 211 cm. Barry era, sens dubte, la peça que necessitaven ja que Thurmond era un excel·lent defensor i rebotejador (18 rebots per partit aquella temporada) però un mediocre anotador (16 punts per partit aquella temporada). Barry no desaprofità l’ocasió per erigir-se com a líder indiscutible de l’equip així com Rookie de l’Any després d’acabar la temporada amb més de 25 punts i més de 10 rebots per partit. Per desgràcia per als Warriors, l’equip no pogué jugar els playoffs. Barry era, en aquells moments, encara un jugador poc madur (es deia que no defensava i que acaparava massa la bola -2 assistències per partit).

Rick Barry i el poderós Nate Thurmond formaren un duo formidable: Barry era l'arma ofensiva i Thurmond el pilar defensiu.

Sigui com sigui, el cert és que un any després, els Warriors es plantaren a la gran Final de la NBA. L’explicació d’aquest miracle és, òbviament, Rick Barry, que durant la temporada 1966-67 va continuar acaparant la bola per oferir un seguit de recitals difícils d’oblidar: 35.6 punts per partit durant la Regular, o el què és el mateix, líder d’anotació aquella temporada, i sisena millor marca aleshores (actualment setena millor marca, per darrera de Wilt Chamberlain –sis vegades va anotar 37 o més punts per partit- i Michael Jordan –el 1987 va anotar 37 punts per partit; l’any 2006 Kobe Bryant es va acostar a la marca de Barry amb 35.4 punts per partit) i 38 punts a l’All Star (fet que li va valer l’MVP del partit). Només Nate Thurmond el va acompanyar (18 punts i 21 rebots per partit), però ja va ser suficient per superar els Lakers d’Elgin Baylor i Jerry West, i desafiar els totpoderosos Sixers de Wilt Chamberlain que havien vençut als Celtics a l’Est. L’equip de Philadelphia era, senzillament, superior als Warriors. Sota el pal el tità, Wilt Chamberlain, que aquell any no només anotava i rebotejava sinó que, a més, liderava el seu equip en l’apartat d’assistències, i al perímetre, Hal Greer i Chet Walker. Per si amb això no n’hi hagués prou, sota el pal acompanyava a Wilt, Bill Cunningham; en total quatre jugadors als voltant dels 20 punts per partit.

Tot i enfrontar-se a un dels millors equips de tots els temps, Barry lluità fins al final amb una passió mai vista. Els Sixers van necessitar sis partits per endur-se el títol; contra els poderosos Celtics de Bill Russell, en canvi, tan sols van necessitar 5 partits. En el primer partit de la gran Final, els Warriors van forçar una pròrroga gràcies als 37 punts de Barry. No menys destacable foren els 31 rebots de Thurmond i els 33 de Chamberlain. Al final però, el partit fou pels Sixers, que també guanyaren el segon partit. Semblava que la Final estava decidida quan en el tercer partit, a San Francisco, Rick Barry va decidir entrar a la història amb 55 punts, segona millor marca en un partit de Final de NBA (per sota dels 61 punts de Baylor el 1962. Posteriorment, Jordan igualà els 55 punts de Barry el 1993). Però només fou miratge. El quart partit també fou pels Sixers que tornaven a Philadelphia amb un comodíssim 3 a 1. Els Warriors van guanyar el cinquè partit però els Sixers el sisè i definitiu. Barry va liderar l’anotació a la gran Final amb una autoritat inqüestionable (40.8 punts per partit, millor marca de la història fins que Sa Majestat Michael Jordan va acabar amb 41 punts per partit a les Finals del 1993). The supreme satisfaction, however, belonged to Chamberlain. No longer could the basketball public say that "The Stilt" wasn't a champion. Wali Jones, the 76ers' guard said: "Everyone who knows the game of basketball, knows who really is the greatest."

Els Warriors havien perdut però semblava que tenien un magnífic futur quan Rick Barry va anunciar que deixava la NBA per entrar a l’ABA. Encara avui en dia no se sap ben bé perquè va deixar un equip amb futur com eren els Warriors per anar a un equipet com eren els Oakland Oaks. El motiu més probable foren els diners (anys després va dir que només tornaria a la NBA si li oferien 1 mil·lió de dòlars l’any). Com que a San Francisco no li donaven el què els veïns d’Oakland si que estaven disposats a fer, Barry no va tenir cap inconvenient en anunciar la seva retirada de la NBA per anar a l’ABA. A l’hora de la veritat, això significà no jugar durant un any perquè el contracte amb els Warriors no havia expirat i aquests no estaven disposats a deixar-lo marxar.

Al final, Rick entrà a formar part de l’ABA la temporada 1968-69. Tot i que una lesió només li va permetre jugar 35 partits, Barry made an immediate impact on the fledgling league, leading the Oaks to the ABA Championship in 1969. Segons el mateix Barry, els anys a l’ABA li van anar molt bé per millorar en tots els aspectes del joc perquè, atenció, els seus companys eren tan dolents que ell ho havia de fer tot.

Independentment de la seva millora com a jugador d’equip, Barry continuava destacant per la seva extraordinària capacitat ofensiva. Els seus 34 punts per partit durant la temporada 1968-69, li van permetre coronar-se com a l’únic jugador de la història capaç de liderar l’anotació de totes les competicions oficials de l’època.

A mitjans del 1969, l’equip d’Oakland es va desplaçar a Washington. Barry, enutjat, digué "If I wanted to go to Washington, I'd run for President" i com si no hagués passat res intentà tornar a San Francisco amb els Warriors. Però un altre cop restà obligat a complir contracte. Rick es mostrà disciplinat i jugà a Washington la temporada 1969-70 on acabà la Regular amb més de 27 punts per partit i gairebé 40 punts per partit als playoffs. Els Washington Capitols, però, no passaren de les semifinals de Conferència.

After one season in Washington, the Caps moved again, to become the Virginia Squires. Barry no estava gens d’acord amb tornar a canviar d’aires i aquest cop semblava que tenia un motiu molt poderós: no volia que els seus fills creixessin parlant anglès amb l’accent del sud ("I don't want my son coming home saying 'Howdy, y'all'"). Aquest cop, les queixes tingueren efecte i Barry fou traspassat als Nets de Nova York.

A la Gran Poma, Barry va continuar progressant com a jugador. 29 punts, 7 rebots i 5 assistències per partit la temporada 1970-71 i 31.5 punts, 7.5 rebots i 4 assistències la temporada 1971-72. A nivell d’equip, però, no pogué guanyar cap campionat, tot i arribar a la Gran Final el 1972 (contra els Indiana Pacers).

L’ABA només va poder veure una vegada el duel entre els dos millors alers de la dècada, Rick Barry i la nova sensació, Julius Erving, el Doctor J, perquè el primer va decidir tornar a la NBA a l’acabar la temporada 1971-72.

En concret, Barry va tornar a San Francisco, on hi jugaria fins a 6 temporades consecutives. Al 1972, poques coses continuaven igual a San Francisco. Fins i tot el nom de l’equip havia canviat, de San Francisco Warriors a Golden State Warriors. Només Nate Thurmond continuava al peu del canó, amb mitjanes de 17 punts i 17 rebots per partit. Les dures defenses de la NBA van fer baixar el nivell anotador de Barry fins als 22.3 punts –la seva pitjor estadística fins aleshores, però no per això disminuí la seva aportació a l’equip. De fet, Barry mostrà més versatilitat que durant la seva primera etapa (9 rebots i 5 assistències per partit). També començà una sèrie de temporades marcades per una efectivitat increïble des de la línia de tirs lliures (6 vegades millor tirador de tirs lliures de la NBA).

Aquest és un dels altres aspectes que cal destacar de Barry: els tirs lliures. Barry els llançava fent la cullereta! Seria per posar-se a riure si no fos perquè aquest mètode tan primitiu li donà uns resultats que ara per ara cap jugador ha estat capaç de superar. L’únic jugador que el supera, Mark Price (guard dels Cavaliers dels noranta que acabà la seva carrera amb una mica més del 90% d’encert en els tirs lliures), no era pas un gran anotador i de fet tirà molt pocs tirs lliures al llarg de la seva carrera. El mateix es pot dir de Steve Nash (el millor tirador actual pot igualar o superar Barry). Dels grans anotadors que han hagut de tirar més de 4.000 tirs lliures al llarg de la seva carrera, dels grans anotadors que han estat repetidament enviats a la línia de tirs lliures, només Rick Barry arriba al 90%. El segueixen de molt a prop Reggie Miller i Larry Bird (89%), per mi, els únics jugadors que poden considerar-se millors que Barry, sobretot Reggie Miller, que jugà 18 temporades i llançà més de 7.000 tirs lliures. Un altre cas destacable és el de Pedja Stojakovic, segon millor tirador de tirs lliures en l’actualitat. Només el futur ens dirà la resposta.

La temporada 1973-74, Barry, camí dels 30 anys, completà una excel·lent campanya que el coronà com el millor aler de la lliga i un dels preferits del públic. Barry no era tan explosiu com el Doctor J però a canvi demostrà un domini absolut de totes les facetes del joc: 25 punts, 7 rebots, 6 assistències i 2.1 robatoris per partit. Aquella temporada, a més, Barry aconseguí la seva millor marca anotadora en un partit: 64 punts contra els Blazers de Portland. En aquells temps només Wilt Chamberlain i Elgin Baylor havien superat la barrera dels 64 punts en un sol partit. Posteriorment, Pete Maravich, David Thompson, Michael Jordan, David Robinson i Kobe Bryant han superat la marca de Barry.

Encara més espectacular fou la temporada 1974-75, la millor de l’aler blanc. Aquell any, ningú no donava ni un duro pels Warriors. Thurmond ja no hi era (va fitxar pels Bulls i el dia del seu debut firmà el primer quadruple-doble de la història: 22 punts, 14 rebots, 13 assistències i 12 taps), i l’equip no tenia cap jugador All Star a excepció de Barry. Rick completà una Regular de somni: més de 30 punts per partit (segon millor anotador de la lliga per darrera de Bob McAdoo), més de 6 assistències per partit (millor aler passador de la lliga) i 2.9 robatoris per partit (líder de la lliga). Barry ho era tot: un poderós scorer, un fabulós playmaker i un defensor temible. I encara més, car també liderà la competició en els tirs lliures amb poc més del 90% d’encert. L’MVP de la Regular no anà a parar a les seves mans per culpa de la mala reputació que tenia entre els jugadors (que aleshores elegien l’MVP). Barry era un jugador dur, agressiu i molt crític amb rivals i... fins i tot companys d’equip.

L’MVP que no va aconseguir a la Regular l’aconseguiria a les Finals. I és que amb una superestrella i a collection of hardworking but unspectacular role players, els Warriors es van proclamar campions de la NBA.

In the 1975 NBA Finals, the Warriors astonished the basketball world by sweeping the Washington Bullets in four games.

L’aleshores rookie Jamaal Wilkes (conegut per jugar als Lakers de Magic i Kareem a principis dels vuitanta) digué "Playing with Rick isn't all that bad. I get a lot of open shots because of him. He's so great one-on-one, they all sag on him, leaving me open. And you learn a lot from Barry just watching him." Si a Rick Barry hi sumem una plantilla humil, treballadora i disposada a sacrificar-se pel bé de l’equip, tenim els Warriors campions del 1975.

Després d’aquella exhibició, els Warriors van plantejar la següent campanya de manera similar a l’anterior. Rick continuava liderant l’equip (21 punts, 6 rebots, 6 assistències i 2.5 robatoris) però aquest cop deixava que els seus joves companys agafessin més i més responsabilitats. El resultat fou excel·lent a la Regular (líders de la lliga) però als playoffs van caure, contra tot pronòstic, contra els Suns.

La temporada 1976-77 fou gairebé calcada a l’anterior, joc complet de Barry, bon rendiment a la Regular (aquest cop sense ser líders de la lliga) i eliminació a les Semifinals de Conferència (aquest cop contra els Lakers de Kareem). Com a anècdota, aquell any debutà als Warriors un jovenet Robert Parish, el llegendari center dels Celtics dels vuitanta. A la temporada 1977-78, Rick va completar un joc similar al de temporades anteriors (23 punts, 5.5 rebots, 5.5 assistències i 2 robatoris per partit) però els Warriors no van poder ni tan sols jugar els playoffs. Aquell mateix any acabà contracte amb els Warriors i poc després fitxava pels Rockets.

Així fou com acabà jugant les seves dues últimes temporades a Houston. Allí Barry tenia poc a oferir. L’equip estava liderat per un aleshores jove Moses Malone, que ja començava a dominar la zona amb una autoritat poc menys que insultant. Per si no n’hi hagués prou amb el jugón Malone, l’equip tenia el base Calvin Murphy (1948) que, tot i ser menut (176 cm) era un exel·lent anotador i el power forward Rudy Tomjanovich (més conegut per ser l’entrenador dels Rockets d’Olajuwon), que també oferia bastants punts i rebots.

Finalment, després de dues temporades anotant menys de 15 punts per partit, Barry es retirà. S’havia acabat en Rick però no la saga dels Barry; el més conegut de tots, el fill petit de Rick, Brent, un excel·lent tirador de triples que, com el seu pare, també pot presumir de ser campió de la NBA.

Com a última anècdota, dir que Brent Barry és l'únic jugador blanc que ha guanyat un Slam Dunk Contest (1997). El petit Barry (198 cm) va demostrar que els blancs també poden esmaixar des de la línia de tirs lliures. I parlant de tirs lliures: Brent sol tenir un encert de poc més del 81% una bona mitjana tot i que lluny del 90% de Rick...

JOHN STOCKTON I KARL MALONE

2006-12-04T17:01:00.000Z

Avalats per unes estadístiques que difícilment podran repetir-se mai més, John Stockton i Karl Malone són, amb tota probabilitat, el millor point guard pur i el millor power-forward pur de tots els temps. La ciutat de Utah va tenir la sort i la desgràcia de poder veure’ls jugar junts durant 18 temporades. Sort perquè va poder veure one of the most productive guard-forward combinations in NBA history. Desgràcia perquè cap d’aquests dos jugadors va guanyar mai un anell de campió (i per això són one of the most i no simplement the most). És la cara i la creu d’una història que mereix ser explicada.

John Stockton (1962) fou l’últim base de la vella escola de la NBA, tant per l’estil de joc (un líder organitzador) com per l’aspecte físic (un home menut, pentinat convencional i vestimenta clàssica tant a dins -últim jugador en utilitzar els clàssics shorts shorts, els pantalons curts per sobre dels genolls- com fora de la pista). Stockton fou un jugador generós que practicà un joc fàcil i directe mancat de floridures o exhibició personal. Potser per aquest motiu no fou un jugador espectacular però sí que fou el base més eficient de tots els temps. Stockton sempre serà recordat per ser l’home que més assistències ha repartit a la NBA (més de 15.000!).

Ningú millor que Sam Smith ha resumit el joc de Stockton: "He doesn't dribble behind his back or through his legs. He doesn't crossover. His highlight reel features primarily bounce passes and layups. Despite evidence to the contrary these days, that's basketball.”

Tanmateix, Stockton era molt més que the ultimate team player, car també tenia un gran tir exterior (que usava només quan calia, sense abusar com fan molts bases actualment, fet que li va permetre acabar la seva llarguíssima carrera amb més d’un 50% d’encert en tirs de camp, una eficiència que en tota la història de la NBA només un base ha superat –Magic Johnson) i sobretot, era un lluitador infatigable. Sota l’aparença de jugador fràgil i esquifit (186 cm i 75 kg) s’hi amagava un jugador dur i sacrificat. No endebades, Stockton és l’home que més robatoris ha fet a la NBA (més de 3.000 robatoris!) i un dels jugadors que menys partits s’ha perdut al llarg de la seva extensa carrera tot i practicar una defensa dura i agressiva (gairebé sempre va jugar els 82 partits a la Regular Season).

Karl Malone (1963), el segon màxim anotador de la història de la NBA (per darrera del mític Kareem Abdul-Jabbar) i únic jugador que ha capturat més d’11.000 rebots defensius a la NBA, fou el primer jugador de bàsquetbol dotat d’un cos hipermusculat. El secret del seu èxit sempitern, però, no només es deu al seu físic imponent (206 cm i 115 kg de pur múscul) sinó també a un bon tir i sobretot, a la seva tenacitat i consistència sota l’aro. D’aquí el seu nickname: The Mailman (perquè com els carters, Malone sempre arribava a la seva destinació, en el seu cas l’aro). També fou un grandíssim jugador defensiu, com ho demsotren els més de 2.000 robatoris fets al llarg de la seva extensa carrera. Amant del contacte físic, Malone destacà no només en els rebots defensius sinó també en l’art de carregar de faltes els jugadors rivals. Fruit d’aquest estil de joc tan agressiu, Malone aconseguí dues coses: 1) ser el jugador que més tirs lliures ha tirat i més n’ha encistellat en tota la història de la NBA (gairebé 10.000 punts des de la línia de tir lliures!) i 2) ser un jugador extremadament dur que en més d’una ocasió va lesionar els seus rivals amb els seus poderosos colzes.

Un altre tret que diferencia a Karl Malone de la resta de jugadors fou la seva ètica de treball i entrenament constant (fins i tot a l’estiu entrenava durament) per tal d’excel·lir en tots els aspectes del joc, tant els físics com els tècnics. Quan entrà a la NBA, Malone tenia dos defectes: 1) el seu encert en els tirs lliure era del 50% i 2) no tenia prou altura per superar segons quins rivals físicament. Enlloc de resignar-se, The Mailman es preparà a consciència fins a millorar el seu encert en els tirs lliures (fins a un 75% al final de la seva carrera), així com desenvolupar un físic tan increïblement poderós que podia compensar la falta de centímetres amb múscul i tenacitat. A Mailman always delivers.

A principis dels vuitanta, Stockton i Malone, cada ú pel seu compte, destacaven localment dins l’equip de les seves universitats però, tot sigui dit, no destacaven pas dins del panorama nacional. Hi ha diversos motius que expliquen aquest fet. En primer lloc, tant Malone com Stockton foren jugadors que van arribar a la plenitud del seu joc passats els 25 anys, madurant i perfeccionant el seu joc any rera any a la NBA. No estem parlant, per tant, de jugadors superdotats que van arribar i moldre (com Magic Johnson o Kareem Abdul-Jabbar) sinó més aviat tot el contrari, jugadors que van necessitar esforç i molt de sacrifici per poder arribar a brillar. A tot això hi hem de sumar el fet que, a principis dels vuitanta, a les universitats americanes hi havia la millor generació de jugadors de basquetbol que el món hagi vist mai (i que més tard formaria el famós Dream Team). Sota el pal jugadors espectaculars com Ralph Sampson (225 cm), Patrick Ewing (213 cm), Hakeem Olajuwon (213 cm) o el grassonet Charles Barkley (120 kg), i al perímetre alers com Domnique Wilkins i James Worthy, bases com Isiah Thomas o escortes com Clyde Drexler i Michael Jordan. En aquest context, tampoc es estrany que ni John Stockton ni Karl Malone destaquessin excessivament.

Evidentment, si algú hagués intuït l’enorme potencial d’ambdós jugadors, és evident que haurien estat elegits en les primeres places del draft. Però al 1984 ni el més gran dels profetes hagués pogut predir una explosió de joc com la que van experimentar Stockton i Malone (i això inclou els seus entrenadors d’universitat, per molt que diguin ara, a pilota passada, que ells ja ho sabien que passaria). Encara menys es podia esperar d’un joveníssim Michael Jordan, que apuntava maneres, es clar, però tampoc semblava tant extraordinari com per acabar coronant-se Rei de la NBA.

Així doncs, el draft del 1984 Stockton, el futur millor base pur de tots els temps, no fou elegit fins a la setzena posició. Els afortunats, tot i que encara no ho sabien, foren els Utah Jazz.

La primera temporada de Stockton, la 1984-85, Utah tenia un equip força compensat que va arribar fins a les semifinals de Conferència per perdre contra els Nuggets d’Alex English i Dan Issel. L’equip de Salt Lake City tenia dos magnífics anotadors amb l’aler Adrian Dantley (un dels anotadors més eficients de tots els temps, aquella temporada acabà amb més de 26 punts per partit amb un encert del 53% en tirs de camp) i l’escorta Darell Dr Dunkenstein Griffith (conegut per les seves espectaculars esmaixades en carrera tot i medir només 194 cm, aquella temporada acabà amb més de 22 punts per partit), un center defensiu com Mark Eaton (un gegant de més 220 cm que aquell any acabà amb 11 rebots i 5.6 taps per partit –rècord absolut de taps en una temporada) i un base menut i veterà com Rickey Green (amb 30 anys, Green, de 184 cm, acabà aquella temporada amb 13 punts i 7.8 assistències). Completava l’equip el sophomore Thurl Bailey, un jugador que aportava punts i rebots sota el pal. Evidentment, Stockton, fitxat pensant més en el futur -per substituir Green- que no pas en el present, va jugar pocs minuts aquella temporada.

Però Stockton no es va rendir. Ans al contrari, va aprofitar les llargues estones a la banqueta per llegir els partits i aprendre de l’equip i els seus jugadors, del seu estil i la seva manera d’actuar. En definitiva, totes aquelles hores observant i analitzant no foren en va.

Imatge típica del carter a l'hora d'enviar una carta a la cistella: cama alçada i puntada de peu al pobre defensor (el famós kick jumpshot). Aquesta peculiar manera de llançar està considerada com una de les jugades més brutes de la història de la NBA. Personalment no puc evitar tenir-li una certa tírria a Karl Malone pel seu estil de joc tan poc noble (puc entendre els cops de colze però no les puntades de peu).

Els inicis de Karl Malone, en canvi, no foren tan durs com els del seu estimat amic John Stockton. Malone va arribar a Utah de la mà del draft del 1985 (tretzena posició). El power forward era una posició necessitada a Utah, o com a mínim bastant més que la de base. D’aquesta manera, Malone va tenir minuts ja durant la seva primera temporada a la NBA. En aquest context, i aprofitant que Griffith estigué K.O. tota la temporada, el rookie Malone no desaprofità l’oportunitat per brillar tant en l’aspecte anotador (15 punts per partit) al costat de Dantley com sobretot en el rebotejador (9 rebots per partit) al costat d’Eaton i Bailey.

Però la temporada 1985-86 fou molt més que la del debut de Karl Malone. Fou la temporada que marcà els inicis d’una era a Utah. Dantley continuà liderant l’equip, aquest cop amb 29 punts per partit amb un 56% d’encert en tirs de camp, i Eaton continuà taponant (4.6 per partit), però res més restà igual. El segon millor anotador i màxim rebotejador de l’equip fou el rookie Malone. I al perímetre, les coses també van canviar. Ara jugava tants minuts el veterà Green com el jove Stockton. Green feia més punts però Stockton feia més assistències (7.4 per partit, líder de l’equip) i més robatoris (2 per partit, líder de l’equip). Als playoffs, en canvi, Utah no va passar de la primera ronda contra els Mavericks de Mark Aguirre i Rolando Blackman.

Al finalitzar la temporada, els Jazz van fer una aposta de futur, considerant que el pilar ofensiu de l’equip havia de ser Malone i no Dantley. Per aquest motiu, van fer un intercanvi amb els Pistons, Dantley per Tripucka i Kent Benson.

La temporada 1986-87, els Jazz no van poder passar de la primera ronda dels playoffs (aquest cop contra els Warriors). Malone i Stockton, però, continuaven augmentant espectacularment el seu rendiment en part gràcies a la seva fabulosa compenetració i entesa sobre el parquet. El power forward acabaria amb 22 punts i 10 rebots per partit (líder de l’equip en les dues categories), passant d’un lamentable 49% d’encert en els tirs lliures durant el seu debut a un no tan patètic 59% d’encert en el seu any de sophomore. Stockton i Green continuaven repartint-se el temps. Entre els dos feien al voltant de 15 punts i 15 assistències per partit. Stockton continuà liderant l’equip en l’apartat d’assistències (8.2 per partit) i robatoris (2.2 per partit). L’espectacular Griffith, en canvi, tornà a jugar però després de la greu lesió ja no tornaria a ser el mateix d’abans. Eaton per la seva banda, continuaria dominant la defensa amb 9 rebots i 4 taps per partit, però la seva aportació també començaria a baixar any rera any.

Des del desembre del 1988 i fins a la seva retirada, Stockton i Malone, tingueren com a entrenador a Jerry Sloan, un mite gairebé comparable a Red Auerbach, Pat Riley i Phil Jackson.

L’explosió dels dos jugadors franquícia no arribaria fins a la temporada 1987-88. Aquell any, Utah arribaria fins a les semifinals de conferència, on cauria contra els totpoderosos Lakers de Magic Johnson en una sèrie ajustadíssima. Malone acabaria la temporada amb 27.7 punts (amb un 70% en tirs lliures) i 12 rebots per partit (la seva millor marca rebotejadora), convertint-se en el segon millor power forward de la lliga, després de Charles Barkley. No menys espectacular fou John Stockton. Aquell any per fi pogué jugar la major part dels minuts, deixant a Green en un segon pla. Stockton acabaria amb 14.7 punts (amb un espectacular 57% d’encert en tirs de camp!), 13.8 assistències (líder de la NBA i tercer jugador de la història de la NBA capaç de superar la barrera de les 1000 assistències en una temporada –els altres dos són Isiah Thomas i Kevin Porter, Magic Johnson no ho aconseguí mai) i 3 robatoris per partit (tercera millor marca de la lliga, per sota de Michael Jordan i Alvin Robertson). En el cinquè partit de les Semifinals de Conferència, Stockton, amb 24 assistències, entrava al llibre de rècords de la NBA –millor marca d’assistències feta en un partit de playoff, empatat amb Magic Johnson.

El famós pick and roll dels Jazz estava protagonitzat per aquests dos homes: Stockton i Malone.

Encara més apassionant fou la temporada 1988-89, amb les dues estrelles ja consagrades liderant l’equip fins a les 51 victòries a la Regular Season. Aquell any Malone s’enfilaria fins als 29 punts per partit, amb un espectacular 76% d’encert en els tirs lliures. També destacarien els seus 10.7 rebots i 1.8 robatoris per partit. Stockton per la seva banda, s’enfilaria fins als 17 punts (amb un 54% d’encert en els tirs de camp), 13.6 assistències (líder de la lliga per segona vegada consecutiva, primer i únic jugador de la història de la NBA capaç de superar la barrera de les 1000 assistències en dues temporades diferents) i 3.2 robatoris (líder de la NBA) per partit. No menys destacable fou l’actuació de les dues estrelles de Utah a l’All Star: 28 punts i 9 rebots per a Malone (MVP del partit) i 11 punts i 17 assistències per a Stockton (Magic lesionat no pogué jugar). Com sempre, però, la creu de la temporada serien els playoffs, on Utah tornaria a caure eliminat a les primeres de canvi contra els Warriors.

La temporada 1989-90 fou gairebé una còpia de l’anterior. Utah molt forta a la Regular (55 victòries) però fracassant als playoffs un altre cop (contra els Suns de TC i KJ). Tot i els 31 punts –amb un fabulós 56% d’encert en tirs de camp- per partit de Malone (la seva millor marca durant tota la seva extensa carrera), The Mailman tan sols fou segon màxim anotador de la lliga. De la mateixa manera que Chamberlain va eclipsar un anotador com Elgin Baylor, Jordan feu el mateix amb Karl Malone. The Mailman també completà una magnífica campanya a nivell defensiu amb més d’11 rebots per partit. Stockton per la seva banda, continuava trencant rècords, aquest cop amb 17 punts, 14.5 assistències (la millor marca de tots els temps, en aquells moments també significà liderar per tercera vegada consecutiva la lliga en l’apartat d’assistències així com sobrepassar les 1000 assistències per tercera temporada consecutiva) i 2.7 robatoris (segona millor marca de la lliga, per darrera de Michael Jordan).

Com a anècdota, recordar el monstruós partit que feu Malone el 27 de gener de 1990 contra els Bucks: 61 punts en 33 minuts!!! Només George Gervin i Kobe Bryant han anotat més en 33 minuts (63 The Iceman i 62 Bryant). Però cap dels dos guards va acabar amb un encert tan increïble com The Mailman: 21 de 26 en tirs de camp i 19 de 19 en tirs lliures, 80% d’encert en tirs de camp i 100% en els tirs lliures.

Els colzes de Karl Malone van deixar fora de combat a llegendes de la talla d'Isiah Thomas i David Robinson. En tota la història de la NBA només Shaquille O'Neal ha practicat un joc encara més físic que el del carter (però Shaq no ha lesionat a ningú).

L’any 1991 començaria el regnat de Michael de Jordan però també l’ascens continuat de Utah. Aquella temporada, l’equip de Salt Lake City va incorporar Jeff Malone al perímetre per compensar el pobre rendiment de Darrell Griffith i l’equip ho notà, aconseguint 54 victòries a la Regular i arribant fins a les Semifinals de Conferència (on va caure contra els Trailblazers de Drexler). Malone i Stockton, com sempre, continuaren oferint autèntics recitals a la Regular: 29 punts –segon màxim anotador per darrera del Rei Air- 11.8 rebots i 3.3 assistències Malone i 17 punts, 14.2 assistències –segona millor marca de tots els temps, líder d’assistències per quarta vegada consecutiva- i 2.9 robatoris per partit –segona millor marca de la lliga per darrera d’Alvin Robertson.

L’any 1992, just abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, Utah arribava, finalment, a unes Finals de Conferència. Durant la temporada, Malone (28 punts –segona millor marca de la lliga, sempre darrera de Michael Jordan- i 11 rebots per partit) i Stockton (15.8 punts, 13.7 assistències –líder per cinquena vegada consecutiva, i 3 robatoris –líder de la lliga per segona i última vegada en la seva carrera- per partit) van notar l’ajuda inestimable de l’altre Malone, Jeff (20 punts amb més d’un 50% d’encert en tirs de camp i un 89% d’encert en els tirs lliures). A la Final de Conferència però, ni tan sols tots tres junts foren capaços de derrotar els Portland Trailblazers de Clyde Drexler.

Poc després, a l’estiu, Karl Malone i John Stockton entraven a formar part del millor equip de tots els temps: el Dream Team. Al 1996, també formaren part de l’equip olímpic americà, guanyant una segona medalla d’or.

La temporada 1992-93 marcaria l’inici d’un lustre caracteritzat per una conferència oest farcida de grans equips amb magnífiques combinacions de guards-power forwards (els Jazz de Stockton i Malone, els Supersonics de Gary Payton i Shawn Kemp i els Suns de Charles Barkley i Kevin Johnson) o poderosos centers (els Houston Rockets de Hakeem Olajuwon i els San Antonio Spurs de David Robinson). L’any 1993, els millors foren els Phoenix Suns del flamant MVP Charles Barkley. Stockton, de 30 anys, començà a baixar, lleugerament, el seu rendiment (15 punts, 12 assistències –líder per sisena vegada consecutiva, aquest cop sense arribar a les 1000 assistències- i 2.4 robatoris per partit), mentre que Malone continuà imparable com sempre (27 punts i 11 rebots per partit). Amb el temps, The Mailman esdevindria el jugador més regular de tots els temps. L’altre Malone, en canvi, en Jeff, començaria a patir l’implacable pas dels anys aquella mateixa temporada.

L’any 1993 Salt Lake City acollí l’All Star de la NBA. Per a deliri del públic, K. Malone (28 punts i 10 rebots) i J. Stockton (9 punts, 15 assistències i 6 rebots) es van erigir com a co-MVP del partit.

El públic continuaria gaudint del magnífic joc de les seves dues figures però també seria incapaç de veure el seu equip arribar a una Final de la NBA. La temporada 1993-94 es van quedar amb les ganes. Després de fitxar a un veterà de luxe sota el pal, el mític Tom Chambers (ex-Suns), l’equip va realitzar una temporada més que correcte plantant-se a la final de Conferència després d’eliminar els Spurs de Robinson i els Nuggets de Dikembre Mutombo (un dels millors taponadors de tots els temps). A la final de Conferència però, els esperava el millor jugador d’aquell any: Hakeem Olajuwon. Acompanyaven al center nigerià joves promeses com Robert Horry i Sam Cassell. Tot i el joc brillant de Stockton (12.6 assistències per partit durant la Regular, líder per setena vegada consecutiva, aquest cop tornant a superar la barrera de les 1000 assistències) i Malone (27 punts i 12 rebots als playoffs), els Jazz no foren rivals pels Rockets.

L’any 1995 semblava que per fi l’equip estava preparat per jugar unes Finals de la NBA després de fer una excel·lent Regular Season (60 victòries) però, sorprenentment, els Jazz van caure a primera ronda contra un erràtics Rockets que havien acabat una Regular amb menys de 50 victòries. Malone i Stockton ja havien entrat a la trentena, però el seu rendiment i el seu vigor continuaven immaculats. The Mailman acabaria la temporada amb gairebé 27 punts i 11 rebots per partit, és a dir, com sempre. Stockton, amb 14 punts, 12.3 assistències –líder per vuitena vegada consecutiva i més de 1000 assistències per segona vegada consecutiva- i 2.4 robatoris per partit es convertí, aquella temporada, en el primer jugador a superar les 10.000 assistències.

Nota: la temporada 1995-96, Magic tornaria a jugar a la NBA (només uns partits abans de tornar-se a retirar) i també superaria les 10.000 assistències. Tanmateix, quan Magic superà la barrera de les deu mil assistències, en aquells moments Stockton ja passava de les onze mil. En altres paraules, Stockton es va retirar l’any 2003 sent l’home que més assistències havia repartit a la NBA però en realitat, des del 1996 ja ostentava el rècord. Va assolir el rècord set anys abans de retirar-se! Amazing! Amb tan sols 12 temporades (1984-85 to 1995-96), Stockton es va erigir com el millor passador de tots els temps. La clau: una salut de ferro que li va permetre jugar gairebé tots els partits.

La temporada 1995-96 fou més fructífera que l’anterior però no per això menys decebedora. Stockton i Malone s’havien convertit en les úniques dues estrelles nascudes a principis dels seixanta que encara no havien disputat mai una Final de la NBA. Alguns ja s’atrevien a afirmar que en realitat es tractava de dos perdedors que ja només els quedava la decadència final. És cert que Malone capturà menys de 10 rebots per partit per primera vegada en els últims 10 anys, però no és menys cert que Malone continuava anotant més de 25 punts per partit, i que fins i tot era capaç de repartir més de 4 assistències. Stockton, per la seva banda, “només” va acabar la temporada amb 11.2 assistències –líder de la lliga per novena vegada consecutiva, rècord absolut de temporades liderant la lliga en l’apartat d’assistències; ningú ha pogut liderar la lliga durant 9 temporades, ni seguides ni no seguides- i 1.7 robatoris per partit –superant els 2.310 robatoris de Maurice Cheeks as the all-time record holder in steals. Però la crua realitat és que, com ja s’ha dit abans, la Conferència Oest dels anys 90 era una conferència extremadament competitiva. Després d’eliminar els Trailblazers i els Spurs de David The Admiral Robinson, els Supersonics de Gary The Glove Payton, Shawn Reignman Kemp, i l’alemany Detlef Schrempf –un autèntic comodí capaç de jugar bé a tot arreu, Sixth Man of the Year els anys 91 i 92- van acabar amb el somni de Utah.

Irònicament, quan menys apostaven els crítics per Malone i Stockton, Utah va completar una campanya de somni. Després de 64 victòries a la Regular –millor marca de la franquícia, els Jazz van completar uns playoffs sensacionals. Primer els Clippers, després els Lakers de Shaquille O’Neal, i finalment els Rockets dels veterans Olajuwon, Drexler i Barkley foren eliminats per Utah. A la fi, els Jazz de Stockton i Malone arribaven a una Final de la NBA.

John Stockton hitting the game-winning three-pointer to send the Jazz into the franchise's first NBA Finals.

Era l’any 1997. Stockton ja no era el líder de la NBA en assistències (“tan sols” 10.5 per partit aquella temporada). Malone, en canvi, impertèrrit al pas del temps continuava jugant a un nivell altíssim (27.4 punts, 10 rebots i 4.5 assistències per partit). Aquesta regularitat i consistència sota l’aro foren, finalment, reconeguts pel gran públic i pels especialistes, que li otorgaren el seu primer MVP de la lliga. També aquell mateix any The Mailman es convertia en el cinquè jugador de la història que superava els 25.000 punts i els 10.000 rebots a la NBA (els altres eren Wilt Chamberlain, Kareem Abdul-Jabbar, Elvin Hayes i Moses Malone; Julius Erving i Dan Issel també pertanyen al club si es consideren els anys a l’ABA).

Per desgràcia per a Utah i per a Malone i Stockton, a la gran Final de la NBA els esperaven els Bulls del Sa Majestat Michael Jordan i els seus fidels escuders, Scottie Pippen i Dennis Rodman. Poca cosa hi ha a dir davant d’una derrota tan contundent. “The mailman doesn’t deliver on Sundays” va dir Pippen abans de començar el primer partit (que es disputà un diumenge). I l’encertà. Malone fallà dos tirs lliures claus a l’últim minut del primer partit (i poc després Jordan completava un buzzer beater que donava la victòria als Bulls).

La temporada 1997-98 començà amb una gran novetat: Stockton es perdia, per primera vegada en la seva carrera, els primers partits de la Regular due to knee surgery. Al final però, l'any acabà exactament igual que l’anterior, és a dir, els Jazz perdent contra els Bulls a la gran Final de la NBA. Amb 36 anys, el declivi de Stockton es feu evident, però tot i això encara jugà a un nivell més que acceptable per a un base: 12 punts i 8.5 assistències per partit. Malone, en canvi, continuava arribant a l’aro com sempre: 27 punts i 10.3 rebots per partit, o el què és el mateix, es convertia en l’únic jugador de la història capaç d’anotar almenys 2.000 punts durant 11 temporades consecutives (és a dir, cada any va fer, com a mínim, 25 punts per partit).

Un dels robatoris més famosos de tots els temps; Malone i els Jazz víctimes de Michael Jordan i els Chicago Bulls

Utah avançà imparable a la Conferència oest (62 victòries a la Regular primer i després eliminant els Rockets, els Spurs i els Lakers als playoffs per plantar-se a la gran Final per segona vegada consecutiva) però a la gran Final de la NBA una altra vegada Sa Majestat Michael Jordan va aigualir la festa. Especialment dolorós fou per a Malone que va haver de veure com Jordan li pispava la bola i poc després feia la cistella de la victòria final en el sisè i definitiu partit. Aquelles imatges sempre les tindré gravades en la meva memòria. No només Jordan fent de les seves sinó també la cara de ràbia i desesperació de Stockton, com si intuís que mai més tornaria a jugar unes Finals de la NBA.

Després d’aquella sisena Final guanyada, Jordan es retirà, i la dinastia dels Bulls s’acabava.

Per primera vegada en la història de la NBA, Utah era el màxim favorit per endur-se l’anell de campió. Però no fou així.

Stockton i Malone, antics paladins insensibles al dolor i al cansament, començaven a cedir al pas dels anys. La seva aportació encara fou correcte però ja no extraordinària com abans: Stockton –de 37 anys- 11 punts i 7.5 assistències, i Malone –amb 35 anys- 24 punts, 9 rebots i 4 assistències (inexplicablement li van donar el seu segon MVP aquell any i no a Shaquille O’Neal, per exemple). Després de dues Finals consecutives, els Jazz queien a les semifinals de conferència. S’havien acabat els dies de glòria a Salt Lake City.

La temporada 1999-2000 Utah tornà als seus orígens: bon paper a la Regular (55 victòries) amb Malone i Stockton jugant a un bon nivell els 82 partits de la Regular i eliminació ràpida als playoffs. Destacable foren les 8.6 assistències per partit de Stockton, tot i tenir ja 38 anys, però encara més destacables els 25.5 punts i 9.5 rebots de Malone. Amb 36 anys, Malone anotà per última vegada més de 2000 punts en una temporada. Però més simbòlic és el fet que, en total, després d’aquella temporada, Malone sobrepassà la barrera dels 30.000 punts (en aquells moments tercera millor marca de la història, just per sota del mític Wilt Chamberlain i encara bastant lluny del no menys mític Kareem Adul Jabbar. Amb el temps tant Jordan –que tornaria a jugar un parell d’anys- com Malone superarien Chamberlain).

Poca cosa a dir de la temporada 2000-01. Utah encara oferia bones Regulars Seasons gràcies a les dues estrelles veteranes però ja no era un equip candidat al títol. Amb 39 anys, Stockton encara era capaç de repartir 8.7 assistències cada nit, i Malone, de 37 anys, continuava mantenint un nivell més que acceptable: 23 punts –convertint-se en el segon màxim anotador de tots els temps, només per darrera de Kareem Abdul-Jabbar- 8 rebots –per primera vegada en 16 anys, Malone no arribà als 9 rebots per partit- i 4 assistències per partit.

Karl Malone és un gran pilot de Harleys. Què petites que semblen les Harleys quan hi puja The Mailman!

L’any 2002 l’equip de Utah no destacà en res. Tanmateix, Stockton sempre recordarà aquella temporada en la qual cumplí els 40 anys (13 punts, 8 assistències i 1.9 robatoris per partit –les dues últimes, millors marques fetes mai per un jugador de 40 anys), assolint la xifra increïble de 15.000 assistències i 3.000 robatoris. També establí el rècord for most seasons with the same franchise (18). Les xifres de Malone no són menys espectaculars. Amb 38 anys, camí dels 39, The Mailman va acabar la temporada amb 22.4 punts, 8.6 rebots, 4.3 assistències i 1.9 robatoris per partit. Els 8.6 rebots per partit amb més de 37 anys no han estat igualats mai per ningú, ni tan sols per Kareem Abdul-Jabbar. Els 22.4 punts per partit, en canvi, foren superats –lleugerament- per Michael Jordan. Jordan, nascut uns mesos abans que Malone, acabaria aquella temporada –la del seu segon retorn- amb 22.9 punts per partit.

Semblava que els dos titans de Utah estaven tan beneïts per jugar eternament bé com maleïts a no guanyar mai cap anell de campió. Finalment, la temporada 2002-03, Stockton, de 41 anys, decidí retirar-se. Fou un cop molt dur. Es retirava un dels meus ídols d’infància, un mite que m’havia acompanyat durant tota la adolescència fins a fer-me adult i acabar la universitat. No menys dur fou pels seus companys d’equip. Stockton, com sempre, actuà amb una humilitat extraordinària. És cert que Stockton tenia 41 anys però no és menys cert que continuava sent un gran base. No endebades aquell any havia promitjat 11 punts i gairebé 8 assistències i 1.7 robatoris per partit .

Quan li van preguntar què sentia després de jugar 19 anys en un mateix lloc i gaudir d’una carrera tan meravellosa, la resposta de Stockton fou tan humana com previsible: “haurien de deixar de fer-me aquestes preguntes tan dures perquè encara estic assimilant la meva retirada”.

Davant del Delta Center hi ha una estàtua dedicada a John Stockton

John Houston Stockton no fou un jugador espectacular. Tampoc tenia un físic imponent. No va guanyar mai cap anell de campió. Tan sols era un base de la “vella escola”. Però els seus números fan por: 1.504 partits, més de 19.000 punts (13 punts per partit), més de 15.000 assistències (10.5 assistències per partit) i més de 3.000 robatoris (2.2 per partit). 9 vegades millor passador de la NBA i 2 vegades líder de la lliga en robatoris. Millor marca de tots els temps d’assistències, tant en números totals -15.806 al llarg de la carrera- com en una temporada -14.5 per partit. Rècord absolut de robatoris (3.265). Molts elogis s’han dit sobre John Stockton però jo em quedo amb dos. El primer, el de Gary Payton, que considera Stockton el millor base de la història, millor fins i tot que Magic Johnson. El segon, el de l’Edgar Strähler, que posaria Stockton a la posició de base dins de l’equip ideal de la NBA pel simple motiu “que cal algú que sàpiga repartir equitativament i que no abusi individualment”. Personalment admiro profundament a Stockton però considero que els millors bases de la història són Isiah Thomas i Magic Johnson, potser no tan extraordinàriament generosos com Stockton però també dotats de molts més recursos ofensius que el mític base dels Jazz. Com sempre, sobre gustos no hi ha res escrit.

Malone havia completat la temporada 2002-03 amb més de 20 punts, gairebé 8 rebots –per primera vegada en la seva extensa carrera Malone no arribà als 8 rebots per partit- 4.7 assistències –curiosament la seva millor marca- i 1.7 robatoris. Amb 39 anys, Malone assolí els 36.000 punts –apropant-se cada cop més a Kareem- els 14.000 rebots, les 5.000 assistències i els 2.000 robatoris, convertint-se en l’únic jugador de la història que pot presumir d’haver anotat més de 35.000 punts, capturat més de 12.000 rebots, repartit més de 5.000 assistències, robat més de 2.000 pilotes i taponat més de 1.000 llançaments (Kareem no va fer 2.000 robatoris tot i que a favor seu es pot dir que va capturar més de 15.000 rebots i va taponar més de 3.000 llançaments).

Els quatre fantàstics

Amb 40 anys, Malone començava una nova etapa de la seva vida. El seu company inseparable, Stockton, s’havia retirat i ell acabava contracte amb els Jazz. Era hora, doncs, de fer un pensament. Malone no es volia retirar sense guanyar abans un anell. Estimava Utah però també sabia que allí no el guanyaria mai. Per aquest motiu, Malone va trucar a les portes de l’equip que més possibilitats tenia de guanyar un anell, els Lakers de Shaquille O’Neal i Kobe Bryant. Un altre veterà de la lliga, el base Gary Payton, va pensar i fer el mateix que Malone. D’aquesta manera, els Lakers tingueren en plantilla els quatre fantàstics: Payton, Bryant, Malone i O’Neal. Reconec que jo vaig ser dels que vaig pensar que la temporada 2003-04 seria la temporada més avorrida de la història per la insultant superioritat dels Lakers vers els rivals.

Però no fou així. In 2003-04, for the first time in his career, Malone spent significant time away from the court. Due to a knee injury and subsequent surgery he missed 40 games but did return near season's end only to re-injure his knee in the 2004 NBA Finals against the Detroit Pistons. Amb Shaq i Kobe barallats i Payton poc menys que acabat, els Pistons, un bloc defensiu liderats per Ben Wallace i Chauncey Billops (una espècie de Bad Boys de pa sucat amb oli), van acabar imposant-se contra tot pronòstic.

Malone contemplated returning for the 2004-05 season but decided to call it a career after one season in a Lakers uniform. He held his retirement news conference in Salt Lake City, and declared "Even though I left for a year, I grew here as a Jazz man... If I'm fortunate enough to go into the Hall of Fame, I will go as a Jazz man."

Karl Malone davant la seva estàtua al Delta Center.

Finalment, es retirava el meu últim mite d’infància. El seu llegat: una musculatura imponent, 1.476 partits, 36.928 punts (segona millor marca de la història), 14.968 rebots (setena millor marca si considerem Artis Gilmore i l’ABA), 5.248 assistències i 2.085 robatoris (desena millor marca si es considera Julius Erving i l’ABA). O si es vol, 25 punts, 10 rebots i 1.4 robatoris per partit durant 19 temporades.

Des d’aleshores, només em queda el rècord d’una època daurada.

Més informació a La Dècada Prodigiosa (Estrelles sense anell)

JERRY WEST (I ELGIN BAYLOR)

2006-11-03T22:27:00.000Z

Jerry West, el mític dorsal 44 dels Lakers, fou l’únic jugador de la NBA dels anys 60 que era tan bo atacant (14 anys promitjant 27 punts per partit) com defensant el perímetre (per desgràcia quan ell jugava no es contaven els robatoris).

Jerry West, l’home la silueta del qual va inspirar el logo de la NBA, fou el primer guard de la història capaç de dominar both ends of the court.

West fou un guard menut (gairebé 190 cm) mancat de la força i agilitat pròpies dels grans jugadors de basquetbol. Tampoc destacava per tenir una gran tècnica o habilitat amb la pilota. Però compensava aquestes deficiències amb una mentalitat guanyadora, un esperit combatiu i un tir letal.

El poder ofensiu de West es basava en un dribbling curt seguit d’un llançament en suspensió extraordinàriament precís des de qualsevol posició. Abans de Larry Bird, ningú tirà tan bé com Jerry West. I abans de Jordan, ningú fou tan efectiu com West en els moments claus. D’aquí el seu sobrenom: Mr Clutch. Als playoffs, where the legends are born, West promitjà més de 29 punts per partit. Quan es retirà, ningú havia anotat tant als playoffs com el dorsal 44 dels Lakers (actualment Kareem, Jordan, Shaq i Karl Malone el superen).

Jerome Allan West (1938, Virgínia) no tingué una infància còmode. No va haver de patir el racisme com altres col·legues contemporanis (Russell, Baylor, Robertson) però tampoc ningú li regalà res. Quan encara era un nen, el seu germà gran va morir a la guerra de Corea. Sol i sense companyia –els pares havien de treballar molt dur per poder arribar a finals de mes, el petit Jerome va desenvolupar un caràcter fort i combatiu que li permeté vèncer totes les adversitats. La seva única distracció era una cistella en un pati al costat de casa. En poc temps, la cistella passà de ser una distracció a ser una obsessió. Fou aleshores quan West desenvolupà un dels seus trets més caracterítics: el perfeccionisme obsessiu i l’autoconfiança il·limitada ("I'm surprised when the ball doesn't go into the hoop," West said toward the end of his career. "I think I should make every shot.").

Quan West arribà a l’institut pogué jugar a l’equip de basquetbol però sempre com a reserva. I és que tot i ser un tirador únic, el seu cos esquifit i la seva manca de visió de joc en equip (sempre havia jugat sol) el condemnaren a l’ostracisme. Però aleshores ocorregué el miracle. A l’últim any de l’institut, West va créixer ben bé 10 centímetres, assolint els 6 peus. With West's hot hand leading the way (un escolar promitjant 32 punts per partit!), East Bank won the 1956 state title.

Havia nascut una llegenda. Del high school a la Universitat de West Virginia. Allí, West promitjaria 25 punts, 13 rebots i 3 assistències per partit. Uns registres sensacionals tot i que inferiors als del seu futur rival, Oscar Robertson, l’autèntic líder de la NCAA. Però en els partits importants, quan l’equip més necessitava una cistella o un robatori, era West qui apareixia. I aleshores ningú, ni tan sols The Big O, podia igualar Mr Clutch.

A l’estiu del 1960, poc després de ser draftejat en segona posició darrera de Robertson pels Lakers de Los Angeles (que abandonaven d’aquesta manera Minneapolis), West passà a formar part de l’equip olímpic dels Estats Units com a co-capità jutament amb Robertson i altres futurs Hall of Fame de la categoria de Walt Bellamy i Jerry Lucas. Totes les joves promeses tornaren de Roma amb una medalla d’or al coll. Cap equip, a excepció del Dream Team de Barcelona, ha dominat tant unes olimpíades com aquell equip.

Poc després, West començaria la seva primera temporada a la NBA, una competició especialment cruel amb els Lakers dels seixanta. A finals de la dècada dels cinquanta, la NBA tenia dos grandíssims equips: els invencibles Celtics de Boston a l’est, i els lleugerament inferiors Saint Louis Hawks a l’oest. La lliga també tenia dues forces ofensives mai vistes: Wilt Chamberlain i Elgin Baylor. Aquest últim era el líder dels Lakers, l’equip de West.

Elgin Baylor (Washington, 1934) era un aler de 196 cm i 102 kg extraordinàriament fort però també sorprenentment hàbil i ràpid, que destacava per ser un magnífic anotador (primer jugador capaç d’anotar més de 70 punts en un partit) i un no menys magnífic rebotejador (el millor rebotejador no-center de la història). Gran part del seu èxit es devia a la seva increïble combinació de talent i potència física, molt superior a la resta de jugadors (exceptuant Wilt Chamberlain) que li permetia saltar molt més amunt que els seus rivals o fins i tot lluitar contra els centers sota l'aro. Però si per alguna cosa és conegut Elgin Baylor és per ser el primer highflyer de la NBA ("Elgin certainly didn't jump as high as Michael Jordan, but he had the greatest variety of shots of anyone. He would take it in and hang and shoot from all these angles." va dir en una ocasió Tommy Hawkings). Quan West entrà a l’equip, el mític aler dels Lakers estava en el punt àlgid de la seva carrera. Mentre Oscar Robertson, rival de promoció, finalitzà una grandíssima primera campanya exercint de líder del seu equip i de superestrella de la lliga des d’un bon començament, els inicis de West a la NBA foren més aviat mediocres.

Eclipsat per la superioritat física i tècnica de Baylor (que acabà la campanya 1960-61 amb gairebé 35 punts i 20 rebots per partit), West passà a un discret segon pla amb 17 punts i 4 assistències. Fou la seva pitjor campanya. Adaptar-se a un equip que ja tenia estrella i líder no fou gens fàcil. Amb el temps però, la parella Baylor-West, “Mr In – Mr Out” acabaria formant el duo més ofensiu de la història de la NBA.

El rookie West va millorar el seu rendiment als playoffs (23 punts amb un 50% d’encert en tirs de camp, 8.5 rebots i 5.5 assistències per partit), ajudant d’aquesta manera un fabulós Baylor (38 punts, 15 rebots i 4 assistències per partit). Però ni tan sols Mr In i Mr Out junts van poder evitar caure a les Finals de Conferència contra els Hawks de Bob Pettit (29 punts i 17 rebots als playoffs).

Després d’una primera temporada prometedora, West va explotar en el segon any amb unes mitjanes espectaculars: 30.8 punts, 8 rebots i més de 5 assistències per partit. El motiu d’aquesta explosió es deu, sobretot, al fet que Baylor fou requerit pel servei militar (passà a formar part de la reserva a Washington). Tot i que va poder jugar alguns partits (quan li concedien permís de cap de setmana), aquella temporada West assumí la responsabilitat de liderar l’equip. I de quina manera notaren els angelins la millora de West! El 1962, els Lakers es proclamaren campions de divisió, acabant d’aquesta manera amb el regnat dels Hawks. Als playoffs Mr In i Mr Out s’erigiren com a duet formidable (38 punts per partit Baylor i 31 punts per partit West), arribant a desafiar als totpoderosos Celtics de Bill Russell a la gran Final de la NBA. Aquella sèrie sempre serà recordada per les grans exhibicions de Baylor (61 punts en el cinquè partit, rècord d’anotació en un partit de Final) i Russell (40 rebots en el setè i definitiu partit –rècord de rebots en un partit de Final), i també per la gran tensió que es va viure en tots els partits. Mr Clutch, que aleshores encara tenia 23 anys (a punt de fer-ne 24), va fer honor al seu nom amb una actuació memorable als últims segons del tercer partit:

“in the closing seconds West scored to tie the game at 115 apiece. Then Sam Jones tried to inbound the ball to Bob Cousy with four seconds remaining. West stole the ball and drove for the winning layup at the buzzer, making the final score 117-115, Lakers. Boston coach Red Auerbach later contended that it was impossible for West to dribble 30 feet and score with only three seconds left. The Lakers' bench had apparently felt the same way. Everyone there shouted for West to pull up and shoot, but he kept digging for the basket and laid the ball in as the buzzer sounded”.

Poc després, el mateix West diria: "I knew I would have enough time, because I knew what the shot clock was. Quite often I'm surprised today that more young players don't pay attention to the shot clock."

Els Celtics, però, acabarien guanyant a la pròrroga, en el setè i definitiu partit de la sèrie.

La temporada 1962-63 acabà com l’anterior: Celtics campions de la NBA i els Lakers subcampions. Durant la Regular Season, Elgin Baylor va poder jugar tota la campanya amb mitjanes de 34 punts, 14 rebots i gairebé 5 assistències per partit. West en canvi, es lesionà a finals de temporada (mitjana de 27 punts, 7 rebots i més de 5 assistències per partit) i arribà just als playoffs. Els Celtics, que havien afegit John Havlicek a la seva fabulosa plantilla, van vèncer amb autoritat després de 6 partits.

La temporada 1963-64 fou la temporada del relleu. Baylor, de 29 anys, començà a sofrir dolors als genolls (tan castigats per les nombroses acrobàcies amb les quals adornava el seu joc durant la seva joventut) i el seu rendiment ja no fou mai més com abans. West, amb 29 punts, 6 rebots i 5.6 assistències per partit, i Baylor amb 25 punts, 12 rebots i 4 assistències per partit foren suficients per classificar-se pels playoffs però insuficients per arribar a la Final de la NBA.

Els Lakers, però, es recuperaren al següent any gràcies a un estel·lar Jerry West (31 punts amb un 50% d’encert en tirs de camp, 6 rebots i 5 assistències per partit) i un Elgin Baylor que resistia heroicament els dolors (27 punts i 13 rebots). Després d’una gran Regular Season, els Lakers (campions de divisió) estaven preparats per desafiar els Celtics. Però en el moment àlgid de la temporada, en el primer partit de la Final de Conferència, els genolls de Baylor van dir prou.

Aleshores aparegué Mr Clutch per anotar 46 punts per partit a les Finals de Conferència (rècord en una sèrie final) i eliminar així els Bullets de Baltimore. Els Lakers tornaven a una Final contra els Celtics de Bill Russell i John Havlicek.

Sense Baylor, els Lakers no eren rival pels Celtics. West no es rendí mai però tot i els seus recitals (45 punts en el segon partit i 43 en el tercer), els Lakers foren clarament derrotats (4-1 a favor dels Celtics).

Després dels playoffs del 1965, West es convertia en llegenda (més de 40 punts per partit en 11 partits de playoffs), però els Lakers continuaven sense poder véncer als Celtics.

La temporada 1965-66 acabà com l’anterior: final Celtics-Lakers amb victòria dels primers. West tornà a completar una Regular Season sensacional (31 punts, 7 rebots i 6 assistències), mentre que Baylor, amb greus problemes als genolls (els metges li havien dit que no podria jugar mai més), amb prou feines pogué completar la campanya (16 punts i 9 rebots per partit). Als playoffs però, Baylor es recuperà miraculosament ("The more I thought about it," he said, "the more determined I became to prove the doctors wrong."), de manera que aquest cop tots dos jugadors arribaren al 100% (o gairebé, és evident que Baylor no era el mateix).

La Final del 1966 fou una altra gran final entre els dos rivals, però com sempre, al final els Celtics s’imposaren. West –que arribà a jugar de forward- i Baylor –que arribà a jugar de power forward- estigueren espectaculars (34 punts amb un 52% d’encert en tirs de camp, 6 rebots i 5 assistències Mr Out, i 27 punts i 14 rebots Mr In), però Havlicek –ofensivament imparable gràcies a la seva habilitat per jugar tant de guard com de forward- i Russell -32 rebots a l’últim partit tot i jugar lesionat- tampoc es quedaren enrere.

95-93 en el setè i definitiu partit. Una altra Final i una altra derrota.

La temporada 1966-67, tot i que el duo fantàstic continuava rutllant (sobretot West, que a més de fer punts i rebots -29 i 6 per partit respectivament- començaria a desenvolupar una nova faceta en el seu joc, la de playmaker -7 assistències per partit; Baylor, per la seva banda, gairebé 27 punts i 13 rebots per partit), els Lakers foren escombrats a les Finals de Conferència pels San Francisco Warriors de Rick Barry (35 punts per partit) i el poderós Nate Thurmon (19 punts i 21 rebots per partit).

La temporada 1967-68 acabà amb el desè campionat dels Celtics de Bill Russell i una nova derrota dels Lakers tot i els excel·lents números de West (més de 30 punts per partit amb un 52% d’encert en tirs de camp) i Baylor (més de 28 punts i 14 rebots per partit). Era obvi que els Lakers necessitaven un center si volien guanyar algun dia.

Per aquest motiu, els Lakers finalment van reaccionar fitxant l’únic home que podia véncer Ruseell: Wilt Chamberlain. La lògica més elemental feia pensar que amb Chamberlain sota el pal i West i Baylor al perímetre, no hi hauria cap equip capaç de plantar cara als Lakers. I així fou a la Regular Season (primers amb 55 victòries) però no pas a la Final.

Al 1969, for the first time in their meetings, the Lakers had a real center to use against the Celtics. Però Chamberlain, que havia firmat una bona campanya (més de 20 punts i més de 20 rebots per partit), s’estancà als playoffs. Dominà el rebot, superant fins i tot a Russell en aquesta faceta, però desaparegué en atac.

Tot i que s’enfrontaren els dos centers més grans de tots els temps, la Final del 1969 sempre serà recordada per l’exhibició d’un guard de menys de 190 cm: Jerry West. La creu pels Lakers fou Elgin Baylor (vell i amb dolors als genolls acabà promitjant menys de 15 punts i menys de 10 rebots per partit). Pel que fa als Celtics, John Havlicek, mig guard-mig forward, liderà l’equip com un autèntic campió.

En el primer partit de la gran Final, tot i els 39 punts de Havlicek, els Lakers s’emportaren la victòria gràcies als 53 punts de West. Chamberlain i Russell, per la seva banda, s’anul·laren mútuament. El segon partit també fou un duel entre Havlicek (43 punts) i West (41 punts), amb victòria dels Lakers. La sèrie es posava 2-0 favorable als Lakers, però els Celtics reaccionaren guanyant els dos partits següents al Boston Garden. La clau, el marcatge de dos homes a Jerry West. En el cinquè partit, a Los Angeles once again, Chamberlain aparegué (31 punts) per humiliar Russell (2 punts). Els Lakers es posaven 3 a 2 però West (39 punts en el cinquè partit) es lesionà. Els Celtics no desaprofitaren l’ocasió per empatar la sèrie a 3. En aquell sisè partit, West, que jugà lesionat, fou capaç d’anotar 26 punts, mentre que Chamberlain tan sols anotà 2 punts en una demostració de passotisme inigualable. Once again a Celtics-Lakers series had come down to a seventh game, but this time Game 7 was in Los Angeles.

As the series returned to California, Cooke –el propietari dels Lakers- began planning his victory celebration. He visualized the perfect finale for a championship season. He ordered thousands of balloons suspended from the Forum rafters. No one was more infuriated by the balloons than Jerry West.

El setè partit de la Final del 1969 fou un partit èpic. Els Celtics, furiosos per l’arrogància angelina, sortiren a mort. Només el lesionat West sortí amb la mateixa intensitat. Russell, com sempre, ressucità per fer un partit final memorable. Chamberlain sofrí: per primera vegada en la seva vida, es carregà de faltes. Com que no l’havien expulsat mai (i no el van expulsar mai), l’entrenador dels Lakers no el va substituir en cap moment. Si ja normalment defensava amb poca agressivitat, amb cinc faltes, Chamberlain es tornà un xai que evitava tots els contactes (es pot discutir si l’entrenador va fer bé de mantenir-lo dins del camp). Els Celtics no van desaprofitar l’ocasió per avançar-se al marcador. A principis de l’últim quart, Boston guanyava amb autoritat quan Russell i Havlicek es carregaren amb cinc faltes. Només un miracle podia salvar L.A., però West ho intentà. Tot i l’heroisme de Mr Clucth, era evident que un sol home no podia véncer els Celtics. Baylor només era una ombra del què havia estat, i Chamberlain es lesionà (per més informació veure el capítol dedicat a Wilt Chamberlain). Al final, tot i el partidàs de West (43 punts, 13 rebots i 12 assistències), els Celtics s’imposaren. Era l’onzè títol de Russell. Per a West i els angelins, en canvi, era la sisena final perduda.

West was named the Finals MVP, the first and only time in NBA Finals history that the Most Valuable Player award has gone to a member of a losing team.

La temporada 1969-70 havia de ser, per fi, l’any dels Lakers. Russell, la bèstia negra dels angelins, s’havia retirat, i amb ell s’acabava la dinastia dels Celtics. A la Regular Season, West, que ja passava dels trenta, jugà extraordinàriament bé: 30 punts amb un 50% d’encert en tirs de camp i 7.5 assistències per partit. De fet, West es convertí en el primer jugador de més de trenta anys capaç de liderar la lliga en anotació. Baylor, de 35 anys, també jugà a un gran nivell (24 punts i 10 rebots). Chamberlain, de 34 anys, continuava imparable sota els taulells (27 punts i 18 rebots per partit). Amb el trio fantàstic, els Lakers es plantaren a la gran Final. Allí es trobaren amb els ultradefensius New York Knicks del center Willis Reed (MVP de la temporada) i el guard Walter Frazier.

Fou la Final més vista de la història (abans de l’arribada de Magic i companyia). I és que s’enfrontaven ni més ni menys que les dues grans ciutats dels Estats Units: Los Angeles versus New York.

Tot i que els Lakers eren els favorits per experiència i per tenir 3 estrelles de la categoria de West, Baylor i Chamberlain, el cert és que molts apostaren des d’un bon començament pel sòlid bloc dels Knicks (Russell ja havia ensenyat que la defensa i no l’atac guanya títols). El primer partit fou pels Knicks i el segon pels Lakers. El tercer partit fou d’infart. Quedaven 18 segons i guanyaven els Knicks 100-99. La pilota era pels Lakers. Astutament, els Knicks provocaren una falta a Wilt que només encertà un tir lliure. 100 a 100, 13 segons i possessió pels Knicks. Temps mort. Gran jugada dels Knicks: 102 a 100 i 3 segons per finalitzar. There were three seconds left, but the Lakers were out of timeouts. Els Knicks celebraven ja la victòria oblidant que a la pista hi havia Mr Clutch...

Fou aleshores quan Jerry West realitzà el buzzerbeater més al·lucinant de tots els temps. Chamberlain recollí la pilota i es diposà a treure de banda amb cara de pomes agres. No era aquest el cas de Mr Clutch. Una finta, recepció, tres dribblings i, des del propi camp, des de més de 20 metres, tira i... cistella!!! Imprescindible comprar-se el DVD The 100 Greatest Plays of the NBA i veure l’acció que resumeix a la perfecció la diferència entre Mr Clutch i la resta de mortals. Com va dir Frazier “the man's crazy. He looks determined. He thinks it's really going in!". I és que West va llançar amb tota la intenció del món. Com a anècdota, dir que Chamberlain laughed and ran off to the locker room, thinking the shot had won it. But only the ABA had a three-point rule back then. The score was tied 102-102, and the officials brought Wilt back out for overtime.

New York, however, won the game [a la pròrroga] and the title. "It was a beautiful thing wasted," West later said.

La temporada 1970-71 els Lakers canviaren radicalment. En primer lloc, Baylor desapareixia del mapa (2 partits a la Regular i fora dels playoffs). En segon lloc, West es concentrà a fer de playmaker, convertint-se en el millor base de la lliga (27 punts amb un 50% d’encert en tirs de camp i 9.5 assistències per partit –líder de la lliga), superant el mateix Oscar Robertson. En tercer lloc, Chamberlain, vell i lent, es dedicà més a les tasques defensives i al control del rebot. I en quart lloc, Gail Goodrich, "the other guy" (l’home que jugà a l’ombra de West a finals dels seixanta), començà a guanyar protagonisme com a shooting guard dins del quintet inicial.

Gail Goodrich (1943, L.A)

Per desgràcia, a l’hora de la veritat, als playoffs, l’equip es quedà sense West. Chamberlain, l’antic tità, es trobà sol contra un dels millors equips de la història: els Bucks de Kareem i Robertson. Milwaukee tenia un autèntic equipàs tant al perímetre com sota el pal. No endebades, els Bucks foren el primer equip de la història en superar el 50% d’efectivitat en tirs de camp. En aquestes circumstàncies, els Lakers foren vençuts clarament (tot i els esforços heroics de Wilt, únic home capaç de taponar un sky-hook).

La temporada 1971-72 finalment els Lakers es proclamaren campions de la NBA. Aquell equip, capitanejat per West (25 punts i gairebé 10 assistències -lider per segona vegada consecutiva) i liderat ofensivament per Goodrich (26 punts per partit) i defensivament per Chamberlain (15 punts i 19 rebots per partit) és, segurament, el millor equip de tots els temps (69 victòries, 33 de les quals seguides; al final de la temporada els Lakers va afluixar el ritme deixant minuts als reserves). Irònicament, el títol de campió va arribar en una Final on West no destacà excessivament (23 punts i 9 assistències) i on Chamberlain (MVP pel seu lideratge sota la cistella al més pur estil Bill Russell) ja no era capaç d’anotar més de 15 punts per partit. Baylor, per la seva banda, s’havia retirat uns mesos abans.

[Petit homenatge a Elgin Baylor: 14 temporades en actiu als Lakers, més de 23.000 punts i més d'11.000 rebots, o el què és el mateix, més de 27 punts i 13 rebots per partit. Rookie de l'any el 1959. Cap anell de campió tot i participar en vuit finals de la NBA]

Dels playoffs del 1972 jo em quedo amb la semifinals Lakers-Bucks. Els Bucks tenien el totpoderós Kareem Abdul-Jabbar i el que havia estat el millor base dels anys seixanta, Oscar Robertson, però tot i això van perdre. Van perdre perquè els Lakers tenien el tità defensiu, Wilt Chamberlain, i perquè West va superar clarament el duel de bases veterans. En altres paraules, els Lakers van véncer els Bucks com anteriorment els Celtics els vencien a ells: amb joc d’equip, amb un center defensiu, amb el control de rebot i amb el contraatac.

Tanmateix, els Lakers no pogueren repetir l’èxit de la temporada 1971-72 perquè l’edat passà factura a les seves dues grans estrelles, que tot i això encara foren capaces de portar l’equip fins a la gran Final. "There's no question that there are a lot of things I can't do that I once could, particularly on offense," va dir West. Tot i això, amb 35 anys encara va ser capaç d’anotar 22 punts i repartir 8.8 assistències per partit a la Regular. Chamberlain, de 36 anys, jugà la seva última temporada a la NBA (13 punts i 18 rebots per partit –líder de la NBA).

La temporada 1973-74, fou la última temporada de Jerry West. Les lesions, molt constants al llarg de la seva carrera, el van castigar severament. Amb 36 anys, Mr Clutch es retirà amb més 25.000 punts (tercera millor marca en aquells moments, només per sota de Chamberlain i Robertson), més de 6.000 assistències i més de 5.000 rebots.

Amb tota probabilitat, West no només és un dels millors anotadors de la història sinó que també és un dels millors guards defensius de la història. Per desgràcia, només en el seu últim any en actiu es començaren a contar els robatoris. West tenia 35 anys i anava camí de fer-ne 36, però tot i això, encara fou capaç de fer 2.6 robatoris per partit. Senzillament al·lucinant. També fou el primer jugador en registrar 10 robatoris en un partit.

A diferència dels seus col·legues i rivals (Russell, Chamberlain, Baylor, Robertson), West també va triomfar en el basquetbol com a directiu. Al 1982, es convertí en el general manager dels Lakers, participant en la construcció i consolidació del showtime. I al 1996, West fou l’artífex del fitxatge de Shaquille O’Neal i un joveníssim Kobe Bryant.

TRIBUTE TO A LEGEND: RED AUERBACH

2006-10-29T20:16:00.000Z

WASHINGTON, Oct. 28, 2006 -- Red Auerbach, the architect and mastermind behind one of the most dominant franchises in professional sports history, the Boston Celtics, has died at the age of 89.

A Tribute to Red: A Story of Celtic Pride

"There's only been one guy with the Boston Celtics who has been there for every championship and that is Red Auerbach." John Havlicek

“I think Arnold was an absolute giant in the field. I have been around a lot of competitive people but his commitment to winning was absolute – nothing was more important. He was relentless and produced the greatest basketball dynasty so far that this country has ever seen and certainly that the NBA has ever seen." Bob Cousy.

"Nobody has had as much impact on a sport as Red Auerbach had on the game of basketball. He was a pioneer of the NBA. He left his philosophy of winning championships, playing hard and playing as a team with several generations of players. He was truly a great manager of people because he got people to commit to who they were as people and what their role was on the team. He was exceptional at listening and motivating people to put out their very best." Tom Heinsohn

Les paraules no poden descriure al més gran entre els més grans. 9 títols (1957, 1959-66) com a entrenador i 7 més (1968-69, 1974, 1976, 1981, 1984, 1986) com a manager i president dels Celtics. L'home que va establir les bases del basquetbol: joc en equip, defensa, rebots i contraatac.

Més pàgines:

Dinastia dels Celtics amb Bill Russell

Dinastia dels Celtics amb Larry Bird

Biografia de Red Auerbach

LES MILLORS ACTUACIONS

2006-10-23T14:50:00.000+01:00

Em dedico a fer un post francament apassionant: analitzar les millors actuacions de la història de la NBA des de la meva humil perspectiva. Per fer-ho, m’he basat en els meus limitats coneixements i seguint els meus propis criteris, que són:

1) la importància del partit (per mi té molt més mèrit fer 50 punts en una Final que no pas fer-ne 100 en un partir de la Regular Season),

2) el resultat final (algunes grans actuacions individuals no han estat suficients per aconseguir la victòria i per tant perden cert valor)

3) el rival (valoro positivament una gran actuació contra un equip favorit, una victòria contra pronòstic) i l’estat del jugador (una gran actuació jugant malalt o lesionat)

4) l’esperit d’equip del jugador, ja sigui pel seu lideratge, ja sigui perquè intimida al rival, ja sigui perquè reparteix assistències, o els tres anteriors (en aquest sentit valoro especialment les actuacions d’homes generosos per damunt de jugadors individualistes que no passen la pilota)

També és important tenir en compte que estic valorant l’actuació d’un jugador durant un partit, que no durant una temporada (res de Wilt Chamberlain la temporada 1961-62). Tampoc estic valorant accions puntuals com un buzzerbeater (res de Jerry West l’any 1970) o una cistella inversemblant (res de Julius Erving l’any 1980), sinó el resultat i l’aportació d’un jugador al llarg d’un partit.

EN PRIMERA POSICIÓ... WITHOUT NO HESITATION

Earvin Magic Johnson, per la seva actuació en el sisè i definitiu partit de les Finals de la NBA del 1980.

Aquella actuació llegendària ho té tot, absolutament tot, per ser recordada as the best performance of all time. En primer lloc, tenim els 42 punts, 15 rebots i 7 assistències, que per si sols ja espanten. Però això només és el principi. Magic, aleshores guard-forward, va fer un recital jugant de center (!), substituint al mític Kareem Abdul-Jabbar que s’havia lesionat en el cinquè partit de la Final.

Magic va aguantar la pressió (no va fallar ni un sol tir lliure) i va assumir la responsabilitat en tot moment, tant en defensa com en atac. Va liderar l’equip tot sol, sense poder contar amb cap més ajuda que la d’un grup de jugadors poc més que mediocres (a excepció del sophomore Cooper, als Lakers no hi havia cap dels jugadors mítics del showtime). I encara més. Va aixecar i reforçar la moral d’un grup que havia perdut tota esperança amb la lesió de Kareem. Va aconseguir la victòria contra els Sixers de Julius Erving, el mateix Doctor J en persona i va humiliar el poderós center dels Sixers, Darryl Dawkins.

En definitiva, va fer campió de la NBA un equip que ni tan sols creia en les seves possibilitats. Va guanyar i va enamorar. I tot això tot just al seu primer any a la NBA. I és que Magic aleshores era un rookie de 20 anys...

EN SEGONA POSICIÓ...

Walter Frazier, per la seva actuació al Madison Square Garden en el setè i definitiu partit de les Finals del 1970.

Aquell any la Final fou entre els ultradefensius Knicks de Reed i Frazier contra els totpoderosos Lakers de West, Baylor i Chamberlain. Els Lakers eren, naturalment, els favorits per endur-se el títol. I més quan, en el cinquè partit, el capità dels Knicks, el center Willis Reed, es lesionà. En el sisè partit els Lakers empataren la sèrie a 3. Semblava que tots els esforços heroics dels de Nova York no servirien per res quan es produí el miracle en el setè i definitiu partit. Per començar, Reed aparagué per jugar el primer minut tot i estar lesionat. El gran center dels Knicks, jugant coix, fou capaç d’anotar els primers quatre punts de l’equip i deixar el lideratge a Frazier. Per haver aguantat el mateix Wilt Chamberlain i per haver animat l’equip i el Madison amb el minut més èpic de la història de la NBA, Reed s’emportà l’MVP de les Finals. Però en el setè i definitiu partit, si algú va brillar, aquest fou Frazier, un heroi tan humil que ni tan sols reclama la seva merescuda glòria (“If Willis didn't come out, I would not have had that game”).

Aquella nit, Frazier es va enfrontar al temible Jerry West, però ni tan sols Mr Clutch va poder aturar-lo. Frazier acabà amb 36 punts, 19 assistències, 7 rebots i 4 robatoris -including a celebrated heist from West that devastated the Lakers' morale. M’encanten les paraules de Frazier a l’hora de definir el cop que representa un robatori letal com aquell “in their eyes there was no fire... no desire”. Gràcies al partidàs de Frazier, els Knicks es proclamaren campions de la NBA.

TERCERA POSICIÓ...

Michael Jordan, per la seva actuació en el cinquè partit de les Finals del 1997. Aquell dia, el Rei Air jugà tot i tenir febre i gastroenteritis. Als temps morts, Jordan no s’aguantava dret. El gran escuder, Pippen, havia d’aguantar-lo. Però a dins la pista les coses continuaven com sempre. Aquell dia Jordan acabà amb 38 punts, 7 rebots, 5 assistències, 3 robatoris i un tap. A l’últim minut del partit, Jordan va fer un triple i va donar una assistència a Steve Kerr.

He considerat aquest partit del Rei Air com el més mític perquè considero que té quatre al·licients que comentava al principi del post. 1) és una actuació increïble en un partit d’una Final, 2) dóna un títol de campió, 3) Mike jugà amb febre i gastroenteritis, i 4) His Airness, conegut pel seu individualisme, va demostrar una generositat poc habitual en ell a l’hora de cedir la pilota a Kerr als últims segons (poc després Pippen aturava l’últim atac de Utah i Kukoc sentenciava amb una esmaixada a l’últim segon).

Tot i això, no és menys cert que en el cas del Rei Air és discutible considerar quin ha estat el seu millor partit en una Final. Entenc que la majoria consideri que la millor performance sigui el sisè i definitiu partit de les Finals del 1998, amb aquella cistella inhumana als últims segons del partit, poc abans d’haver-li pispat la bola a Karl Malone. Però, com he dit abans, no estic valorant accions puntuals sinó partits.

QUARTA POSICIÓ...

Wilt Chamberlain per la seva actuació el dia 2 de febrer del 1968. Aquell dia, Wilt va realitzar l’únic doble triple-doble (per anomenar-lo d’alguna manera) de la història, o el què és el mateix, va anotar més de 20 punts, va capturar més de 20 rebots i va repartir més de 20 assistències. Un center fent més de 20 assistències en un partit! És cert que fou en un partit de Regular, un partit intranscendental, però no és menys cert que no hi hagut mai en tota la història de la NBA una actuació tan meravellosa i determinant com aquella. Ni tan sols Oscar Robertson o Magic Johnson, els reis del triple doble, podrien somiar en fer una cosa com aquesta.

22 punts, 25 rebots i 21 assistències. Això és basquetbol.

CINQUENA POSICIÓ

Joseph Fulks per la seva actuació el dia 10 de febrer del 1949. Aquell dia, Jumping Joe va anotar 63 punts (27/56 en tirs de camp i 9/14 en tirs lliures). El mèrit és enorme si tenim en compte que es tracta d’un partit de finals de la dècada dels quaranta, quan el basquetbol encara era un esport minoritari i en estat embrionari (difícilment se superava el 30% d’efectivitat en els tirs de camp), i sobretot, i més important, en aquella època encara no hi havia la regla dels 24 segons.

Fulks fou el primer forward anotador de la història així com l’inventor del llançament en suspensió i amb amb una sola mà (raza blanca tirador). Amb els seus 196 cm –una altura considerable aleshores- i la seva tècnica revolucionària de salt i llançament en suspensió, Jumping Joe podia llançar per damunt dels seus rivals i des de certa distància amb un encert més que acceptable (per l’època). Tanmateix, en aquella època encara hi va haver un jugador més revolucionari que el propi Fulks; estic parlant, naturalment, de George Mikan, el primer big man i gran dominador del basquetbol.

ALTRES ACTUACIONS DESTACADES

- Isiah Thomas pel seu esplèndid sisè partit a les Finals del 1988 (43 punts, 8 assistències i 6 robatoris tot i jugar lesionat contra els poderosos Lakers de Magic Johnson!), que per desgràcia no va servir de res car els Pistons van perdre.

- Tom Heinsohn en el setè i definitiu partit de les Finals del 1957 va fer 37 punts i 23 rebots (hi va haver doble pròrroga). Amb Russell com a pilar defensiu i Cousy com a organitzador, Heinsohn va poder lluir-se. Fou el p`rimer títol dels Celtics. Heinsohn i Russell eren rookies.

- Karl Malone per la seva actuació el dia 3 de novembre del 2003. The Mailman, que aleshores tenia 40 anys, va completar una triple figura: 10 punts, 10 rebots i 10 assistències... contra els vigents campions de la NBA, els San Antonio Spurs de Tim Duncan!

- Elgin Baylor pels 61 punts i 22 rebots contra els Celtics en el cinquè partit de les Finals del 1962. Una exhibició de força i talent que ni tan sols Bill Russell va poder aturar. Els Lakers van guanyar el partit però, com és ben sabut, la Final fou pels Celtics.

- Jerry West pels 42 punts, 13 rebots i 12 assistències en el setè i definitiu partit de les Finals del 1969. Però com ell mateix sempre ha reconegut, l'actuació no va servir per a una merda ja que els Celtics van véncer el partit i la Final.

- Bill Russell, Kareem Abdul-Jabbar, Bill Walton, Moses Malone, Larry Bird, James Worthy, Hakeem Olajuwon, Shaquille O'Neal i Tim Duncan també han protagonitzat grandíssimes actuacions en partits claus de Finals de NBA. Destaco sobretot Russell i O'Neal ja que, juntament amb Michael Jordan, són els únics jugadors que han dominat de manera escandalosa no una sinó vàries Finals. Walton, per la seva banda, va dominar les Finals del 1977 vencent amb claredat els Sixers de Julius Erving, el Doctor J (és la meva Final preferida. Walton va demostrar ser un autèntic campió, un líder i un pilar defensiu com el seu ídol d'infància: Bill Russell. Per desgràcia, les cames i els peus de Walton no van aguantar mai més una temporada sencera), i Malone va humiliar els Lakers de Magic i Kareem a les Finals del 1983 (una cosa és dominar la zona perquè no tens rival i una altra cosa és dominar la zona tot i tenir dues llegendes de la categoria de Magic i Kareem. Com sempre, m'agenollo davant de Moses). D'Olajuwon sempre recordarem les lliçons magistrals de pivotar i taponar que li va fer a Shaquille O'Neal a les Finals del 1995. Bird, Worthy i Duncan per la seva banda, poden presumir d'haver acabat unes Finals amb una triple figura.

THE BIG O

2006-08-16T16:51:00.000+01:00

Si no el millor jugador de tots els temps, Oscar Robertson sí que és, sense cap mena de discussió possible, el jugador ofensiu més versàtil de la història de la NBA. "I never felt that anybody -- anybody -- ever played the game better than Oscar," va dir West en una ocasió "You just always felt he would find a way to beat you." Robertson era el rei del triple doble, capaç d’anotar, assistir i capturar rebots amb la mateixa facilitat. No endebades, The Big O és l’únic jugador de la història del basquetball professional que ha estat capaç d’acabar una temporada amb una mitjana de triple doble.

Oscar Robertson (1.938) era un jugador extraordinàriament dotat tant a nivell tècnic com físic. Per aquest motiu inicialment jugava d’aler, fins que a la NBA es van adonar que el seu poder ofensiu i domini de la pilota només eren comparables a la seva visió i creació de joc. D’aquesta manera, el flamant forward va passar a ser un guard de 195 cm i 100 kg de pes. Només Magic Johnson ha causat un impacte similar a la NBA. Als anys 60, els bases eren jugadors de 6 peus i 80 kg, incapaços de cobrir o lluitar contra un gegant de 195 cm i 100 kg. Per a més inri, Robertson, com Magic, no només era el base més alt i fort sinó que també era el millor playmaker de l’època. Combinant les seves habilitats de base pur amb les d’aler anotador, Robertson esdevingué el millor base ofensiu de tots els temps. A nivell defensiu, en canvi, Robertson no destacà mai.

La llegenda d’Oscar Robertson comença a la universitat, quan el país sencer veu com un aler afroamericà és capaç d’anotar més de 30 punts (with a one-handed style that made his shots virtually unblockable), capturar més de 15 rebots i repartir més de 7 assistències cada partit. Tres anys a la universitat, tres títols de millor jugador. A l’estiu del 1960, Robertson acabà la universitat i passà a formar part de l’equip olímpic dels Estats Units. A Roma es va veure el millor equip amateur de tots els temps. Els dos capitans eren ni més ni menys que Oscar Robertson i Jerry West. Els acompanyaven, entre altres, els futurs Hall of Fame Walt Bellamy i Jerry Lucas. Naturalment l’equip americà va tornar a casa amb la medalla d’or.

Aquell mateix any els Cincinnati Royals van escollir Oscar Robertson com a número 1 del draft de la NBA (en realitat van poder-lo triar en primera instància valent-se de la “territorial pick” the system allowed a team to claim a local college player in exchange for giving up its first-round pick, com els Celtics havien fet, per exemple, amb Tom Heinsohn quatre anys abans).

A la NBA, jugant de guard al costat del gran anotador Jack Twyman (1.934, primer jugador blanc en superar els 30 punts per partit durant una temporada, la 1959-60, proesa que sempre quedà eclipsada per culpa de l'aleshores novell Wilt Chamberlain -també primer jugador negre que superà la barrera dels 30 punts per partit durant una temporada), Robertson deixà a tothom bocabadat. “És tan bo, que em fa por” va arribar a dir el mític Red Auerbach, que sempre considerà The Big O com el millor jugador de l’època. A la seva primera temporada a la NBA, Robertson començà a trencar rècords amb uns números estratosfèrics: 30,5 punts, 10.1 rebots i 9.7 assistències per partit; o el què és el mateix, tercer millor anotador de la lliga (només per sota de Wilt Chamberlain i Elgin Baylor) i millor marca d’assistències feta mai per un jugador en aquells temps, superant al mític Bob Cousy. També en aquella primera temporada Robertson va batre el rècord d’assistències de Bob Cousy en un All Star. Amb 23 punts, 14 assistències i 9 rebots, The Big O es va emportar l’MVP de l’All Star.

Tanmateix, aquella temporada no fou més que un reflex de la dècada dels seixanta, amb un Oscar Robertson extraordinari (6 vegades màxim assistenciador de la NBA) però sempre eclipsat per la tirania de Wilt Chamberlain (a nivell individual) i els Celtics de Bill Russell (a nivell col·lectiu).

Als seixanta hi havia grans bases, com Bob Cousy (Celtics) i Hal Greer (76ers), però cap d’ells es pot comparar amb Robertson. The Big O era més que un simple base, era també un anotador fabulós (6 temporades per damunt dels 30 punts per partit, proesa només superada per Wilt Chamberlain i Michael Jordan) i un gran rebotejador, un jugador capaç de jugar a dins i fora l’ampolla amb la mateixa facilitat.

Estadísticament, la millor temporada del número 14 dels Royals fou, sense cap mena de dubte, la 1961-62. Aquell any, Robertson acabà la temporada amb 30.8 punts, 12.5 rebots (la seva millor marca com a jugador professional) i 11.4 assistències (tornant a batre rècord d’assistències en una temporada), o el què és el mateix, an average of a triple-double for an entire season. Ningú ha pogut repetir una proesa similar en tota la història de la NBA. Aquell any, els Royals van entrar als playoffs però van caure a primera ronda.

A nivell de col·lectiu i de premis, en canvi, la millor temporada per a Robertson fou la 1963-64. Aquell any, The Big O, amb 31.4 punts (la seva millor marca, i segon millor anotador de la temporada per darrera de Wilt Chamberlain), 11 assistències (millor marca de la temporada) i 9.9 rebots per partit, es va emportar el MVP de la Regular Season, trencant la monotonia de MVPs de Wilt Chamberlain i Bill Russell. També es va emportar el MVP de l’All Star després d’acabar el partit amb 26 punts, 14 rebots i 8 assistències. Per si això no fos prou, aquell any, Robertson també fou el millor tirador de tirs lliures de la lliga, amb un 85% d’encert. A nivell d’equip, les coses també començaven a funcionar gràcies al fitxatge del prodigiós Jerry Lucas (1940), ex company de selecció de Robertson l’any 1960. El menut Luke (204 cm) no tenia la planta dels grans centers, però tot i això dominava els taulells amb gran autoritat (és un dels tres únics jugadors –juntament amb Pettit i Chamberlain- que ha estat capaç d’anotar més de 20 punts i capturar més de 20 rebots per partit durant tota una temporada). Amb Luke i Robertson, els Royals van arribar a la Final de Conferència però allí els Celtics de Russell els van escombrar en quatre partits (i quatre pallisses).

Inexplicablement, els Royals, tot i tenir dos All Star de la categoria de Robertson i Lucas (a la foto capturant un rebot), no van disputar mai ni una sola Final de la NBA. Individualment en canvi, Lucas guanyà el MVP de l’All Star l’any 1965, i Robertson guanyà el seu tercer MVP d’All Star l’any 1969.

Robertson acusà el pas dels anys més que no pas altres companys de promoció (com Jerry West). Un cos pesat i corpulent com el seu perdé agilitat ràpidament, i a tot això s’hi ha de sumar les defenses cada cop més dures i agressives que es començaren a practicar a la NBA de finals dels seixanta i principis dels setanta. A partir dels 30 anys, Robertson cumplia cada nit amb uns números més que correctes però ja no tan extraordinaris com quan tenia 25 anys. Mai més va tornar a promitjar més de 25 punts per partit. Tampoc fou capaç de promitjar 10 assistències per partit. Però sobretot disminuí la seva capacitat rebotejadora, passant de 10 rebots per partit als 25 anys a poc més de 6 rebots als 30 anys. Amb Robertson de caiguda, els Royals no foren capaços d’arribar ni tan sols als playoffs. Fou aleshores quan els directius de Cincinnati van intentar capgirar la situació fitxant com a entrenador al llegendari Bob Cousy. Cousy, que aleshores tenia 41 anys, va arribar a jugar set partits al costat de Robertson encara no se sap ben bé per a quin propòsit.

Però ni amb l’arribada de Cousy els Royals van poder capgirar la dinàmica perdedora. Els playoffs continuaven lluny de Cincinnati i Cousy i Robertson no acabaven de congeniar. Cousy exigia jugadors petits i ràpids car volia un equip semblant als Celtics d’Auerbach, un equip que basés el seu joc en el contraatac. No cal dir-ho, Robertson no encaixava amb aquest perfil de jugador i per aquest motiu, Cousy recomanà despendre’s dels seus serveis a finals de la temporada 1969-70. Fou una decisió polèmica. Many observers believed it was Cousy's jealousy of Robertson that led to the trade. The Big O had just broken many of Cousy's records, and Cincinnati was suddenly too small for the both of them. "Whatever his reasons were," Robertson later said, "I think he was wrong and I'll never forget it."

Fos com fos, el cert és que per a Robertson fou una benedicció deixar un equip perdedor com els Royals i fitxar per un equip de futur com eren els Bucks del jove center Lew Alcindor, més tard conegut com a Kareem Abdul-Jabbar. Als Bucks, Robertson va canviar el dorsal 14 pel mític número 1, amb qual és mundialment conegut The Big O.

La temporada 1970-71, Robertson, de 32 anys, i Alcindor, de 24, van liderar la NBA amb una autoritat insultant (66 victòries a la Regular Season). Kareem liderà el joc interior, fou el màxim anotador de la NBA i guanyà el MVP de la temporada, mentre que Robertson deixà de ser el jugador franquícia per ser un playmaker de luxe al servei de l’equip (19 punts, 8 assistències i 6 rebots per partit). Finalment, The Big O era campió de la NBA. Encoratjat per la victòria i el lideratge de Kareem (ex Alcindor), Robertson aguantà encara tres temporades més, amb uns números correctes (15 punts, 7 assistències i 4 rebots per partit). Però els Bucks ja no van tornar a guanyar cap més títol. Al 72, van caure contra els Lakers de West i Chamberlain, al 73 contra els Warriors, i al 74 van caure derrotats contra els Celtics a la gran Final.

Finalment, després de 14 temporades a la NBA, Robertson es retirà amb més de 26.000 punts (a la seva època segona millor marca només per sota de Chamberlain, actualment és la desena millor marca de tots els temps), 9.887 assistències (rècord de l’època, només superat posteriorment per Magic Johnson, John Stockton i Mark Jackson) i 7.804 rebots. O el què és el mateix: 25.7 punts per partit (millor base anotador de la història i tot això amb un correctíssim 48% d’encert en tirs de camp i 84% en tirs lliures), 7.5 rebots per partit (millor base rebotejador de la història) i 9.5 asssitències (tercera millor marca de tots els temps només superada per John Stockton i Magic Johnson).

Però independentment de les estadístiques extraordinàries, la importància de Robertson al basquetball és doble: d'una banda va redefinir el roll dels point guards, demostrant que també podien ser grans anotadors i de l'altra va demostrar que els big man també poden ser jugadors molt tècnics i hàbils.

Conclusió final: és cert que Robertson fou un jugador extraordinari a nivell individual, un big man tan hàbil com un small man, però també és cert que no era un guanyador nat com en el seu dia ho van ser els seus dos grans deixebles: Larry Bird i Magic Johnson. El cas d'Oscar Robertson, com el de Wilt Chamberlain, demostra, sense cap mena de dubtes, que el bàsquetbol és un joc d'equip. Un bon jugador és aquell que fa magnífiques actuacions individuals. Un gran jugador, un guanyador, és aquell que lidera el seu equip a la victòria. Robertson, com Chamberlain, no fou un gran jugador fins que deixà d'acaparar la bola en tot moment.

MIAMI CAMPIÓ

2006-06-26T17:44:00.000+01:00

Els tres protagonistes del 2006: Shaquille O'Neal, Pat Riley i D-Wade. Ells són els autèntics artífexs del primer anell per a la franquícia de Miami. Tots els aficionats al basketball estem molt contents per l'èxit d'aquests tres campions. Miami era l'equip preferit, Wade i Shaq els jugadors preferits i Riley l'entrenador preferit (qui pot oblidar el showtime dels Lakers dels vuitanta?).

El rival de Miami a la gran Final ha estat Dallas. A la foto, els jugadors més importants de l'equip texà: el forward Howard, el set peus germànic Dirk Nowitzki, el base Jason Terry i el center Dampier. Ha estat una Final inèdita (no havien arribat mai ni Miami ni Dallas) i inesperada, car cap dels dos blocs ultradefensius, Detroit i San Antonio, ha arribat a la gran Final.

Dallas té un bon equip. Ofensivament l'equip rutlla molt bé gràcies a Dirk Nowitzki, un big man anotador només comparable a Larry Bird, o potser encara millor que The Legend en aquesta faceta. Per si això no fos prou, Terry, Howard i el veterà Stackhouse solen acompanyar l'alemany. L'equip també està compensat defensivament gràcies a homes com Harris i Daniels al perímetre i Dampier i Diop a l'ampolla. Però per mi l'èxit de Dallas es deu més al lideratge de Nowitzki que no pas al gran equilibri entre poder ofensiu i defensiu. Nowitzki ha fet uns playoffs francament sensacionals, promitjant 27 punts i més de 12 rebots per partit, i sobretot, anotant en els moments claus i en situacions inversemblants (contra els Spurs en el setè i definitiu partit de les Finals de Conferència).

Els analistes poden dir missa però Dallas ha perdut la Final perquè Nowitzki no ha estat tan determinant com en les altres eliminatòries. Excel·lent tasca defensiva dels seus rivals, especialment Haslem i Walker. A les Finals, Dirk ha promitjat 23 punts amb un lamentable 39% d'encert en tirs de camp.

Miami és tot el contrari de Dallas. Els Heat són un equip sumament descompensat però no per això menys letals. Shaq i Wade, Wade i Shaq. Com es pot aturar un equip que té en plantilla el pívot més determinant de l'última dècada i el highflyer més ràpid de tots els temps, a qui molts comparen amb el mateix Michael Jordan? Si defenses el perímetre Shaq et destrossa des de l'ampolla, si defenses el pal baix, Wade et destrossa des de fora. Així de simple i així d'efectiu és Miami. Riley ha intentat compensar més l'equip i ho ha aconseguit (sobretot a nivell defensiu), però no ens enganyem: Shaq + guard highflyer = equip victoriós.

No es tracta de treure mèrits al meu admirat Wade. Ni molt menys. Però Wade, com Kobe, de moment només ha estat capaç de guanyar al costat d'un center dominant. Jordan no el va necessitar. Mentre jugui en Shaq és immoral comparar Wade amb Jordan.

Quina meravella! D-Wade, Flash pels amics. El dorsal 3 dels Heat s'ha mostrat imparable penetrant des del perímetre, sobretot en els últims quarts. El motiu és ben simple. Al principi dels partits Shaq perfora la zona i carrega de faltes els stoppers rivals amb una facilitat insultant. Després, és el torn de Wade. La seva efectivitat ja és llegendària. Contra els Pistons, a les Finals de Conferència, Flash va promitjar més de 26 punts amb un 61% d'encert en tirs de camp!!! A la gran Final contra els Mavs, Wade ha establert una marca històrica acabant els últims quatre partits amb més de 35 punts. Després de 6 partits, Flash ha promitjat 34 punts, 8 rebots, 2.67 robatoris i 1 tap per partit. No cal ni dir-ho, Wade ha guanyat el trofeu MVP de les Finals.

Els Heat campions de la NBA 2006 i Dwyane Wade MVP de les Finals. Fa 3 anys va arribar a la NBA de la mà de Pat Riley. A la universitat ja havia brillat (és un dels 4 jugadors que ha estat capaç de fer un triple doble, els altres són, Oscar Robertson, Magic Johnson, i Andre Miller), de manera que fou la primera elecció de Miami i Riley, cinquena del draft. En aquells temps molts periodistes es van preguntar si Riley havia vist en Wade un nou Magic, però Riley va ser taxatiu: "Magic media 206 cm, Wade 194 cm. Magic era un point guard, Wade és un shoot guard. Si voleu comparar Wade amb algun guard feu-ho amb Michael Jordan". Al 2003, aquelles paraules semblaven poc menys que un comentari tòpic i ridícul. Tres anys després, són molts els que pensen que Riley no anava gens desencaminat. Wade sempre ha rebutjat les compracions. I bé que fa. El més meravellós de Wade no és que tinguin un joc certament semblant al del rei Air (una bèstia penetrant defenses i un animal defensant), sinó la seva increïble progressió. Va començar amb uns números correctes (16 punts amb un 47% d'encert i 4.5 assistències), semblava que havia explotat en el seu segon any (24 punts amb un 48% d'encert i 7 assistències) però enguany ha tornat a millorar (27 punts amb un 50% d'encert i 7 assistències). On és el seu límit? La resposta només el temps ens la dirà.

Dos il·lustres veterans. El número 1 i el número 2 del draft del 1.992, junts 14 anys després. Per a Shaq és el quart anell i per a Alonzo el primer i segurament últim. Quin parell d'animals sota la cistella. Serveixi aquesta foto per veure el tamany descomunal de Shaq. El musculós Alonzo (208 cm i 118 kg) sembla anorèxic al costat de Diesel!!!

Tot i tenir 34 anys, Shaq continua sent senzillament imparable sota el pal. Els Mavs van confiar en el poderós Diop (7 peus i 130 kg), però Shaq fa més de 7 peus i pesa 150 kg. Com pateix Diop per contenir el Black Tornado!!!

Què fàcil que sembla el basketball quan veus en Shaq!!! Diesel va camí de convertir-se en el jugador més eficient de tots els temps. Contra els Pistons, a les Finals de Conferència, Shaq va promitjar més de 20 punts per partit amb un 66% d'encert. A la gran Final contra els Mavs, Shaq ha baixat el nivell però tot i això encara ha estat capaç d'anotar 14 punts amb més d'un 60% d'efectivitat en tirs de camp.

Determinant ofensivament i poc més que correcte a nivell defensiu. En Shaq continua agafant rebots (més de 10 per partit a la gran Final) i carregant-se de faltes amb facilitat, però ja no és la bèstia del passat. El seu cos increïblement descomunal ja no està per fer grans filigranes. Diesel encara intimida, i molt, amb la seva simple presència, però ja no és capaç de taponar com abans.

Aquesta és la única manera d'aturar a Shaq: fent-li faltes. No és un mètode gaire noble però ja se sap, a la guerra tot s'hi val per guanyar. Des de la línea de tir lliure Shaq cada dia és pitjor. Durant la Regular Season i els playoffs, Diesel ha acabat amb un encert inferior al 50%!!!! A la gran Final, Shaq ha acabat amb un patètic 29% d'encert. Sobren els comentaris.

I no podia acabar aquest homenatge als flamants campions sense felicitar també a jugadors com Jason Williams, James Posey, Udom Haslem, Antoine Walker ("el Soldado Universal") o els veteraníssims Gary Payton i Alonzo Mourning (a la foto), el center que ja fa anys que juga a l'èlit tot i tenir només un ronyó. L'esperit de superació d'aquest home és indescriptible. Amb 36 anys encara és capaç de ser el tercer millor taponador de la lliga. Enguany ha promitjat 2.7 taps... i això que només juga 20 minuts per partit! Potser no és un jugador determinant però dubto que hi hagi gaires jugadors capaços de taponar esmaixades com ho fa l'Alonzo. Felicitats campions!

Més informació de la Temporada 2005-06

KAREEM ABDUL-JABBAR

2006-06-07T17:09:00.000+01:00

Kareem Abdul-Jabbar (Lewis Alcindor, New York, 1.947), ha estat possiblement el mite més gran del bàsquetbol. Fou un guanyador nat allà on jugà, un home destinat a batre tots els rècords: primer a la seva ciutat natal, New York, després a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA), i finalment, a la NBA, on jugà vint temporades consecutives guanyant 6 vegades l’anell de campió.

Bill Walton, campió i MVP de la NBA amb Portland a finals dels 70 i campió amb els Celtics l'any 1.986, definí a la perfecció Kareem: "without no hesitation, Kareem Abdul-Jabbar was the best player I ever played against. Not just the best center, he was the best player, period. He was better tan Magic [Johnson], better than Larry [Bird], better than Michael [Jordan] (no cal ni dir que jo discrepo en aquest punt...). He was my source of motivation. I lived to play against him. No matter what I threw at him, though, it seemed like he socred 50 against me".

Lewis Alcindor, incialment un catòlic de Harlem, va començar a destacar ja de ben jovenet. Alcindor era extraordinàriament alt (218 cm), però a diferència dels centers de la seva època, també era ràpid, tècnic i àgil, capaç d'anotar eficientment des de qualsevol posició (gràcies al seu tir marca de la casa: l’sky-hook, el fabulós ganxo que podia fer indistintament amb qualsevulla de les dues mans), defensar i assistir com no ho havia fet mai cap big man. El 1.965 va decidir estudiar a la universitat d'UCLA. Allí s'iniciaria el mite. Fou durant els anys a UCLA on Alcindor es convertí a l'Islam. I també fou durant aquella època quan Alcindor decidí jugar amb ulleres (després de rebre un cop molt fort a la còrnia esquerra). A nivell esportiu, Alcindor començà a recollir èxits col·lectius (campió de la lliga universitària 1.967, 1.968 i 1.969), i èxits individuals (NCAA Tournament Most Outstanding Player 1.967, 1.968 i 1.969 gràcies a les seves mitjanes de 26 punts i 15 rebots per partit). El 1.969, quan a la Universitat de Massachusets començava a triomfar un tal Julius Erving, Kareem es graduà en Història i fou elegit com a número 1 del draft de la NBA. Els afortunats foren els Milwaukee Bucks.

Quan Alcindor entrà a la NBA, les llegendes dels seixanta o bé s'havien retirat (Bill Russell), o bé eren autèntics veterans de més de 30 anys (Wilt Chamberlain, Elgin Baylor, Oscar Robertson, Jerry West). En conseqüència, Alcindor fou el millor jugador de la lliga i el center dominador des d'un bon començament. En el seu primer any a la lliga, Alcindor, amb 28 punts i 15 rebots per partit, aconseguí que els Bucks passessin de 27 victòries a 56 (deu anys després el rookie Larry Bird superaria la proesa amb els Celtics, de 29 victòries a 61). A les semi-finals de Conferència van caure derrotats pels Knicks. Era obvi que Alcindor, com tots els centers dominadors de la història, no podia guanyar tot sol un anell de campió. Els directius dels Bucks van reaccionar ràpidament fitxant a la següent temporada el guard Oscar Robertson, The Big O, el llegendari dorsal número 1 dels Cincinnati Royals. Robertson, l'únic jugador que ha promitjat un triple-doble durant tota una temporada, tenia 31 anys l'any 1.970.

La temporada 1.970-71 els Bucks es proclamaren campions de la NBA. Amb Alcindor, MVP de la temporada amb 31 punts amb un 58% d'eficàcia en tirs de camp i 16 rebots per partit, i Robertson, que promitjà 20 punts, 8 assistències i 6 rebots per partit, l'equip es mostrà imbatible. Aquella temporada també fou la última de Lewis Alcindor. L'1 de maig del 1.971. Alcindor va batejar-se amb el nom àrab de Kareem Abdul-Jabbar, que vol dir noble, poderós i servicial. A les finals, els Bucks van dominar la sèrie humiliant els Bullets de Baltimore. Kareem, amb 27 punts i 18.5 rebots, es proclamà MVP de les finals, convertint-se en l'únic jugador que ha estat capaç de guanyar els tres MVP de la NBA (de rookie, de Regular Season i de les Finals) en els dos primers anys de carrera.

Magnífica foto on es poden veure les estrelles dels dos millors equips de la NBA de principis dels setanta: els dos centers de més de 7 peus Wilt Chamberlain (dorsal 13 dels Lakers) i Kareem Abdul-Jabbar (dosral 33 dels Bucks), i els dos guards Jerry West (dorsal 44 dels Lakers) i The Big O (dorsal 1 dels Bucks).

La temporada 1.971-72, tot i un espectacular Kareem (MVP per segona vegada consecutiva, aquest cop amb 35 punts -amb un 57% d'encert en tirs de camp, 16 rebots i gairebé 5 assistències per partit), l'equip caigué contra els Lakers de Jerry West (26 punts i 10 assistències per partit) i Wilt Chamberlain (15 punts amb un 65% d'encert en tirs de camp, 19 rebots i 4 assistències per partit). Robertson no aguantà el ritme (17 punts, 7 assistències i 5 rebots per partit) i l'equip se'n ressentí. És cert que Robertson estava en hores baixes mentre que West encara es mantenia a un altíssim nivell, però també és cert que Wilt Chamberlain, que tenia 36 anys, dominà el rebot i pogué "aturar" un jove Kareem (Kareem continuava anotant 30 punts per partit però contra Chamberlain el seu encert en tirs de camp fou inferior al 50%). El jove Kareem fou, per primera i última vegada en la seva vida, taponat. Es diu que fou aleshores quan decidí perfeccionà el seu skyhook i evitar així els taps humiliants.

Els Bucks encara aguantaren dignament un parell de temporades. Com a anècdota dir que durant uns dies (el 1.972) els Bucks tingueren en plantilla a Julius Erving (astutament, els Bucks, que eren dotzens a l'hora d'agafar algú en el draft, van "pispar" Erving dels Virginia Squires de l'ABA), però el Doctor J no es trobà a gust en una lliga que practicava un joc hiper-estàtic, i encara menys podia acceptar jugar en un equip que jugava per Kareem. D'aquesta manera, la primera aventura de Julius Erving a la NBA fou efímera.

L'any 1.974, Kareem era el líder indiscutible de l'equip i de la NBA (MVP per tercera vegada), però no era suficient per guanyar un segon anell de campió. Els Bucks van tornar-se a plantar a les Finals, però aquest cop van perdre en una sèrie ajustadíssima contra els Celtics de John Havliek, Dave Cowens i Jo Jo White. Individualment, Kareem era el millor, dominava la zona amb una facilitat insultant, però en canvi els seus companys, entre ells Oscar Robertson (que es retiraria aquell any), foren literalment arrollats pels rivals. En el sisè partit, el Bucks guanyaren gràcies a un skyhook inhumà de Kareem a l'últim segon. Sens dubte, un dels millors moviments de tots els temps.

Per Magic Johnson l'skyhook és el llançament més bell del bàsquetbol. I de tots els skyhooks, el de la foto n'és el més bell. Correspon al fabulós skyhook (des de més de 5 metres) que donà la victòria als Bucks en el sisè partit de les Finals del 1.974. Els Celtics, però, acabarien imposant-se en l'últim partit.

A mitjans dels 70, Kareem volia canviar d'aires perquè afirmava no sentir-se còmode en una ciutat que no agradava que la seva estrella fos musulmana. Kareem plantejà als Bucks fitxar per la seva ciutat natal (New York) o bé fitxar per la ciutat on va estudiar a la universitat (Los Angeles). Al final, Kareem fitxà per uns Lakers en hores baixes.

En els seus dos primers anys a Los Angeles, Kareem s'emportà dos MVP més (el 1.976 amb 27 punts, 17 rebots, 5 assistències i 4 taps per partit i el 1.977 amb 26 punts, 13 rebots, 4 assistències i 3 taps per partit) i els Lakers passaren de ser un equip perdedor a ser un ferm candidat al títol. La temporada 1.976-77 Kareem portà els Lakers a la Final de Conferència, però allí s'acabà el somni d'un segon anell. Els Portland Trailblazers, que tenien a Bill Walton, guanyaren primer la batalla a Kareem i després a Julius Erving (a la gran Final).

A les últimes temporades de la dècada dels 70, Kareem, que ja tenia més de 30 anys, continuà jugant a un bon nivell (25 punts, 13 rebots i 3 taps per partit) però ja no era el gran center dominador de les temporades anteriors. Semblava que començava el declivi però aleshores els Lakers fitxaren un noiet de 19 anys que es deia Earvin Johnson... i Kareem tornà a viure una segona joventut. Als vuitanta, Kareem resistí heroicament el pas de temps amb l'ajuda del ioga i les arts marcials per contribuir a establir una autèntica dinastia amb els Lakers. Kareem ja no rebotejava, però encara continuava defensant i taponant força bé i sobretot, continuava sent un anotador extraordinari gràcies al seu skyhook. No endebades, la dedicació del veterà center fou tan extraordinària que encara va poder guanyar un MVP de Regular Season amb 33 anys l'any 1980 (sisè MVP, rècord absolut que ningú ha pogut igualar) i un MVP de les Finals amb 38 anys l'any 1985 (cap home, a excepció de Kareem, ha estat capaç de guanyar un MVP de les Finals amb més de 35 anys).

La vida professional de Kareem es pot dividir en dues etapes. La primera etapa la formen les primeres deu temporades com a jugador actiu. Foren deu temporades dominant a nivell individual (5 MVP) però fracassant -com Wilt Chamberlain- a nivell col·lectiu (tan sols un anell de campió). La segona etapa, en canvi, la formen 10 temporades en les quals Kareem ja no era el l'estrella indiscutible de l'equip (1 MVP). Deu temporades farcides d'èxits col·lectius (5 anells de campió).

En total, 6 anells de campió i 6 MVP repartits en vint temporades (57.446 minuts jugats, rècord absolut) en les quals Kareem promitjà 24 punts (màxim anotador de la història amb 38.387 punts), 11 rebots (quart millor rebotejador amb 17.440 rebots), 3.6 assistències (més de 5.000 assistències) i 2.5 taps per partit (més de 3.000 taps). Més informació.

L'HORA DE LA VERITAT: ELS PLAYOFFS

2006-04-30T12:45:00.000+01:00

No serveix de res ser el màxim anotador a la Regular Season si després no ets capaç de repetir la proesa als playoffs. El millor jugador de la NBA és sens dubte, el millor jugador als playoffs. No hi ha excuses que valguin. Els campions, els autèntics guanyadors, són aquells que desconeixen la paraula pressió. Fem una repassada a les estadístiques dels millors jugadors de tots els temps a l'hora de la veritat, als playoffs:

PUNTS

1) 5.987 punts en 179 partits: Michael Jordan from the Chicago Bulls. El rei Air lidera aquesta faceta amb una autoritat insultant. 33.3 punts per partit als playoffs, amb un encert del 49% en tirs de camp i del 83% en tirs lliures. També està en mans de Jordan el rècord de punts en un partit de playoff: fins a 63 contra els Celtics de Larry Bird. Sobren les paraules. Seria absurd discutir la validesa de Jordan. Simplement, el millor de tots els temps.

2) 5.762 punts en 237 partits, Kareem Abdul-Jabbar, el jugador que més partits de playoffs ha disputat. 24.3 punts per partit amb un encert del 53% en tirs de camp.

3) 4.761 punts en 193 partits, Karl Malone, The Mailman, 24.7 punts.

4) 4.603 punts en 174 partits. Shaquille O'Neal, que pot superar a Malone, té uns números francament impressionants, 26.5 punts per partit amb un 56% d'encert en tirs de camp i un patètic 52% en tirs lliures.

5) 4.457 punts en 153 partits, Jerry West. Mr Clutch va promitjar més de 29 punts per partit als playoffs amb un 47% d'encert en tirs de camp. Abans de Michael Jordan, West era el número 1.

6) 3.897 punts en 164 partits, Larry Bird, The Legend, amb un encert del 47% en tirs de camp i 89% en tirs lliures.

7) 3.376 punts en 172 partits, John Havlicek, dels Celtics.

8) 3.755 punts en 145 partits, Hakeem Olajuwon, 26 punts per partit amb un 53% d'encert en tirs de camp.

9) 3.701 punts en 190 partits, Magic Johnson, amb 19.5 punts per partit i un fabulós 50% d'encert en tirs de camp

10) 3.642 punts en 208 partits, Scottie Pippen amb 17.5 punts per partit.

Altres jugadors destacats: Elgin Baylor en onzena posició (27 punts per partit, Baylor va fotre 61 punts als Celtics de Bill Russell, segona millor marca individual en un partit de playoff), Wilt Chamberlain a la dotzena posició (el gran perdedor, als playoffs Wilt tan sols va promitjar 22.5 punts amb un lamentable 47% d'encert en tirs lliures) i Julius Erving a la quinzena posició (22 punts per partit amb un 49% d'encert en tirs de camp).

REBOTS

1) 4.104 rebots en 165 partits, Bill Russell, dels Celtics. El gran campió va promitjar 24.9 rebots per partit.

2) 3.913 rebots en 160 partits (24.5 rebots per partit), Wilt Chamberlain.

A anys llum, la resta. Destaca la tercera posició per a Kareem Abdul-Jabbar (2.481 rebots, 10.5 per partit), la quarta per a Shaq (2.169 rebots, 12.5 per partit), cinquena per a Karl Malone (2.062 rebots, 10.7 per partit), sisena per a Wes Unseld (1.777 rebots -15 per partit- pel center dels Bullets dels setanta), setena pel 00, Robert Parish (1.765), vuitena per Baylor (1.724 rebots, 13 per partit), novena per Bird (1.683 rebots, 10.3 per partit), desena per Dennis Rodman (1.676 rebots, 10 per partit), onzena per Olajuwon (1.621 rebots, 11.2 per partit), dotzena per Pippen (1.583 rebots, 7.5 per partit) i quinzena per Magic Johnson (1.465 rebots, 7.7 per partit).

ASSISTÈNCIES

1) 2.346 (12.3 per partit!!!) Magic Johnson, l'únic jugador que repartit més de 2.000 assistències en els playoffs.

2) 1.839 (10.1 per partit), John Stockton. Stockton és el número en assistències a la Regular però no als playoffs.

3) 1.062 (6.5 per partit), Larry Bird, un power forward en tercera posició!!!

4) 1.048 (5 per partit), Scottie Pippen.

5) 1.022 (5.7 per partit), Michael Jordan

6) 1.006 (5.6 per partit), Dennis Johnson, dels Celtics.

7) 987 (9 assistències per partit), Isiah Thomas.

8) 970 (6.3 per partit), Jerry West

9) 937 (8.6 per partit), Bob Cousy.

10) 935 (9 assistències per partit), Kevin Johnson.

Destaca la setzena posició de Bill Russell (un center!!!!) amb 770 assistències (4.7 per partit).

ROBATORIS

1) 395 (1.9 per partit), Scottie Pippen

2) 376 (2.1 per partit), Michael Jordan

3) 358 (1.9 per partit), Magic Johnson

4) 338 (1.9 per partit), John Stockton

5) 296 (1.8 per partit), Larry Bird (un power forward!!!)

Només hi ha tres jugadors que hagin jugat més de 100 partits de playoffs promitjant més de 2 robatoris per partit: Michael Jordan, Maurice Mo Cheeks (el guard dels 76ers del Doctor J) i Isiah Thomas. Amb 295 robatoris (2.2 robatoris per partit), Mo és el sisè jugador que més robatoris ha fet, mentre que Thomas amb 234 robatoris (2.1 per partit) és el dotzè.

En onzena posició destaca Olajuwon (un center!!!) amb 245 robatoris (1.7 pper partit).

TAPS

1) 472, Hakeem Olajuwon (3.33 taps per partit), que també és el jugador que més taps ha fet a la NBA.

2) 401 (2.3 per partit), Shaquille O'Neal.

3) 399, Kareem Abdul-Jabbar. (1.7 per partit).

4) 312 en 123 partits, David Robinson, The Admiral (2.5 per partit).

5) 303 en 139 partits, Patrick Ewing (2.2 per partit).

En sisena posició destaca Tim Duncan, amb 300 taps en 108 partits (2.8 per partit). Tenint en compte que encara no ha fet els 30 anys, és bastant probable que Duncan escali vàries posicions en els pròxims anys.

Julius Erving, el Doctor J, és el desè (un forward!!!) amb 216 taps (1.5 per partit). En quinzena posició, Scottie Pippen amb 185 taps (0.9 taps per partit) és el segon millor forward.

Els mítics Robert Parish i Kevin McHale ocupen la setena i la vuitena posició amb 298 (1.6 per partit) i 281 taps (1.7 per partit).

Michael Jordan és el primer guard de la llista amb 158 taps (vintena posició).

CONCLUSIÓ

Els tres millors guards són:

- Magic Jonhson (el rei de les assistències, un bon anotador, un bon rebotejador i un bon defensor). Magic figura al top ten de punts, assistències i robatoris.

- Michael Jordan (l'anotador més gran i un magnífic defensor). Jordan figura al top ten de punts, assistències i robatoris.

- Jerry West (una força ofensiva només superada per Jordan). Mr Clutch figura al top ten de punts i assistències.

Els dos millors forwards:

- Scottie Pippen (un magnífic defensor i un bon atacant). Pippen figura al top ten d'assistències i robatoris.

- Julius Erving. El Doctor J només destaca al top ten de taps, però s'ha de tenir en compte el fet que va arribar a la NBA amb 26 anys car abans va estar 5 temporades a l'ABA. Si sumem els playoffs de la NBA amb els de l'ABA resulta que Julius Erving ha anotat 4.570 punts (24.2 per partit) i ha capturat 1.611 rebots (8.5 per partit) i 841 assistències (4.4). En total cinquè en punts, desè en taps i dotzè en rebots.

Els dos millors power forwards:

- Larry Bird, el jugador més complet de tots els temps. The Legend figura al top ten de punts, rebots, assistències i robatoris. Amazing!

- Karl Malone (un magnífic anotador). The Mailman figura al top ten de punts i rebots.

Els millors centers:

Com sempre, aquesta posició és la més polèmica.

- Shaquille O'Neal (una força de la naturalesa). Shaq, que encara no s'ha retirat, figura en el top ten de punts, rebots i taps.

- Bill Russell (l'etern el campió). Russell lidera amb una autoritat insultant els rebots, i no lidera els taps perquè a la seva època no es contaven.

- Hakeem Olajuwon (el center més complet de tots els temps). The Dream oferí el festival més gran de la història dels playoffs l'any 1.994, humiliant primer a David Robinson i després a Shaquille O'Neal. Per si això no fos prou, Olajuwon figura al top ten de punts i taps, i és onzè en rebots i robatoris.

- Kareem Abdul-Jabbar (eternament efectiu). És el jugador que més partits de playoffs ha disputat. Figura al top ten de punts, rebots i taps.

NBA 2005-06

2006-04-21T21:00:00.000+01:00

Arriba el mes de maig i amb ell els playoffs de la NBA. Després d’una Regular Season força trepidant, és hora de fer balanç.

La sensació d’aquesta temporada han estat els tres jugadors que han sobrepassat la barrera dels 30 punts per partit: Kobe Bryant, Allen Iverson i LeBron James, tots tres jugadors de perímetre. És cert que són jugadors sensacionals i ultraespectaculars, però no deixa de ser trist veure com la NBA està orfe de centers de qualitat. Ja no hi ha grans rebotejadors, ni intimidadors, ni dominadors sota la cistella.

A nivell d’equips la lliga sembla cosa de dos: els Detroit Pistons i els San Antonio Spurs. Amb més de 60 victòris cada un, i amb uns blocs ultradefensius, pocs equips estan capacitats per derrotar-los en una sèrie a 7 partits.

Detroit té un quintet inicial fantàstic. No té cap superestrella, però tampoc en necessita cap. Els Pistons són un bloc consolidat que ha guanyat un anell de campió (2004) i ha jugat les dues últimes finals de la NBA. Billups és el base. És un excel·lent tirador (més de 18 punts per partit amb un 43% en triples i un 89% en tirs lliures) i un mediocre playmaker. Hi ha tanta entesa entre els integrants dels Pistons, que aquest any Billups ha promitjat 8.6 assistències per partit, convertint-se en un dels millors passadors de la lliga. Hamilton és l’escorta de 2 metres i tan sols 87 kg. Últimament juga amb una màscara protectora. Hamilton és un dels guards més difícils de defensar. No és que sigui una màquina anotadora (20 punts per partit) però sí que és un excel·lent tirador (50% d’encert en tirs de camp, 46% en triples) dotat d’una habilitat única: Hamilton és capaç de llançar amb precisió en un tres i no res. Combinant aquesta habilitat amb els bloquejos, Hamilton surt d’un bloqueig, rep i tira sense que cap jugador sigui capaç d’aturar-lo. Ningú és capaç de llançar la pilota tan bé en un espai de temps tan ínfim com el dorsal 32 dels Pistons. Enguany, els dos guards de Detroit han estat All Stars. Tayshaun Prince és l´únic jugador del quintet inicial que no ha estat All Star. Prince és un forward de 206 cm i 97 kg dotat d’uns braços increíblement llargs. No és cap estrella però és un gran jugador defensiu. És alt i àgil, i amb els seus braços pot taponar o com a mínim dificultar enormement el llançament de qualsevol jugador de perímetre. Prince és la peça perfecte per aturar l’estrella del rival. Finalment, a la zona hi tenim els dos Wallace, tots dos All Star. Rasheed és un power forward de 211 cm dotat d’un tir exterior força bo (36% d’encert en triples) i amb unes grans capacitats defensives. Enguany Rasheed ha promitjat 15 punts, 7 rebots, 1 robatori i 1.6 taps per partit. Finalment tenim el center Ben Wallace, l’ànima de l’equip com en els seus temps ho fou el llegendari Bill Laimbeer. Big Ben és un center baixet (206 cm) però inhumanament poderós. Els seus músculs d’acer i una mentalitat lluitadora han fet de Ben Wallace un dels millors centers defensius de la història de la NBA. Tot i els 7 punts per partit, els més d’11 rebots i 2 taps per partit, així com gairebé 2 robatoris per partit, el fan el favorit del públic del Palace of Auburn Hills.

San Antonio també és un gran equip tot i que allí hi ha una superestrella de la categoria de Tim Duncan. Duncan no és espectacular, no és una màquina anotadora, no té cap carisma, però és un guanyador nat. Eternament efectiu, aquesta temporada ha estat la més fluixa del dorsal 21 dels Spurs, que tot i això ha acabat amb 18 punts (no havia anotat mai menys de 20 punts per partit), 11 rebots (la seva pitjor marca), 2 taps (la seva pitjor marca) i gairebé un robatori per partit. Però quan es parla de Duncan mai se sap. Aquest home només ha estat aturat per Shaquille O'Neal. L'any passat es va menjar Shawn Marion i Rasheed Wallace. Definitivament, mentre Duncan jugui, els Spurs són ferms candidats al títol. Aquest any, el menut Tony Parker gairebé ha eclipsat al poderós Duncan. El francès ha acabat amb 19 punts per partit (amb un increïble 55% d’encert en tirs de camp), 6 assistències i un robatori per partit. Altres jugadors destacats de l’equip són Manu Ginobili (sol créixer als Playoffs), l’ultradefensiu Bruce Bowen i els reserves de luxe: Michael Finley, Robert Horry (Mister May) i Nick Van Exel. L’únic punt feble dels Spurs són els centers (Mohammed i Nesterovic). Per sort seva, els seus grans rivals, els Pistons, no tenen un gran anotador en aquesta posició.

Els Nets no tenen cap possibilitat (o molt poques) de guanyar l'Anell de campions però almenys el públic de New Jersey disfruta com cap altre veient el seu equip. Els Nets són l'equip més espectacular gràcies al trio de jugones: Kidd (el rei del triple-doble), Carter (sobren comentaris) i Jefferson (una màquina ofensiva).

Però la NBA no només és una competició entre 30 equips. També és un conglomerat dels millors jugadors del món. Enguany els més destacats han estat els següents:

Kobe Bryant ja és una llegenda. El número 8 dels Lakers ha entrat al selecte club dels jugadors que han promitjat més de 35 punts per partit durant una temporada (els altres dos membres del club són, òbviament, Wilt Chamberlain –únic jugador que pertany al club de jugadors que han promitjat més de 40 punts durant una temporada- i Michael Jordan, el mestre de tots els jugadors de perímetre actuals). Per molta ràbia que ens faci, no podem obviar que Kobe és el millor anotador de la lliga. Anota des dins i fora l’ampolla, entrant a cistella, esmaixant o a cistella passada.

Imatge del ja llegendari recital de Kobe Bryant el 22 de gener del 2006. Amb aquest tir lliure Kobe feia 81 punts en un partit!!! És la segona millor marca de tots els temps, només superada pels mítics 100 punts que Wilt Chamberlain va fotre als Knicks de New York l’any 1.962.

Petita o gran crítica a Kobe: tot sol no guanyaràs mai cap títol, xaval. 35 punts per partit és una xifra a l’abast de molt pocs, és cert, però un encert en tirs de camp del 45% i menys de 5 assistències per partit indiquen que tires massa.

Dwyane Wade. Si l’any passat va ser la gran revelació, aquest any ha estat el de la consagració del jove guard dels Heat. El dorsal 3 és, per mi, el jugador de perímetre més complet: és un gran anotador (27 punts per partit amb un 50% d’encert en tirs de camp), letal i decisiu (no dubta en assumir la responsabilitat quan les coses es posen malament), un gran jugador d’equip (gairebé 7 assistències per partit), un excel·lent defensor (2 robatoris i gairebé 1 tap per partit) i un bon rebotejador (més de 5 rebots per partit). No deixa de ser sorprenent el fet que Wade tan sols medeixi 193 cm. El menut guard dels Heat supleix la manca de cm amb velocitat i tenacitat. No endebades, Wade és un autèntic highflyer, capaç de fer esmaixades colossals. El secret del seu èxit el deu, no només a l’increïble potència física i la gran capacitat de salt, sinó també a un canvi de ritme extraordinari. D’aquí el seu nickname: Flash. És un plaer veure’l trencar defenses amb els seus canvis de ritme. Per no parlar dels bots que fa un cop s’acosta a cistella. Simplement, sensacional.

La pregunta que tots ens fem és: aquest any l’acompanyaràs, Shaq? Junts seríeu invencibles.

Wade té una assignatura pendent: el llançament des de llarga distància (un patètic 18% d’encert) i el tir lliure (al voltant del 75% d’encert, una xifra molt baixa per un guard). Encara és jove i pot millorar, tot i que actualment intenta evitar aquesta mena de llançaments.

LeBron James (MVP de l’All Star). Una força de la naturalesa. 203 cm i gairebé 110 kg de pes movent-se i saltant amb una força i agilitat sobrehumanes. Sens dubte un físic superior a la resta. Aquest any ha jugat de forward i ha fet una demostració de potència ofensiva: més de 31 punts per partit (amb un 48% d’encert en tirs de camp), 7 rebots per partit, 6.6 assistències, 1.5 robatoris i gairebé un tap per partit. És el segon jugador més eficient de la NBA i possiblement el segon millor highflyer de la lliga.

Com la majoria de highflyers (Wade, Richardson...), LeBron encara té pendent l’assignatura dels tirs lliures (LeBron menys d’un 75% d’encert!!!). El llançament de 3 punts, en canvi, ja no és una assignatura pendent per a James (un correctíssim 35% d’encert després d'entrenar durament l'estiu del 2005).

Aquest any, molts han comparat James amb Wade. Tots dos van ser elegits al draft del 2003, tots dos són autèntiques màquines ofensives, i molts creuen que són el futur de la NBA. Tot i la superioritat física i ofensiva de King James, el cert és que molts pensen que el dorsal 23 dels Cavaliers no és encara un jugador tan complet com Wade, sobretot a l’hora de defensar i assumir responsabilitats en els últims segons.

Sorpreses destacades: Elton Brand, Gerard Wallace, Pau Gasol, Dwight Howard i el rookie Chris Paul. El power forward All star Elton Brand (203 cm i 115 kg) ha jugat a un altíssim nivell enguany: 25 punts -53% d’encert en tirs de camp, 10 rebots, 2.5 taps i 1 robatori per partit. No menys impressionant ha estat el forward Gerard Wallace (2 metres i 98 kg): 15 punts -53% d’encert, 7.5 rebots, 2.5 robatoris i 2 taps per partit. Sens dubte, Wallace ha estat el millor jugador defensiu de la temporada.

Pau Gasol no ha jugat a un nivell tan alt com aquests autèntics jugones però déu n’hi do com s’ha espavilat enguany. El de Sant Boi ha començat a treure profit dels seus 213 cm i 110 kg de pes: 20 punts –amb un 50% d’encert en tirs de camp, 9 rebots, 4.6 assistències i 2 taps per partit. Amb aquest números, el català ha aconseguit finalment ser All Star. Enrere queda aquella imatge de metrosexual. Ara en Pau és tot un home, un magnífic defensor, un bon atacant i un barbut amb un cert aire talibà.

Dwight Howard (20 anys) ha estat, sense cap mena de dubte, el millor sophomore de la lliga. El gegant de 211 cm i 120 kg de pes està començant a fer-se un lloc entre els millors jugadors dins de l’ampolla: 16 punts amb un 53% d’encert en tirs de camp, 12.5 rebots i 1.5 taps per partit. On és Emeka Okafor, número 1 del draft de fa dos anys?

Finalment, tenim el millor rookie de l’any: Chris Paul, el menut guard de 183 cm i menys de 80 kg de pes. El nano, de només 20 anys, ha demostrat ser un magnífic base: 16 punts, 8 assistències, 5 rebots i 2.25 robatoris per partit. És una flor d’estiu? O pel contrari es tracta d’un futur All Star? Només el temps ens ho dirà.

Altres jugadors destacats: els de sempre. Steve Nash (l’ex MVP s’ha superat: 19 punts per partit amb un 51% d’encert en tirs de camp, un 43% en triples i un 92% en tirs lliures –aquests números em recorden Larry Bird!!!- i 10.4 assistències per partit –líder indiscutible), Allen Iverson (33 punts –amb un raquític 44% d’encert, 7 assistències i 2 robatoris per partit), Kevin Garnett (el jugador més complet i eficient de la lliga: 22 punts amb un 53% d’encert en tirs de camp i un 81% en tirs lliures, 12.7 rebots per partit -màxim rebotejador de la lliga, 4 assistències, i més d’un tap i un robatori per partit. La pregunta és: algun dia serà capaç de fer alguna cosa a nivell col·lectiu?), Paul Pierce (tot sol a Boston, el gran Paul ofereix recitals nit rera nit amb més de 26 punts i 6 rebots per partit), Dirk Nowitzki (més de 26 punts -amb un 40% d’encert en triples i més del 90% en tirs lliures- i 9 rebots per partit), Shawn Marion (22 punts amb un 52% d’encert en tirs de camp, 12 rebots, 2 robatoris i gairebé 2 taps per partit)...

El millor esmaixador continua siguent Vince Carter. El dorsal 15 dels Nets ho té tot: salt, potència, coordinació, tècnica, habilitat, contundència, originalitat, espectacularitat...

Imatge sensacional de la millor esmaixada de la temporada: in your face a Alonzo Mourning!!!

EL SENYOR DELS ANELLS

2006-04-01T14:43:00.000+01:00

Cap jugador pot comparar-se a Bill Russell pel que fa a èxits esportius. El llegendari dorsal 6 dels Boston Celtics és el guanyador més gran de la història de l’esport professional americà. En tretze anys de carrera, Russell va ser 11 vegades campió de la NBA i 5 vegades MVP.

Russell fou el pilar defensiu dels Celtics dels anys 60, el millor equip de tots els temps. Tot i ser un jugador molt limitat ofensivament, gràcies a la seva tenacitat i al seu esperit guanyador, el center dels Celtics va anul·lar tots els rivals que van gosar interposar-se en el seu camí cap a la victòria. El gran mèrit de Russell és que no només desgastava físicament els rivals a base de taps, robatoris i marcatges implacables sinó que també els desgastava psicològicament. Cada rebot, cada tap, cada acció defensiva del center dels Celtics era una mostra de superioritat envers el rival. Com diria el mateix Russell, “es tractava de fer entendre als nostres rivals que no podien fer cistella, que per més que ho intentessin els aturaríem”. El resultat d’aplicar aquest estil de joc és ben conegut: un èxit sense precedents.

Tècnicament parlant, la defensa de Russell combinava la intimidació física del center amb l’agilitat i picardia dels guards defensius. En altres paraules, Russell no només defensava la zona sinó que defensava tota la pista. Era un mag que estava a tot arreu. Hi ha una jugada que defineix a la perfecció l’estil de Russell. Fou a les Finals del 1.965 contra els Lakers. Els Celtics fallen un atac, el rebot és pels Lakers que ràpidament passen la pilota a Jerry West. West estava de palomero tot sol a l’altra banda del camp. La cistella sembla òbvia. Ningú es digna a intentar aturar West... excepte Bill Russell. Mentre West es retrau fent una bella entrada a cistella, Russell creua tot el camp corrent per atrapar-lo i fer un tap simplement al·lucinant. Aquesta jugada la podeu veure al DVD “The 100 Greatest Plays in the NBA history” i, francament, val la pena veure-la.

Però la cosa no s’acaba aquí. Russell no només era un defensa extraordinari i un magnífic rebotejador sinó que també era un jugador d’equip i un gran líder. De fet una cosa implica l’altra. Si un jugador és un baluard defensiu infranquejable, no és difícil imaginar-se què fàcil ha de ser jugar en el seu equip. I això és exactament el què passava. Gràcies al seu domini defensiu, Russell feia que els seus companys juguessin amb més confiança que els rivals. Quan un jugador dels Celtics fallava, sabia que encara quedava Bill Russell per corregir l’error. Cada cop que Russell aturava l’atac rival, els Celtics es llançaven al contraatac. Si els Celtics fallaven un atac sempre quedava Bill Russell per agafar el rebot. I així un llarg etz. Com diria el seu ex-company d’equip Donald “Don” Nelson: “There are two types of superstars. One makes himself look good at the expense of the other guys on the floor. But there's another type who makes the players around him look better than they are, and that's the type Russell was."

William “Bill” Russell va néixer a Monroe, Louisiana (1.934), però va viure la seva adolescència a Oakland, Califòrnia. Havia hagut d’emigrar en busca d’un destí millor per a la família. D’adolescent no destacà en el basquetbol perquè era poc hàbil tècnicament. Però era alt (208 cm), de manera que pogué entrar fàcilment a l’equip de la Universitat de San Francisco a mitjans dels 50. Aprofitant que la seva altura li obria portes que restaven tancades a la immensa majoria, Russell es confabulà per ser un guanyador tot i les seves mancances tècniques. D’aquesta manera, Bill compensà la seva limitada aportació tècnica i anotadora amb el seu revolucionari sistema de joc defensiu que li permeté dominar els partits. Pocs podien imaginar que havia nascut el mite que faria petit tots els altres.

A la universitat destaquen 3 fets. En primer lloc, els èxits van començar a arribar a la vida de Bill Russell. Va guanyar la lliga universitària (NCAA) l’any 1.955 i 1.956. En segon lloc, Russell va explotar erigint-se com un jugador dominant amb mitjanes de 20 punts i 20 rebots per partit. I finalment, en tercer lloc, a San Francisco va coincidir amb el guard K.C Jones, futur company d’equip també als Celtics.

L’arma principal de Russell era el tap. Feia relativament poc que la tirania de Mikan havia obligat a revisar les regles dels taps i de la possessió de la pilota. En conseqüència, als anys 50 el basquetbol s’havia tornat un esport tremendament ofensiu. Ningú es preocupava de la defensa. Amb l’aparició del tap il·legal, el nombre de jugadors capaços de fer taps es va reduir considerablement. Aturar un rival a base de taps semblava una missió impossible. Pocs podien imaginar que l’autèntica revolució estava per venir. Els que criticaven Russell per falta de capacitat ofensiva no trigarien en haver d’empassar-se les seves paraules.

L’any 1.956 Bill Russell va esdevenir elegible pel draft de la NBA. Aquell mateix any, el gran George Mikan es retirava i s’acabava la dinastia dels Lakers de Minneapolis. Tot i les inqüestionable habilitats defensives de Russell, només un equip estava interessat en fer-se amb els seus serveis: els Boston Celtics. En aquells moments era impensable considerar que l’estrella d’un equip fos un jugador bàsicament defensiu. I més si tenim en compte que a la segona meitat dels cinquanta a les universitats començaven a brillar homes com Wilt Chamberlain i Elgin Baylor, autèntiques màquines ofensives. Però l’entrenador dels Celtics ho tenia decidit: Bill Russell era el pilar del seu projecte guanyador.

Era, naturalment, Arnold “Red” Auerbach (1.917, New York), un tirà compassiu (així s’autodefinia ell) que només pensava en una cosa: la victòria. “Basketball is like war in that offensive weapons are developed first, and it always takes a while for the defense to catch up”. “The only correct actions are those that demand no explanation and no apology.” Només un home de la seva filosofia podia confiar cegament en Bill Russell. “Strategy is something anyone can learn, but not all coaches take the time to understand a man's personality”. El mateix Russell ha reconegut que les crítiques a les quals va estar sotmès per ser un jugador tan mediocre ofensivament l’havien arribat a afectar tant que ell mateix es va qüestionar la seva pròpia vàlua. Aleshores Auerbach li digué: Just do what you do best.

Red Auerbach had many victory cigars thanks to Bill Russell

A mitjans dels 50, els Celtics ja eren un bon equip, sobretot ofensivament parlant. No en va, l’any 1.956 havien arribat a la Final de la NBA. L’estrella dels Celtics dels cinquanta era el guard Bob Cousy (sempre al voltant de 20 punts i 8 assistències per partit), el millor playmaker de l’època, “The Houdini of the Hardwood”. Cousy era un jugador espectacular i carismàtic. A la pàgina de la NBA recorden que “he was the original Human Highlight Film. He was magical before there was Magic." Cousy fou el primer en fer passades sense mirar, per darrera l’esquena... com molt bé diu ell mateix “el que jo feia ara ho fa qualsevol màrrec a l’escola, però als anys 50 allò era totalment nou i la gent pagava per veure-ho”. L’acompanyaven el shot guard Bill Sharman i el petit center de 203 cm Ed Easy Macauley, al voltant de 20 punts per partit cada ú. El problema eren els rebots (Macauley amb prou feienes capturava 8 rebots per partit) i la defensa. Els Celtics no eren capaços de pressionar i dominar la zona, fet que els impedia ser un equip guanyador. Tot això ara ens sembla obvi, però és gràcies a Auerbach i Bill Russell que tots sabem de la importància de la defensa i el rebot.

Tot i que Auerbach era l’únic que desitjava realment Russell, el cert és el draft del 1.956 no era gens favorable als interessos dels Celtics. Com que havien quedat segons la temporada anterior, els Celtics serien un dels últims equips en poder elegir. Per a més inri, els Celtics també desitjaven la jove promesa Tom Heinsohn, un gran anotador-rebotejador de 2 metres d’altura. En aquells temps hi havia una regla anomenada “territorial selection” que permetia “reservar-se” un jugador del draft si aquest jugava al territori de la franquícia. Gràcies a aquesta regla, els Celtics es van poder assegurar Tom Heinsohn però per contra, d’aquesta manera es quedaven sense poder elegir a ningú a la primera ronda del draft. Era obvi que algú acabaria agafant Russell abans que els Celtics poguessin fer-ho. Per això, Auerbach planejà un intercanvi. Els primers a elegir eren els Royals, però com que tenien el jove i prometedor center Maurice Stokes, no eren un perill pels interessos dels Celtics. Els segons en poder elegir, els Saint Louis Hawks del magnífic Bob Pettit, no estaven gaire interessats amb Bill Russell però sí que estaven disposats a fer un intercanvi amb els Celtics. El preu per Bill Russell fou Ed Easy Macauley (ex-jugador de la universitat de Saint Louis, Ed era l’ídol de l’afició d’aquella ciutat) i el rookie Cliff Hagan. Com molt bé diuen a la pàgina de la NBA: The deal brought the Hawks a championship in 1958, but it brought the Celtics a dynasty.

A finals del 1.956, els Celtics havien incorporat Bill Russell, Tom Heinsohn i K.C. Jones. Russell i Jones es van perdre l’inici de la temporada 1.956-57 perquè estaven amb l’equip de basquetbol americà als Jocs Olímpics. Tornaren a Boston al desembre amb una medalla d’or. El millor, però, encara havia de venir.

Els Celtics havien començat molt forts, liderats per Cousy (20 punts i 7.5 assistències per partit), Sharman (21 punts per partit) i el rookie Heinsohn (16 punts i 10 rebots per partit), de manera que Russell no tingué problemes d’adaptació. Amb 44 victòries, els Celtics van liderar la Regular Season. Cousy, el líder de la lliga en assistències, fou elegit MVP, i Heinsohn, Rookie de l’Any (acabant amb els dubtes que tenia Auerbach respecte aquest jugador. També havia dubtat públicament de Cousy anteriorment...). Russell fou el líder en rebots (19 per partit) però la seva poca aportació ofensiva (menys de 15 punts per partit) es feu evident. Com a curiositat jo em quedo amb les roques que tiraven els jugadors en aquella època. Cousy per sota del 40% d’encert en tirs de camp, Heinsohn un raquític 40% d’encert, i Russell i Sharman poc més del 40%.

Als playoffs, Sharman va continuar anotant mentre que els dos rookies i Cousy van apretar el ritme. El Houidini de la pista va promitjar més de 9 assistències per partit, Russell va dominar la zona amb 24 rebots per partit i Tom Heinsohn va explotar amb 22 punts i 12 rebots per partit. A la Final es van trobar amb els Saint Louis de Pettit i Macauley. Tot i que els Celtics eren els favorits, la Final es va decidir en el setè partit. Els Hawks van forçar dues pròrrogues però al final els Celtics es van proclamar campions de la NBA per primera vegada en la història.

La següent temporada, la 1.957-58, Russell va agafar les regnes de l’equip (líder de la lliga capturant rebots per segona vegada consecutiva, aquest cop amb 22 rebots per partit) i es va erigir com a MVP de la lliga, guardó que guanyaria en cinc ocasions al llarg de la seva carrera. Russell tan sols havia promitjat 16 punts i 3 assistències per partit, un bagatge ofensiu francament pobre. Però quan es parla de Russell un no ha de mirar les estadístiques individuals sinó les de conjunt. Els equips on jugava Russell dominaven els partits. Mentre Cousy, Sharman i Heinsohn s’encarregaven de l’atac, Russell va imposar la seva llei en defensa. Com molt bé diuen a la pàgina de la NBA “Russell brought a new level of defensive artistry, intimidating opponents with blocked shots and proving that it didn't take a scorer to dominate a game”.

Una de les claus de l’èxit de Russell era la seva habilitat innata per capturar rebots. Russell fou el primer a entendre que per dominar els rebots el més important és agafar la posició i anticipar-se a la jugada. His game was as much analytical and mental as it was physical.

La final del 1.958 va tornar a enfrontar els Celtics amb els Hawks. Aquest cop, però, Russell es lesionà en el tercer partit i els Hawks no desaprofitaren l’oportunitat per proclamar-se campions. El títol del 1.958 fou l’ única concessió que Bill Russell va donar en els deu primers anys de la seva carrera.

La temporada 1.958-59, els Celtics van iniciar la dinastia. El debut d’Elgin Baylor, el primer high flyer de la història, va quedar eclipsat per la gran exhibició dels Celtics. Cousy 20 punts i gairebé 9 assistències per partit, Sharman 20 punts per partit, Heinsohn 19 punts i 10 rebots per partit, i Russell 17 punts, 23 rebots (líder de la lliga per tercera vegada consecutiva) i 3 assistències per partit. Als playoffs, les dues grans estrelles de l’equip, Cousy i Russell, van liderar l’equip (Cousy va promitjar 19 punts, 11 assistències i 7 rebots per partit, mentre que Russell 15 punts, 28 rebots i gairebé 4 assistències per partit) per aconseguir el seu segon campionat en 3 anys. Aquest cop, però, la Final no fou contra els Hawks, tot i l’MVP Bob Pettit, que havia firmat una fabulosa Regular Season amb 29 punts, 16 rebots i 3 assistències per partit, sinó contra els Lakers de Minneapolis del rookie Elgin Baylor.

Després d’escombrar els Lakers, els Celtics ja no abandonarien la victòria fins ben entrat els seixanta. Amb el títol del 1.959 es va fundar la dinastia més gran de tots els temps. Liderats per Russell i Auerbach, els Celtics van guanyar fins a 8 anells consecutius. De res va servir l’arribada d’homes com Wilt Chamberlain, Oscar Robertson o Jerry West. Els Celtics eren, simplement, invencibles.

Amb l’arribada de Wilt Chamberlain a la NBA la temporada 1.959-60, es va iniciar el que els americans anomenen the rivalry: Russell versus Chamberlain. El millor jugador defensiu contra el millor ofensiu, el millor jugador d’equip contra el millor jugador individual. Per primera vegada en la seva vida, Russell es va haver d’enfrontar a algú que no podia ser aturat per un sol home. Però Russell no estava sol. Els seus companys d’equip que tantes vegades ell havia ajudat es confabularen per impedir que Russell fos humiliat. D’aquesta manera, els Celtics i no Bill Russell van reduir Wilt Chamberlain. Ningú, ni tan sols Russell, podia aturar Wilt Chamberlain. El què sí va fer Russell és “reduir l’efectivitat” de Wilt Chamberlain. I amb l’ajuda dels seus companys, l’equip va vèncer el tità. Els 28 punts per partit que va promitjar Chamberlain jugant contra Russell són prou explícits, per no dir el dia que Chamberlain va capturar 55 rebots a la cara de Russell (rècord de rebots en un sol partit). Ara bé, com deia Auerbach: “no m’importa si els meus jugadors fan 50 punts o en fan 5, només m’importa guanyar”.

What became clear, both during the 1959-60 season and over the next several years, was that basketball was a team game. Chamberlain was great, but the Celtics were better.

Durant la temporada 1.959-60, els Celtics van continuar dominant gràcies al seu triplet ofensiu (Cousy 20 punts i 9.5 assistències per partit, Sharman 20 punts per partit i Heinsohn 21 punts i més de 10 rebots per partit) i a l’incommensurable Bill Russell, 18 punts, 24 rebots (segon millor rebotejador darrera Wilt Chamberlain) i gairebé 4 assistències. La Final, contra els Hawks, fou un festival de Russell. En el setè i definitiu partit, Russell va anotar 22 punts i va capturar 35 rebots per donar la victòria als Celtics. Era el segon campionat consecutiu pels Celtics i el tercer en quatre anys.

La temporada 1.960-61 significà l’inici del declivi dels veterans Bill Sharman i Bob Cousy. Però els Celtics no se’n ressentiren car tenien una gran plantilla... i Bill Russell, l’MVP de la temporada. Als playoffs, where the legends are born que diuen a la NBA, Russell va promitjar 19 punts, 30 rebots i 5 assistències per partit. Els Hawks foren derrotats en 5 partits i els Celtics es proclamaren campions per quarta vegada en la seva història. El guard Bill Sharman es retirà i el seu lloc l’ocupà el fins aleshores reserva Sam Jones.

La temporada 1.961-62, Russell va guanyar el seu tercer MVP (el segon consecutiu) després d’acabar la Regular Season amb 19 punts (rècord personal d’anotació), 23 rebots i 4.5 assistències per partit. Els Celtics eren el millor equip tot i que van haver de suar de valent per demostrar-ho. A la Final de Conferència van necessitar 7 partits per véncer els Warriors de Chamberlain, i 7 partits més per derrotar els Lakers de Baylor i West a la gran Final de la NBA. Sam Jones i Tom Heinsohn van promitjar 21 punts per partit als playoffs, però el gran líder i heroi va tornar a ser Bill Russell, que va promitjar 22 punts, 26 rebots i 5 assistències per partit.

L’any 1.962, els Celtics reforçaven el perímetre amb l’arribada del rookie John Havlicek a l’equip. Havlicek, l’home que va popularitzar la figura del sisè home, era un guard-forward extraordinàriament complet, tant atacant com defensant. No en va, és l’únic jugador de la NBA que pot presumir d’haver anotat més de 25.000 punts, capturat més de 8.000 rebots i repartit més de 6.000 assistències. Havlicek és, després de Russell i Bird, el jugador més important dels Celtics. Va arribar quan l’equip necessitava un recanvi al perímetre (a principis dels seixanta quan Sharman i Cousy es retiraven), i encara va ser capaç de mantenir l’esperit guanyador de l’equip durant els setanta (quan semblava que sense Russell els Celtics estaven acabats). "If I had a son like John I'd be the happiest man in the world" va dir en una ocasió Red Auerbach.

La temporada 1.962-63 fou l’única temporada on coincidiren les tres grans estrelles dels Celtics dels 50, dels 60 i dels 70: Bob Cousy, Bill Russell i John Havlicek. Completaven l’equip el guard Sam Jones i el power forward Tom Heinsohn, que s’inflaren a fer punts tant a la Regular com als playoffs. El resultat d’un equip tan extraordinari no podia ser cap altre que un sisè anell pels Celtics (el cinquè consecutiu). Durant la Regular Season, Russell obtingué el seu quart MVP (tercer consecutiu) tot i que, com sempre, l’autèntic Bill Russell només aparegué als playoffs: 20 punts, 25 rebots i 5 assistències per partit.

La temporada 1.963-64 fou la primera sense el carismàtic Bob Cousy. Els dies de Heinsohn també estaven arribant al final, però els Celtics ja tenien un recanvi: Tom Sanders. S’havia acabat una etapa però no els títols. Havlicek i Jones lideraren l’equip ofensivament amb 20 punts per partit cada ú. Russell s’encarregà, com sempre, de la defensa i de liderar l’equip (15 punts, 24.7 rebots –líder de la lliga, superant fins i tot a Wilt Chamberlain- i gairebé 5 assistències per partit). Aquell any, però, l’MVP fou per Oscar Robertson, The Big O (31 punts –amb un 52% d’encert en tirs de camp, 11 assistències i 9.9 rebots per partit).

Llegendes: Bill Russell, Bob Cousy, John Havlicek, Tom Heinsohn i K.C. Jones

Gràcies a uns encertats relleus, els Celtics continuaven imbatibles. El 1.965 aconseguiren el setè anell consecutiu (el vuitè de la història dels Celtics). Russell, de 32 anys, aconseguí el seu cinquè i últim MVP amb 14 punts, 24 rebots i més de 5 assistències per partit. Als playoffs, com sempre, Russell es va superar (16 punts, 25 rebots i 6 assistències per partit). No menys destacable fou l’aportació ofensiva d’un altre veterà, el guard Sam Jones, amb 26 punts per partit a la Regular i 29 als playoffs. Aquell any, però, l’autèntic heroi dels Celtics fou John Havlicek, recordat per sempre més pel famós robatori a les Finals de Conferència del 1.965.

En el setè i definitiu partit de les Finals de Conferència, els Celtics guanyaven tan sols d’un punt a falta de 5 segons: 110 a 109. La possessió de la pilota era pels Celtics. Bill Russell, el gran líder, va agafar la pilota disposat per treure de banda. No es podia fallar i per això ell va assumir tota la responsabilitat. De res van servir les queixes dels companys recordant-li que hi havia millors passadors a l’equip. Russell estava disposat a ser l’encarregat de posar la pilota en joc. Com ell mateix ha reconegut posteriorment, aquell fou el pitjor error de la seva vida. Russell, conegut per la seva poca habilitat amb la pilota, intentà assistir a un company d’equip però la pilota rebotà contra els ferros que sostenen el taulell... per acabar sortint del camp. Possessió pels Sixers de Wilt Chamberlain i 5 segons (el rellotge no s’havia mogut perquè cap jugador havia tocat la bola) per acabar amb la dinastia dels Celtics. Bill Russell s’enfonsà. El millor jugador de tots els temps seria recordat també per l’error més gran de tots els temps? Mentre Russell es rendia, els seus companys es confabularen per corregir l’error del gran líder. I això és el que va passar:

Philadelphia's Hal Greer inbounded to Chet Walker, but Havlicek stole the ball to seal the victory. Havia nascut una llegenda. Els Celtics continuarien regnant.

Aquest robatori també és famós per les paraules amb les quals Jonnhy Most va plasmar el moment: "Havlicek steals it. Over to Sam Jones. Havlicek stole the ball! It's all over! Johnny Havlicek stole the ball!". 20 anys després, Boston va tornar a sentir una alegria similar quan Gerard Henderson efectuà el famós robatori de les Finals del 1.984 (per més informació veure el post dedicat als Celtics dels anys 80).

Després de superar els Sixers de Chamberlain, els Lakers de West i Baylor no foren un rival digne a la gran final. Amb el títol del 1.965, els Celtics aconseguien el vuitè anell de la seva història i el setè de manera consecutiva.

A partir del 1.965, s’evidencià que la plantilla envellia i no es rejovenia (amb l’excepció del gran Havlicek). Heinsohn es retirà, mentre que Sanders, Jones i Russell ja passaven de la trentena. Potser Sam Jones és el que millor va aguantar el pas dels anys, mentre que Russell, tot i disminuir progressivament el seu rendiment, continuà exercint de líder fins a l’últim dia de la seva gloriosa carrera.

Passaven els anys però els Celtics, tot i envellir, no cedien. La temporada 1.965-66 serà recordada per sempre més pel vuitè anell consecutiu dels Celtics. Després de 15 anys com a entrenador dels Celtics, Red Auerbach, va plegar per dedicar-se a tasques directives (mànager de l’equip). El seu lloc, a petició del mateix Auerbach, l’ocupà Bill Russell, que d’aquesta manera passava a ser entrenador-jugador. Russell, el millor jugador de tots els temps, es convertí en el primer entrenador negre de la NBA.

Amb l’adéu de Red Auerbach s’acabà la dinastia. La temporada 1.966-67, els Sixers de Wilt Chamberlain van eliminar els Celtics en tan sols 5 partits a les finals de Conferència. Tot i que Philadelphia tenia un gran equip, la clau de la victòria fou el nou estil de joc que adoptà Wilt Chamberlain, menys individualista i més efectiu (22 punts amb un 58% en tirs de camp, 29 rebots i 9 assistències per partit). Ofensivament, Russell tan sols pogué aportar 10 punts amb un 36% d’encert.

Fou un cop molt dur. Durant uns mesos molta gent pensà que els temps gloriosos ja no tornarien mai més, però no fou així. L’anell del 1.967 tan sols fou la segona i última concessió que Bill Russell feu en tota la seva carrera esportiva.

La temporada 1.967-68, els Celtics es van venjar dels 76ers i van demostrar a tot el món qui eren els autèntics campions. Contra Philadelphia, Russell va jugar ultramotivat. En el setè i definitiu partit, els Sixers tenien possibilitats fins a l’últim minut, però aleshores aparegué Russell. Primer realitzà un tap i poc després capturà un rebot defensiu and fed the ball to Sam Jones, who made the final basket in a 100-96 triumph. A la gran Final els Lakers van oposar resistència però van acabar caient després de sis partits.

Era el desè anell dels Celtics i el primer sense Auerbach.

La temporada 1.968-69, la última de Russell i Jones, fou molt dura però també molt gratificant. Els Celtics van entrar als playoffs pels pèls, després d’una campanya molt fluixa (48 victòries i 34 derrotes), però finalment es van tornar a proclamar campions de la NBA. Tant a la Regular Season com als playoffs Havlicek liderà l’equip en punts (únic jugador dels Celtics que promitjà més de 20 per partit) i assistències (més de 5 per partit). Russell, per la seva banda, es limità a les tasques defensives (a la Regular Season promitjà menys de 10 punts per partit).

Després de 13 anys de carrera professional, Russell es retirà. El seu llegat, com molt bé diuen els americans: defense wins championships. És el millor jugador de tots els temps? Potser sí (jo crec que el millor és Michael Jordan). En tot cas, és innegable que és el guanyador més gran de tots els temps: 2 vegades campió de la NCAA, 1 medalla d’or als Jocs Olímpics del 1.956, 11 anells de campió a la NBA, 5 vegades MVP, 12 vegades All Star, segon màxim rebotejador de tots els temps (21.620 rebots, o el què és el mateix: 22.5 rebots per partit), màxim rebotejador de la història en els playoffs (4.104 rebots o el què és el mateix, 24.9 rebots per partit en els playoffs), és un dels dos únics jugadors que ha capturat més de 50 rebots en un partit (51 el 5 de febrer del 1.960).

Amb l’àdeu de Russell, s’acabà una etapa guanyadora. Als setanta, el gran líder de la NBA també fou un center, però no jugà a Boston sinó a Milwaukee. Després de dos anys molt fluixos (sense ni tan sols jugar els playoffs), els Celtics pogueren tornar a l’elit gràcies al trio fantàstic: el guard Joseph Henry “Jo Jo” White, el center Dave Cowens i el veterà John Havlicek. Però això ja és una altra història...

WILT CHAMBERLAIN, THE BIG DIPPER

2006-03-09T14:08:00.000Z

Wilton Norman Chamberlain (Wilt the Stilt, The Big Dipper) fou the most awesome offensive force the game has ever seen. En el món del basquetbol, Chamberlain és sinònim de domini. Cap jugador ha dominat els taulells amb tanta autoritat com ho va fer el mític dorsal 13 dels Philadelphia Warriors (1.959-62), San Francisco Warriors (1.962-65), Philadelphia 76ers (1.965-68) i Los Angeles Lakers (1.968-73). Ha estat, sense cap mena de dubte, el millor anotador-rebotejador de la història, a anys llum dels seus perseguidors. Jordan fou un super anotador com ell, però en cap cas un gran rebotejador. Russell, el seu arxienemic, fou un super rebotejador com ell, però en cap cas un gran anotador. Però això no és tot. A la NBA, Wilt Chamberlain fou el número 1 en gairebé totes les categories, incloent taps, robatoris i assistències. Per desgràcia, els taps i els robatoris no es contemplaven abans del 1.974 de manera que no sabem del cert quantes vegades va fer quàdruples figures.

Un jugador tan extraordinari a nivell individual i tanmateix tan negat amb l’èxit col·lectiu. És l’únic gran dominador que no ha establert mai una dinastia (George Mikan i els Indianapolis Lakers, Bill Russell i els Boston Celtics, Michael Jordan i els Chicago Bulls, Shaquille O’Neal i Los Angeles Lakers...). El motiu és ben simple: Wilt no tingué mai aquell caràcter propi dels guanyadors, o com diria ell mateix, “I’m just not naturally competitive and aggressive. I don’t have a killer instinct".

Wilt Chamberlain (1.936, Philadelphia) fou el primer jugador de més de 7 peus i 120 kg que jugà a la NBA. A finals dels anys 50, els centers de la lliga estaven encara per sota dels 210 cm d’altura i els 110 kg de pes. Wilt, per tant, era el més alt, el més pesat i el més fort. Però la cosa no acaba aquí. En aquella època, els jugadors de més de 2 metres eren extremadament lents i molt limitats tècnicament. Wilt, en canvi, era ràpid, àgil i amb una gran coordinació de moviments (per l’època). El resultat no podia ser cap altre que un domini aclaparador des del primer instant.

Als anys seixanta del msegle XX, Mohammed Al·lí i Wilt Chamberlain foren dues estrelles mediàtiques. Serveixi aquesta foto per veure el tamany descomunal de Wilt Chamberlain (Alí medeix més de 190 cm).

Quan estudiava al High School, Chamberlain va demostrar ser un atleta superdotat: es diu que feia els 100 metres en 11 segons (!!!) i que era el millor en proves tan diverses com llançament de pes, salt d’altura i salt de longitud. Al final però, la lògica es va imposar, i per raons d’altura va acabar a l’equip de basquetbol. Amb Wilt a l’equip, els entrenadors van practicar una modalitat força curiosa: quan algun jugador de l’equip havia de tirar tirs lliures, fallava expressament perquè Wilt capturés el rebot i fes cistella. Aquesta tàctica rastrera obligà, anys després, quan Wilt ja estava a la NBA, a canviar les regles del tir lliure (la pilota ha de tocar almenys el cèrcol quan es llança un tir lliure, altrament, no hi ha rebot i la possessió és per l'altre equip). Era tan gran el domini de Wilt a la zona, que anys més tard, la NBA es va veure obligada a ampliar les mides del camp!

Quan Chamberlain va acabar el High School (1.955), totes les universitats el volien. Kansas fou l’afortunada. Allí jugaria dues temporades a la NCAA (en el seu primer any com a universitari l’equip de Kansas no va jugar a la NCAA). Les espectaculars mitjanes de 30 punts i 18 rebots tenen més mèrit quan descobrim la realitat que li va tocar viure. I és que ja a la universitat, els equips li aplicaven defenses de 3 contra 1.

Durant una temporada, la 1.958-59, Chamberlain jugà als Harlem Globetrotters. El motiu pel qual va jugar allí és difícil d’explicar. Possiblement perquè estava decebut amb el tracte que li oferien els rivals (tots contra ell) i volia passar-s’ho bé, o potser perquè s’avorria, o potser perquè li van oferir molts diners. La qüestió és que al maig del 1.958, una mica abans que es gradués, va fitxar pels Globetrotters, renunciant d’aquesta manera a la NBA.

El 1.959, l’equip de Philadelphia, la seva ciutat natal, va decidir fitxar-lo, i Chamberlain acceptà. El dia del seu debut, contra New York, Chamberlain demostrà que no era un rookie qualsevol, car anotà 43 punts i capturà 28 rebots. Com ja havia passat al High School, fou arribar i arrasar. En el seu any de debut a la NBA, la temporada 1.959-60, Chamberlain acabà amb 37.6 punts i 27 rebots per partit, o el què és el mateix, les dues marques més grans de la història en aquells moments. Posteriorment, només un home ha aconseguit superar aquestes marques: el mateix Wilt Chamberlain. Actualment, els 37.6 punts i 27 rebots per partit de la temporada 1.959-60 no només són les millors marques que mai hagi aconseguit un rookie, sinó que també són la quarta millor marca d’anotació de tots els temps i la segona millor marca de rebots en una temporada.

Naturalment, Chamberlain es va endur el guardó de Millor Rookie de l’Any, MVP de la temporada, i MVP de l’All Star (únic jugador que ho ha aconseguit). A les Finals de Conferència, però, Wilt es trobaria amb la seva bèstia negra: els Celtics de Bill Russell. Els Celtics van aplicar una gran defensa, liderats per Bill Russell, i Wilt va veure com el seu equip perdia en sis partits. Tot i que Russell era un extraordinari defensor, el cert és que va necessitar l’ajuda de tots els companys per aturar Chamberlain. Auerbach es va encarregar de fer una espècie de “Chamberlain Rules” i “Haq-Wilt” o el què és el mateix, una defensa duríssima i constant contra el gegant, portant-lo a la línia de tirs lliures gairebé sempre. Es pot discutir sobre la honorabilitat d’aquesta tàctica però també es podria discutir sobre la inoperància dels companys de Wilt Chamberlain.

Durant la dècada dels seixanta, aquesta seria la monotonia de la NBA: Wilt Chamberlain dominant a nivell individual, i els Celtics Boston guanyant títols de campió. Vuit vegades es van enfrontar els Celtics de Bill Russell contra Wilt Chamberlain, i només en una ocasió el gegant en va sortir vencedor. Un altre fet destacat durant la dècada dels seixanta és que a mesura que passaven els anys, Chamberlain va anar guanyant massa i amplada d’espatlles, reduint òbviament velocitat i agilitat, fins al punt que a mesura que passaven els anys disminuí la seva aportació anotadora però augmentà la seva aportació defensiva.

L'ofensiu Wilt Chamberlain contra el defensiu Bill Russell. Els dos centers, grans rivals a les pistes, eren amics a la vida real.

La temporada 1.960-61 Wilt acabà amb 38 punts i 27.2 rebots per partit, la tercera millor anotació en una temporada i la millor marca rebotejadora de la història (Wilt Chamberlain és l’únic jugador de la història de la NBA que ha capturat més de 2.000 rebots en una temporada). Però encara fou més espectacular la temporada 1.961-62, on va batre tots els rècords d’anotació. Va acabar la temporada amb més de 50 punts (millor marca de la història) i gairebé 26 rebots per partit (tercera millor marca de la història), o el què és el mateix, es va convertir en l’únic jugador que ha fet més de 4.000 punts en una temporada. Al partit de l’All Star en va fotre 42 (rècord absolut) i no gaire més tard, el 2 de març de 1.962, Chamberlain set a record that may stand forever. In a game against the New York Knicks, he scored 100 points in four quarter. I això que havia sortit de gresca la nit anterior! Chamberlain va anotar 36 de 63 tirs (57% d’encert) i 28 de 32 tirs lliures (88% d’encert tot i que normalment estava al voltant del 50%). Sembla ser que fou un partit molt divertit. En veure l’allau de punts, els Knicks es van conjurar perquè Chamberlain no arribés a la xifra de 100 punts. A l’últim quart els Knicks intentaven allargar la possessió fins als 24 segons però no podien perquè els companys de Wilt fouled whenever the Knicks had possession. Els Knicks van contratacar de la mateixa manera però aquell dia Wilt es mostrà especialment inspirat des de la línia del tir lliure. Independentment dels 100 punts de Wilt Chamberlain, el resultat final del partit també fou espectacular: 169-147.

Wilt Chamberlain és l'únic jugador que ha fet 100 punts en un partit. Per desgràcia, la televisió no va retransmetre aquella proesa.

Les temporades 1.962-63 i 63-64 Wilt continuà oferint festivals amb més de 35 punts i més de 20 rebots cada nit (destacables els més de 40 punts per partit de la temporada 1.962-63, actualment la segona millor marca de tots els temps). Els Celtics, però, continuaven guanyant títols. En aquella època, es va començar a dir que Wilt Chamberlain només era un gran anotador i rebotejador però que no sabia jugar en equip i que no sabia fer guanyar un equip. Enlloc d’enfonsar-se, allò serví com a font de motivació per a Chamberlain, fins al punt que la temporada 1.965-66 va aconseguir el seu segon MVP gràcies als seus 33 punts (amb un 54% d’encert en tirs de camp), 24 rebots i 5 assistències per partit. Què havia passat? Doncs que The Big Dipper va començar a jugar per l’equip i a seleccionar més els seus llançaments. Ara ja no era només el màxim anotador i rebotejador de la lliga sinó que a més, era un bon playmaker.

I així ho demostrà a la següent temporada, la 1.966-67, quan guanyà el seu tercer MVP després d’acabar amb 24 punts amb un 68% d’encert en tirs de camp (millor marca de la història en aquells moments... actualment la segona millor marca de tots els temps, la primera, òbviament, també la té Wilt Chamberlain), 24 rebots i 8 assistències per partit (rècord d’assistències per un center abans que ell mateix la superés). D’aquesta manera, Chamberlain acabà amb tota polèmica. Per Wilt no hi havia res impossible. Quedava clar que en una pista de basquetbol podia fer el que volgués quan volgués i on volgués. Aquell any, Philadelphia dominà la lliga amb una impressionant marca de 68 victòries (la millor de la història en aquells moments). Als playoffs, gràcies a un estel·lar Wilt Chamberlain (22 punts amb un 58% d’encert, 29 rebots i 9 assistències per partit) Philadelphia finalment derrotà en 5 partits als seus arxi-enemics, els Celtics. A la gran Final els San Francisco Warriors no foren rival pels Sixers. Finalment The Big Dipper era campió de la NBA i vencia el seu arxi-enemic Bill Russell. De passada, Philadelphia va acabar amb 8 anys seguits de victòries dels Celtics.

Però l’alegria va durar poc. Al següent any, tot i repetir MVP, aquest cop amb 24 punts (amb un 60% d’encert en tirs de camp), 24 rebots i gairebé 9 assistències per partit (millor marca d’aquella temporada, i única vegada en tota la història que un center ha estat líder d’assistències), els Celtics el van tornar a vèncer. Queda doncs, el dubte de si realment va ser sort, o si realment calia que Wilt passés més la pilota perquè els seus equips guanyessin. És obvi que no ho sabrem mai del cert. En tot cas, aquella fou la última temporada en un equip on ell era l’estrella indiscutible.

A finals del 1.968 Chamberlain, de 32 anys, començava una segona etapa com a jugador als Lakers dels menuts Jerry West i Elgin Baylor, dues estrelles que havien estat eclipsades pel mateix Chamberlain i el seu arxienemic Bill Russell. Al 1.969, els Lakers desafiaren els Celtics però van acabar perdent en set partits amb una decisió polèmica en l’últim partit per part de l’entrenador dels Lakers. Quedaven sis minuts per acabar el partit i els Lakers perdien quan Wilt Chamberlain va patir un fort cop. L’entrenador dels Lakers el va substituir. Quan faltaven tres minuts, Chamberlain va demanar entrar a la pista per ajudar a derrotar els Celtics, però Bill Van Breda Kolff (així es deia l’entrenador) s’hi negà. Al final els Celtics van acabar guanyant per 108 a 106. S’ha especulat que Chamberlain va fingir estar lesionat i que només quan va veure que realment els Lakers podien guanyar aleshores va demanar tornar al partit. Per la seva banda, s’especula que Bill Van Breda Kolff no el va tornar a deixar jugar perquè volia demostrar al món sencer que podia derrotar els Celtics sense Wilt Chamberlain.

Decepció al Madison Square Garden (1.970)

A finals de 1.969, Bill Russell es retirà. Semblava que per fi seria l’hora de Wilt Chamberlain ara que ja no tenia el seu arxienemic i que a més tenia dos companys d’equip tan sensacionals com Mr. Clutch i L’home dels 1000 moviments. Però no fou així. Tot i els 30 punts i 7.5 assistències per partit de West, els 27 punts i 18 rebots de Wilt i els 24 punts i 10 rebots per partit de Baylor, els Lakers tornaren a perdre una Final de la NBA, aquest cop contra els ultradefensius New York Knicks. A l’últim partit de la Final Wilt va demostrar que no era un guanyador. Tan sols anotà 21 punts (1/11 en tirs lliures) tot i que el center titular dels Knicks, Willis Reed, s’havia lesionat en el sisè partit. Aquest és l’exemple més clar de la falta d’agressivitat de Wilt Chamberlain.

A la dècada dels 70 el center dominador ja no era el vell Wilt Chamberlain sinó el jove Kareem Abdul-Jabbar. El temps començava a passar factura a les estrelles dels anys seixanta. Wilt, però, encara va donar guerra com a center defensiu.

Després de ser destrossats pels Bucks de Kareem Abdul-Jabbar i Oscar Robertson l’any 1.971, el 1.972 els Lakers es van venjar per acabar guanyant per fi un anell de campions. Els Lakers de la temporada 1.971-72 seran recordats no només pel campionat obtingut sinó per dues ratxes increïbles: 33 victòries consecutives (rècord absolut) i 69 victòries a la Regular Season (millor marca en aquells moments, i actualment segona millor marca per sota les 72 victòries dels Bulls de Michael Jordan la temporada 1.995-96). Chamberlain, de 35 anys, acabà aquella temporada amb l’MVP de les Finals amb 19 punts i 23 rebots per partit contra els Knicks. L’explicació a aquest domini dels Lakers bàsicament és doble. D'una banda Wilt Chamberlain va passar a ser definitivament un jugador defensiu i d’equip, un talent capturant rebots i repartint joc, i de l'altra, la parella West-Goodrich no va trobar rivals dignes al perímetre. El resultat: els Lakers tenien els millors jugadors exteriors i el millor rebotejador de la lliga.

Chamberlain fou un dels primers centers en utilitzar l'esmaixada com a eina ofensiva. Però no va abusar mai de l'esmaixada perquè els puristes del basquetbol consideraven que l'esmaixada era un abús dels goliats com Mikan o Chamberlain. D'aquesta manera, Chamberlain, enlloc d'esmaixar, abusà de ganxos i altres filigranes. La més destacada és el "finger roll" que més tard Erving i Gervin patentarien, tot i que l'inventor fou Chamberlain.

La última temporada com a jugador de Wilt Chamberlain fou la 1.972-73. Els Lakers van arribar a la Final però aquest cop els Knicks els van vèncer en 5 partits. Tot i només anotar 13 punts per partit, Chamberlain es retirà amb un nou rècord a l’esquena: 73% d’encert en tirs de camp.

Mentre va viure retirat del basquetbol va provar diverses activitats: entrenador a l'ABA, jugador de volley platja, biografies, i fins i tot petits papers en pel·licules tan extraordinàries com la segona part de Conan el Bàrbar, Conan el Destructor (a la foto). Finalment, el 12 d’octubre del 1.999, Wilton Norman Chamberlain morí a l’edat de 63 anys. No podem acabar aquest homenatge sense recordar alguns dels seus rècords:

EN UN PARTIT: màxima anotació (100 punts), màxim número de rebots capturats (55) i most consecutive field goals (18). Únic jugador que ha fet un double-triple-double (22 punts, 25 rebots i 21 assistències el dia 2 de febrer del 1.968) i quadruple double-double (meaning 40 points, and 40 rebounds or 40 assists in a single game): on January 21, 1960, Chamberlain scored 58 points and grabbed 42 rebounds against the Detroit Pistons. On December 8, 1961 he surpassed this feat, when he scored a then-record 78 points and collected 43 rebounds against the Los Angeles Lakers. També té el rècord de punts en un All Star (42) però no el de rebots (el rècord de rebots el té Bob Pettit amb 27).

EN UNA TEMPORADA: màxima anotació (més de 4.000 punts en una temporada), primera, segona, tercera i quarta millors marques de punts per partit en una temporada (50.4, 44.8, 38.4 i 37.6 punts per partit durant els primers anys de la dècada dels seixanta), les dues millors marques d’encert en tirs de camp en una temporada (73% i 68%), màxim rebotejador (més de 2.000 rebots en una temporada), primera, segona i tercera millors marques de rebots per partit durant una temporada (27.2, 27 i 25.6 a principis de la dècada dels seixanta)

DURANT 14 TEMPORADES: 31.419 punts (4a millor marca per darrera Kareem, Malone i Jordan), 30.1 punts per partit (segona millor marca després de Michael Jordan), 23.924 rebots (millor marca de la història), 22.9 rebots per partit (millor marca de la història). Wilt Chamberlain fou 7 vegades màxim anotador de la NBA, 7 vegades el jugador més eficient de la lliga, 11 vegades màxim rebotejador i 1 vegada millor assistenciador de la lliga.

Wilt The Stilt, el camallarg, gambús; The Big Dipper.

THE RIVALRY

2006-03-06T11:43:00.000Z

Bill Russell i Wilt Chamberlain, els llegendaris centers dels anys seixanta, han estat els jugadors que més han intimidat els rivals en tota la història de la NBA. Són els dos únics jugadors que han capturat més de 20.000 rebots cada un, o el què és el mateix, els dos únics jugadors que han acabat la seva carrera amb més de 20 rebots per partit. El seu domini de l’ampolla fou aclaparador. Bill Russell fou el millor jugador defensiu mentre que Wilt Chamberlain fou el millor jugador ofensiu. Bill Russell és considerat el millor jugador de tots els temps a nivell d’equip. Chamberlain el millor jugador de tots els temps a nivell individual. Durant les nou temporades que van coincidir a la NBA, tots els títols de campió se’ls van emportar els equips on jugaven aquest dos titans, i tots els MVP excepte un van caure a les seves mans.

Serveixi aquest post com a introducció als dos articles dedicats íntegrament a aquests dos rivals que tants rècords i moments èpics han deixat a la NBA.

SLAM DUNK CONTEST - 2006

2006-02-26T15:59:00.000Z

20 anys després la història s'ha repetit. Contra tot pronòstic, un rookie de menys de 6 peus ha tornat a guanyar el Concurs d'Esmaixades. Nate Robinson, d'escassos 175 cm d'altura, ha substituit el mític Spud Webb com a Rei de l'Aire. Aquesta imatge correspon a l'esmaixada gunyadora.

El Concurs d'Esmaixades d'enguany, però, va ser un festival del sophomore Andre Iguolada, un poderós aler-escorta de 2 metres d'altura. A continuació us presento una sèrie de fotos de l'esmaixada més original de la nit. El seu company d'equip, Allen Iverson aixeca la pilota i Andre fa l'esmaixada des d'una posició inversemblant.

Unbelieveble!!! Senzillament extraordinari. Però el seu rival, Nate Robinson, va respondre amb una esmaixada brutal.

Primer va anar a buscar Spud Webb, presnet entre el públic, i li va demanar que es posés la seva mítica samarreta, el dorsal 4 dels Atlanta Hawks. Després li va demanar que es quedés dret com un estequirot davant la cistella. Acte seguit llançà la pilota i... millor unes fotos que mil paraules.

Nate Robinson - Champion of the 2006 Slam Dunk Contest

LA DÈCADA PRODIGIOSA

2006-02-19T15:09:00.000Z

LA DÈCADA PRODIGIOSA I 1.979 - Comença una era

LA DÈCADA PRODIGIOSA II Doctor J, Moses Malone i George Gervin

LA DÈCADA PRODIGIOSA III Showtime

LA DÈCADA PRODIGIOSA IV Celtics Pride

LA DÈCADA PRODIGIOSA V Els Bad Boys

LA DÈCADA PRODIGIOSA VI Estrelles sense anell

LA DÈCADA PRODIGIOSA VII Anècdotes, freaks i rècords

--------------------------------------------------------------------------------

EQUIPS CAMPIONS

LOS ANGELES LAKERS 1.980 - 1.982 - 1.985 - 1.987 - 1.988

BOSTON CELTICS 1.981 - 1.984 - 1.986

DETROIT PISTONS 1.989 - 1.990

PHILADELPHIA 76ers 1.983

ALTRES EQUIPS DESTACATS

HOUSTON ROCKETS dues vegades finalistes (1.981 i 1.986)
PORTLAND TRAILBLAZERS una vegada finalista (1.990)
CHICAGO BULLS dues vegades finalistes de la Conferència Est
DENVER NUGGETS equip més ofensiu de la NBA

---------------------------------------------------------------------------------

1.980 MVP Kareem Abdul-Jabbar 24.8/10.8/4.5
1.980 Rookie of the Year Larry Bird 21.3/10.4/4.5
1.980 Finals MVP Magic Johnson 21.5/11/8.7

1.980 Màxim anotador: George Gervin amb 33.1 punts per partit

1.980 Màxim Taponador: Kareem Abdul-Jabar amb 3.4 per partit

1.980 All NBA Team: Kareem, Bird, Erving, Gervin, Westphal (que Magic no hi sigui és vergonyós)

1.985 MVP Larry Bird 28.7/10.5/6.6
1.985 Rookie of the Year Michael Jordan 28.2/6.5/5.9
1.985 Defensive Player of the Year Mark Eaton 9.7/11.3/1.5
1.985 Sixth Man of the Year Kevin McHale 19.8/9.0/1.8
1.985 Finals MVP Kareem Abdul-Jabbar 25/10/5

1.985 Màxim anotador Bernard King (New York Knicks) amb 32.9 punts per partit

1.985 Màxim assistenciador: Isiah Thomas amb 13.9 per partit

1.985 Màxim Rebotejador: Moses Malone amb 13.1 per partit

1.985 Màxim Taponador: Mark Eaton amb 5.6

1.985 All NBA Team: Moses Malone, Bird, Bernard King, Magic, Isiah Thomas

1.990 MVP Magic Johnson 22.3/6.6/11.5
1.990 Rookie of the Year David Robinson 24.3/12.0/2.0
1.990 Defensive Player of the Year Dennis Rodman 8.8/9.7/0.9
1.990 Finals MVP Isiah Thomas 27/5.2/7

1.990 Màxim anotador: Michael Jordan amb 33.6 punts per partit

1.990 Màxim assistenciador: John Stockton amb 14.5 per partit

1.990 Màxim rebotejador: Hakeem Olajuwon amb 14 per partit

1.990 Màxim taponador: Hakeem Olajuwon amb 4.6 per partit

1.990 All NBA Team: Patrick Ewing, Karl Malone, Charles Barkley, Jordan, Magic (Vergonyós que no hi sigui Olajuwon. A nivell d'anècdota, el quintet inicial del Dream Team era el All NBA Team del 1.990)

LA DÈCADA PRODIGIOSA VII

2006-02-05T17:17:00.000Z

ANÈCDOTES, FREAKS I RÈCORDS

El setè i últim capítol de la Dècada Prodigiosa està dedicat a parlar de diversos temes que no han estat tractats en els altres capítols. A saber:

- jugadors que tot i no ser grans estrelles a la NBA, sí que van excel·lir en alguna faceta del joc (per exemple Artis Gilmore, Mark Eaton i Alvin Robertson)
- els dos freaks de la NBA: Manute Bol i Muggsy Bogues
- el fabulòs partit de l'All-Star del 1.987 i el seu indiscutible protagonista: Tom Chambers
- la retirada d'un mite: Kareem Abdul-Jabbar, l'home dels rècords

60% ARTIS GILMORE

Durant 12 temporades a la NBA, Artis Gilmore, The A-train, anotà amb un encert del 60% en tirs de camp. En altres paraules, Gilmore és el jugador més eficient de tots els temps.

Artis Gilmore fou un poderós center primer a la ABA i després a la NBA. The A-train ostenta el millor encert en tirs de camp de tots els temps. També se'l recorda pel seu look "afro" amb barba i/o perilla i patilles gegants.

Abans de jugar a la NBA, Gilmore fou el Kareem Abdul-Jabbar de l'ABA. Tots dos eren centers, tots dos medien 218 cm, tots dos tenien gairebé la mateixa edat (Gilmore és un any més jove que Kareem) i tots dos dominaren la zona (que no els partits) a les seves respectives lligues. Cada ú, però, amb el seu estil. Kareem era ràpid i tècnic, mentre que Gilmore era un center més clàssic, és a dir, un jugador molt fort però lent. Durant el seu periple per l'ABA (1.971-1.976), The A-train jugà tots els partits, promitjant 22 punts, 17 rebots i 3.5 taps per partit. Gilmore a més, té el rècord de rebots capturats en un partit a l'ABA, fins a 40. A la NBA baixà la seva aportació (17 punts, 10 rebots i 2 taps per partit) però en canvi millorà la seva efectivitat en els tirs de camp, passant del 56% a un 60% (en totes dues competicions té el rècord d'efectivitat en tirs de camp).

Durant 5 temporades, Gilmore va jugar als Kentucky Colonels (ABA).

És fàcil explicar aquest increïble rendiment sota la cistella: Gilmore utilitzava la seva presència per abusar dels rivals. La majoria de punts els va fer esmaixant o realitzant petits ganxos sota la cistella. En definitiva, Gilmore arriscava poc. Tot i això, el mèrit és enorme. La temporada 1.981-82, per exemple, promitjà més de 18 punts amb un 67% d'encert en tirs de camp (!!!) jugant tots els partits de la temporada (82)! I la temporada 1.985-86, amb 37 anys (!), va jugar 71 partits promitjant 17 punts amb un 62% d'encert en tirs de camp. Senzillament extraordinari.
En total, durant 17 temporades, The A-train anotà gairebé 25.000 punts (amb un encert global del 58%, el més alt que mai hagi aconseguit un jugador professional als Estats Units), capturà més de 16.000 rebots (només per sota de Wilt Chamberlain, Bill Russell, Moses Malone i Kareem Abdul-Jabbar) i taponà més de 3.000 llançaments (ara per ara, tercer màxim taponador només per sota d'Olajuwon i Kareem Abdul-Jabbar. Nota: Dikembe Mutombo, encara en actiu, pot superar Gilmore). Des que es distingeix entre rebots ofensius i defensius, Gilmore és l'home que més rebots defensius ha capturat, més d'11.000, 5.000 dels quals a l'ABA.

És Artis Gilmore una llegenda oblidada? Possiblement. The A-train va tenir la mala sort de jugar a l'ABA, la lliga del Doctor J, l'amo i senyor del bàsquetbol durant els setanta. Kareem, en canvi, jugà a la NBA, sense que ningú el pogués eclipsar. Si Gilmore i Julius Erving haguessin jugat sempre a la NBA, és obvi que Kareem no hauria aconseguit els 5 MVP que va aconseguir durant els setanta. Durant 12 anys a la NBA, Gilmore tampoc va tenir gaire sort. Primer jugà en un dels pitjors equips de tots els temps: els Chicago Bulls. The A-train portà els Bulls als playoffs i poca cosa més. L'any 1.982, fitxà per San Antonio, compartint equip 3 temporades amb George Ice Gervin. "I love it," va dir Gervin al Houston Chronicle. "I have never played with a dominant center before, and I'm enjoying it." Finalment, l'any 1.988, amb 39 anys, després de jugar mitja temporada amb els Bulls i mitja més amb els Celtics (com a reserva de Robert Parish), Gilmore es retirà. Els vuitanta, en canvi, foren molt generosos amb Kareem Abdul-Jabbar. Si Magic Johnson no hagués fitxat pels Lakers, és obvi que Kareem hauria "envellit" com Artis Gilmore, és a dir, jugant a un bon nivell però sense guanyar cap anell de campió.

Per acabar, petita crítica a Gilmore. És cert que plantà cara a Kareem a la Final de Conferència del 1.983, i que jugà durant 17 temporades a un bon nivell, però també és cert que Gilmore fou un jugador molt limitat ofensivament (no promitjà mai 25 punts per partit, i només aconseguí anotar més de 20 punts per partit durant 6 temporades). Kareem, en canvi, fou un center amb molts recursos (10 temporades per sobre dels 25 punts per partit, i 7 més per sobre dels 20 punts per partit) i un jugador molt complet (9 temporades repartint més de 4 assistències per partit, Gilmore, per la seva banda, no ho aconseguí mai).

BLOCKS MARK EATON

A la NBA, Mark Eaton (1.957, Califòrnia) és sinònim de taps i intimidació. Eaton és el jugador que més taps per partit ha promitjat a la història de la NBA (3.5). Tot i la seva altura (224 cm), a principis dels vuitanta ningú esperava res d'un gegant de raça blanca increíblement lent i limitat ofensivament. Però Eaton, fort i pesat (125 kg), demostrà ser un bon jugador defensiu, fins al punt que en tota la història de la NBA pocs han intimidat com ho va fer ell durant 11 temporades a Utah.

Mark Eaton pertany al selecte grup dels 4 grans físics intimidadors de la història de la NBA: George Mikan als anys 50, Wilt Chamberlain als anys 60, Shaquille O'Neal als 90, i ell mateix durant els 80. [Hi ha un cinquè físic intimidador: Artis Gilmore als anys 70 a l'ABA]

En tota la història del bàsquetbol professional americà, ningú ha estat capaç d'igualar els 456 taps que Eaton va fer a la temporada 1.984-85. Aquella fou, sens dubte, la seva millor temporada. D'una banda registrà el rècord absolut de taps per partit (5.6 taps per partit jugant els 82 partits de la Regular Season!!!), i de l'altra, registrà els seus rècords personals en anotació (gairebé 10 punts per partit), rebots (més d'11 rebots per partit), assistències (1.5) i taps (òbviament). Poques coses més es poden dir de Eaton. Durant 4 temporades consecutives (1.984-1.987) va promitjar més de 4 taps per partit, i en tres més va estar per sobre dels 3 taps per partit. En el seu any de rookie, Eaton va promitjar 3.4 taps per partit jugant menys de 20 minuts.

Pel que fa a palmarès, Eaton va guanyar dos cops el títol de Millor Jugador Defensiu (1.985 i 1.989). També fou All-Star l'any 1.990).

STEALS ALVIN ROBERTSON

Alvin Robertson (1.962) fou un dels guards de San Antonio durant els vuitanta que durant 10 temporades promitjà 14 punts, 5 assistències i 5 rebots. Potser no fou cap estrella però sí que pot presumir de ser el jugador que més robatoris per partit ha promitjat durant tota una carrera: fins a 2.7

També pot presumir de ser l'únic jugador de la NBA que ha realitzat més de 300 robatoris en una temporada. En concret, a la temporada 1.985-86, jugant els 82 partis de la Regular Season, Robertson realitzà 301 robatoris, o el què és el mateix, 3.7 robatoris per partit (rècord de la NBA).

Finalment, Alvin Robertson és recordat per ser el segon jugador de la història de la NBA en aconseguir un quadruple-doble (el primer fou el center dels Bulls Nate Thurmond l'any 1.974). El 18 de feber de 1.986, Robertson anotà 20 punts, 11 rebots, 10 assistències i 10 robatoris. En l'actualitat, el club dels quadruple-doble el formen 4 jugadors: Nate Thurmond, Alvin Robertson, Hakeem Olajuwon i David Robinson. Tots centers excepte Robertson. Hakeem Olajuwon és l'únic que pot presumir d'haver realitzat dues vegades un quadruple-doble. Qui vulgui més informació sobre els quadruple-dobles en la història de la NBA que visiti la pàgina http://en.wikipedia.org/wiki/Quadruple-double

231 cm MANUTE BOL

Manute Bol (1.962, Sudan), l'únic jugador professional que ha matat un lleó amb una llança (durant la seva adolescència), és el jugador més alt que mai hagi jugat a la NBA. Segurament també deu ser el jugador més prim de tota la història. Tot i medir 231 cm (l'únic jugador de més de 7 peus i mig), Manute Bol amb prou feines pesa 100 kg. Per això no fou mai un gran rebotejador. "Nans" com Charles Barkley, Moses Malone i Bill Laimbeer s'imposaren fàcilment a la zona simplement perquè el sudanès no podia mantenir la posició davant d'homes que pesaven 25 kg més que ell.

A part de l'altura i l'anorèxia, Bol destacava per tenir unes extremitats exageradament llargues. Amb l'ajut dels seus braços, increíblement llargs, Bol s'erigí com el millor taponador de la lliga juntament amb MarkEaton. Si Manute Bol no té tots els rècords relacionats amb l'art de fer taps és simplement perquè mai va jugar 30 minuts per partit. Una altra curiositat relacionada amb els seus braços és el fet que Manute Bol podia llançar sense saltar i tot i així ningú era capaç de fer-li un tap. Com que era massa prim per jugar sota la zona, Bol acostumava a tirar al voltant del perímetre. Per això, tot i ser center, Bol amb prou feines va promitjar un 40% en tirs de camp. També es feu famós per ser un tirador de triples força acceptable (sempre superior al 20%). Als vuitanta, Manute Bol era tan bon triplista com Michael Jordan, i només un center, Bill Laimbeer era millor que ell en aquesta faceta.

Els orígens de Bol són totalment freaks. Bol era d'una tribu del Sudan, els Dinka, pel que sembla el poblat més alt del món (la germana de Bol medeix gairebé 210 cm i diuen que l'avi era bastant més alt que el nét). Manute va arribar a Amèrica gràcies al seu cosí. El cosinet havia anat a estudiar als Estats Units i quan va veure un partit de bàsquetbol va deixar anar quelcom com "el meu cosí és molt més alt que Kareem Abdul-Jabbar". Quan es van desplaçar scouts al Sudan van veure que no era cap farol. Bol, que tenia 19 anys, fou posat per primera vegada davant d'un aro. Alguns jugadors alts com Ralph Sampson i Mark Eaton podien tocar el cércol sense haver de saltar, però Manute Bol anava molt més enllà. Bol podia esmaixar sense problemes!!! Quan li van dir que fes una esmaixada el molt idiota va saltar i es va trencar algunes dents contra l'aro.

Si tenim en compte que no havia jugat mai a bàsquetbol fins als 19 anys, la veritat és que el noi no ho va fer gens malament (tirà tirs lliures bastant millor que homes com Shaquille O'Neal o Wilt Chamberlain). En total, Bol va jugar 19 minuts per partit durant 10 temporades, promitjant 2.6 punts, 4.2 rebots i 3.34 taps per partit. Possiblement deu ser l'únic jugador que ha fet més taps que punts. El seu millor any fou possiblement el del debut, quan Bol promitjà 5 taps per partit (segona millor marca de la història i millor marca feta mai per un rookie) jugant 26 minuts per partit. Què hagués passat si Bol hagués jugat 30 minuts durant una temporada? Probablement Eaton no tindria el rècord de taps per partit ni Elmore Smith el rècord de taps en un partit (17)...

Manute Bol també és el genet més alt que mai hagi participat en una cursa... Bol era molt famós durant els vuitanta. Va protagonitzar moltíssims anuncis i va participar en milers d'actes públics.

Tot i els pocs minuts jugats, Bol ostenta alguns rècords de la NBA, com els 8 taps en un quart i 11 en una part. També té la segona millor marca de taps fets en un partit: fins a 15. Però els que tenim DVDs de la NBA sempre recordarem Manute Bol per ser l'autor de 4 taps en una sola jugada (considerada la millor jugada defensiva de tots els temps). Veure per creure, un guard entra i Bol li fot el tap (on vas menut?), recull la bola el forward i Manute li fot un tap (not in my home!), recull la bola el guard, que s'allunya i busca tirar de lluny... però els braços de Manute són infinits i bloqueja la bola (the question is why? Why would you try and shoot on me?). Hi ha un embolic fins que el center rival agafa la bola i es disposa a esmaixar, però just quan ja està assaborint la cistella Bol li fa un tap d'aquells que fa molt de mal. És impressionant veure la cara de desesperació dels rivals i l'alegria del públic i els companys d'equip de Bol (que per cert, semblen totalment inútils que no agafen mai la bola).

159 cm TYRONE BOGUES

Durant la dècada prodigiosa també va jugar l'home més baix de tota la història de la NBA. Tyrone Muggsy Bogues (1.965, Baltimore) fou un guard de 159 cm que durant 14 temporades jugà a la NBA promitjant 7.7 punts, 7.6 assistències i 1.5 robatoris per partit. Tot i ser menut i esquifit, fins i tot els dos millors bases dels vuitanta, Magic Johnson i Isiah Thomas, no van trigar a reconeixer la seva vàlua. Els noranta foren els millors anys de Bogues, que passà de ser un freak a ser un jugador respectat. Poca conya, que a la temporada 1.993-94, Bogues promitjà una doble figura (!!!) amb 10.8 punts i 10.1 assistències per partit.

Els Bullets van tenir en plantilla el jugador més alt i el jugador més baix: Manute Bol i Tyrone Bogues.

Michael Jordan contra Tyrone Bogues. "Vols la pilota?"

Ara bé, tot i que Bogues fou un gran defensor (era molt ràpid i esmunyedís) i un excel·lent passador, sempre serà recordat per la seva escassa altura i per la seva amistat amb Manute Bol, amb qui va coincidir un any als Washington Bullets. Muggsy, sincerament, no pots enfadar-te si la gent pensem que éreu els paios més freaks de l'univers.

1.987 ALL-STAR TOM CHAMBERS

El 8 de feber de 1.987 és una data màgica per tots els aficionats a la NBA. Aquella nit es va disputar a Seattle un dels millors All-Star de la història. L'equip de l'Est estava format per autèntics mites de la NBA: Isiah Thomas (líder dels Bad Boys), Michael Jordan (sobren els comentaris), Julius Erving (el Doctor J), Larry Bird (The legend) i Moses Malone (el senyor dels rebots) com a titulars, així com reserves de la categoria de Dominique Wilkins (The Human Highlight Film), Kevin McHale, Charles Barkley (Sir Charles), Bill Laimbeer i Robert Parish (the Chief). A l'Oest tampoc hi faltaren mites: Magic Johnson (showtime), Rolando "Ro" Blackman (un gran anotador panameny de 198 cm, un dels jugadors més mítics de Dallas), Alvin Robertson (millor guard defensiu), James Worthy, Alex English (The blade), Mark Aguirre (futur Bad Boy, al 1.987 encara jugava a Dallas), Kareem Abdul-Jabbar, Hakeem Olajuwon (The dream) i Tom Chambers, que fou escollit a última hora per substituir el lesionat Ralph Sampson. El partit, senzillament excepcional, acabà amb victòria de l'Oest (154-149) després d'una pròrroga.

Moses Malone, amb 27 punts i 18 rebots, demostrà que encara no li havia arribat l'hora. El duel de point guards el guanyà Rolando Blackman, que acabà amb 29 punts. Michael Jordan per la seva banda, no rascà bola perquè el seu amic Thomas no li passà mai la pilota. Julius Erving (que es retiraria aquell any) i James Worthy anotaren cada ú 22 punts amb un 70% d'encert en els tirs de camp!!! Els dos bases també van jugar molt bé, Thomas 16 punts i 9 assistències, i Magic 13 assistències. Larry Bird, Kevin McHale, Hakeem Olajuwon i Kareem Abdul-Jabbar també van acabar amb una bona actuació però el protagonista d'aquella nit fou l'heroi de casa, l'únic jugador de Seattle present en aquell All-Star: Tom Chambers. Chambers, que havia entrat pels pèls, jugà 29 minuts i anotà 34 punts, actuació que li va valdre l'MVP davant del deliri del públic.

Tom Chambers (1.959, Utah), també conegut per les seves incials (TC), fou un jugador ofensiu (es retirà l'any 1.998 amb més de 20.000 punts) de gran habilitat i agilitat a pesar de la seva estatura (gairebé 210 cm d'alçada). Chambers practicava un joc molt atractiu visualment. D'aquí el seu nickname: Tommy Gun. Tot i ser de raça blanca, TC tenia una potència física i una capacitat de salt pròpies d'un negre. Ell i Brent Barry han demostrat que "els blancs també sabem esmaixar". Més que per les seva gran capacitat per anotar, molts aficionats (entre ells un servidor) recordem Tom Chambers simplement per ser l'autor d'una de les esmaixades més bèsties de tots els temps l'any 1.989. És trist i injust simplificar algú d'aquesta manera, però tots ho fem, ni que sigui involuntàriament, per exemple Larry Bird - triples, Kareem Abdul-Jabbar - ulleres protectores i skyhook, Magic Johnson - no look, Dominique Wilkins - windmills, Wilt Chamberlain - 100 punts, Dennis Rodman - Worm, Bill Laimbeer - fault ...

IN YOUR FACE!!!! Imatge sensacional de la brutal esmaixada en carrera de Tom Chambers. Quin gran salt. Chambers fou capaç de posar el cap per damunt de l'aro (és a dir, a més de 3 metres d'altura), i amb els genolls (!!!) reventar-li la cara a un rival (Mark Jackson). Segur que per internet podeu trobar el vídeo complet, i sinó compreu-vos el DVD de la NBA Dunks!

Durant els 80, TC jugà dos anys als San diego Clippers (1.981-83), cinc més als Seattle Supersonics (1.983-88) i finalment als Phoenix Suns. A la capital d'Arizona Chambers realitzà les seves millors temporades juntament amb el joveníssim Kevin Johnson, àlies KJ, un guard de 186 cm conegut per les seves assistències i esmaixades a la cara dels centers rivals). Els dos All-Star s'entenien a la perfecció. Junts, foren dues autèntiques màquines ofensives. La temporada 1.988-89, TC promitjà més de 25 punts i 8 rebots per partit a la Regular Season (26 punts i 11 rebots als playoffs), i KJ (que aleshores era sophomore) més de 20 punts i 12 assistències per partit!!! La temporada 1.989-90, TC promitjà 27 punts per partit (rècord personal) i 7 rebots per partit i KJ més de 22 punts i 11 assistències per partit. Als noranta, el rendiment de Chambers baixà gradualment. La temporada 1.992-93, Charles Barkley s'uní a l'equip i els Suns arribaren a la Final de la NBA. A la primera meitat dels noranta, Sir Charles fou el millor power forward de la lliga, KJ continuava jugant a un bon nivell però ja no enamorava com a finals dels vuitanta, i el veterà TC assaboria els seus últims moments de glòria. Realment es pot dir que Barkley és un autèntic gafe. Arribà massa tard a un equipàs com els Sixers del Doctor J, a Phoenix es trobà que Kevin Johnson no va mantenir el gran nivell dels seus primers anys, i finalment, fitxà massa tard pels Rockets d'Olajuwon i Drexler.

Kevin Johnson (1.966, Sacramento, Califòrnia), 3 vegades All-Star i membre del Ring of Honor de Phoenix juntament amb Tom Chambers i Charles Barkley, fou un base explosiu que promitjà 18 punts i 9 assistències per partit durant 12 temporades. També és conegut per les seves nombroses esmaixades a la cara dels millors centers de la lliga, entre ells Patrick Ewing i Mark Eaton.

No puc acabar aquest apartat sense comentar una actuació llegendària de Tommy Gun en un partit de Regular Season. El 24 de març de 1.990, Tom Chambers va anotar seixanta punts contra el seu ex-equip, els Seattle Supersonics. Atenció al recital de TC: 69% en tirs de camp (22 de 32) i 89% en tirs lliures (16 de 18). I love this game.

KAREEM ABDUL JABBAR, EL MITE

El 28 de juny de 1.989 Kareem Abdul-Jabbar, el llegendari dorsal 33 dels Lakers i els Bucks, anunciava que es retirava. Tenia 42 anys. Enrera deixava 20 temporades plagades d'èxits tant a nivell individual (Rookie de l'any, 6 MVP i 19 All-Star) com a nivell col·lectiu (6 anells de campió). Les seves ulleres protectores i el seu skyhook sempre seran recordats.

Per Magic Johnson l'skyhook és el llançament més bell del bàsquetbol. I de tots els skyhooks, el de la foto n'és el més bell. Correspon al fabulòs skyhook (des de més de 5 metres) que donà la victòria als Bucks en el sisè partit de les Finals del 1.974. Els Celtics, però, acabarien imposant-se en l'últim partit.

En vint temporades Kareem promitjà 24 punts, 11 rebots, 3.6 assistències i 2.5 taps per partit. Acabem aquest homenatge amb alguns dels seus rècords:

- és el jugador que més punts ha fet (38.387)

- el jugador que més minuts ha jugat (57.446) i més faltes ha fet (4.657)

- és el jugador que ha participat en més All-Star (fins a 19)

- és el jugador més guardonat individualment (fins a 6 vegades MVP)

- fou el primer esportista professional que jugà 20 temporades consecutives

- és el segon jugador que més partits ha jugat (1.560, només per sota de Robert Parish)

- és el quart millor rebotejador de tots els temps (17.440, només per sota de Bill Russell, Wilt Chamberlain i Moses Malone)

- el vuitè millor en encert en tirs de camp (56%)

- és un dels dos únics jugadors que ha fet més de 3.000 taps (els taps no es contaven abans del 1.974)

- és l'únic jugador que ha anotat més de 30.000 punts, ha capturat més de 15.000 rebots i ha repartit més de 5.000 assistències

LA DÈCADA PRODIGIOSA VI

2006-01-27T09:22:00.000Z

ESTRELLES SENSE ANELL

Després de veure els equips campions de la dècada dels 80 i les seves respectives estrelles, ara toca dedicar un capítol de "La dècada prodigiosa" a jugadors mítics que, tot i no guanyar cap anell de campió durant els feliços vuitanta, mereixen ser recordats.

MICHAEL JORDAN

Michael Jordan, el millor jugador de tots els temps, va deixar una profunda empremta ja de ben jovenet, a la dècada dels vuitanta. Seria absurd dedicar-li només un subapartat d'un post. Aquí, per tant, només resumiré la seva trajectòria durant la Dècada Prodigiosa. En un futur pròxim espero dedicar-li dos post ("A star is born" i "El Rei Air").

Petit resum de Michael Jordan durant els anys 80: va guanyar la lliga universitària amb Carolina del Nord l'any 1.982, clavant ell mateix la cistella de la victòria; rookie de l'any el 1.985 (28 punts, 6.5 rebots, 5.9 assistències i 2.4 robatoris per partit); va anotar 63 punts contra els Celtics de Larry Bird en un partit de playoff (NBA playoff scoring record for a single game); va promitjar 37.1 punts per partit la temporada 1.986-87, segona millor marca després de Wilt Chamberlain; MVP i Millor Jugador Defensiu la temporada 1.987-88 (35 punts -amb un 54% d'eficàcia en tirs de camp, 5.9 assistències, 5.5 rebots, 3.2 robatoris i 1.6 taps per partit) i dues vegades guanyador del Concurs d'esmaixades (1.987 i 1.988). Durant els vuitanta va convertir els Chicago Bulls en un equip de moda, al costat dels Celtics, els Lakers i els Pistons. Amb Pippen i Grant establí les bases de l'equip guanyador dels 90.

LES TWIN TOWERS

A mitjans dels anys 80, l'equip de Houston tingué en plantilla les Twin Towers originals: els dos centers All Star Hakeem Olajuwon i Ralph Sampson. Dos gegants de més de 7 peus que no van poder dominar la NBA per culpa de la fràgil salut dels genolls de Ralph Sampson.

Portada del Sports Illustrated de l'octubre del 1.983. Ralph Sampson joins the NBA. He's 7'4". He dunks! He blocks shots! He dribbles behind his back!

A principis dels 80 tots els experts deien que el substitut de Kareem Abdul-Jabbar seria el jove Ralph Sampson (1.960, Virgínia). El 1.981, el mateix Red Auerbach havia declarat que l'objectiu dels Celtics era formar la parella Bird-Sampson, però Sampson va preferir acabar els seus estudis a la Universitat de Virgínia. Allí, aquest gegant de 225 cm i escassos 100 kg va dominar la lliga universitària com mai ho havia fet cap jugador. Sampson era capaç de dominar la zona amb la seva altura, però a més, tenia una tècnica i una agilitat pròpies d'un guard. Un center de 225 cm movent-se sota la zona com Kareem Abdul-Jabbar (taponava, rebotejava i feia ganxos com Kareem) i movent la pilota com Jerry West (ràpid i tècnic). No hi havia dubte, Sampson era el jugador del futur.

La temporada 1.983-84, Sampson per fi va entrar a la NBA. Els Rockets el van elegir número 1 del draft. En l'any del debut, Sampson promitjà 21 punts (amb un 53% d'encert), 11 rebots i 2.5 taps per partit, fou elegit rookie de l'any i participà en l'All Star de Denver. A la foto, el rookie Ralph Sampson ensenyant-li a Kareem com s'agafa un rebot.

La sort es va tornar a aliar amb Houston que també va poder elegir el primer número del draft de l'any següent. Aquest cop van elegir al center nigerià Hakeem Olajuwon (1963, Lagos). Olajuwon era un gegant de 7 peus i 110 kg que dominava la zona ofensiva i defensivament. D'aquí el seu nickname: The Dream.

La unió Sampson-Olajuwon fou batejada com les Twin towers. Com que Olajuwon era més fort i pesat, es quedà amb la posició de center mentre que Sampson, increíblement alt i àgil, passà a ser el power forward més alt de la història. Aquesta poderosa unió no va durar gaire ja que el 1.987 els genolls de Sampson van dir prou.

L'any del debut d'Olajuwon, Sampson va promitjar 22 punts (amb un 50% d'encert), 10.5 rebots i 2 taps per partit i va guanyar l'MVP de l'All Star amb 24 punts i 10 rebots. Olajuwon per la seva banda promitjaria 20 punts (amb un 54% d'encert), 12 rebots i 2.7 taps per partit durant la Regular Season i jugaria a l'All Star, però el títol de rookie de l'any se l'emportà el que havia estat número 3 del draft: un sorprenent Michael Jordan. L'any 1.985, Houston va arribar als playoffs després de dos anys de sequera, però va caure a primera ronda contra Utah Jazz per 3 a 2. En l'eliminatòria, Sampson va promitjar 21 punts i 16.6 rebots per partit, i Olajuwon 21 punts i 13 rebots.

La millor temporada de les Twin Towers fou sens dubte la 1.985-86. Aquell any, a més de participar tots dos a l'All Star van portar el seu equip, els Houston Rockets, a la Final de la NBA. A la Regular Season Olajuwon explotà, promitjant 23.5 punts, 11.5 rebots, 2 robatoris i 3.5 taps per partit, mentre que Sampson promitjà 20 punts, 11 rebots, 4 assistències, 1.3 robatoris i 1.6 taps per partit. A les Finals de Conferència, els Rockets van derrotar els vigents campions, els Lakers de Magic i Kareem, per 4 a 1. En el cinquè partit, Sampson realitzà un buzzerbeater extraordinari, anotant la cistella de la victòria a la cara de Kareem. A la gran Final però, Sampson jugà molt malament, i els Celtics de Larry Bird, McHale i Parish s'imposaren amb facilitat (4-2).

La següent temporada, la 1.986-87, seria el començament del calvari. Sampson es va perdre la meitat dels partits per culpa de les constants lesions als genolls. La temporada 1.987-88 encara fou pitjor, i Sampson tan sols pogué jugar 19 partits. Les Twin Towers s'havien esfondrat.

Vist amb perspectiva, és evident que Sampson hauria d'haver guanyat massa i múscul per aguantar el ritme exigent d'una competició com la NBA. Però també hauria hagut de polir certs defectes (com la seva facilitat per cometre faltes i la seva tremenda irregularitat) per poder acabar de triomfar i establir una dinastia a la NBA juntament amb Olajuwon (que polí els seus defectes a finals dels vuitanta).

The Dream, el mític dorsal 34 dels Houston Rockets, ha estat un dels millors centers de la història de la NBA.

Pel que fa a Olajuwon, la seva història en solitari és digne de ser recordada, i per això algun dia li dedicaré tot un post. Aquí només diré que fou el millor center de la dècada dels noranta i que guanyà dos anells de campió, humiliant Karl Malone, Charles Barkley, Dennis Rodman, Pat Ewing, David Robinson i Shaquille O'Neal. Ara bé, Olajuwon tan sols dominà la zona. Dominar la NBA i establir una autèntica dinastia seria una tasca que executaria el número 3 del draft del 1.984. Només quan Michael Jordan es retirà, The Dream pogué guanyar dos títols.

DOMINIQUE WILKINS I SPUD WEBB

A la dècada dels 80, els Atlanta Hawks van tenir la sort de tenir en plantilla dos dels jugadors més espectaculars de tots els temps: Dominique Wilkins (1.960, París) i Spud Webb (1.963, Dallas). El primer fou un gran atleta de 2 metres que amb les seves poderoses esmaixades feia les delícies dels aficionats. El segon, fou un menut base de 169 cm capaç de saltar en vertical 130 cm, o el que és el mateix, el jugador més baix de la NBA capaç d'esmaixar de totes les maneres possibles.

The Human Highlight Film. Què sobrat que va!

Per molts, Wilkins ha estat el jugador més espectacular de tots els temps, un jugador extraordinàriament ofensiu que abusava dels aros rivals. Se'l recorda pels seus salts amb els dos peus, amb una suspensió apoteòsica (capaç d'emportar-se amb l'espatlla l'il·lús que pretengués aturar-lo o de realitzar girs a l'aire per esquivar defensors) que acabaven sempre amb una esmaixada sobrehumana tant de cara com d'esquena a la cistella. Per això es guanyà el sobrenom de The Human Highlight Film. La manera com es penjava dels aros és una cosa que val la pena de veure... i de sentir! Cada cop que Wilkins esmaixava semblava que l'aro hagués de cedir. Com feia vibrar els aros! Potser no tenia una tècnica gaire depurada però les coses com siguin, a excepció de Shaquille O'Neal, ningú ha aconseguit introduir la pilota a l'aro amb la força i la contundència de Dominique Wilkins. Qui vulgui saber més sobre les esmaixades de Dominique Wilkins pot mirar l'article de G. Vázquez la pàgina de l'ACB, o bé comprar-se el DVD Dunks! de la NBA.

Així és com s'acaba un slam dunk. Dominique Wilkins, 100% fibra, fou el mestre dels molins a una i dues mans. Encara estic esperant que algú sigui capaç d'igualar el recorregut, la força i la velocitat dels seus windmills.

Però Nique, dos cops vencedor del Slam Dunk Contest (1.985 i 1.990), era molt més que el rei de l'esmaixada. Fou un magnífic anotador (més de 26.000 punts al llarg de la seva carrera) i un gran rebotejador. No en va, fou el número 3 del draft del 1.982 i durant 15 anys a la NBA, va promitjar gairebé 25 punts i 7 rebots per partit, destacant la temporada 1.985-86 en la qual va promitjar 30 punts, 8 rebots i 1.8 robatoris per partit. I per acabar, una anècdota: sovint s'afirma que Wilkins només era potència física, que no tenia tècnica i que amb prou feines sabia tirar. Aquesta simplificació és bastant certa però, alerta puristes, que Nique tenia un encert del 80% en els tirs lliures. No és una eficàcia extraordinària, però resulta que els forwards actuals estan molt per sota (LeBron James, per exemple, el millor jugador actual, amb prou feines té un 75% d'encert en els tirs lliures). Encara més, els millors guards actuals (Wade, Francis, Davis, Richardson...) estan per sota del 80% en tirs lliures. Als anys 80, quan el talent abundava a la NBA, efectivament, Wilkins era un paquet tècnicament que esmaixava de meravella, però a la NBA actual, on hi manca talent i sobra potència física, The Human Highlight Film seria un bon llançador i un dunker mediocre.

Per sobrat, Spud Webb, que amb 169 cm va ser capaç de guanyar un Concurs d'Esmaixades i jugar de titular a la NBA. Foto de poca qualitat però diferent a les que tinc penjades a l'article que li vaig dedicar íntegrament.

Jerome Spud Webb fou un base molt ràpid i tècnic que tingué certs moments de glòria, com en l'All Star del 1.986, en el qual va guanyar el Concurs d'esmaixades [qui vulgui saber més que miri el post que li vaig dedicar a http://hemanet.blogspot.com/2005/09/spud-webb.html]. Jugant sempre al voltant de 20 minuts per partit, Webb promitjà durant 12 temporades 10 punts i 5 assistències per partit. Semblen unes estadístiques mediocres si no es té en compte un petit detall: Webb només medeix 169 cm.

CHARLES BARKLEY

Charles Barkley (Alabama, 1.963) és un dels pocs mites del bàsquetbol (durant 16 temporades promitjà 22 punts per partit amb una eficàcia superior al 54% en tirs de camp, 11.7 rebots, 4 assistències i 1.5 robatoris per partit, o el què és el mateix, més de 20.000 punts, 12.000 rebots i 4.000 assistències) que no té cap anell de campió.

Barkley jugava de power forward tot i que ni tan sols media 2 metres. Compensava la seva escassa alçada gràcies a la seva corpulència (sempre al voltant dels 120 kg) i a la seva habilitat innata per capturar rebots. D'aquí els seu primer nickname "The Round Mound of Rebound". Però el fat Barkley (sempre va tenir problemes de sobrepes) no només era un bon rebotejador. Bill Walton (ex-Portland i Celtics) el definí a la perfecció: "Barkley is like Magic Johnson and Larry Bird in that they don't really play a position. He plays everything; he plays basketball. He's a dominant rebounder, a dominant defensive player, a three-point shooter, a dribbler, a playmaker." Per això, amb poc temps, els crítics de la NBA van haver de rectificar. Des d'aleshores se'l conegué com a Sir Charles.

Barkley fou elegit per Philadelphia amb el número 5 el draft del 1.984. Durant 3 temporades, Philadelphia tingué en plantilla el forward Julius Erving, el power forward Charles Barkley i el center Moses Malone. Hagués pogut ser un autèntic Big Three però no va poder ser. El Doctor J era un veterà en fase terminal i Barkley un rookie inexpert. Quan Barkley explotà l'any 1.986 (promitjant 20 punts, 13 rebots, 4 assistències, 2.16 robatoris i 1.6 taps per partit), el Doctor ja era massa vell (36 anys) per ajudar-lo. Malone, per la seva banda, abandonà l'equip a finals de la temporada. Sense el Doctor i Malone, Barkley adoptà el rol de líder de l'equip. La temporada 1.986-87 per exemple, promitjà 23 punts i 14.6 rebots per partit (essent màxim rebotejador de la NBA), 5 assistències, 1.75 robatoris i 1.5 taps per partit (al·lucinant). A la temporada 1.987-88 Barkley aconseguí el seu rècord personal d'anotació, amb 28 punts per partit amb un 59% d'eficiència en els tirs de camps. L'any 1.992 formà part del Dream Team. Sens dubte, un autèntic jugón.

Un autèntic equipàs: els Philadelphia 76ers de mitjans dels 80. Al centre, amb el dorsal 2, Moses Malone, i a la dreta, el veterà Doctor J (dorsal 6). Amb el dorsal 34, un jovenet i grassonet Charles Barkley.

Personalment, si m'hagués de quedar amb alguna acció característica de Barkley serien els Coast to Coast (recollir un rebot defensiu, creuar el camp amb la pilota i acabar amb una poderosa esmaixada) que va realitzar al llarg de la seva carrera. Només Shaquille O'Neal l'ha superat en aquest tipus d'accions.

Per acabar dir que Barkley ha destacat per ser un showman, un fix dels programes nocturs, autor de llibres idiotes -com el de la foto, comentarista esportiu, actor (en pel·lícules com Hot Shots! i Space Jam), protagonista d'un còmic...

Un dels comentaris més divertits el va fer quan el seu gran amic Magic Johnson va tornar a la NBA l'any 1.995. L'escàndol era prou important: Magic tenia el virus de la SIDA. A molts jugadors no els feia gràcia jugar contra ell per por a contraure el virus. "We're just playing basketball. It's not like we're going out to have unprotected sex with Magic."

Però encara millor quan... shortly after his retirement from the NBA, Charles Barkley was asked about his future. "I'm just what America needs," he remarked, "another unemployed black man!"

Barkley també ha estat protagonista de varis episodis violents, tant amb jugadors (destaca una duríssima baralla amb Bill Laimbeer) com amb aficionats. L'episodi més espectacular passà en un restaurant d'Orlando quan es barallà amb un home. Barkley threw a man through a glass window during an altercation at an Orlando restaurant. When asked if he had any regrets about throwing the man through the window, Barkley said "I regret we weren't on a higher floor."

KARL MALONE I JOHN STOCKTON

Karl Malone (1.963) i John Stockton (1.962) foren, durant 18 temporades, one of the most productive guard-forward combinations in NBA history. Stockton era el playmaker i Malone l'anotador, el famós pick and roll dels Utah Jazz de la segona meitat dels vuitanta i tota la dècada dels noranta. Com Charles Barkley, aquestes dues llegendes tampoc van guanyar mai cap anell de campió.

John Stockton (a baix), fou el jugador més "tradicional" de la lliga pel que fa a joc i aparença física. Fou l'últim jugador que portà els pantalons clàssics ("els shorts shorts"). La seva imatge conservadora a l'hora de vestir-se i pentinar-se contrastava amb la de les noves generacions (caps rapats, tenyits, grenyes, rastes, tatuatges, arracades, piercings, collarets, medallons, samarrons, pantalons amples i caiguts...).

John Stockton, 16è del draft del 1.984, era un base pur (point guard), un home baix (186 cm) amb una gran visió de joc, un organitzador insuperable, un autèntic mite avalat per les estadístiques. Stockton és l'home que més assistències ha repartit (15.806) i més pilotes ha robat (3.265) en tota la història de la NBA, i l'únic jugador que ha promitjat més de 14 assistències durant una temporada. Potser fou un jugador menut però era un home d'acer. En tota la seva extensa carrera, Stockton tan sols es va perdre 22 partits, essent 10 cops All Star i un cop MVP de l'All Star (1.993, juntament amb Karl Malone). El 1.992 fou membre del Dream Team. El 2003, després de 19 temporades en actiu, es va retirar. Stockton i Magic Johnson són els únics bases que han acabat promitjant una doble figura (més de 10 punts i 10 assistències per partit).

El musculós Karl Malone (13è del draft del 1.985) podria haver protagonitzat Conan el Bàrbar. The Mailman fou el primer jugador de la NBA que va desenvolupar una musculatura espectacular. El fet de cuidar-se tant el cos li va permetre jugar a un altíssim nivell durant tota la seva carrera. Malone és, sense cap mena de dubte, el jugador més regular de tots els temps. No en va, Malone és l'únic jugador que ha aconseguit un triple doble amb 40 anys: el 3 de novembre del 2003 va fer 10 punts, 10 rebots i 10 assistències contra els Spurs. Durant onze temporades consecutives (1.988-1.998), Malone promitjà més de 25 punts per partit (amb un 51% d'encert en els tirs de camp). En dinou temporades, només en la primera i l'última (quan tenia 40 anys) va promitjar menys 20 punts per partit (Kareem Abdul-Jabbar promitjà menys de 20 punts les últimes tres temporades en actiu). També fou extraordinàriament regular rebotejant. Durant nou temporades consecutives (1.987-1.995), Malone capturà més de 10 rebots per partit i només quan tenia 39 anys (la seva penúltima temporada) va promitjar menys de 8 rebots per partit (Kareem Abdul-Jabbar, capturà menys de 8 rebots per partit les últimes set temporades com a jugador actiu). "A Mailman always delivers".

Karl Malone, conegut com The Mailman per la seva tenacitat i consistència ("a Mailman always delivers"), és possiblement el millor power forward "pur" de tots els temps. Malone era una roca de 206 cm i 115 kg, una força de la naturalesa que durant 19 temporades va promitjar 25 punts per partit (31 punts per partit la temporada 1.989-90 amb un 56% d'encert en els tirs de camp), 10 rebots, 3.6 assistències i 1.41 robatoris per partit. 14 vegades All Star, 2 cops MVP (el 1.997 i 1.999) i membre del Dream Team, Malone és el segon màxim anotador de la NBA amb 36.928 punts, només superat per Kareem Abdul-Jabbar, que també és l'únic home que ha jugat més minuts que ell. Durant els 1.476 partits que va jugar (Robert Parish és l'home que més partits ha jugat però Kareem i Malone el superen en minuts jugats), Malone va llançar i encistellar més tirs lliures que ningú a la NBA (9.787 encistellats i 13.188 llançats), superant així un altre Malone, en Moses. Des que la NBA distingeix entre rebots ofensius i defensius, The Mailman és el millor rebotejador defensiu (superant Moses Malone) i el quart millor rebotejador de tots els temps (per darrrera de Moses Malone, Kareem Abdul-Jabbar i Elvin The Big E Hayes). Karl Malone és un mite només comparable a Julius Erving i Kareem Abdul-Jabbar, ja que només ells poden presumir d'haver anotat més de 30.000 punts, capturat més de 10.000 rebots i repartit més de 5.000 assistències.

Tres anècdotes divertides: 1) Karl Malone és membre de la Associació Nacional del Rifle 2) va arribar a Salt Lake City un 24 de juliol (de l'any 1.985), que casualment és el dia del seu aniversari... i el dia de l'Estat de Utah. Tot l'equip dels Jazz va ser posat en una carrossa que passava pels carrrers plens de gom a gom. L'ingenu Karl Malone va confessar que es va pensar que li havien organitzat una festa per celebrar el seu 23è aniversari. 3) Freak total. Karl Malone va participar en un combat de Wrestling el 1.998, formant equip amb un tal Diamond. Van perdre contra Hulk Hogan i Dennis Rodman (otro que tal).

Stockton i Malone no només eren bons ofensivament, sinó que també eren jugadors molt bons defensivament parlant. Durant els noranta, la parella de Utah destacà per la seva duresa defensiva, subsituint d'aquesta manera els Bad Boys de Detroit. De Malone es deia que era el jugador més "porc" sobretot per l'ús que feia dels seus colzes a l'hora de guanyar la posició, tant si atacava com si defensava. The mailman, que destacava per tenir un cos hipermusculat (semblava un culturista), era un jugador que li agradava el contacte. Potser massa i tot. Malone va lesionar Isiah Thomas, David Robinson, Donyell Marshall i Steve Nash, entre d'altres. També fou conegut pel seu "kick jumpshot" (veure la foto). En algunes pàgines d'internet, afirmen que Karl Malone era més dur i indecent que el mateix Bill Laimbeer.

El famós kick jumpshot

Tot i que Stockton i Malone foren dos grans jugadors, també és just dir que Hakeem Olajuwon i Michael Jordan estaven a un nivell molt per sobre de la parella de Utah. Ni jugant brut els Utah Jazz van poder superar els Houston Rockets de The Dream i els Chicago Bulls del Rei Air.

CLYDE DREXLER

Clyde The Glide Drexler (1.962, New Orleans) fou un espectacular i polivalent guard de 2 metres que liderà els Portland Trailblazers a finals dels vuitanta i principis dels noranta. 10 vegades All-Star i membre del Dream Team l'any 1.992, Drexler is one of only three players in NBA history to have a career record of at least 20,000 points, 6,000 rebounds and 6,000 assists (els altres dos són Oscar Robertson, The Big O, i el no menys llegendari John Havlicek dels Celtics de Boston de finals dels 60 i principis dels 70).

Sensacional imatge que descriu a la perfeccció el joc aeri de Clyde Drexler.

A principis dels vuitanta, Drexler jugà a la Universitat de Houston, formant equip amb Hakeem Olajuwon, en el famós the "Phi Slamma Jamma" basketball fraternity, known for the aerial exploits of its members. L'any 1.983, però, Drexler abandonà la lliga universitària i s'incorporà a la NBA com a número 14 del draft. 12 anys després, Olajuwon i Drexler tornarien a jugar junts a Houston, tot i que aquest cop a la NBA.

Tot i el seu nickname, el "planejador" era bastant més que un bon saltador. De fet, fou un jugador molt complet, tan ofensiva com defensivament. Durant les 15 temporades que va jugar a la NBA, Drexler va promitjar més de 20 punts, 6 rebots, 5.6 assistències i 2 robatoris per partit. La seva millor temporada fou la 1.988-89, quan promitjà 27 punts, 8 rebots, 6 assistències i gairebé 3 robatoris per partit. I no només fou un gran jugador a nivell individual, també fou un gran líder capaç de portar Portland a la Final de la NBA dues vegades. El 1.990 va perdre contra els Bad Boys i el 1.992 va tornar a perdre, aquest cop contra els Chicago Bulls de Michael Jordan. Encara va jugar una altra final, aquest cop jugant amb els Houston Rockets del seu amic Hakeem Olajuwon. A la tercera fou la vençuda. El 1.995, Drexler va aconseguir el seu únic anell de campió. Tres anys més tard, es retirà. El dorsal 22 fou retirat tant a Portland com a Houston.

Si ens haguessim de quedar amb una imatge de Drexler seria la de la foto. Drexler tenia un estil inimitable a l'hora d'esmaixar. Bellesa en estat pur. El fet de doblegar les cames mentre era a l'aire, feia que realment semblés que estava planejant. Tot i presentar-se vàries vegades al concurs d'esmaixades, Wilkins i Jordan no li van donar mai cap opció.

PATRICK EWING

Patrick "Pat" Ewing (Jamaica, 1.962) fou el mític center dels New York Knicks a finals dels 80 i durant tota la dècada dels noranta. Pel seu estil de joc podríem dir que fou l'últim center clàssic. Ewing fou un gegant de 7 peus i 115 kg que basava tot el seu joc sota la cistella. Tot i ser un grandíssim jugador (11 vegades All Star i membre del Dream Team), Ewing va tenir la mala sort de topar amb Jordan i Olajuwon, de manera que, tot i lluitar heroicament, no va poder guanyar mai cap anell de campió.

A principis dels 80, Ewing jugà a la lliga universitària amb l'equip de Georgetown, els Georgetown Hoyas. a la pàgina de la NBA diuen the team's fierce in-your-face style of basketball created a phenomenon known as "Hoya Paranoia" and as the key intimidating defensive presence, Ewing was tagged the "Hoya Destroya". Foren uns dies gloriosos, i uns partits extraordinaris. A la final universitària del 1.982, l'equip d'Ewing perdria en mans d'un aleshores desconegut Michael Jordan. Poc s'imaginava Ewing que aquell escorta també seria el seu botxí a la NBA. A la final universitària del 1.984 en canvi, Ewing va superar Olajuwon. Deu anys després, ja a la NBA, Olajuwon es venjaria.

Ewing, a diferència de molts dels seus companys de la lliga universitària (Drexler, Jordan, Olajuwon, Barkley...), va decidir acabar els seus estudis abans de passar a la NBA. Finalment, el 1.985 va ser elegit com a número 1 del draft pels Knicks. En el seu primer any ja va demostrar la seva qualitat: 20 punts, 9 rebots i 2 taps per partit, i el guardó de rookie de l'any. La temporada 1.989-90 fou la seva millor temporada, promitjant 28 punts, 11 rebots i 4 taps per partit. Després de 17 temporades, es retirà a finals del 2002. El dorsal 33 fou penjat al Madison Square Garden a principis del 2003. En total, Ewing va anotar més de 24.000 punts (mitjana de 21 punts per partit) i va capturar més de 10.000 rebots (gairebé 10 rebots per partit) i va taponar gairebé 3.000 llançaments (2.45 taps per partit).

A monster dunk over Michael Jordan. La cara de Michael Jordan ho diu tot. Les entrades a cistella eren un dels recursos ofensius de Patrick Ewing durant els vuitanta i principis dels noranta. Ewing fou el primer big man capaç d'entrar en carrera com si fos un small man. Si ja és difícil aturar un guard o un small forward en carrera, imagineu-vos com ha de ser aturar un center de 7 peus i 115 kg... Si Vince Carter és el deixeble de Dominique Wilkins, Amare Stoudamaire és el deixeble de Patrick Ewing. Les noves generacions són més hàbils, és cert, però els seus mestres foren més poderosos.

Per mi, Ewing és sinònim de força, intimidació i presència. Però si algú va saber resumir que significa el dorsal 33 dels Knicks, aquest fou Michael Jordan: "He has a heart of a champion. When you thought about New York, you thought of Patrick Ewing. He came and gave life back into the city."

Per acabar, petita crítica a Ewing. El gegant dels Knicks fou un gran jugador a nivell individual però un desastre a nivell col·lectiu. Ewing no va saber liderar mai l'equip. No sabia passar i moure la pilota. Fou un jugador estàtic, de moviments lents (sobretot a mesura que es va anar fent gran) i repetitius. En conseqüència, amb Ewing, els Knicks eren previsibles. Només calia aplicar defenses de 2 contra 1, i l'aportació d'Ewing baixava en picat. Aquesta és la gran diferència entre ell i Hakeem Olajuwon. El primer era un center clàssic, incapaç de fer res que no fos anotar, rebotejar i taponar. Olajuwon, en canvi, fou el center del futur, un jugador poderós sota la cistella però també capaç de passar, driblar i jugar per l'equip. Olajuwon era indefensable perquè el seu atac era imprevisible. Ewing, en canvi, sempre fou monòton, fins al punt que el 1.996 va patir la humiliació de ser taponat per Mugsy Bogges, de 160 cm, el jugador més baix que mai hagi jugat a la NBA.

ALEX ENGLISH

The Blade fou un dels millors anotadors de la lliga durant la dècada dels vuitanta. Nascut a Columbia el 1.954, English fou un esprimatxat forward de 201 cm que durant vuit temporades consecutives (1.982-1.989) promitjà més de 25 punts per partit amb un 51% d'eficàcia en els tirs de camp, rivalitzant primer amb Adrian Dantley i després amb Dominique Wilkins. Quan es retirà l'any 1.991, English havia anotat més de 25.000 punts amb un 50% d'encert en tirs de camp.

English, etern All Star, liderà l'equip més ofensiu (i menys defensiu) de tots els temps: els Denver Nuggets de la dècada dels 80. A principis dels vuitanta, l'equip tenia el trio fanmtàstic: English, David Thompson i Dan Issel (aquests dos últims ex-estrelles de l'ABA). La temporada 1.983-84, els Nuggets promitjaren 125 punts per partit, rècord absolut a la NBA. El 3 de desembre de 1.983, els Nuggets van perdre contra els Pistons després de 3 pròrrogues per 186-184 (rècord d'anotació en un partit de la NBA). Tot i entrar sempre als playoffs, els Nuggets no pogueren mai jugar cap final de la NBA. La temporada 1.984-85 els Nuggets van arribar a les Finals de Conferència, però van caure derrotats pels Lakers de Magic i Kareem, un bloc infinitament més compensat.

BERNARD KING

Bernard King (New York, 1956) estava cridat a ser un dels millors alers anotadors de tots els temps quan una greu lesió li robà la glòria que es mereixia. King era un aler de poc més de 2 metres que es caracteritzava per tenir un cos fibrat i extraordinàriament àgil. La seva especialitat era jugar d'esquena a la cistella, buscar el rival, fer un revés insuperable i just quan tenia certa posició guanyada deixava anar la pilota amb un tir prodigiosament veloç i letal.

Els millors anys de King foren a Nova York. Hi arribà l'any 1982 com a agent lliure després d'uns inicis prometedors (sempre per damunt dels 20 punts per partit i del 50% d'encert de tirs de camp -excepte l'any de rookie; destaquen els 22 punts per partit amb un 59% d'encert en tirs de camp la temporada 1981-82) però també conflictius (problemes fora de la pista, com l'alcohol). A la Gran Poma, King mostraria al món el seu talent, sobretot a les temporades 1983-84 i 1984-85. Al gener del 1984, King va oferir una de les millors actuacions individuals de la història de la NBA: 50 punts amb 10 tirs lliures i 20 de 23 tirs de camp. Poc més tard, als playoffs, King va anotar més de 34 punts per partit contra els Pistons primer i després contra els Celtics (que finalment guanyarien als Knicks).

In 1984-85 King was the main attraction in the Big Apple and beyond. He led the NBA in scoring with an average of 32.9 ppg, including 60 points against New Jersey (a Knick franchise record) on Christmas Day. Però al març la futura llegenda de la NBA s'acabà de cop per culpa d'una greu lesió als lligaments del genoll dret. Tornà a jugar a la temporada 1987-88, però ja no era el mateix. Continuava anotant però ja no era aquella bèstia invencible capaç d'anotar amb efectivitats pròpies de centers. Es retirà definitivament el 1993 amb gairebé 20.000 punts. Fou introduït al Hall of Fame deu anys després.

LA DÈCADA PRODIGIOSA V

2006-01-07T19:07:00.000Z

ELS BAD BOYS

Amb nou anys, els Detroit Pistons van passar de ser el pitjor equip de la NBA a guanyar dos anells de campions gràcies a un seguit de fitxatges encertats durant la dècada dels 80. Junts, aquests joves jugadors formaren un bloc sòlid i irrepetible que no només va assoborir l'èxit sinó que fins i tot va acabar revolucionant el sistema de joc dels equips de la NBA. Eren els Bad Boys, els jugadors més estimats i odiats de la NBA, un conjunt defensiu que apostava pel bàsquetbol ràpid, atrevit i agressiu.

La història dels Bad Boys és una història de lluita i de sofriment, de baralles i tanganes, de penes i alegries, de fracassos i successives recuperacions fins arribar finalment a l'olimp dels campions. Cap equip ha tingut mai un esperit de superació com els Detroit Pistons dels anys vuitanta. És cert que entre els seus jugadors no hi havia cap superestrella com el Doctor J o Michael Jordan. Tampoc tenien un líder com Larry Bird, ni un prodigi sota la cistella com Moses Malone ni un talent com Magic Johnson. Però potser per això, perquè varen aconseguir ser campions començant des de baix de tot i perquè el seu joc era totalment diferent al dels seus rivals, els Bad Boys són i seran sempre, still the best. No ho hem d'oblidar: foren els Bad Boys els qui revolucionaren el sistema de joc dels equips de la NBA. Després dels Bad Boys, la NBA s'ha convertit en una lliga formada per equips obsessionats per la defensa i la condició física. És un fet que tots els bons aficionats de la NBA saben: els Lakers del Showtime, els Celtics del Big Three, o els Bulls de Michael Jordan, són equips irrepetibles perquè tenien un estil de joc basat en el poder ofensiu de les seves estrelles. En canvi, els Detroit Pistons dels 80 basaven el seu joc en l'agressivitat, la fortalesa física i la defensa implacable, propietats i habilitats que qualsevol bon entrenador pot inculcar als seus jugadors. Per això hi ha un abans i un després dels Bad Boys. Ells són la prova més evident que la unió fa la força.

INTIMIDATE, DOMINATE, ELIMINATE

El sobrenom The Bad Boys comença a sonar a finals dels 80, quan l'equip tenia un líder ofensiu, Isiah Thomas (dorsal 11, samarreta retirada), sempre ben acompanyat per Joe Dumars "Mr Piston" (dorsal 4, samarreta retirada) i el veterà Vinnie Johnson "The Microwave" (dorsal 15, samarreta retirada), i un líder defensiu, Bill Laimbeer (dorsal 40, samarreta retirada), recolzat per homes com Rick Mahorn, John Salley "The Spider" i Dennis Rodman "The Worm".

Els dos líders

Isiah Thomas (1.961, Chicago), àlies Zeke, és un dels millors bases que mai hagin jugat a bàsquetbol (20 punts, 9 assistències i 2 robatoris per partit durant 13 temporades). Fou un small man (185 cm) rapidíssim amb una habilitat extraordinària amb la pilota, capaç de driblar dos i tres jugadors contraris en un tres i no res. També fou un líder capaç de dominar els partits, tot i que a un nivell inferior als seus rivals i amics Magic Johnson i Larry Bird. Físicament, Thomas tenia cara de nen, i un somriure permanent molt característic. "I call him the baby-faced assassin," va dir un entrenador en un diari, "because he smiles at you, then cuts you down." A la pàgina de la NBA també el defineixen com a dangerous shooter from any spot on the floor, a smart passer and a smooth, clever playmaker. Però sens dubte, el gran tret característic de Thomas era el seu esperit lluitador i el seu caràcter optimista tot i haver patit una dura infància a la ciutat de Chicago. Potser per això he knew how to handle pain; he often played with injuries resulting from his rough-and-tumble style.

És una llàstima que un gran jugador com ell s'enemistés estúpidament amb Michael Jordan. Thomas considerava que Jordan era arrogant i prepotent, però potser hauríem de dir que tenia enveja de Jordan perquè triomfava a l'equip de la seva ciutat natal: Chicago. Thomas va intentar marginar i arraconar Michael Jordan (als All Stars, per exemple, Isiah ni li passava la pilota a Michael) però al final, no cal ni dir-ho, fou ell qui acabà marginat, sense poder jugar al Dream Team i veient com Jordan es proclamava millor jugador de tots els temps. Qui vulgui saber més detalls d'aquesta relació plena de venjances només cal que vagi a la web www.acb.com i llegeixi l'extraordinari article de G. Vázquez (Retrato de un odio).

Quan el joveníssim Isiah Thomas va arribar a Detroit l'any 1.981, els Pistons eren el segon pitjor equip de la lliga (tal sols 21 victòries). En aquells moments, la direcció de la franquícia es va decantar per la única opció possible: renovar i rejovenir progressivament la plantilla. Thomas fou el primer d'una sèrie de joves jugadors que s'anirien incorporant a l'equip. En el seu primer any a la NBA, la temporada 1.981-82, Thomas va tenir minuts i partits, promitjant 17 punts, 7.8 assistències i 2 robatoris per partit. Aquella temporada, tot i que els Pistons continuaven sent mediocres, fou sumament important perquè a més de Thomas també va arribar, al febrer del 1.982 i provinent de Cleveland, l'altra peça clau del futur equip campió, el center Bill Laimbeer, que aquell any va promitjar 13 punts i 11.3 rebots per partit.

William "Bill" Laimbeer Jr. (1.957, Boston) fou un poderós center (segons el meu pare, un "tanc") de gairebé 7 peus i 120 kg, un jugador dur que sota l'aparença de jugador tosc amagava un gran tir (gairebé 50% d'encert en tirs de camp, 33% en triples i 85% en tirs lliures!!!). Però no ens enganyem, si per alguna cosa és recordat Bill Laimbeer, és per ser el primer bad boy (i posteriorment el head villain de l'equip), és a dir, l'inventor d'un peculiar sistema de joc basat en el contacte físic permament amb el rival. Laimbeer sempre jugava al límit del reglament, desgastant el rival a base de cops fins a dominar completament la zona. Si algú s'hi tornava, Laimbeer simulava que havia estat agredit. A la pàgina de la NBA el defineixen a la perfecció: a master of posturing, muscling, and anticipating - plus fomenting trouble, pretending to be fouled, and drawing his opponents' ire. No cal ni dir-ho, durant la dècada dels vuitanta, Laimbeer fou el jugador més estimat (a Detroit) i odiat (a la resta del món): "the prince of darkness," "a street thug," "an ax murderer" o "His Heinous". Agradi o no als més puristes del bàsquetbol, el cert és que Laimbeer va saber treure profit de les seves virtuts (un big man amb una gran força física i un tir increïble, una maligna intel·ligència i una gran capacitat teatral) per amagar els seus defectes (molt lent i incapaç de saltar més de 20 cm). No en va, Laimbeer pertany al selecte grup de jugadors que han anotat més de 10.000 punts i han recollit més de 10.000 rebots. Durant els 80, Laimbeer fou un defensor extraordinari sota la cistella (enlloc de bloquejar la pilota fent taps, Laimbeer literalment aturava els jugadors), convertint-se en el millor rebotejador defensiu de la lliga del 1.982 al 1.990.

A l'acabar la temporada 1.982-83 els Pistons continuaven sense ser capaços de guanyar 40 partits. Defensivament l'equip funcionava (2.46 robatoris per partit Thomas i més de 12 rebots per partit Laimbeer) però faltaven bons anotadors. Amb l'arribada d'un nou entrenador, Chuck Daley (el meu ídol: entrenador primer dels Bad Boys i després del Dream Team), les coses començarien a canviar.

A la temporada 1.983-84, els Pistons tornaven als playoffs (per caure eliminats a primera ronda) després de guanyar 49 partits a la Regular Season, amb un estel·lar Isiah Thomas (21 punts, 11 assistències i 2.5 robatoris per partit i MVP de l'All Star, amb 15 assistències) i un Bill Laimbeer que ja no només es limitava a aportar solidesa defensiva (més de 17 punts i 12 rebots per partit). A la següent temporada, la 1.984-85, Isiah Thomas promitjaria 13.9 assistències per partit, rècord absolut de l'època (més tard superat per John Stockton). Els Detroit Pistons començaven a rutllar i a superar-se. Als playoffs, els Pistons van eliminar els Nets de New Jersey però caurien després a les semi-finals contra els Boston Celtics.

A la temporada 1.985-86, l'equip es reforçava brillantment amb el rookie Joe Dumars i el fitxatge de Rick Mahorn. Dumars (nascut al 1.963) era un escorta molt ràpid i molt tècnic, un jugador molt elegant i extraordinàriament complet, un bon defensa i un bon anotador. Sens dubte, el complement perfecte per a Thomas i el veterà Vinnie Johnson (nascut al 1.956). Junts, els tres menuts guards (Thomas 185 cm, Johnson 188 cm i Dumars 191 cm) oferien autèntics festivals ofensius i defensius. L'estratègia dels Pistons era que els guards juguessin al límit, rotant constantment per descansar i poder jugar sempre a un nivell d'intensitat que cap altre equip mai va poder igualar.

Joe Dumars, el jugador més elegant de Detroit. Es recordat per les seves entrades a cistella marca de la casa -com la de la foto, sempre envoltat de jugadors rivals- i per ser un magnífic defensor (el millor segons Michael Jordan).

Per la seva banda, Rick Mahorn (1.958) era un autèntic bad boy, un power forward de 208 cm i 110 kg de pes que ràpidament va entendre la filosofia de joc del seu nou equip. Al costat de Laimbeer, Mahorn va acabar de tancar la zona i va convertir la pista en un camp de batalla.

L'any 1.986, Thomas tornaria a guanyar l'MVP del All Stars (amb 10 assistències) i Bill Laimbeer es proclamaria màxim rebotejador de la temporada (amb poc més de 13 rebots per partit, 9.4 dels quals, defensius), acabant d'aquesta manera amb el regnat de Moses Malone. Els Pistons però, continuaven sense poder arribar a unes finals de Conferència tot i les grans actuacions de Thomas i Laimbeer als playoffs (26 punts i 12 assistències per partit Thomas, i 22.5 punts i 14 rebots per partit Laimbeer). Les coses, però, canviarien radicalment a partir del següent any, quan Thomas i Laimbeer començaren a cedir protagonisme als seus companys d'equip en benefici del conjunt, iniciant-se un seguit d'anys gloriosos per a la franquícia.

La temporada 1.986-87 els Pistons es convertiren en un terrible bloc defensiu, els arxiconeguts Bad Boys. Van acabar la Regular Season amb 52 victòries, superant d'aquesta manera la marca psicològica de les 50 victòries. Havia començat l'assalt dels Pistons. Dos rookies, John Salley i Dennis Rodman, es van unir a l'equip. John Salley (1.964, New York), àlies l'aranya per tenir unes extremitats exageradament llargues, era un center-power forward de 7 peus del qual s'augurava un gran futur. A l'hora de la veritat, però, acabaria sent poc més que un bon suplent, un complement per a Mahorn i Laimbeer. En canvi, Dennis Rodman (1.961), un power forward de poc més de 2 metres d'altura que no havia jugat a bàsquetbol en cap High School, va resultar ser bastant més que un complement per a Mahorn. Rodman tenia el sobrenom de "Worm" per la seva tendència to wiggle around while playing pinball. La història del Rodman dels 90 és arxiconeguda però aquí ens centrarem, òbviament, en el seu periple pels Pistons de finals dels 80. Tutelat per Chuck Daly, Rodman va convertir-se en un autèntic animal capturant rebots i marcant rivals. Tutelat per Bill Laimbeer, The Worm va convertir-se en un bad boy autèntic, un jugador ferotge i agressiu capaç d'anul·lar Magic Johnson.

Fantàstica esmaixada de John Salley.

Aquell any, els Pistons demostraren tenir una gran plantilla, amb múltiples opcions en totes les posicions per poder jugar amb la intensitat i agressivitat necessària durant tot el partit. El resultat: una eficàcia ofensiva i defensiva extraordinàries. Ofensivament, Adrian Dantley, àlies "A.D", un veterà forward anotador de 196 cm fitxat aquell any, liderà l'equip amb 21.5 punts per partit amb un encert del 54% (de tots els jugadors que han fet més de 20.000 punts al llarg de la seva carrera, només Artis Gilmore -center, Shaquille O'Neal -center, Kareem Abdul-Jabbar -center- i Charles Barkley -power forward- han acabat amb un encert superior a A.D. Dantley, dues temporades màxim anotador de la NBA, és l'aler més efectiu de la història, molt per sobre de mites com Elgin Baylor, Julius Erving i James Worthy). El seguí Thomas, amb 20 punts i 10 assistències, i a continuació Laimbeer i Johnson amb 16 punts cada un. Dumars, que començava a tenir minuts, promitjà 12 punts per partit amb un encert en tirs de camp del 50%. Jo em quedo, però, amb el 90% d'encert en els tirs lliures del center Bill Laimbeer. No ho he vist mai comentat enlloc però per mi és una dada a tenir en compte. Per primera i última vegada en la història de la NBA no es podia aturar un center fort i corpulent a base de fer-li faltes personals (i per mi aquesta és una de les claus de l'èxit de Bill Laimbeer; ell podia fer faltes brutes sabent que els altres big men solien fallar algun tir lliure, en canvi si era ell el que rebia una falta personal, els Pistons s'asseguraven dos punts).

Isiah Thomas, Vinnie Johnson i Dennis Rodman

Defensivament, l'equip controlava els rebots. Laimbeer continuava sent el màxim rebotejador de l'equip (11.6 rebots per partit). Mahorn, que jugava 20 minuts per partit promitjà 6 rebots per partit, i el rookie Dennis Rodman, que tan sols jugava 15 minuts per partit, fou capaç d'agafar-ne més de 4 cada partit. The spider tampoc es quedava curt, ja que fou capaç de promitjar gairebé 4 rebots i 2 taps per partit tot i jugar sempre menys de 20 minuts per partit. Per la seva banda, Thomas promitjà gairebé 2 robatoris per partit.

Però per entendre el poder dels Bad Boys no s'han de mirar les estadístiques individuals sinó les col·lectives. Qui jugava contra els Bad Boys sabia que hi hauria contacte físic permanentment, que rebria cops a tort i a dret, i que difícilment passaria dels 100 punts. Als playoffs del 1.987, els Washington Bullets i els Atlanta Hawks foren les primeres víctimes dels autèntics Bad Boys. 26 anys després, els Pistons arribaven a una Final de Conferència. Allí els esperava un equip llegendari: els Boston Celtics de Larry Bird, Robert Parish i Kevin McHale, els Big Three. Fou una final memorable, per molts, la millor Final de Conferència de tots els temps. 7 partits intensos. 7 batalles inolvidables.

Larry Bird contra els Bad Boys Dennis Rodman i Isiah Thomas.

Els primers dos partits foren al Boston Garden però els Pistons no s'arronsaren. Ans al contrari, venceren tots dos partits i posaren contra les cordes els poderosos Celtics. Aleshores aparagué Larry Legend Bird (27 punts, 10 rebots i 7 assistències per partit durant les finals) i els Celtics reaccionaren guanyant els dos partits següents al Silverdome de Detroit. En el cinquè partit, al Boston Garden, els Boston Celtics i els Bad Boys van lluitar a mort. Un partit èpic. A falta de 5 segons per acabar, els Pistons guanyaven d'un punt i tenien la possessió de la pilota. Quan semblava que els Celtics finalment estaven derrotats, Larry Bird interceptà una passada feta per Isiah Thomas. A continuació, Bird assistí immediatament a Dennis Johnson, que feu la cistella que donà la victòria als Celtics. Fou un cop moral terrible per Isiah Thomas. Els seus companys d'equip, però, continuaren oferint resistència guanyant el sisè partit, aquest cop al Silverdome de Detroit. Els Pistons es mantenien vius fins a l'últim partit. En el setè i definitiu partit, però, s'acabà la temporada pels Bad Boys. Tot i lluitar fins al final, els Pistons acabaren perdent de 3 punts. Els poderosos Celtics passaven a la Final de la NBA per cinquena vegada consecutiva.

Si la temporada 1.986-87 havia estat intensa, la 1.987-88 encara fou millor. A la Regular Season, els Pistons aconseguiren 54 victòries. A mitja temporada, els Pistons reforçaren la zona amb el fitxatge del veterà James Edwards (1.955), àlies "Buddah", un center de més de 7 peus i 120 kg, ex-company d'equip de Laimbeer als Cleveland Cavaliers. D'aquesta manera, els Bad Boys tenien en plantilla tres homes de més de 210 cm d'altura. Ofensivament, l'equip disposava d'una gran varietat de recursos ja que fins a 7 jugadors diferents anotaren sempre més de 10 punts per partit, destacant Thomas (20 punts i 8.4 assistències per partit), Dumars (15 punts i 5 assistències per partit), i A.D (20 punts per partit amb un encert del 51%). Defensivament, Laimbeer continuava liderant l'equip (última temporada per sobre dels 10 rebots per partit) tot i que Dennis Rodman començava a erigir-se com el millor power-forward defensiu de la lliga. El cuc, que encara continuava sent suplent, va promitjar gairebé 9 rebots per partit aquella temporada. Mahorn, el teòric power forward titular, promitjà 8.5 rebots per partit, de manera que només entre ell, Rodman i Laimbeer, l'equip ja s'assegurava gairebé 30 rebots per partit.

El petit Buddah (Edwards medeix 216 cm i pesa més de 120 kg) capturant un rebot.

L'any 1.988 els Detroit Pistons arribarien per primera vegada a una Final de la NBA. Per fer-ho, van haver de véncer els Washington Bullets, els Bulls de Michael Jordan i finalment els Celtics de Larry Bird. Per aturar Michael Jordan, el millor anotador de la lliga, Chuck Daly i Isiah Thomas van dissenyar un pla diabòlic però tremendament efectiu, les arxiconegudes "Jordan rules". Aquestes consistien en què tot l'equip, excepte el propi Thomas, es dediqués a: 1) defensar a amb empentes i cops cada vegada que Jordan toqués la pilota, 2) discutir qualsevol decisió arbitral, i 3) a la mínima que Jordan s'hi tornés, simular haver estat agredits. Els àrbrits inicialment pitaven faltes però tampoc podien aturar el partit constantment de manera que lenta però inexorablement, els Bad Boys aconseguiren aturar Jordan "sense cometre faltes". Jordan no sabia com respondre ja que no era ni un ni dos, era tot un equip contra ell. Era un desgast doble: físic -cansament- i psicològic -impotència. Les seves queixes als àrbrits no servien per res. Per a més inri, Thomas, el seu enemic, era l'únic jugador que no cometia faltes ni bramava als àrbrits. Sense Michael Jordan al 100%, els Bulls no eren rival pels Pistons, que els eliminaren en 5 partits. A la Final de Conferència els esperaven els Celtics una altra vegada. Aquest cop, però, els Bad Boys van superar els Celtics en 6 partits. Fou un moment històric: s'acabava la dinastia de Larry Bird a la Conferència Est i començava el regnat dels Bad Boys.

Jordan rules. Feel the pain Michael!

La gran Final del 1.988 enfrontà els Bad Boys amb els Lakers de Magic Johnson i un veterà Kareem Abdul-Jabbar. A la pàgina de la NBA resumeixen aquella sèrie magistralment: in a painful repeat of the previous season's loss to Boston, Detroit lost a seven-game heartbreaker to the defending NBA-champion Los Angeles Lakers. Aquella final, però, també serà sempre recordada per la consagració d'Isiah Thomas com a mite de la NBA.

Els dos millors bases dels 80 (i possiblement de tots els temps): el menut Isiah i el gegant Magic.

Els dos primers partits foren a Los Angeles i cada equip en guanyà un. El tercer partit, a Detroit, amb un Silverdome ple a vessar, fou pels Lakers que es posaven 2 a 1. Els Bad Boys però, capgiraren la sèrie guanyant els dos partits següents. Els Pistons en tenien prou guanyant un partit per proclamar-se campions però no va poder ser. En el sisè partit els Pistons perdien 56 a 48 al principi del tercer quart quan un inspiradíssim Isiah capgirà el marcador anotant 14 punts consecutius. La mala sort va voler que Thomas es lesionés quan faltaven quatre minuts per acabar el tercer quart. Semblava que els Lakers podrien recuperar-se però despite a severely sprained ankle, Thomas returned 35 seconds later and continued the offensive assault. By the end of the quarter, he had hit 11 of 13 shots from the floor for 25 points, setting an NBA Finals record for points in a quarter. Gràcies a Thomas, els Pistons acabaren el tercer quart guanyant de 2 punts, 81-79. L'últim quart del partit fou una batalla desigual entre el lesionat Isiah Thomas i els Lakers. Tot i els 43 punts, 8 assistències i 6 robatoris del menut base, els Lakers acabaren vencent 103 a 102. La sèrie estava empatada a 3 però aquell dia tots els elogis eren per a Thomas. El seu amic Magic Johnson va resumir d'aquesta manera el comportament heroic de Thomas: "I think he said, 'Okay, I'm going to take this game over". Finalment, en el setè i definitiu partit, James Worthy, amb 36 punts i 16 rebots feia inútils els esforços de Thomas (que jugà lesionat). Els Lakers es tornaven a proclamar campions. L'alegria però, tot just els durà un any.

En efecte, l'any 1.989 els Bad Boys aconseguirien, per fi, ser campions de la NBA.

La temporada 1.988-89, els Pistons deixaven el vell Silverdome per traslladar-se al magnífic Palace of Auburn Hills, l'estadi que s'estrenaria amb una Regular Season de somni. Fins a 63 victòries van aconseguir els Pistons aquell any. A mitja temporada, A.D va ser traspassat a Dallas a canvi de Mark Aguirre (1.959, Chicago), un poderós aler-escorta de 206 cm, gran amic i antic company d'Isiah Thomas. Dantley es quedaria sense la merescuda glòria. Aguirre, en canvi, assaboriria dos anells de campió. D'aquesta manera, els principals Bad Boys d'aquell any foren: Isiah Thomas (més de 17 punts i 8 assistències, i gairebé 2 robatoris per partit), Joe Dumars (17 punts i 6 assistències per partit i NBA First Team All-Defense), Mark Aguirre (16 punts per partit), Vinnie Johnson (14 punts per partit, va jugar els 82 partits de la Regular Season, i en un d'ells, contra Utah, aconseguí el rècord de punts consecutius anotats per un jugador de la franquícia: fins a 19), Bill Laimbeer (gairebé 14 punts i 10 rebots per partit, amb un 50% d'encert en tirs de camp i un 35% en triples), Dennis Rodman (9 punts i 9.5 rebots per partit, líder d'eficiència en tirs de camp amb un 59% i NBA First Team All-Defense), James Edwards (jugant 16 minuts per partit promitjà més de 7 punts i 3 rebots per partit), Rick Mahorn (7 punts i 7 rebots per partit) i James Salley (jugant 20 minuts per partit va promitjar 7 punts i 5 rebots per partit).

Als playoffs del 1.989 els Pistons van posar la directa. A primera ronda van escombrar els Celtics. Els Bucks van patir un destí similar a les semifinals de Conferència. A la Final de Conferència es van trobar els Bulls de Michael Jordan. Més Jordan rules, 6 partits, i els Bad Boys tornaven a jugar una Final de la NBA contra els Lakers bicampions.

S'esperava una gran batalla però a l'hora de la veritat fou una autèntica massacre. Els Bad Boys controlaren la zona amb una facilitat insultant. El veterà Kareem Abdul-Jabbar, de 42 anys, ja no era un jugador a tenir en compte. Joe Dumars, amb 27 punts i 6 assistències per partit a les Finals (acabaria sent MVP de les Finals), liderà l'atac dels Pistons amb una autoritat insultant. Magic Johnson, per la seva banda, es lesionà i els Lakers es quedaren sense opcions. Al quart partit, en el Forum de Los Angeles, quan faltava menys d'un minut per acabar el partit, Pat Riley va decidir canviar Kareem Abdul-Jabbar. Es retirava el mite més gran de la NBA. Era un moment emocionant però també dolorós. Els Lakers estaven a punt de ser escombrats en unes Finals. Amb tan sols 4 partits, els Detroit Pistons es proclamaren campions de la NBA l'any 1.989, l'any 1 de la nova dinastia.

Showtime contra els odiats Los Angeles "Fakers"!!!

Els Bad Boys havien tocat el cel amb les mans però encara no en tenien prou. Un any després, els Pistons repetirien, convertint-se en el tercer equip que aconseguia dos títols consecutius.

La temporada 1.989-90 els Bad Boys van començar sense un dels seus jugadors més carismàtics: Rick Mahorn, traspassat als Timberwolves, una franquícia de nova creació. Tot i jugar orfes, els Pistons van guanyar 59 partits a la Regular Season. Thomas i Laimbeer començaven a cedir el relleu de líders a Joe Dumars (NBA First Team All-Defense) i Dennis Rodman (Millor Jugador Defensiu de la NBA l'any 1.990). Als noranta, Dumars fou The shooter mentre que Dennis Rodman seria el millor rebotejador de la lliga.

Dennis Rodman, Millor Jugador Defensiu de l'època, esmaixant.

Als playoffs del 1.990, els Bad Boys van escombrar els Indiana Pacers a la primera ronda. A les semifinals de Conferència, contra els Knicks de New York, només van cedir un partit. La Final de Conferència va enfrontar els Pistons amb els Chicago Bulls per segon any consecutiu. Els Bad Boys es van preparar per tornar a repetir l'èxit de l'any anterior mitjançant les famoses Jordan rules però, contra tot pronòstic, no van acabar de funcionar. Michael Jordan ja no era només el millor anotador de la lliga, sinó que també era un gran líder que jugava ultramotivat contra els seus enemics: els Pistons d'Isiah Thomas. Per acabar-ho d'adobar, els Bulls començaven a ser un equip força complet (Pippen, Grant...), de manera que si tots els rivals només estaven pendents de Michael Jordan, la resta de l'equip podia anotar a plaer. Després de quatre partits, la sèrie estava empatada a 2. L'entrenador dels Pistons, Chuck Daly, ho va veure ràpidament i va decidir canviar de tàctica. Els Bad Boys tornaren a jugar com normalment, és a dir, amb duresa i agressivitat per tota la pista i contra tots els rivals. Per desgràcia per a Chicago, els Pistons tenien dos autèntics campions defensant: Dumars i Rodman (i un animal: Bill Laimbeer). Michael Jordan sempre ha reconegut que el millor defensor que l'ha marcat mai fou Joe Dumars. En la meva humil opinió, Michael s'està referint al fet que Dumars és segurament l'únic jugador que l'ha defensat netament des que els Bad Boys es van inventar les Jordan rules. Als noranta, Jordan va sofrir duríssims marcatges per part dels rivals. Dumars, en canvi, sempre va defensar amb una elegància extraordinària, i més si el comparem a la resta dels Bad Boys. Els Pistons van guanyar el cinquè partit però els Bulls el sisè, de manera que, després de sis partits, la sèrie estava empatada a 3. Definitivament els Bulls ja no eren un equipet amb una mega estrella. Davant aquest nou deafiament, els Bad Boys es van conjurar per realitzar la millor defensa que mai s'hagi vist en una pista de bàsquetbol. En el setè i definitiu partit, els Bulls tan sols van ser capaços d'anotar 74 punts. Els Bad Boys passaven a la gran Final de la NBA per tercera vegada consecutiva. Seria la última vegada.

The duel: Michael Jordan contra Joe Dumars.

La gran Final del 1.990 enfrontà els Bad Boys amb els Portland Trail Blaizers. Portland tenia un bon quintet inicial però la seva arma principal era the high-flying scoring guard Clyde The Glide Drexler, l'estrella de l'equip. En el primer partit, al Palace of Auburn Hills, Portland dominà els rebots. A falta de 7 minuts per acabar el partit, els Pistons perdien de 10 punts (80-90) però aleshores l'equip reaccionà magníficament de la mà d'un inspiradíssim Thomas, que s'atreví amb la seva assignatura pendent: els triples. Dumars, el seu fidel aliat, l'ajudà. En menys de 3 minuts, Thomas anotà 11 punts, incloent llançaments de 3 punts i Dumars féu una jugada de 2+1. Quan Drexler intentà reaccionar, cometé una falta en atac. La defensa dels Bad Boys començava a funcionar. Al final, els Pistons guanyaren el primer partit 105 a 99. En el segon partit, però, Portland aturà Thomas i tot i els 6 triples de Bill Laimbeer (rècord absolut en un partit d'una Final -compartit amb Byron Scott que féu el mateix en un partit de la Final del 1.987), els Pistons van caure derrotats a la pròrroga. Fou un partit èpic amb un final d'infart. Laimbeer havia clavat un triple extraordinari que donava la victòria els Pistons a falta de 4 segons. Però com molt bé va dir ell mateix "After I hit the shot, I looked at the clock and saw there were four seconds. And in the NBA, four seconds is an eternity." En efecte, amb quatre segons Drexler en va tenir prou per capgirar el marcador i donar la victòria a Portland. Després de dos partits, la sèrie estava empatada 1 a 1.

Minuts abans que comencés el tercer partit de la gran Final del 1.990, el pare de Joe Dumars moria. Com que era previsible que el seu pare morís en aquelles dates, Dumars havia demanat a la seva família que si el seu pare moria durant o just abans d'un partit, no l'avisessin fins que s'acabés el partit. Així era Joe Dumars, un professional de cap a peus, el jugador més noble de la NBA, admirat pels companys i pels rivals. Aquella nit Vinnie Johnson va fer un gran partit (21 punts amb un 70% d'encert) però va ser Dumars qui va liderar els Pistons amb 33 punts. Semblava una bèstia imparable. "It was hard to look at him at times" va reconéixer més tard Isiah Thomas. Al final, els Pistons van guanyar 121 a 106 i Joe Dumars fill finalment va saber que el seu pare havia mort. Tot i això, Dumars va decidir jugar el següent partit.

El quart partit de la sèrie fou una altra batalla èpica amb un final ajustadíssim. Thomas, que havia fet 22 punts al tercer quart, va fer una cistella a falta de menys de mig minut per acabar el partit que posava el marcador 108 a 107 favorable als Pistons. A la següent jugada, Dumars va aturar l'atac de Portland i Thomas, atent, recollí la pilota perduda. Abans que pogués llançar a cistella ja li havien fet falta. Thomas encistellà els dos tirs lliures: 110 a 107 i 8 segons per acabar el partit. En 8 segons Portland es va acostar (110-109) però al final Edwards Buddah anotà el definitiu 112 a 109. La sèrie quedava 3 a 1 a favor dels Pistons i la Final quedava sentenciada. En el cinquè partit, Portland va lluitar amb coratge però cada cop que semblava escapar-se, Vinnie Johnson The microwave (batejat així pel guard dels Celtics Danny Ainge "because he heats up in a hurry") apareixia per igualar el marcador. In the final seconds, with the score tied at 90-90, Isiah worked the ball up top, but he was covered. So he sent the ball to Vinnie, who had Kersey [l'aler de Portland] draped all over him. But, ball of muscle that he was, Johnson exploded into the air and launched a 15-footer from the right sideline with 0:00.7 showing on the clock. (His teammates would later take to calling him 007, the James Bond of Basketball).

The Microwave, el tercer guard dels Bad Boys: Vinnie Johnson

Els Pistons guanyaven el partit i la Final de la NBA del 1.990. Bad Boys bicampions. Thomas, que havia promitjat 27.6 punts (amb un balanç al·lucinant d'11 de 16 triples), 8 assistències i 5.2 rebots per partit, aconseguí el MVP de les Finals del 1.990. Les seves paraules són llegendàries "You can say what you want about me, but you can't say that I'm not a winner".

Si els Pistons havien eliminat els Celtics i els Lakers dels 80, als noranta els Bad Boys sofririen un destí similar a mans dels Bulls de Michael Jordan. Thomas i Laimbeer es retiraren a principis dels 90 i amb ells, els Bad Boys desapareixien del mapa. Joe Dumars va continuar als Pistons fins a la seva retirada l'any 1.999. L'any 2000 passà a ser executiu dels Pistons. Poc després fitxaria els jugadors Ben Wallace, Richard Hamilton i Rasheed Wallace, i posaria l'entrenador Larry Brown. Que ningú ho oblidi: els Detroit Pistons foren campions de la NBA del 2004 gràcies a Joe Dumars, Mr. Piston.

Imatge que resumeix l'estil de joc dels Bad Boys. En aquest cas, Laimbeer literalment atura Larry Bird. Rodman, per la seva banda, pateix els danys col·laterals.

LA DÈCADA PRODIGIOSA IV

2005-12-31T13:24:00.000Z

CELTICS PRIDE

Als anys 80 el Boston Garden sempre estava ple a vessar. Els aficionats estaven orgullosos del seu equip. Els Celtics tornaven a ser un equip guanyador i els Lakers, els vells rivals, tornaven a desafiar-los. Si als anys 60 els duels eren entre els Celtics de Bill Russell i els Lakers de West i Baylor, als 80 els duels eren entre els Celtics de Larry Bird i els Lakers de Magic i Kareem. Si a l'any 1.957 el rookie William Russell va va fer dels Celtics de Boston el millor equip de tots els temps, l'any 1.979 el rookie Larry Joe Bird va tornar l'orgull als Celtics.

Els Celtics Boston han tingut la sort de tenir a Red Auerbach com a entrenador i president. Quan era entrenador, Auerbach va fitxar el center William "Bill" Russell (a pesar que tothom deia que no seria capaç de triomfar a la NBA) i els Celtics van guanyar 9 vegades l'Anell de Campions. Vint anys després, com a president, Auerbach va fitxar a Larry Joe Bird, i els Celtics van guanyar 3 títols i l'admiració del món sencer.

Larry Joe Bird (1.956, Indiana), the embodiment of "Celtics Pride", és, en la meva humil opinió, el jugador més complet que mai hagi jugat a bàsquetbol (3 vegades campió de la NBA i 3 MVP). Bird fou un power forward de 206 cm que jugava bé a tot arreu: sota els taulells era capaç d'anotar i agafar rebots, fora l'ampolla era capaç de llançar amb una precisió terrorífica, i des de qualsevol posició era capaç de donar assistències meravelloses. Durant 13 anys a la NBA, Larry Bird va promitjar 24.3 punts, amb encerts propers al 50% en tirs de camp i del 90% en tirs lliures, 10 rebots i 6.3 assistències per partit. A més, Bird era un excel·lent defensor (promitjà 1.75 robatoris per partit), un gran jugador d'equip, un mestre del trash talking (capaç d'enfonsar el rival psicològicament) i el millor líder de tots els temps ("he wasn't just great, he changed the way his teammates played. He brought everyone to a higher place." diu el columnista Bill Simmons). Si a tot això hi sumem la seva capacitat per aparéixer en els moments difícils i superar-se en els últims segons d'un partit, no és difícil entendre el nickname de Larry Bird: The Legend.

A finals dels 70, la NBA i els Celtics estaven en un dels moments més durs de la seva història. La fabulosa National Basketball Association era incapaç d'atreure públic si el Doctor J no jugava, i els Celtics, abans el millor equip de tots els temps, ni tan sols eren capaços d'entrar als playoffs. Aleshores es produí el miracle que molt bé resumeixen a la pàgina del Hall of fame: In 1979, when Bird joined the Celtics, he launched an era both in Boston and throughout the NBA that may never again be duplicated. At a time when the league and the Celtics needed a boost, Bird and fellow rookie sensation Earvin "Magic" Johnson provided the spark.

Quan Larry Bird va fitxar pels Celtics, l'equip venia d'una temporada pèssima. Els Celtics tan sols havien guanyat 29 partits la temporada 1.978-79. Arribà Bird i els Celtics es revolucionaren. La temporada 1.979-80, l'equip de Boston va guanyar 61 partits. En un sol any s'havien guanyat 32 partits més!!! El rookie Larry Bird liderà l'equip a nivell global i individual, (21.3 punts, 10.4 rebots, 4.5 assistències i 1.75 robatoris per partit). Naturalment, aquell any Bird es va endur el trofeu de Millor Rookie de la Temporada. A la final de Conferència però, els Celtics no van poder amb el Doctor J.

El mític Red Auberbach, la llegenda més gran del bàsquetbol. Millor entrenador, millor manager i millor president. L'any 1.979, després d'una temporada pèssima i amb un conjunt de jugadors enfonsats moralment, Auerbach va predir que amb Larry Bird l'equip tornaria a l'èlit. Pocs se'l van creure. Els propis jugadors dels Celtics argumentaven que Bird era lamentable físicament (certament el físic de Larry Bird no sembla el d'un esportista d'èlit sinó més aviat el d'un cerveser). Però com ja havia passat vint anys abans amb Bill Rusell, el temps va donar la raó a Red Auerbach.

La temporada 1.980-81, es forjava la llegenda amb l'arribada a l'equip -gràcies un altre cop a Red Auerbach- del center Robert Parish (215 cm de múscul) i el rookie Kevin McHale (208 cm). Els dous nouvinguts, juntament amb Larry Bird, formarien one of the greatest front lines the NBA has ever seen. Robert Parish, nascut el 1.953, el mític dorsal 00 dels Boston Celtics, va aportar la solidesa que l'equip necessitava. Era un bon center, que aportava altura i força sota la cistella i a més, tenia un bon tir. Al seu primer any a Boston, The Chief va promitjar gairebé 20 punts per partit (amb un encert del 54%), 10 rebots i 2.6 taps per partit. Nascut al 1.957, Kevin MacHale, el mític sisè home dels Boston Celtics dels anys 80, fou un power forward amb un físic peculiar. Era prim (100 kg escassos) i ràpid, però sobretot, es caracteritzava per tenir uns braços llarguíssims que li permetien taponar o llançar per damunt d'homes més alts. A tot això, s'hi ha de sumar un excel·lent tir (sempre al voltant del 55% d'encert en els tirs de camp -en tota la història de la NBA només vuit jugadors tenen un encert superior- i del 80% en els tirs lliures). En el seu primer any a la NBA, McHale, va jugar tots els partits (jugava aproximadament 20 minuts a cada partit), donant descans a Larry Bird i Robert Parish, i va promitjar 10 punts, 4.5 rebots i 1.8 taps per partit. Per la seva banda, Larry Bird continuà liderant l'equip promitjant 21 punts, 11 rebots, 5.5 assistències i 2 robatoris per partit durant la temporada 1.980-81. Aquell any però, no hem d'oblidar-nos d'un quart home que jugava als Celtics, el forward Cedric Maxwell (203 cm, nascut al 1.955), un bon anotador i rebotejador -més de 6 rebots per partit i al voltant del 55% d'encert en tirs de camp.

Kevin McHale i Robert Parish

El 1.981, els Celtics guanyaren heroicament els 76ers de Philadelphia després de remuntar èpicament la sèrie quan estaven 3-1. En el setè i definitiu partit, Larry Bird es guanyà el dret a ser considerat una llegenda del bàsquetbol. Philadelphia dominava en el marcador fins ben entrat l'últim quart, però en els últims minuts Bird va capgirar tot sol el marcador, aturant fins a tres vegades l'atac de Philadelphia (dos robatoris i un tap) i anotant la cistella de la victòria a la cara del Doctor J. A la gran final els esperaven uns sorprenents Houston Rockets del totpoderós Moses Malone, que havien vençut els Lakers de Magic i Kareem. El reservat i silenciós Moses Malone arribà a dir a la premsa que ell sol amb quatre amics del seu poble serien capaços de véncer els Celtics. No cal ni dir que s'hagué d'empassar les seves paraules... A mi personalment, em fa molta gràcia aquesta frase perquè 1) no només era ofensiva pels Celtics, també ho era pels propis companys d'equip, que eren totalment menyspreats i 2) mostra el caràcter anti-social de Moses.

Tot i els esforços de Robert Parish per aturar Moses Malone, el cert és que l'estrella dels Rockets promitjà 26 punts i 14.5 rebots per partit durant tots els playoffs. Però els Celtics tenien Larry Bird, que responia sempre en els moments difícils (22 punts, 14 rebots i 6 assistències per partit durant tots els playoffs) i.... Cedric Maxwell. Quan la sèrie estava empatada a 2, va aparéixer Max amb 28 punts, 15 rebots i 2 taps per posar la sèrie 3 a 2 a favor dels Celtics. Al següent partit, els Celtics tornaren a guanyar i aconseguien d'aquesta manera el seu 14è Anell de Campions. Maxwell, que a l'últim partit havia anotat 19 punts amb un encert del 64% en tirs de camp i havia donat 6 assistències, fou proclamat MVP de les Finals tot i les brutals exhibicions de Bird i Malone.

Larry Bird i Red Auerbach celebren l'Anell de Campions

A partir d'aleshores, com molt bé diuen a la pàgina de la NBA "fans were filling not only Boston Garden, but arenas all over the country to witness Bird's exploits. After only two seasons, fans, coaches and players knew exactly what Bird was all about: big numbers and clutch performances. Bird's concentration and composure were unmatched. He was unflappable and virtually unstoppable. The hours he had spent working on his shot as a youngster paid big dividends in the NBA [la llegenda diu que s'entrenava llançant a cistella amb els ulls tancats]. No other player in his era was as good or as consistent a shooter as Bird".

Els Celtics però, no van poder repetir l'èxit al següent any i van caure a les Finals de Conferència contra els Sixers del Doctor J. Fou una sèrie ajustadíssima i molt emocionant. El gran botxí dels Celtics fou, sens dubte, l'escorta Andrew Toney, que sempre oferia recitals al Boston Garden. Encara fou pitjor la següent temporada, la 1.982-83. Aquell any els 76ers de Julius Erving, el Doctor J, i el seu flamant company d'equip, Moses Malone, arrollaren a la competició. Els Celtics, però, perderen contra els Bucks dels jugones Sidney Moncrief i Marques Johnson i ni tan sols arribaren a plantar cara als Sixers. Aquelles dues temporades no foren del tot negatives pels Celtics. Larry Bird continuava oferint festivals, promitjant 23 punts, 11 rebots i 6 assistències. Mai més tornaria a agafar tants rebots durant la Regular Season però a canvi, augmentaria la seva anotació i faria encara més bons els seus companys d'equip repartint més assistències.

Després de dos fracassos consecutius, a finals de la temporada 1982-83, Red Auerbach reaccionà de la millor manera possible: tornant a fitxar. Aquest cop, per reforçar el perímetre i substituir un vell Tiny Archibald, el jugador seleccionat fou Dennis Johnson, un dels millors bases de la lliga. DJ resultà ser un jugador ideal pels Celtics de Larry Bird: sacrificat, valent, agressiu, lluitador i un gran defensor. De la mateixa manera que Parish aportà solidesa sota el pal, Johnson aportà solidesa al perímetre dels Celtics. Sens dubte, ell seria una de les claus de l'èxit venidor, tot i jugar sempre a l'ombra del Big Three. Tribut a Dennis Johnson

La temporada 1.983-84 fou una de les més excitants que mai hagi viscut la NBA. Dos equipassos, els Celtics dels Big Three i els Lakers del showtime (Magic, Kareem i Worthy) es disputaren el títol de campió, reobrint 20 anys després la vella rivalitat entre les dues franquícies. A la Regular Season els Celtics aconseguien l'espectacular marca de 62 triomfs, superant els 54 dels Lakers. Larry Bird promitjà més de 24 punts i 10 rebots, i gairebé 7 assistències i 2 robatoris per partit, guanyant el seu primer MVP de la temporada, i Kevin McHale es convertia en una peça clau de l'equip, guanyant el trofeu de Millor Sisè Home promitjant 18 punts (amb un encert superior al 55%) i 7.5 rebots per partit. La seva aportació encara augmentaria més en les següents temporades.

Eterns rivals. Bird i Magic, les dues estrelles de la NBA dels vuitanta, ja eren rivals a la lliga universitària.

El primer partit de la gran final del 1.984 acabà en victòria dels Lakers al Boston Garden. El segon partit, també a Boston, tingué un final èpic. Faltaven 18 segons i els Lakers guanyaven 115 a 113, però aleshores Gerard Henderson (guard de 185 cm nascut el 1.956) robà la pilota i empatà el partit. A la pròrroga, els Celtics acabarien vencent 124 a 121. Per molts, el robatori de Henderson és el millor robatori de tots els temps. El mateix Larry Bird ha reconegut que els Celtics estaven totalment desmoralitzats abans del famós robatori. Després del robatori els Lakers es van enfonsar i els Celtics van recuperar l'orgull de campions. Amb empat a un s'arribà a Los Angeles. El tercer partit, al Fòrum, fou un festival de Magic Johnson, que repartí 21 assistències (rècord absolut en un partit d'una final de NBA). Els Lakers guanyaren 137 a 104. En el quart partit, també a Los Angeles, els Lakers es van enfonsar a l'últim minut. The Lakers had a five point game lead with less then a minute to play, but made several execution errors as the Celtics tied the game and then came away with a 129-125 victory in overtime. En el cinquè partit, al Boston Garden once again, Larry Bird liderà els Celtics, que capgiraven la sèrie, 3 a 2 a favor dels de Boston. En el sisè partit, que fou batejat com a "Heat Game" ja que la temperatura a Los Angeles era superior als 35ºC, els Lakers van empatar la sèrie a 3. En el setè i definitiu partit, Cedric Maxwell, que tornà a aparèixer a les finals, ajudà Bird anotant 24 punts, capturant 8 rebots i repartint 8 assistències. Els Celtics guanyaren 111 a 102, i es proclamaren campions de la NBA per quinzena vegada. Després dels múltiples errors de Magic en els moments claus de la sèrie, Kevin McHale deixà anar un "he's not Magic Johnson, he's Tragic Johnson". Larry Bird, en canvi, havia estat immens durant tots els playoffs, amb unes mitjanes de 27.5 punts (amb un encert del 52% en tirs de camp, 41% en triples i 88% en tirs lliures), 11 rebots i 6 assistències per partit. Naturalment The Legend s'emportà l'MVP de les Finals.

Un dels herois de la Final del 1.984, Cedric Maxwell (sempre al voltant dels 15 punts), en acció. El seu número 31 penja al costat dels dorsals del Big Three. "It's almost surreal, to see my number up their with Bird, Parish, McHale it doesn't seem real".

La temporada 1.984-85 també fou una temporada mítica, marcada per una altra final entre els dos vells rivals, tot i que aquest cop amb final feliç per als angelins. A la Regular Season, els Celtics aconseguiren l'espectacular marca de 63 victòries, una més que els seus arxienemics, els Lakers. En aquella temporada en el quintet incial els guards Dennis Johnson (15 punts i 6 assistències per partit) i Danny Ainge (11 punts i 5 assistències) acompanyaven Cecric Maxwell, Larry Bird i Robert Parish. A nivell individual, Larry Bird i Kevin McHale continuaren recollint premis. The Legend, amb 28.7 punts (amb un encert superior al 52% en tirs de camp, 43% en triples -segon millor de la lliga només per sota l'angelí Byron Scott-i 88% en tirs lliures; simplement al·lucinant), 10.5 rebots, 6.6 assistencies i 1.6 robatoris per partit, tornava a guanyar l'MVP de la temporada, i Kevin McHale, amb 20 punts (amb un encert del 57%) i 9 rebots per partit, feia el mateix amb el trofeu de Millor Sisè Home. A més, aquell any tots dos van batre el seu rècord d'anotació. Primer McHale contra els Pistons va anotar 56 punts, rècord de la franquícia, però dues setmanes després, Larry Bird feia 60 punts contra Atlanta.

Els Lakers s'emportaren el campionat amb un resultat de 4 victòries a 2. En el primer partit, però, els Celtics humiliaren els Lakers 148-114 en el ja conegut "The Memorial Day Massacre". Robert Parish humilià Kareem Abdul-Jabbar que reaccionà al següent partit amb 30 punts, 17 rebots i 8 assistències. Els Lakers primer empataven la sèrie i després es posaven al davant 2 a 1. Els Celtics van reaccionar en el quart partit, amb un excel·lent Dennis Johnson, però els Lakers es van tornar a posar al davant en el cinquè partit. La sèrie estava 3 a 2. En el sisè partit Bird es lesionà i els Celtics no pogueren aguantar, tot i l'excel·lent rendiment de McHale (22 punts, amb encert del 57%, i 10 rebots per partit durant els playoffs). Els Celtics finalment, perdien una final contra els Lakers.

La següent temporada, la 1.985-86, els Celtics de Boston tornaren a regnar com a campions de la NBA. Fou un any espectacular. A la Regular Season els Celtics aconseguiren el rècord de 67 victòries, perdent només un partit al Boston Garden en tota la temporada -playoffs inclosos. L'equip fitxà el veterà Bill Walton (nascut el 1.952, ex-campió amb Portland als anys 70), que reforçà la zona com a reserva per a Robert Parish durant un parell d'anys. Walton completà una gran temporada, emportant-se el trofeu de Millor Sisè Home (7.5 punts i 7 rebots per partit jugant 20 minuts cada nit) l'any 1.986. Aquell any, Larry Bird tornà a obtenir el MVP de la temporada (el tercer consecutiu, proesa només aconseguida per Bill Russell i Wilt Chamberlain en aquells moments), promitjant 26 punts, 10 rebots, 7 assistències i 2 robatoris per partit, aquest cop jugant de forward ja que Cedric Maxwell havia estat traspassat als Clippers. Fou un gran any per a Larry Legend, que també va guanyar el primer concurs de triples de la història del All-Star Weekend. Com diria ell mateix, "I just felt there was no one in the league who could stop me if I was playing hard". McHale, per la seva banda, passava a ser el power forward titular promitjant 21 punts (amb un encert del 58%), 8 rebots i 2 taps per partit.

Dos mites: Bill Walton i Larry Bird. Walton fou un reforç de luxe pels Celtics del Big Three.

Kevin McHale contra Hakeem Olajuwon a les Finals del 1.986. McHale era un jugador extraordinàriament efectiu tot i que també destacà per comportar-se com un Bad Boy de Detroit. Fou protagonista de molts episodis violents. Durant els partits, provocava constantment al rival, exagerava els cops rebuts... El número 32 dels Celtics fou el segon jugador més odiat de la lliga (el primer, naturalment, era Bill Laimbeer).

A la final del 86 els esperaven els Houston Rockets de les Twin Towers (Hakeem Olajuwon, 213 cm, i Ralph Sampson, 225 cm). Fou un gran duel sota la cistella: els Big Three contra les Twin Towers. Robert Parish i McHale es van concentrar en aturar les Twin Towers. A l'hora de la veritat, només Hakeem Olajuwon va estar a l'altura de les circumstàncies. Sampson, el power forward més alt de la història, jugà de manera molt irregular. En el primer partit de la Final, Sampson es va carregar amb tres faltes personals amb només 5 minuts, en el tercer partit, en canvi, va fer 24 punts i 22 rebots. Quan Sampson jugava bé, el Rockets eren imparables, però quan el dorsal 50 es carregava de faltes o jugava sense control (durant tota la temporada ja ho havia fet, de tant en tant, perdia la concetració i desapareixia del mapa) els Rockets eren poc més que un equipet amb un gran center. I això és el que va passar. McHale i Parish van poder aplicar durant bona part dels partits una defensa agressiva de 2 contra un contra Hakeem Olajuwon, que tot i això oferí dos recitals dignes de veure; en el primer partit 33 punts i 12 rebots i 3 taps, i en el cinquè 32 punts, 14 rebots i 8 taps (rècord de taps en un partit de la NBA, compartit amb Walton i posteriorment amb Shaq i Duncan). Però els Celtics tenien Larry Legend, que va fregar el triple doble durant les finals: 24 punts, 9.7 rebots i 9.5 assistències. Al sisè i definitiu partit Bird anotà 29 punts, capturà 11 rebots i repartí 12 assistències. Els Celtics guanyaven el seu 16è títol i Larry Bird el seu segon MVP de les finals. "He's the greatest player I've ever seen," va dir Hakeem Olajuwon. En canvi, Bird, el perfeccionista més gran de tots els temps (amb el permís de Jerry West), considerava que encara havia de millorar "I've got some things to work on".

El mític quintet dels Boston Celtics de la segona meitat dels 80, per molts -entre ells un servidor- el millor equip de tots els temps: liderant l'equip, la llegenda: Larry Bird; dominant la zona, Robert Parish, el Chief, ben acompanyat pel polivalent i efectiu Kevin McHale; i en el perímtre els dos guards: el base defensiu Dennis Johnson -dorsal 3 i MVP de les Finals del 1979 amb Seattle- i el tirador Danny Ainge -dorsal 44.

Era el tercer i últim títol de Bird, Parish i McHale. Els Celtics continuaren sent un bon equip fins als 90, però tenien una plantilla que començava a ser gran (tot el quintet inicial havia nascut a mitjans de la dècada dels 50), i els recanvis generacionals no van arribar mai a Boston.

La temporada 1.986-87 els Celtics de Boston arribarien a una Final de la NBA per última vegada en la seva història. Aquell any, Larry Bird promitjava 28 punts, 9.2 rebots i 7.6 assistències per partit, amb un encert del 53% en els tirs de camp i un 91% en els tirs lliures. Era la primera vegada en la història de la NBA que un jugador era capaç de tenir un encert superior al 50% en tirs de camp i superior al 90% en tirs lliures, i Bird encara repetiria la proesa a la següent temporada (normalment, els jugadors que tenen un gran encert en els tirs de camp són els centers, perquè tiren de ben a prop, però també són els que tenen els pitjors encerts en tirs lliures. El cas més conegut és el de Shaquille O'Neal, sempre al voltant del 60% en tirs de camp i un lamentable 50% en tirs lliures). El feber de 1.987, Bird guanyava el seu segon concurs de triples. La temporada 1.986-87 també fou la millor temporada de Kevin McHale, que promitjà 26 punts (amb el millor encert de la lliga, un 61% en tirs de camp) i 10 rebots per partit. El Aquella any, McHale es convertí en el primer jugador de la història de la NBA que aconseguia anotar amb un encert superior al 60% en tirs de camp i superior al 80% en tirs lliures (McHale acabà la temporada amb un 83%).

Bill Walton i Dennis Johnson, dos dels jugadors "menys" coneguts del mític equip. El poderós Bill Walton (211 cm) va acabar la seva curta però gloriosa carrera a Boston. A la segona meitat dels setanta hauria pogut liderar Portland (MVP de les Finals del 1977 amb 19 punts, 19 rebots i 5 assistències durant la sèrie), però les constants lesions el van obligar a abandonar parcialment el bàsquetbol a finals del 1.978. La temporada 1.979-80 tornà a jugar, aquest cop amb els Clippers de San Diego, però hagué de retirar-se per segona vegada. Al llarg de la seva carrera, Walton fou operat fins a 3o vegades. Tornà a jugar l'any 1.983, però ja no era el center dominador del passat. A l'acabar la temporada 1.984-85, els Clippers se'l van treure de sobre. Tenia 32 anys i ningú el volia. El mateix Walton ha confessat que suplicà a Red Auerbach poder jugar als Celtics. Auerbach no tenia intenció de fitxar-lo però després de consultar-ho amb Larry Bird, The Legend va considerar molt encertat fitxar Walton.

A la Final de Conferència els Celtics van derrotar els Detroit Pistons en una sèrie duríssima. En el cinquè partit de la sèrie, es va produir Bird's most famous steal que a la pàgina de la NBA resumeixen magistralment: with five seconds remaining and the Celtics trailing 107-106, Bird stole an Isiah Thomas inbounds pass and fed Dennis Johnson, whose layup gave Boston the win. A la Final els Celtics es trobaren els Lakers. McHale va jugar a un gran nivell tot i jugar lesionat (a l'estiu del 87 s'operaria del peu esquerre). Tot i els bons números de Larry Legend, 27 punts, 10 rebots i 7 assistències per partit, aquell any Magic Johnson va fer de Magic, i amb un ganxo inhumà -el famós Baby hook-va setenciar les finals.

Larry Bird llança per damunt de Magic Johnson. L'any 1.987 el món va veure l'últim gran duel Celtics-Lakers.

Al següent any, la temporada 1.987-88, els Celtics es quedaven sense arribar a la Final per primera vegada des del 1.983. Bird acabava la Regular Season amb una espectacular mitjana de 29.9 punts per partit, i també guanyaria per tercera vegada el concurs de triples. Mc Hale per la seva banda, acabaria la Regular Season amb 23 punts per partit i una altra vegada el millor encert de la lliga (60% en tirs de camp). Però als playoffs els esperaven els Detroit Pistons, l'equip que primer acabaria amb els Celtics de Bird i després finalitzaria amb la dinastia dels Lakers. El 1.988 s'acabava el regnat dels Celtics a la Conferència Est. A sobre, les lesions començarien a acompanyar els ja veterans Larry Bird (l'esquena) i Kevin McHale (el tendó d'Aquiles).

La temporada 1.988-89 fou desastrosa pels Celtics. Larry Bird tan sols va jugar 6 partits. L'esquena de l'estrella dels Celtics començava a fallar. McHale encara va aguantar dignament durant 2 anys. Només l'incombustible Robert Parish continuava al peu del canó, desafiant heroicament els pas dels anys (19 punts i 12.5 rebots per partit). Sense Bird, però, els Celtics van caure a la primera ronda contra els Bad Boys de Detroit. La temporada 1.989-90, fou la última gran temporada de Larry Legend (24 punts, 9.5 rebots, 7.5 assistències per partit, i la impressionant marca de 71 tirs lliures consecutius encistellats) i Kevin McHale (21 punts, 8.3 rebots per partit) però per aleshores, els Celtics ja no eren aquell equipàs dels vuitanta i van caure contra els Knicks de Patrick Ewing i Charles Oakley, una poderosa parella sota el pal.

Els anys 90 foren desiguals pel Big Three de Boston. Larry Bird s'acabaria retirant l'any 1.992. A l'estiu d'aquell any va formar part del millor equip de la història del bàsquetbol, el Dream Team. Encara no havia fet els 36 anys. L'esquena havia dit prou. A la última temporada en actiu, Bird encara va ser capaç d'oferir un partit de llegenda, concretament contra Portland. Va anotar 16 punts a l'últim quart, inclòs el triple que empatava el partit a falta de 2 segons. Varen caldre 2 pròrrogues però al final els Celtics van véncer i The Legend acabava el partit amb 49 punts, 14 rebots, 12 assistències i 4 robatoris. L'estrella de Portland, Clyde The Glide Drexler, afirmava després del partit "Anytime you have Bird on the floor, anything can happen".

Tricampions: el Big Three

Kevin McHale es retiraria al 1.993. Al gener del 1.994, la seva samarreta, amb el mític dorsal 32, fou retirada. McHale's No. 32 was raised next to Bird's No. 33 in the Boston Garden rafters.

Robert Parish, el més veterà dels tres titans, acabaria jugant 21 temporades, superant al mateix Kareem Abdul-Jabbar en nombre de partits jugats. L'any 1.995 abandonaria els Celtics per jugar als Charlotte Hornets. I dos anys després, acabaria la seva extensa carrera als Chicago Bulls de Michael Jordan. Robert Parish, el mític 00, es va retirar amb un quart Anell de Campió. Tenia 43 anys. "I will always be a Celtic at heart," va dir Parish. "That's where my career took off. It's hard for me to even believe how good we were". Naturalment, la samarreta del Chief, amb el mític dorsal 00, també ha estat retirada.

Will the pride days ever return?

LA DÈCADA PRODIGIOSA III

2005-12-21T09:40:00.000Z

SHOWTIME

L'equip de Los Angeles Lakers de Magic Johnson i Kareem Abdul-Jabbar va dominar la NBA durant la dècada dels anys 80. Veure els Lakers en acció era molt més que veure un simple partit de bàsquet. El seu joc viu i dinàmic, del qual participava tot l'equip, elevava la bellesa d'aquest esport a la categoria d'espectacle. Era l'època del show time.

Els Lakers del showtime van obtenir fins a 5 anells en 9 anys (proesa només superada pels Celtics de Bill Rusell -8 anells consecutius, i fins a 11 en 13 anys- i pels Bulls de Michael Jordan -6 anells en 8 anys) però sobretot, van marcar una època. Ells són sinònim de joc atractiu, de bon joc, de domini, d'espectacle i de triomfs. I tot això a nivell d'equip, col·lectivament. El bàsquet és un esport on acostuma a haver-hi grans dominadors que eclipsen la resta de l'equip (George Mikan, Bill Rusell, Wilt Chamberlain, Michael Jordan, Shaquille O'Neal...). Els Lakers foren un autèntic equip guanyador que no "abusava" d'un sol jugador que eclipsés la resta.

Els Lakers de la dècada dels 80 foren liderats per dos grandíssims jugadors: Kareem Abdul-Jabbar, el veterà center, i Magic Johnson, el jove cervell de l'equip. Repassant la seva vida i miracles podem conéixer i disfrutar del showtime dels 80.

Kareem Abdul-Jabbar, originàriament Lewis Alcindor (New York, 1.947), és una de les llegendes més grans de la NBA. Fou el center dominador de la lliga durant els anys 70 (campió el 1.971 amb els Milwaukee Bucks), amb unes estadístiques absolutament estratosfèriques: 30 punts i 15 rebots per partit, i gairebé 5 assistències i 4 taps per partit. Havia revolucionat la posició de center amb la seva agilitat i el seu inimitable Sky Hook, el fabulós ganxo amb el qual aconseguia cistelles des de qualsevol posició. La gràcia d'aquest llançament era doble: d'una banda, un ganxo amb el braç totalment estès d'un home de la seva altura (218 cm) significava un llançament que no podia ser bloquejat o taponat, i de l'altra, gràcies a l'extraordinària habilitat de Kareem, resultava ser un llançament precís i efectiu des de qualsevol posició, tant si es realitzava a dins o a fora de l'ampolla. En definitiva, Kareem fou el primer i únic center en la història de la NBA que era letal dins i fora l'ampolla. A finals dels setanta Kareem era el líder indiscutible dels Lakers i de la lliga, però ben aviat això canviaria. Als vuitanta, cediria el relleu de center dominador a Moses Malone i el de líder de l'equip a Earvin Magic Johnson.

Una imatge típica de Kareem Abdul-Jabbar: sky-hook davant de Mark Eaton (224 cm), un dels millors taponadors de la història.

Earvin Johnson, el millor base de tots els temps (19.5 punts, 11.2 assistències, 7.2 rebots i 1.9 robatoris per partit durant 13 temporades), fou el número 1 del draft del 1.979 amb tan sols 19 anys. És i serà sempre recordat per ser un base de 206 cm i més de 100 kg de pes que posseïa un talent extraordinari amb la pilota; en definitiva, un jugador que va fer, fa i farà, petits tots els altres guards. Però E.J. era, en realitat, molt més que un gran guard. Era un big man capaç de jugar de tu a tu contra els centers més poderosos. Era una força de la naturalesa dotada d'una tècnica i una visió de joc inigualables. Era un jugador que brillava quan els altres flaquejaven. Era un ídol de ídols pel qual res era impossible. No endebades, Magic és l'únic jugador en la història de la NBA que fou capaç de jugar i brillar en qualsevol posició, tant de forward -inicialment, com de guard -la major part de la seva carrera, com de center -puntualment però no per això menys efectiu. A la NBA diuen "His sublime talent elicited wonder and admiration from even the most casual basketball fan. How could a man so big do so many things with the ball and with his body? It was Magic." El sobrenom de Magic amb el qual és conegut universalment el mític dorsal 32 dels Lakers data del 1.975. Així el batejà un periodista esportiu després de veure una exhibició (36 punts, 16 rebots i 16 assistències) d'un aleshores jovenet Earvin Johnson. Tenia 15 anys i jugava al High School. Des d'aleshores, Earvin Johnson passà a dir-se Magic Johnson.

Magic Johnson

L'any 1.980 els Lakers van aconseguir ser campions de Conferència gràcies a un estel·lar Kareem Abdul-Jabbar. El veterà center dels Lakers obtenia el seu sisè MVP (proesa que no ha igualat mai ningú) gràcies a unes estadístiques brillants: gairebé 25 punts (amb un encert del 60%) i 11 rebots, 4.5 assistències i 3.4 taps per partit (màxim taponador de la lliga). Amb 33 anys, aquella seria l'última gran temporada de Kareem. A partir de llavors, la seva aportació baixaria any rera any. No menys espectacular fou el debut de Magic Johnson: 18 punts, 7.7 rebots, 7.3 assistències i 2.4 robators. Però el millor encara estava per venir. A les finals, el rookie Magic Johnson va brillar amb una intensitat mai vista per un jugador novell. Va jugar en totes les posicions, arribant a substituir el mític Kareem Abdul-Jabbar que s'havia lesionat en el moment més inoportú. Magic, que aleshores tenia 20 anys, acabaria els playoffs fregant el triple doble: 18 punts, 9.5 assistències i 10.5 rebots per partit (al·lucinant!!!). Els Lakers acabaren campions i Magic amb l'MVP de les Finals (únic rookie que ha aconseguit aquest premi). Més informació de la temporada 1979-80.

A partir d'aleshores Magic Johnson va començar a guanyar protagonisme dins l'equip. Al 1.981, les seves estadístiques són francament impressionants: 21.6 punts, 8.6 rebots, 8.6 assistències i 3.4 robatoris per partit. Es confirmava el naixement d'un mite. Magic ho era tot: un bon anotador (sempre amb una eficàcia superior al 50% en tirs de camp), un defensa extraordinari (líder de la NBA en robatoris), un gran rebotejador i un excel·lent organitzador del joc. És en aquesta última faceta on realment acabaria destacant, fent encara més bons els seus companys. Kareem continuava sent un gran center, però ara era Moses Malone qui dominava els taulells amb una autoritat insultant. A les finals de Conferència del 1.981 es van trobar els Lakers de Magic (que tornava d'una greu lesió en el genoll esquerra que l'havia apartat mitja temporada) i Kareem amb els Houston Rockets de Moses Malone. Un extraordinari Moses Malone va imposar la seva llei (va capturar més del doble de rebots que Kareem!!!) i els Lakers van quedar eliminats i sense possibilitat de defensar el títol de campions.

Al 1.982 els Lakers van tornar a guanyar l'anell de campions davant els 76ers del Doctor J. Tant a la Regular Season com als playoffs Magic va promitjar gairebé una triple figura (18.6 punts, 9.6 rebots i 9.5 assistències per partit durant la temporada, i 17 punts, 11 rebots i 9.5 assistències per partit als playoffs). Naturalment tornà a emportar-se el MVP de les Finals. Ja no hi havia cap dubte: el dorsal 32 dels Lakers realment era màgic. Ell i el seu gran rival, Larry Bird, eren més que grans jugadors, eren campions que controlaven els partits.

Michael Cooper (1.956 L.A.), el mític sisè home dels Lakers, és recordat per finalitzar magistralment els alley-oops de Magic Johnson. La química entre els dos guards era extraordinària. A Los Angeles els alley-ops entre Magic i Cooper eren tan freqüents que la gent els anomenaven els coop-a-loop. El coopa-loop tenia dues versions: o bé provenia d'un ràpid contraatac (en alguns casos Magic feia la passada des de mig camp!!!) o bé Magic marejava els rivals mentre Cooper, que medeix menys de 2 metres, s'acostava a la cistella per acabar penjant-se de l'aro enmig de l'estupor general. En ambdós casos la tècnica i la velocitat eren la clau de l'èxit. També no deixa de ser curiós el fet que Cooper sigui recordat per finalitzar espectacularment l'atac dels Lakers quan en realitat sempre destacà per ser un jugador defensiu (el mateix Larry Bird sempre ha reconegut que Cooper fou el millor defensa al qual s'enfrontà).

Però aquella temporada no tot foren flors i violes. Durant la Regular Season del 1.982, Magic s'havia encarat amb l'entrenador tot exigint jugar més. Els Lakers van saber reaccionar a temps i van posar a un nou entrenador: Pat Riley. Era obvi que amb Kareem, que començava a notar el pas dels anys, no n'hi havia prou. Pat Riley, el flamant entrenador dels Lakers, ho va veure clar. Calia que Magic assumís el rol de líder i s'involucrés més en les tasques de playmaker i de scorer.

Riley no va aconseguir mai que Magic fos un autèntic scorer (tot i que Magic estava totalment capacitat) però, no cal ni dir-ho, sí que va aconseguir que Magic fos el líder, cervell i organitzador de joc més extraordinari que la NBA hagi conegut mai. "If there was one aspect of Johnson's game that awed people the most, it was his brilliant passing skills. He dazzled fans and dumbfounded opponents with no-look passes off the fastbreak, pinpoint alley-oops from halfcourt, spinning feeds and overhand bullets under the basket through triple teams. When defenders expected him to pass, he shot. When they expected him to shoot, he passed". Havia nascut l'autèntic show time.

Al següent any els Lakers tornaven a tenir la primera elecció del draft (gràcies a una llarga sèrie de maniobres que es remonten l'any 1.980). El 1.982 van elegir James Worthy (nascut el 1.961), MVP de la Final Four de la NCAA del 1.982 (després de fer 28 punts amb 13 de 17 tirs), un forward de 206 cm que destacava per ser molt ràpid i poderós sota el pal així com per tenir un encert extraordinari de cara a la cistella (sempre superior al 50%). Un altre tret característic de Worthy eren els seus one-handed tomahawk jams marca de la casa. En un altre equip, Worthy hagués estat l'estrella, però als Lakers de Magic i Kareem, era el tercer home. Worthy no es queixà mai, demostrant ser un home d'equip tot conformant-se amb un paper terciari. Les seves estadístiques són francament mediocres per algú de la seva qualitat: 18 punts i 5 rebots per partit. Però les estadístiques a vegades enganyen. Quan era l'hora de la veritat, a les finals, Worthy apareixia i el seu rendiment s'incrementava. Per això era conegut com a Big Game James i per això se'l considera com One of 50 Greatest Players in NBA History.

James Worthy, el tercer home dels Lakers dels 80. El dorsal 42 es caracteritzava per dur ulleres -com Kareem Abdul-Jabbar- i una protecció al genoll esquerra. Worthy també és recordat per ser el líder de l'equip universitari de North Carolina que va guanyar la NCAA l'any 1.982, al costat d'un aleshores desconegut Michael Jordan.

La primera temporada dels Lakers de Worthy fou espectacular però amb final amarg. A la Regular Season, Magic va promitjar 17 punts i 10 .5 assistències per partit i Kareem, de 36 anys, encara fou el màxim anotador de l'equip, amb 22 punts per partit gràcies a un fabulós encert del 59% en tirs de camp. Worthy aconseguí promitjar més de 13 punts per partit amb un encert del 58%, rècord absolut en un rookie, però en canvi, a les finals no pogué jugar per culpa d'una lesió. Defensivament, l'equip confiava en Magic (8.6 rebots i 2.2 robatoris per partit, líder de l'equip en rebots i robatoris) i Kareem (7.5 rebots i 2.2 taps per partit, líder de l'equip en taps). A les Finals però, foren escombrats a mans del Sixers de Malone (que capturà tants rebots com Magic i Kareem junts!!!) i el Doctor J.

Byron Sctott

A la següent temporada (1.983-84) els Lakers fitxaven el rookie Byron Scott, el quart home del showtime, un excel·lent tirador. Els Lakers tornarien a arribar a les finals del 1.984 per perdre aquest cop a mans dels Celtics de Larry Bird en una sèrie de 7 partits molt ajustats. Fou la Final televisada més vista de la història: Magic contra Bird, Lakers contra Celtics, dos autèntics equipassos liderats per dos vells rivals (la rivalitat Magic-Bird data de finals dels setanta, quan ambdós jugaven a la lliga universitària). A les Finals, Bird demostrà ser més bon líder que el base angelí. Magic, que promitjà més de 13 assistències i 2 robatoris per partit tant a la Regular Season com a les Finals, cometé errors greus en els moments claus de la Final.

Ofensivament els Lakers eren una màquina. En tirs de camp, Kareem, Magic i Worthy tingueren encerts superiors al 55%. A les Finals Big Game James Worthy promtjà 18 punts amb un encert del 60%. Uns dies abans abans, el 5 d'abril del 1.985, Kareem Abdul Jabbar amb un sky-hook superava els 31.418 punts de Wilt Chamberlain i es convertia així en el màxim anotador de la NBA. Showtime total!!!

"With Worthy, Scott and Michael Cooper filling the lanes and Magic running the show, the Lakers developed one of the most feared fast breaks in the history of the game."

3 autèntiques llegendes de la NBA: Kareem -número 1 del draft del 1.969, Worthy -número 1 del draft del 1.982, i Magic -número 1 del draft del 1.979.

El 1.984 es va produir l'esperadíssima Final entre els dos equips més carismàtics de la dècada: Los Angeles Lakers de Magic contra els Boston Celtics de Larry Bird.

La temporada 1.984-85 els Lakers i els Celtics van dominar la Regular Season però aquest cop els Lakers s'emportaren l'anell de campió. A la Regular Season, Kareem continuava anotant més de 20 punts per partit tot i cumplir 38 anys (tant Kareem com Worthy amb encerts propers al 60%!) i Magic continuava amb el seu festival d'assistències (12,6 per partit, incloent el rècord absolut d'assistències en una part: 15 contra Portland). Els Lakers eren un huracà ofensivament: Kareem 22 punts per partit, Magic més de 18 punts per partit (amb un 56% d'encert en tirs de camp), Worthy 18 punts per partit i Scott 16 punts per partit (54% en tirs de camp i 43% en triples). A la final de Conferència, contra els Denver Nuggets, Big Game James va tornar a batre un rècord d'efectivitat: fins a un 72% d'encert!!! La finalíssima contra els Celtics no fou fàcil. Al primer partit, el Celtics massacraren els Lakers (148-114) en el ja conegut "Memorial Day Massacre". Robert Parish humilià a un vell Kareem. Al final, però, l'equip reaccionà (i LarryBird es lesionà, tot sigui dit), començant pel mateix Kareem, que demostrà que encara no li havia arribat l'hora: fins a 30 punts, 11 rebots i 6 assistències en el segon partit, i 26 punts, 10 rebots i 5 assistències durant tota la sèrie. Magic tampoc es quedà curt amb 18 punts, 15 assistències i 7 rebots per partit durant tots els playoffs, mentre que Worthy i Scott anotaren, cada un, vora els 20 punts cada partit. En el sisè partit de la Final, Kareem Abdul Jabbar acabaria clavant l'sky-hook decisiu que deixava la sèrie 4 a 2. Els Lakers aconseguien per primera vegada guanyar els Celtics en unes finals (després de 7 finals perdudes: 1.962, 1.963, 1.965, 1.966, 1.968, 1.969 i 1.984) i Kareem s'emportava l'MVP de les finals. "What you saw," va dir Riley més tard, "was passion."

Kareem Abdul-Jabbar realitzant un sky-hook davant de Robert Parish. Als 80, els duels Lakers-Celtics eren duels entre Magic-Bird i Kareem-Parish.

L'any següent (1.985-86) els Lakers tornaren a fer showtime: Magic 19 punts i 12,6 assistències per partit, Kareem 23 punts per partit, Worthy 20 punts per partit amb un encert del 58%, superant al mateix Kareem, i Scott més de 15 punts per partit. Ofensivament, els Lakers eren temibles, però també tenien un punt feble: els rebots i el control de la zona sota la cistella (Magic i Kareem tan sols 12 rebots per partit entre els dos; Bill Laimbeer i Charles Barkley tot sols capturaven més rebots que Magic i Kareem junts). Aquesta feblesa fou la perdició dels Lakers en els playoffs, eliminats pels Houston Rockets de les Twin Towers (Ralph Sampson i Olajuwon, dos centers all-star que promitjaven, entre els dos, més de 40 punts i 20 rebots cada nit).

Després d'aquella dolorosa derrota, els Lakers es van refer i fins i tot es van superar. Les millors temporades dels Showtime Lakers foren sens dubte la 1.986-87 i la 1.987-88, curiosament quan el rendiment de Kareem baixà dràsticament (16 punts, 6 rebots i 2 assistències per partit). Aquesta millora es deu sens dubte a l'explosió d'A.C Green, rookie dels Lakers la temporada 1.985-86. Green demostrà ser un excel·lent rebotejador, promitjant al voltant de 9 rebots per partit les temporades 1.987-88, 1.988-89 i 1.989-90.

A.C. Green (1.963, Portland), el mític dorsal 45 dels Lakers, fou un excel·lent complement pel showtime de finals dels 80. Green era un power forward de 207 cm molt hàbil capturant rebots. Green guanyà 2 anells de campió amb Magic i Kareem els anys 1.987 i 1.988, i un tercer anell de campió l'any 2000 amb Kobe i Shaq. Green també és famós per haver jugat els 82 partits de la Regular Season durant 11 temporades consecutives (1.987-1.998). D'aquí el seu nickname: Ironman.

La temporada 1.986-87 fou extraordinària: els Lakers guanyaven presència a la zona gràcies al sophomore A.C. Green (conegut més tard com a Ironman per jugar 1.000 partits consecutius sense lesionar-se), Kareem cumplí els 40 anys jugant a la NBA, Magic Johnson, el líder indiscutible dels Lakers guanyà el seu primer MVP de la temporada (24 punts, 12 assistències, 6 rebots i 1.7 robatoris per partit) i Michael Cooper, l'etern sisè home, guanyà el títol de Millor Jugador Defensiu i Millor Sisè Home. A les finals, els Lakers es van tornar a trobar els Celtics. Aquest cop, el bàsquet decisiu de la sèrie no el feu Kareem sinó Magic Johnson. Un buzzerbeater llegendari, l'arxiconegut Baby-Hook. Quedaven 7 segons per acabar el quart partit i els Lakers perdien d'un punt. Kareem, cobert per l'implacable Robert Parish demanava la pilota per repetir la proesa de l'any 85. Bird i MacHale esperaven la passada a Kareem. Amb una determinació inigualable, Magic driblà Bird i s'encarà a MacHale per fer realitzar un fabulós ganxo des de la línia de tir lliure que decidí el partit. Ni tan sols Kevin MacHale va poder-lo aturar. Per algun motiu ell era Magic Johnson. Cinquena final, quart anell de campió, i tercer MVP de les Finals per a Magic (22 punts, 12 assistències i 7.7 rebots a la sèrie).

Imatge del llegendari baby hook que va encarrilar les Finals del 87. "You expect to lose to the Lakers on a sky-hook," va dir Bird. "You don't expect it to be from Magic."

A la següent temporada (1.987-88) els Lakers van tornar a guanyar l'Anell de Campió, aquest cop contra els Detroit Pistons en una sèrie igualadíssima. Era el cinquè títol de Magic i el sisè de Kareem. Big Game James s'emportà l'MVP de les finals després de fer un recital contra els Bad Boys: 36 punts, 16 rebots i 10 assistències en l'últim partit. Els Lakers aconseguien guanyar 2 anells consecutius, proesa només aconseguida -en aquells moments- pels Celtics de Bill Rusell. Finalment, es podia parlar d'una nova dinastia a la NBA. El que pocs sabien és que aquella dinastia tot just s'acabaria l'any següent.

En efecte, el showtime també tenia data de caducitat. A finals dels 80, els Detroit Pistons van revolucionar el bàsquet introduint un nou concepte de defensa i agressivitat amb el qual asfixiaven l'atac rival. Eren els Bad Boys. L'any 1.988 eliminaven els Celtics de Larry Bird i posaven contra les cordes els Lakers. Un any després, el 1.989, tot i l'MVP de Magic (22 punts, 12.8 assistències, 8 rebots i 1.8 robatoris) moria el showtime, Kareem es retirava als 42 anys, els Detroit Pistons humiliaven els Lakers i naixia una nova manera d'entendre el joc basada en la destrucció del rival. La resta d'equips de la NBA no trigaren en assimilar -tot i que sense l'èxit dels pioners- la nova manera d'entendre el joc imposada pels Pistons. Amb el poderós sistema defensiu que practiquen actualment els equips de la NBA, i partint de la premisa que de Magic només n'hi hagut un, és improbable (per no dir impossible) que poguem tornar a veure showtime a la NBA.

En la meva humil opinió els Bad Boys i els Showtime Lakers són els dos equips més espectaclars de la història ja que tots dos basaven la seva efectivitat en el joc col·lectiu, sense abusar d'un únic jugador. Crec sense por a equivocar-me que als anys 80 es va poder veure el millor equip ofensiu (els Lakers) i el millor equip defensiu de la història (els Detroit Pistons).

La dècada prodigiosa IV

LA DÈCADA PRODIGIOSA II

2005-12-14T10:55:00.000Z

LES ESTRELLES DE L'ABA

A finals dels 70, molts jugadors de l'antiga ABA no van acabar d'adaptar-se al bàsquet més defensiu i estàtic de la NBA i van haver de retirar-se o passar a l'ostracisme. Per sort per al basquet, tres antigues estrelles de l'ABA van triomfar a la NBA i van demostrar que l'espectacle, el talent i l'efectivitat no són incompatibles. Aquest tres jugadors eren Julius Erving, el Doctor J, George Gervin, The Iceman, i Moses Malone, el center dominador. Eren tan bons que cap defensa podia aturar-los. Eren tan espectaculars i carismàtics, que eren els preferits del públic. Només Larry Bird, Magic Johnson i Kareem Abdul Jabbar aconseguiren tant o més reconeixement.

En aquest segon capítol de La Dècada Prodigiosa ens endinsarem en la vida i miracles de tres autèntiques llegendes de l'ABA i de la NBA.

Julius Erving era un autèntic ídol de masses. El seu joc era increíblement atractiu. Un magnífic anotador i un temible defensor. Durant 5 anys a l'ABA (1.972-77) el Doctor J promitjà 28,7 punts, 12 rebots, 4.8 assistències, 2.5 robatoris i 2 taps per partit. A la NBA baixà el ritme, però tot i això, encara fou capaç de promitjar 22 punts, 7 rebots, 4 assistències, 1.8 robatoris i 1.5 taps per partit durant 11 anys. En total, durant 16 anys Julius Erving va anotar més de 30.000 punts, capturar més de 10.000 rebots i donar més de 5.000 assistències (en tota la història del bàsquetbol professional només hi ha tres jugadors que puguin presumir de tal proesa; els altres dos són Kareem Abdul-Jabbar i Karl Malone). En aquest article no ens dedicarem a descriure les jugades increïbles del Doctor o de com revolucionà el bàsquet amb el seu joc. Tot això ja ha estat comentat en un post anterior titulat "Julius Erving El Doctor J". Aquí ens limitarem a dir que, tot i jugar a un nivell superior a la resta de jugadors, Erving no aconseguí cap anell de campió fins que els 76ers aconseguiren tenir en plantilla un bon center. El destí volgué que aquest jugador fos una altra ex-estrella de l'ABA. Naturalment estem parlant de Moses Malone.

Moses Malone, el llegendari número 2 dels Sixers de Philadelphia contra Magic Johnson i Kareem Abdul-Jabbar.

Moses Malone (208 cm, 118 kg), the scoring-rebounding machine, era bàsicament això: un gran anotador i un extraordinari rebotejador. Això, per un center, es tradueix en domini. Fins i tot Michael Jordan s'agenolla davant el talent de Moses Malone. Air Jordan qualifica Moses Malone com el millor rebotejador de la història "sense cap discussió possible". Nascut al 1.955, Moses Malone entrà a l'ABA amb tan sols 19 anys. Les seves estadítisques com a rookie són llegendàries: 18,8 punts i 14,6 rebots per partit a la Regular Season, i 23 punts -amb un 64% d'encert en tirs de camp- i 17.5 rebots per partit als playoffs. Al 1.977 fitxava pels Houston Rockets i començava la seva carrera a la NBA. Durant 6 anys (1.977-1.983) va promitjar més 14 rebots per partit, incloent el seu rècord personal de 37 rebots en un partit del 1.979, i el rècord de rebots ofensius en un partit de playoffs: 15 contra els Bullets. Les primeres 10 temporades com a jugador professional (1.975-1.985) va promitjar més de 13 rebots per partit dels quals almenys 5 eren rebots ofensius. L'any 1.979 va promitjar 17,6 rebots per partit, dels quals 7,2 eren ofensius (rècord absolut de la NBA). Del 1.985 al 1.989 va promitjar més d'11 rebots per partit i més de 4,5 rebots ofensius per partit. Als 35 anys va començar el declivi que acabaria al 1.995 (jugant poquíssims minuts). Tenia 40 anys quan es va retirar. Fou l'últim ex-jugador de l'ABA en retirar-se.

Però els rebots només eren una (la millor sens dubte) faceta de Moses Malone, que també era molt hàbil movent-se i anotant sota la cistella. Durant 19 anys a la NBA va promitjar més de 20 punts per partit. El 1.982 aconseguí anotar 31,1 punts per partit amb un encert superior al 50% (però una altra ex-estrella de l'ABA, The Iceman el superà amb 32,3 punts per partit amb un encert del 50%).

Aquest animal sota la cistella ostenta alguns records extraordinaris: 1.212 partits consecutius sense ser expulsat, dues temporades consecutives promitjant més de 7 rebots ofensius per partit (cap jugador, a excepció de Malone, ha promitjat mai més de 6.5 rebots ofensius), millor rebotejador ofensiu de la història (únic jugador que ha capturat més de 5.000 rebots ofensius, fins a 7.382, dels quals 6.731 a la NBA, rècord absolut), el tercer millor rebotejador defensiu de la història (només Artis Gilmore i Karl Malone el superen) i el jugador que més rebots ha capturat (fins a 17.834) des que el bàsquetbol professional distingeix entre rebots defensius i ofensius. (Nota: Wilt Chamberlain i Bill Rusell superen a Moses Malone en nombre total de rebots agafats però a la seva època no es diferenciava entre rebots defensius i rebots ofensius. Realment, en nombre total de rebots capturats, Moses Malone és el tercer màxim rebotejador de la història del bàsquetbol professional). Altres mèrits destacables de Moses són: 6 cops màxim rebotejador de la NBA, 3 cops MVP i 12 vegades All-Star. Si sumem els anys de l'ABA i NBA, Moses Malone suma gairebé 30.000 punts, només superat per Julius Erving, Wilt Chamberlain, Michael Jordan, Karl Malone i Kareem Abdul Jabbar. Com a curiositat final dir que només un altre Malone, Karl, ha encistellat més tirs lliures que Moses. Els dos Malone són els únics jugadors que han encistellat més de 9.000 tirs lliures.

Però si algú recorda Moses Malone segurament deuen ser els aficionats que van presenciar el el dia 11 de febrer de 1.982 l'enfrontament entre els Houston Rockets i els Seattle Supersonics. A la pàgina dels Rockets recorden així l'esdeveniment a Rockets player would miss a shot and Moses Malone would be there again and again to grab the rebound. It happened so often, Malone set an NBA record with 21 offensive rebounds on a night he scored 38 points and pulled down 32 total rebounds in a 117-100 win over Seattle. "He's so dominant," Elvin Hayes said. "In my opinion, he's the best offensive rebounder to ever play the game." Algú encara dubte de qui és el rebotejador més gran de tots els temps?

Del 1.977 al 1.982, Erving i Malone van ser uns autèntics jugones, cada ú des de la seva posició. Erving era el millor aler, el jugador més espectacular i estimat, mentre que Malone era el center que dominava els taulells, una bèstia imparable sota la cistella. Un era àgil i carismàtic, l'altre fort i reservat. Irònicament, el destí volgué que els seus èxits a nivell individual quedessin enfosquits pels seus fracassos en equip. Ni Houston ni els 76ers eren capaços d'obtenir un anell de campió, tot i que tots dos equips havien estat capaços de plantar-se a una final (els 76ers al 1.980 i 1.982, i Houston al 1.981). Tot i que tant Erving com Malone pecaven d'individualistes s'ha de dir també que la culpa dels fracassos col·lectius d'aquestes dues ex-estrelles de l'ABA, es deu, en gran part, als Celtics de Larry Bird i als Lakers de Magic i Kareem. A finals de 1.982 les coses canviarien radicalment. Malone fitxava pels 76ers i s'unia al Doctor Julius Erving.

La temporada 1.982-1.983, els 76ers van dominar des de l'inici fins al final en totes les facetes del joc. Com es podia véncer un equip que tenia Erving i Malone? El Doctor J podia operar amb tranquilitat perquè, com va dir Boby Jones (millor Sisè Home el 1.983), els Sixers tenien Malone "he was always so dominant at his position. Even if things weren't going right for you, you always knew, 'Well, we can depend on Moses. Because every night he's gonna get the rebounds". Fins a 65 victòries van nencadenar aquella temporada. Malone, amb 25 punts i 15 rebots per partit es va endur el seu tercer MVP. Als playoffs els 76ers van arrassar, perdent tan sols un únic partit en tota la sèrie. A la gran Final, els Lakers van ser escombrats. Malone capturà 70 rebots en quatre partits (18 per partit), destrossant el mític Kareem Abdul-Jabbar, que amb prou feines en capturà 30 (7.5 per partit). Cap equip ha dominat mai uns playoffs com els Sixers al 1.983. Malone també es va endur el MVP de les Finals (26 punts -amb un 54% d'encert, 18 rebots i 4 taps per partit). Finalment, el Doctor i Moses obtenien el preuat Anell de Campió.

Els 76ers de Philadelphia de Julius Erving (al centre i amb la pilota) i Moses Malone

Però la cosa no va durar. L'any 1.984 començava l'inici del final. Tant Erving com Malone continuaven sent jugadors molt bons (ambdós superaven els 20 punts per partit i Moses encara promitjava més de 13 rebots per partit), però mai més formarien un equip imbatible. És difícil explicar com és que un equip pot arrassar un any i al següent fa el "ridícul". Però no ha estat la única vegada que ha passat. Tots recordem els Lakers de Shaq i Bryant...

A principis dels anys 80 també jugava un altre fenomen, una ex-estrella de l'ABA, que també convé ser recordat per la seva extraordinària aportació a la NBA. Es tracta de George Gervin, The Iceman, el llegendari número 44 dels San Antonio Spurs, 4 cops màxim anotador de la NBA (proesa només superada per Wilt Chamberlain i Michael Jordan).

The Iceman fou un extraordinari anotador (26,2 punts per partit) que va tenir la desgràcia de jugar al mateix temps que ho feia el Doctor J. No cal ni dir que Gervin sempre quedà a l'ombra de Julius Erving. A diferència de Julius Erving, Gervin va passar els seus millors anys a la NBA, anotant més de 30 punts per partit durant 5 temporades consecutives (1.978-1.982).

La llegenda de George Gervin comença la temporada 77-78, quan The Iceman lluitava per aconseguir el seu primer títol de màxim anotador de la Regular Season. A l'última jornada Gervin necessitava fer com a mínim 58 punts per endur-se el títol de màxim anotador. Tots els seus companys d'equip es van conjurar per ajudar-lo. Les coses pintaven malament al primer quart, sobretot quan Gervin va errar els primers sis llançaments. Es va desanimar però els seus companys van obligar-lo a lluitar fins al final. Gervin acabaria el primer quart amb 20 punts. Al segon quart, The Iceman va explotar i va arribar a la mitja part amb 53 puntd. Havia fet 33 punts en el segon quart, record absolut de punts en un sol quart. Al final del partit Gervin acabava amb 63 punts jugant 33 minuts (ja que ell mateix li va demanar descans a l'entrenador un cop havia aconseguit els 58 punts) i el títol de màxim anotador (amb una mitjana de 27,22 punts per partit).

Gervin era un guard de 2 metres d'altura que es caracteritzava per practicar un joc ofensiu sumament efectiu i atractiu, amb entrades impossibles, girs a l'aire... i tot això amb un encert superior al 50%!!! Actualment, cap jugador de perímetre té un encert superior al 50% (ni tan sols Lebron James). M'agraden les paraules de la NBA per desciure George Gervin "to fully appreciate the greatness of "the Iceman" one had to see him rise up for a silky-smooth jump shot from 25 feet, twirl a heavenly finger-roll while soaring through the lane, execute a graceful reverse layup with either hand or explode for a sneaky power dunk between a pair of 7-foot defenders". Si l'arma característica del Doctor eren les esmaixades, l'arma més famosa de Gervin era el seu "finger roll" quan un cop/gir de dits quan entrava a cistella servint una safata. Amb aquesta depurada tècnica, la pilota feia una petita paràbola just abans d'entrar a cistella, de manera que The Iceman evitava els taps.

Com a curiositat, dir que el finger roll fou patentat per Julius Erving. Quan Gervin era rookie a l'ABA va coincidir amb el Doctor J i aquest li va ensenyar aquesta tècnica magistral. Gervin acabà superant el mestre...

A diferència del Doctor J, The Iceman tenia un arsenal complet de joc ofensiu que no només es limitava a les entrades a cistella. "Whether he was battling a triple-team or changing directions in midair, Gervin made seemingly impossible shots look as easy as free throws."

Un cop un entrenador de la NBA va dir que "no es pot aturar George Gervin. Simplement pots esperar que el seu braç es cansi després de tirar 40 vegades. Jo crec que aquest paio pot anotar quan vol. Em pregunto si s'avorreix quan surt a jugar". Gervin era molt estimat pels fans de la NBA, especialment els de San Antonio, tot i que també és just reconeixer que no era un jugador complet com Erving o Moses (Gervin "només" era un anotador). Les ex-estrelles de l'ABA van cultivar molts reconeixements individuals i pocs col·lectius. Els Spurs de Gervin no van guanyar cap anell, però The Iceman en canvi va ser un fix en els All-Stars (1.974-1.976 a l'ABA i del 1.977-1.985 a la NBA).

Finalment, al 1.985 Gervin va deixar els Spurs i va anar als Chicago Bulls d'un jovenet Michael Jordan, l'únic anotador encara més extraordinari que The Iceman. Gervin es retirarà al 1.986, amb més de 25.000 punts a l'esquena (6.000 dels quals a l'ABA).

L'any 1.996, en el 50è aniversari de la NBA, les tres ex-estrelles de l'ABA, Julius Erving, el Doctor J, George Gervin, The Iceman, i Moses Malone eren considerats dins del selecte grup dels 50 millors jugadors de la història. Llarga vida a la NBA!

LA DÈCADA PRODIGIOSA I

2005-11-12T12:37:00.000Z

Si hi ha un època daurada en la NBA, és la dècada dels 80. Jugadors llegendaris, equips mítics, partits èpics, jugades inolvidables... Els mítics anys 80 representen la màxima esplendor del bàsket, el nivell més alt al qual hagi arribat mai la NBA. En aquella època els partits eren realment emocionants i amb grans anotacions. I és que als anys 80 es va veure molta qualitat i en grans dosis: d'una banda, l'herència de l'ABA, és a dir, triples, joc dinàmic i espectacular, estrelles com el Doctor J... i de l'altra, l'aparició d'una generació prodigiosa de jugadors que segurament mai més tornarem a veure.

Em disposo a recordar aquella magnífica dècada (1980-1990) amb un seguit d'articles. Aquí va el primer d'ells.

Índex de capítols

COMENÇA UNA ERA (1979-1980)

Els anys 80 van començar a la NBA amb:

- un veterà Kareem Abdul-Jabbar (33 anys), estrella absoluta de la NBA durant els 70, que es resistia a deixar pas a les noves generacions

- una estrella carismàtica com Julius Erving, el Doctor J, un ídol de masses, el jugador pel qual res era impossible, disposat a demostrar al món que no només era el millor a nivell individual sinó que també podia fer campió a tot el seu equip: els magnífics 76ers de Philadelphia.
- la consagració de Moses Malone com el Senyor Sota la Cistella, amb mitjanes de 25 punts i 17 rebots per partit.
- l'aparició de dos rookies que estaven predestinats a canviar la història de la NBA. El número 1 del draft, Earvin Johnson, un base de 206 cm amb una tècnica i una visió de joc mai vistes fins aquell moment, i Larry Joe Bird, l'esperança blanca procedent d'Indiana, un jugador excepcional en totes les facetes del joc.

La temporada 1979-80 serà sempre recordada com una de les millors de tota la NBA per diversos motius: fou l'any de la consagració de Magic Jonhson i de Larry Bird i la temporada on el món va poder veure la millor jugada individual de la història d'aquest esport de la mà del Doctor J.

Aquell any, a l'Oest, Kareem Abdul-Jabbar i el número 1 del draft, un sorprenent Earvin Jonhson (un jove de 20 anys i 206 cm capaç de jugar a tot arreu: de guard ajudant a Norm Nixon, Jamaal Wilkes i Michael Cooper o de forward ajudant als veterans Kareem i Jim Chones), van liderar els Lakers fins a la gran final. A la Conferència Est les coses van resultar més emocionants. Els Celtics Boston, que venien d'una temporada 1.978-1.979 pèssima (amb prou feines havien guanyat 20 partits), es van plantar a les finals de Conferència, després de guanyar més de 60 partits durant la Regular Season. L'explicació d'aquest "miracle" és, òbviament, el número 33, l'aleshores rookie, Larry Bird. Bird va liderar l'equip en tots els aspectes: emocionalment, competitivament i individualment (màxim anotador, màxim rebotejador, màxim robador i segon millor passador de Boston). Amb un sol any, els Celtics van passar de ser menyspreats a ser respectats. Començava una nova era: la gent parlava del Celtics Pride.

El primer gran duel de la dècada.

Però a l'Est hi havia els 76ers de Julius Erving (27 punts, 7 rebots, 4 assistències, 1,8 taps i 2,2 robatoris per partit). A la pàgina de la NBA diuen by all accounts, Erving was playing at a higher level than the rest of the league. In 1980 he was one of two active players named to the NBA 35th Anniversary All-Time Team (Abdul-Jabbar was the other).

Aleshores es va produir el primer gran xoc de la dècada: Philadelphia contra Boston, els 76 ers contra els Celtics, el Doctor J contra Larry Bird. Aquell any el triomf se'l va emportar el veterà Doctor i Bird s'hauria de conformar amb el títol de rookie de l'any.

La gran final d'aquell any fou entre els Lakers i els 76 ers o si es vol, Kareem i Magic contra el Doctor J. Foren sis partits memorables. Per primera vegada en molts anys, Kareem no estava sol als Lakers. Ara tenia els antics companys (Jamaal Wilkes 20 punts per partit i Norm Nixon gairebé 18 punts i 8 assistències per partit) i un comodí de luxe: Magic Johnson. Però el Doctor tampoc estava sol; al perímetre tenia el rookie Maurice Cheeks (7 assistències i 2.3 robatoris per partit) i sota el pal l'eterna promesa Darryl Dawkins (gairebé 15 punts i 9 rebots per partit) i els defensius Bobby Jones i Caldwell Jones.

A l'hora de la veritat, els duel de titans acabà en taules: Kareem posà els números (més de 30 punts, 12 rebots i 3 taps per partit, humiliant els centers dels Sixers) i Erving l'espectacle. Diuen a la pàgina de la NBA, in Game 4 Erving made the legendary "Baseline Move" that would go down as one of the most spectacular shots in NBA history. First he drove past defender Mark Landsberger along the right baseline and left his feet on that side of the backboard with a layup in mind. His route to the rim was quickly blocked by Abdul-Jabbar's outstretched arms. Erving brought the ball back down and just continued to float, seemingly forever, passing behind the backboard while appearing to glide slightly to the left in midair. He finally cleared all the way to the other side of the hoop, reached back in toward the court and put up a soft, underhanded scoop for the score. "Here I was, trying to win a championship, and my mouth just dropped open," Magic Johnson, then a rookie, recalled. "He actually did that. I thought, 'What should we do? Should we take the ball out or should we ask him to do it again? It's still the greatest move I've ever seen in a basketball game, the all-time greatest.'"

El gran duel de les Finals del 1.980

La sèrie estava empatada 2 a 2. En el cinquè partit els Lakers guanyaren però Kareem es lesionava. Tocava jugar a Philadelphia i tothom creia que sense Kareem, els Lakers serien massacrats pels Sixers de Julius Erving. Però aleshores es va produir el miracle. Una nova estrella va eclipsar fins i tot el Doctor J. El rookie Earvin Johnson, el número 32, va jugar de center, substituint al mític Abdul-Jabbar i... va perdre el salt inicial però va fer 42 punts, 15 rebots, 7 assistències, 3 robatoris, un tap i 14 de 14 tirs lliures. L'Anell de Campions se n'anava a Los Angeles i el MPV era per a Earvin MAGIC Johnson.

Havia començat una nova era.

La dècada prodigiosa II

JULIUS ERVING, EL DOCTOR J

2005-10-23T20:29:00.000+01:00

Nacut al 1950, aquest aler de 2 metres és possiblement el jugador més influent de la història del bàsquet modern. Abans d'Erving, els alers eren poca cosa més que jugadors de perímetre. Aleshores va apareixer Julius Erving, capaç de promitjar 26 punts i 20 rebots a la lliga universitària, la NCAA. El 1.971, quan encara no havia completat la seva formació universitària, els Virginia Squires el van fitxar per jugar a la ja desaperaguda ABA, la lliga paral·lela a la NBA durant els anys 70. En aquella mítica lliga de la bola blava, vermella i blanca, la lliga més espectacular del món, la lliga que va inventar la línia de triples i el concurs d'esmaixades, Erving va mostrar al món un nou concepte de basketball.

Erving redefined the forward position. He was flamboyant and artistic -- his athleticism unreal. He played in-your-face hoops. Opponents knew where Dr. J was headed, but few could stop his offensive assault. Erving popularized being "airborne" and played the game "above the rim."

Magnífica foto que resumeix Julius Erving en tots els sentits. Les jugades d'Erving sempre acabaven amb una esmaixada amb una sola mà. Amb les seves increïbles manasses -fixeu-vos que petita sembla la bola- i la seva extraordinària capacitat de salt i coordinació, Erving en tenia prou amb acostar-se a l'ampolla, fer dos passos i un salt per acabar amb la pilota i la seva mà dreta dins la cistella.

L'esmaixada de la foto és sens dubte una de les més famoses de tots els temps. És del primer concurs d'esmaixades de la història (1.976). Erving guanyà amb aquesta fabulosa esmaixada des del tir lliure.

Abans d'Erving ja hi havia hagut jugadors petits que eren capaços d'esmaixar (començant pel mític Elgin Baylor) però Erving feu un pas més. La diferència radica en què els seus antecessors només realitzaven una entrada quan tenien passadís. Erving en canvi, s'obria camí i res ni ningú podien aturar-lo. Anava tan sobrat que mentre era l'aire era capaç de fer rectificacions i esquivar els defensors. Era imparable. Però no només això. Saltava tan alt i tan bé, que si era necessari esmaixava als morros del pallús que gosés interposar-se entre ell i la cistella.

"He wasn't Julius Erving. He was Doctor J, which means that when he was on the court, he operate on guys". I realment era així. Literalment "operava" les defenses. No hi havia manera d'aturar Julius Erving. Per primera vegada en la història del basket, els centers sentien impotència davant d'un aler. Tots els que van desafiavar el Doctor van ser humiliats sense compassió, començant per Artis Gilmore (218 cm) i Dan Issel (206 cm), la parella interior més poderosa de l'ABA. Més tard, a la NBA, Bill Walton (211 cm), Kareem Abdul-Jabbar (218 cm) i Mark Eaton (224 cm) tampoc van poder evitar les esmaixades del Doctor.

Amb JuliusErving l'esmaixada va passar de ser una simple demostració atlètica a ser la jugada més devastadora que un jugador pugui realitzar. Una esmaixada és molt més que 2 punts. És una demostració de força, de talent, d'explosió, de superioritat i d'intimidació al rival. M'agraden les paraules de G. Vazquez "Sin temor a equívoco, puede atribuirse a Julius Erving la creación del mate como una maniobra superior del juego. Machacar fue después de él un reconocimiento de superioridad, una acción de dominio sobre el rival, una dimensión psicológica de desgaste".

Erving fou el jugador més carismàtic fins a l'arribada de Bird i Magic. Sense cap mena de dubte, el Doctor fou l'inventor del in your face disgrace (tot i que l'inventor d'aquesta expressió -i altres com la famosa "slam dunk"- la devem al center Darryl Chocolate Thunder Dawkins, company d'Erving a finals dels setanta, més conegut per trencar taulells esmaixant que no pas per la seva efectivitat a l'hora de jugar... Per cert, el terme Chocolate Thunder també se'l va inventar el mateix Darryl).

Doc, com l'anomenaven carinyosament els afans de la NBA, no només fou el precursor del basket modern sinó que també fou el precursor de gran estrella pel que fa a nivells de popularitat i fama. Ell fou l'ídol dels nostres ídols, començant per Michael Jordan. Allà on jugava Erving, els aficionats omplien els estadis, la premsa l'assetjava i els nens somiaven ser com ell. Era tan gran el seu carisma que la seva figura va ser capaç d'eclipsar tots els altres jugadors... i fins tot la pròpia competició! Erving was not only the greatest star of the league, he was the league. Pels aficionats que eren adolescents a la dècada dels setanta, la NBA-ABA i el Doctor J són sinònims.

La NBA va acabar absorvint l'ABA la temporada 1976-77, però pel que fa a joc i espectacle, més aviat hauríem de dir que l'ABA va absorvir la NBA. Erving va canviar els Nets pels 76ers (i té les samarretes retirades a ambdós estadis) però tot i el seu joc brillant i espectacular, el títol de campió de la NBA se li va resistir fins a l'any 1.983.

Les tres primeres temporades d'Erving a la NBA foren un trienni marcat pel desordre i la manca de joc d'equip. Inexplicablement, els dirigents de Philadelphia van formar una espècie de Harleem Globetrotters, enlloc de formar un equip al voltant d'Erving. Evidentment, els Sixers, amb jugadors de la categoria de Julius Erving, George McGinnis (ex-estrella de l'ABA, una altra força ofensiva), Doug Collins (escorta anotador), World B. Free (base anotador) i la jove promesa i showman Darryl Dawkings no trigà en convertir-se en l'equip més espectacular i carismàtic de la lliga... però en cap cas el millor equip. Sobrava talent i mancava esperit de sacrifici i joc col·lectiu. Individualment parlant, els Sixers eren clarament els millors però, paradoxalment, col·lectivament parlant, els de Philadelphia eren molt previsibles, car abusaven de la jugada individual. Erving i McGinnis no eren compatibles. L'equip no podia tenir dos líders que necessitaven constantment la pilota. El resultat fou un equip molt ofensiu però desordenat, sense assistències ni rebots ofensius. Els primers que van evidenciar les debilitats dels Sixers foren els Trailblazers de Bill Walton a les Finals de la NBA del 1977. D'aquelles finals només Julius Erving es va salvar, demostrant la seva innegable categoria, mentre que McGinnis, que jugava sota la cistella, fou humiliat per Walton. Al següent any, els Bullets van eliminar amb contundència els Sixers a les Finals de Conferència del 1978. Després de dos fracassos consecutius totalment idèntics (Julius Erving sol contra la NBA), els dirigents de Philadelphia van començar a reaccionar treient-se de sobre McGinnis i Wolrd B. Free tot substituint-los per Bobby Jones, un power forward defensiu, i el rookie Maurice Cheeks, un base organitzador i bon defensor. Tot i ser eliminats a la Final de Conferència altra vegada (aquest cop en una sèrie ajustadíssima de 7 partits), finalment semblava que Philadelphia començava a construir-se un futur. Erving per la seva banda, pogué exercir de líder, millorant en l'apartat d'assistències i augmentant significativament la seva anotació durant els següents tres anys...

Però aleshores, al 1979 van arribar dos rookies a la NBA i la lliga va canviar per sempre més...

A principis dels vuitanta, el ja veterà Doctor es va enfrontar en nombroses ocasions contra els joves Larry Bird i Magic Johnson amb resultats desiguals. Quan per fi Erving podia exercir de líder d'un equip sòlid i eficient, quan per fi el seu joc tornava a ser poc menys que fabulós, els Lakers de Magic i els Celtics de Bird es van interposar en el seu camí. La seva bèstia negra sempre foren els Lakers. Fins que els Sixers no van tenir un center encara més ofensiu i dominant que Kareem, Erving no els va poder guanyar mai en unes Finals.

L'any 1.980, després d'una campanya excel·lent, els Sixers de Julius Erving desafiaren els poderosos Lakers de Kareem Abdul-Jabbar i el sensacional rookie Earvin Johnson. En el quart partit de les Finals, Erving realitzà la jugada més espectacular de tots els temps, definida a la perfecció per G. Vazquez "recibir en el ala derecha, un bote y superar a tres jugadores (Chones, Abdul-Jabbar y Landsberger) sacando el balón del campo y culminar a tablero pasando el aro, y todo ello ¡a una sola mano!". En el cinquè partit, els 76ers van perdre però els Lakers perdien a Kareem que es lesionava. Semblava que finalment havia arribat l'hora dels Sixers i el Doctor J però un rookie ho va impedir. Era, naturalment, Magic Johnson, que va jugar de center (!) i es va cascar 42 punts, 15 rebots i 7 assistències en la millor actuació de tots els temps.

No fou fins al 1.983 que els 76ers i Erving van aconseguir per fi el desitjat anell de campions. Esclar que també havien fitxat un tal Moses Malone, un center que feia 30 punts i 15 rebots per partit (el millor rebotejador de tots els temps segons Michael Jordan...). Amb el millor center (Moses Malone) i forward (Julius Erving) de la lliga, dos guards eficients (Maurice Cheeks i l'escorta Andrey Toney, fitxat el 1981 i conegut per profanar el Boston Garden sempre que hi jugava), i un jugador defensiu com Bobby Jones, els Sixers formaren un dels millors equips, sinó el millor equip, de tots els temps.

Per més informació sobre Julius Erving i els Sixers dels anys vuitanta, veure La dècada Prodigiosa, en concret els capítols 1 i 2.

Julius Erving celebrant el seu únic títol davant la seva bèstia negra: Kareem Abdul-Jabbar. L'any 1.983 tots dos ja eren il·lustres veterans que passaven de la trentena, però tot i així encara eren grandíssims jugadors.

Quatre anys més tard, el 1.987, el Doctor Julius Erving es retirava amb més de 30.000 punts a l'esquena, proesa només aconseguida, en aquells moments, per Wilt Chamberlain i Kareem Abdul-Jabbar. Si Erving s'hagués retirat a finals dels 70, la NBA s'hagués quedat completament orfe. Però a finals dels 80 hi havia dues estrelles que l'havien superat (Magic i Bird), i un nou ídol: Michael Jordan. Tot i vendre totes les entrades en tots els estadis on va jugar la seva última temporada, la veritat és que el públic simplement rendí un merescut tribut a Julius Erving, però en cap cas l'enyorà. Les pancartes d'aquella època eren prou explícites: "Bye Doctor J. Hello Michael Jordan".

I per acabar un in your face al mític center dels Celtics dels anys 80, Robert Parish (215 cm)!