LA DÈCADA PRODIGIOSA I

Si hi ha un època daurada en la NBA, és la dècada dels 80. Jugadors llegendaris, equips mítics, partits èpics, jugades inolvidables... Els mítics anys 80 representen la màxima esplendor del bàsket, el nivell més alt al qual hagi arribat mai la NBA. En aquella època els partits eren realment emocionants i amb grans anotacions. I és que als anys 80 es va veure molta qualitat i en grans dosis: d'una banda, l'herència de l'ABA, és a dir, triples, joc dinàmic i espectacular, estrelles com el Doctor J... i de l'altra, l'aparició d'una generació prodigiosa de jugadors que segurament mai més tornarem a veure.

Em disposo a recordar aquella magnífica dècada (1980-1990) amb un seguit d'articles. Aquí va el primer d'ells.

Índex de capítols

COMENÇA UNA ERA (1979-1980)

Els anys 80 van començar a la NBA amb:

- un veterà Kareem Abdul-Jabbar (33 anys), estrella absoluta de la NBA durant els 70, que es resistia a deixar pas a les noves generacions

- una estrella carismàtica com Julius Erving, el Doctor J, un ídol de masses, el jugador pel qual res era impossible, disposat a demostrar al món que no només era el millor a nivell individual sinó que també podia fer campió a tot el seu equip: els magnífics 76ers de Philadelphia.
- la consagració de Moses Malone com el Senyor Sota la Cistella, amb mitjanes de 25 punts i 17 rebots per partit.
- l'aparició de dos rookies que estaven predestinats a canviar la història de la NBA. El número 1 del draft, Earvin Johnson, un base de 206 cm amb una tècnica i una visió de joc mai vistes fins aquell moment, i Larry Joe Bird, l'esperança blanca procedent d'Indiana, un jugador excepcional en totes les facetes del joc.

La temporada 1979-80 serà sempre recordada com una de les millors de tota la NBA per diversos motius: fou l'any de la consagració de Magic Jonhson i de Larry Bird i la temporada on el món va poder veure la millor jugada individual de la història d'aquest esport de la mà del Doctor J.

Aquell any, a l'Oest, Kareem Abdul-Jabbar i el número 1 del draft, un sorprenent Earvin Jonhson (un jove de 20 anys i 206 cm capaç de jugar a tot arreu: de guard ajudant a Norm Nixon, Jamaal Wilkes i Michael Cooper o de forward ajudant als veterans Kareem i Jim Chones), van liderar els Lakers fins a la gran final. A la Conferència Est les coses van resultar més emocionants. Els Celtics Boston, que venien d'una temporada 1.978-1.979 pèssima (amb prou feines havien guanyat 20 partits), es van plantar a les finals de Conferència, després de guanyar més de 60 partits durant la Regular Season. L'explicació d'aquest "miracle" és, òbviament, el número 33, l'aleshores rookie, Larry Bird. Bird va liderar l'equip en tots els aspectes: emocionalment, competitivament i individualment (màxim anotador, màxim rebotejador, màxim robador i segon millor passador de Boston). Amb un sol any, els Celtics van passar de ser menyspreats a ser respectats. Començava una nova era: la gent parlava del Celtics Pride.

El primer gran duel de la dècada.

Però a l'Est hi havia els 76ers de Julius Erving (27 punts, 7 rebots, 4 assistències, 1,8 taps i 2,2 robatoris per partit). A la pàgina de la NBA diuen by all accounts, Erving was playing at a higher level than the rest of the league. In 1980 he was one of two active players named to the NBA 35th Anniversary All-Time Team (Abdul-Jabbar was the other).

Aleshores es va produir el primer gran xoc de la dècada: Philadelphia contra Boston, els 76 ers contra els Celtics, el Doctor J contra Larry Bird. Aquell any el triomf se'l va emportar el veterà Doctor i Bird s'hauria de conformar amb el títol de rookie de l'any.

La gran final d'aquell any fou entre els Lakers i els 76 ers o si es vol, Kareem i Magic contra el Doctor J. Foren sis partits memorables. Per primera vegada en molts anys, Kareem no estava sol als Lakers. Ara tenia els antics companys (Jamaal Wilkes 20 punts per partit i Norm Nixon gairebé 18 punts i 8 assistències per partit) i un comodí de luxe: Magic Johnson. Però el Doctor tampoc estava sol; al perímetre tenia el rookie Maurice Cheeks (7 assistències i 2.3 robatoris per partit) i sota el pal l'eterna promesa Darryl Dawkins (gairebé 15 punts i 9 rebots per partit) i els defensius Bobby Jones i Caldwell Jones.

A l'hora de la veritat, els duel de titans acabà en taules: Kareem posà els números (més de 30 punts, 12 rebots i 3 taps per partit, humiliant els centers dels Sixers) i Erving l'espectacle. Diuen a la pàgina de la NBA, in Game 4 Erving made the legendary "Baseline Move" that would go down as one of the most spectacular shots in NBA history. First he drove past defender Mark Landsberger along the right baseline and left his feet on that side of the backboard with a layup in mind. His route to the rim was quickly blocked by Abdul-Jabbar's outstretched arms. Erving brought the ball back down and just continued to float, seemingly forever, passing behind the backboard while appearing to glide slightly to the left in midair. He finally cleared all the way to the other side of the hoop, reached back in toward the court and put up a soft, underhanded scoop for the score. "Here I was, trying to win a championship, and my mouth just dropped open," Magic Johnson, then a rookie, recalled. "He actually did that. I thought, 'What should we do? Should we take the ball out or should we ask him to do it again? It's still the greatest move I've ever seen in a basketball game, the all-time greatest.'"

El gran duel de les Finals del 1.980

La sèrie estava empatada 2 a 2. En el cinquè partit els Lakers guanyaren però Kareem es lesionava. Tocava jugar a Philadelphia i tothom creia que sense Kareem, els Lakers serien massacrats pels Sixers de Julius Erving. Però aleshores es va produir el miracle. Una nova estrella va eclipsar fins i tot el Doctor J. El rookie Earvin Johnson, el número 32, va jugar de center, substituint al mític Abdul-Jabbar i... va perdre el salt inicial però va fer 42 punts, 15 rebots, 7 assistències, 3 robatoris, un tap i 14 de 14 tirs lliures. L'Anell de Campions se n'anava a Los Angeles i el MPV era per a Earvin MAGIC Johnson.

Havia començat una nova era.

La dècada prodigiosa II