Thursday, January 25, 2007

NBA 2007: NO ANEM BÉ

Un any més, els fans de la NBA contemplem avorrits i amb grans dosis de nostàlgia la decadència cada cop més evident de la millor lliga de del món. Enguany, la nostra estimada lliga sembla una competició per veure quin equip és el pitjor de tots els temps. La Conferència Est fa pena, i la Oest no deixa de ser una Conferència normaleta.

Sobre el paper hi ha 30 equips però a l’hora de la veritat només n’hi ha quatre: Dallas, San Antonio, Phoenix i Detroit. I d’aquests quatre resulta que només els dos equips texans són competititus. Phoenix és un equip espectacular i bonic de veure però poca cosa més. Com els Nuggets del 1980, els Suns són un equip tremendament ofensiu però també mancats de centímetres i defensa. Detroit és ben bé al revés. Un bon equip defensiu format per una colla d’arreplegats (i més ara que no tenen el seu antic líder, en Ben Wallace).

Individualment parlant, les coses tampoc són engrescadores. Inexplicablement, els centers, la base de la NBA, gairebé han desaparegut de la lliga. Dos veterans com Alonzo Mourning i Dikembe Mutombo, ambdós majors de 35 anys, no només no desentonen sinó que més aviat encara brillen... i això que el seu joc està molt lluny del què eren capaços de fer fa una dècada! Els dos únics centers que tenia la lliga –Shaquille O’Neal a nivell ofensiu i Ben Wallace a nivell defensiu- estan acabats. El Black Tornado és ara una brisa d’estiu. I Big Ben tres quarts del mateix. Com sempre, encara ens queda la incògnita de saber com arribarà Shaq als playoffs. Descarto res de bo per a Ben, que no ha estat capaç d’adaptar-se al seu nou equip (els Bulls) i que a més, comença a veure com el pas del temps és implacable amb tothom.

A la NBA del 2007 només hi ha espectacle en forma d’entrades a cistella (jugades impossibles que molt de tant en tant entren i llavors tots a aplaudir com subnormals oblidant els centenars d’entrades fallides), quatre esmaixades (aquí sí que cada dia són millors), tres tirs exteriors (abunden les pedres però també és cert que les defenses són cada cop més terribles), dos alley-oops i algun tap. Ja no hi ha poderoses batalles sota els taulells. Ja no hi ha grans anotadors sota la cistella. Ja no hi ha intimidadors capaços de taponar més de 3 cops per partit. Sembla que els vells temps ja no tornaran mai més... o si ho fan, no serà fins a la pròxima dècada (Dwight Howard i l’encara universitari Greg Oden?).

És cert que hi ha més highflyers que mai però precisament perquè n’hi ha tants i són tant individualistes (tiren sense mirar si hi ha algun company més lliure i independentment de si hi ha possibilitat de rebot), que per mi la NBA s’ha tornat monòtona i ridícula. Sí, és cert, de tant en tant Gilbert Arenas o el chupón de torn fa una autèntica exhibició... però per cada partit brillant quants en fan de mediocres o lamentables? Vet aquí la diferència entre les estrelles actuals i les del passat. Abans la dinàmica era tot just el contrari: desenes de grans partits i molt de tant en tant, algun partit dolent. Simplement passa que Bird i Magic eren jugadors d’equip. Si ells no tenien el dia de cara a cistella s’encarregaven d’organitzar l’equip i ajudar els seus companys. Actualment això és impensable.

On són els jugadors carismàtics que aixequen passions? Només hi ha Wade (aquest paio cada dia és més bo, és ràpid, espectacular, eficient i gens individualista, què més es pot demanar?). I els grans líders? Només Nowitzki i Duncan. Serien suficients per animar la lliga si no fos perquè hi ha masses equips i massa mediocritat tant en els seus equips com en els altres.

I aquí entra en joc l’altra gran problema de la lliga. Si a l’absència de centers hi afegim tres-cents mil equips més que fa vint anys, lògicament passa el què passa. Que hi ha certa qualitat individual però no pas col·lectiva. És cert que homes com Allen Iverson, Vince Carter, Baron Davis, T-Mac o Steve Francis no serien bons ni jugant al costat de Larry, Magic o Sa Majestat Michael Jordan. Però no és menys cert que aquesta política ridícula de tenir 30 equips fa molt difícil que en un equip hi puguin jugar dos o més bons jugadors. Kidd, Garnett, James, Pierce i Bryant estan ben sols. Em resisteixo a creure que aquest homes no podrien formar grans equips si se’ls deixés liderar una esquadra de bons jugadors. Però això seria fer volar coloms...

En fi, que no anem bé. Per passar aquest any jo només puc recomanar un parell de coses:

1) veure quants triples-dobles és capaç de fer en Jason Kidd
2) veure sempre que es pugui Phoenix

Wednesday, January 17, 2007

THE ADMIRAL

David Robinson, el mític center dels San Antonio Spurs dels anys noranta, és l’únic jugador que pot presumir de tenir els següents premis: campió de la NCAA (1985), campió de la NBA (per partida doble: 1999 i 2003), Campió Olímpic (1992), MVP de la NBA (1995), Millor Jugador Defensiu de la NBA (1992), Rookie de l’Any (1990), Millor Rebotejador de l’Any (1991), Màxim Taponador de l’Any (1992) i Màxim Anotador de l’any (1994).

Un dels millors centers de tots els temps, Robinson sempre destacà per ésser un atleta colossal. Tot i la seva increïble planta (217 cm i més de 110 kg de fibra i múscul), The Admiral no només tenia presència i força física sinó que a més, era sorprenentment àgil i ràpid. Si David Robinson pogués jugar ara, indubtablement seria el millor center de la lliga. Però, com molts altres companys de promoció, Robinson va tenir la mala sort de jugar primer contra Hakeem Olajuwon i després, ja cap al final de la seva gloriosa carrera, contra Shaquille O’Neal, possiblement els dos únics centers millors que ell.

David Maurice Robinson (1965, Florida) va tenir una infància moguda. El seu pare era un Oficial de la U.S. Navy, i com a tal, va haver de canviar de residència vàries vegades per motius professionals. Finalment, quan David era ja un adolescent, el pare es retirà i la familia Robinson es quedà definitivament a Virgínia. A principis dels vuitanta, el prodigiós gegant Ralph Sampson (veure la Dècada Prodigiosa – Estrelles sense anell), el jugador més prometedor de tots els temps, era l’ídol de tots els adolescents. Robinson era un d’ells. Possiblement motivat per l’èxit de l’equip de basquetbol de Virgínia, David Robinson començà a jugar a basquetbol en aquella època.

Tanmateix, si per alguna cosa destacava Robinson en aquells temps, era sobretot per la seva intel·ligència –un gran jugador d’escacs- i les seves capacitats com a gimnasta (tot i mesurar més de 190 cm ja en aquella època). Quan acabà l’Institut, Robinson s’allistà a la U.S. Navy on s’acabaria graduant en Matemàtiques. Del període abans d’entrar a l’Acadèmia Militar hi ha un parell d’anècdotes força interessants.

1) Durant les proves físiques d’accés, Robinson va deixar bocabadats els examinadors, fins i tot en els apartats de gimnàstica, disciplina on els homes alts no solen destacar.

2) Robinson feia poc més de 2 metres d’altura. Si hagués mesurat una polzada més, se li hagués denegat l’accés. És curiós el fet que hi hagi un límit a l’hora d’entrar però que en canvi un cop a dins, no hi hagi límit d’alçada si un continua creixent.

Un cop a dins, per motius evidents, Robinson va acabar formant part de l’equip de basquebol universitari de l’Acadèmia Naval. El seu dorsal fou el 50, com el del seu ídol, Ralph Sampson. L’any del debut, Robinson feia 206 cm però el millor encara estava per venir. El futur tinent Robinson va créixer 10 cm en els mesos següents per superar els set peus i convertir-se en una super estrella de la NCAA. D’un primer any mediocre (7 punts, 4 rebots i 13 minuts per partit), a un trienni plagat d’èxits individuals (més de 20 punts, més de 12 rebots i més de 30 minuts per partit). Per la seva planta, per les aptituds, però també pel seu fort lideratge, David Robinson es guanyà, merescudament, el nickname The Admiral.

L’any 1985, Robinson liderà l’equip de la Navy fins al campionat de la NCAA. Encara li quedaven dos anys per completar la seva formació, però era evident que havia nascut un projecte d’estrella de la NBA.

Al 1987, Robinson es graduà i es convertí en un jugador elegible pel draft. Tanmateix, en el cas de Robinson, no era tan senzill. Pel fet d’haver-se graduat al U.S. Army, Robinson havia de prestar serveis a l’excèrcit. Oficialment, el servei mínim és de 5 anys. Tot i això, San Antonio, en una decisió arriscada, el va elegir com a número 1 del draft. La polèmica estava servida. L’excèrcit, en una decisió salomònica, va decidir reduir el servei de Robinson de 5 a 2 anys. L’excusa oficial era que Robinson era massa alt i corpulent per a desenvolupar segons quines tasques (alguns equips especials –com el de submarinista- no tenen talles tan grans, i en segons quins espais –interior de vaixells, avions i submarins- és obvi que el Tinent Robinson no hi cap).

Mentre prestava el servei militar, Robinson formà part de l’equip de jugadors universitaris que representaren la secció de basquetbol dels Estats Units als Jocs Olímpics de Seül 1988. L’equip americà tan sols fou tercer. Fou un fracàs col·lectiu i individual. Per sort per a Robinson, després d’allò, els Estats Units van decidir enviar a les Olimpíades jugadors professionals. Robinson pogué treure’s l’espina clavada formant part del Dream Team del 1992 a Barcelona.

Finalment, dos anys després d’ésser elegit al draft, David Robinson passà a formar part dels San Antonio Spurs. A la NBA, tot i començar amb 24 anys, Robinson acabaria acumulant més de 20.000 punts i més de 10.000 rebots, així com gairebé 3.000 taps.

La temporada 1989-90 fou una temporada dominada pels Detroit Pistons (els Bad Boys) i els Lakers de Los Angeles (sense Kareem però amb el més gran: Magic Johnson). Els seguiren els Trailblazers de Portland... i uns sorprenents San Antonio Spurs. L’equip texà havia passat, en un sol any, de 21 victòries a 56. Amazing! El primer any de Robinson només és comparable, en tota la història de la NBA, al del debut de Larry Bird. Robinson exercí de líder i de center dominador des d’un bon inici: 24 punts, 12 rebots (segon màxim rebotejador per darrera de Hakeem Olajuwon) i 3.9 taps per partit (tercer millor taponador per darrera de Hakeem Olajuwon i Patrick Ewing). Naturalment, després d’una Regular sensacional, Robinson fou elegit Rookie de l’Any.

Als playoffs, San Antonio va caure a les semifinals de Conferència contra els Portland Trailblazers de Clyde Drexler, després d’una sèrie ajustadíssima de 7 partits. Aquell primer any seria l’inici d’una sèrie de vuit temporades gairebé monòtones pel que fa als playoffs.

La dècada dels noranta significà la fi dels equips clàssics (els Celtics, els Lakers i els Bad Boys) i l’auge dels Chicago Bulls de Michael Jordan. Durant 3 anys, cap equip va tenir la més mínima possibilitat de guanyar els Bulls de Sa Majestat. En aquest context, a l’oest sorgí una fabulosa rivalitat entre els seus dos millors centers: Hakeem Olajuwon i David Robinson. Tot i les increïbles aptituds de Robinson, el center nigerià el superà sempre.

A la temporada 1990-91, San Antonio continuava mantenint-se com un gran equip dins de la conferència oest (55 victòries). Robinson continuà liderant i fins i tot millorant el seu rendiment individual amb mitjanes de 25 punts, 13 rebots (millor rebotejador de la lliga) i 3.9 taps per partit (segon millor taponador per darrera de Hakeem Olajuwon). Però San Antonio cauria als playoffs contra el trio de jugones dels Warriors: Tim Hardaway, Chris Mullin i Mitch Richmond.

La temporada 1991-92, els Spurs baixaren lleugerament. Es feia evident que The Admiral es trobava ben sol (únic jugador de l’equip que anotava més de 20 punts per partit i únic jugador que capturava més de 10 rebots cada nit). Individualment parlant, Robinson firmà una campanya sensacional a nivell defensiu: 12.2 rebots, 2.3 robatoris (millor marca feta per un center) i 4.5 taps per partit (líder de la competició). Naturalment, s’emportà el títol de Millor Jugador Defensiu de l’Any. L’alegria, però, va durar poc car Robinson, lesionat, no pogué jugar els playoffs (els Spurs caigueren ràpidament contra els poderosos Suns de Charles Barkley i K.J).

Després d’uns Joc Olímpics inoblidables a Barcelona, Robinson tornà a la feina millorant en l’únic apartat on podia millorar: les assistències (3.7 per partit, una marca més que correcte per un center anotador). Els Spurs, però, continuaven sense poder oferir gaire resistència als playoffs (altra vegada eliminats pels Suns de Barkley i K.J.).

Després del tercer Anell consecutiu, Michael Jordan es retirava i la NBA guanyava en emoció (pel públic) i motivació (pels jugadors). La temporada 1993-94 fou molt viva i animada però els playoffs, where the legends are born, foren dominats, tant a l’est com a l’oest, per dos equips liderats per dos centers de set peus: els Rockets d’Olajuwon a l’oest, i els Knicks d’Ewing a l’est. Els dos vells rivals es trobarien a la Final, on el nigerià es venjaria de la final de la NCAA perduda contra el jamaicà.

Aquell any, els Spurs havien reforçat la zona amb Dennis Rodman. L'ex-Bad Boy, el millor rebotejador de la lliga, va permetre que Robinson es pogués concentrar més en les tasques ofensives. Amb Rodman com a fidel lloctinent, Robinson firmà una Regular increïble (gairebé 30 punts i 5 assistències per partit, així com 10.7 rebots i 3.3 taps per partit). Després de la llarga tirania de Michael Jordan, el lideratge d’anotació de la NBA fou un duel entre dos titans sota el pal: David Robinson i un jove Shaquille O’Neal. The Admiral demotrà la seva increïble categoria a l’últim partit de la Regular. Aquell dia, necessitava fer, com a mínim, 69 punts si volia superar Shaquille O’Neal. Dit i fet. El 24 d’abril de 1994, The Admiral anotà 71 punts (amb un triple inclòs!) i es proclamà màxim anotador de la lliga amb 29.8 punts per partit.

En aquella època, només Wilt Chamberlain, Elgin Baylor i David Thompson havien superat la barrera dels 70 punts en un partit de la NBA. Gairebé dotze anys després de Robinson, Kobe Bryant també ho va aconseguir (els famosos 81 punts).

La Regular del 1993-94 també serà recordada per una altra exhibició de Robinson: 34 punts, 10 rebots, 10 assistpencies i 10 taps contra els Pistons, o el què és el mateix, el quart quadruple-doble de la història (els altres tres són Nate Thurmond, Alvin Robertson i Hakeem Olajuwon). També aquell mateix any, Robinson va estar a punt de fer un altre quadruple-doble, aquest cas en un partit contra Minnesota: 27 punts, 12 rebots, 10 assistències i 8 taps.

Els playoffs, però, continuaven sent cruels amb el gran center i el seu equip.

Aquells foren, sens dubte, els millors anys de Robinson, però per desgràcia seva, també foren els anys de màxim esplendor de l’únic center millor que ell: Hakeem Olajuwon. Especialment cruel fou la temporada 1994-95.

La temporada 1994-95 havia de ser l’any de Robinson i els Spurs. A la Regular, els de San Antonio van acabar amb 62 victòries, líders de la competició, i Robinson, amb 27 punts, 11 rebots, 3 assistències i 3 taps, MVP de la competició. Als playoffs, l’equip es mostrà especialment efectiu plantant-se a la Final de Conferència amb autoritat. Aleshores, en el punt més àlgid de la seva carrera, The Admiral fou humiliat per Hakeem The Dream.

Doblement humiliat si tenim en compte que Robinson tenia al seu costat el prodigiós Dennis Rodman. The Worm, un rebotejador increïble i un magnífic defensor, havia estat coronat com a Millor Jugador Defensiu de l’Any. Però ni tan sols amb l’ajuda de Rodman, Robinson pogué aturar a Hakeem. Una vegada i una altra The Dream fintà i superà The Admiral. A Robinson el superà per tècnica i agilitat (i és l'únic jugador que pot presumir de tal proesa), a Rodman per simple potència física. A les Finals de Conferència, Hakeem anotà 35 punts cada nit. Robinson amb prou feines 24. “You can’t solve Hakeem” va dir Robinson.

Poc després, el jove Shaquille O’Neal també fou humiliat i els Rockets es proclamaven campions de la NBA per segona vegada consecutiva. Rodman, per la seva banda, després d’un parell d’anys ajudant Robinson, fitxava pels Bulls de Jordan, que es prepararien per tornar a regnar 3 anys més a la NBA.

Sense Rodman, Robinson tornà a augmentar les seves estadístiques en l’apartat rebotejador (curiosament segona millor marca de la lliga just per sota del seu antic company) i els Spurs no notaren la seva absència (segons a la Conferència Oest amb 59 victòries). Aquella fou la última gran campanya de Robinson a nivell individual (25 punts i més de 12 rebots i 3 taps per partit). Als playoffs però, i com sempre, van tornar a ser cruels i inflexibles (derrota contra els Jazz de Stockton i Malone).

La temporada 1997-98 una greu lesió de Robinson (que l’apartà gairebé tota la temporada) feu que els Spurs fessin el ridícul a la Regular. Paradoxalment, l’any que havien fet la pitjor Regular la sort s’alià amb els Spurs a la postemporada. Aquell any, els texans enjoyed the first pick in the next year's college draft. I com havien fet 11 anys abans, elegiren un grandíssim jugador: el power forward Tim Duncan.


Duncan resultà ser la peça que l’equip necessitava. Amb els seus 211 cm i més de 110 kg de pes, Duncan era un jugador extraordinàriament efectiu sota el pal. I per sobre de tot un autèntic campió, un talent que apareixia quan l’equip el necessitava, un guanyador nat que no defallia mai. Juntament amb Robinson, els Spurs formaren les Torres Bessones 2 (les originals havien estat Olajuwon i Sampson).

Durant la Regular, Duncan fou el rookie de Robinson (possiblement la segona parella més mítica de rookie-veterà; la primera és, obviament, la formada per Magic i Kareem). El mateix Tim sempre ha reconegut que Robinson ha estat el seu gran mestre i mentor, així com l’autèntic líder de l’equip. A la foto, les Twin Towers amb el seu entrenador: el no menys mític Greg Poppovich.

Després d’una excel·lent Regular (21.6 punts, 10.6 rebots i 2.6 taps per Robinson i 21 punts, 12 rebots i 2.5 taps per Duncan –Rookie de l’Any), els Spurs foren vençuts per l’únic equip que podia superar-los a l’Oest: els Utah Jazz dels veteraníssims John Stockton i Karl Malone.

Sense Jordan, i amb la parella Duncan-Robinson cada vegada més compenetrada, la temporada 1998-1999 fou dominada per les Torres Bessones de principi a final. Camí dels 34 anys, Robinson deixà el protagonisme per a Duncan (22 punts, 12 rebots i 2.5 taps per partit) mentre ell es dedicava a tasques més defensives i de complement (16 punts, 10 rebots i 2.4 taps per partit). No hi ha dubte que aquesta actitud tan noble i humil fou la clau de la victòria.

Finalment, San Antonio i David Robinson eren Campions de la NBA. El campionat de San Antonio l’any 1999 també significà el primer anell de campió de la NBA per un ex-equip de l’ABA.

L'alegria, però, va durar poc. L’any 2000 començà la dinastia dels Lakers de Shaquille i Kobe, així com el successiu declivi de la Conferència Est. Els Spurs, juntament amb els Sacramento Kings, foren els únics que posaren una mica d’emoció a la lliga.

La temporada 1999-2000 tingué un final amarg per a San Antonio, car perderen a Tim Duncan al final de la temporada. Sense Duncan a l’equip, Robinson agafà les regnes de l’equip però no fou suficient per evitar caure derrotats a la primera ronda.

L’any 2001 el pas del temps començava a passar factura a Robinson. Amb 35 anys camí dels 36, The Admiral ja no era un center dominador (14.4 punts i 8.6 rebots per partit) però continuava sent un baluard defensiu (2.5 taps per partit) i un gran complement per a Tim Duncan. Els Spurs oferiren una gran temporada però els Lakers els esclafaren a la Final de Conferència per un contundent 4-0. O’Neal no tingué pietat del seu odiat enemic i antic ídol: David Robinson. Duncan no pogué fer res per ajudar-lo. Shaq, senzillament, es mostrà invencible sota el pal.

La temporada 2001-2002 fou gairebé calcada a l’anterior. El rendiment de Robinson continuava baixant (aquest cop 12 punts, 8.3 rebots i 1.8 taps per partit) i els Spurs, tot i que encara mantenien un gran nivell, eren clarament inferiors als Lakers (o més ben dit, Duncan i Robinson no podien aturar Shaq).

En aquest context, David Robinson, camí dels 38 anys, no va dubtar en declarar que la temporada 2002-03 seria la seva última a la NBA. Tot semblava indicar que la temporada acabaria exactament igual que les tres anteriors... however, Robinson's final season was full of rewards as the Spurs defeated their nemesis, the three-time defending champion Lakers, en route to the NBA title.

Aquell 2003, el paper de Robinson fou més aviat anecdòtic (8 punts, 8 rebots i 1.7 tap per partit), però la satisfacció de retirar-se amb un Anell de Campió, com els més grans (Bill Russell i Michael Jordan), segur que ha de ser quelcom inexplicable.

Finalment, després de 14 temporades, es retirava The Admiral. A més dels títols individuals i col·lectius, Robinson pot presumir d’unes estadístiques francament impressionants: 21 punts, 10.6 rebots i 3 taps per partit.

Tuesday, January 09, 2007

RICK BARRY

Un dels meus jugadors favorits és el llegendari Rick Barry (1944, New Jersey), el millor aler blanc de la història abans de Larry Bird. He was a nearly unstoppable offensive juggernaut, a passionate competitor with an untempered desire to win. Incomprensiblement, el mític dorsal 24 dels Warriors és, avui en dia, més conegut per ser el pare d’un jugador mediocre (Brent Barry) que no pas per ser excampió de l’ABA i la NBA i l’únic jugador de la història que ha estat màxim anotador tant a la NCAA com a la NBA i a l’ABA. Però per damunt de les increïbles estadístiques individuals (segon millor tirador de tirs lliures de tota la història -90% d’encert, per damunt de mites com Bird- i únic jugador blanc que ha estat capaç d’acabar una temporada anotant més de 35 punts per partit, proesa que només Michael Jordan i Wilt Chamberlain han superat), jo em quedo amb l’esperit combatent i guanyador de Rick Barry.

Barry, que es retirà amb més de 25.000 punts (4 temporades amb mitjanes d’anotació per damunt dels 30 punts i 12 vegades All Star), també destacà per tenir un caràcter peculiar (bàsicament era un home políticament incorrecte). "I was not an easy person to get along with," va dir en una ocasió el mateix Rick "I didn't have a lot of tact."

El nom de Rick Barry comença a sonar amb força a mitjans dels anys seixanta del segle XX. En aquells temps, Barry, que jugava a l’equip de la Universitat de Miami, va oferir dues temporades llegendàries a la NCAA. La primera, la 1963-64 (32 punts i 16 rebots per partit) i la segona, ja en el seu últim a la universitat (1965) amb 37 punts i 18 rebots per partit. Naturalment, després d’aquella exhibició de talent (millor marca anotadora de la història abans de Pete Pistol Maravich), Barry fou elegit en primera posició del draft d’aquell mateix any.

El 1965, els Warriors de San Francisco no eren, ni molt menys, un gran equip, però sí que tenien un futur prometedor car tenien al poderós Nate Thurmond (1941), un poderós center de 211 cm. Barry era, sens dubte, la peça que necessitaven ja que Thurmond era un excel·lent defensor i rebotejador (18 rebots per partit aquella temporada) però un mediocre anotador (16 punts per partit aquella temporada). Barry no desaprofità l’ocasió per erigir-se com a líder indiscutible de l’equip així com Rookie de l’Any després d’acabar la temporada amb més de 25 punts i més de 10 rebots per partit. Per desgràcia per als Warriors, l’equip no pogué jugar els playoffs. Barry era, en aquells moments, encara un jugador poc madur (es deia que no defensava i que acaparava massa la bola -2 assistències per partit).

Rick Barry i el poderós Nate Thurmond formaren un duo formidable: Barry era l'arma ofensiva i Thurmond el pilar defensiu.

Sigui com sigui, el cert és que un any després, els Warriors es plantaren a la gran Final de la NBA. L’explicació d’aquest miracle és, òbviament, Rick Barry, que durant la temporada 1966-67 va continuar acaparant la bola per oferir un seguit de recitals difícils d’oblidar: 35.6 punts per partit durant la Regular, o el què és el mateix, líder d’anotació aquella temporada, i sisena millor marca aleshores (actualment setena millor marca, per darrera de Wilt Chamberlain –sis vegades va anotar 37 o més punts per partit- i Michael Jordan –el 1987 va anotar 37 punts per partit; l’any 2006 Kobe Bryant es va acostar a la marca de Barry amb 35.4 punts per partit) i 38 punts a l’All Star (fet que li va valer l’MVP del partit). Només Nate Thurmond el va acompanyar (18 punts i 21 rebots per partit), però ja va ser suficient per superar els Lakers d’Elgin Baylor i Jerry West, i desafiar els totpoderosos Sixers de Wilt Chamberlain que havien vençut als Celtics a l’Est. L’equip de Philadelphia era, senzillament, superior als Warriors. Sota el pal el tità, Wilt Chamberlain, que aquell any no només anotava i rebotejava sinó que, a més, liderava el seu equip en l’apartat d’assistències, i al perímetre, Hal Greer i Chet Walker. Per si amb això no n’hi hagués prou, sota el pal acompanyava a Wilt, Bill Cunningham; en total quatre jugadors als voltant dels 20 punts per partit.

Tot i enfrontar-se a un dels millors equips de tots els temps, Barry lluità fins al final amb una passió mai vista. Els Sixers van necessitar sis partits per endur-se el títol; contra els poderosos Celtics de Bill Russell, en canvi, tan sols van necessitar 5 partits. En el primer partit de la gran Final, els Warriors van forçar una pròrroga gràcies als 37 punts de Barry. No menys destacable foren els 31 rebots de Thurmond i els 33 de Chamberlain. Al final però, el partit fou pels Sixers, que també guanyaren el segon partit. Semblava que la Final estava decidida quan en el tercer partit, a San Francisco, Rick Barry va decidir entrar a la història amb 55 punts, segona millor marca en un partit de Final de NBA (per sota dels 61 punts de Baylor el 1962. Posteriorment, Jordan igualà els 55 punts de Barry el 1993). Però només fou miratge. El quart partit també fou pels Sixers que tornaven a Philadelphia amb un comodíssim 3 a 1. Els Warriors van guanyar el cinquè partit però els Sixers el sisè i definitiu. Barry va liderar l’anotació a la gran Final amb una autoritat inqüestionable (40.8 punts per partit, millor marca de la història fins que Sa Majestat Michael Jordan va acabar amb 41 punts per partit a les Finals del 1993). The supreme satisfaction, however, belonged to Chamberlain. No longer could the basketball public say that "The Stilt" wasn't a champion. Wali Jones, the 76ers' guard said: "Everyone who knows the game of basketball, knows who really is the greatest."

Els Warriors havien perdut però semblava que tenien un magnífic futur quan Rick Barry va anunciar que deixava la NBA per entrar a l’ABA. Encara avui en dia no se sap ben bé perquè va deixar un equip amb futur com eren els Warriors per anar a un equipet com eren els Oakland Oaks. El motiu més probable foren els diners (anys després va dir que només tornaria a la NBA si li oferien 1 mil·lió de dòlars l’any). Com que a San Francisco no li donaven el què els veïns d’Oakland si que estaven disposats a fer, Barry no va tenir cap inconvenient en anunciar la seva retirada de la NBA per anar a l’ABA. A l’hora de la veritat, això significà no jugar durant un any perquè el contracte amb els Warriors no havia expirat i aquests no estaven disposats a deixar-lo marxar.

Al final, Rick entrà a formar part de l’ABA la temporada 1968-69. Tot i que una lesió només li va permetre jugar 35 partits, Barry made an immediate impact on the fledgling league, leading the Oaks to the ABA Championship in 1969. Segons el mateix Barry, els anys a l’ABA li van anar molt bé per millorar en tots els aspectes del joc perquè, atenció, els seus companys eren tan dolents que ell ho havia de fer tot.

Independentment de la seva millora com a jugador d’equip, Barry continuava destacant per la seva extraordinària capacitat ofensiva. Els seus 34 punts per partit durant la temporada 1968-69, li van permetre coronar-se com a l’únic jugador de la història capaç de liderar l’anotació de totes les competicions oficials de l’època.

A mitjans del 1969, l’equip d’Oakland es va desplaçar a Washington. Barry, enutjat, digué "If I wanted to go to Washington, I'd run for President" i com si no hagués passat res intentà tornar a San Francisco amb els Warriors. Però un altre cop restà obligat a complir contracte. Rick es mostrà disciplinat i jugà a Washington la temporada 1969-70 on acabà la Regular amb més de 27 punts per partit i gairebé 40 punts per partit als playoffs. Els Washington Capitols, però, no passaren de les semifinals de Conferència.

After one season in Washington, the Caps moved again, to become the Virginia Squires. Barry no estava gens d’acord amb tornar a canviar d’aires i aquest cop semblava que tenia un motiu molt poderós: no volia que els seus fills creixessin parlant anglès amb l’accent del sud ("I don't want my son coming home saying 'Howdy, y'all'"). Aquest cop, les queixes tingueren efecte i Barry fou traspassat als Nets de Nova York.

A la Gran Poma, Barry va continuar progressant com a jugador. 29 punts, 7 rebots i 5 assistències per partit la temporada 1970-71 i 31.5 punts, 7.5 rebots i 4 assistències la temporada 1971-72. A nivell d’equip, però, no pogué guanyar cap campionat, tot i arribar a la Gran Final el 1972 (contra els Indiana Pacers).

L’ABA només va poder veure una vegada el duel entre els dos millors alers de la dècada, Rick Barry i la nova sensació, Julius Erving, el Doctor J, perquè el primer va decidir tornar a la NBA a l’acabar la temporada 1971-72.

En concret, Barry va tornar a San Francisco, on hi jugaria fins a 6 temporades consecutives. Al 1972, poques coses continuaven igual a San Francisco. Fins i tot el nom de l’equip havia canviat, de San Francisco Warriors a Golden State Warriors. Només Nate Thurmond continuava al peu del canó, amb mitjanes de 17 punts i 17 rebots per partit. Les dures defenses de la NBA van fer baixar el nivell anotador de Barry fins als 22.3 punts –la seva pitjor estadística fins aleshores, però no per això disminuí la seva aportació a l’equip. De fet, Barry mostrà més versatilitat que durant la seva primera etapa (9 rebots i 5 assistències per partit). També començà una sèrie de temporades marcades per una efectivitat increïble des de la línia de tirs lliures (6 vegades millor tirador de tirs lliures de la NBA).

Aquest és un dels altres aspectes que cal destacar de Barry: els tirs lliures. Barry els llançava fent la cullereta! Seria per posar-se a riure si no fos perquè aquest mètode tan primitiu li donà uns resultats que ara per ara cap jugador ha estat capaç de superar. L’únic jugador que el supera, Mark Price (guard dels Cavaliers dels noranta que acabà la seva carrera amb una mica més del 90% d’encert en els tirs lliures), no era pas un gran anotador i de fet tirà molt pocs tirs lliures al llarg de la seva carrera. El mateix es pot dir de Steve Nash (el millor tirador actual pot igualar o superar Barry). Dels grans anotadors que han hagut de tirar més de 4.000 tirs lliures al llarg de la seva carrera, dels grans anotadors que han estat repetidament enviats a la línia de tirs lliures, només Rick Barry arriba al 90%. El segueixen de molt a prop Reggie Miller i Larry Bird (89%), per mi, els únics jugadors que poden considerar-se millors que Barry, sobretot Reggie Miller, que jugà 18 temporades i llançà més de 7.000 tirs lliures. Un altre cas destacable és el de Pedja Stojakovic, segon millor tirador de tirs lliures en l’actualitat. Només el futur ens dirà la resposta.

La temporada 1973-74, Barry, camí dels 30 anys, completà una excel·lent campanya que el coronà com el millor aler de la lliga i un dels preferits del públic. Barry no era tan explosiu com el Doctor J però a canvi demostrà un domini absolut de totes les facetes del joc: 25 punts, 7 rebots, 6 assistències i 2.1 robatoris per partit. Aquella temporada, a més, Barry aconseguí la seva millor marca anotadora en un partit: 64 punts contra els Blazers de Portland. En aquells temps només Wilt Chamberlain i Elgin Baylor havien superat la barrera dels 64 punts en un sol partit. Posteriorment, Pete Maravich, David Thompson, Michael Jordan, David Robinson i Kobe Bryant han superat la marca de Barry.

Encara més espectacular fou la temporada 1974-75, la millor de l’aler blanc. Aquell any, ningú no donava ni un duro pels Warriors. Thurmond ja no hi era (va fitxar pels Bulls i el dia del seu debut firmà el primer quadruple-doble de la història: 22 punts, 14 rebots, 13 assistències i 12 taps), i l’equip no tenia cap jugador All Star a excepció de Barry. Rick completà una Regular de somni: més de 30 punts per partit (segon millor anotador de la lliga per darrera de Bob McAdoo), més de 6 assistències per partit (millor aler passador de la lliga) i 2.9 robatoris per partit (líder de la lliga). Barry ho era tot: un poderós scorer, un fabulós playmaker i un defensor temible. I encara més, car també liderà la competició en els tirs lliures amb poc més del 90% d’encert. L’MVP de la Regular no anà a parar a les seves mans per culpa de la mala reputació que tenia entre els jugadors (que aleshores elegien l’MVP). Barry era un jugador dur, agressiu i molt crític amb rivals i... fins i tot companys d’equip.

L’MVP que no va aconseguir a la Regular l’aconseguiria a les Finals. I és que amb una superestrella i a collection of hardworking but unspectacular role players, els Warriors es van proclamar campions de la NBA.

In the 1975 NBA Finals, the Warriors astonished the basketball world by sweeping the Washington Bullets in four games.

L’aleshores rookie Jamaal Wilkes (conegut per jugar als Lakers de Magic i Kareem a principis dels vuitanta) digué "Playing with Rick isn't all that bad. I get a lot of open shots because of him. He's so great one-on-one, they all sag on him, leaving me open. And you learn a lot from Barry just watching him." Si a Rick Barry hi sumem una plantilla humil, treballadora i disposada a sacrificar-se pel bé de l’equip, tenim els Warriors campions del 1975.

Després d’aquella exhibició, els Warriors van plantejar la següent campanya de manera similar a l’anterior. Rick continuava liderant l’equip (21 punts, 6 rebots, 6 assistències i 2.5 robatoris) però aquest cop deixava que els seus joves companys agafessin més i més responsabilitats. El resultat fou excel·lent a la Regular (líders de la lliga) però als playoffs van caure, contra tot pronòstic, contra els Suns.

La temporada 1976-77 fou gairebé calcada a l’anterior, joc complet de Barry, bon rendiment a la Regular (aquest cop sense ser líders de la lliga) i eliminació a les Semifinals de Conferència (aquest cop contra els Lakers de Kareem). Com a anècdota, aquell any debutà als Warriors un jovenet Robert Parish, el llegendari center dels Celtics dels vuitanta. A la temporada 1977-78, Rick va completar un joc similar al de temporades anteriors (23 punts, 5.5 rebots, 5.5 assistències i 2 robatoris per partit) però els Warriors no van poder ni tan sols jugar els playoffs. Aquell mateix any acabà contracte amb els Warriors i poc després fitxava pels Rockets.

Així fou com acabà jugant les seves dues últimes temporades a Houston. Allí Barry tenia poc a oferir. L’equip estava liderat per un aleshores jove Moses Malone, que ja començava a dominar la zona amb una autoritat poc menys que insultant. Per si no n’hi hagués prou amb el jugón Malone, l’equip tenia el base Calvin Murphy (1948) que, tot i ser menut (176 cm) era un exel·lent anotador i el power forward Rudy Tomjanovich (més conegut per ser l’entrenador dels Rockets d’Olajuwon), que també oferia bastants punts i rebots.

Finalment, després de dues temporades anotant menys de 15 punts per partit, Barry es retirà. S’havia acabat en Rick però no la saga dels Barry; el més conegut de tots, el fill petit de Rick, Brent, un excel·lent tirador de triples que, com el seu pare, també pot presumir de ser campió de la NBA.

Com a última anècdota, dir que Brent Barry és l'únic jugador blanc que ha guanyat un Slam Dunk Contest (1997). El petit Barry (198 cm) va demostrar que els blancs també poden esmaixar des de la línia de tirs lliures. I parlant de tirs lliures: Brent sol tenir un encert de poc més del 81% una bona mitjana tot i que lluny del 90% de Rick...