Monday, December 04, 2006

JOHN STOCKTON I KARL MALONE

Avalats per unes estadístiques que difícilment podran repetir-se mai més, John Stockton i Karl Malone són, amb tota probabilitat, el millor point guard pur i el millor power-forward pur de tots els temps. La ciutat de Utah va tenir la sort i la desgràcia de poder veure’ls jugar junts durant 18 temporades. Sort perquè va poder veure one of the most productive guard-forward combinations in NBA history. Desgràcia perquè cap d’aquests dos jugadors va guanyar mai un anell de campió (i per això són one of the most i no simplement the most). És la cara i la creu d’una història que mereix ser explicada.

John Stockton (1962) fou l’últim base de la vella escola de la NBA, tant per l’estil de joc (un líder organitzador) com per l’aspecte físic (un home menut, pentinat convencional i vestimenta clàssica tant a dins -últim jugador en utilitzar els clàssics shorts shorts, els pantalons curts per sobre dels genolls- com fora de la pista). Stockton fou un jugador generós que practicà un joc fàcil i directe mancat de floridures o exhibició personal. Potser per aquest motiu no fou un jugador espectacular però sí que fou el base més eficient de tots els temps. Stockton sempre serà recordat per ser l’home que més assistències ha repartit a la NBA (més de 15.000!).

Ningú millor que Sam Smith ha resumit el joc de Stockton: "He doesn't dribble behind his back or through his legs. He doesn't crossover. His highlight reel features primarily bounce passes and layups. Despite evidence to the contrary these days, that's basketball.”

Tanmateix, Stockton era molt més que the ultimate team player, car també tenia un gran tir exterior (que usava només quan calia, sense abusar com fan molts bases actualment, fet que li va permetre acabar la seva llarguíssima carrera amb més d’un 50% d’encert en tirs de camp, una eficiència que en tota la història de la NBA només un base ha superat –Magic Johnson) i sobretot, era un lluitador infatigable. Sota l’aparença de jugador fràgil i esquifit (186 cm i 75 kg) s’hi amagava un jugador dur i sacrificat. No endebades, Stockton és l’home que més robatoris ha fet a la NBA (més de 3.000 robatoris!) i un dels jugadors que menys partits s’ha perdut al llarg de la seva extensa carrera tot i practicar una defensa dura i agressiva (gairebé sempre va jugar els 82 partits a la Regular Season).

Karl Malone (1963), el segon màxim anotador de la història de la NBA (per darrera del mític Kareem Abdul-Jabbar) i únic jugador que ha capturat més d’11.000 rebots defensius a la NBA, fou el primer jugador de bàsquetbol dotat d’un cos hipermusculat. El secret del seu èxit sempitern, però, no només es deu al seu físic imponent (206 cm i 115 kg de pur múscul) sinó també a un bon tir i sobretot, a la seva tenacitat i consistència sota l’aro. D’aquí el seu nickname: The Mailman (perquè com els carters, Malone sempre arribava a la seva destinació, en el seu cas l’aro). També fou un grandíssim jugador defensiu, com ho demsotren els més de 2.000 robatoris fets al llarg de la seva extensa carrera. Amant del contacte físic, Malone destacà no només en els rebots defensius sinó també en l’art de carregar de faltes els jugadors rivals. Fruit d’aquest estil de joc tan agressiu, Malone aconseguí dues coses: 1) ser el jugador que més tirs lliures ha tirat i més n’ha encistellat en tota la història de la NBA (gairebé 10.000 punts des de la línia de tir lliures!) i 2) ser un jugador extremadament dur que en més d’una ocasió va lesionar els seus rivals amb els seus poderosos colzes.

Un altre tret que diferencia a Karl Malone de la resta de jugadors fou la seva ètica de treball i entrenament constant (fins i tot a l’estiu entrenava durament) per tal d’excel·lir en tots els aspectes del joc, tant els físics com els tècnics. Quan entrà a la NBA, Malone tenia dos defectes: 1) el seu encert en els tirs lliure era del 50% i 2) no tenia prou altura per superar segons quins rivals físicament. Enlloc de resignar-se, The Mailman es preparà a consciència fins a millorar el seu encert en els tirs lliures (fins a un 75% al final de la seva carrera), així com desenvolupar un físic tan increïblement poderós que podia compensar la falta de centímetres amb múscul i tenacitat. A Mailman always delivers.

A principis dels vuitanta, Stockton i Malone, cada ú pel seu compte, destacaven localment dins l’equip de les seves universitats però, tot sigui dit, no destacaven pas dins del panorama nacional. Hi ha diversos motius que expliquen aquest fet. En primer lloc, tant Malone com Stockton foren jugadors que van arribar a la plenitud del seu joc passats els 25 anys, madurant i perfeccionant el seu joc any rera any a la NBA. No estem parlant, per tant, de jugadors superdotats que van arribar i moldre (com Magic Johnson o Kareem Abdul-Jabbar) sinó més aviat tot el contrari, jugadors que van necessitar esforç i molt de sacrifici per poder arribar a brillar. A tot això hi hem de sumar el fet que, a principis dels vuitanta, a les universitats americanes hi havia la millor generació de jugadors de basquetbol que el món hagi vist mai (i que més tard formaria el famós Dream Team). Sota el pal jugadors espectaculars com Ralph Sampson (225 cm), Patrick Ewing (213 cm), Hakeem Olajuwon (213 cm) o el grassonet Charles Barkley (120 kg), i al perímetre alers com Domnique Wilkins i James Worthy, bases com Isiah Thomas o escortes com Clyde Drexler i Michael Jordan. En aquest context, tampoc es estrany que ni John Stockton ni Karl Malone destaquessin excessivament.

Evidentment, si algú hagués intuït l’enorme potencial d’ambdós jugadors, és evident que haurien estat elegits en les primeres places del draft. Però al 1984 ni el més gran dels profetes hagués pogut predir una explosió de joc com la que van experimentar Stockton i Malone (i això inclou els seus entrenadors d’universitat, per molt que diguin ara, a pilota passada, que ells ja ho sabien que passaria). Encara menys es podia esperar d’un joveníssim Michael Jordan, que apuntava maneres, es clar, però tampoc semblava tant extraordinari com per acabar coronant-se Rei de la NBA.

Així doncs, el draft del 1984 Stockton, el futur millor base pur de tots els temps, no fou elegit fins a la setzena posició. Els afortunats, tot i que encara no ho sabien, foren els Utah Jazz.

La primera temporada de Stockton, la 1984-85, Utah tenia un equip força compensat que va arribar fins a les semifinals de Conferència per perdre contra els Nuggets d’Alex English i Dan Issel. L’equip de Salt Lake City tenia dos magnífics anotadors amb l’aler Adrian Dantley (un dels anotadors més eficients de tots els temps, aquella temporada acabà amb més de 26 punts per partit amb un encert del 53% en tirs de camp) i l’escorta Darell Dr Dunkenstein Griffith (conegut per les seves espectaculars esmaixades en carrera tot i medir només 194 cm, aquella temporada acabà amb més de 22 punts per partit), un center defensiu com Mark Eaton (un gegant de més 220 cm que aquell any acabà amb 11 rebots i 5.6 taps per partit –rècord absolut de taps en una temporada) i un base menut i veterà com Rickey Green (amb 30 anys, Green, de 184 cm, acabà aquella temporada amb 13 punts i 7.8 assistències). Completava l’equip el sophomore Thurl Bailey, un jugador que aportava punts i rebots sota el pal. Evidentment, Stockton, fitxat pensant més en el futur -per substituir Green- que no pas en el present, va jugar pocs minuts aquella temporada.

Però Stockton no es va rendir. Ans al contrari, va aprofitar les llargues estones a la banqueta per llegir els partits i aprendre de l’equip i els seus jugadors, del seu estil i la seva manera d’actuar. En definitiva, totes aquelles hores observant i analitzant no foren en va.

Imatge típica del carter a l'hora d'enviar una carta a la cistella: cama alçada i puntada de peu al pobre defensor (el famós kick jumpshot). Aquesta peculiar manera de llançar està considerada com una de les jugades més brutes de la història de la NBA. Personalment no puc evitar tenir-li una certa tírria a Karl Malone pel seu estil de joc tan poc noble (puc entendre els cops de colze però no les puntades de peu).

Els inicis de Karl Malone, en canvi, no foren tan durs com els del seu estimat amic John Stockton. Malone va arribar a Utah de la mà del draft del 1985 (tretzena posició). El power forward era una posició necessitada a Utah, o com a mínim bastant més que la de base. D’aquesta manera, Malone va tenir minuts ja durant la seva primera temporada a la NBA. En aquest context, i aprofitant que Griffith estigué K.O. tota la temporada, el rookie Malone no desaprofità l’oportunitat per brillar tant en l’aspecte anotador (15 punts per partit) al costat de Dantley com sobretot en el rebotejador (9 rebots per partit) al costat d’Eaton i Bailey.

Però la temporada 1985-86 fou molt més que la del debut de Karl Malone. Fou la temporada que marcà els inicis d’una era a Utah. Dantley continuà liderant l’equip, aquest cop amb 29 punts per partit amb un 56% d’encert en tirs de camp, i Eaton continuà taponant (4.6 per partit), però res més restà igual. El segon millor anotador i màxim rebotejador de l’equip fou el rookie Malone. I al perímetre, les coses també van canviar. Ara jugava tants minuts el veterà Green com el jove Stockton. Green feia més punts però Stockton feia més assistències (7.4 per partit, líder de l’equip) i més robatoris (2 per partit, líder de l’equip). Als playoffs, en canvi, Utah no va passar de la primera ronda contra els Mavericks de Mark Aguirre i Rolando Blackman.

Al finalitzar la temporada, els Jazz van fer una aposta de futur, considerant que el pilar ofensiu de l’equip havia de ser Malone i no Dantley. Per aquest motiu, van fer un intercanvi amb els Pistons, Dantley per Tripucka i Kent Benson.

La temporada 1986-87, els Jazz no van poder passar de la primera ronda dels playoffs (aquest cop contra els Warriors). Malone i Stockton, però, continuaven augmentant espectacularment el seu rendiment en part gràcies a la seva fabulosa compenetració i entesa sobre el parquet. El power forward acabaria amb 22 punts i 10 rebots per partit (líder de l’equip en les dues categories), passant d’un lamentable 49% d’encert en els tirs lliures durant el seu debut a un no tan patètic 59% d’encert en el seu any de sophomore. Stockton i Green continuaven repartint-se el temps. Entre els dos feien al voltant de 15 punts i 15 assistències per partit. Stockton continuà liderant l’equip en l’apartat d’assistències (8.2 per partit) i robatoris (2.2 per partit). L’espectacular Griffith, en canvi, tornà a jugar però després de la greu lesió ja no tornaria a ser el mateix d’abans. Eaton per la seva banda, continuaria dominant la defensa amb 9 rebots i 4 taps per partit, però la seva aportació també començaria a baixar any rera any.

Des del desembre del 1988 i fins a la seva retirada, Stockton i Malone, tingueren com a entrenador a Jerry Sloan, un mite gairebé comparable a Red Auerbach, Pat Riley i Phil Jackson.

L’explosió dels dos jugadors franquícia no arribaria fins a la temporada 1987-88. Aquell any, Utah arribaria fins a les semifinals de conferència, on cauria contra els totpoderosos Lakers de Magic Johnson en una sèrie ajustadíssima. Malone acabaria la temporada amb 27.7 punts (amb un 70% en tirs lliures) i 12 rebots per partit (la seva millor marca rebotejadora), convertint-se en el segon millor power forward de la lliga, després de Charles Barkley. No menys espectacular fou John Stockton. Aquell any per fi pogué jugar la major part dels minuts, deixant a Green en un segon pla. Stockton acabaria amb 14.7 punts (amb un espectacular 57% d’encert en tirs de camp!), 13.8 assistències (líder de la NBA i tercer jugador de la història de la NBA capaç de superar la barrera de les 1000 assistències en una temporada –els altres dos són Isiah Thomas i Kevin Porter, Magic Johnson no ho aconseguí mai) i 3 robatoris per partit (tercera millor marca de la lliga, per sota de Michael Jordan i Alvin Robertson). En el cinquè partit de les Semifinals de Conferència, Stockton, amb 24 assistències, entrava al llibre de rècords de la NBA –millor marca d’assistències feta en un partit de playoff, empatat amb Magic Johnson.

El famós pick and roll dels Jazz estava protagonitzat per aquests dos homes: Stockton i Malone.

Encara més apassionant fou la temporada 1988-89, amb les dues estrelles ja consagrades liderant l’equip fins a les 51 victòries a la Regular Season. Aquell any Malone s’enfilaria fins als 29 punts per partit, amb un espectacular 76% d’encert en els tirs lliures. També destacarien els seus 10.7 rebots i 1.8 robatoris per partit. Stockton per la seva banda, s’enfilaria fins als 17 punts (amb un 54% d’encert en els tirs de camp), 13.6 assistències (líder de la lliga per segona vegada consecutiva, primer i únic jugador de la història de la NBA capaç de superar la barrera de les 1000 assistències en dues temporades diferents) i 3.2 robatoris (líder de la NBA) per partit. No menys destacable fou l’actuació de les dues estrelles de Utah a l’All Star: 28 punts i 9 rebots per a Malone (MVP del partit) i 11 punts i 17 assistències per a Stockton (Magic lesionat no pogué jugar). Com sempre, però, la creu de la temporada serien els playoffs, on Utah tornaria a caure eliminat a les primeres de canvi contra els Warriors.

La temporada 1989-90 fou gairebé una còpia de l’anterior. Utah molt forta a la Regular (55 victòries) però fracassant als playoffs un altre cop (contra els Suns de TC i KJ). Tot i els 31 punts –amb un fabulós 56% d’encert en tirs de camp- per partit de Malone (la seva millor marca durant tota la seva extensa carrera), The Mailman tan sols fou segon màxim anotador de la lliga. De la mateixa manera que Chamberlain va eclipsar un anotador com Elgin Baylor, Jordan feu el mateix amb Karl Malone. The Mailman també completà una magnífica campanya a nivell defensiu amb més d’11 rebots per partit. Stockton per la seva banda, continuava trencant rècords, aquest cop amb 17 punts, 14.5 assistències (la millor marca de tots els temps, en aquells moments també significà liderar per tercera vegada consecutiva la lliga en l’apartat d’assistències així com sobrepassar les 1000 assistències per tercera temporada consecutiva) i 2.7 robatoris (segona millor marca de la lliga, per darrera de Michael Jordan).

Com a anècdota, recordar el monstruós partit que feu Malone el 27 de gener de 1990 contra els Bucks: 61 punts en 33 minuts!!! Només George Gervin i Kobe Bryant han anotat més en 33 minuts (63 The Iceman i 62 Bryant). Però cap dels dos guards va acabar amb un encert tan increïble com The Mailman: 21 de 26 en tirs de camp i 19 de 19 en tirs lliures, 80% d’encert en tirs de camp i 100% en els tirs lliures.

Els colzes de Karl Malone van deixar fora de combat a llegendes de la talla d'Isiah Thomas i David Robinson. En tota la història de la NBA només Shaquille O'Neal ha practicat un joc encara més físic que el del carter (però Shaq no ha lesionat a ningú).

L’any 1991 començaria el regnat de Michael de Jordan però també l’ascens continuat de Utah. Aquella temporada, l’equip de Salt Lake City va incorporar Jeff Malone al perímetre per compensar el pobre rendiment de Darrell Griffith i l’equip ho notà, aconseguint 54 victòries a la Regular i arribant fins a les Semifinals de Conferència (on va caure contra els Trailblazers de Drexler). Malone i Stockton, com sempre, continuaren oferint autèntics recitals a la Regular: 29 punts –segon màxim anotador per darrera del Rei Air- 11.8 rebots i 3.3 assistències Malone i 17 punts, 14.2 assistències –segona millor marca de tots els temps, líder d’assistències per quarta vegada consecutiva- i 2.9 robatoris per partit –segona millor marca de la lliga per darrera d’Alvin Robertson.

L’any 1992, just abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, Utah arribava, finalment, a unes Finals de Conferència. Durant la temporada, Malone (28 punts –segona millor marca de la lliga, sempre darrera de Michael Jordan- i 11 rebots per partit) i Stockton (15.8 punts, 13.7 assistències –líder per cinquena vegada consecutiva, i 3 robatoris –líder de la lliga per segona i última vegada en la seva carrera- per partit) van notar l’ajuda inestimable de l’altre Malone, Jeff (20 punts amb més d’un 50% d’encert en tirs de camp i un 89% d’encert en els tirs lliures). A la Final de Conferència però, ni tan sols tots tres junts foren capaços de derrotar els Portland Trailblazers de Clyde Drexler.

Poc després, a l’estiu, Karl Malone i John Stockton entraven a formar part del millor equip de tots els temps: el Dream Team. Al 1996, també formaren part de l’equip olímpic americà, guanyant una segona medalla d’or.

La temporada 1992-93 marcaria l’inici d’un lustre caracteritzat per una conferència oest farcida de grans equips amb magnífiques combinacions de guards-power forwards (els Jazz de Stockton i Malone, els Supersonics de Gary Payton i Shawn Kemp i els Suns de Charles Barkley i Kevin Johnson) o poderosos centers (els Houston Rockets de Hakeem Olajuwon i els San Antonio Spurs de David Robinson). L’any 1993, els millors foren els Phoenix Suns del flamant MVP Charles Barkley. Stockton, de 30 anys, començà a baixar, lleugerament, el seu rendiment (15 punts, 12 assistències –líder per sisena vegada consecutiva, aquest cop sense arribar a les 1000 assistències- i 2.4 robatoris per partit), mentre que Malone continuà imparable com sempre (27 punts i 11 rebots per partit). Amb el temps, The Mailman esdevindria el jugador més regular de tots els temps. L’altre Malone, en canvi, en Jeff, començaria a patir l’implacable pas dels anys aquella mateixa temporada.

L’any 1993 Salt Lake City acollí l’All Star de la NBA. Per a deliri del públic, K. Malone (28 punts i 10 rebots) i J. Stockton (9 punts, 15 assistències i 6 rebots) es van erigir com a co-MVP del partit.

El públic continuaria gaudint del magnífic joc de les seves dues figures però també seria incapaç de veure el seu equip arribar a una Final de la NBA. La temporada 1993-94 es van quedar amb les ganes. Després de fitxar a un veterà de luxe sota el pal, el mític Tom Chambers (ex-Suns), l’equip va realitzar una temporada més que correcte plantant-se a la final de Conferència després d’eliminar els Spurs de Robinson i els Nuggets de Dikembre Mutombo (un dels millors taponadors de tots els temps). A la final de Conferència però, els esperava el millor jugador d’aquell any: Hakeem Olajuwon. Acompanyaven al center nigerià joves promeses com Robert Horry i Sam Cassell. Tot i el joc brillant de Stockton (12.6 assistències per partit durant la Regular, líder per setena vegada consecutiva, aquest cop tornant a superar la barrera de les 1000 assistències) i Malone (27 punts i 12 rebots als playoffs), els Jazz no foren rivals pels Rockets.

L’any 1995 semblava que per fi l’equip estava preparat per jugar unes Finals de la NBA després de fer una excel·lent Regular Season (60 victòries) però, sorprenentment, els Jazz van caure a primera ronda contra un erràtics Rockets que havien acabat una Regular amb menys de 50 victòries. Malone i Stockton ja havien entrat a la trentena, però el seu rendiment i el seu vigor continuaven immaculats. The Mailman acabaria la temporada amb gairebé 27 punts i 11 rebots per partit, és a dir, com sempre. Stockton, amb 14 punts, 12.3 assistències –líder per vuitena vegada consecutiva i més de 1000 assistències per segona vegada consecutiva- i 2.4 robatoris per partit es convertí, aquella temporada, en el primer jugador a superar les 10.000 assistències.

Nota: la temporada 1995-96, Magic tornaria a jugar a la NBA (només uns partits abans de tornar-se a retirar) i també superaria les 10.000 assistències. Tanmateix, quan Magic superà la barrera de les deu mil assistències, en aquells moments Stockton ja passava de les onze mil. En altres paraules, Stockton es va retirar l’any 2003 sent l’home que més assistències havia repartit a la NBA però en realitat, des del 1996 ja ostentava el rècord. Va assolir el rècord set anys abans de retirar-se! Amazing! Amb tan sols 12 temporades (1984-85 to 1995-96), Stockton es va erigir com el millor passador de tots els temps. La clau: una salut de ferro que li va permetre jugar gairebé tots els partits.

La temporada 1995-96 fou més fructífera que l’anterior però no per això menys decebedora. Stockton i Malone s’havien convertit en les úniques dues estrelles nascudes a principis dels seixanta que encara no havien disputat mai una Final de la NBA. Alguns ja s’atrevien a afirmar que en realitat es tractava de dos perdedors que ja només els quedava la decadència final. És cert que Malone capturà menys de 10 rebots per partit per primera vegada en els últims 10 anys, però no és menys cert que Malone continuava anotant més de 25 punts per partit, i que fins i tot era capaç de repartir més de 4 assistències. Stockton, per la seva banda, “només” va acabar la temporada amb 11.2 assistències –líder de la lliga per novena vegada consecutiva, rècord absolut de temporades liderant la lliga en l’apartat d’assistències; ningú ha pogut liderar la lliga durant 9 temporades, ni seguides ni no seguides- i 1.7 robatoris per partit –superant els 2.310 robatoris de Maurice Cheeks as the all-time record holder in steals. Però la crua realitat és que, com ja s’ha dit abans, la Conferència Oest dels anys 90 era una conferència extremadament competitiva. Després d’eliminar els Trailblazers i els Spurs de David The Admiral Robinson, els Supersonics de Gary The Glove Payton, Shawn Reignman Kemp, i l’alemany Detlef Schrempf –un autèntic comodí capaç de jugar bé a tot arreu, Sixth Man of the Year els anys 91 i 92- van acabar amb el somni de Utah.

Irònicament, quan menys apostaven els crítics per Malone i Stockton, Utah va completar una campanya de somni. Després de 64 victòries a la Regular –millor marca de la franquícia, els Jazz van completar uns playoffs sensacionals. Primer els Clippers, després els Lakers de Shaquille O’Neal, i finalment els Rockets dels veterans Olajuwon, Drexler i Barkley foren eliminats per Utah. A la fi, els Jazz de Stockton i Malone arribaven a una Final de la NBA.

John Stockton hitting the game-winning three-pointer to send the Jazz into the franchise's first NBA Finals.

Era l’any 1997. Stockton ja no era el líder de la NBA en assistències (“tan sols” 10.5 per partit aquella temporada). Malone, en canvi, impertèrrit al pas del temps continuava jugant a un nivell altíssim (27.4 punts, 10 rebots i 4.5 assistències per partit). Aquesta regularitat i consistència sota l’aro foren, finalment, reconeguts pel gran públic i pels especialistes, que li otorgaren el seu primer MVP de la lliga. També aquell mateix any The Mailman es convertia en el cinquè jugador de la història que superava els 25.000 punts i els 10.000 rebots a la NBA (els altres eren Wilt Chamberlain, Kareem Abdul-Jabbar, Elvin Hayes i Moses Malone; Julius Erving i Dan Issel també pertanyen al club si es consideren els anys a l’ABA).

Per desgràcia per a Utah i per a Malone i Stockton, a la gran Final de la NBA els esperaven els Bulls del Sa Majestat Michael Jordan i els seus fidels escuders, Scottie Pippen i Dennis Rodman. Poca cosa hi ha a dir davant d’una derrota tan contundent. “The mailman doesn’t deliver on Sundays” va dir Pippen abans de començar el primer partit (que es disputà un diumenge). I l’encertà. Malone fallà dos tirs lliures claus a l’últim minut del primer partit (i poc després Jordan completava un buzzer beater que donava la victòria als Bulls).

La temporada 1997-98 començà amb una gran novetat: Stockton es perdia, per primera vegada en la seva carrera, els primers partits de la Regular due to knee surgery. Al final però, l'any acabà exactament igual que l’anterior, és a dir, els Jazz perdent contra els Bulls a la gran Final de la NBA. Amb 36 anys, el declivi de Stockton es feu evident, però tot i això encara jugà a un nivell més que acceptable per a un base: 12 punts i 8.5 assistències per partit. Malone, en canvi, continuava arribant a l’aro com sempre: 27 punts i 10.3 rebots per partit, o el què és el mateix, es convertia en l’únic jugador de la història capaç d’anotar almenys 2.000 punts durant 11 temporades consecutives (és a dir, cada any va fer, com a mínim, 25 punts per partit).

Un dels robatoris més famosos de tots els temps; Malone i els Jazz víctimes de Michael Jordan i els Chicago Bulls

Utah avançà imparable a la Conferència oest (62 victòries a la Regular primer i després eliminant els Rockets, els Spurs i els Lakers als playoffs per plantar-se a la gran Final per segona vegada consecutiva) però a la gran Final de la NBA una altra vegada Sa Majestat Michael Jordan va aigualir la festa. Especialment dolorós fou per a Malone que va haver de veure com Jordan li pispava la bola i poc després feia la cistella de la victòria final en el sisè i definitiu partit. Aquelles imatges sempre les tindré gravades en la meva memòria. No només Jordan fent de les seves sinó també la cara de ràbia i desesperació de Stockton, com si intuís que mai més tornaria a jugar unes Finals de la NBA.

Després d’aquella sisena Final guanyada, Jordan es retirà, i la dinastia dels Bulls s’acabava.

Per primera vegada en la història de la NBA, Utah era el màxim favorit per endur-se l’anell de campió. Però no fou així.

Stockton i Malone, antics paladins insensibles al dolor i al cansament, començaven a cedir al pas dels anys. La seva aportació encara fou correcte però ja no extraordinària com abans: Stockton –de 37 anys- 11 punts i 7.5 assistències, i Malone –amb 35 anys- 24 punts, 9 rebots i 4 assistències (inexplicablement li van donar el seu segon MVP aquell any i no a Shaquille O’Neal, per exemple). Després de dues Finals consecutives, els Jazz queien a les semifinals de conferència. S’havien acabat els dies de glòria a Salt Lake City.

La temporada 1999-2000 Utah tornà als seus orígens: bon paper a la Regular (55 victòries) amb Malone i Stockton jugant a un bon nivell els 82 partits de la Regular i eliminació ràpida als playoffs. Destacable foren les 8.6 assistències per partit de Stockton, tot i tenir ja 38 anys, però encara més destacables els 25.5 punts i 9.5 rebots de Malone. Amb 36 anys, Malone anotà per última vegada més de 2000 punts en una temporada. Però més simbòlic és el fet que, en total, després d’aquella temporada, Malone sobrepassà la barrera dels 30.000 punts (en aquells moments tercera millor marca de la història, just per sota del mític Wilt Chamberlain i encara bastant lluny del no menys mític Kareem Adul Jabbar. Amb el temps tant Jordan –que tornaria a jugar un parell d’anys- com Malone superarien Chamberlain).

Poca cosa a dir de la temporada 2000-01. Utah encara oferia bones Regulars Seasons gràcies a les dues estrelles veteranes però ja no era un equip candidat al títol. Amb 39 anys, Stockton encara era capaç de repartir 8.7 assistències cada nit, i Malone, de 37 anys, continuava mantenint un nivell més que acceptable: 23 punts –convertint-se en el segon màxim anotador de tots els temps, només per darrera de Kareem Abdul-Jabbar- 8 rebots –per primera vegada en 16 anys, Malone no arribà als 9 rebots per partit- i 4 assistències per partit.

Karl Malone és un gran pilot de Harleys. Què petites que semblen les Harleys quan hi puja The Mailman!

L’any 2002 l’equip de Utah no destacà en res. Tanmateix, Stockton sempre recordarà aquella temporada en la qual cumplí els 40 anys (13 punts, 8 assistències i 1.9 robatoris per partit –les dues últimes, millors marques fetes mai per un jugador de 40 anys), assolint la xifra increïble de 15.000 assistències i 3.000 robatoris. També establí el rècord for most seasons with the same franchise (18). Les xifres de Malone no són menys espectaculars. Amb 38 anys, camí dels 39, The Mailman va acabar la temporada amb 22.4 punts, 8.6 rebots, 4.3 assistències i 1.9 robatoris per partit. Els 8.6 rebots per partit amb més de 37 anys no han estat igualats mai per ningú, ni tan sols per Kareem Abdul-Jabbar. Els 22.4 punts per partit, en canvi, foren superats –lleugerament- per Michael Jordan. Jordan, nascut uns mesos abans que Malone, acabaria aquella temporada –la del seu segon retorn- amb 22.9 punts per partit.

Semblava que els dos titans de Utah estaven tan beneïts per jugar eternament bé com maleïts a no guanyar mai cap anell de campió. Finalment, la temporada 2002-03, Stockton, de 41 anys, decidí retirar-se. Fou un cop molt dur. Es retirava un dels meus ídols d’infància, un mite que m’havia acompanyat durant tota la adolescència fins a fer-me adult i acabar la universitat. No menys dur fou pels seus companys d’equip. Stockton, com sempre, actuà amb una humilitat extraordinària. És cert que Stockton tenia 41 anys però no és menys cert que continuava sent un gran base. No endebades aquell any havia promitjat 11 punts i gairebé 8 assistències i 1.7 robatoris per partit .

Quan li van preguntar què sentia després de jugar 19 anys en un mateix lloc i gaudir d’una carrera tan meravellosa, la resposta de Stockton fou tan humana com previsible: “haurien de deixar de fer-me aquestes preguntes tan dures perquè encara estic assimilant la meva retirada”.

Davant del Delta Center hi ha una estàtua dedicada a John Stockton

John Houston Stockton no fou un jugador espectacular. Tampoc tenia un físic imponent. No va guanyar mai cap anell de campió. Tan sols era un base de la “vella escola”. Però els seus números fan por: 1.504 partits, més de 19.000 punts (13 punts per partit), més de 15.000 assistències (10.5 assistències per partit) i més de 3.000 robatoris (2.2 per partit). 9 vegades millor passador de la NBA i 2 vegades líder de la lliga en robatoris. Millor marca de tots els temps d’assistències, tant en números totals -15.806 al llarg de la carrera- com en una temporada -14.5 per partit. Rècord absolut de robatoris (3.265). Molts elogis s’han dit sobre John Stockton però jo em quedo amb dos. El primer, el de Gary Payton, que considera Stockton el millor base de la història, millor fins i tot que Magic Johnson. El segon, el de l’Edgar Strähler, que posaria Stockton a la posició de base dins de l’equip ideal de la NBA pel simple motiu “que cal algú que sàpiga repartir equitativament i que no abusi individualment”. Personalment admiro profundament a Stockton però considero que els millors bases de la història són Isiah Thomas i Magic Johnson, potser no tan extraordinàriament generosos com Stockton però també dotats de molts més recursos ofensius que el mític base dels Jazz. Com sempre, sobre gustos no hi ha res escrit.

Malone havia completat la temporada 2002-03 amb més de 20 punts, gairebé 8 rebots –per primera vegada en la seva extensa carrera Malone no arribà als 8 rebots per partit- 4.7 assistències –curiosament la seva millor marca- i 1.7 robatoris. Amb 39 anys, Malone assolí els 36.000 punts –apropant-se cada cop més a Kareem- els 14.000 rebots, les 5.000 assistències i els 2.000 robatoris, convertint-se en l’únic jugador de la història que pot presumir d’haver anotat més de 35.000 punts, capturat més de 12.000 rebots, repartit més de 5.000 assistències, robat més de 2.000 pilotes i taponat més de 1.000 llançaments (Kareem no va fer 2.000 robatoris tot i que a favor seu es pot dir que va capturar més de 15.000 rebots i va taponar més de 3.000 llançaments).

Els quatre fantàstics

Amb 40 anys, Malone començava una nova etapa de la seva vida. El seu company inseparable, Stockton, s’havia retirat i ell acabava contracte amb els Jazz. Era hora, doncs, de fer un pensament. Malone no es volia retirar sense guanyar abans un anell. Estimava Utah però també sabia que allí no el guanyaria mai. Per aquest motiu, Malone va trucar a les portes de l’equip que més possibilitats tenia de guanyar un anell, els Lakers de Shaquille O’Neal i Kobe Bryant. Un altre veterà de la lliga, el base Gary Payton, va pensar i fer el mateix que Malone. D’aquesta manera, els Lakers tingueren en plantilla els quatre fantàstics: Payton, Bryant, Malone i O’Neal. Reconec que jo vaig ser dels que vaig pensar que la temporada 2003-04 seria la temporada més avorrida de la història per la insultant superioritat dels Lakers vers els rivals.

Però no fou així. In 2003-04, for the first time in his career, Malone spent significant time away from the court. Due to a knee injury and subsequent surgery he missed 40 games but did return near season's end only to re-injure his knee in the 2004 NBA Finals against the Detroit Pistons. Amb Shaq i Kobe barallats i Payton poc menys que acabat, els Pistons, un bloc defensiu liderats per Ben Wallace i Chauncey Billops (una espècie de Bad Boys de pa sucat amb oli), van acabar imposant-se contra tot pronòstic.

Malone contemplated returning for the 2004-05 season but decided to call it a career after one season in a Lakers uniform. He held his retirement news conference in Salt Lake City, and declared "Even though I left for a year, I grew here as a Jazz man... If I'm fortunate enough to go into the Hall of Fame, I will go as a Jazz man."

Karl Malone davant la seva estàtua al Delta Center.

Finalment, es retirava el meu últim mite d’infància. El seu llegat: una musculatura imponent, 1.476 partits, 36.928 punts (segona millor marca de la història), 14.968 rebots (setena millor marca si considerem Artis Gilmore i l’ABA), 5.248 assistències i 2.085 robatoris (desena millor marca si es considera Julius Erving i l’ABA). O si es vol, 25 punts, 10 rebots i 1.4 robatoris per partit durant 19 temporades.

Des d’aleshores, només em queda el rècord d’una època daurada.

Més informació a La Dècada Prodigiosa (Estrelles sense anell)